Enric Esteve: “Miguel de Cervantes, fon el primer en elogiar-la i en defendre la seua supremacía”.

Fragment del discurs de l’Hble. Sr. President de Lo Rat Penat, Enric Esteve i Mollà, en els CXXXII Jocs Florals de la Ciutat i Regne de Valéncia, coincidit con el 150 aniversari del periòdic Las Provincias.

“Quantes vegades ‘Las Provincias’ fon el clarí de la crida a l’acció que servia per a salvar la dignitat valenciana, a l’acció que clamava en contra les injustícies que Valéncia rebia, a l’acció que rebujava els oblits i que alçava murs en contra tots aquells que intentaven acabar en la personalitat valenciana, en la seua identitat i com a poble, en la seua història, en la seua cultura i, sobre tot, en la seua llengua.

La seua Llengua Valenciana que, naixcuda com a tots els romanços espanyols en el segle VI, de les ruïnes del llatí, fon creixent i evolucionant fins a tindre un Sigle d’Or, convertir-se en la primera llengua culta d’Espanya, en aquella que forjà, durant el segle XV, el primer Renaiximent espanyol.

Ningú posà en dubte la singularitat de la llengua valenciana i el més gran coneixidor del romanç castellà, Miguel de Cervantes, fon el primer en elogiar-la i en defendre la seua supremacía.

¿I venen hui eixos falsos progressistes, eixa gent mediocre a posar-la en qüestió?

¡Quina ignorància més gran!

Gràcies puix a ‘Las Provincias’ en nom de tots els valencians de bona voluntat. La seua força és la nostra força. I gràcies ad ella estem dispost a resistir”.

Himne de Lo Rat Penat. Lletra d’Anfós Ramon, música de Jesús A. Madrid

Este himne s’estrenà en el Palau de la Música de Valencia, en motiu del XXV Aniversari del Cor Popular de #LoRatPenat l’any 2005. La lletra se li encarregà, per part de Rosa Bartual, a Anfós Ramon per a ser un regal del Cor cap a Lo Rat Penat i fon musicat per Jesús A. Madrid.

HIMNE DE LO RAT PENAT
Lletra: Anfós Ramon i Garcia
Música: Jesús A. Madrid i Garcia

Plena d’amor a Valéncia,
va nàixer Lo Rat Penat.

Plena d’amor a Valéncia,
sempre buscant l’unitat,
defenent la nostra essència,
va nàixer Lo Rat Penat.

¡Ajuntem-nos germans d’esperances!
¡Remontem l’esperit fins al cel
que parla d’Història, de Llengua i Cultura
i d’idees nobles i afectius anhels.

Feu créixer hòmens ilustres
sa incomparable llavor.
Fon pionera en estudis
de Pàtria, de Fe i Amor.

Per això el valencià que t’admira
i t’exalta en el cor renovat,
diu obrint finestrals a la vida:
¡Avant per sempre Lo Rat Penat!
¡Avant per sempre Lo Rat Penat!

Plena d’amor a Valéncia,
va nàixer Lo Rat Penat.

Enric Esteve: “No nos cansarem mai de reivindicar la validea oficial dels nostres títuls de Llengua Valenciana”

Transcripció de fragments del discurs del President de la Societat d’Amadors de les Glòries Valencianes, Enric Esteve i Mollà en els Jocs Florals de la Ciutat i Regne de Valéncia, en el que va reclamar l’oficialisació dels títuls de Llengua Valenciana de Lo Rat Penat:

«…Des de Lo Rat Penat, lo que no nos cansarem mai de reivindicar és la validea oficial dels nostres títuls de Llengua Valenciana, que siguen reconeguts, d’una vegada per totes, per la Conselleria de Cultura i Educació. És incomprensible que se continue mantenint l´injustícia que va cometre el Conseller Císcar cap a l´institució que més ha fet pel nostre Idioma Valencià.»

