ALGEMESÍ I LA MARE DE DEU DE LA SALUT

Algemesí és un poble que pertany a la Comarca de la Ribera Alta, a 32 Km. de Valéncia. Està situat en la planura aluvial del Xúquer en la confluència del riu Magre. El seu terme municipal llimita en Alginet, Sollana, Albalat de la Ribera, Polinyà del Xúquer, Alzira i Guadassuar. Creua el seu terme la carretera de Valéncia a Xàtiva per Alzira, i la de l’Alcúdia a Sueca, enllaçant en la carretera de Valéncia a Madrit per la costa, també ho fa l’autopista A-7. És un poble ric en cultius de cítrics, verdures i hortalices i en diverses indústries derivades de l’agricultura. També té serreries, fàbriques de mobles, de materials de construcció, de confecció de teixits, de licors, indústries de litografia, etc.

El seu monument principal és l’iglésia parroquial dedicada a Sant Jaume, obra de Doménech Gamieta (1550-1582). La frontera és renaixentista, verdaderament maravellosa, estètica i bonica, i de campanar únic. Destaca la bobeda de nervatura gòtica. El retaule de l’altar major era de Francesc de Ribalta, ya que el gran mestre de l’escola de pintura valenciana va tindre taller en Algemesí. Este magnífic retaule va ser destruït parcialment en 1936, i després de la guerra civil se va reconstruir, també parcialment per Segrelles, que deixà ademés en el temple obra seua. Se conserven de Ribalta i del seu taller l’obra pictòrica de l’altar de Sant Josep, dos retaules de Sant Vicent Ferrer i una Crucifixió.

Un atre monument digne de menció és l’antic convent dels frares Dominics, hui hospital, fundat en 1590 per Jaume Joan Bleda. Les noves iglésies parroquials són de construcció moderna.

Històricament Algemesí fon una aldea musulmana, repoblada pels cristians després de l’ocupació de Jaume I el Conqueridor. Des d’un principi formà part del municipi d’Alzira fins al regnat de Felip II. Ya en el sigle XVI tenia parròquia pròpia i, en 1574 a petició del síndic Guinovart, li fon concedida la segregació d’Alzira. Més tart, en 1602, Felip III li donà el títul de Vila Real, anexionant-se els llocs i senyorius de Cotes i Pardines, hui desapareguts, encara que es conserven el resenyats noms en dos partides de terme i també en uns retaules migevals que es conserven en l’iglésia de Sant Jaume.

Dins del terme d’Algemesí es troba un pintoresc parage natural nomenat La Chopera, i és d’interés ecològic un llac artificial localisat en la partida del Barranc a on existix una reserva per a la protecció del samaruc.

Sense dubte, la gran festa d’Algemesí és la dedicada a la Mare de Deu de la Salut, festa també gran dins de la Comunitat Valenciana, inclús comparable al Misteri d’Elig i a les celebracions del Sexeni de Morella. D’estes festes, alguns autors han escrit que tal i com es celebren en l’actualitat daten del sigle XIII, fet que no arriba a ser cert. Per això, analisarem els estudis d’investigació que ha realisat Mossén Vicent Castell, canonge i membre de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana. Per ad este autor, ben vinculat a la festa, és evident que la devoció a la Mare de Deu en Algemesí es centra en l’antiga image romànica que data dels primers anys de la Reconquista. Esta sagrada image fon trobada segons la tradició en el buit del tronc d’una morera, en la partida de la Barca. Ad esta Mare de Deu se la nomenava baix moltes advocacions, entre elles la de Verge de la Consolació i Verge dels Àngels, d’arrels agustines i franciscanes respectivament. A la fi s’aplegà a una conformitat, per votació popular, de donar-li el nom de Mare de Deu de la Salut (1586). En ocasió del trasllat de l’image des d’un altar lateral de l’antiga parròquia a un altar de la nova (hui el de la Puríssima Concepció). De tal manera es consolidà el títul, arribant a celebrar-se en el seu honor la festa principal del poble, fent-la coincidir en el dia 8 de setembre, festa tradicional del Naiximent de la Santíssima Verge.

En 1610, consta que es celebra una provessó, el 8 de setembre, en intervenció de cantors, músics cegos, predicadors i atres participacions. També hi ha notícies que seguia celebrant-se en 1619 “com sempre era costum” i en primeres “Vísperas” com hui encara es conserva. Començà el periodo d’or dels milacres de la Mare de Deu de la Salut, fins a 1711 que aplegà a Algemesí Mossén Querol de Morella, qui passà l’image de l’altar lateral a l’altar major de l’antiga parròquia (hui capella de la Comunió). En motiu d’açò hi hagué molta festa, en abundant música i en la concurrència de danses (esta és la referència més antiga de la participació de danses religioses folclòriques). També Mossén Querol començà l’organisació del quint centenari de l’aparició de l’image de la Mare de Deu, que no va poder fruir el Mossén al morir abans d’esta data de 1747. Afegim que des de 1703 es considerà esta celebració com a “Festa Major” d’Algemesí.

Les solemníssimes festes de l’any 1747 serviren per a instituir a l’Ajuntament com a l’organisador de la festa anyal de la Vila. Algemesí contava en huit barris, i cada any per rotació, nomenaven als majorals i festers, En 1835 els barris es reduïren a quatre, com en l’actualitat. Al front d’esta organisacio es nomenà un “depositari” per a donar contes a l’administració municipal. En commemorar-se el sext centenari, l’Ajuntament nomenà oficialment a la Mare de Deu de la Salut Patrona d’Algemesí en 1816, fet confirmat pel patronat pontifici en 1925, coronant-se l’image de la Verge canònicament per l’Arquebisbe de Valéncia Prudencio Melo assistint l’Alcalde.

