LA SOCIETAT LO RAT PENAT: CREADA PER A UNIR.

En qualsevol cas no s’enten la fundacio de Lo Rat Penat sense l’ambient de conciliacio i reconciliacio que consegui la Restauracio de la Monarquia en la persona d’Alfons XII i la Constitucio de 1876, en la que tingue destacada participacio Ciril Amorós i uns atres politics valencians que s’incorporaren i recolzaren el proyecte ratpenatiste.

Esta reflexio sobre la concordia en la societat valenciana, despres d’anys i anys de discordies d’orige politic i social, es necessari perque, insistim, sense ella no es comprén la fundacio de Lo Rat Penat. Els fundadors eren conscients de les diferencies socials dels seus membres, tambe de les diferencies politiques, d’ahi que s’insistira en formar la casa comuna dels poetes de guant i d’espardenya, pero esta concordia tenia, tambe un objectiu que era fomentar les glories de Valencia i el seu antich Realme.

Observem que n’eren moltes les diferencies que separaven als fundadors de Lo Rat Penat, pero el seu imaginari colectiu sobre Valencia coincidia. D’ahi que fora possible la fundacio de Lo Rat Penat.

Viure en una terra en que els seus habitants, els antepassats de Llombart i Llorente, estengueren per primera vegada una lletra de canvi, en concret el 19 de febrer de 1376; erigiren el primer hospital de malalts mentals, en 1409 i a on s’inicia a treballar en l’imprenta, en 1474, produint el primer incunable d’Espanya, en llengua valenciana, podia i pot produir orgull. Pero est orgull, est amor cap a lo propi no es, ni te perque ser, nacionalisme. La memoria dels cursos 1968-69 es un eixemple mes d’amor a la propia colectivitat pero sense el menor indici de nacionalisme. Esta actitut li ve a Lo Rat Penat des dels seus origens. En definitiva, els testimonis en este sentit son constant des de la fundacio de Lo Rat Penat. Servixquen com a eixemple estes paraules de Teodor Llorente que son un resumen magnific de lo que significa Lo Rat Penat i de quin era l’imaginari colectiu que proponia un dels seus mes destacats membres.

“Hay muchas cuestiones que nos dividen y separan en distintos campos, y es legí­tima esa lucha cuando defiende cada uno sus honradas convicciones; pero hay también algo, que nos une a todos: el amor a España , el amor a Valencia, nuestras madres cariñosas; El amor al arte, el amor a la poesí­a, que enaltecen y subliman al espíritu humano. Y así como el pobre inválido del ejército, retirado a su aldea natal, toma la guitarra, humilde representación para el de los idealismos poéticos, y forma corro cantando coplas, que encuentran eco unánime en todos los corazones, yo cantaré lo que es nuestro sentimiento común, lo que tiene por emblema nuestro Rat Penat, la fe, la patria i el amor…” (1)

(1)  Almanaque Las Provincias,1904, p.102.

Transcrit del llibre Història de Lo Rat Penat.

PRIMERS PASSOS DE LO RAT PENAT

Saldat en tan notable exit l’acte public fundacional de Lo Rat Penat, en aquella memorable nit del 31 de juliol i en l’incomparable marc del pabello municipal, aplegà  agost i, en ell, la marcha cap a la Malvarrosa, Betera, els pobles de la provincia de Terol, buscant la brisa del mar i l’aire de la montanya i fugint del caloros estiu de la ciutat de Valencia. L’activitat social se paralisava durant uns mesos i els fundadors i socis de la nova entitat, alla en els seus llocs d’estiueig, meditaven sobre l’exit alcançat i sobre els proyectes de futur. En canvi, tots els inicis son dificils i, maxim, quan son molts els problemes d’infraestructura per a posar en marcha la maquinaria d’una entitat que, d’entrada, carix de local social per a eixercir en exit les seues funcions.

