¿Sabies que en el sigle XVI un catedràtic de l’Universitat valentina va reconéixer el valencià com a llengua?

En la Primera part del Vocabulario del Humanista Joan Llorenç Palmireno diu expressament: “Y aunque eso no fuese, basta ver que, si no hallo vocablo con que arromançar una cosa en castellano, pongola en Valenciano, Italiano o Frances o Lengua Portuguesa”.

En tan poques paraules s’inclou el reconeiximent de la nostra Llengua Valenciana, per part de Joan Llorenç Palmireno, en els mateixos drets de les atres Llengües del seu entorn: Castellana, Italiana, Francesa o Portuguesa. El mèrit d’est escritor, com a argument positiu en defensa de la nostra Llengua Valenciana, està en que no és natural del nostre Regne sino del d’Aragó i, per tant, al fer una tal afirmació no el pogué moure mai cap amor patri per exagerat que fora.

Palmireno fon catedràtic de la nostra Universitat valentina durant molts anys de la seua vida i a la seua aula d’Humanitats assistien alumnes de totes les comarques del Regne. Pero això ben be pogué comprovar que la llengua que els seus alumnes parlaven i, en la qual trobava tantes i tan excelents obres dels autors valencians que el precediren, era la Valenciana, filla del mateix tronc, el llatí, i germana de les del seu voltant, denominades “llengües romanç”.

Ad est aragonés, Joan Llorenç, Palmireno, Valéncia li deu un tribut d’agraïment puix el té ben mereixcut.

El seu testimoni el crec molt important per algunes raons: en primer lloc, per ser un gran llatiniste i bon coneixedor de les llengües romanç; també per se un juge imparcial en causa alinea; i, finalment, per ser un eslabó o anell d’unió entre els testimonis dels clàssics valencians i els escritors que venien ací a continuar una tan brillant tradició.

Este nou testimoni constituïa un nou argument en defensa de la nostra Llengua Valenciana, la qual, instituïda com a llengua lliterària per haver alcançat ya l’Edat seua d’Or en estos temps de l’autor, intenten alguns reduir-la a un simple dialecte del seu germà, el català.

Transcripció del llibre “El Crit de la llengua” de Josep Alminyana i Vallés, editat per Lo Rat Penat en l’any 1999 i per Diputació de Valéncia en 2006.

F. Millán: “La llengua valenciana, és el nostre més apreciat tesor i al que ningú nos farà renunciar”.

La llengua que tingué com a orige el romanç que els valencians parlaven durant els anys difícils de l’Alta Edat Mija i que va rebre mér tart, per a enriquir-la, l’influència dels poetes musulmans i les aportacions dels cavallers occitans que acompanyaren al rei don Jaume, fins a convertir-se en la més bella de les llengües conegudes.

És la llengua harmònica que en el segle XIV expandiren per l’Europa coneguda Sant Vicent Ferrer i son germà Bonifaci, la mateixa que en el segle XV convertiren en la primera llengua culta de les Espanyes, Bernat Fenollar i Roïç de Corella, Ausias March i Jordi de Sant Jordi, Joanot Martorell i Isabel de Villena, Jaume Roig i tants atres poetes i narradors que poblaren la cort dels virreis valencians. La llengua que els Papes Borja, Calixt III i Aleixandre VI, convertiren en llengua universal omplint en els seus resons les estàncies vaticanes.

Transcorreguts els dolorosos segles que tenen com a reis peninsulars als descendents de la Casa d’Àustria, XVI i XVII, en els que la llengua valenciana fon proscrita, i els menys conflictius que tenen als Borbons com a detentadors de la corona, XVIII i bona part del XIX, arribarà el moment de recuperar la llengua que pareixia perduda en l’explosió de Valencianitat que significà el moviment de la Renaixença, Constantí Llombart i Teodor Llorent, Bernat i Baldoví i Eduart Escalante, Querol i Pizcueta, Puig Torralba i Bodria, i tantes i tantes plomes que, des d’aquell moment, des de l’últim terç del segle de les llums, en la seua obra immortal, han anat marcant un camí que ya no té fi. Xavier Casp, Anfós Ramon, Simó Santonja, són fites en la senda traçada que se pobla en tots els poetes que esta nit nos acompanyen i que, per ser amics m’abstinc de nomenar.

Una llengua, la llengua valenciana, que és el nostre més apreciat tesor i al que ningú nos farà renunciar. Una llengua que tots els valencians, sense distinció de classes o de fortunes, hem d’estar compromesos en la seua permanent defensa, difussió i divulgació. I a lluitar sense treua en contra dels enemics que, ya siga des de la Meseta, des de les terres de més allà de l’Ebre, o des del nostre propi entorn, pareixen disposts a fer-la desaparéixer, estem tots convocats en un nou clamor de Germanies que no podem desdenyar.

Transcrit del discurs del mantenedor, Hble. Sr. D. Fernando Millán Sánchez, dels CXXVIII Jocs Florals de la Ciutat i Regne de Valéncia.

¿Sabies que…?