La festa decaigué des de 1931 a 1936, quan va desaparéixer l’image al ser destruïda. Acabada la nefasta guerra civil i reiniciada una atra volta la festa, es va celebrar el sèptim centenari i es va construir la capella de la “Troballa” pel prestigiós arquitecte d’Algemesí Joan Segura de Lago (XXXI President de Lo Rat Penat), estrenant-se l’Himne “Estrela del Matí”, en lletra de Martí Domínguez i música del mestre Agustí Alamán, també els dos naturals d’Algemesí. En 1950 es feu la segona coronació de la nova image de la Mare de Deu de la Salut, aprofitant l’efemèrides del 25 aniversari de la primera, i es retorna completament a la tradició, en els misteris, martiris, milacres, danses, personages bíblics, etc… fins a 1977 quan la gran festa d’Algemesí es declarà de “Interés Turístic Nacional”. Es va fundar un “Patronat” de la festa (a l’estil del Misteri d’Elig), per a evitar pèrdues i alteracions irreparables, i també velar per l’autenticitat de totes les seues manifestacions, establint-se “La Consueta” tradicional i bàsica de la celebració.

Les dates principals de la festa transcorren entre el 6 i 8 de setembre. Algemesí vibra davant la Mare de Deu de la Salut oferint-li una de les celebracions més importants de tot el nostre Regne. Les festes s’inicien el dia 6, representant-se distints misteris i milacres, el dia 7 es fan dos provessons, sempre acompanyades de balls populars, representacions, tabal i dolçaina i indumentària adequada, i el dia 8 la gran provessó final. Entre les danses destaca la Moixeranga que conté vàries parts: dansa, alçament de torres humanes i formació de figures d’orige religiós. El ball o Dansa dels Bastonets, que l’eixecuten huit hòmens, es tracta d’una dansa guerrera. El ball de La Carchofa (en uns atres llocs es diu de La Magrana); la dansen dotze chiques i un chic que sosté el pal central provist de les cintes, que les protagonistes trenen i destrenen en les seues evolucions dansants; a la fi s’obri l’artilugi (carchofa) i apareix una figura religiosa. En el cas del Corpus de Valéncia és l’Eucaristia, en Algemesí és una chicoteta image de la Mare de Deu de la Salut; per tant es tracta d’una dansa d’adoració. La dels Pastorets, és una dansa bucòlica. La Dansa dels Arquets, es nomena aixina perque es balla en uns arquets adornats en flors o cintes; arquets que, en Algemesí, són una circumferència completa adornada en cintes, es tracta d’una dansa d’acció de gràcies pels bens que nos dona el camp. El Bolero, també està present i la titulen com a Dansa dels Llauradors; la ballen parelles en indumentària tradicional valenciana acompanyades per instruments de vent. Finalment Els Tornejants, és una dansa original i l’única que va dins de la processó, concretament entre la Creu major i l’image de la Mare de Deu. Per ser esta i la Moixeranga les danses més originals fem un chicotet apartat per a cadascuna, descrivint-les en més amplitut.

La Moixeranga és un ball píric i marcial que es balla en alguns llocs d’Alacant i Valéncia, pero que en Algemesí té una especial significació i característica. És un ball popular en que es representen passages de caràcter religiós, com la Crucifixió i l’Ascensió, el qual és dansat als acorts d’una melodia senzilla i d’un ritme de fàcil seguiment, a base de dolçaina i tabal. Els components són uns quaranta hòmens, més un jovenet que puja dalt de la torre humana, que es va construint al ritme de la música. L’indumentària, molt curiosa, consta de pantaló i brusa a ralles roges i blaves en un gorro en orelleres. Verdaderament és una dansa maravellosa i molt vistosa, aplegant a ser impressionants eixes torres humanes que tots els anys podem vore i presenciar en les tradicionals i úniques festes d’Algemesí.

Els Tornejants també és un ball folclòric-religiós que s’eixecuta en Algemesí en la processó de la Mare de Deu de la Salut, i és l’únic ball processonal d’esta ciutat que va dins de la processó, després de la Creu Parroquial i precedint al magnífic guió d’argent (en l’image de la Mare de Deu), tots els demés balls i danses van davant de la creu i són pre-processionals. Els Tornejants dansen de forma que nos recorden un torneig, encara que els participants duen vares i no llances. El trage consta d’un faldellí i pantaló curt i cenyit, i en el cap una espècie de cimera que du adossada un antifaç en una careta feta de fil d’aram. En són sis els dansats que eixecuten un torneig i esgrima en els pals o varilles vibrants, els quals llancen a l’aire de quan en quan, sense deixar que caiguen en terra; si fallen, disponen d’uns pages per arreplegar-les. Presidix un page que du en la dreta una espasa i en l’esquerra un escut en forma de cor en una image pintada de la Mare de Deu. Tot el ball es dansa a base de timbals, sense cap atre instrument musical. El ball consta de diferents “números” com “carrerilles”, “cadireta”, “cruçà”, “quatre cantons” i “quatre cares”, sent “la fuga” el principal. Aixina tenim que Moixeranga, Pastorets, Arquets i Carchofa es ballen en tabal i dolçaina; el Bolero en música de vent; i els Tornejants solament en redobles de timbal.

Hem parlat de la Creu Parroquial alçada, i val la pena senyalar que es tracta d’una obra artística d’orfebreria en argent, la qual data de 1739 i és d’estil barroc, presentant molt bon estat de conservació. Està fabricada i modelada per l’argenter Antoni Reynot. Obra del mateix mestre orfebre són el joc de canelobres de processó, igualment d’argent. Segurament per eixa época es fabricà l’artístic guió repujat en argent i que es conserva.