 

Reconstruir en una certa garantia d’exit la vida societaria d’aquells mesos de la primavera d’hivern de 1878 resulta prou dificil per la carencia de documentacio al respecte. El primer Llibre d’Actes (1) “document imprescindible per a coneixer la vida diaria de qualsevol organisme en un minim de garantía” s’inicia en regularitat en giner de 1879 en que se feu carrec de la Secretari­a General aquella persona extraordinariament eficient que fon Ferran Reig i Flores. En una meticulositat digna de tot elogi, ademes de redactar actes i atendre a totes les competencies propies del seu carrec, cada any en el Almanaque de Las Provincias apareixia la memoria anual de la societat en la firma F.R.F. El mateix, conscient del problema que supon el consignar en acta els acorts adoptats en les sessions de govern, ho denuncia en alguna de les seues actes. Per eixemple, en la Junta General corresponent al 30 de març, inicia l’acta en les següents paraules: Reunits els senyors anotats al marge baix la presidencia de D. Felix Pizcueta, y no podentse donar conte de l’acta de la sesio anterior per no haberla rebut el secretari que sotascriu del anterior Sr. Lluch y Soler, se someteren a la aprobacio de la junta general els acorts presos per la Directiva fins esta feja, dels quals foren aprobats per unanimitat los següents…(2). Inclus se formà  una comissio, integrada pels senyors Cuevas, Bodrí­a i Càster per a que passaren per casa del secretari, senyor Lluch, a arreplegar llibres i documents. Despres, afegirà  un escrit en el llibre d’actes per a deixar constancia de tals deficiencies:

 

Extracte del acta de la sesió celebrada per la Junta Directiva el dia 23 de Agost de 1879.

 

En vista de qu’el Secretari que fon d’esta Societat, en son principi, D. Manuel Lluch y Soler, no ha redactat les actes de ninguna de les sesions en que com tal actuà, ni ha contestat  les gestions que se han fet desde entonces ab lo fi de que al menys enviara els antecedents que obraren en son poder y desijant qu’en tot temps conste la falta de atenció de dit Sr. acordà esta Junta, que aixi se consigne en acta y que el pasat acort se fixe en el lloch que debien ocupar les que ha deixat de redactar el repetit Sr. pera que se conega sempre el motiu per el que no s’encontren en el llibre de actes, les que deurien autoriçar el Sr. Lluch en Valencia 20 de Setembre de 1879. Lo Secretari general, Ferran Reig y Flores. V.P. Lo President, Teodor Llorente (3), (4).

 

A les dificultats inicials s’ha d’afegir la carencia de seu social. Les primeres activitats se desenrollaran en l’Ateneu Casino Obrer que els prestà  el local; pero, ya en les primeres reunions de la directiva (26 de giner de 1879) veem com Vicent Boix oferix una de les dependencies de l’Institut del que era Director per a celebrar les reunions, i en la sessio del 9 de febrer se comissiona als senyors Llombart, Carboneres i Bodrí­a per a que busquen casa social. Molt interes posà  la comissio en esta faena ya que en la següent sessio de la junta directiva, el 16 de febrer, se dona conte del lloguer, per cinc quinzets i mig diaris, de la que seri­a la primera seu de l’Entitat, el numero “principal” del carrer de Rubiols; la Comissio pagà  489’50 quinzets pel lloguer del local fins al 24 de maig i adquiri els primers mobles. Les deficients condicions de la seu provisional del carrer de Rubiols, obliguen a continuar les gestions en busca d’un local mes digne; inclus s’aplegà  a comissionar a Labaila, Chapa i Reig per a poder dispondre de local en la Societat d’Agricultura; en agost, s’acorda donar avis a l’amo de la casa de l’abando de la mateixa quan s’encontrara atra en millors condicions i se comissiona als senyors Thous, Llombart i Tramoyeres per a que continuen les seues gestions; sera el 4 d’octubre del mateix any quan se done conte de la que sera la seua Seu definitiva en aquells temps, una antiga casona propietat del Comte de Casal, don Lluís Ibáñez de Lara, en una placeta (Comte de Casal, 2-1ª) del carrer del Moli de Na Rovella, junt als carrerons de Conills i la Magdalena. (5)

 

