Joan Gil i Barberà: “Defendrem sempre els tesors de la Llengua Valenciana, ya que sense llengua no hi ha pàtria”

Transcipció de part del discurs de l’Hble. Sr. Dr. En Joan Gil i Barberà en els Cent Jocs Florals de la Ciutat i Regne de Valéncia:

“… Pero crec que sí que me permetreu, en una nit com esta, demanar-vos a tots l’unió forta per a defendre la Llengua Valenciana i la nostra lliteratura, aixina com les nostres tradicions i personalitat, ya que les nostres creències han d’estar vives; si estem units, sera fàcil mantindre el patrimoni anímic. Lo Rat Penat i els ratpenatistes estem molt orgullosos de la nostra obra i nos hem de mantindre atents i fidels ad ella, puix que és obra de fe i d’esperança, base per a la pàtria i la vida. Defendrem sempre els tesors de la Llengua Valenciana, ya que sense llengua no hi ha pàtria, ¿qué seria del portugués sense Camoens?, ¿de l’anglés sense Shakespeare i sense Byron?, ¿de l’italià sense Dante i Petrarca?, ¿del castellà sense Cervantes ni Calderón?… per açò els valencians no renunciarem mai a Ausias March, a Roiç de Corella, a Bonifaci Ferrer, a Joanot Martorell, ni a tots els representants de l’idioma valencià, ya que hem de mantindre’l viu, cult i popular. Hem de lluitar, com una mare ho faria per son fill, en esperança, en amor, en pau i en llibertat”.

J.M.Guinot: “El poble és l’amo de la llengua: la llengua és seua, i la gramàtica deu estar al seu servici”.

Una cosa és la llengua que se parla espontàniament i sense preocupacions, i una atra cosa és la llengua cuidadosament ajustada a les normes de la Gramàtica i en pretensions lliteràries. La primera no s´escriu; no més se parla, descuidadament, i per això sol estar plena de vulgarismes, barbarismes i solecismes, per be que continue fresca i viva en la boca del poble. La segona, la lliterària, la que arriba als honors de l´escritura, selecciona el vocabulari, guarda les regles de la Gramàtica i busca en tot moment la propietat, la correcció i l´elegància. Una i atra presenten diversos graus de perfecció, segons el nivell de cultura i bon gust dels subjectes parlants. Ací ara no més anem a parlar, breument, de la Llengua Valenciana lliterària.

Establir les normes de la Llengua lliterària Valenciana hui en dia és una llavor difícil, encara que no impossible. A la dificultat intrínseca a tota llengua, s´afig l´estat de decadència de la Llengua Valenciana, fins al punt que alguns se pregunten si realment esta llengua existix, i uns atres volen que els diguen a on està en concret dita llengua. La descripció d´una llengua, la codificació de les seues normes té sempre dificultat, perque tot idioma és per naturalea una cosa viva i fluctuant, que insensiblement canvia en cada moment; per lo que voler posar-li a l´idioma unes regles fixes i duraderes és com intentar posar-li portes al camp. Açò no obstant, és precís que cada llengua -també la valenciana- tinga eixes normes, acatades per tots, perque si no, la llengua, abandonada a la seua sòrt, navegaria a la deriva i acabaria naufragant en l´anarquia i en la dissolució.

Ans de dir lo que és la Llengua Valenciana en concret, direm dos paraules sobre els criteris que han de regir la normalisació de la Llengua Valenciana.

1. Lo primer en que se deu contar per a l´elaboració de la llengua lliterària valenciana és en el llenguage viu del poble. De lo contrari se fabricaria un llenguage artificial, que el poble no compendria, ni l´acceptaria tampoc; tal com ara passa en la moda d´escriure en català ací, en la nostra regió, català que a la gent li cau de les mans i no llig, perque no l´entén tampoc.

El poble és l´amo de la llengua: la llengua és seua, i la gramàtica deu estar al seu servici. No ve la llengua de la gramàtica, sino la gramàtica, de la llengua. Ella, la gramàtica, com a ciència empírica que és, observa la manera de parlar del poble i, per inducció -de baix per amunt- establix les regles que el poble seguix per a parlar; les codifica i les posa a disposició dels qui vullguen parlar o escriure be, no sens haver fet primer una depuració dels defectes que en la parla popular ha observat.

2. La Llengua Valenciana lliterària no és la catalana: ni la que parlen els catalans, ni la que ells, escriuen baix les normes de l´Institut d´Estudis Catalans. Esta llengua, segons confessió del professor Badía Margarit (al principi de la seua Gramàtica Catalana), pràcticament és la de Barcelona; té també un diccionari normatiu que no comprén les paraules peculiars valencianes; té una fonètica diferent de la valenciana, la de Barcelona, que ha segut adoptada com a normativa; una gramàtica que exclou, com a dialectalismes o vulgarismes, les peculiaritats valencianes; i una ortografia arcaïsant i etimologista, que els valencians no podem soportar per les moltes lletres inútils que conserva, algunes de les quals ni ells mateixos pronuncien.