Anem a donar una orientació de totes les celebracions que es fan en Algemesí en honor de la Mare de Deu de la Salut, i aixina tot el qui s’interesse podrà assistir a totes les manifestacions religioses i tradicionals. En Algemesí les festes comencen el dia 29 d’agost en iniciar-se la novena a la Mare de Deu que es celebra en la capella de la “Troballa”, i durant eixos dies la missa es a les 7 del matí, la qual s’oficia en la mateixa capella. El dissabte 2 de setembre, en acabar la celebració de la novena, en el quint dia, se fa una gran “Dansà” pel carrer de la Barca. El dia final de la novena, és dir, el 6 de setembre, a les nou de la nit, hi ha un passacarrer a càrrec dels tabaleters i dolçainers. Més o manco, cap a les 10 de la nit, acabada la novena en la capella de la Troballa en la representació de Misteris (Misteri de la Mare de Deu) que s’acompanya en finalisar en la clàssica tirada de caramelos i globos i, ya per a rematar la nit, el gran concert a càrrec de la Banda d’Algemesí. Després del concert comença la nit del retorn.

El dia 7 de setembre, vespra de la Mare de Deu, es reunixen en la plaça Major els festers, dolçainers, etc. i tots els colaboradors a fi d’organisar els grups de la “plegà”. Una vegada feta l’organisació, la tradicional “plegà” passa per tot el poble, i en finalisar hi ha un gran volteig de campanes i una disparada de carcasses. En este mateix dia, a mitant vesprada, solemne veneració de la Mare de Deu de la Salut en la capella de la Basílica, a continuació trasllat de la Mare de Deu a l’Altar Major, seguit d’un cant solemne de vespres i ofrena de narts. Quan acaba l’acte es produix el toc de l’Ave Maria i Repic de la Chirivia, acabant en una missa en la Basílica. Per la nit es fa la primera processó, molt interessant puix es tracta de la “Provessó de les Promeses”, que va des de la basílica a la capella de la “Troballa”, i són portadors de l’anda de la Mare de Deu els Jóvens d’Algemesí (tradicionalment els estudiants). En entrar la Verge en la capella, es fa la missa de campanya que es celebra per les intencions de la Germandat sacerdotal, després d’esta celebració, en el patronat es representa Lloances a la Verge. I en la capella, durant tota la nit, es vela fins a l’alba.

Estem ya en el dia 8 de setembre, dia gran, dia de la Mare de Deu de la Salut. La matinada d’eixe dia es veu animada per una “despertà” i volteig general de campanes. De bon matí missa en la capella, oferida en sufragi dels difunts del barri que s’encarrega d’organisar la festa. També en la Basílica es celebra una missa per les intencions de la parròquia. Més o manco, a les 10 del matí comença la segona processó important, la del “Trasllat” de la Mare de Deu a la Basílica, en la participació dels misteris i milacres; en esta ocasió són portadors de l’anda els soldats fills del poble. En entrar la Mare de Deu en la parròquia, es fa una solta de coloms, globos i focs d’artifici. A continuació es celebra la missa major solemne concelebrada, actuant tradicionalment la Schola Cantorum Joan Bautista Cabanilles. Tant en la processó de les “Promeses” com en la del “Trasllat”, podem presenciar l’actuació dels misteris i dels grups de ball.

Per la vesprada del dia de la patrona, al voltant de les huit i mija es realisa la solemníssima Processó General, a on podem presenciar els misteris i milacres representats maravellosament i en molta gràcia pels chiquets. La processó s’inicia en l’eixida de l’escola de dolçainers, incorporant-se els Misteris i martiris, a continuació la primera actuació de la Moixeranga en esta processó general, seguint el ball dels Bastonets, el ball dels Pastorets, ball de la Carchofa i ball dels Arquets, tancant el Bolero o ball dels Llauradors. A continuació dels Llauradors, ix l’artística i antiga Creu Barroca Parroquial, seguida dels Tornejants (únic grup que va dins de la processó) fent la seua representació, impressionant i original, davant del Guió de la Mare de Deu. Després apareixen els personages bíblics i els apòstols. Tota esta comitiva precedix l’eixida solemne de la Mare de Deu que va seguida del clero i de les autoritats locals i convidades. No cal dir que tota la processó és una manifestació folclòric-religiosa a on se fa present el gran amor del poble d’Algemesí davant la seua Patrona. En entrar la Verge a la Basílica es dispara un castell de focs artificials en la Plaça Major. És tanta la devoció d’este poble de la Ribera Alta a la seua gran Verge, que també en la missa major d’eixe dia, a l’hora de donar gràcies, el celebrant diu:

És just i necessari
donar-te gràcies i lloar-te,
és esta celebració de la Verge Maria,
Mare de la Salut.

Abans de deixar este magnífic poble d’Algemesí, direm que al voltant del 12 de juny es celebra la festa i fira de Sant Onofre, una de les més vistoses de totes les nostres comarques. També, en l’última semana de setembre té lloc una afamada semana de bous i espectàculs musicals per les nits, finalisant esta semana en una gran desfilada de Carrosses. No hem d’oblidar que es planten unes 7 falles per a celebrar la festa de Sant Josep i que dins de la gastronomia d’Algemesí són famoses les fogacetes dolces i la “tortà” d’armela.

Transcrit del llibre “Costums i Tradicions Valencianes”, editat per Lo Rat Penat l’any 1995.