Encara que l’objectiu principal de la nova Societat fora, al menys en la ment de T. Llorente i el seu grup, com verem en les seues intervencions en l’acta de constitucio de l’entitat en l’Ateneu Casino Obrer, la celebracio dels Jocs Florals, se potenciaren tot tipo d’activitats culturals i recreatives, que resultaran atractives per a una massa social cada vegada en aument i que satisferen tant als llorentins com als llombartians. Molt importants foren els acorts presos en la junta directiva celebrada el 2 de març de 1879: la formacio en quatre seccions (lliteratura, arqueologia, musica i pintura, escultura i arts anexes), segons els estatuts; aixo descarregà  un tant de treball a la secretaria general que se dedicà  a coordinar les activitats. Fon elegit per ad esta Secretarí­a General Ferran Reig i Flores; actuaria com a vicesecretari Ricart Càster. En quant a atres detalls organisatius, un vocal de la Junta Directiva estaria semanalment al front de la societat; la casa permaneixeria oberta fins a la 1 de la nit; inclus s’encarregà  a Llombart que redactara un reglament per al conserge, que deuria dur uniforme i el distintiu de la societat; i, conscients de la necessitat d’aumentar el numero d’associats, essencial a l’iniciar l’activitat de qualsevol societat per a fer front a les grans carencies i necessitats, se nomenà  una comissio integrada pels senyors Cuevas, Llombart, Clemente, Bueso, Miguel, Escalante, Milego, Malbuison, Galiana, Martí­nez Aloy, Melo i Martà­, la primera decisio de la qual fon, la de remetre una circular a totes les personalitats, aixina com donar de baixa als socis que no satisfeen les seues quotes.

 

 

 

(1) Es tracta d’un volum sense paginar en l’encapçalament del qual, en fulla orlada baix l’escut de l’entitat, se llig: LO RAT-PENAT. Societat de amadors de les glories de Valencia y son antich Realme. JUNTA DIRECTIVA. ACTES. (d’atra ma: 1879 a 1881. No 1). Consta de 170 pagines, ocupant les 147 inicials les actes de la junta directiva i les 23 restants les actes de la Junta General, encapçalades per la de la sessio constitutiva de l’entitat, celebrada el 7 de juny de 1878 en el Ateneu-Casino Obrer.

 

(2)Llibre d’Actes de Lo Rat Penat. Anys 1879-1881.

 

(3) Llibre d’Actes de Lo Rat Penat. Anys 1879-1881.

 

(4) Possiblement, haja de vore en esta desidia per part de Lluch Soler la seua desconfiança cap al grup dirigent que el porta a apartar-se de l’entitat junt en atres poetes i escritors que, en estos primers anys, desconfiaren tant del grup de patricis com del republicanisme de Llombart i Escalante; tal es el cas d’Altet i Ruate, mossen Josep Peris Pasqual, Rafael Maria Liern, Francesc Palanca i Roca. Actitut que adoptaren, aixi mateix, el grup de revolucionaris de 1868 a on s’encontrava  Ramon Andrés Cabrelles, discipul de Llombart, Sanmartí­n i Aguirre, Manuel Lluch i Soler i Josep Aguirre.

 

(5) Casa que en el temps desapareixeria al formar part dels solars en els que despres se construiria l’actual Mercat Central.

 

Transcrit del llibre Història de Lo Rat Penat: Capitul I NAIXIMENT DE LO RAT PENAT (1878-1902).

 

¿Sabies que Constantí Llombart va ser u dels fundadors de Lo Rat Penat?

Carmel Navarro Llombart va nàixer en la ciutat de Valéncia el 8 de setembre de 1848, en el típic carrer de la Bosseria. Des de la seua infància mostrà un esperit inadaptable: escomençà a educar-se en les classes externes de les Escoles Pies pero aplegà a no soportar ningun tipo d’imposició, faltant  molts dies a classe i prenint una actitut rebel davant dels professors. Com a conseqüència hagué de deixar l’ensenyança primària sense a penes aplegar a una instrucció mijana, només en els coneiximents bàsics de llectura i escritura.
Sos pares, Carmel i Maria, comprengueren que lo millor seria posar-lo a treballar, i com a fet providencial, en 1860, el novençà Llombart entrà d’aprenent en un taller d’enquadernació. Açò va motivar la seua presa de contacte en els llibres, despertant en ell una forta afició per les publicacions, en uns vehements desijos de voler deprendre i ampliar els seus coneiximents i la seua cultura, i aplegant a descollar sent encara jove, en qualitats superiors a la seua edat.
El tracte i amistat en l’impressor Laborda i en el poeta Andreu Codonyer l’ajudaren a publicar els seus primers treballs en la “Gaceta Popular” que dirigia Pelayo del Castillo. El seu caràcter, la seua capacitat de treball i la seua constància, fan que pels seus propis mijos publique un semanari que titula El Fárrago, en verdader caràcter lliterari. Colabora en atres publicacions, escrivint un joguet teatral, En lo mercat de Valéncia, i un milacre per a les festes vicentines, La calúmnia castigada, abdós obres escrites en valencià.
Una data clau en la vida de Llombart fon la Revolució de 1868. Ell mateixa afirma que va influir en sa vida i el seu pensament “com a revelació d’un món desconegut”, motiu d’expressió de les seues inquietuts i plataforma per a desenrollar el seu temperament independent i valencià. S’unix en els pensadors i polítics progressistes, encara que el seu afany mai va ser polític, sino lliterari. Colabora en les publicacions El Diablo Cojuelo i La Propaganda Republicana, i compon unes obres republicanes destinades a l’orfeó del Centre Popular Instructiu, que varen obtindre certa popularitat.

