Equilibri entre extrems

Repassant, per circumstàncies casuals, el text de l’història de Lo Rat Penat –139 anys del devindre de Valéncia– al mateix temps que es succeïen notícies inquietants per a la pau i l’estabilitat social, u es dona conte de fins a quin punt la nostra història recent ha contat en moments de pareguda sossobra.

Lo Rat Penat naixqué baix l’influx de tres personalitats ben diferents: Teodor Llorente –conservador–, Feliu Pizcueta –lliberal– i Constantí Llombart –republicà–. L’entitat no naixia, per tant, com a representant d’una tendència ideològica o social concreta, sino en aspiracions de transversalitat, com transversals són l’identitat, la llengua o les costums de tot un poble. Per cert: un poble format per persones individuals, que no es definixen en funció de lo que voten o de l’equip de fútbol al que seguixen –si és que voten o els agrada el fútbol– sino per interessos en part més bàsics i en part prou més complexos que els que marquen com a ‘ortodoxos’ els creadors oficials d’opinió política.

De fet, en les necessàries llums i ombres de tota obra humana, si Lo Rat Penat ha conseguit aplegar ‘a vell’, a pesar d’epidèmies, castàstrofes naturals, canvis de règim, guerres i dictadures, és perque ha sabut navegar en les aigües d’un poble que mai s’ha acabat de sentir identificat en ‘els que manen’. Bàsicament, perque no sempre manen els mateixos, i perque els que manen no deixen de fer-ho en una circumstància conjuntural que canviarà tart o pronte. Lo Rat Penat participà activament en els moviments valencianistes i autonomistes de la Segona República –contant en significats membres de clar raïlam catòlic i conservador– i contra tot pronòstic conseguí mantindre’s actiu també en els anys més foscs de la dictadura franquista –a pesar de contar, igualment, en importants socis d’ideologia republicana o nacionalista valenciana–, per be que a costa d’un férreu control censurador de les autoritats; lo que no impedí que en 1949, només dèu anys més tart de la conclusió de la guerra civil, s’iniciaren les classes d’una llengua valenciana distinta a la que el règim postulava com a única susceptible de ser considerada ‘espanyola’.

La bona veritat és que tota obra que aspira a ser patrimoni de tots, i no a soles d’uns quants, no pot basar-se en la polarisació, en el desencontre, en la radicalitat, sino en el diàlec, l’acort, la convivència entre diferents. Inclús en els moments en els que més difícil pareix que puguen donar-se. Siga una entitat cultural o, més encara, l’organisació política d’un Estat. Tingam-ho clar: la polarisació social és la precursora de la catàstrofe. És mil voltes preferible un sistema en el que ningú està plenament satisfet pero que resulta soportable per al 90% de la població, que un atre sistema perfecte per al 50% i absolutament inacceptable per a l’atre 50%. Relliggam la nostra història recent per a donar-nos conte.

ÒSCAR RUEDA.-

La festa de Sant Donís

El 9 d’Octubre és molt important en Valéncia puix que, precisament eixe dia se conmemora l’entrada en la capital de Jaume I, data en que l’església celebra la festivitat del màrtir i bisbe de París, Sant Donís. La ciutat començà a celebrar este fet des de 1338, any en el qual el Consell General decidí que es festejara l’efemèrides solemnement, en un processó general i fent donació d’almoines als pobres i religiosos de les obres mendicants.

En els primers temps, la festa va consistir en la celebració de processons al Monasteri de Sant Vicent Màrtir, en la realisació de funcions religioses i distribució d’almoines. Mes avant, se va instituir la costum de pronunciar i escoltar un sermó de caràcter històric en la Sèu (el conegut Sermó de la Conquesta). Este és un acte de caràcter religiós el qual consistia en un discurs evangèlic que es predicava als fidels, fent referència a l’efemèrides històrica, i per això se’l nomenava de la Conquesta. Estos podien ser impresos, com passà en el sermó pronunciat en 1666 pel Dr. Gaspar Blay Arbuixech i que portava el títul del “Sermo de la Sancta Conquista de la molt insigne, noble, lleal e coronada ciutat de Valencia”.

Des de el punt de vista lliterari, els sermons constituïxen les primeres aportacions a l’oratòria que es realisen en Valéncia, remontant-se els primers al segle XIV.

En el sigle XV, la festa va adquirir un caràcter més alegre: des dels principals edificis es cremava pólvora i es feen esclatar piuletes i trons. En posterioritat, els mestres confiters de la ciutat crearen uns dolços especials per ad eixe dia: les piuletes i els tronadors, aixina com fruites i figuretes de massapà.

També es va establir la costum de que els jóvens obsequiaren a les seues novies en la « Mocaorà », present que consistia en un mocador gran de seda o d’un atre teixit que, nugat per les seus quatre puntes, anava ple d’estos productes de confiteria. Els més rics els nugaven en una joya. Les pasticeries, de forma ya tradicional, decoren les seues vitrines en estos productes típics i característics, elaborats en massapà, lo que ha motivat la creació d’un Concurs pel Gremi de Mestres Sucrers per a premiar la millor composició decorativa.

Transcrit del llibre “9 d’Octubre dia nacional valencià” de M. Ferrandis i J. Moreno, i editat per Lo Rat Penat en el patrocini de l’Institut Valencià de la Joventut, en l’any 1994.