Els pensaments de Miquel Adlert Noguerol

Fragment del llibre “Miquel Adlert. Homenage”, editat per Lo Rat Penat en l’any 1990 en motiu de l’homenage que li feren les Joventuts Ratpenatistes.

Solament vullc ara que me permitiu recordar alguns pensaments seus, trets fidelment de la seua magna obra lliterària:

– És indiscutible que l’identitat històrica de Valéncia és construir el Regne de Valéncia, que és la denominació històrica més corrent, la llegal i oficial.

– El perfecte regiment de la nostra autonomia només pot ser obra d’uns hòmens autonomistes de solera i no improvisats, que no tinguen dependències polítiques de fòra del territori autónom.

– El nacionalisme és la proyecció política del patriotisme, el qual no és sino un sentiment d’amor a la Pàtria, la qual és la suma de tot allò que el patriota pot dir que és lo seu.

-Valencians churros, el valencià és el substantiu i churro és l’adjetiu, i no churros valencians; el substantiu és churro i valencià l’adjetiu. Els churros verdaders valencians; ho ha hagut mai discriminació, han segut i són, s’han sentit i es senten valencians, ells són els custodis de l’aigua que les hortes del pla necessiten. Són cooperadors a la riquea agrícola valenciana, el tindre la seua clau en eixos rius, en l’unió d’uns i atres valencians, en el costellam del Regne de Valéncia.

– He de començar per advertir que, per a mi en bona ortodòxia valenciana, és el valencianisme polític l’autèntic, en el meu pensament està, com a primordial, el sentiment d’amor a la Pàtria Valenciana, est és el topònim que els valencians han sentit en tot moment com el més cordial en el nostre amor a la Pàtria.

– És molt lo que se’n dugué el vent; pero com en l’era, en ple estiu quan el llaurador suorós del noble treball del camp, llança contra l’or del sol el blat recent batut, el vent s’endugué la palla, la pols, la brutea, lo llauger, lo fluix, lo impur, pero no pogué endur-se’n el gran, lo clar, lo net, lo permanent, lo pur… és este el gra pur, net, generós lo que ha construit el valencianisme regat per la font que porta ses aigües clares per a la conservació i cultiu del valuós llegat cultural de la nostra gloriosa història.

Himne de Lo Rat Penat. Lletra d’Anfós Ramon, música de Jesús A. Madrid

Este himne s’estrenà en el Palau de la Música de Valencia, en motiu del XXV Aniversari del Cor Popular de #LoRatPenat l’any 2005. La lletra se li encarregà, per part de Rosa Bartual, a Anfós Ramon per a ser un regal del Cor cap a Lo Rat Penat i fon musicat per Jesús A. Madrid.

HIMNE DE LO RAT PENAT
Lletra: Anfós Ramon i Garcia
Música: Jesús A. Madrid i Garcia

Plena d’amor a Valéncia,
va nàixer Lo Rat Penat.

Plena d’amor a Valéncia,
sempre buscant l’unitat,
defenent la nostra essència,
va nàixer Lo Rat Penat.

¡Ajuntem-nos germans d’esperances!
¡Remontem l’esperit fins al cel
que parla d’Història, de Llengua i Cultura
i d’idees nobles i afectius anhels.

Feu créixer hòmens ilustres
sa incomparable llavor.
Fon pionera en estudis
de Pàtria, de Fe i Amor.

Per això el valencià que t’admira
i t’exalta en el cor renovat,
diu obrint finestrals a la vida:
¡Avant per sempre Lo Rat Penat!
¡Avant per sempre Lo Rat Penat!

Plena d’amor a Valéncia,
va nàixer Lo Rat Penat.

¿Sabies que la Senyera de Lo Rat Penat és la segona bandera del regne en representació històrica?

Esta Senyera fon costejada i donada a l’entitat per les Joventuts Ratpenatistes, presidides llavors per Emili Cebrian. Des de 1923 a 1991 ha presidit tots els actes de l’entitat i numeroses i importants jornades i trobades valencianistes. Des de 1991 ha eixit en vàries ocasions de forma excepcional: per a cobrir els ataüts d’En Xavier Casp, En Joan Costa… És la primera rèplica exacta que es feu de l’eixemplar de la Senyera de 1596 i, com a tal, és la segona Senyera del regne en representativitat històrica. Tant és aixina que durant la década dels huitanta en que no es celebrà el Te Deum oficial del 9 d’Octubre, Lo Rat Penat va mantindre esta tradició i la seua Senyera el presidí en la catedral (i ara novament és la Senyera de Lo Rat Penat la que des de 2015 presidix el solemne Te Deum en la catedral, davant la negativa del tripartit que nos governa a celebrar est acte d’acció de gràcies). La vitrina en que es conserva fon donada en 1983 -per motiu del I Centenari dels Jocs Florals de la Ciutat i Regne de Valéncia- per la Regina d’aquell any, Pepita Samper, que ya ho havia segut en 1929, quan obtingué el primer guardó de Miss Espanya. La Senyera històrica es troba en la Sala de la Senyera de la nova sèu social de Lo Rat Penat, en el carrer del Trinquet de Cavallers, en l’antiga casa-palau dels Barons d’Alaquàs.

Transcrit del llibre “Senyera Valenciana. La bandera de tots” VV.AA.. Editat per Lo Rat Penat.

¿Saps quànts premis va obtindre en els Jocs Florals el pare Lluís Fullana?

Donem a continuació la relació més exacta d’anys i títuls dels treballs en els quals el pare Fullana va ser guardonat en els Jocs Florals de la Ciutat i Regne de Valéncia, que nosatres coneixem. Diem “relació més exacta”, perque hi ha pro u divergència entre els autors sobre l’any i inclús el títul dels treballs premiats al pare Fullana, com direm en la Segona Part d’este treball.