En els anys de la Transició, la postura ferma i decidida de Lo Rat Penat, junt a moltes atres entitats, en defensa dels símbols històrics valencians i de l’identitat pròpia i diferenciada de la llengua valenciana, possibilità que la redacció de l’Estatut d’Autonomia de 1982 arreplegara una part important de les reivindicacions del nostre poble.

Fotografia: Manolo Guallart

J. Alminyana: “Els autors valencians asseguraven que les versions de les seues obres les feen en Llengua Valenciana i no en catalana”

Transcripció del llibre “El Crit de la llengua” de Josep Alminyana i Vallés, editat per Lo Rat Penat en l’any 1999 i per Diputació de Valéncia en 2006.

En quant a la denominació de la Llengua Valenciana, Antoni Canals nos oferix un text lluminós que, per sí sol, val ya per mil. Els valencians no li ho agrairem mai prou, i més els de hui, clavats en la polèmica llingüística que llamentablement nos està dividint per a profit d’un tercer, ya que, a més de reconéixer la nostra Llengua Valenciana, establix clarament la seua diferenciació de la catalana.

En el pròlec de la seua obra Valeri Màxim diu textualment: “perque yo, a manament de vostra senyoria, el l'[he] tret de lati en nostra vulgada lengua materna valenciana aixi com he pogut, jatssessia que altres l’hagen tret en lengua cathalana”. Est és el valiós i flagrant text del mestre Antoni Canals. Tal com ho ha dit u dels nostres bibliógrafs, d’ell es desprén que ya en el segle XIV, i no en el XV com ho afirma el senyor Miquel i Planas en l’introducció del seu Cançoner satirich valencia, els autors valencians asseguraven que les versions de les seues obres les feen en Llengua Valenciana i no en catalana, distinció que s’estengué més tart quan, a finals del segle XV, a l’imprimir-se i reimprimir-se en Barcelones obres d’autors valencians, es fea constar, en les portades i en els colofons, i inclús dins dels texts, que ho eren en “Llengua Valenciana”, “en la nostra Llengua Valenciana” o “en estil de valenciana prosa”; com també està clar que es va fer una versió en català del Valeri Màxim, segons el testimoni del mateix Antoni Canals, versió que, hui per hui del tot desconeguda, remarca la seua diferenciació de la Llengua Valenciana.

Sense entrar en disquisicions ni en interpretacions, ni manco en filologies d’este text, només per la seua simple llectura i sense prejuïns es pot aplegar a conéixer i a entendre que es tracta d’una diferenciació real que fa Canals entre la Llengua Valenciana i la Llengua Catalana.

Enric Esteve: “Miguel de Cervantes, fon el primer en elogiar-la i en defendre la seua supremacía”.

Fragment del discurs de l’Hble. Sr. President de Lo Rat Penat, Enric Esteve i Mollà, en els CXXXII Jocs Florals de la Ciutat i Regne de Valéncia, coincidit con el 150 aniversari del periòdic Las Provincias.

“Quantes vegades ‘Las Provincias’ fon el clarí de la crida a l’acció que servia per a salvar la dignitat valenciana, a l’acció que clamava en contra les injustícies que Valéncia rebia, a l’acció que rebujava els oblits i que alçava murs en contra tots aquells que intentaven acabar en la personalitat valenciana, en la seua identitat i com a poble, en la seua història, en la seua cultura i, sobre tot, en la seua llengua.

La seua Llengua Valenciana que, naixcuda com a tots els romanços espanyols en el segle VI, de les ruïnes del llatí, fon creixent i evolucionant fins a tindre un Sigle d’Or, convertir-se en la primera llengua culta d’Espanya, en aquella que forjà, durant el segle XV, el primer Renaiximent espanyol.

Ningú posà en dubte la singularitat de la llengua valenciana i el més gran coneixidor del romanç castellà, Miguel de Cervantes, fon el primer en elogiar-la i en defendre la seua supremacía.

¿I venen hui eixos falsos progressistes, eixa gent mediocre a posar-la en qüestió?

¡Quina ignorància més gran!

Gràcies puix a ‘Las Provincias’ en nom de tots els valencians de bona voluntat. La seua força és la nostra força. I gràcies ad ella estem dispost a resistir”.

ALGEMESÍ I LA MARE DE DEU DE LA SALUT

Algemesí és un poble que pertany a la Comarca de la Ribera Alta, a 32 Km. de Valéncia. Està situat en la planura aluvial del Xúquer en la confluència del riu Magre. El seu terme municipal llimita en Alginet, Sollana, Albalat de la Ribera, Polinyà del Xúquer, Alzira i Guadassuar. Creua el seu terme la carretera de Valéncia a Xàtiva per Alzira, i la de l’Alcúdia a Sueca, enllaçant en la carretera de Valéncia a Madrit per la costa, també ho fa l’autopista A-7. És un poble ric en cultius de cítrics, verdures i hortalices i en diverses indústries derivades de l’agricultura. També té serreries, fàbriques de mobles, de materials de construcció, de confecció de teixits, de licors, indústries de litografia, etc.