PER LO NOSTRE – Enric Esteve i Mollà

LA BAIXEA MORAL DE COMPROMÍS

Han publicat els mijos de comunicació que el Sr. Nomdedéu, secretari autonòmic d’Ocupació, ha utilisat les rets socials per a burlar-se cruelment de l’aspecte físic d’Eduardo Zaplana, una persona i un home que des de fa anys lluita en valor i fortalea contra la seua enfermetat.

Lo primer que el tal Nomdedéu deuria canviar-se és el llinage, ya que no tan sols se burla del dolor i del patiment dels demés, sino que l’utilisa per a fer mal a un home que no té més culpa que haver segut el President de la Comunitat Valenciana.

¿Tant odia esta gent als qui no pensen com ells? ¿Tanta maldat tenen que ni davant del patiment i de l’enfermetat expressen compassió? A pesar d’eixa baixea moral tan evident esta gent està ocupant llocs de responsabilitat en càrrecs públics.

No a soles ha segut l’immoral Nomdedéu el que s’ha burlat de la tragèdia humana, també la seua companyera, la diputada en Corts Valencianes Mireia Mollà ha tingut temps per a riure’s i aplaudir a qui no mereix ni tan sols el calificatiu de persona. Lo cert és que qui desija el mal gratuïtament sol ser per enveja, i eixa actitut no pot dur res bo.

Espere que la puritana Sra. Oltra, veu i pensament de Compromís, coalició a la que els nomenats pertanyen, utilise el seu càrrec per a anunciar la dimissió del Sr. Nomdedéu, entenent que en el conglomerat polític que dirigix no caben, segons ella, els corruptes morals.

Me sent decepcionat en el president de les Corts Valencianes. Tenia una bona opinió d’Enric Morera. Pero si no és capaç de denunciar públicament el comportament infame d’est individu, hauré de pensar que m’he equivocat i que no podré aplegar a cap enteniment en ell.

Sent el dolor d’Eduardo Zaplana perque és el dolor d’un home que en els seus encerts i els seus errors ha demostrat sempre la seua humanitat i respecte als demés.

Sr. Nomdedéu “Quien desea el mal a su vecino, tiene el suyo de camino”.

¿Sabies que Mn. Escolano va destacar que la llengua valenciana era superior a la catalana?

Mn. Escolano, al referir-se al tema concret de la llengua que es parlava en el Regne de Valéncia, destaca dos aspectes: que es denominava llengua valenciana i que era superior a la catalana.

 Vejam com ho han fet “professors indiscutibles” i “famosos científics en lligüística”.

 Qualsevol investigador, si vol ser fidel a la seua missió, deu assumir, a favor o en contra de la tesis que sustente, la realitat dels texts, reproduint-los i respectant-los tal i com varen eixir de la mà del seu autor.

 Els testimonis aduïts per Sanchis Guarner en el seu llibre La llengua dels valencians que es referixen a Mn. Gaspar Escolano són autèntics, pero diferixc radicalment de l’interpretació catalanista que ell els dona.

 D’entrada, Escolano, en el llibre primer de les seues Decadas, quan dona títul al cap. XIV, ho fa d’esta manera: “De la lengua lemosina y valenciana”, i continua dient: “La tercera y ultima lengua maesta de las España es la lemosina y más general que todas, después la castellana, por ser la que se hablaba en la provença y toda la Güianya y la Francia gótica, y la que agora se habla en el Principado de Cathaluña, Reyno de Valencia, Islas de Mallorca, Menorca, Yviça y Sardeña” (I, XIV, 1, cols. 88,89).

 Més avant, per tal d’exaltar esta llengua llemosina, diu que es parlava en la Cort de Montpelier. Per això deduïx Mn. Escolano: “De aquí es, como nuestro venturoso conquistador el rey don Jayme se huviese criado con ella y tetadola en los pechos de su madre, en dicha corte de Montpeller; hizo tanto esfuerço la lengua en él y en su casa, que, conquistada Valencia de poder de moros y poblada de la mejor y más belicosa gente que tenía el mundo, quiso que tuviese parte su lengua en la conquista y que los nuevos pobladores huviesen de usar el lemosín” (I, XIV, 7, cols. 92.93).

 Com be es pot comprovar, en estos testimonis no apareix per a res el català.

En quant a la frase d’Escolano citada ostentosament per Sanchis Guarner, que diu: “Como fue poblado (el Regne de Valéncia) desde su conquista casi todo, de la nación catalana y tomó de ella su lengua” (I, XV, 14, col. 108), dec negar el supost de Mn. Escolano, ya que hi ha en estes paraules una clara contradicció en unes atres d’ell: “No embargante que buena pella del exército fuese de Aragón”, “poblada de la mejor y más beliciosa gente que tenía el mundo” (I, XIV, 1, 89). Pero és que, ademés d’esta contradicció i per d’amunt d’ella, està la prova científica i contundent del Dr. Antoni Ubieto i de la Dra. Cabanes, els quals han demostrat més que suficient, a base dels texts originals, que el número de catalans vinguts a la conquista de Valéncia en D. Juame fon molt reduït. Per tant, si falla el supost, falla també tota l’argumentació.

Per no allargar-me massa, aduiré només dos testimonis de Mn. Gaspar Escolano en que parla de la perfecció de la llengua valenciana i en els quals ben clara queda, per tant, la seua denominació.