3. La Llengua Valenciana, per alcançar el grau de dignitat que li pertoca com a instrument de noble expressió i comunicació social, prenint com a base el parlar del poble, és dir, la llengua viva de les persones més cultes, deu ser una síntesis del parlar de totes les comarques del Regne, depurada de vulgarismes, castellanismes i catalanismes, aixina com de paraules estrangeres innecessàries i de formes morfològiques i sintàctiques que no siguen autènticament valencianes.

a) Els vulgarismes han de ser descartats, perque la llengua lliterària és el vestit més nou del llenguage, en aspiracions a ser instrument de bellea; i no res vulgar o lleig pot ser artístic o bell.

b) S´han d´eliminar els arcaïsmes. Les paraules, que han caigut en desús, que no se parlen ya en cap lloc de la nostra regió, estan mortes, i no hi ha per que resucitar-les, a no ser per una verdadera necessitat: per a omplir un buit del vocabulari. Un escrit, ple d´arcaïsmes, a més de resultar ininteligible, pareix un cementeri de paraules o un camp sembrat de fòsils.

c) En quan a les paraules estranyes a l´idioma, principalment castellanes i catalanes, s´ha de guardar el mateix criteri: sempre que se puga expressar una idea en paraules valencianes, no deu mai usar-se una paraula castellana, catalana o estrangera. Si fa falta alguna paraula perque el valencià no la té, s´ha de procurar, a l´usar-la de fòra, adaptar-la prèviament al geni de la llengua, a les lleis de l´evolució del propi idioma.

d) En quant als localismes, encara que no és aconsellable abusar d´ells, se tindrà un criteri més obert, ya que són també llengua valenciana. Respectar este dret té la doble ventaja d´enriquir l´idioma i donar varietat a la conversació, permetent al mateix temps el lliure joc de les preferències dels escritors, el qual segurament pel temps acabarà en el triumfo de les formes més nobles i generalisades.

4. La llengua deu tindre un Diccionari General normatiu i una Gramàtica oficial, de la que és punt bàsic l´ortografia, adequada a la fonètica pròpia.

El Diccionari ha de compendre totes les formes que estiguen vives en qualsevol lloc del Regne, indicant si se tracta d´una forma vulgar, catalana, castellana, estrangera o, simplement, d´un localisme, fent constar, en est últim cas, en quin poble o comarca està viu.
La Morfologia i la Sintaxis recomanaran les formes i girs més correctes, i faran menció de les atres solucions vives en el Regne, indicant si són o no són tolerables.

La Fonètica, entre les variants de pronunciació que existixen dins de l´àrea del valencià, haurà d´elegir entre elles, com a normativa, la més rica i pura, sense negar a ningú el dret a seguir parlant en la seua variant de pronunciació, també valenciana, que sos pares li han ensenyat.

L´Ortografia és u dels soports principals de la llengua, perque ajuda a la correcta pronunciació i a evitar el canvi massa ràpit del llenguage. Pero no està l´ortografia per damunt del llenguage, sino al seu servici.

L´Ortografia pot ser de tres classes: etimologista, foneticista i mixta. Són etimologistes, per eixemple, la francesa, l´anglesa i la catalana; foneticista, l´italiana, que ha arribat inclús a suprimir la lletra haig; són mixtes o moderades, la castellana i la valenciana, que seguixen aquell principi de Valdés: “escriure com se parla”. És evident que l´ortografia quan més foneticista és, resulta més fàcil i cómoda. Està clar que sempre hi haurà alguna concessió a l´etimologia.

Les reformes ortogràfiques solen fer-les les Acadèmies, que són les que gogen de major autoritat per a establir-les i imposar-les, conten en especialistes per a redactar-les i mereixen la major acceptació.

La recent actualisació de les normes ortogràfiques de la Llengua Valenciana, feta per la secció de Llengua i Lliteratura de l´Acadèmia de Cultura Valenciana, era precisa, perque les normes de Castelló de l´any 1932 no estan d´acort ab la fonètica valenciana i necessitaven una reforma, per culpa dels seus errors i inconvenients.

Transcripció de la conferència realisada per Josep Maria Guinot i Galan baix el títul “La llengua valenciana, hui”. Esta conferència fon publicada per Lo Rat Penat en el llibre “Raons d’identitat. Història i Llengua”, en l’any 1985.

L. Fullana: “Llatí vulgar y baix llatí, fon la que serví de base y fonament pera formar la valenciana”

El Pare Lluís Fullana i Mira, eminent filòlec i acadèmic de la RAE, va realisar en l’any 1912, en “Lo Rat Penat Revista”, un “Estudi sobre la Filologia Valenciana”, del qual destaquem l’apartat sobre l’orige de la Llengua Valenciana.