El seu monument principal és l’iglésia parroquial dedicada a Sant Jaume, obra de Doménech Gamieta (1550-1582). La frontera és renaixentista, verdaderament maravellosa, estètica i bonica, i de campanar únic. Destaca la bobeda de nervatura gòtica. El retaule de l’altar major era de Francesc de Ribalta, ya que el gran mestre de l’escola de pintura valenciana va tindre taller en Algemesí. Este magnífic retaule va ser destruït parcialment en 1936, i després de la guerra civil se va reconstruir, també parcialment per Segrelles, que deixà ademés en el temple obra seua. Se conserven de Ribalta i del seu taller l’obra pictòrica de l’altar de Sant Josep, dos retaules de Sant Vicent Ferrer i una Crucifixió.

Un atre monument digne de menció és l’antic convent dels frares Dominics, hui hospital, fundat en 1590 per Jaume Joan Bleda. Les noves iglésies parroquials són de construcció moderna.

Històricament Algemesí fon una aldea musulmana, repoblada pels cristians després de l’ocupació de Jaume I el Conqueridor. Des d’un principi formà part del municipi d’Alzira fins al regnat de Felip II. Ya en el sigle XVI tenia parròquia pròpia i, en 1574 a petició del síndic Guinovart, li fon concedida la segregació d’Alzira. Més tart, en 1602, Felip III li donà el títul de Vila Real, anexionant-se els llocs i senyorius de Cotes i Pardines, hui desapareguts, encara que es conserven el resenyats noms en dos partides de terme i també en uns retaules migevals que es conserven en l’iglésia de Sant Jaume.

Dins del terme d’Algemesí es troba un pintoresc parage natural nomenat La Chopera, i és d’interés ecològic un llac artificial localisat en la partida del Barranc a on existix una reserva per a la protecció del samaruc.

Sense dubte, la gran festa d’Algemesí és la dedicada a la Mare de Deu de la Salut, festa també gran dins de la Comunitat Valenciana, inclús comparable al Misteri d’Elig i a les celebracions del Sexeni de Morella. D’estes festes, alguns autors han escrit que tal i com es celebren en l’actualitat daten del sigle XIII, fet que no arriba a ser cert. Per això, analisarem els estudis d’investigació que ha realisat Mossén Vicent Castell, canonge i membre de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana. Per ad este autor, ben vinculat a la festa, és evident que la devoció a la Mare de Deu en Algemesí es centra en l’antiga image romànica que data dels primers anys de la Reconquista. Esta sagrada image fon trobada segons la tradició en el buit del tronc d’una morera, en la partida de la Barca. Ad esta Mare de Deu se la nomenava baix moltes advocacions, entre elles la de Verge de la Consolació i Verge dels Àngels, d’arrels agustines i franciscanes respectivament. A la fi s’aplegà a una conformitat, per votació popular, de donar-li el nom de Mare de Deu de la Salut (1586). En ocasió del trasllat de l’image des d’un altar lateral de l’antiga parròquia a un altar de la nova (hui el de la Puríssima Concepció). De tal manera es consolidà el títul, arribant a celebrar-se en el seu honor la festa principal del poble, fent-la coincidir en el dia 8 de setembre, festa tradicional del Naiximent de la Santíssima Verge.

En 1610, consta que es celebra una provessó, el 8 de setembre, en intervenció de cantors, músics cegos, predicadors i atres participacions. També hi ha notícies que seguia celebrant-se en 1619 “com sempre era costum” i en primeres “Vísperas” com hui encara es conserva. Començà el periodo d’or dels milacres de la Mare de Deu de la Salut, fins a 1711 que aplegà a Algemesí Mossén Querol de Morella, qui passà l’image de l’altar lateral a l’altar major de l’antiga parròquia (hui capella de la Comunió). En motiu d’açò hi hagué molta festa, en abundant música i en la concurrència de danses (esta és la referència més antiga de la participació de danses religioses folclòriques). També Mossén Querol començà l’organisació del quint centenari de l’aparició de l’image de la Mare de Deu, que no va poder fruir el Mossén al morir abans d’esta data de 1747. Afegim que des de 1703 es considerà esta celebració com a “Festa Major” d’Algemesí.

Les solemníssimes festes de l’any 1747 serviren per a instituir a l’Ajuntament com a l’organisador de la festa anyal de la Vila. Algemesí contava en huit barris, i cada any per rotació, nomenaven als majorals i festers, En 1835 els barris es reduïren a quatre, com en l’actualitat. Al front d’esta organisacio es nomenà un “depositari” per a donar contes a l’administració municipal. En commemorar-se el sext centenari, l’Ajuntament nomenà oficialment a la Mare de Deu de la Salut Patrona d’Algemesí en 1816, fet confirmat pel patronat pontifici en 1925, coronant-se l’image de la Verge canònicament per l’Arquebisbe de Valéncia Prudencio Melo assistint l’Alcalde.