El primer és: “Pero es cierto que corre parejas con ella la valenciana, siendo ésta la más pulida y cortesana dellas y la que se entiende en los pueblos mayores y ciudades” (I, XIV, 5, col.92).

 El segon és el següent: “Esta llengua (la llemosina) se comenzó a hablar en la ciuda y Reyno de Valencia y con el curso del tiempo se fue adelgazando, de suerte que, arrimado algunos vocablos gosseros que hoy en día se quedan en la catalana, poniendo en su lugar, de la latina los que bastavan, acepillando los que tenían mal sonido y escabrosidad en la pronunciación y generalmente escogiendo una dulce forma de pronunciar, sin el horror y desabrimiento con que usan desta lengua en las provincias que la conocen como natural, ha venido a tener nombre de por sí y llamarse lengua valenciana y a merecer asiento entre las más dulces y graciosas del mundo” (I, XIV, 7, col. 93).

 Crec que les paraules de Mn. Escolano són tan clares que no necessiten d’explicació. A través d’elles podem interpretar el seu pensament afirmant que, més que d’unitat idiomàtica entre llengua valenciana i la catalana, es referix al fet que les dos llengües dimanen d’una mateixa arraïl i que en el seu temps, per factors determinants que d’algun modo explica en el text següent, es diversificaren present cada una la seua pròpia fisonomia: “El clima y secreta influencia del cielo en el suelo deste Reyno (hace) que todas las cosas, que a él se trasladan de otras tierras, se perfeccionen y crien con mayor fineza y lindeza que en las naturales de donde fueron tomadas. Lo que en esto tenemos experimento en las plantas, hierbas y frutales, ha hecho tambien su prueba en la lengua. En limar y perfeccionar la propia (lengua) se ha dado  (els valencians) tan buena maña, que con ser la mesma (de la mateixa arraïl) que la catalana, se ha quedado ésta montaraz y mal sonante, y la valenciana, ha pasado a cortersana y gentil (I, XIV, 8, col.93)”.

 Encara que “aquesta suposada superioritat” no pareix que li agrade massa a Sanchis Guarner en Els valencians i la llengua autòctona durant els segles XIV, XVII i XVIII, 36, ací queda la realitat del text de Mn. Gaspar Escolano.


Foto: Decada primera de la historia de la insigne y Coronada ciudad y Reyno de Valencia (Bivaldi).

Transcripció del llibre “El Crit de la llengua” de Josep Alminyana i Vallés, editat per Lo Rat Penat en l’any 1999 i per Diputació de Valéncia en 2006.

¿Sabies que en el sigle XVI un catedràtic de l’Universitat valentina va reconéixer el valencià com a llengua?

En la Primera part del Vocabulario del Humanista Joan Llorenç Palmireno diu expressament: “Y aunque eso no fuese, basta ver que, si no hallo vocablo con que arromançar una cosa en castellano, pongola en Valenciano, Italiano o Frances o Lengua Portuguesa”.

En tan poques paraules s’inclou el reconeiximent de la nostra Llengua Valenciana, per part de Joan Llorenç Palmireno, en els mateixos drets de les atres Llengües del seu entorn: Castellana, Italiana, Francesa o Portuguesa. El mèrit d’est escritor, com a argument positiu en defensa de la nostra Llengua Valenciana, està en que no és natural del nostre Regne sino del d’Aragó i, per tant, al fer una tal afirmació no el pogué moure mai cap amor patri per exagerat que fora.

Palmireno fon catedràtic de la nostra Universitat valentina durant molts anys de la seua vida i a la seua aula d’Humanitats assistien alumnes de totes les comarques del Regne. Pero això ben be pogué comprovar que la llengua que els seus alumnes parlaven i, en la qual trobava tantes i tan excelents obres dels autors valencians que el precediren, era la Valenciana, filla del mateix tronc, el llatí, i germana de les del seu voltant, denominades “llengües romanç”.

Ad est aragonés, Joan Llorenç, Palmireno, Valéncia li deu un tribut d’agraïment puix el té ben mereixcut.

El seu testimoni el crec molt important per algunes raons: en primer lloc, per ser un gran llatiniste i bon coneixedor de les llengües romanç; també per se un juge imparcial en causa alinea; i, finalment, per ser un eslabó o anell d’unió entre els testimonis dels clàssics valencians i els escritors que venien ací a continuar una tan brillant tradició.

Este nou testimoni constituïa un nou argument en defensa de la nostra Llengua Valenciana, la qual, instituïda com a llengua lliterària per haver alcançat ya l’Edat seua d’Or en estos temps de l’autor, intenten alguns reduir-la a un simple dialecte del seu germà, el català.

Transcripció del llibre “El Crit de la llengua” de Josep Alminyana i Vallés, editat per Lo Rat Penat en l’any 1999 i per Diputació de Valéncia en 2006.

F. Millán: “La llengua valenciana, és el nostre més apreciat tesor i al que ningú nos farà renunciar”.

La llengua que tingué com a orige el romanç que els valencians parlaven durant els anys difícils de l’Alta Edat Mija i que va rebre mér tart, per a enriquir-la, l’influència dels poetes musulmans i les aportacions dels cavallers occitans que acompanyaren al rei don Jaume, fins a convertir-se en la més bella de les llengües conegudes.