“La llengua valenciana, lo mateix que la castellana, frances, italiana y portuguesa, reconeixen, com verdadera mare, lo llati vulgar y lo baix llatí.
Conquerit lo Reyne de Valencia pe’ls romans, els vençuts habitadors d’esta fermosa terra adoptaren la llengua llatina vulgar, que era la que parlaven els soldats romans, romanent, en tot y en aixó, molts vestigis de les llengües celta, fenicia, grega y cartaginesa. D’esta mescolança resultá lo baix llatí, que parlaren mentres la dominació goda y també durant la dominació sarrahina. Diu lo Dr. Grandia (Gramática Etimológica, Introducció, plana XXXIV): “molt al contrari de lo que assegura’l Pare Bonell, á Valencia y á Mallorca, durant cinch sigles de dominació sarrahina hi quedaren els cristians, com en tot lo demés d’Espanya, guardant sa llengua”.
Eixa llengua antiga, puix, formada del llatí vulgar y baix llatí, fon la que serví de base y fonament pera formar la valenciana quant s’establiren els catalans conqueridors en esta terra. Y es cert qu’el valenciá, com afirma lo mateix Grandia, es desenrollat espontáneament mentres la conquesta d’este Reyne de Valencia, y al mateix temps qu’el catalá en lo Principat de Catalunya.
Pero això mateix, en un principi, açò es, en lo sigle XIII, pòca era la diferencia entre les llengües parlades en lo Principat de Catalunya y en lo Reyne de Valencia, fins que , per fi, vingué lo sigle XIV, en que ya es nòta pròu diferéncia, distinguintse, sobre tot, una d’atra en les terminacions d’els substantius y adjetius, com també en la segona persona singular dels vebos, en qu’el catalá admet la terminació as y el valenciá en es. Esta era y esta es encara la diferencia més característica entre les dos llengües.
Catalá: Tú amas las finas rosas. Valenciá: Tú ames les fines ròses”.

Poema de Teodor Llorente a la Real Senyera

En motiu del segon centenari de la mort de Calderón del Barca en l’any 1881, s’organisaren en Madrit uns actes d’homenage als quals assistí en tots els honors la Real Senyera.

Teodor Llorente, segon president de Lo Rat Penat, escrigué en motiu del regrés de la Senyera a Valéncia després d’aquell acte, un poema a la nostra Real Senyera, que vos transcrivim a continuació:

¡Oh, Senyera valenciana!
¡Gonfanó de la ciutat!
¡Drap gloriós d’or y de grana
que corona el Rat-Penat!
Vuí, rejuvenint la historia,
mamprens, al vent de la gloria,
altra volta l’antich vol;
y banyante en llum encesa,
per tu, de nostra grandesa,
tornar a eixir lo brillant sol.

No arrives, no, coronada
de sanguinosos llorers,
ni entristixen ta tornada
gemechs de hórfens llastimers.
Entre vítors y alegríes,
tan glorós com ans venies,
vens, ¡oh, penó may vensut!
de donar, en lloch insigne,
al Geni homenaje digne,
y a la Patria honrós tribut.

Triomfalment la Cort d’Espanya
te ha vist, en carro de honor;
y la gent propia y la estranya
se uniren en ta llabor.
Complaguts en ta victoria,
han abaixat de la Gloria
y te han mirat sonrient
(públich digne de tal festa):
lo gran Rey de la Conquesta,
Ausias-March y Sant Vicent.

Tú, tradicional bandera
de Fe, Patria y Llibertat,
a Espanya, a Europa sancera
nostra historia has recordat.
De nostres insignes
poetes, guerrers o sabis,
evocaves lo gran nom;
darrere de tú marjaven,
y al vórelos com passaven,
abaixava el cap tot hom.

Passaven, vestits de malla,
reys, capdills y almogavers,
en perdurable batalla
contra els alarbs traiciones;
passaven pel pla y la serra
consagrant la nostra terra,
ab gloriós bateig de sanch;
y sobre ells, capitá y guía,
Sant Jordi s’aparexía
en son famós cavall blanch.

Pasaven bisbes y frares,
predicadors y romeus;
y a la fe fe nostres pares
vensuts, muslims y juhéus
Reynes que bastíen temples
passaven, donant eixemples,
d’hon l’infern confundit fuig;
y passaven -¡oh, alegría!-
les estreles de María
sobre el sant tosal del Puig.

Passaven, ab la gramalla,
los justicies y els jurats,
donant,per escut y valla,
lo lley a les llibertats;
passaven pavordes, mestres
en tot saber; y los mestres
en les arts del trovador;
y encenent honestes flames,
passaven hermoses dames
doctes en les lleys de amor.

Tota eixa despareguda
y anyorada majestat,
en tú Valencia saluda,
¡Senyea del Rat-Penat!
D’eixes perdudes grandeses
veu brotat noves promeses
plenes de dolsos conhorts;
y tant pots y tan alcances,
que’t fas nunci d’esperances,
tú, la insignia dels recorts!

Teníes tú, quant lo poble
duyes als combats guerrers,
pera defensarte, un noble
Centenar de Ballesters.

Vuí, centenar de centenes,
ab lo calor de les venes
ab la fe que no decáu,
de ta custoria responen;
y millor defensa’t
bandera de amor y pau!

Ab la corbella o l’aixada,
ab llansadora o martell,
ab la ploma may cansada,
ab lo creador pincell,
ab la ma curtida y forta,
ab lo cor, sagrat fornall,
serém per ta gloria, oh, Reyna,
lo Centenar de la feyna
y els Ballesters del trevall.

Jurém per lo nom del pare
que es nostre millor espill;
per lo bes que cada mare
li dona a son tendre fill;
jurém per la llar sagrada,
jurém per la etat pasada,
jurém per lo esvenidor,
jurém ab fe en la victoria,
lluytar sempre per ta gloria
¡Senyera del patri amor!

¿Saps quines són les finalitats de Lo Rat Penat?