 

Li agrada escriure i tractar sobre l’injustícia social, l’esclavisme i l’oposició a les quintes, i ho fa en dignitat lliterària. La seua meta era la llibertat d’expressió i acció, i escrivia en un estil àgil i mordaç. En esta época és quan comença a firmar les seues obres i escrits en el nom de Constantí Llombart. Va escriure un interessant treball titulat Trece días de sitio o Crónica de la Revolución Cantonal, que és un bon document per a estudiar el cantolanisme valencià. En 1871 es consagra definitivament com a escritor en editar-se el seu verdader primer llibre, Cantos, que alcançà gran popularitat entre els llectors valencians. Des de llavors se dedica a la lliteratura. En 1877 dirigix la publicació en valencià Niu d’abelles, i escriu els seus drames Justícia contra justícia, La esclavitud de los blancos i Lo darrer agermanat, aixina com un llibre de poemes, Flores y Perlas. En 1876 escrigué en colaboració en Cebrian i Mezquita (que més tart seria president de Lo Rat Penat) El plater de paper blau i La copa d’argent.

Llombart sempre pensà atraure al valencianisme cultural, més que polític, en una visió progressista i lliberal; sabé aglutinar als lliterats i poetes valencians de la seua época com Boix, Altet, Bonilla, Villarroya, etc. iniciant-se aixina en el moviment de la Renaixença Valenciana en la publicació de Abelles i abellerols, Tabal i Donsayna, Tipos d’auca (retrats epigràfics de personages valencians), i l’Anuari de Lo Rat Penat que fon la publicació de més valor lliterari i intelectual. Va agrupar al seu entorn a la joventut lliterària, com Ferrer i Bigné, Iranzo Simón, Céster, Llorente, Labaila, Querol, Torres i uns atres, fent-se realitat l’ideal de Llombart en la fundació de la Societat LO RAT PENAT en 1878, societat actual i viva en els nostres dies, que va ser i és pedra angular i centre on seforgen i agrupen “els Amadors de les Glòries Valencianes”.
Va dirigir dos semanaris satírics: El Pare Mulet i El bou solt. Per a completar la seua obra escrita citarem La Suiza valenciana, Guía de Buñol y sus alrededores i Valencia antigua y Moderna. Constantí Llombart va morir en la ciutat de Valéncia, en el carrer de Pelayo, en 1893. El seu sepeli, que es celebrà en el cementeri civil, fon una gran manifestació de duel i patriotisme. Sense dubte fon un personage que representà fondament el valencianisme que feu brotar la Renaixença de les lletres valencianes. Valéncia li dedicà un monument en els Jardins del Real.
Les seues dos publicacions més importants són:
– LOS FILLS DE LA MORTA-VIVA. És l’obra més interessant de Llombart. Està constituïda per biografies d’escritors valencians, i ell mateixa latitula com a Apunts Bibliogràfics del renaiximient lliterari llemosí en Valéncia. Se publicà en 1879, época de major fecunditat lliterària de Llombart. Este llibre va ser escrit en l’intenció de donar a conéixer la magnitut de la llengua llemosina, aportant gran cantitat de notes d’autors valencians, tant en prosa com en vers. És una exposició de la lliteratura valenciana que comprén dos sigles, el XVIII i el XIX, o siga el periodo de l’Ilustració i la Renaixença. Obra de meticulós treball i de gran ambició dins de la nostra renaixença. Llibre bàsic per a l’investigació; en ell podem comprovar dates, consultar autors i localisar les seues obres, complint-se aixina l’intenció de Constanti Llombart de donar a conéixer i divulgar als nostres grans autors. Se tornà a reeditar en 1972. Esta magna obra fonguardonada en els Jocs Florals de 1879, i porta una interessant introducció de l’ilustrat escritor Lluís Tramoyeres Blasco titulada “La lliteratura llemosina dins lo progrés Provincial”. També porta una nota al marge digna de reproduir, que diu aixina:
“La denominació de llengua llemosina usada per lo cartell, nos ha posat en lo cas d’admetre una clasificacio ab la que no estem del tot conformes. Entèngas, puix, que tant en lo text com en les notes, al emplear la paraula llemosina, nos referim sempre à la lliteratura valenciana y sols per rahò d’historia pot emplearse aquella”.