Igualment demanà el màxim autogovern per al nostre poble:

«…reivindiquem també que el nostre actual sistema llegislatiu acullga i reflectixca les màximes aspiracions del nostre poble valencià, i per mig de la reforma del nostre Estatut d’Autonomia, pogam conseguir les mes altes quotes d’autogovern per a la nostra nacionalitat.»

I l´unió de tots els valencians:

«…És imprescindible que treballem junts per tal de conseguir una Pàtria més digna i més respectada per tots. Els valencians hem de fonamentar el nostre futur en l’unió, en la comprensió, en la solidaritat i en el màxim respecte a les diversitats i a les distintes sensibilitats. Hem de deixar de banda, d’una vegada per totes enfrontaments estèrils i particularismes caducs i innecessaris.»

¿Sabies que la Senyera de Lo Rat Penat és la segona bandera del regne en representació històrica?

Esta Senyera fon costejada i donada a l’entitat per les Joventuts Ratpenatistes, presidides llavors per Emili Cebrian. Des de 1923 a 1991 ha presidit tots els actes de l’entitat i numeroses i importants jornades i trobades valencianistes. Des de 1991 ha eixit en vàries ocasions de forma excepcional: per a cobrir els ataüts d’En Xavier Casp, En Joan Costa… És la primera rèplica exacta que es feu de l’eixemplar de la Senyera de 1596 i, com a tal, és la segona Senyera del regne en representativitat històrica. Tant és aixina que durant la década dels huitanta en que no es celebrà el Te Deum oficial del 9 d’Octubre, Lo Rat Penat va mantindre esta tradició i la seua Senyera el presidí en la catedral (i ara novament és la Senyera de Lo Rat Penat la que des de 2015 presidix el solemne Te Deum en la catedral, davant la negativa del tripartit que nos governa a celebrar est acte d’acció de gràcies). La vitrina en que es conserva fon donada en 1983 -per motiu del I Centenari dels Jocs Florals de la Ciutat i Regne de Valéncia- per la Regina d’aquell any, Pepita Samper, que ya ho havia segut en 1929, quan obtingué el primer guardó de Miss Espanya. La Senyera històrica es troba en la Sala de la Senyera de la nova sèu social de Lo Rat Penat, en el carrer del Trinquet de Cavallers, en l’antiga casa-palau dels Barons d’Alaquàs.

Transcrit del llibre “Senyera Valenciana. La bandera de tots” VV.AA.. Editat per Lo Rat Penat.

¿Sabies que Lo Rat Penat té l’Alta Distinció de la Generalitat Valenciana?

L’Alta Distinció de la Generalitat Valenciana va ser creada en 1986, està regulada pel Decret 28/1986, de 19 de març, modificat pel Decret 177/2003, de 12 setembre. Té com a finalitat recompensar a persones físiques o entitats que s’han distinguit en la seua activitat al servici dels interessos de la Comunitat Valenciana, entregant-se els dies 9 d’octubre.

En l’any 2013, coincidint en el 135 aniversari de la nostra entitat, la Societat d’Amadors de les Glòries Valencianes, va tindre l’honor de ser premiada en este guardó per la seua dedicació a la promoció, defensa i difusió de la llengua i cultura valencianes.
l’Hble. Sr. D. Enric Esteve i Mollà, President de Lo Rat Penat, va rebre l’Alta Distinció, aixina com la Placa de l’Orde de Jaume I, de mans del Molt Hble. President de la Generalitat.

Comunicat de Lo Rat Penat per l’atentat en Barcelona i Cambrils

Lo Rat Penat, Societat d’Amadors de les Glòries Valencianes, condena i expressa el seu pesar pels atentats terroristes de Barcelona i Cambrils i la solidaritat en tots els afectats i el condol en les famílies de les víctimes, demanant l’unitat i cooperació de tota la societat, de les forces de seguritat i de la comunitat internacional front ad esta barbàrie.

