Els pensaments de Miquel Adlert Noguerol

Fragment del llibre “Miquel Adlert. Homenage”, editat per Lo Rat Penat en l’any 1990 en motiu de l’homenage que li feren les Joventuts Ratpenatistes.

Solament vullc ara que me permitiu recordar alguns pensaments seus, trets fidelment de la seua magna obra lliterària:

– És indiscutible que l’identitat històrica de Valéncia és construir el Regne de Valéncia, que és la denominació històrica més corrent, la llegal i oficial.

– El perfecte regiment de la nostra autonomia només pot ser obra d’uns hòmens autonomistes de solera i no improvisats, que no tinguen dependències polítiques de fòra del territori autónom.

– El nacionalisme és la proyecció política del patriotisme, el qual no és sino un sentiment d’amor a la Pàtria, la qual és la suma de tot allò que el patriota pot dir que és lo seu.

-Valencians churros, el valencià és el substantiu i churro és l’adjetiu, i no churros valencians; el substantiu és churro i valencià l’adjetiu. Els churros verdaders valencians; ho ha hagut mai discriminació, han segut i són, s’han sentit i es senten valencians, ells són els custodis de l’aigua que les hortes del pla necessiten. Són cooperadors a la riquea agrícola valenciana, el tindre la seua clau en eixos rius, en l’unió d’uns i atres valencians, en el costellam del Regne de Valéncia.

– He de començar per advertir que, per a mi en bona ortodòxia valenciana, és el valencianisme polític l’autèntic, en el meu pensament està, com a primordial, el sentiment d’amor a la Pàtria Valenciana, est és el topònim que els valencians han sentit en tot moment com el més cordial en el nostre amor a la Pàtria.

– És molt lo que se’n dugué el vent; pero com en l’era, en ple estiu quan el llaurador suorós del noble treball del camp, llança contra l’or del sol el blat recent batut, el vent s’endugué la palla, la pols, la brutea, lo llauger, lo fluix, lo impur, pero no pogué endur-se’n el gran, lo clar, lo net, lo permanent, lo pur… és este el gra pur, net, generós lo que ha construit el valencianisme regat per la font que porta ses aigües clares per a la conservació i cultiu del valuós llegat cultural de la nostra gloriosa història.

Enric Esteve: “No nos cansarem mai de reivindicar la validea oficial dels nostres títuls de Llengua Valenciana”

Transcripció de fragments del discurs del President de la Societat d’Amadors de les Glòries Valencianes, Enric Esteve i Mollà en els Jocs Florals de la Ciutat i Regne de Valéncia, en el que va reclamar l’oficialisació dels títuls de Llengua Valenciana de Lo Rat Penat:

«…Des de Lo Rat Penat, lo que no nos cansarem mai de reivindicar és la validea oficial dels nostres títuls de Llengua Valenciana, que siguen reconeguts, d’una vegada per totes, per la Conselleria de Cultura i Educació. És incomprensible que se continue mantenint l´injustícia que va cometre el Conseller Císcar cap a l´institució que més ha fet pel nostre Idioma Valencià.»

Igualment demanà el màxim autogovern per al nostre poble:

«…reivindiquem també que el nostre actual sistema llegislatiu acullga i reflectixca les màximes aspiracions del nostre poble valencià, i per mig de la reforma del nostre Estatut d’Autonomia, pogam conseguir les mes altes quotes d’autogovern per a la nostra nacionalitat.»

I l´unió de tots els valencians:

«…És imprescindible que treballem junts per tal de conseguir una Pàtria més digna i més respectada per tots. Els valencians hem de fonamentar el nostre futur en l’unió, en la comprensió, en la solidaritat i en el màxim respecte a les diversitats i a les distintes sensibilitats. Hem de deixar de banda, d’una vegada per totes enfrontaments estèrils i particularismes caducs i innecessaris.»

¿Sabies que la Senyera de Lo Rat Penat és la segona bandera del regne en representació històrica?