Encara que hem pogut vore les carpetes dels Jocs Florals de l’época, gràcies a l’amabilitat dels responsables de Lo Rat Penat, no sabem si seran estos nomes els treballs i els anys en que va concursar el pare Fullana o n’hi haurà alguns atres més i no els hem pogut localisar; lo qual casi donaríem per segur, puix que no hem pogut vore els llibres d’actes dels Jurats dels Jocs Florals de llavors, relacions de títuls, lemes i autors participants, etc., perque falten en l’archiu de Lo Rat Penat, segons se nos ha informat; o si va concursar en algun treball més i no va ser premiat.

Per les fonts d’informació que han estat al nostre alcanç i que després anotarem, esta seria la “relació més exacta d’anys i títuls” dels treballs premiats al pare Lluís Fullana:

1. 1906. “GEOGRAFIA HISTÒRICA DEL REYNE DE VALENCIA”.

2. 1907. “MORFOLOGIA DEL VERB EN LA LLENGUA VALENCIANA”.

3. 1908. “CARCATERISTIQUES CATALANES EN LO REYNE DE VALENCIA”.

4. 1909. “ESTUDI SOBRE FILOLOGÍA VALENCIANA”.

5. 1911. “ESTUDI BIOGRAFIC Y CRITIC DEL HISTORIADOR PERE ANTONI BEUTER”. 35 PRIMERA PART

6. 1912. “ESTUDIO CRITICO SOBRE LA ANTIGÜEDAD DE LA CIUDAD DE JATIVA, EN QUE SE PRUEBA SER LA ANTIGUA SETABIS DE LOS IBEROS”.

7. 1916. “CATALECH BIOGRAFICH DELS VIRREYS DE VALENCIA”.

8. 1924. “ELECCIO MES PERFECTA DE CINQUANTA TEMES GRAMAT ICALS ESTIL OLLENDORF, AHN, BENOT, ETC., ESCRITS EN VALENCIÁ VULGAR I GIRATS AL VALENCIÁ CLÁSIC DE ‘TIRANT LO BLANCH’”.

9. 1924. “ESTUDI GENEOLÓGIC DELS RUIZ DE LIHORY”.

Com podem observar hi ha huit títuls en valencià i només un en castellà. Dels nou treballs, quatre són de tema sobre la llengua valenciana i els atres cinc de tema històric del Regne de Valéncia. Són els dos temes preferits pel pare Fullana.

S’establix, puix, un triàngul perfecte, d’ànguls iguals i perfectes, entre LO RAT PENAT, ELS JOCS FLORALS I EL PARE FULLANA.

Transcrit del llibre “El Pare Lluís Fullana i els Jocs Florals de la Ciutat i Regne de Valéncia” per Fr. J. Benjamí Agulló Pascual, O.F.M., editat per Lo Rat Penat, l’any 2002.

¿Sabies que Feliu Pizcueta fon el primer president de Lo Rat Penat?

Primer i sèptim president de Lo Rat Penat (1ª volta 1878-1879, 2ª volta 1884-1886).

Feliu Pizcueta i Gallel va nàixer en la ciutat de Valéncia el 20 de novembre de 1837, fill de Sebastiá Pizcueta i María Gallel. Va estudiar en les Escoles Píes, despuix va ingressar en la Facultat de Filosofia, pero va abandonar estos estudis per a passar a la Facultat de Medicina on es va llicenciar.

No va aplegar a tindre verdadera vocació per la medicina, i sense gran entusiasme va començar a eixercir de mege rural en la ciutat aragonesa de Hijar, passant despuix a Moncada (Valéncia). Va ocupar el càrrec de forense del Jujat del Districte de la Mar, pero progressivament va ser abandonant la medicina. No obstant va ocupar importants càrrecs mèdics, com la secretaria del prestigiós Institut Mèdic Valencià, i va ser interí de la Càtedra de Medicina Llegal en la nostra Facultat.

Sense dubte, Pizcueta sempre va actuar en el camp progressiste, i les seues aficions polítiques i lliteràries varen ser la verdadera causa que li va apartar de la medicina. Va participar en els acontenyiments del seu temps; va estar d’acort i va ser amic de Pérez Pujol, salmantí de naiximent, Catedràtic de Dret en la nostra Universitat (1858), i en constituir-se la Junta Revolucionària del Cantó Valencià en 1873, va ocupar la cartera de Foment. En fracassar l’insurrecció va ser encarcerat en les Torres de Serrans.

També Pizcueta va seguir la llínea política de Peris i Valero, polític valencià i advocat que va dirigir el diari progressiste “El Justícia” i va ser alcalde de Valéncia en 1856, durant el bieni progressiste. En l’arribada al poder l’Unió Lliberal en O’Donnell (1864), va dirigir el periòdic “Los Dos Reinos”, que va destacar per la seua gran difusió i per la violència de les seues campanyes que varen motivar l’exili de Peris i Valero. En triumfar la Revolució de 1868, torna a Valéncia sent president de la Junta Revolucionària i Governador Civil de la província; més vesprada va ser diputat a Corts i director general de la Beneficencia i Sanitat, retirant-se de la política activa en l’abdicació d’Amadeu de Saboya en 1873.