Poema de Teodor Llorente a la Real Senyera

En motiu del segon centenari de la mort de Calderón del Barca en l’any 1881, s’organisaren en Madrit uns actes d’homenage als quals assistí en tots els honors la Real Senyera.

Teodor Llorente, segon president de Lo Rat Penat, escrigué en motiu del regrés de la Senyera a Valéncia després d’aquell acte, un poema a la nostra Real Senyera, que vos transcrivim a continuació:

¡Oh, Senyera valenciana!
¡Gonfanó de la ciutat!
¡Drap gloriós d’or y de grana
que corona el Rat-Penat!
Vuí, rejuvenint la historia,
mamprens, al vent de la gloria,
altra volta l’antich vol;
y banyante en llum encesa,
per tu, de nostra grandesa,
tornar a eixir lo brillant sol.

No arrives, no, coronada
de sanguinosos llorers,
ni entristixen ta tornada
gemechs de hórfens llastimers.
Entre vítors y alegríes,
tan glorós com ans venies,
vens, ¡oh, penó may vensut!
de donar, en lloch insigne,
al Geni homenaje digne,
y a la Patria honrós tribut.

Triomfalment la Cort d’Espanya
te ha vist, en carro de honor;
y la gent propia y la estranya
se uniren en ta llabor.
Complaguts en ta victoria,
han abaixat de la Gloria
y te han mirat sonrient
(públich digne de tal festa):
lo gran Rey de la Conquesta,
Ausias-March y Sant Vicent.

Tú, tradicional bandera
de Fe, Patria y Llibertat,
a Espanya, a Europa sancera
nostra historia has recordat.
De nostres insignes
poetes, guerrers o sabis,
evocaves lo gran nom;
darrere de tú marjaven,
y al vórelos com passaven,
abaixava el cap tot hom.

Passaven, vestits de malla,
reys, capdills y almogavers,
en perdurable batalla
contra els alarbs traiciones;
passaven pel pla y la serra
consagrant la nostra terra,
ab gloriós bateig de sanch;
y sobre ells, capitá y guía,
Sant Jordi s’aparexía
en son famós cavall blanch.

Pasaven bisbes y frares,
predicadors y romeus;
y a la fe fe nostres pares
vensuts, muslims y juhéus
Reynes que bastíen temples
passaven, donant eixemples,
d’hon l’infern confundit fuig;
y passaven -¡oh, alegría!-
les estreles de María
sobre el sant tosal del Puig.

Passaven, ab la gramalla,
los justicies y els jurats,
donant,per escut y valla,
lo lley a les llibertats;
passaven pavordes, mestres
en tot saber; y los mestres
en les arts del trovador;
y encenent honestes flames,
passaven hermoses dames
doctes en les lleys de amor.

Tota eixa despareguda
y anyorada majestat,
en tú Valencia saluda,
¡Senyea del Rat-Penat!
D’eixes perdudes grandeses
veu brotat noves promeses
plenes de dolsos conhorts;
y tant pots y tan alcances,
que’t fas nunci d’esperances,
tú, la insignia dels recorts!

Teníes tú, quant lo poble
duyes als combats guerrers,
pera defensarte, un noble
Centenar de Ballesters.

Vuí, centenar de centenes,
ab lo calor de les venes
ab la fe que no decáu,
de ta custoria responen;
y millor defensa’t
bandera de amor y pau!

Ab la corbella o l’aixada,
ab llansadora o martell,
ab la ploma may cansada,
ab lo creador pincell,
ab la ma curtida y forta,
ab lo cor, sagrat fornall,
serém per ta gloria, oh, Reyna,
lo Centenar de la feyna
y els Ballesters del trevall.

Jurém per lo nom del pare
que es nostre millor espill;
per lo bes que cada mare
li dona a son tendre fill;
jurém per la llar sagrada,
jurém per la etat pasada,
jurém per lo esvenidor,
jurém ab fe en la victoria,
lluytar sempre per ta gloria
¡Senyera del patri amor!