A manera d’esquema expondrem les finalitats i principis bàsics de la societat, principis que apareixen en el discurs de Feliu Pizcueta (primer President) en l’acte Fundacional, aixina com els ideals de Constantí Llombart. Estes finalitats les podem resumir en tres apartats:

– L’exaltació de l’història i la llengua valenciana.

– L’impuls de les arts i de la lliteratura.

– L’amor a la Pàtria Valenciana.

Lo Rat Penat té com a finalitat bàsica, estudiar, investigar, conservar, protegir, donar a conéixer, ensenyar i fomentar el progrés de la llengua i cultures valencianes per mig dels següents mijos: a) Organisant i promovent tota classe d’actes per al coneiximent i ensenyança de la Llengua Valenciana, que és l’idioma oficial de l’Entitat. b) Fomentar estudis, promoure edicions, crear biblioteques i treballar per a enaltir la llengua, cultura i economia valencianes. d) Realisar quantes activitats complementàries es considere necessàries per a conseguir les seues finalitats bàsiques.

Transcrit del llibre Lo Rat Penat VV. AA. Editat pel Consell Valencià de Cultura de la Generalitat Valenciana, any 1996.

LA SOCIETAT LO RAT PENAT: CREADA PER A UNIR.

En qualsevol cas no s’enten la fundacio de Lo Rat Penat sense l’ambient de conciliacio i reconciliacio que consegui la Restauracio de la Monarquia en la persona d’Alfons XII i la Constitucio de 1876, en la que tingue destacada participacio Ciril Amorós i uns atres politics valencians que s’incorporaren i recolzaren el proyecte ratpenatiste.

Esta reflexio sobre la concordia en la societat valenciana, despres d’anys i anys de discordies d’orige politic i social, es necessari perque, insistim, sense ella no es comprén la fundacio de Lo Rat Penat. Els fundadors eren conscients de les diferencies socials dels seus membres, tambe de les diferencies politiques, d’ahi que s’insistira en formar la casa comuna dels poetes de guant i d’espardenya, pero esta concordia tenia, tambe un objectiu que era fomentar les glories de Valencia i el seu antich Realme.

Observem que n’eren moltes les diferencies que separaven als fundadors de Lo Rat Penat, pero el seu imaginari colectiu sobre Valencia coincidia. D’ahi que fora possible la fundacio de Lo Rat Penat.

Viure en una terra en que els seus habitants, els antepassats de Llombart i Llorente, estengueren per primera vegada una lletra de canvi, en concret el 19 de febrer de 1376; erigiren el primer hospital de malalts mentals, en 1409 i a on s’inicia a treballar en l’imprenta, en 1474, produint el primer incunable d’Espanya, en llengua valenciana, podia i pot produir orgull. Pero est orgull, est amor cap a lo propi no es, ni te perque ser, nacionalisme. La memoria dels cursos 1968-69 es un eixemple mes d’amor a la propia colectivitat pero sense el menor indici de nacionalisme. Esta actitut li ve a Lo Rat Penat des dels seus origens. En definitiva, els testimonis en este sentit son constant des de la fundacio de Lo Rat Penat. Servixquen com a eixemple estes paraules de Teodor Llorente que son un resumen magnific de lo que significa Lo Rat Penat i de quin era l’imaginari colectiu que proponia un dels seus mes destacats membres.

“Hay muchas cuestiones que nos dividen y separan en distintos campos, y es legí­tima esa lucha cuando defiende cada uno sus honradas convicciones; pero hay también algo, que nos une a todos: el amor a España , el amor a Valencia, nuestras madres cariñosas; El amor al arte, el amor a la poesí­a, que enaltecen y subliman al espíritu humano. Y así como el pobre inválido del ejército, retirado a su aldea natal, toma la guitarra, humilde representación para el de los idealismos poéticos, y forma corro cantando coplas, que encuentran eco unánime en todos los corazones, yo cantaré lo que es nuestro sentimiento común, lo que tiene por emblema nuestro Rat Penat, la fe, la patria i el amor…” (1)

(1)  Almanaque Las Provincias,1904, p.102.

Transcrit del llibre Història de Lo Rat Penat.

PRIMERS PASSOS DE LO RAT PENAT

Saldat en tan notable exit l’acte public fundacional de Lo Rat Penat, en aquella memorable nit del 31 de juliol i en l’incomparable marc del pabello municipal, aplegà  agost i, en ell, la marcha cap a la Malvarrosa, Betera, els pobles de la provincia de Terol, buscant la brisa del mar i l’aire de la montanya i fugint del caloros estiu de la ciutat de Valencia. L’activitat social se paralisava durant uns mesos i els fundadors i socis de la nova entitat, alla en els seus llocs d’estiueig, meditaven sobre l’exit alcançat i sobre els proyectes de futur. En canvi, tots els inicis son dificils i, maxim, quan son molts els problemes d’infraestructura per a posar en marcha la maquinaria d’una entitat que, d’entrada, carix de local social per a eixercir en exit les seues funcions.