Esta Senyera fon costejada i donada a l’entitat per les Joventuts Ratpenatistes, presidides llavors per Emili Cebrian. Des de 1923 a 1991 ha presidit tots els actes de l’entitat i numeroses i importants jornades i trobades valencianistes. Des de 1991 ha eixit en vàries ocasions de forma excepcional: per a cobrir els ataüts d’En Xavier Casp, En Joan Costa… És la primera rèplica exacta que es feu de l’eixemplar de la Senyera de 1596 i, com a tal, és la segona Senyera del regne en representativitat històrica. Tant és aixina que durant la década dels huitanta en que no es celebrà el Te Deum oficial del 9 d’Octubre, Lo Rat Penat va mantindre esta tradició i la seua Senyera el presidí en la catedral (i ara novament és la Senyera de Lo Rat Penat la que des de 2015 presidix el solemne Te Deum en la catedral, davant la negativa del tripartit que nos governa a celebrar est acte d’acció de gràcies). La vitrina en que es conserva fon donada en 1983 -per motiu del I Centenari dels Jocs Florals de la Ciutat i Regne de Valéncia- per la Regina d’aquell any, Pepita Samper, que ya ho havia segut en 1929, quan obtingué el primer guardó de Miss Espanya. La Senyera històrica es troba en la Sala de la Senyera de la nova sèu social de Lo Rat Penat, en el carrer del Trinquet de Cavallers, en l’antiga casa-palau dels Barons d’Alaquàs.

Transcrit del llibre “Senyera Valenciana. La bandera de tots” VV.AA.. Editat per Lo Rat Penat.

J. Alminyana: “Bonifaci Ferrer, valencià de sanc i de cor, traduí la seua Bíblia del llatí a l’idioma valencià”

El colofó de la Bíblia de Dom Bonifaci Ferrer és tan ric en contingut que, més que el final justificat d’una obra, és un detalladíssim testimoni notarial en el que se consignen tal quantitat de circumstàncies, dades, persones, llocs i, sobre tot, la llengua en que està escrit, que ve a constituir un testimoni irrefutable de tot quant s’hi diu.

Després de la devota i entranyable acció de gràcies «al omnipotent Deu e Senyor nostre Jesucrist, e a la humil e sacratissima Verge Maria, mare sua», comença la série d’afirmacions i dades inqüestionables. En primer lloc fa ben patent que es tracta d’una Bíblia verdadera i catòlica «treta d’una Biblia del noble mossen Berenguer Vives de Boïl, cavaller».

A més del nom exacte del propietari de la Bíblia llatina, fa constar tres dades molt interessants per a l’historiador: que és noble, és mossén i és cavaller de la distingida família valenciana dels Boïl, Senyors de Bétera, posteriorment entroncada en els Marquesos de Dos Aigües. A continuació expon el tema principal. Nos diu que la Bíblia Valenciana fon trasladada d’aquella Bíblia en llengua llatina, propietat de mossén Berenguer Vives de Boïl. Per tant, ve a dir que el text de la Bíblia fon traduit, com diríem hui, trasladat, posat en llengua vulgar, en romanç, per tal que tots els qui parlaven la Llengua Valenciana pogueren tindre en les seues mans i entendre el text de la Bíblia, revelat per Deu a tots els hòmens.

L’expressió diafana «de lengua latina en la nostra valenciana» constituix una manifestació rotunda i definitiva contra els qui intenten confondre al nostre poble negant-li la personalitat de la seua Llengua Valenciana. En les paraules d’este colofó tenim el testimoni inequívoc, la prova irrefutable de l’existència de la nostra Llengua Valenciana. Observem, si no, la precisió de la frase que no deixa lloc a dubtes ni a interpretacions veleitoses. Pero encara més, reforçant el nostre argument, podem afirmar que, en el colofó de la Bíblia, es diu que: «Es stada diligentment corregida, vista e regoneguda per lo Reverend mestre Jaume Borrell, mestre en Sacra Theologia, del Orde de Pricadors e Inquisidor en Regne de Valencia.» Per tant, el qui va fer la revisió del text –i ho feu diligentment– no fon u qualsevol, sino un home tècnic en les disciplines eclesiàstiques i en la cultura del seu temps i, per afegidura, inquisidor. Per tant, si no hi pogué deixar passar cap error contra la fe i les costums, tampoc no hi pogué consentir que es diguera que la Bíblia estava escrita o traduïda en una llengua que no existia. En conseqüència, donava per bo que la Bíblia fon traduïda del llatí a la Llengua Valenciana.