¿Sabies que gràcies a Lo Rat Penat la Mare de Deu dels Desamparats és patrona de Valéncia?

Des del segle XVII se venia venerant la Mare de Deu dels Desamparats en la seua Capella, sempre reverenciada pel poble valencià; i en 1882, dos segles després, Lo Rat Penat, basant-se en la devoció de la gent i analisant que era considerada patrona en el cor dels valencians, començà a treballar en l’idea del patronat oficial, i el 24 d’abril d’eixe mateix any, el president de la societat, el prestigiós escritor valencià Ramon i Bigné, reunit en la Junta de Govern, acordaren celebrar una festa extraordinària i solemne a la Verge dels Desamparats, i així fer pública l’idea del seua nomenament com a patrona; l’idea fon aceptada en un gran entusiasme popular. Lo Rat Penat i el diari “Las Provincias” actuaren com a caps en la campanya, i junt a l’arquebisbe de la ciutat, aplegaren a comunicar-se en el papa Lleó XIII. Totes les gestions i tràmits realisats tingueren un resultat positiu, ya que el 23 d’abril de 1885, el president, d’aquell moment, de Lo Rat Penat, Feliu Pizcueta, donava la notícia rebuda per telégraf: La Mare de Deu dels Desamparats i dels Sants Innocents era nomenada oficialment Patrona de Valéncia pel papa.

Els valencians celebraren en alegria i solemnitat l’esperat succés; pero a més, i per tal que quedara permanent un monument històric-lliterari, Lo Rat Penat feu una crida als poetes de la nostra terra i així poder arreplegar una Corona Poètica i oferir-la a la Mare de Deu en una magnífica publicació que s’arrematà d’editar el 10 de maig de 1885; eixa “Corona” és una joya editorial que tenim en la nostra biblioteca, a la qual contribuïren en els seus treballs els més famosos poetes valencians de l’época.

Transcrit del llibre “Corona Poètica a la Mare de Deu dels Desamparats” editada per Lo Rat Penat en l’any 1985.

La Bendició de la Real Senyera de Lo Rat Penat

Las Provincias 07/05/1923

Se celebró este acto, que fue brillantí­simo, en el Camarín de la Virgen de los Desamparados, concurrido, además del alcalde, don Juan Artal, el presidente de la Diputación, don Modesto Jiménez de Bentrosa, y oficiando en el acto prelado.

Dicha Senyera, copia fiel de la que se conserva en nuestro Archivo municipal y que evoca las glorias de nuestro antiguo reino, ha sido costeada por la Juventud Valencianista de Lo Rat-Penat. Fueron padrinos en este solemnísimo acto de la bendición el alcalde de Valencia, señor Artal, y la última Reina de los Juegos Florales, la bellísima señorita Rosarito Sanchis Creixach. Nutrido coro de voces entonó la plegaria, letra de don Jose Maria Bayarri y música de Álvaro Marzal, premiada por Lo Rat-Penat.

Finalmente, el elocuente orador sagrado don Hernán Cortés pronunció un elocuente discurso: “Hemos tomado parte de un acto de patriotismo valenciano, porque el patriotismo es religiosidad, en agradecimiento y correspondencia a Dios, que nos dió la tierra bendita en que nacimos.

Porque es religiosidad el patriotismo, cuando Jesucristo tiene lástima de su patria, cuando el pueblo judí­o llora lejos de su tierra. Este acto es también de gran amor a la ciudad de Valencia, porque todo patriotismo descuella en amor a la propia ciudad, que es amor a la madre que descuella en el de toda la familia. Y Valencia florece en la Senyera que se acaba de bendecir.

Es, además el acto de hoy de identidad, de amor y poesía, porque todo ello significa un bandera a los pies de una mujer, la Virgen soberana de cielo y tierra.

Ya tiene Lo Rat-Penat su Senyera, ya tienen los valencianistas pendón que les recuerde las gestas gloriosas de sus antepasados y sea estí­mulo y porvenir.