 

Reconstruir en una certa garantia d’exit la vida societaria d’aquells mesos de la primavera d’hivern de 1878 resulta prou dificil per la carencia de documentacio al respecte. El primer Llibre d’Actes (1) “document imprescindible per a coneixer la vida diaria de qualsevol organisme en un minim de garantía” s’inicia en regularitat en giner de 1879 en que se feu carrec de la Secretari­a General aquella persona extraordinariament eficient que fon Ferran Reig i Flores. En una meticulositat digna de tot elogi, ademes de redactar actes i atendre a totes les competencies propies del seu carrec, cada any en el Almanaque de Las Provincias apareixia la memoria anual de la societat en la firma F.R.F. El mateix, conscient del problema que supon el consignar en acta els acorts adoptats en les sessions de govern, ho denuncia en alguna de les seues actes. Per eixemple, en la Junta General corresponent al 30 de març, inicia l’acta en les següents paraules: Reunits els senyors anotats al marge baix la presidencia de D. Felix Pizcueta, y no podentse donar conte de l’acta de la sesio anterior per no haberla rebut el secretari que sotascriu del anterior Sr. Lluch y Soler, se someteren a la aprobacio de la junta general els acorts presos per la Directiva fins esta feja, dels quals foren aprobats per unanimitat los següents…(2). Inclus se formà  una comissio, integrada pels senyors Cuevas, Bodrí­a i Càster per a que passaren per casa del secretari, senyor Lluch, a arreplegar llibres i documents. Despres, afegirà  un escrit en el llibre d’actes per a deixar constancia de tals deficiencies:

 

Extracte del acta de la sesió celebrada per la Junta Directiva el dia 23 de Agost de 1879.

 

En vista de qu’el Secretari que fon d’esta Societat, en son principi, D. Manuel Lluch y Soler, no ha redactat les actes de ninguna de les sesions en que com tal actuà, ni ha contestat  les gestions que se han fet desde entonces ab lo fi de que al menys enviara els antecedents que obraren en son poder y desijant qu’en tot temps conste la falta de atenció de dit Sr. acordà esta Junta, que aixi se consigne en acta y que el pasat acort se fixe en el lloch que debien ocupar les que ha deixat de redactar el repetit Sr. pera que se conega sempre el motiu per el que no s’encontren en el llibre de actes, les que deurien autoriçar el Sr. Lluch en Valencia 20 de Setembre de 1879. Lo Secretari general, Ferran Reig y Flores. V.P. Lo President, Teodor Llorente (3), (4).

 

A les dificultats inicials s’ha d’afegir la carencia de seu social. Les primeres activitats se desenrollaran en l’Ateneu Casino Obrer que els prestà  el local; pero, ya en les primeres reunions de la directiva (26 de giner de 1879) veem com Vicent Boix oferix una de les dependencies de l’Institut del que era Director per a celebrar les reunions, i en la sessio del 9 de febrer se comissiona als senyors Llombart, Carboneres i Bodrí­a per a que busquen casa social. Molt interes posà  la comissio en esta faena ya que en la següent sessio de la junta directiva, el 16 de febrer, se dona conte del lloguer, per cinc quinzets i mig diaris, de la que seri­a la primera seu de l’Entitat, el numero “principal” del carrer de Rubiols; la Comissio pagà  489’50 quinzets pel lloguer del local fins al 24 de maig i adquiri els primers mobles. Les deficients condicions de la seu provisional del carrer de Rubiols, obliguen a continuar les gestions en busca d’un local mes digne; inclus s’aplegà  a comissionar a Labaila, Chapa i Reig per a poder dispondre de local en la Societat d’Agricultura; en agost, s’acorda donar avis a l’amo de la casa de l’abando de la mateixa quan s’encontrara atra en millors condicions i se comissiona als senyors Thous, Llombart i Tramoyeres per a que continuen les seues gestions; sera el 4 d’octubre del mateix any quan se done conte de la que sera la seua Seu definitiva en aquells temps, una antiga casona propietat del Comte de Casal, don Lluís Ibáñez de Lara, en una placeta (Comte de Casal, 2-1ª) del carrer del Moli de Na Rovella, junt als carrerons de Conills i la Magdalena. (5)

 

Encara que l’objectiu principal de la nova Societat fora, al menys en la ment de T. Llorente i el seu grup, com verem en les seues intervencions en l’acta de constitucio de l’entitat en l’Ateneu Casino Obrer, la celebracio dels Jocs Florals, se potenciaren tot tipo d’activitats culturals i recreatives, que resultaran atractives per a una massa social cada vegada en aument i que satisferen tant als llorentins com als llombartians. Molt importants foren els acorts presos en la junta directiva celebrada el 2 de març de 1879: la formacio en quatre seccions (lliteratura, arqueologia, musica i pintura, escultura i arts anexes), segons els estatuts; aixo descarregà  un tant de treball a la secretaria general que se dedicà  a coordinar les activitats. Fon elegit per ad esta Secretarí­a General Ferran Reig i Flores; actuaria com a vicesecretari Ricart Càster. En quant a atres detalls organisatius, un vocal de la Junta Directiva estaria semanalment al front de la societat; la casa permaneixeria oberta fins a la 1 de la nit; inclus s’encarregà  a Llombart que redactara un reglament per al conserge, que deuria dur uniforme i el distintiu de la societat; i, conscients de la necessitat d’aumentar el numero d’associats, essencial a l’iniciar l’activitat de qualsevol societat per a fer front a les grans carencies i necessitats, se nomenà  una comissio integrada pels senyors Cuevas, Llombart, Clemente, Bueso, Miguel, Escalante, Milego, Malbuison, Galiana, Martí­nez Aloy, Melo i Martà­, la primera decisio de la qual fon, la de remetre una circular a totes les personalitats, aixina com donar de baixa als socis que no satisfeen les seues quotes.