Pero encara n’hi ha unes atres dades també interessants: a saber, que la Bíblia es va traduir «en lo monestir de Portaceli»: que l’obra fon dirigida, com s’ha dit, per Dom Bonifaci Ferrer, del qual nos dona bones i prou abundants clarícies: que era «molt reverent», «micer», «doctor en cascun dret», «e en facultat de sacra theologia», «e don de tota la Cartoixa», «germa del benaventurat Sant Vicent Ferrer, de l’Orde de Pricadors». Tots estos títuls apareixen ben clars; potser el que no es comprenga tant a primera vista siga el de «don de tota la Cartoixa»; pero és prou clar que es referix al càrrec que ocupà Dom Bonifaci Ferrer després de ser prior de Porta-Coeli, ya que, tal com s’ha dit, arribà a ocupar la més gran dignitat en l’Orde Cartoixana que és la de General, i per això se’l denomina «Don de tota la Cartoixa».

Una atra dada important i que dissipa molts dubtes és que en la traducció de la Bíblia Valenciana li va ajudar a Dom Bonifaci un equip d’experts en tot lo que fa referència a la Sagrada Escritura, Teologia, Història, Llengües… Per això diu: «en la qual translacio foren e altres singulars homens de sciencia».

Finalment nos diu que la Bíblia fon impresa en Valéncia «empremtada en la ciutat de Valencia», a on floria, per aquells dies, l’art tipogràfic més pur.

També n’hi ha constància de qui pagà l’edició. Fon el magnífic senyor En Felip Vizlant, comerciant, de la Vila de Jsne (Alta Alemania), i també quins van ser els qui dirigiren l’impressió: els mestres Alfonso Fernández de Córdova, del Regne de Castella, i Lambert Palmart, alemà.

Per lo que fa a les dates de l’impressió, la cosa queda ben clara perque, com allí es diu, es començà a imprentar en el més de febrer de 1477 i s’acabà en el més de març, de 1478.

Estes són les valuosíssimes i maravelloses notes que nos oferix el colofó de la Bíblia de Dom Bonifaci Ferrer i que a l’investigador de hui li poden marcar una bona fita de llum en la labor clarificadora dels fets ya passats.

Transcrit del llibre “El Crit de la Llengua” de Josep Alminyana i Vallés, editat per Lo Rat Penat en l’any 1999 i reeditat per la Diputació Provincial de Valéncia l’any 2006 fent en motiu d’esta reedició una magnífica exposició baix el mateix títul que la publicació, en el Saló de Reines del Palau dels Scala, ya que fon durant molts anys la sèu de Lo Rat Penat.

¿Saps quànts premis va obtindre en els Jocs Florals el pare Lluís Fullana?

Donem a continuació la relació més exacta d’anys i títuls dels treballs en els quals el pare Fullana va ser guardonat en els Jocs Florals de la Ciutat i Regne de Valéncia, que nosatres coneixem. Diem “relació més exacta”, perque hi ha pro u divergència entre els autors sobre l’any i inclús el títul dels treballs premiats al pare Fullana, com direm en la Segona Part d’este treball.

Encara que hem pogut vore les carpetes dels Jocs Florals de l’época, gràcies a l’amabilitat dels responsables de Lo Rat Penat, no sabem si seran estos nomes els treballs i els anys en que va concursar el pare Fullana o n’hi haurà alguns atres més i no els hem pogut localisar; lo qual casi donaríem per segur, puix que no hem pogut vore els llibres d’actes dels Jurats dels Jocs Florals de llavors, relacions de títuls, lemes i autors participants, etc., perque falten en l’archiu de Lo Rat Penat, segons se nos ha informat; o si va concursar en algun treball més i no va ser premiat.

Per les fonts d’informació que han estat al nostre alcanç i que després anotarem, esta seria la “relació més exacta d’anys i títuls” dels treballs premiats al pare Lluís Fullana:

1. 1906. “GEOGRAFIA HISTÒRICA DEL REYNE DE VALENCIA”.

2. 1907. “MORFOLOGIA DEL VERB EN LA LLENGUA VALENCIANA”.

3. 1908. “CARCATERISTIQUES CATALANES EN LO REYNE DE VALENCIA”.

4. 1909. “ESTUDI SOBRE FILOLOGÍA VALENCIANA”.

5. 1911. “ESTUDI BIOGRAFIC Y CRITIC DEL HISTORIADOR PERE ANTONI BEUTER”. 35 PRIMERA PART

6. 1912. “ESTUDIO CRITICO SOBRE LA ANTIGÜEDAD DE LA CIUDAD DE JATIVA, EN QUE SE PRUEBA SER LA ANTIGUA SETABIS DE LOS IBEROS”.