Solo nos resta, Señora, dirigiros un ruego: que ya que os inclináis hacia nosotros, deis un beso a esta Senyera, porque si os dignáis mirarla y besarla, sería milagrosa, y todos, el ilustre valenciano que la bendice y es columna firme de la Iglesia Española; el Ayuntamiento, la Diputación provincial, este Rat-Penat, sabrán influir su entusiasmo a todos los valencianos para que eleven el nivel de su patria y hagan que broten gritos clamorosos de: ¡Viva Valencia la de la Virgen de los Desamparados!”.

Terminada la ceremonia religiosa, se organizó una lucida comitiva para acompañar la Senyera a la casa social, seguida de la banda de música del Ayuntamiento. El entusiasmo de la juventud, que precedía a la Senyera, fue indescriptible. Fue un paso verdaderamente triunfal de nuestra enseña.

En Lo Rat-Penat fueron obsequiados con un lunch por el presidente, señor Almarche, la bella Reina de la poesía y las autoridades que habían concurrido el acto.

Por la tarde se organizó una brillante velada literario en Lo Rat-Penat, abriendo la sesión el presidente de la sección Joventut de Lo Rat-Penat, don Emilio Cebrián Navarro, leyendo poesías muy inspiradas los señores Alberola, Morante, Porrás, Valero, Gallego, Castañer y Suay Sura, y cerrando la sesión el señor Almarche con un discurso muy patriótico.

¿Saps quin és l’orige del Misteri d’Elig?

Tambe nos portaria massa llunt el voler escodrinyar el començament de la Festa. Fins i tot n’hi ha una historia que nos conta l’arribada miraculosa, per la mar, de la Verge i del Consueta. (El Consueta digam que es la partitura a on està  tot lo que passa en el desenrollament de l’acte. Lo que canta cadascu, i fins el mateix orde de successio de tots els acontenyiments). Tot allo, es conta, aparegue tancat dins d’un baül que portava una inscripcio dient: “Soc per a Elig”. Alli estava la Mare de Deu, i totes les referencies, escrites ademes, per a montar eixa predicacio en honor de la Mare de Deu.

I segur que hi havia gent que tot aixo s’ho creïa; pot ser que encara n’hi haja qui s’ho crega. I, ¿per que hem de llevar-li eixe placer? Tot es possible, encara que hi ha molts descreguts que no ho admeten. No els llevem eixe plaer per imcomprensible que parega. Per la meua part crec que cal atendre’ns als fets que coneixem i que puguen ajudar-nos a coneixer el Misteri, si es que els misteris es poden coneixer.

Perque no es aixo lo que a nosatres nos interessa; ni tan sols si començà  en el segle XII o en el XIV, o en el començament del XV, com volen atres. Pense que nos interessa l’orige formal d’eix acte, hui unic en el mon religios, i no l’orige material que no te, per un atre costat, cap d’importancia.

No es tracta, primordialment, d’una obra de teatre religios, com poden ser els autos sacramentals dels nostres classics castellans, i com tant s’ha dit i seguix dient-se.

Aixina ho he pensat des de que conec el Misteri, i aixina ho dia als ilicitans en conferencia, el dia 10 de novembre de 1982: “No nos enganyem; tot lo que ha de vore en el Misteri, la mimica…, tot ha de ser religios o està  totalment fora de l’ambient; no te cap rao de ser.”

I m’alegra saber que no soc yo a soles qui ho pensa d’eixa manera. Quaranta anys ans que yo ho pensara i ho diguera. Gerardo Diego, en agost de 1943 ya dia:

“Juzgar el Misteri como obra de arte me pare empequeñecerlo. Aquí se debe venir a rezar, plástica, política, musicalmente esa oración incomparable de la Fe y la Belleza, en la que uno no es más que una sílaba muda.

Se nos exige esa asistencia espiritual y solo así­ el Misteri desprende toda su transfigurada y renovadora aura de milenaria y multitudinaria cristianidad”.