És la llengua harmònica que en el segle XIV expandiren per l’Europa coneguda Sant Vicent Ferrer i son germà Bonifaci, la mateixa que en el segle XV convertiren en la primera llengua culta de les Espanyes, Bernat Fenollar i Roïç de Corella, Ausias March i Jordi de Sant Jordi, Joanot Martorell i Isabel de Villena, Jaume Roig i tants atres poetes i narradors que poblaren la cort dels virreis valencians. La llengua que els Papes Borja, Calixt III i Aleixandre VI, convertiren en llengua universal omplint en els seus resons les estàncies vaticanes.

Transcorreguts els dolorosos segles que tenen com a reis peninsulars als descendents de la Casa d’Àustria, XVI i XVII, en els que la llengua valenciana fon proscrita, i els menys conflictius que tenen als Borbons com a detentadors de la corona, XVIII i bona part del XIX, arribarà el moment de recuperar la llengua que pareixia perduda en l’explosió de Valencianitat que significà el moviment de la Renaixença, Constantí Llombart i Teodor Llorent, Bernat i Baldoví i Eduart Escalante, Querol i Pizcueta, Puig Torralba i Bodria, i tantes i tantes plomes que, des d’aquell moment, des de l’últim terç del segle de les llums, en la seua obra immortal, han anat marcant un camí que ya no té fi. Xavier Casp, Anfós Ramon, Simó Santonja, són fites en la senda traçada que se pobla en tots els poetes que esta nit nos acompanyen i que, per ser amics m’abstinc de nomenar.

Una llengua, la llengua valenciana, que és el nostre més apreciat tesor i al que ningú nos farà renunciar. Una llengua que tots els valencians, sense distinció de classes o de fortunes, hem d’estar compromesos en la seua permanent defensa, difussió i divulgació. I a lluitar sense treua en contra dels enemics que, ya siga des de la Meseta, des de les terres de més allà de l’Ebre, o des del nostre propi entorn, pareixen disposts a fer-la desaparéixer, estem tots convocats en un nou clamor de Germanies que no podem desdenyar.

Transcrit del discurs del mantenedor, Hble. Sr. D. Fernando Millán Sánchez, dels CXXVIII Jocs Florals de la Ciutat i Regne de Valéncia.

¿Sabies que…?

En els anys de la Transició, la postura ferma i decidida de Lo Rat Penat, junt a moltes atres entitats, en defensa dels símbols històrics valencians i de l’identitat pròpia i diferenciada de la llengua valenciana, possibilità que la redacció de l’Estatut d’Autonomia de 1982 arreplegara una part important de les reivindicacions del nostre poble.

Fotografia: Manolo Guallart

J. Alminyana: “Els autors valencians asseguraven que les versions de les seues obres les feen en Llengua Valenciana i no en catalana”

Transcripció del llibre “El Crit de la llengua” de Josep Alminyana i Vallés, editat per Lo Rat Penat en l’any 1999 i per Diputació de Valéncia en 2006.

En quant a la denominació de la Llengua Valenciana, Antoni Canals nos oferix un text lluminós que, per sí sol, val ya per mil. Els valencians no li ho agrairem mai prou, i més els de hui, clavats en la polèmica llingüística que llamentablement nos està dividint per a profit d’un tercer, ya que, a més de reconéixer la nostra Llengua Valenciana, establix clarament la seua diferenciació de la catalana.

En el pròlec de la seua obra Valeri Màxim diu textualment: “perque yo, a manament de vostra senyoria, el l'[he] tret de lati en nostra vulgada lengua materna valenciana aixi com he pogut, jatssessia que altres l’hagen tret en lengua cathalana”. Est és el valiós i flagrant text del mestre Antoni Canals. Tal com ho ha dit u dels nostres bibliógrafs, d’ell es desprén que ya en el segle XIV, i no en el XV com ho afirma el senyor Miquel i Planas en l’introducció del seu Cançoner satirich valencia, els autors valencians asseguraven que les versions de les seues obres les feen en Llengua Valenciana i no en catalana, distinció que s’estengué més tart quan, a finals del segle XV, a l’imprimir-se i reimprimir-se en Barcelones obres d’autors valencians, es fea constar, en les portades i en els colofons, i inclús dins dels texts, que ho eren en “Llengua Valenciana”, “en la nostra Llengua Valenciana” o “en estil de valenciana prosa”; com també està clar que es va fer una versió en català del Valeri Màxim, segons el testimoni del mateix Antoni Canals, versió que, hui per hui del tot desconeguda, remarca la seua diferenciació de la Llengua Valenciana.

Sense entrar en disquisicions ni en interpretacions, ni manco en filologies d’este text, només per la seua simple llectura i sense prejuïns es pot aplegar a conéixer i a entendre que es tracta d’una diferenciació real que fa Canals entre la Llengua Valenciana i la Llengua Catalana.

Enric Esteve: “Miguel de Cervantes, fon el primer en elogiar-la i en defendre la seua supremacía”.

Fragment del discurs de l’Hble. Sr. President de Lo Rat Penat, Enric Esteve i Mollà, en els CXXXII Jocs Florals de la Ciutat i Regne de Valéncia, coincidit con el 150 aniversari del periòdic Las Provincias.

“Quantes vegades ‘Las Provincias’ fon el clarí de la crida a l’acció que servia per a salvar la dignitat valenciana, a l’acció que clamava en contra les injustícies que Valéncia rebia, a l’acció que rebujava els oblits i que alçava murs en contra tots aquells que intentaven acabar en la personalitat valenciana, en la seua identitat i com a poble, en la seua història, en la seua cultura i, sobre tot, en la seua llengua.