7. 1916. “CATALECH BIOGRAFICH DELS VIRREYS DE VALENCIA”.

8. 1924. “ELECCIO MES PERFECTA DE CINQUANTA TEMES GRAMAT ICALS ESTIL OLLENDORF, AHN, BENOT, ETC., ESCRITS EN VALENCIÁ VULGAR I GIRATS AL VALENCIÁ CLÁSIC DE ‘TIRANT LO BLANCH’”.

9. 1924. “ESTUDI GENEOLÓGIC DELS RUIZ DE LIHORY”.

Com podem observar hi ha huit títuls en valencià i només un en castellà. Dels nou treballs, quatre són de tema sobre la llengua valenciana i els atres cinc de tema històric del Regne de Valéncia. Són els dos temes preferits pel pare Fullana.

S’establix, puix, un triàngul perfecte, d’ànguls iguals i perfectes, entre LO RAT PENAT, ELS JOCS FLORALS I EL PARE FULLANA.

Transcrit del llibre “El Pare Lluís Fullana i els Jocs Florals de la Ciutat i Regne de Valéncia” per Fr. J. Benjamí Agulló Pascual, O.F.M., editat per Lo Rat Penat, l’any 2002.

¿Sabies cóm era vist Jaume I pels valencians del sigle XVI?

I així era vist pels valencians del sigle XVI que al fer l’edició del Aureum Opus, al peu del gravat a on apareix el rei com a cavaller anant a conquistar Valéncia, feren d’ell, en llatí, la següent descripció que ací traduïda:

Si no ho saps, yo soc aquell rei en Jaume, que me digueren el bo, que havent subjugat per les armes tres regnes de infidels, el de les Baleares primer, després el de Valéncia i finalment el de Múrcia, en ells dixe dos mil temples, que els moros denominen mesquites, convertits en iglésies de la fe catòlica i restiruïts al cult cristià, i a eixemple de Cayo César, en el meu propi càlam i teixí la meua història. (1)

Junt al retrat moral podríem afegir també la descripció física, i fem cas a la que el croniste Bernat Desclot, pròxim al rei feu del monarca en la seua Crònica. Diu aixina:

Aquest rei en Jacme d’Arago fo lo pus bell hom del mon; que ell era major que altre hom un palm, e era molt be format e complit de tots sos membres, que ell havia molt gran cara, e vermella, e flamenca, e el nas llong e ben dret, e gran boca e ben feita, e grans dents, belles e blanques, que semblaven perles, e els ulls vairs, e bells cabells rossos, semblants de fil d’aur, e gran espatlles, e llong cors e delgat, e els brasses grossos e ben feits, e belles mans, e llongs dits, e les cuixes grosses, e les cames llongues e dretes e grosses per llur mesura, e els peus llongs e ben feits e gint causans. E fo molt ardit, e prous de ses armes, e forts, e valent, e llarg de donar, e agradable a tota la gent e molt misericordios; e hac tot son cor e tota sa volentat de guerrejar ab sarríns (Desclot, pàg. 421)

(1) Cf. L. Alanya, Aureum Opus Regalium Privilegiorum Civitatis et Regni Valentie, ed. Mª D. Cabanes, “Textos Medievales, 33”, Valéncia 1515/1972, pàg. 16

Transcrit de la conferència de clausura de la LVII edició dels Cursos de Llengua i Cultura valencianes de Lo Rat Penat (2009), “Jaume I, història i fantasia” de Maria dels Desamparats Cabanes Pecourt.

¿Sabies que Feliu Pizcueta fon el primer president de Lo Rat Penat?

Primer i sèptim president de Lo Rat Penat (1ª volta 1878-1879, 2ª volta 1884-1886).

Feliu Pizcueta i Gallel va nàixer en la ciutat de Valéncia el 20 de novembre de 1837, fill de Sebastiá Pizcueta i María Gallel. Va estudiar en les Escoles Píes, despuix va ingressar en la Facultat de Filosofia, pero va abandonar estos estudis per a passar a la Facultat de Medicina on es va llicenciar.