Era necessari expondre les activitats política de Pérez Pujol i de Peris i Valero, per a comprendre millor el pensament polític de Feliu Pizcueta, que va ser secretari de la Junta Revolucionària en 1868, i des d’octubre d’enguany a 1871, ocupa la secretaria en la Diputació Provincial. Es trasllada a Madrit (pel seu treball en la Direcció de Sanitat) fins a 1874 que és desposseït per la política de Sagasta. Retorna a Valéncia i des de 1883 a 1890 va ser regidor de l’Ajuntament que li va nomenar Croniste Oficial, durant estos anys va dirigint més les seues aficions a activitats lliteràries i periodístiques.

La seua producció lliterària és abundant, tant en castellà com en valencià. Va colaborar en totes les revistes, periòdics i publicacions que existien en Valéncia i també en Madrit, en numerosos artículs, contes, noveles, històries, etc. Escriu sobretot per al semanari polític festiu “Don Manuel” i com a redactor de “El Mercantil Valenciano”.

Entre les obres en castellà podem contar en el seu llibre de contes Las Noches de invierno, i les noveles Entre las marismas, Gabriela, Un cuadro de Esteban March, El dúo de la linda, Valencia por Don Rodrigo, El administrador de la baronesa, En la maroma, Pedro y Pablo, Un estudiante de 1808, Un hombre listo, El médico del lugar, La campana de la Unión, Memorias de un ciego, La insurracción de Alahuar, El robo de la judería, La mejor nobleza, Centelles y Vilaraguts, Historia de un reo de muerte, 1812, Vida íntima, La heroína del amor, El violinista, El crítico y la cantante, Las mariposas, La ilusión de un artista i El último roder, inspirades la majoria en l’història de Valéncia.

La seua obra en llengua valenciana va ser també copiosa, sobretot en poesia. Va obtindre la Flor Natural en els Jocs Florals de 1880. Va ser mantenedor dels mateixos en 1879 (primers Jocs Florals) i en 1885. Va escriure un “Miracle de Sant Vicent” per al carrer del Mar titulat “L’ermita de Sant Mateu”.

Feliu Pizcueta, d’idees progressistes i gran coneixedor de la llengua valenciana, va anar un gran puntal de la nostra Renaixença, VA SER SOCI FUNDADOR DE LO RAT PENAT I EL SEU PRIMER PRESIDENT, presidència que va ocupar per segona volta de 1884 a 1886. Per la seua gran personalitat, valia i tolerància, la seua gestió va ser reconeguda entre amics i adversaris. Va morir en Valéncia que tant havia amat, el 19 d’agost de 1890. La seua ciutat li va dedicar un carrer.

Transcrit del llibre Lo Rat Penat VV. AA. Valéncia,1996.

¿Sabies que Lo Rat Penat té l’Alta Distinció de la Generalitat Valenciana?

L’Alta Distinció de la Generalitat Valenciana va ser creada en 1986, està regulada pel Decret 28/1986, de 19 de març, modificat pel Decret 177/2003, de 12 setembre. Té com a finalitat recompensar a persones físiques o entitats que s’han distinguit en la seua activitat al servici dels interessos de la Comunitat Valenciana, entregant-se els dies 9 d’octubre.

En l’any 2013, coincidint en el 135 aniversari de la nostra entitat, la Societat d’Amadors de les Glòries Valencianes, va tindre l’honor de ser premiada en este guardó per la seua dedicació a la promoció, defensa i difusió de la llengua i cultura valencianes.
l’Hble. Sr. D. Enric Esteve i Mollà, President de Lo Rat Penat, va rebre l’Alta Distinció, aixina com la Placa de l’Orde de Jaume I, de mans del Molt Hble. President de la Generalitat.

Joan Gil i Barberà: “Defendrem sempre els tesors de la Llengua Valenciana, ya que sense llengua no hi ha pàtria”

Transcipció de part del discurs de l’Hble. Sr. Dr. En Joan Gil i Barberà en els Cent Jocs Florals de la Ciutat i Regne de Valéncia:

“… Pero crec que sí que me permetreu, en una nit com esta, demanar-vos a tots l’unió forta per a defendre la Llengua Valenciana i la nostra lliteratura, aixina com les nostres tradicions i personalitat, ya que les nostres creències han d’estar vives; si estem units, sera fàcil mantindre el patrimoni anímic. Lo Rat Penat i els ratpenatistes estem molt orgullosos de la nostra obra i nos hem de mantindre atents i fidels ad ella, puix que és obra de fe i d’esperança, base per a la pàtria i la vida. Defendrem sempre els tesors de la Llengua Valenciana, ya que sense llengua no hi ha pàtria, ¿qué seria del portugués sense Camoens?, ¿de l’anglés sense Shakespeare i sense Byron?, ¿de l’italià sense Dante i Petrarca?, ¿del castellà sense Cervantes ni Calderón?… per açò els valencians no renunciarem mai a Ausias March, a Roiç de Corella, a Bonifaci Ferrer, a Joanot Martorell, ni a tots els representants de l’idioma valencià, ya que hem de mantindre’l viu, cult i popular. Hem de lluitar, com una mare ho faria per son fill, en esperança, en amor, en pau i en llibertat”.

J.M.Guinot: “El poble és l’amo de la llengua: la llengua és seua, i la gramàtica deu estar al seu servici”.

Una cosa és la llengua que se parla espontàniament i sense preocupacions, i una atra cosa és la llengua cuidadosament ajustada a les normes de la Gramàtica i en pretensions lliteràries. La primera no s´escriu; no més se parla, descuidadament, i per això sol estar plena de vulgarismes, barbarismes i solecismes, per be que continue fresca i viva en la boca del poble. La segona, la lliterària, la que arriba als honors de l´escritura, selecciona el vocabulari, guarda les regles de la Gramàtica i busca en tot moment la propietat, la correcció i l´elegància. Una i atra presenten diversos graus de perfecció, segons el nivell de cultura i bon gust dels subjectes parlants. Ací ara no més anem a parlar, breument, de la Llengua Valenciana lliterària.