– DICCIONARIO VALENCIANO-CASTELLANO. Conegut en l’actualitat en el nom de Diccionari de Llombart; la seua obsessió era conseguir la tercera edició del diccionari de José Escrig, i ell mateixa nos diu que ho fa “impulsat pels sentiments i fervorós amor patrio”; açò nos demostra la visió de futur de Llombart. Devem recordar que el Diccionari Valencià-Castellà d’Escrig va ser avalat per un Real decret de 1851 que diu:
“El Excmo. Sr. Ministro de la Gobernación del Reino, con fecha del 8 de enero, me dice de Real orden lo que sigue: SM. la Reina se ha servido mandar que recomiende a V.S. a los Ayuntamientos de esa provincia la suscripción del Diccionario Valenciano-Castellano que ha redactado D. José Escrig, cuyo importe les será abonado en sus respectivas cuentas como gasto voluntario. De Real Orden lo digo a V.S. para los efectos expresados”.
Este real decret se va comunicar als Governadors de Castelló, Valéncia i Alacant.
Llombart sabé conseguir i construir una tercera edició, en un ensaig ortogràfic gens despreciable, edició corregida i aumentada en un considerable cabal de veus, frases, locucions, modismes, adagis, refrans i costumbrisme, de que les anteriors carien. L’edició de Llombart se realisà en Valéncia en l’Editorial de Pascual Aguilar en 1231 pàgines, en l’any 1887; i consta el nom de Constantí Llombart, fundador de Lo Rat Penat, Societat d’Amadors de les Glòries de Valéncia i el seu Regne, com aixina mateix de l’Acadèmia Llemosino-Valenciana, i que va ser laureat en els Jocs Florals de 1886 en el premi d’honor i cortesia (Flor Natural).
Despuix de la revolució de 1868 va tindre alguns enfrontaments en les autoritats governamentals, i decidí tornar a la lliteratura. Funda el CALENDARI LLEMOSÍ LO RAT PENAT, que aparegué en 1874. Era un almanac lliterari on colaboraven els més distinguits escritors valencians, catalans i mallorquins, editant-lo a les seues expenses fins a 1883; constava d’un centenar de pàgines en texts lliteraris en prosa i en vers, cròniques d’actualitat i costumbrisme. El seu lema era “Pel fil traurem lo capdell”. El 15 de decembre de 1884, com a portaveu de la Societat Lo Rat Penat, i de la seua pròpia economia crea el PERIÒDIC LLITERARI QUINZENAL LO RAT PENAT, el qual constava de 8 pàgines, i del que només varen aparéixer quinze eixemplars. Se publicà fins a abril de 1885. A pesar de la seua curta duració, estes publicacions foren un èxit, i serviren per a reforçar la Societat; foren un nexe d’unió entre els seus afiliats. Molts dels texts eren treballs premiats en els Jocs Florals, sobretot poemes, i contava en grans i prestigiosos colaboradors com Sanmartíin i Aguirre, Manuela Agnés Rausell, Lluís Cebrian i Mezquita, Jacint Labaila, etc.
Finalment va aparéixer LA REVISTA MENSUAL DE LO RAT PENAT, publicada per la mateixa Societat, de giner a decembre de 1911, aplegant a tindre 500 pàgines, continuació de l’iniciativa de Constantí Llombart. Esta revista mensual aparegué per iniciativa del President de l’entitat Vicente Dualde Furió, qui va demanar a Teodor Llorente que la dirigira, utilisant-se la mateixa capçalera “Per fil traurem lo capdell”. Varen colaborar els més destacats membres de la Societat: Josep Sanchis Sivera, Lluís Fullana, Santiago Cebrian Ibor, Josep Rodrigo Pertegàs, Roc Chabàs, Josep Martínez Aloy, Francesc Badenes Dalmau, Francesc Almarche, Carles Sarthou Carreres, Ramón A. Cabrelles, etc. Esta revista admetia treballs en llengua castellana.
Constantí Llombart va fundar LO RAT PENAT, SOCIETAT D’AMADORS DE LES GLÒRIES VALENCIANES I SON ANTIC REGNE, junt a Teodor Llorente i en la colaboració de Feliu Pizcueta i d’un nutrit grup d’escritors i patricis, fet que es portà a terme en 1878, prenint el nom de l’animal emblemàtic de l’escut de Valéncia, ya utilisat per Llombart en les capçaleres del seu almanac. Se creava en Valéncia una associació que tragué a la llum molts valors lliteraris, arqueològics, llingüístics, costumistes, històrics, etc.: expressió de l’esperit de la “Renaixença” i portaveu del valencianisme cultural, que ha aplegat fins als nostres dies.