 

 

 

(1) Es tracta d’un volum sense paginar en l’encapçalament del qual, en fulla orlada baix l’escut de l’entitat, se llig: LO RAT-PENAT. Societat de amadors de les glories de Valencia y son antich Realme. JUNTA DIRECTIVA. ACTES. (d’atra ma: 1879 a 1881. No 1). Consta de 170 pagines, ocupant les 147 inicials les actes de la junta directiva i les 23 restants les actes de la Junta General, encapçalades per la de la sessio constitutiva de l’entitat, celebrada el 7 de juny de 1878 en el Ateneu-Casino Obrer.

 

(2)Llibre d’Actes de Lo Rat Penat. Anys 1879-1881.

 

(3) Llibre d’Actes de Lo Rat Penat. Anys 1879-1881.

 

(4) Possiblement, haja de vore en esta desidia per part de Lluch Soler la seua desconfiança cap al grup dirigent que el porta a apartar-se de l’entitat junt en atres poetes i escritors que, en estos primers anys, desconfiaren tant del grup de patricis com del republicanisme de Llombart i Escalante; tal es el cas d’Altet i Ruate, mossen Josep Peris Pasqual, Rafael Maria Liern, Francesc Palanca i Roca. Actitut que adoptaren, aixi mateix, el grup de revolucionaris de 1868 a on s’encontrava  Ramon Andrés Cabrelles, discipul de Llombart, Sanmartí­n i Aguirre, Manuel Lluch i Soler i Josep Aguirre.

 

(5) Casa que en el temps desapareixeria al formar part dels solars en els que despres se construiria l’actual Mercat Central.

 

Transcrit del llibre Història de Lo Rat Penat: Capitul I NAIXIMENT DE LO RAT PENAT (1878-1902).

 

ACTE FUNDACIONAL DE LO RAT PENAT

La mijana i chicoteta burguesia republicana i federalista valencianes, secundada pel proletariat valencià, foren vençudes per l’eixèrcit en les seues dos importants revolucions, en octubre de 1869 i en juliol de 1873, i croniste de l’insurrecció cantonal fon Constantí Llombart, home de la Renaixença de forta voluntat, dispost al diàlec i a la colaboració, sense renunciar mai al seu progressisme, a pesar de la restauració de la monarquia borbònica, conservà els seus ideals. La seua obsessió era crear una associació cultural i lliterària per a Valéncia.

Llombart tenia el seu equip, i els escritors agrupats eren de nivell social humil. Els tertulians se reunien en el taller de talliste de Josep Bodria i Roig i de Josep Sanmartin i Aguirre en el Barri del Carme. És curiós observar que Llombart treballava en un taller d’imprenta (el seu pare era guarda del Jardí de les Alameretes de Serrans). Antoni Palanca i Hueso, se guanyava la vida confeccionant flors artificials; Víctor Iranzo i Simon, aragonés integrat, era empleat en un comerç; Ricart Cester era orfebre d’ofici; Josep Maria Puig i Torralba se dedicava a vendre perfums; a Escalante el podem incloure en este grup, pertanyia a una família lliberal i humil; finalment, Lluís Cebrian i Mezquita, que aplegà a ser un prestigiós mege, escritor i president de Lo Rat Penat, en aquells moments era estudiant. Per lo tant els escritors per Llombart eren autodidactes i republicans, a soles Cebrian i Mezquita era universitari.

No obstant, els patricis valencians cults i universitaris, com Teodor Llorente, Vicent Venceslau Querol, Jacint Labaila, Ferrer i Bigné, Feliu Pizcueta, Ciril Amorós, etc., potser no saberen calibrar les qualitats dels autodidactes progressistes. Mostra de la comprensió i tolerància de Llombart, després de llargues i laborioses conversacions, se constituí i fundà Lo Rat Penat, idea de Llombart, que se deixà convéncer per Teodor Llorente. Lo Rat Penat fon des del principi, casal de tots els lliterats i personages valencians, i entre els 165 primers socis fundadors, figuren patricis universitaris i conservadors del grup Llorente-Querol i autodidactes republicans del grup Llombart-Escalante. Junts organisaren la fundació de Lo Rat Penat, i el 29 de juny de 1878, després de la llectura que Ramon Lladró i Mallí feu en l’Ateneu Casino Obrer del poema en valencià “Lucrecia profanada”, se propongué la constitució d’una sola societat pròpia i, després de diferents reunions en un saló de l’Universitat baix la protecció del patriarca de la nostra Renaixença Vicent Boix, s’elaborà i aprovà el reglament redactat per Josep Maria Olmos imitant a la “Academia de los Nocturnos”.