No va aplegar a tindre verdadera vocació per la medicina, i sense gran entusiasme va començar a eixercir de mege rural en la ciutat aragonesa de Hijar, passant despuix a Moncada (Valéncia). Va ocupar el càrrec de forense del Jujat del Districte de la Mar, pero progressivament va ser abandonant la medicina. No obstant va ocupar importants càrrecs mèdics, com la secretaria del prestigiós Institut Mèdic Valencià, i va ser interí de la Càtedra de Medicina Llegal en la nostra Facultat.

Sense dubte, Pizcueta sempre va actuar en el camp progressiste, i les seues aficions polítiques i lliteràries varen ser la verdadera causa que li va apartar de la medicina. Va participar en els acontenyiments del seu temps; va estar d’acort i va ser amic de Pérez Pujol, salmantí de naiximent, Catedràtic de Dret en la nostra Universitat (1858), i en constituir-se la Junta Revolucionària del Cantó Valencià en 1873, va ocupar la cartera de Foment. En fracassar l’insurrecció va ser encarcerat en les Torres de Serrans.

També Pizcueta va seguir la llínea política de Peris i Valero, polític valencià i advocat que va dirigir el diari progressiste “El Justícia” i va ser alcalde de Valéncia en 1856, durant el bieni progressiste. En l’arribada al poder l’Unió Lliberal en O’Donnell (1864), va dirigir el periòdic “Los Dos Reinos”, que va destacar per la seua gran difusió i per la violència de les seues campanyes que varen motivar l’exili de Peris i Valero. En triumfar la Revolució de 1868, torna a Valéncia sent president de la Junta Revolucionària i Governador Civil de la província; més vesprada va ser diputat a Corts i director general de la Beneficencia i Sanitat, retirant-se de la política activa en l’abdicació d’Amadeu de Saboya en 1873.

Era necessari expondre les activitats política de Pérez Pujol i de Peris i Valero, per a comprendre millor el pensament polític de Feliu Pizcueta, que va ser secretari de la Junta Revolucionària en 1868, i des d’octubre d’enguany a 1871, ocupa la secretaria en la Diputació Provincial. Es trasllada a Madrit (pel seu treball en la Direcció de Sanitat) fins a 1874 que és desposseït per la política de Sagasta. Retorna a Valéncia i des de 1883 a 1890 va ser regidor de l’Ajuntament que li va nomenar Croniste Oficial, durant estos anys va dirigint més les seues aficions a activitats lliteràries i periodístiques.

La seua producció lliterària és abundant, tant en castellà com en valencià. Va colaborar en totes les revistes, periòdics i publicacions que existien en Valéncia i també en Madrit, en numerosos artículs, contes, noveles, històries, etc. Escriu sobretot per al semanari polític festiu “Don Manuel” i com a redactor de “El Mercantil Valenciano”.

Entre les obres en castellà podem contar en el seu llibre de contes Las Noches de invierno, i les noveles Entre las marismas, Gabriela, Un cuadro de Esteban March, El dúo de la linda, Valencia por Don Rodrigo, El administrador de la baronesa, En la maroma, Pedro y Pablo, Un estudiante de 1808, Un hombre listo, El médico del lugar, La campana de la Unión, Memorias de un ciego, La insurracción de Alahuar, El robo de la judería, La mejor nobleza, Centelles y Vilaraguts, Historia de un reo de muerte, 1812, Vida íntima, La heroína del amor, El violinista, El crítico y la cantante, Las mariposas, La ilusión de un artista i El último roder, inspirades la majoria en l’història de Valéncia.

La seua obra en llengua valenciana va ser també copiosa, sobretot en poesia. Va obtindre la Flor Natural en els Jocs Florals de 1880. Va ser mantenedor dels mateixos en 1879 (primers Jocs Florals) i en 1885. Va escriure un “Miracle de Sant Vicent” per al carrer del Mar titulat “L’ermita de Sant Mateu”.

Feliu Pizcueta, d’idees progressistes i gran coneixedor de la llengua valenciana, va anar un gran puntal de la nostra Renaixença, VA SER SOCI FUNDADOR DE LO RAT PENAT I EL SEU PRIMER PRESIDENT, presidència que va ocupar per segona volta de 1884 a 1886. Per la seua gran personalitat, valia i tolerància, la seua gestió va ser reconeguda entre amics i adversaris. Va morir en Valéncia que tant havia amat, el 19 d’agost de 1890. La seua ciutat li va dedicar un carrer.