La festa decaigué des de 1931 a 1936, quan va desaparéixer l’image al ser destruïda. Acabada la nefasta guerra civil i reiniciada una atra volta la festa, es va celebrar el sèptim centenari i es va construir la capella de la “Troballa” pel prestigiós arquitecte d’Algemesí Joan Segura de Lago (XXXI President de Lo Rat Penat), estrenant-se l’Himne “Estrela del Matí”, en lletra de Martí Domínguez i música del mestre Agustí Alamán, també els dos naturals d’Algemesí. En 1950 es feu la segona coronació de la nova image de la Mare de Deu de la Salut, aprofitant l’efemèrides del 25 aniversari de la primera, i es retorna completament a la tradició, en els misteris, martiris, milacres, danses, personages bíblics, etc… fins a 1977 quan la gran festa d’Algemesí es declarà de “Interés Turístic Nacional”. Es va fundar un “Patronat” de la festa (a l’estil del Misteri d’Elig), per a evitar pèrdues i alteracions irreparables, i també velar per l’autenticitat de totes les seues manifestacions, establint-se “La Consueta” tradicional i bàsica de la celebració.

Les dates principals de la festa transcorren entre el 6 i 8 de setembre. Algemesí vibra davant la Mare de Deu de la Salut oferint-li una de les celebracions més importants de tot el nostre Regne. Les festes s’inicien el dia 6, representant-se distints misteris i milacres, el dia 7 es fan dos provessons, sempre acompanyades de balls populars, representacions, tabal i dolçaina i indumentària adequada, i el dia 8 la gran provessó final. Entre les danses destaca la Moixeranga que conté vàries parts: dansa, alçament de torres humanes i formació de figures d’orige religiós. El ball o Dansa dels Bastonets, que l’eixecuten huit hòmens, es tracta d’una dansa guerrera. El ball de La Carchofa (en uns atres llocs es diu de La Magrana); la dansen dotze chiques i un chic que sosté el pal central provist de les cintes, que les protagonistes trenen i destrenen en les seues evolucions dansants; a la fi s’obri l’artilugi (carchofa) i apareix una figura religiosa. En el cas del Corpus de Valéncia és l’Eucaristia, en Algemesí és una chicoteta image de la Mare de Deu de la Salut; per tant es tracta d’una dansa d’adoració. La dels Pastorets, és una dansa bucòlica. La Dansa dels Arquets, es nomena aixina perque es balla en uns arquets adornats en flors o cintes; arquets que, en Algemesí, són una circumferència completa adornada en cintes, es tracta d’una dansa d’acció de gràcies pels bens que nos dona el camp. El Bolero, també està present i la titulen com a Dansa dels Llauradors; la ballen parelles en indumentària tradicional valenciana acompanyades per instruments de vent. Finalment Els Tornejants, és una dansa original i l’única que va dins de la processó, concretament entre la Creu major i l’image de la Mare de Deu. Per ser esta i la Moixeranga les danses més originals fem un chicotet apartat per a cadascuna, descrivint-les en més amplitut.

La Moixeranga és un ball píric i marcial que es balla en alguns llocs d’Alacant i Valéncia, pero que en Algemesí té una especial significació i característica. És un ball popular en que es representen passages de caràcter religiós, com la Crucifixió i l’Ascensió, el qual és dansat als acorts d’una melodia senzilla i d’un ritme de fàcil seguiment, a base de dolçaina i tabal. Els components són uns quaranta hòmens, més un jovenet que puja dalt de la torre humana, que es va construint al ritme de la música. L’indumentària, molt curiosa, consta de pantaló i brusa a ralles roges i blaves en un gorro en orelleres. Verdaderament és una dansa maravellosa i molt vistosa, aplegant a ser impressionants eixes torres humanes que tots els anys podem vore i presenciar en les tradicionals i úniques festes d’Algemesí.

Els Tornejants també és un ball folclòric-religiós que s’eixecuta en Algemesí en la processó de la Mare de Deu de la Salut, i és l’únic ball processonal d’esta ciutat que va dins de la processó, després de la Creu Parroquial i precedint al magnífic guió d’argent (en l’image de la Mare de Deu), tots els demés balls i danses van davant de la creu i són pre-processionals. Els Tornejants dansen de forma que nos recorden un torneig, encara que els participants duen vares i no llances. El trage consta d’un faldellí i pantaló curt i cenyit, i en el cap una espècie de cimera que du adossada un antifaç en una careta feta de fil d’aram. En són sis els dansats que eixecuten un torneig i esgrima en els pals o varilles vibrants, els quals llancen a l’aire de quan en quan, sense deixar que caiguen en terra; si fallen, disponen d’uns pages per arreplegar-les. Presidix un page que du en la dreta una espasa i en l’esquerra un escut en forma de cor en una image pintada de la Mare de Deu. Tot el ball es dansa a base de timbals, sense cap atre instrument musical. El ball consta de diferents “números” com “carrerilles”, “cadireta”, “cruçà”, “quatre cantons” i “quatre cares”, sent “la fuga” el principal. Aixina tenim que Moixeranga, Pastorets, Arquets i Carchofa es ballen en tabal i dolçaina; el Bolero en música de vent; i els Tornejants solament en redobles de timbal.