La seua Llengua Valenciana que, naixcuda com a tots els romanços espanyols en el segle VI, de les ruïnes del llatí, fon creixent i evolucionant fins a tindre un Sigle d’Or, convertir-se en la primera llengua culta d’Espanya, en aquella que forjà, durant el segle XV, el primer Renaiximent espanyol.

Ningú posà en dubte la singularitat de la llengua valenciana i el més gran coneixidor del romanç castellà, Miguel de Cervantes, fon el primer en elogiar-la i en defendre la seua supremacía.

¿I venen hui eixos falsos progressistes, eixa gent mediocre a posar-la en qüestió?

¡Quina ignorància més gran!

Gràcies puix a ‘Las Provincias’ en nom de tots els valencians de bona voluntat. La seua força és la nostra força. I gràcies ad ella estem dispost a resistir”.

ALGEMESÍ I LA MARE DE DEU DE LA SALUT

Algemesí és un poble que pertany a la Comarca de la Ribera Alta, a 32 Km. de Valéncia. Està situat en la planura aluvial del Xúquer en la confluència del riu Magre. El seu terme municipal llimita en Alginet, Sollana, Albalat de la Ribera, Polinyà del Xúquer, Alzira i Guadassuar. Creua el seu terme la carretera de Valéncia a Xàtiva per Alzira, i la de l’Alcúdia a Sueca, enllaçant en la carretera de Valéncia a Madrit per la costa, també ho fa l’autopista A-7. És un poble ric en cultius de cítrics, verdures i hortalices i en diverses indústries derivades de l’agricultura. També té serreries, fàbriques de mobles, de materials de construcció, de confecció de teixits, de licors, indústries de litografia, etc.

El seu monument principal és l’iglésia parroquial dedicada a Sant Jaume, obra de Doménech Gamieta (1550-1582). La frontera és renaixentista, verdaderament maravellosa, estètica i bonica, i de campanar únic. Destaca la bobeda de nervatura gòtica. El retaule de l’altar major era de Francesc de Ribalta, ya que el gran mestre de l’escola de pintura valenciana va tindre taller en Algemesí. Este magnífic retaule va ser destruït parcialment en 1936, i després de la guerra civil se va reconstruir, també parcialment per Segrelles, que deixà ademés en el temple obra seua. Se conserven de Ribalta i del seu taller l’obra pictòrica de l’altar de Sant Josep, dos retaules de Sant Vicent Ferrer i una Crucifixió.

Un atre monument digne de menció és l’antic convent dels frares Dominics, hui hospital, fundat en 1590 per Jaume Joan Bleda. Les noves iglésies parroquials són de construcció moderna.

Històricament Algemesí fon una aldea musulmana, repoblada pels cristians després de l’ocupació de Jaume I el Conqueridor. Des d’un principi formà part del municipi d’Alzira fins al regnat de Felip II. Ya en el sigle XVI tenia parròquia pròpia i, en 1574 a petició del síndic Guinovart, li fon concedida la segregació d’Alzira. Més tart, en 1602, Felip III li donà el títul de Vila Real, anexionant-se els llocs i senyorius de Cotes i Pardines, hui desapareguts, encara que es conserven el resenyats noms en dos partides de terme i també en uns retaules migevals que es conserven en l’iglésia de Sant Jaume.

Dins del terme d’Algemesí es troba un pintoresc parage natural nomenat La Chopera, i és d’interés ecològic un llac artificial localisat en la partida del Barranc a on existix una reserva per a la protecció del samaruc.

Sense dubte, la gran festa d’Algemesí és la dedicada a la Mare de Deu de la Salut, festa també gran dins de la Comunitat Valenciana, inclús comparable al Misteri d’Elig i a les celebracions del Sexeni de Morella. D’estes festes, alguns autors han escrit que tal i com es celebren en l’actualitat daten del sigle XIII, fet que no arriba a ser cert. Per això, analisarem els estudis d’investigació que ha realisat Mossén Vicent Castell, canonge i membre de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana. Per ad este autor, ben vinculat a la festa, és evident que la devoció a la Mare de Deu en Algemesí es centra en l’antiga image romànica que data dels primers anys de la Reconquista. Esta sagrada image fon trobada segons la tradició en el buit del tronc d’una morera, en la partida de la Barca. Ad esta Mare de Deu se la nomenava baix moltes advocacions, entre elles la de Verge de la Consolació i Verge dels Àngels, d’arrels agustines i franciscanes respectivament. A la fi s’aplegà a una conformitat, per votació popular, de donar-li el nom de Mare de Deu de la Salut (1586). En ocasió del trasllat de l’image des d’un altar lateral de l’antiga parròquia a un altar de la nova (hui el de la Puríssima Concepció). De tal manera es consolidà el títul, arribant a celebrar-se en el seu honor la festa principal del poble, fent-la coincidir en el dia 8 de setembre, festa tradicional del Naiximent de la Santíssima Verge.