Transcrit del llibre Lo Rat Penat VV. AA. Valéncia,1996.

¿Sabies que Lo Rat Penat té l’Alta Distinció de la Generalitat Valenciana?

L’Alta Distinció de la Generalitat Valenciana va ser creada en 1986, està regulada pel Decret 28/1986, de 19 de març, modificat pel Decret 177/2003, de 12 setembre. Té com a finalitat recompensar a persones físiques o entitats que s’han distinguit en la seua activitat al servici dels interessos de la Comunitat Valenciana, entregant-se els dies 9 d’octubre.

En l’any 2013, coincidint en el 135 aniversari de la nostra entitat, la Societat d’Amadors de les Glòries Valencianes, va tindre l’honor de ser premiada en este guardó per la seua dedicació a la promoció, defensa i difusió de la llengua i cultura valencianes.
l’Hble. Sr. D. Enric Esteve i Mollà, President de Lo Rat Penat, va rebre l’Alta Distinció, aixina com la Placa de l’Orde de Jaume I, de mans del Molt Hble. President de la Generalitat.

Joan Gil i Barberà: “Defendrem sempre els tesors de la Llengua Valenciana, ya que sense llengua no hi ha pàtria”

Transcipció de part del discurs de l’Hble. Sr. Dr. En Joan Gil i Barberà en els Cent Jocs Florals de la Ciutat i Regne de Valéncia:

“… Pero crec que sí que me permetreu, en una nit com esta, demanar-vos a tots l’unió forta per a defendre la Llengua Valenciana i la nostra lliteratura, aixina com les nostres tradicions i personalitat, ya que les nostres creències han d’estar vives; si estem units, sera fàcil mantindre el patrimoni anímic. Lo Rat Penat i els ratpenatistes estem molt orgullosos de la nostra obra i nos hem de mantindre atents i fidels ad ella, puix que és obra de fe i d’esperança, base per a la pàtria i la vida. Defendrem sempre els tesors de la Llengua Valenciana, ya que sense llengua no hi ha pàtria, ¿qué seria del portugués sense Camoens?, ¿de l’anglés sense Shakespeare i sense Byron?, ¿de l’italià sense Dante i Petrarca?, ¿del castellà sense Cervantes ni Calderón?… per açò els valencians no renunciarem mai a Ausias March, a Roiç de Corella, a Bonifaci Ferrer, a Joanot Martorell, ni a tots els representants de l’idioma valencià, ya que hem de mantindre’l viu, cult i popular. Hem de lluitar, com una mare ho faria per son fill, en esperança, en amor, en pau i en llibertat”.

J.M.Guinot: “El poble és l’amo de la llengua: la llengua és seua, i la gramàtica deu estar al seu servici”.

Una cosa és la llengua que se parla espontàniament i sense preocupacions, i una atra cosa és la llengua cuidadosament ajustada a les normes de la Gramàtica i en pretensions lliteràries. La primera no s´escriu; no més se parla, descuidadament, i per això sol estar plena de vulgarismes, barbarismes i solecismes, per be que continue fresca i viva en la boca del poble. La segona, la lliterària, la que arriba als honors de l´escritura, selecciona el vocabulari, guarda les regles de la Gramàtica i busca en tot moment la propietat, la correcció i l´elegància. Una i atra presenten diversos graus de perfecció, segons el nivell de cultura i bon gust dels subjectes parlants. Ací ara no més anem a parlar, breument, de la Llengua Valenciana lliterària.

Establir les normes de la Llengua lliterària Valenciana hui en dia és una llavor difícil, encara que no impossible. A la dificultat intrínseca a tota llengua, s´afig l´estat de decadència de la Llengua Valenciana, fins al punt que alguns se pregunten si realment esta llengua existix, i uns atres volen que els diguen a on està en concret dita llengua. La descripció d´una llengua, la codificació de les seues normes té sempre dificultat, perque tot idioma és per naturalea una cosa viva i fluctuant, que insensiblement canvia en cada moment; per lo que voler posar-li a l´idioma unes regles fixes i duraderes és com intentar posar-li portes al camp. Açò no obstant, és precís que cada llengua -també la valenciana- tinga eixes normes, acatades per tots, perque si no, la llengua, abandonada a la seua sòrt, navegaria a la deriva i acabaria naufragant en l´anarquia i en la dissolució.