Establir les normes de la Llengua lliterària Valenciana hui en dia és una llavor difícil, encara que no impossible. A la dificultat intrínseca a tota llengua, s´afig l´estat de decadència de la Llengua Valenciana, fins al punt que alguns se pregunten si realment esta llengua existix, i uns atres volen que els diguen a on està en concret dita llengua. La descripció d´una llengua, la codificació de les seues normes té sempre dificultat, perque tot idioma és per naturalea una cosa viva i fluctuant, que insensiblement canvia en cada moment; per lo que voler posar-li a l´idioma unes regles fixes i duraderes és com intentar posar-li portes al camp. Açò no obstant, és precís que cada llengua -també la valenciana- tinga eixes normes, acatades per tots, perque si no, la llengua, abandonada a la seua sòrt, navegaria a la deriva i acabaria naufragant en l´anarquia i en la dissolució.

Ans de dir lo que és la Llengua Valenciana en concret, direm dos paraules sobre els criteris que han de regir la normalisació de la Llengua Valenciana.

1. Lo primer en que se deu contar per a l´elaboració de la llengua lliterària valenciana és en el llenguage viu del poble. De lo contrari se fabricaria un llenguage artificial, que el poble no compendria, ni l´acceptaria tampoc; tal com ara passa en la moda d´escriure en català ací, en la nostra regió, català que a la gent li cau de les mans i no llig, perque no l´entén tampoc.

El poble és l´amo de la llengua: la llengua és seua, i la gramàtica deu estar al seu servici. No ve la llengua de la gramàtica, sino la gramàtica, de la llengua. Ella, la gramàtica, com a ciència empírica que és, observa la manera de parlar del poble i, per inducció -de baix per amunt- establix les regles que el poble seguix per a parlar; les codifica i les posa a disposició dels qui vullguen parlar o escriure be, no sens haver fet primer una depuració dels defectes que en la parla popular ha observat.

2. La Llengua Valenciana lliterària no és la catalana: ni la que parlen els catalans, ni la que ells, escriuen baix les normes de l´Institut d´Estudis Catalans. Esta llengua, segons confessió del professor Badía Margarit (al principi de la seua Gramàtica Catalana), pràcticament és la de Barcelona; té també un diccionari normatiu que no comprén les paraules peculiars valencianes; té una fonètica diferent de la valenciana, la de Barcelona, que ha segut adoptada com a normativa; una gramàtica que exclou, com a dialectalismes o vulgarismes, les peculiaritats valencianes; i una ortografia arcaïsant i etimologista, que els valencians no podem soportar per les moltes lletres inútils que conserva, algunes de les quals ni ells mateixos pronuncien.

3. La Llengua Valenciana, per alcançar el grau de dignitat que li pertoca com a instrument de noble expressió i comunicació social, prenint com a base el parlar del poble, és dir, la llengua viva de les persones més cultes, deu ser una síntesis del parlar de totes les comarques del Regne, depurada de vulgarismes, castellanismes i catalanismes, aixina com de paraules estrangeres innecessàries i de formes morfològiques i sintàctiques que no siguen autènticament valencianes.

a) Els vulgarismes han de ser descartats, perque la llengua lliterària és el vestit més nou del llenguage, en aspiracions a ser instrument de bellea; i no res vulgar o lleig pot ser artístic o bell.

b) S´han d´eliminar els arcaïsmes. Les paraules, que han caigut en desús, que no se parlen ya en cap lloc de la nostra regió, estan mortes, i no hi ha per que resucitar-les, a no ser per una verdadera necessitat: per a omplir un buit del vocabulari. Un escrit, ple d´arcaïsmes, a més de resultar ininteligible, pareix un cementeri de paraules o un camp sembrat de fòsils.

c) En quan a les paraules estranyes a l´idioma, principalment castellanes i catalanes, s´ha de guardar el mateix criteri: sempre que se puga expressar una idea en paraules valencianes, no deu mai usar-se una paraula castellana, catalana o estrangera. Si fa falta alguna paraula perque el valencià no la té, s´ha de procurar, a l´usar-la de fòra, adaptar-la prèviament al geni de la llengua, a les lleis de l´evolució del propi idioma.

d) En quant als localismes, encara que no és aconsellable abusar d´ells, se tindrà un criteri més obert, ya que són també llengua valenciana. Respectar este dret té la doble ventaja d´enriquir l´idioma i donar varietat a la conversació, permetent al mateix temps el lliure joc de les preferències dels escritors, el qual segurament pel temps acabarà en el triumfo de les formes més nobles i generalisades.

4. La llengua deu tindre un Diccionari General normatiu i una Gramàtica oficial, de la que és punt bàsic l´ortografia, adequada a la fonètica pròpia.

El Diccionari ha de compendre totes les formes que estiguen vives en qualsevol lloc del Regne, indicant si se tracta d´una forma vulgar, catalana, castellana, estrangera o, simplement, d´un localisme, fent constar, en est últim cas, en quin poble o comarca està viu.
La Morfologia i la Sintaxis recomanaran les formes i girs més correctes, i faran menció de les atres solucions vives en el Regne, indicant si són o no són tolerables.

La Fonètica, entre les variants de pronunciació que existixen dins de l´àrea del valencià, haurà d´elegir entre elles, com a normativa, la més rica i pura, sense negar a ningú el dret a seguir parlant en la seua variant de pronunciació, també valenciana, que sos pares li han ensenyat.