En 1610, consta que es celebra una provessó, el 8 de setembre, en intervenció de cantors, músics cegos, predicadors i atres participacions. També hi ha notícies que seguia celebrant-se en 1619 “com sempre era costum” i en primeres “Vísperas” com hui encara es conserva. Començà el periodo d’or dels milacres de la Mare de Deu de la Salut, fins a 1711 que aplegà a Algemesí Mossén Querol de Morella, qui passà l’image de l’altar lateral a l’altar major de l’antiga parròquia (hui capella de la Comunió). En motiu d’açò hi hagué molta festa, en abundant música i en la concurrència de danses (esta és la referència més antiga de la participació de danses religioses folclòriques). També Mossén Querol començà l’organisació del quint centenari de l’aparició de l’image de la Mare de Deu, que no va poder fruir el Mossén al morir abans d’esta data de 1747. Afegim que des de 1703 es considerà esta celebració com a “Festa Major” d’Algemesí.

Les solemníssimes festes de l’any 1747 serviren per a instituir a l’Ajuntament com a l’organisador de la festa anyal de la Vila. Algemesí contava en huit barris, i cada any per rotació, nomenaven als majorals i festers, En 1835 els barris es reduïren a quatre, com en l’actualitat. Al front d’esta organisacio es nomenà un “depositari” per a donar contes a l’administració municipal. En commemorar-se el sext centenari, l’Ajuntament nomenà oficialment a la Mare de Deu de la Salut Patrona d’Algemesí en 1816, fet confirmat pel patronat pontifici en 1925, coronant-se l’image de la Verge canònicament per l’Arquebisbe de Valéncia Prudencio Melo assistint l’Alcalde.

La festa decaigué des de 1931 a 1936, quan va desaparéixer l’image al ser destruïda. Acabada la nefasta guerra civil i reiniciada una atra volta la festa, es va celebrar el sèptim centenari i es va construir la capella de la “Troballa” pel prestigiós arquitecte d’Algemesí Joan Segura de Lago (XXXI President de Lo Rat Penat), estrenant-se l’Himne “Estrela del Matí”, en lletra de Martí Domínguez i música del mestre Agustí Alamán, també els dos naturals d’Algemesí. En 1950 es feu la segona coronació de la nova image de la Mare de Deu de la Salut, aprofitant l’efemèrides del 25 aniversari de la primera, i es retorna completament a la tradició, en els misteris, martiris, milacres, danses, personages bíblics, etc… fins a 1977 quan la gran festa d’Algemesí es declarà de “Interés Turístic Nacional”. Es va fundar un “Patronat” de la festa (a l’estil del Misteri d’Elig), per a evitar pèrdues i alteracions irreparables, i també velar per l’autenticitat de totes les seues manifestacions, establint-se “La Consueta” tradicional i bàsica de la celebració.

Les dates principals de la festa transcorren entre el 6 i 8 de setembre. Algemesí vibra davant la Mare de Deu de la Salut oferint-li una de les celebracions més importants de tot el nostre Regne. Les festes s’inicien el dia 6, representant-se distints misteris i milacres, el dia 7 es fan dos provessons, sempre acompanyades de balls populars, representacions, tabal i dolçaina i indumentària adequada, i el dia 8 la gran provessó final. Entre les danses destaca la Moixeranga que conté vàries parts: dansa, alçament de torres humanes i formació de figures d’orige religiós. El ball o Dansa dels Bastonets, que l’eixecuten huit hòmens, es tracta d’una dansa guerrera. El ball de La Carchofa (en uns atres llocs es diu de La Magrana); la dansen dotze chiques i un chic que sosté el pal central provist de les cintes, que les protagonistes trenen i destrenen en les seues evolucions dansants; a la fi s’obri l’artilugi (carchofa) i apareix una figura religiosa. En el cas del Corpus de Valéncia és l’Eucaristia, en Algemesí és una chicoteta image de la Mare de Deu de la Salut; per tant es tracta d’una dansa d’adoració. La dels Pastorets, és una dansa bucòlica. La Dansa dels Arquets, es nomena aixina perque es balla en uns arquets adornats en flors o cintes; arquets que, en Algemesí, són una circumferència completa adornada en cintes, es tracta d’una dansa d’acció de gràcies pels bens que nos dona el camp. El Bolero, també està present i la titulen com a Dansa dels Llauradors; la ballen parelles en indumentària tradicional valenciana acompanyades per instruments de vent. Finalment Els Tornejants, és una dansa original i l’única que va dins de la processó, concretament entre la Creu major i l’image de la Mare de Deu. Per ser esta i la Moixeranga les danses més originals fem un chicotet apartat per a cadascuna, descrivint-les en més amplitut.

La Moixeranga és un ball píric i marcial que es balla en alguns llocs d’Alacant i Valéncia, pero que en Algemesí té una especial significació i característica. És un ball popular en que es representen passages de caràcter religiós, com la Crucifixió i l’Ascensió, el qual és dansat als acorts d’una melodia senzilla i d’un ritme de fàcil seguiment, a base de dolçaina i tabal. Els components són uns quaranta hòmens, més un jovenet que puja dalt de la torre humana, que es va construint al ritme de la música. L’indumentària, molt curiosa, consta de pantaló i brusa a ralles roges i blaves en un gorro en orelleres. Verdaderament és una dansa maravellosa i molt vistosa, aplegant a ser impressionants eixes torres humanes que tots els anys podem vore i presenciar en les tradicionals i úniques festes d’Algemesí.