I Martí­ Dominguez solia afegir un refra popular que diu:

“No pidas peras al olmo. El olmo es parecido al peral, pero no da peras. El Misteri tiene una gran fronda como olmo: su letra, su música, su teatralidad, su tramoya; pero es su espíritu lo que le confiere su fuego interior y sus frutos de vibración espiritual”.

No; no es tracta d’una cosa cultural simplement. Si fora cultural solament, faria molts anys que s’havera perdut, i no cal ser profeta per a soltar eixa afirmacio. Pense que s’ha de pensar en la fe del poble, en la fe dels ilicitans, inclosos els mestres de capella i tambe el clero. Si el Misteri se convertix en un drama liric, si al Misteri se li dona un atre caracter que no estiga en concordancia en la seua essencia religiosa, l’hauran condenat a mort. La mateixa interpretacio musical no pot ser meramet lirica, ha de ser primordialment religiosa.

Tampoc es tracta, d’una representacio teatral solament religiosa; sino d’una obra que tenia i te com a filosofia l’ensenyansa d’unes veritats doctrinals, -dic be, doctrinals, pero no dogmatiques- i que, per tant, està tota ella entroncada, plenamet, en el mon de la predicacio.

Eix es l’orige del Misteri: explicar als fidels totes aquelles veritats referides a la Mare de Deu, al menys d’aquelles relacionades en el misteri de la Mort i Assuncio de la Mare de Deu; misteri, per una tra part, molt ben estimat en tota l’Edat Mija, i, de manera especial, des de sempre i encara hui, en la part oriental del mon europeu.

Unes vegades es parlava de la Assuncio de la Mare de Deu, sense preocupar-se massa de si havia tingut lloc ans de morir o despres de morta. La tradicio cristalisà en el poble fidel, i fins i tot en els mateixos testimonis apocrifs antics, en la mort i assuncio de la Mare de Deu, tal com ho diem encara hui en llenguage popular.

El fet es que l’iglesia seguix sense dir-nos res de la “mort”, pero sí que ha definit com a veritat dogmatica el fet del “transitus” o pujada al cel de la Mare de Deu. Fon en l’any 1950 quan l’aristocratic Pio XII va definir el dogma de l’Assuncio al cel de la Mare de Deu, pero no es va decantar a parlar de la mort.

Esquematicament podiem dir que l’argument, el fet, diriem millor, desplegat en Elig els dies 14 i 15 d’agost son:

1er El desig de la Mare de Deu de voler anar-se’n en el seu Fill, i, ans d’anar-se’n, de voler als apostols -abans de la seua mort-.

2on La reunio miraculosa dels apostols a l’entorn de la Verge i el soterrar de la Mare de Deu.

3er La presencia dels judeus per a que no se faça el soterrar i el milacre consegüent.

4rt La pujada al cel; i

5nt La coronacio de la Mare de Deu.

Tot aixo seguix, mes o manco, l’orde següent:

-Un chiquet (1), que representa a Maria, entra en l’iglesia i canta varies vegades diferents texts, recortdant diferents moments de la Rendicio: L’hort de les oliveres o de Getsemani, la montanya del Calvari i l’enterro de Jesus o el Sepulcre.

-Maria, ya en el cadafal, o lloc a on desenrolla tot l’acte, diu que vol morir-se per a poder estar en el seu Fill.

Deu li envia un angel que, baixant del cel, li concedix el seu desig i li dona una palma dorada que deura portar fins a la seua sepultura.

Maria vol vore als apostols. L’angel, despres de concedir-li esta nova gracia, torna a pujar-se’n al cel.

Els apostols, sense saber ni com si ni com no, van apareixent a poc a poc -com se diria- i, davant d’ells, despres d’haver-los rebuts, mor la Mare de Deu. (Ara desapareix el chiquet que fa de Maria, i es posa en el llit l’image de la Mare de Deu morta.)