Ans de dir lo que és la Llengua Valenciana en concret, direm dos paraules sobre els criteris que han de regir la normalisació de la Llengua Valenciana.

1. Lo primer en que se deu contar per a l´elaboració de la llengua lliterària valenciana és en el llenguage viu del poble. De lo contrari se fabricaria un llenguage artificial, que el poble no compendria, ni l´acceptaria tampoc; tal com ara passa en la moda d´escriure en català ací, en la nostra regió, català que a la gent li cau de les mans i no llig, perque no l´entén tampoc.

El poble és l´amo de la llengua: la llengua és seua, i la gramàtica deu estar al seu servici. No ve la llengua de la gramàtica, sino la gramàtica, de la llengua. Ella, la gramàtica, com a ciència empírica que és, observa la manera de parlar del poble i, per inducció -de baix per amunt- establix les regles que el poble seguix per a parlar; les codifica i les posa a disposició dels qui vullguen parlar o escriure be, no sens haver fet primer una depuració dels defectes que en la parla popular ha observat.

2. La Llengua Valenciana lliterària no és la catalana: ni la que parlen els catalans, ni la que ells, escriuen baix les normes de l´Institut d´Estudis Catalans. Esta llengua, segons confessió del professor Badía Margarit (al principi de la seua Gramàtica Catalana), pràcticament és la de Barcelona; té també un diccionari normatiu que no comprén les paraules peculiars valencianes; té una fonètica diferent de la valenciana, la de Barcelona, que ha segut adoptada com a normativa; una gramàtica que exclou, com a dialectalismes o vulgarismes, les peculiaritats valencianes; i una ortografia arcaïsant i etimologista, que els valencians no podem soportar per les moltes lletres inútils que conserva, algunes de les quals ni ells mateixos pronuncien.

3. La Llengua Valenciana, per alcançar el grau de dignitat que li pertoca com a instrument de noble expressió i comunicació social, prenint com a base el parlar del poble, és dir, la llengua viva de les persones més cultes, deu ser una síntesis del parlar de totes les comarques del Regne, depurada de vulgarismes, castellanismes i catalanismes, aixina com de paraules estrangeres innecessàries i de formes morfològiques i sintàctiques que no siguen autènticament valencianes.

a) Els vulgarismes han de ser descartats, perque la llengua lliterària és el vestit més nou del llenguage, en aspiracions a ser instrument de bellea; i no res vulgar o lleig pot ser artístic o bell.

b) S´han d´eliminar els arcaïsmes. Les paraules, que han caigut en desús, que no se parlen ya en cap lloc de la nostra regió, estan mortes, i no hi ha per que resucitar-les, a no ser per una verdadera necessitat: per a omplir un buit del vocabulari. Un escrit, ple d´arcaïsmes, a més de resultar ininteligible, pareix un cementeri de paraules o un camp sembrat de fòsils.

c) En quan a les paraules estranyes a l´idioma, principalment castellanes i catalanes, s´ha de guardar el mateix criteri: sempre que se puga expressar una idea en paraules valencianes, no deu mai usar-se una paraula castellana, catalana o estrangera. Si fa falta alguna paraula perque el valencià no la té, s´ha de procurar, a l´usar-la de fòra, adaptar-la prèviament al geni de la llengua, a les lleis de l´evolució del propi idioma.

d) En quant als localismes, encara que no és aconsellable abusar d´ells, se tindrà un criteri més obert, ya que són també llengua valenciana. Respectar este dret té la doble ventaja d´enriquir l´idioma i donar varietat a la conversació, permetent al mateix temps el lliure joc de les preferències dels escritors, el qual segurament pel temps acabarà en el triumfo de les formes més nobles i generalisades.

4. La llengua deu tindre un Diccionari General normatiu i una Gramàtica oficial, de la que és punt bàsic l´ortografia, adequada a la fonètica pròpia.

El Diccionari ha de compendre totes les formes que estiguen vives en qualsevol lloc del Regne, indicant si se tracta d´una forma vulgar, catalana, castellana, estrangera o, simplement, d´un localisme, fent constar, en est últim cas, en quin poble o comarca està viu.
La Morfologia i la Sintaxis recomanaran les formes i girs més correctes, i faran menció de les atres solucions vives en el Regne, indicant si són o no són tolerables.