Els Tornejants també és un ball folclòric-religiós que s’eixecuta en Algemesí en la processó de la Mare de Deu de la Salut, i és l’únic ball processonal d’esta ciutat que va dins de la processó, després de la Creu Parroquial i precedint al magnífic guió d’argent (en l’image de la Mare de Deu), tots els demés balls i danses van davant de la creu i són pre-processionals. Els Tornejants dansen de forma que nos recorden un torneig, encara que els participants duen vares i no llances. El trage consta d’un faldellí i pantaló curt i cenyit, i en el cap una espècie de cimera que du adossada un antifaç en una careta feta de fil d’aram. En són sis els dansats que eixecuten un torneig i esgrima en els pals o varilles vibrants, els quals llancen a l’aire de quan en quan, sense deixar que caiguen en terra; si fallen, disponen d’uns pages per arreplegar-les. Presidix un page que du en la dreta una espasa i en l’esquerra un escut en forma de cor en una image pintada de la Mare de Deu. Tot el ball es dansa a base de timbals, sense cap atre instrument musical. El ball consta de diferents “números” com “carrerilles”, “cadireta”, “cruçà”, “quatre cantons” i “quatre cares”, sent “la fuga” el principal. Aixina tenim que Moixeranga, Pastorets, Arquets i Carchofa es ballen en tabal i dolçaina; el Bolero en música de vent; i els Tornejants solament en redobles de timbal.

Hem parlat de la Creu Parroquial alçada, i val la pena senyalar que es tracta d’una obra artística d’orfebreria en argent, la qual data de 1739 i és d’estil barroc, presentant molt bon estat de conservació. Està fabricada i modelada per l’argenter Antoni Reynot. Obra del mateix mestre orfebre són el joc de canelobres de processó, igualment d’argent. Segurament per eixa época es fabricà l’artístic guió repujat en argent i que es conserva.

Anem a donar una orientació de totes les celebracions que es fan en Algemesí en honor de la Mare de Deu de la Salut, i aixina tot el qui s’interesse podrà assistir a totes les manifestacions religioses i tradicionals. En Algemesí les festes comencen el dia 29 d’agost en iniciar-se la novena a la Mare de Deu que es celebra en la capella de la “Troballa”, i durant eixos dies la missa es a les 7 del matí, la qual s’oficia en la mateixa capella. El dissabte 2 de setembre, en acabar la celebració de la novena, en el quint dia, se fa una gran “Dansà” pel carrer de la Barca. El dia final de la novena, és dir, el 6 de setembre, a les nou de la nit, hi ha un passacarrer a càrrec dels tabaleters i dolçainers. Més o manco, cap a les 10 de la nit, acabada la novena en la capella de la Troballa en la representació de Misteris (Misteri de la Mare de Deu) que s’acompanya en finalisar en la clàssica tirada de caramelos i globos i, ya per a rematar la nit, el gran concert a càrrec de la Banda d’Algemesí. Després del concert comença la nit del retorn.

El dia 7 de setembre, vespra de la Mare de Deu, es reunixen en la plaça Major els festers, dolçainers, etc. i tots els colaboradors a fi d’organisar els grups de la “plegà”. Una vegada feta l’organisació, la tradicional “plegà” passa per tot el poble, i en finalisar hi ha un gran volteig de campanes i una disparada de carcasses. En este mateix dia, a mitant vesprada, solemne veneració de la Mare de Deu de la Salut en la capella de la Basílica, a continuació trasllat de la Mare de Deu a l’Altar Major, seguit d’un cant solemne de vespres i ofrena de narts. Quan acaba l’acte es produix el toc de l’Ave Maria i Repic de la Chirivia, acabant en una missa en la Basílica. Per la nit es fa la primera processó, molt interessant puix es tracta de la “Provessó de les Promeses”, que va des de la basílica a la capella de la “Troballa”, i són portadors de l’anda de la Mare de Deu els Jóvens d’Algemesí (tradicionalment els estudiants). En entrar la Verge en la capella, es fa la missa de campanya que es celebra per les intencions de la Germandat sacerdotal, després d’esta celebració, en el patronat es representa Lloances a la Verge. I en la capella, durant tota la nit, es vela fins a l’alba.

Estem ya en el dia 8 de setembre, dia gran, dia de la Mare de Deu de la Salut. La matinada d’eixe dia es veu animada per una “despertà” i volteig general de campanes. De bon matí missa en la capella, oferida en sufragi dels difunts del barri que s’encarrega d’organisar la festa. També en la Basílica es celebra una missa per les intencions de la parròquia. Més o manco, a les 10 del matí comença la segona processó important, la del “Trasllat” de la Mare de Deu a la Basílica, en la participació dels misteris i milacres; en esta ocasió són portadors de l’anda els soldats fills del poble. En entrar la Mare de Deu en la parròquia, es fa una solta de coloms, globos i focs d’artifici. A continuació es celebra la missa major solemne concelebrada, actuant tradicionalment la Schola Cantorum Joan Bautista Cabanilles. Tant en la processó de les “Promeses” com en la del “Trasllat”, podem presenciar l’actuació dels misteris i dels grups de ball.