Torna a obrir-se el cel, i els angels, que baixen cantant, despres d’arreplegarse l’image, se’n tornen a pujar com emportant-se l’anima de la Verge.

La segona part d’esta extraordinaria predicacio comença entrant els apostols, presidits per Sant Pere, -atencio, presidits per Sant Pere, ¿mes clar?- que pugen al cadafal i s’agenollen als peus de la Mare morta.

Volen preparar el soterrar, pero de sobte apareixen els judeus que desigen robar el cor de la difunta per a que els apostols no puguen dir despres que ha resucitat. Lluiten judeus i apostols, i maravellosament, un judeu es queda en les mans com paralisades. Els judeus, commocionats, cauen de genolls i, arrepenedits, son batejar per Sant Pere -sempre Sant Pere- i tots junts canten el salm In exitu, antigamnet salm d’enterrament sobre tot en els llibres apocrifs, mentres te lloc el soterrar, i soterrament.

Novament torna a obrir-se el cel i baixen els angels, entren al sepulcre, i s’emporten al cel, en mig de cants de lloança, el cos de la Mare de Deu.

Ans de l’arribada al cel, i per a que no falte res en la predicacio, apareix Sant Tomas que no ha pogut estar junt als demes apostols perque “les Indies m’han ocupat”. -es dir, la seua predicacio l’ha tingut ocupat sense poder vindre-, plorant la seua desgracia.

Novament s’obri el cel i apareix la Trinitat que ix a rebre a la Mare de Deu, coronant-la com a Reina del cel i de la terra.

Tractant-se, puix, d’una predicacio, l’acte es considerava com a acte lliturgic i per aixo s’escomençava con una continuacio de l’ofici, acabat l’ofici lliturgic de les vespes. Una de les consuetes, per a que no hi haja dubtes de que es tracta d’un acte religios i no d’un simple acte teatral, mes o manco important, comença dient:

“Lo acte de la Vespra es lo seguent: que acabades les vespres ix la Maria ab les dos Maries y quatre o sis angels de la hermita de Sant Sebastia on està la capella de Nostra Senyora, y la acompanyen los dos elets ab lo metre de capella, lo vicari foraneo y dos capellans ab sis o huit cavallets a l’iglesia major ab los sons y trompetes, y entra per la porta major y va a l’andador y sonen los ministrils, orgue y campanes, y agenollada sobre dos coxins vellut carmesi, canta…”.

(1) Tots els actors d’esta predicacio son homens. No interva cap de dona. Les dones no han pogut intervindre oficialment en cap realisacio lliturgica fins al concili Vatica II.

Transcrit del Quaderns de Divulgació nº16 de Lo Rat Penat: El Misteri o la Festa d’Elig (Guió Comentat) per Josep Climent i Barber. Any 2000.

¿Saps quines són les finalitats de Lo Rat Penat?

A manera d’esquema expondrem les finalitats i principis bàsics de la societat, principis que apareixen en el discurs de Feliu Pizcueta (primer President) en l’acte Fundacional, aixina com els ideals de Constantí Llombart. Estes finalitats les podem resumir en tres apartats:

– L’exaltació de l’història i la llengua valenciana.

– L’impuls de les arts i de la lliteratura.

– L’amor a la Pàtria Valenciana.

Lo Rat Penat té com a finalitat bàsica, estudiar, investigar, conservar, protegir, donar a conéixer, ensenyar i fomentar el progrés de la llengua i cultures valencianes per mig dels següents mijos: a) Organisant i promovent tota classe d’actes per al coneiximent i ensenyança de la Llengua Valenciana, que és l’idioma oficial de l’Entitat. b) Fomentar estudis, promoure edicions, crear biblioteques i treballar per a enaltir la llengua, cultura i economia valencianes. d) Realisar quantes activitats complementàries es considere necessàries per a conseguir les seues finalitats bàsiques.

Transcrit del llibre Lo Rat Penat VV. AA. Editat pel Consell Valencià de Cultura de la Generalitat Valenciana, any 1996.