Transcrit del llibre  “Lo Rat Penat” VV. AA. Editat pel Consell Valencià de Cultura de la Generalitat Valenciana, any 1996.

ACTE FUNDACIONAL DE LO RAT PENAT

La mijana i chicoteta burguesia republicana i federalista valencianes, secundada pel proletariat valencià, foren vençudes per l’eixèrcit en les seues dos importants revolucions, en octubre de 1869 i en juliol de 1873, i croniste de l’insurrecció cantonal fon Constantí Llombart, home de la Renaixença de forta voluntat, dispost al diàlec i a la colaboració, sense renunciar mai al seu progressisme, a pesar de la restauració de la monarquia borbònica, conservà els seus ideals. La seua obsessió era crear una associació cultural i lliterària per a Valéncia.

Llombart tenia el seu equip, i els escritors agrupats eren de nivell social humil. Els tertulians se reunien en el taller de talliste de Josep Bodria i Roig i de Josep Sanmartin i Aguirre en el Barri del Carme. És curiós observar que Llombart treballava en un taller d’imprenta (el seu pare era guarda del Jardí de les Alameretes de Serrans). Antoni Palanca i Hueso, se guanyava la vida confeccionant flors artificials; Víctor Iranzo i Simon, aragonés integrat, era empleat en un comerç; Ricart Cester era orfebre d’ofici; Josep Maria Puig i Torralba se dedicava a vendre perfums; a Escalante el podem incloure en este grup, pertanyia a una família lliberal i humil; finalment, Lluís Cebrian i Mezquita, que aplegà a ser un prestigiós mege, escritor i president de Lo Rat Penat, en aquells moments era estudiant. Per lo tant els escritors per Llombart eren autodidactes i republicans, a soles Cebrian i Mezquita era universitari.

No obstant, els patricis valencians cults i universitaris, com Teodor Llorente, Vicent Venceslau Querol, Jacint Labaila, Ferrer i Bigné, Feliu Pizcueta, Ciril Amorós, etc., potser no saberen calibrar les qualitats dels autodidactes progressistes. Mostra de la comprensió i tolerància de Llombart, després de llargues i laborioses conversacions, se constituí i fundà Lo Rat Penat, idea de Llombart, que se deixà convéncer per Teodor Llorente. Lo Rat Penat fon des del principi, casal de tots els lliterats i personages valencians, i entre els 165 primers socis fundadors, figuren patricis universitaris i conservadors del grup Llorente-Querol i autodidactes republicans del grup Llombart-Escalante. Junts organisaren la fundació de Lo Rat Penat, i el 29 de juny de 1878, després de la llectura que Ramon Lladró i Mallí feu en l’Ateneu Casino Obrer del poema en valencià “Lucrecia profanada”, se propongué la constitució d’una sola societat pròpia i, després de diferents reunions en un saló de l’Universitat baix la protecció del patriarca de la nostra Renaixença Vicent Boix, s’elaborà i aprovà el reglament redactat per Josep Maria Olmos imitant a la “Academia de los Nocturnos”.