Per la vesprada del dia de la patrona, al voltant de les huit i mija es realisa la solemníssima Processó General, a on podem presenciar els misteris i milacres representats maravellosament i en molta gràcia pels chiquets. La processó s’inicia en l’eixida de l’escola de dolçainers, incorporant-se els Misteris i martiris, a continuació la primera actuació de la Moixeranga en esta processó general, seguint el ball dels Bastonets, el ball dels Pastorets, ball de la Carchofa i ball dels Arquets, tancant el Bolero o ball dels Llauradors. A continuació dels Llauradors, ix l’artística i antiga Creu Barroca Parroquial, seguida dels Tornejants (únic grup que va dins de la processó) fent la seua representació, impressionant i original, davant del Guió de la Mare de Deu. Després apareixen els personages bíblics i els apòstols. Tota esta comitiva precedix l’eixida solemne de la Mare de Deu que va seguida del clero i de les autoritats locals i convidades. No cal dir que tota la processó és una manifestació folclòric-religiosa a on se fa present el gran amor del poble d’Algemesí davant la seua Patrona. En entrar la Verge a la Basílica es dispara un castell de focs artificials en la Plaça Major. És tanta la devoció d’este poble de la Ribera Alta a la seua gran Verge, que també en la missa major d’eixe dia, a l’hora de donar gràcies, el celebrant diu:

És just i necessari
donar-te gràcies i lloar-te,
és esta celebració de la Verge Maria,
Mare de la Salut.

Abans de deixar este magnífic poble d’Algemesí, direm que al voltant del 12 de juny es celebra la festa i fira de Sant Onofre, una de les més vistoses de totes les nostres comarques. També, en l’última semana de setembre té lloc una afamada semana de bous i espectàculs musicals per les nits, finalisant esta semana en una gran desfilada de Carrosses. No hem d’oblidar que es planten unes 7 falles per a celebrar la festa de Sant Josep i que dins de la gastronomia d’Algemesí són famoses les fogacetes dolces i la “tortà” d’armela.

Transcrit del llibre “Costums i Tradicions Valencianes”, editat per Lo Rat Penat l’any 1995.

Els pensaments de Miquel Adlert Noguerol

Fragment del llibre “Miquel Adlert. Homenage”, editat per Lo Rat Penat en l’any 1990 en motiu de l’homenage que li feren les Joventuts Ratpenatistes.

Solament vullc ara que me permitiu recordar alguns pensaments seus, trets fidelment de la seua magna obra lliterària:

– És indiscutible que l’identitat històrica de Valéncia és construir el Regne de Valéncia, que és la denominació històrica més corrent, la llegal i oficial.

– El perfecte regiment de la nostra autonomia només pot ser obra d’uns hòmens autonomistes de solera i no improvisats, que no tinguen dependències polítiques de fòra del territori autónom.

– El nacionalisme és la proyecció política del patriotisme, el qual no és sino un sentiment d’amor a la Pàtria, la qual és la suma de tot allò que el patriota pot dir que és lo seu.

-Valencians churros, el valencià és el substantiu i churro és l’adjetiu, i no churros valencians; el substantiu és churro i valencià l’adjetiu. Els churros verdaders valencians; ho ha hagut mai discriminació, han segut i són, s’han sentit i es senten valencians, ells són els custodis de l’aigua que les hortes del pla necessiten. Són cooperadors a la riquea agrícola valenciana, el tindre la seua clau en eixos rius, en l’unió d’uns i atres valencians, en el costellam del Regne de Valéncia.

– He de començar per advertir que, per a mi en bona ortodòxia valenciana, és el valencianisme polític l’autèntic, en el meu pensament està, com a primordial, el sentiment d’amor a la Pàtria Valenciana, est és el topònim que els valencians han sentit en tot moment com el més cordial en el nostre amor a la Pàtria.

– És molt lo que se’n dugué el vent; pero com en l’era, en ple estiu quan el llaurador suorós del noble treball del camp, llança contra l’or del sol el blat recent batut, el vent s’endugué la palla, la pols, la brutea, lo llauger, lo fluix, lo impur, pero no pogué endur-se’n el gran, lo clar, lo net, lo permanent, lo pur… és este el gra pur, net, generós lo que ha construit el valencianisme regat per la font que porta ses aigües clares per a la conservació i cultiu del valuós llegat cultural de la nostra gloriosa història.

Enric Esteve: “No nos cansarem mai de reivindicar la validea oficial dels nostres títuls de Llengua Valenciana”

Transcripció de fragments del discurs del President de la Societat d’Amadors de les Glòries Valencianes, Enric Esteve i Mollà en els Jocs Florals de la Ciutat i Regne de Valéncia, en el que va reclamar l’oficialisació dels títuls de Llengua Valenciana de Lo Rat Penat:

«…Des de Lo Rat Penat, lo que no nos cansarem mai de reivindicar és la validea oficial dels nostres títuls de Llengua Valenciana, que siguen reconeguts, d’una vegada per totes, per la Conselleria de Cultura i Educació. És incomprensible que se continue mantenint l´injustícia que va cometre el Conseller Císcar cap a l´institució que més ha fet pel nostre Idioma Valencià.»

Igualment demanà el màxim autogovern per al nostre poble:

«…reivindiquem també que el nostre actual sistema llegislatiu acullga i reflectixca les màximes aspiracions del nostre poble valencià, i per mig de la reforma del nostre Estatut d’Autonomia, pogam conseguir les mes altes quotes d’autogovern per a la nostra nacionalitat.»

I l´unió de tots els valencians:

«…És imprescindible que treballem junts per tal de conseguir una Pàtria més digna i més respectada per tots. Els valencians hem de fonamentar el nostre futur en l’unió, en la comprensió, en la solidaritat i en el màxim respecte a les diversitats i a les distintes sensibilitats. Hem de deixar de banda, d’una vegada per totes enfrontaments estèrils i particularismes caducs i innecessaris.»