Hem parlat de la Creu Parroquial alçada, i val la pena senyalar que es tracta d’una obra artística d’orfebreria en argent, la qual data de 1739 i és d’estil barroc, presentant molt bon estat de conservació. Està fabricada i modelada per l’argenter Antoni Reynot. Obra del mateix mestre orfebre són el joc de canelobres de processó, igualment d’argent. Segurament per eixa época es fabricà l’artístic guió repujat en argent i que es conserva.

Anem a donar una orientació de totes les celebracions que es fan en Algemesí en honor de la Mare de Deu de la Salut, i aixina tot el qui s’interesse podrà assistir a totes les manifestacions religioses i tradicionals. En Algemesí les festes comencen el dia 29 d’agost en iniciar-se la novena a la Mare de Deu que es celebra en la capella de la “Troballa”, i durant eixos dies la missa es a les 7 del matí, la qual s’oficia en la mateixa capella. El dissabte 2 de setembre, en acabar la celebració de la novena, en el quint dia, se fa una gran “Dansà” pel carrer de la Barca. El dia final de la novena, és dir, el 6 de setembre, a les nou de la nit, hi ha un passacarrer a càrrec dels tabaleters i dolçainers. Més o manco, cap a les 10 de la nit, acabada la novena en la capella de la Troballa en la representació de Misteris (Misteri de la Mare de Deu) que s’acompanya en finalisar en la clàssica tirada de caramelos i globos i, ya per a rematar la nit, el gran concert a càrrec de la Banda d’Algemesí. Després del concert comença la nit del retorn.

El dia 7 de setembre, vespra de la Mare de Deu, es reunixen en la plaça Major els festers, dolçainers, etc. i tots els colaboradors a fi d’organisar els grups de la “plegà”. Una vegada feta l’organisació, la tradicional “plegà” passa per tot el poble, i en finalisar hi ha un gran volteig de campanes i una disparada de carcasses. En este mateix dia, a mitant vesprada, solemne veneració de la Mare de Deu de la Salut en la capella de la Basílica, a continuació trasllat de la Mare de Deu a l’Altar Major, seguit d’un cant solemne de vespres i ofrena de narts. Quan acaba l’acte es produix el toc de l’Ave Maria i Repic de la Chirivia, acabant en una missa en la Basílica. Per la nit es fa la primera processó, molt interessant puix es tracta de la “Provessó de les Promeses”, que va des de la basílica a la capella de la “Troballa”, i són portadors de l’anda de la Mare de Deu els Jóvens d’Algemesí (tradicionalment els estudiants). En entrar la Verge en la capella, es fa la missa de campanya que es celebra per les intencions de la Germandat sacerdotal, després d’esta celebració, en el patronat es representa Lloances a la Verge. I en la capella, durant tota la nit, es vela fins a l’alba.

Estem ya en el dia 8 de setembre, dia gran, dia de la Mare de Deu de la Salut. La matinada d’eixe dia es veu animada per una “despertà” i volteig general de campanes. De bon matí missa en la capella, oferida en sufragi dels difunts del barri que s’encarrega d’organisar la festa. També en la Basílica es celebra una missa per les intencions de la parròquia. Més o manco, a les 10 del matí comença la segona processó important, la del “Trasllat” de la Mare de Deu a la Basílica, en la participació dels misteris i milacres; en esta ocasió són portadors de l’anda els soldats fills del poble. En entrar la Mare de Deu en la parròquia, es fa una solta de coloms, globos i focs d’artifici. A continuació es celebra la missa major solemne concelebrada, actuant tradicionalment la Schola Cantorum Joan Bautista Cabanilles. Tant en la processó de les “Promeses” com en la del “Trasllat”, podem presenciar l’actuació dels misteris i dels grups de ball.

Per la vesprada del dia de la patrona, al voltant de les huit i mija es realisa la solemníssima Processó General, a on podem presenciar els misteris i milacres representats maravellosament i en molta gràcia pels chiquets. La processó s’inicia en l’eixida de l’escola de dolçainers, incorporant-se els Misteris i martiris, a continuació la primera actuació de la Moixeranga en esta processó general, seguint el ball dels Bastonets, el ball dels Pastorets, ball de la Carchofa i ball dels Arquets, tancant el Bolero o ball dels Llauradors. A continuació dels Llauradors, ix l’artística i antiga Creu Barroca Parroquial, seguida dels Tornejants (únic grup que va dins de la processó) fent la seua representació, impressionant i original, davant del Guió de la Mare de Deu. Després apareixen els personages bíblics i els apòstols. Tota esta comitiva precedix l’eixida solemne de la Mare de Deu que va seguida del clero i de les autoritats locals i convidades. No cal dir que tota la processó és una manifestació folclòric-religiosa a on se fa present el gran amor del poble d’Algemesí davant la seua Patrona. En entrar la Verge a la Basílica es dispara un castell de focs artificials en la Plaça Major. És tanta la devoció d’este poble de la Ribera Alta a la seua gran Verge, que també en la missa major d’eixe dia, a l’hora de donar gràcies, el celebrant diu:

És just i necessari
donar-te gràcies i lloar-te,
és esta celebració de la Verge Maria,
Mare de la Salut.