Per a l’acte fundacional, se solicità ajuda a les autoritats i personalitats; l’Ajuntament cedí el Pabelló Municipal instalat en l’Albereda i ocasió de la Fira de Juliol, i l’acte fundacional de Lo Rat Penat se celebrà el 31 de juliol de 1878. Igual Úbedadescriu aixina l’acte:

Aquell pavelló de fusta, monumental i grandiós, en estranyes reminiscències orientals de temple siamés, en la tranquila i perfumada nit de l’estiu valencià, en cortinages de vellut vermell i centenars de llum de gas, constituïa un incomparable marc per a la cerimònia. El saló de ball l’omplirem de gom a gom cavallers de frac i condecoracions, i dames vestides de cera i ornades de joyes, en nerviós palmito en una mà i en l’atra el ramell de flors en que les havien obsequiat. Aquell públic burgués invitat, estava dispost a presenciar l’acte en una actitut amable pero frívola. Al toc solemnial de tabals i clarins, va ocupar l’ampli estrat la comitiva: l’Ajuntament en corporació en els macers i l’estol de ratpenatistes en frac.

Allà baix, en el passeig de l’Alameda, entre soroll i espentes, la gent popular s’esbargia bevent orchata de chufes o menjant panolles de dacsa, completament despreocupada de lo que estava passant en el pavelló dels “senyorets”.

A l’acte assistiren les personalitats del món polític i intelectual de Valéncia, presidit per l’Excm. Sr. Pascual Dasí Puigmoltó (alcalde accidental), que pronuncià les primeres paraules d’apertura; a continuació prengué la paraula el secretari de la nova societat Manuel Lluch i Soler, que resumí la breu història dels primers passos donats, especialment per Constantí Llombart ànima i protagoniste principal de la fundació, també donà a conéixer les motivacions i finalitats de la nova societat, terminant en un cant a la llengua i a la pàtria d’Ausias March. Se llegiren poesies pels mateixos autors: Teodor Llorente, Lluch Soler, Pascual i Genís, Víctor Iranzo, Josep Arroyo, Josep Bodria, Ricart Cester, Ferrer i Bigné, Joaquim Balaguer. Constantí Llombart anava a llegir el seu discurs, pero la seua fort emoció s’ho impedí, llegint en el seu lloc J. Granada. El discurs fon llarc, en molt d’amor a la pàtria i la necessitat de recuperar els signes d’identitat singulars i propis dels valencians.

Hagué un moment de tensió, els poemes recitats pels seus autors eren moderats en cants d’exaltació i alabances, pero Ricart Cester recità ¡Desperta Valéncia hermosa!, que fon exaltat, de fort reivindicació en contra de Castella i en ribets de nacionalisme, causant recel en alguns dels presents. Pero Feliu Pizcueta, com a primer president de la societat, que feu el seu discurs de clausura, sabé dissipar estos recels en estes paraules:

“Tal vegada crega algú que la creació d’esta societat obedixca quan manco alguna mira d’exclusivisme provincial i quan més a alguna idea separatista. I yo, que dec concentrar en mon pit los sentiments de mos dignes companyers, tinc que declarar ací que ans que tot som fills i amants de la noble terra espanyols, i no resucitem les glòries de l’antic Regne valencià, més que per tindre lo goig de que no s’obliden i es perguen, com la seua llengua, en l’oscuritat del temps. Recordar lo passat per a trobar lo present i per a que servixca d’eixemple en lo pervindre, esta és la meua ilusió”.

El discurs fon molt aplaudit i celebrat. I per a terminar l’acte, la Coral de l’Escola d’Artesans interpretà la cançó escrita per Constantí Llombart en música del mestre Manuel Penella, titulada “Lo Penó de Lo Rat Penat”.

 

Transcrit del llibre “Lo Rat Penat”. Editat pel Consell Valencià de Cultura de la Generalitat Valenciana, any 1996.

Miguel Navarro Sorní, en el Fòrum d’Opinió el pròxim 5 de juny.

El pròxim dilluns dia 5 de juny, a les 19 h, visita Lo Rat Penat, en la tribuna del Fòrum d’Opinió, D. Miguel Navarro Sorní, President de l’Acadèmia d’Història Eclesiàstica i Vicedecà d’Història de l’Iglésia de la Facultat de Teologia de Valéncia, el qual impartira una conferència que té com a títul:

“El Corpus del Patriarca.”

Presentarà al conferenciant D. Fernando Millán, Director del Foro d’Opinió de Lo Rat Penat.

L’acte tindrà lloc en el Saló Constantí Llombart de Lo Rat Penat,  C/ Trinquet de Cavallers, 9 de Valéncia.

Esperem la vostra assistència. L’accés, com sempre, serà lliure fins a completar aforament.