La Fonètica, entre les variants de pronunciació que existixen dins de l´àrea del valencià, haurà d´elegir entre elles, com a normativa, la més rica i pura, sense negar a ningú el dret a seguir parlant en la seua variant de pronunciació, també valenciana, que sos pares li han ensenyat.

L´Ortografia és u dels soports principals de la llengua, perque ajuda a la correcta pronunciació i a evitar el canvi massa ràpit del llenguage. Pero no està l´ortografia per damunt del llenguage, sino al seu servici.

L´Ortografia pot ser de tres classes: etimologista, foneticista i mixta. Són etimologistes, per eixemple, la francesa, l´anglesa i la catalana; foneticista, l´italiana, que ha arribat inclús a suprimir la lletra haig; són mixtes o moderades, la castellana i la valenciana, que seguixen aquell principi de Valdés: “escriure com se parla”. És evident que l´ortografia quan més foneticista és, resulta més fàcil i cómoda. Està clar que sempre hi haurà alguna concessió a l´etimologia.

Les reformes ortogràfiques solen fer-les les Acadèmies, que són les que gogen de major autoritat per a establir-les i imposar-les, conten en especialistes per a redactar-les i mereixen la major acceptació.

La recent actualisació de les normes ortogràfiques de la Llengua Valenciana, feta per la secció de Llengua i Lliteratura de l´Acadèmia de Cultura Valenciana, era precisa, perque les normes de Castelló de l´any 1932 no estan d´acort ab la fonètica valenciana i necessitaven una reforma, per culpa dels seus errors i inconvenients.

Transcripció de la conferència realisada per Josep Maria Guinot i Galan baix el títul “La llengua valenciana, hui”. Esta conferència fon publicada per Lo Rat Penat en el llibre “Raons d’identitat. Història i Llengua”, en l’any 1985.

¿Sabies que les “Barres d’Aragó” han segut manipulades des del punt de mira historiogràfic?

“Les “barres d’Aragó” han segut molt manipulades des del punt de mira historiogràfic. Els reis d’Aragó i comtes de Barcelona tingueren com a ensenya quatre pals rojos en camp groc, donant cinc barres grogues. Quan en les époques que senyale (1854-1873) hi hagué que inventar-se una “personalitat” catalana quedava en l’aire el problema de la ensenya. Havia que portar els orígens de les “barres” a l’época de Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona (1131-1162), quan pel seu matrimoni en la reina Petronila d’Aragó (esposalles en 1137; matrimoni en 1150), passà a ser “príncep d’Aragó”. Se sabia en aquell temps que els primers sagells pendents coneguts corresponien precisament ad este personage. I se buscaren tots els sagells en els archius assequibles.
La sorpresa d’eixos “investigadors” degué ser mayúscula, ya que els sagells pendents de Ramon Berenguer IV no presentaven les “barres”, sino signes absolutament diferents. Davant d’esta contrarietat eixos desconeguts investigadors decidiren el camí més senzill: raspar els escuts dels sagells de Ramon Berenguer IV en objecte de poder assegurar que el “mal estat dels sagells conservats no permet comprovar l’us de les barres per part de Ramon Berenguer IV”. I aixina se publicaren tots ells en l’obra de F. Sagarra i de Siscar, “Sil.lografia catalana, Inventari, descripcio i estudis dels segells de Catalunya” (Barcelona 1915-1932). Pero estos falsificadors tingueren mala sòrt.
En motiu de la Desamortisació de Mendizabal (1836) els fondos documentals del monasteri tarragoní de Poblet passaren primer a la Delegació de Finances de Tarragona; després (1886) a l’Acadèmia de l’Història. I, al remat (1890), a l’Archiu Històric Nacional de Madrit. Açò vol dir que durant mig sigle eixos fondos documentals no estigueren a la ma dels buscadors de sagells de Ramon Berenguer IV. I entre eixos fondos ha aparegut un sagell original del citat comte, que no ha pogut ser manipulat. Per descontat, no presenta les “barres”, sino un triànguls en forma d’escames. Existix atre sagell en un atre archiu, que és idèntic al de Madrit”.
Este fragment ha segut transcrit del discurs “Història d’historiografia valenciana recent” pronunciant en l’any 1985 en la ciutat de Gandia per Antonio Ubieto Arteta i publicat més tart per Lo Rat Penat en el llibre “Raons d’Identitat. Història i Llengua”.