L´Ortografia és u dels soports principals de la llengua, perque ajuda a la correcta pronunciació i a evitar el canvi massa ràpit del llenguage. Pero no està l´ortografia per damunt del llenguage, sino al seu servici.

L´Ortografia pot ser de tres classes: etimologista, foneticista i mixta. Són etimologistes, per eixemple, la francesa, l´anglesa i la catalana; foneticista, l´italiana, que ha arribat inclús a suprimir la lletra haig; són mixtes o moderades, la castellana i la valenciana, que seguixen aquell principi de Valdés: “escriure com se parla”. És evident que l´ortografia quan més foneticista és, resulta més fàcil i cómoda. Està clar que sempre hi haurà alguna concessió a l´etimologia.

Les reformes ortogràfiques solen fer-les les Acadèmies, que són les que gogen de major autoritat per a establir-les i imposar-les, conten en especialistes per a redactar-les i mereixen la major acceptació.

La recent actualisació de les normes ortogràfiques de la Llengua Valenciana, feta per la secció de Llengua i Lliteratura de l´Acadèmia de Cultura Valenciana, era precisa, perque les normes de Castelló de l´any 1932 no estan d´acort ab la fonètica valenciana i necessitaven una reforma, per culpa dels seus errors i inconvenients.

Transcripció de la conferència realisada per Josep Maria Guinot i Galan baix el títul “La llengua valenciana, hui”. Esta conferència fon publicada per Lo Rat Penat en el llibre “Raons d’identitat. Història i Llengua”, en l’any 1985.

¿Sabies que les “Barres d’Aragó” han segut manipulades des del punt de mira historiogràfic?

“Les “barres d’Aragó” han segut molt manipulades des del punt de mira historiogràfic. Els reis d’Aragó i comtes de Barcelona tingueren com a ensenya quatre pals rojos en camp groc, donant cinc barres grogues. Quan en les époques que senyale (1854-1873) hi hagué que inventar-se una “personalitat” catalana quedava en l’aire el problema de la ensenya. Havia que portar els orígens de les “barres” a l’época de Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona (1131-1162), quan pel seu matrimoni en la reina Petronila d’Aragó (esposalles en 1137; matrimoni en 1150), passà a ser “príncep d’Aragó”. Se sabia en aquell temps que els primers sagells pendents coneguts corresponien precisament ad este personage. I se buscaren tots els sagells en els archius assequibles.
La sorpresa d’eixos “investigadors” degué ser mayúscula, ya que els sagells pendents de Ramon Berenguer IV no presentaven les “barres”, sino signes absolutament diferents. Davant d’esta contrarietat eixos desconeguts investigadors decidiren el camí més senzill: raspar els escuts dels sagells de Ramon Berenguer IV en objecte de poder assegurar que el “mal estat dels sagells conservats no permet comprovar l’us de les barres per part de Ramon Berenguer IV”. I aixina se publicaren tots ells en l’obra de F. Sagarra i de Siscar, “Sil.lografia catalana, Inventari, descripcio i estudis dels segells de Catalunya” (Barcelona 1915-1932). Pero estos falsificadors tingueren mala sòrt.
En motiu de la Desamortisació de Mendizabal (1836) els fondos documentals del monasteri tarragoní de Poblet passaren primer a la Delegació de Finances de Tarragona; després (1886) a l’Acadèmia de l’Història. I, al remat (1890), a l’Archiu Històric Nacional de Madrit. Açò vol dir que durant mig sigle eixos fondos documentals no estigueren a la ma dels buscadors de sagells de Ramon Berenguer IV. I entre eixos fondos ha aparegut un sagell original del citat comte, que no ha pogut ser manipulat. Per descontat, no presenta les “barres”, sino un triànguls en forma d’escames. Existix atre sagell en un atre archiu, que és idèntic al de Madrit”.
Este fragment ha segut transcrit del discurs “Història d’historiografia valenciana recent” pronunciant en l’any 1985 en la ciutat de Gandia per Antonio Ubieto Arteta i publicat més tart per Lo Rat Penat en el llibre “Raons d’Identitat. Història i Llengua”.

Compromís de Casp

La mort de Martí l’Humà (1409) deixava la corona d’Aragó sense succesor directe. El seu fill Martí el Jove havia mort en Sicília. Varis nobles aspiraven al tro, encara que a soles tres d’ells tenien possibilitats reals. El príncep Ferrando de Castella, germà del Rei Enric III i regent del seu nebot Joan II; el comte d’Urgell, Jaume, descendent d’Alfons II i espós de la germana del rei; i Fadrique de Lluna, fill bastart de Martí el Jove.

Retirat de la pugna Fadrique per la seua bastarderia, Ferrando i Jaume s’enfrontaven en una batalla que predia una guerra civil.

Per a evitar-la les Assamblees de diputats dels tres estats decidixen nomenar tres representants per cada territori: 9 hòmens bons que elegirien al nou rei. En la condició expressa de que el candidat tinguera vots dels tres estats.

Fra Vicent Ferrer i Fra Bonifaci Ferrer formaven part de la delegació valenciana. Baix la protecció del Papa Benet XIII conseguiren reunir els vots necessaris per a proclamar rei a Ferrando de Castella, també conegut per Ferrando d’Antequera per les seues vistòries sobre els musulmans.

Quedava exclosa de la Corona d’Aragó la llínea catalana. El regne de Valéncia passava a ser l’eix de la Monarquia.

Transcrit del llibre “Les arrels de l’història de Valéncia. Història ilustrada de la Comunitat Valenciana” de Fernando Millán. Lo Rat Penat, 2015.