Abans de deixar este magnífic poble d’Algemesí, direm que al voltant del 12 de juny es celebra la festa i fira de Sant Onofre, una de les més vistoses de totes les nostres comarques. També, en l’última semana de setembre té lloc una afamada semana de bous i espectàculs musicals per les nits, finalisant esta semana en una gran desfilada de Carrosses. No hem d’oblidar que es planten unes 7 falles per a celebrar la festa de Sant Josep i que dins de la gastronomia d’Algemesí són famoses les fogacetes dolces i la “tortà” d’armela.

Transcrit del llibre “Costums i Tradicions Valencianes”, editat per Lo Rat Penat l’any 1995.

Els pensaments de Miquel Adlert Noguerol

Fragment del llibre “Miquel Adlert. Homenage”, editat per Lo Rat Penat en l’any 1990 en motiu de l’homenage que li feren les Joventuts Ratpenatistes.

Solament vullc ara que me permitiu recordar alguns pensaments seus, trets fidelment de la seua magna obra lliterària:

– És indiscutible que l’identitat històrica de Valéncia és construir el Regne de Valéncia, que és la denominació històrica més corrent, la llegal i oficial.

– El perfecte regiment de la nostra autonomia només pot ser obra d’uns hòmens autonomistes de solera i no improvisats, que no tinguen dependències polítiques de fòra del territori autónom.

– El nacionalisme és la proyecció política del patriotisme, el qual no és sino un sentiment d’amor a la Pàtria, la qual és la suma de tot allò que el patriota pot dir que és lo seu.

-Valencians churros, el valencià és el substantiu i churro és l’adjetiu, i no churros valencians; el substantiu és churro i valencià l’adjetiu. Els churros verdaders valencians; ho ha hagut mai discriminació, han segut i són, s’han sentit i es senten valencians, ells són els custodis de l’aigua que les hortes del pla necessiten. Són cooperadors a la riquea agrícola valenciana, el tindre la seua clau en eixos rius, en l’unió d’uns i atres valencians, en el costellam del Regne de Valéncia.

– He de començar per advertir que, per a mi en bona ortodòxia valenciana, és el valencianisme polític l’autèntic, en el meu pensament està, com a primordial, el sentiment d’amor a la Pàtria Valenciana, est és el topònim que els valencians han sentit en tot moment com el més cordial en el nostre amor a la Pàtria.

– És molt lo que se’n dugué el vent; pero com en l’era, en ple estiu quan el llaurador suorós del noble treball del camp, llança contra l’or del sol el blat recent batut, el vent s’endugué la palla, la pols, la brutea, lo llauger, lo fluix, lo impur, pero no pogué endur-se’n el gran, lo clar, lo net, lo permanent, lo pur… és este el gra pur, net, generós lo que ha construit el valencianisme regat per la font que porta ses aigües clares per a la conservació i cultiu del valuós llegat cultural de la nostra gloriosa història.

Enric Esteve: “No nos cansarem mai de reivindicar la validea oficial dels nostres títuls de Llengua Valenciana”

Transcripció de fragments del discurs del President de la Societat d’Amadors de les Glòries Valencianes, Enric Esteve i Mollà en els Jocs Florals de la Ciutat i Regne de Valéncia, en el que va reclamar l’oficialisació dels títuls de Llengua Valenciana de Lo Rat Penat:

«…Des de Lo Rat Penat, lo que no nos cansarem mai de reivindicar és la validea oficial dels nostres títuls de Llengua Valenciana, que siguen reconeguts, d’una vegada per totes, per la Conselleria de Cultura i Educació. És incomprensible que se continue mantenint l´injustícia que va cometre el Conseller Císcar cap a l´institució que més ha fet pel nostre Idioma Valencià.»

Igualment demanà el màxim autogovern per al nostre poble:

«…reivindiquem també que el nostre actual sistema llegislatiu acullga i reflectixca les màximes aspiracions del nostre poble valencià, i per mig de la reforma del nostre Estatut d’Autonomia, pogam conseguir les mes altes quotes d’autogovern per a la nostra nacionalitat.»

I l´unió de tots els valencians:

«…És imprescindible que treballem junts per tal de conseguir una Pàtria més digna i més respectada per tots. Els valencians hem de fonamentar el nostre futur en l’unió, en la comprensió, en la solidaritat i en el màxim respecte a les diversitats i a les distintes sensibilitats. Hem de deixar de banda, d’una vegada per totes enfrontaments estèrils i particularismes caducs i innecessaris.»

¿Sabies que la Senyera de Lo Rat Penat és la segona bandera del regne en representació històrica?