Per a l’acte fundacional, se solicità ajuda a les autoritats i personalitats; l’Ajuntament cedí el Pabelló Municipal instalat en l’Albereda i ocasió de la Fira de Juliol, i l’acte fundacional de Lo Rat Penat se celebrà el 31 de juliol de 1878. Igual Úbedadescriu aixina l’acte:

Aquell pavelló de fusta, monumental i grandiós, en estranyes reminiscències orientals de temple siamés, en la tranquila i perfumada nit de l’estiu valencià, en cortinages de vellut vermell i centenars de llum de gas, constituïa un incomparable marc per a la cerimònia. El saló de ball l’omplirem de gom a gom cavallers de frac i condecoracions, i dames vestides de cera i ornades de joyes, en nerviós palmito en una mà i en l’atra el ramell de flors en que les havien obsequiat. Aquell públic burgués invitat, estava dispost a presenciar l’acte en una actitut amable pero frívola. Al toc solemnial de tabals i clarins, va ocupar l’ampli estrat la comitiva: l’Ajuntament en corporació en els macers i l’estol de ratpenatistes en frac.

Allà baix, en el passeig de l’Alameda, entre soroll i espentes, la gent popular s’esbargia bevent orchata de chufes o menjant panolles de dacsa, completament despreocupada de lo que estava passant en el pavelló dels “senyorets”.

A l’acte assistiren les personalitats del món polític i intelectual de Valéncia, presidit per l’Excm. Sr. Pascual Dasí Puigmoltó (alcalde accidental), que pronuncià les primeres paraules d’apertura; a continuació prengué la paraula el secretari de la nova societat Manuel Lluch i Soler, que resumí la breu història dels primers passos donats, especialment per Constantí Llombart ànima i protagoniste principal de la fundació, també donà a conéixer les motivacions i finalitats de la nova societat, terminant en un cant a la llengua i a la pàtria d’Ausias March. Se llegiren poesies pels mateixos autors: Teodor Llorente, Lluch Soler, Pascual i Genís, Víctor Iranzo, Josep Arroyo, Josep Bodria, Ricart Cester, Ferrer i Bigné, Joaquim Balaguer. Constantí Llombart anava a llegir el seu discurs, pero la seua fort emoció s’ho impedí, llegint en el seu lloc J. Granada. El discurs fon llarc, en molt d’amor a la pàtria i la necessitat de recuperar els signes d’identitat singulars i propis dels valencians.

Hagué un moment de tensió, els poemes recitats pels seus autors eren moderats en cants d’exaltació i alabances, pero Ricart Cester recità ¡Desperta Valéncia hermosa!, que fon exaltat, de fort reivindicació en contra de Castella i en ribets de nacionalisme, causant recel en alguns dels presents. Pero Feliu Pizcueta, com a primer president de la societat, que feu el seu discurs de clausura, sabé dissipar estos recels en estes paraules:

“Tal vegada crega algú que la creació d’esta societat obedixca quan manco alguna mira d’exclusivisme provincial i quan més a alguna idea separatista. I yo, que dec concentrar en mon pit los sentiments de mos dignes companyers, tinc que declarar ací que ans que tot som fills i amants de la noble terra espanyols, i no resucitem les glòries de l’antic Regne valencià, més que per tindre lo goig de que no s’obliden i es perguen, com la seua llengua, en l’oscuritat del temps. Recordar lo passat per a trobar lo present i per a que servixca d’eixemple en lo pervindre, esta és la meua ilusió”.

El discurs fon molt aplaudit i celebrat. I per a terminar l’acte, la Coral de l’Escola d’Artesans interpretà la cançó escrita per Constantí Llombart en música del mestre Manuel Penella, titulada “Lo Penó de Lo Rat Penat”.

 

Transcrit del llibre “Lo Rat Penat”. Editat pel Consell Valencià de Cultura de la Generalitat Valenciana, any 1996.

Bases dels CXXXIV Jocs Florals de la Ciutat i Regne de Valéncia

Als poetes, als investigadors, als escritors que s’interessen per la Cultura Valenciana, Lo Rat Penat els crida a participar en esta extraordinària justa lliterària, per mig de l’aportació de les produccions de la seua inspiració o estudis. D’esta manera contribuïx i dona a conéixer els fruits del seu intelecte en la difusió de la seua meritòria llabor, per lo que els anima a que presenten treballs als temes que s’especifiquen en el següent Cartell.

Per a descarregar-te el cartell en pdf puncha ací baix.

Jocs Florals cartell 2017

Lo Rat Penat celebra l’acte de clausura dels Cursos de Llengua i Cultura Valencianes 2016-17

La conferència de clausura estarà a càrrec de José Bonet  

El dia 30 de juny, divendres, a les 19:00 h., en el saló Constantí Llombart de Lo Rat Penat, C/ Trinquet de Cavallers, 9 de Valéncia, es celebrarà l’acte de clausura del Curs 2016-17 d’esta institució cultural.

En l’acte se repartiran els diplomes als alumnes que han superat les classes dels Cursos de Llengua i Cultura Valencianes, aixina com del Curs d’Iniciació a la Poesia Valenciana, Curs d’Interpretació i de Direcció Escènica, i de l’Escola de Danses “Mª Teresa Oller”.

Obrirà l’acte el President dels Cursos de Llengua i Cultura Valencianes, Òscar Rueda, qui donarà la benvinguda als alumnes de Lo Rat Penat que han cursat els seus estudis en est any en que se celebra el 67 aniversari d’estos Cursos que venen impartint-se en Lo Rat Penat des de 1949.