Llectura de l’obra “¡Pare vosté la burra, amic!” el 16 de maig de 2017 en Lo Rat Penat

La Secció de Teatre de Lo Rat Penat, farà llectura el pròxim dia 16 de maig de 2017, a les 19.30 h. en la Sala Constantí Llombart de Lo Rat Penat, c/ Trinquet de Cavallers, 9, de la farsa còmica en dos actes i en prosa original de Felip Melià

 

«¡Pare vosté la burra, amic!»

 

En el següent repartiment:

–    Rosalia                                   Lola Llop

–    Amparo                                  Teresa Toribio

–    Blaya                                      Charo Torres

–    Eduart                                    Toni Llopis

–    Cento                                     Manolo Rodríguez

–    Adolfo                                     Vicent Gregori

–    Enrique                                   Josep Nievas

–    Ferran                                     Josep M. Machancoses

 

Direcció: Remigi Pons

Constantí Llombart i l’alienació elitista – Taula redona

El 30 de març és l’aniversari de la mort del pare de la Renaixença, Constantí Llombart.

De la Renaixença venim; a la Renaixença tornem. Perque renàixer no és solament tornar a nàixer, és molt més: recuperar vivències, tornar als orígens, respirar essències… i, sobretot, proyectar futur.

El pròxim dijous 30 de març de 2017, a les 19:30 h, en la sèu de Lo Rat Penat, saló Constantí Llombart, C/ Trinquet de Cavallers, 9 de Valéncia c., se celebrarà una taula redona en homenage a Constantí Llombart en el 123 aniversari de la seua mort. La taula, que tindrà com a protagonistes a Voro López, Alexandre Ordaz, Joan Martinis i Sergi Núñez de Arenas, moderats pel president de la Secció de Cursos i vicepresident de l’associació, Òscar Rueda, versarà sobre CONSTANTÍ LLOMBART I L’ALIENACIÓ ELITISTA.

“Alienació vol dir patir l’imposició com a propi d’allò que nos és alié o estrany, i patir l’expropiació i l’estranyament de lo que nos és propi“. D’això parlaran els nostres contertulians: de l’importància i la repercussió social del treball fet per Llombart i de la seua visió de la llengua i la cultura valencianes. I de cóm s’ha interpretat la proposta llombartiana. ¿Els valencians actuals hem seguit els camins que marcà el mestre? ¿Els hem sabut interpretar? ¿El valencianisme actual té en conte les propostes de Constantí Llombart? ¿Qué ha causat l’alienació elitista? ¿Per qué es va produir? ¿Quines repercussions ha tingut en la societat valenciana? ¿Quina relació hi ha entre l’alienació elitista i la manca d’identitat valenciana?

L’anàlisis que farà la taula sobre l’alienació elitista pretén ser una aportació que conduïxca el conflicte identitari valencià cap a un nou punt d’inflexió, que òbriga la societat valenciana a una nova etapa en positiu: la de l’autoestima, l’agermanament i el futur.

Vicent Blasco Ibáñez, Constantí Llombart i el nacionalisme valencià

El pròxim dilluns dia 30, Lo Rat Penat rendix homenage a Vicent Blasco Ibáñez en el seu Fòrum d’Opinió, commemorant el 150 aniversari del seu naiximent.

Fernando Millán Sánchez, president de l’Associació Vicent Blasco Ibáñez i vicepresident de Lo Rat Penat, parlarà sobre “Vicent Blasco Ibáñez, Constantí Llombart i el nacionalisme valencià”, tractant la relació de l’insigne polític, periodiste i noveliste valencià en Constantí Llombart i en la Renaixença, i recordant la seua vinculació en Lo Rat Penat, ya que fon membre de la seua Junta de Govern baix la presidència del Baró de Cortes de Pallàs, i anys més tart mantenedor dels Jocs Florals en 1891.

Una relació permanenten en la valencianitat que Vicent Blasco Ibáñez mantingué a lo llarc de tota la seua vida.

Parlaran també Juan Oliver, exdiputat nacional de UV, i Enric Esteve, president de Lo Rat Penat.

L’acte tindrà lloc el dilluns dia 30 de giner, a les 19.00 h, en el Saló Constantí Llombart de Lo Rat Penat, C/ Trinquet de Cavallers, 9 de Valéncia ciutat. L’accés, com sempre, serà lliure fins a completar l’aforament.