Esta Senyera fon costejada i donada a l’entitat per les Joventuts Ratpenatistes, presidides llavors per Emili Cebrian. Des de 1923 a 1991 ha presidit tots els actes de l’entitat i numeroses i importants jornades i trobades valencianistes. Des de 1991 ha eixit en vàries ocasions de forma excepcional: per a cobrir els ataüts d’En Xavier Casp, En Joan Costa… És la primera rèplica exacta que es feu de l’eixemplar de la Senyera de 1596 i, com a tal, és la segona Senyera del regne en representativitat històrica. Tant és aixina que durant la década dels huitanta en que no es celebrà el Te Deum oficial del 9 d’Octubre, Lo Rat Penat va mantindre esta tradició i la seua Senyera el presidí en la catedral (i ara novament és la Senyera de Lo Rat Penat la que des de 2015 presidix el solemne Te Deum en la catedral, davant la negativa del tripartit que nos governa a celebrar est acte d’acció de gràcies). La vitrina en que es conserva fon donada en 1983 -per motiu del I Centenari dels Jocs Florals de la Ciutat i Regne de Valéncia- per la Regina d’aquell any, Pepita Samper, que ya ho havia segut en 1929, quan obtingué el primer guardó de Miss Espanya. La Senyera històrica es troba en la Sala de la Senyera de la nova sèu social de Lo Rat Penat, en el carrer del Trinquet de Cavallers, en l’antiga casa-palau dels Barons d’Alaquàs.

Transcrit del llibre “Senyera Valenciana. La bandera de tots” VV.AA.. Editat per Lo Rat Penat.

J. Alminyana: “Bonifaci Ferrer, valencià de sanc i de cor, traduí la seua Bíblia del llatí a l’idioma valencià”

El colofó de la Bíblia de Dom Bonifaci Ferrer és tan ric en contingut que, més que el final justificat d’una obra, és un detalladíssim testimoni notarial en el que se consignen tal quantitat de circumstàncies, dades, persones, llocs i, sobre tot, la llengua en que està escrit, que ve a constituir un testimoni irrefutable de tot quant s’hi diu.

Després de la devota i entranyable acció de gràcies «al omnipotent Deu e Senyor nostre Jesucrist, e a la humil e sacratissima Verge Maria, mare sua», comença la série d’afirmacions i dades inqüestionables. En primer lloc fa ben patent que es tracta d’una Bíblia verdadera i catòlica «treta d’una Biblia del noble mossen Berenguer Vives de Boïl, cavaller».

A més del nom exacte del propietari de la Bíblia llatina, fa constar tres dades molt interessants per a l’historiador: que és noble, és mossén i és cavaller de la distingida família valenciana dels Boïl, Senyors de Bétera, posteriorment entroncada en els Marquesos de Dos Aigües. A continuació expon el tema principal. Nos diu que la Bíblia Valenciana fon trasladada d’aquella Bíblia en llengua llatina, propietat de mossén Berenguer Vives de Boïl. Per tant, ve a dir que el text de la Bíblia fon traduit, com diríem hui, trasladat, posat en llengua vulgar, en romanç, per tal que tots els qui parlaven la Llengua Valenciana pogueren tindre en les seues mans i entendre el text de la Bíblia, revelat per Deu a tots els hòmens.

L’expressió diafana «de lengua latina en la nostra valenciana» constituix una manifestació rotunda i definitiva contra els qui intenten confondre al nostre poble negant-li la personalitat de la seua Llengua Valenciana. En les paraules d’este colofó tenim el testimoni inequívoc, la prova irrefutable de l’existència de la nostra Llengua Valenciana. Observem, si no, la precisió de la frase que no deixa lloc a dubtes ni a interpretacions veleitoses. Pero encara més, reforçant el nostre argument, podem afirmar que, en el colofó de la Bíblia, es diu que: «Es stada diligentment corregida, vista e regoneguda per lo Reverend mestre Jaume Borrell, mestre en Sacra Theologia, del Orde de Pricadors e Inquisidor en Regne de Valencia.» Per tant, el qui va fer la revisió del text –i ho feu diligentment– no fon u qualsevol, sino un home tècnic en les disciplines eclesiàstiques i en la cultura del seu temps i, per afegidura, inquisidor. Per tant, si no hi pogué deixar passar cap error contra la fe i les costums, tampoc no hi pogué consentir que es diguera que la Bíblia estava escrita o traduïda en una llengua que no existia. En conseqüència, donava per bo que la Bíblia fon traduïda del llatí a la Llengua Valenciana.

Pero encara n’hi ha unes atres dades també interessants: a saber, que la Bíblia es va traduir «en lo monestir de Portaceli»: que l’obra fon dirigida, com s’ha dit, per Dom Bonifaci Ferrer, del qual nos dona bones i prou abundants clarícies: que era «molt reverent», «micer», «doctor en cascun dret», «e en facultat de sacra theologia», «e don de tota la Cartoixa», «germa del benaventurat Sant Vicent Ferrer, de l’Orde de Pricadors». Tots estos títuls apareixen ben clars; potser el que no es comprenga tant a primera vista siga el de «don de tota la Cartoixa»; pero és prou clar que es referix al càrrec que ocupà Dom Bonifaci Ferrer després de ser prior de Porta-Coeli, ya que, tal com s’ha dit, arribà a ocupar la més gran dignitat en l’Orde Cartoixana que és la de General, i per això se’l denomina «Don de tota la Cartoixa».