Presidirà l’acte la Regina dels CXXXIII Jocs Florals, Noelia Durbán Martín, i tancarà l’acte el President de Lo Rat Penat, Enric Esteve i Mollà.

La conferència de clausura estarà a càrrec del Catedràtic de Dret Processal,

José Bonet

qui parlarà sobre el tema:

“El Dret Civil valencià i la Constitució espanyola”

José Bonet Navarro és catedràtic de Dret Processal en l’Universitat de Valéncia (Estudi General), a on impartix la docència des de l’any 1992. Fon també magistrat suplent de l’Audiència Provincial de Valéncia (anys 1999 a 2007); aixina com advocat en eixercici i assessor jurídic d’empresa en els seus inicis professionals. I ademés d’acadèmic en la RACV és també acadèmic corresponent de la Real Acadèmia de Jurisprudència i Llegislació de Madrit i vicepresident de l’Associació de Juristes Valencians.

Veredicte del Jurat del Concurs de Llibrets de Fogueres de Sant Joan 2017 que organisa Lo Rat Penat

CONCURS DE LLIBRETS DE FOGUERES 2017
que organisa
LO RAT PENAT

Lo Rat Penat, des de la seua fundació en 1878, sempre s’ha preocupat per les expressions de la cultura
popular. A finals del sigle XIX ya premiava a les millors falles, i des de 1903 organisa i convoca el
Concurs de Llibrets de Falla que potencia i promou la lliteratura festiva en llengua valenciana. De fet, en
l’expedient que ha motivat la declaració per part de la UNESCO de la festa de les Falles com a
Patrimoni Cultural Immaterial de l’Humanitat se fa menció expressa a la llabor de Lo Rat Penat en la
celebració d’este centenari concurs.

Lo Rat Penat també organisava la concessió de premis als millors llibrets de les Fogueres, una iniciativa
que deixà de dur-se a terme i que es torna a rependre convocant novament estos premis que es
concedixen valorant únicament el contingut tradicional del llibret, açò és l’explicació i relació de lo que
conté la foguera (o en el seu cas de la barraca), escrita en vers i en llengua valenciana, valorant-se la
sàtira, l’humor, l’ingeni i la gràcia, a més de la rima i tècnica dels seus versos.

FALLO DEL CONCURS DE LLIBRETS DE FOGUERES 2017
que organisa
LO RAT PENAT

SECCIÓ GENERAL

Primer Premi
Foguera: PASSEIG DE GÓMIZ
Autor del llibret: Manolo Vilaplana i Lluch

Segon Premi
Foguera: DIPUTACIÓ-RENFE
Autor del llibret: Manolo Vilaplana i Lluch

Tercer Premi
Foguera: LA CERÀMICA
Autor del llibret: Miguel Prim

SECCIÓ INFANTIL

Primer Premi
Foguera: SANT BLAI DE DALT
Autor del llibret: Joan V. Ramírez Boscà

Igualment Lo Rat Penat concedirà un estandart a la millor Foguera 2017
i a la millor Foguera Infantil 2017

Per a descarregar-te el fallo del jurat en pdf puncha ací baix.

Fallo Concurs de Llibrets Fogueres 2017

LA FUNDACIÓ JAUME III I LO RAT PENAT INICIEN RELACIONS PER A ESTRETIR LLAÇOS ENTRE ELS POBLES BALEAR I VALENCIÀ

Coincidència en la necessitat d’implantar i difondre un model de llengua propi tant de Valéncia com de Balears, a fi de salvaguardar les característiques idiomàtiques de valencians i balears i fer créixer la seua autoestima colectiva.

El vicepresident segon Joan Pons i els vocals Sebastià Jaume i Toni Planas, com a representats de l’entitat cultural balear Fundació Jaume III, han visitat la sèu de l’històrica entitat cultural valenciana Lo Rat Penat, a on s’han reunit en el seu president, Enric Esteve, i el director dels cursos de Llengua Valenciana, Òscar Rueda. A l’encontre han assistit també Voro López i Miquel Àngel Lledó, filòlecs membres de la Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana.

Els representants balearistes i valencianistes coincidiren en la necessitat inajornable d’implantar i difondre socialment els respectius models estàndarts propis del balear i el valencià, a pesar de les creixents traves que impedixen la seua assunció per part de les instàncies oficials.

Esta vehiculació dels respectius models estàndarts propis, orals i escrits, en tots els àmbits d’us, i especialment en l’educació i els mijos de comunicació, és l’única via que permetrà la salvaguarda futura de les genuïnes característiques idiomàtiques valencianes i balears, aixina com el reforç de l’autoestima dels parlants en el seu idioma matern, l’aument del seu us social i la seua perpetuació en les generacions més jóvens.

D’esta manera, el valencianisme i el balearisme reinicien les clàssiques relacions de germanor que han caracterisat a valencians i balears de totes les époques, sempre des de l’igualtat i el reconeiximent mutu.

L’encontre enceta un camí de colaboració i sinèrgies entre les entitats que tant en Balears com en Valéncia treballen per la protecció, defensa, estímul i difusió de la cultura i la llengua pròpies, sense interferències alienes ni intents interessats de diluir o anexionar les singulars i indiscutibles identitats diferenciades del poble balear i el poble valencià.