Una atra dada important i que dissipa molts dubtes és que en la traducció de la Bíblia Valenciana li va ajudar a Dom Bonifaci un equip d’experts en tot lo que fa referència a la Sagrada Escritura, Teologia, Història, Llengües… Per això diu: «en la qual translacio foren e altres singulars homens de sciencia».

Finalment nos diu que la Bíblia fon impresa en Valéncia «empremtada en la ciutat de Valencia», a on floria, per aquells dies, l’art tipogràfic més pur.

També n’hi ha constància de qui pagà l’edició. Fon el magnífic senyor En Felip Vizlant, comerciant, de la Vila de Jsne (Alta Alemania), i també quins van ser els qui dirigiren l’impressió: els mestres Alfonso Fernández de Córdova, del Regne de Castella, i Lambert Palmart, alemà.

Per lo que fa a les dates de l’impressió, la cosa queda ben clara perque, com allí es diu, es començà a imprentar en el més de febrer de 1477 i s’acabà en el més de març, de 1478.

Estes són les valuosíssimes i maravelloses notes que nos oferix el colofó de la Bíblia de Dom Bonifaci Ferrer i que a l’investigador de hui li poden marcar una bona fita de llum en la labor clarificadora dels fets ya passats.

Transcrit del llibre “El Crit de la Llengua” de Josep Alminyana i Vallés, editat per Lo Rat Penat en l’any 1999 i reeditat per la Diputació Provincial de Valéncia l’any 2006 fent en motiu d’esta reedició una magnífica exposició baix el mateix títul que la publicació, en el Saló de Reines del Palau dels Scala, ya que fon durant molts anys la sèu de Lo Rat Penat.

¿Saps quànts premis va obtindre en els Jocs Florals el pare Lluís Fullana?

Donem a continuació la relació més exacta d’anys i títuls dels treballs en els quals el pare Fullana va ser guardonat en els Jocs Florals de la Ciutat i Regne de Valéncia, que nosatres coneixem. Diem “relació més exacta”, perque hi ha pro u divergència entre els autors sobre l’any i inclús el títul dels treballs premiats al pare Fullana, com direm en la Segona Part d’este treball.

Encara que hem pogut vore les carpetes dels Jocs Florals de l’época, gràcies a l’amabilitat dels responsables de Lo Rat Penat, no sabem si seran estos nomes els treballs i els anys en que va concursar el pare Fullana o n’hi haurà alguns atres més i no els hem pogut localisar; lo qual casi donaríem per segur, puix que no hem pogut vore els llibres d’actes dels Jurats dels Jocs Florals de llavors, relacions de títuls, lemes i autors participants, etc., perque falten en l’archiu de Lo Rat Penat, segons se nos ha informat; o si va concursar en algun treball més i no va ser premiat.

Per les fonts d’informació que han estat al nostre alcanç i que després anotarem, esta seria la “relació més exacta d’anys i títuls” dels treballs premiats al pare Lluís Fullana:

1. 1906. “GEOGRAFIA HISTÒRICA DEL REYNE DE VALENCIA”.

2. 1907. “MORFOLOGIA DEL VERB EN LA LLENGUA VALENCIANA”.

3. 1908. “CARCATERISTIQUES CATALANES EN LO REYNE DE VALENCIA”.

4. 1909. “ESTUDI SOBRE FILOLOGÍA VALENCIANA”.

5. 1911. “ESTUDI BIOGRAFIC Y CRITIC DEL HISTORIADOR PERE ANTONI BEUTER”. 35 PRIMERA PART

6. 1912. “ESTUDIO CRITICO SOBRE LA ANTIGÜEDAD DE LA CIUDAD DE JATIVA, EN QUE SE PRUEBA SER LA ANTIGUA SETABIS DE LOS IBEROS”.

7. 1916. “CATALECH BIOGRAFICH DELS VIRREYS DE VALENCIA”.

8. 1924. “ELECCIO MES PERFECTA DE CINQUANTA TEMES GRAMAT ICALS ESTIL OLLENDORF, AHN, BENOT, ETC., ESCRITS EN VALENCIÁ VULGAR I GIRATS AL VALENCIÁ CLÁSIC DE ‘TIRANT LO BLANCH’”.

9. 1924. “ESTUDI GENEOLÓGIC DELS RUIZ DE LIHORY”.

Com podem observar hi ha huit títuls en valencià i només un en castellà. Dels nou treballs, quatre són de tema sobre la llengua valenciana i els atres cinc de tema històric del Regne de Valéncia. Són els dos temes preferits pel pare Fullana.

S’establix, puix, un triàngul perfecte, d’ànguls iguals i perfectes, entre LO RAT PENAT, ELS JOCS FLORALS I EL PARE FULLANA.

Transcrit del llibre “El Pare Lluís Fullana i els Jocs Florals de la Ciutat i Regne de Valéncia” per Fr. J. Benjamí Agulló Pascual, O.F.M., editat per Lo Rat Penat, l’any 2002.