J.M.Guinot: “El poble és l’amo de la llengua: la llengua és seua, i la gramàtica deu estar al seu servici”.

Una cosa és la llengua que se parla espontàniament i sense preocupacions, i una atra cosa és la llengua cuidadosament ajustada a les normes de la Gramàtica i en pretensions lliteràries. La primera no s´escriu; no més se parla, descuidadament, i per això sol estar plena de vulgarismes, barbarismes i solecismes, per be que continue fresca i viva en la boca del poble. La segona, la lliterària, la que arriba als honors de l´escritura, selecciona el vocabulari, guarda les regles de la Gramàtica i busca en tot moment la propietat, la correcció i l´elegància. Una i atra presenten diversos graus de perfecció, segons el nivell de cultura i bon gust dels subjectes parlants. Ací ara no més anem a parlar, breument, de la Llengua Valenciana lliterària.

Establir les normes de la Llengua lliterària Valenciana hui en dia és una llavor difícil, encara que no impossible. A la dificultat intrínseca a tota llengua, s´afig l´estat de decadència de la Llengua Valenciana, fins al punt que alguns se pregunten si realment esta llengua existix, i uns atres volen que els diguen a on està en concret dita llengua. La descripció d´una llengua, la codificació de les seues normes té sempre dificultat, perque tot idioma és per naturalea una cosa viva i fluctuant, que insensiblement canvia en cada moment; per lo que voler posar-li a l´idioma unes regles fixes i duraderes és com intentar posar-li portes al camp. Açò no obstant, és precís que cada llengua -també la valenciana- tinga eixes normes, acatades per tots, perque si no, la llengua, abandonada a la seua sòrt, navegaria a la deriva i acabaria naufragant en l´anarquia i en la dissolució.

Ans de dir lo que és la Llengua Valenciana en concret, direm dos paraules sobre els criteris que han de regir la normalisació de la Llengua Valenciana.

1. Lo primer en que se deu contar per a l´elaboració de la llengua lliterària valenciana és en el llenguage viu del poble. De lo contrari se fabricaria un llenguage artificial, que el poble no compendria, ni l´acceptaria tampoc; tal com ara passa en la moda d´escriure en català ací, en la nostra regió, català que a la gent li cau de les mans i no llig, perque no l´entén tampoc.

El poble és l´amo de la llengua: la llengua és seua, i la gramàtica deu estar al seu servici. No ve la llengua de la gramàtica, sino la gramàtica, de la llengua. Ella, la gramàtica, com a ciència empírica que és, observa la manera de parlar del poble i, per inducció -de baix per amunt- establix les regles que el poble seguix per a parlar; les codifica i les posa a disposició dels qui vullguen parlar o escriure be, no sens haver fet primer una depuració dels defectes que en la parla popular ha observat.

2. La Llengua Valenciana lliterària no és la catalana: ni la que parlen els catalans, ni la que ells, escriuen baix les normes de l´Institut d´Estudis Catalans. Esta llengua, segons confessió del professor Badía Margarit (al principi de la seua Gramàtica Catalana), pràcticament és la de Barcelona; té també un diccionari normatiu que no comprén les paraules peculiars valencianes; té una fonètica diferent de la valenciana, la de Barcelona, que ha segut adoptada com a normativa; una gramàtica que exclou, com a dialectalismes o vulgarismes, les peculiaritats valencianes; i una ortografia arcaïsant i etimologista, que els valencians no podem soportar per les moltes lletres inútils que conserva, algunes de les quals ni ells mateixos pronuncien.

3. La Llengua Valenciana, per alcançar el grau de dignitat que li pertoca com a instrument de noble expressió i comunicació social, prenint com a base el parlar del poble, és dir, la llengua viva de les persones més cultes, deu ser una síntesis del parlar de totes les comarques del Regne, depurada de vulgarismes, castellanismes i catalanismes, aixina com de paraules estrangeres innecessàries i de formes morfològiques i sintàctiques que no siguen autènticament valencianes.

a) Els vulgarismes han de ser descartats, perque la llengua lliterària és el vestit més nou del llenguage, en aspiracions a ser instrument de bellea; i no res vulgar o lleig pot ser artístic o bell.

b) S´han d´eliminar els arcaïsmes. Les paraules, que han caigut en desús, que no se parlen ya en cap lloc de la nostra regió, estan mortes, i no hi ha per que resucitar-les, a no ser per una verdadera necessitat: per a omplir un buit del vocabulari. Un escrit, ple d´arcaïsmes, a més de resultar ininteligible, pareix un cementeri de paraules o un camp sembrat de fòsils.

c) En quan a les paraules estranyes a l´idioma, principalment castellanes i catalanes, s´ha de guardar el mateix criteri: sempre que se puga expressar una idea en paraules valencianes, no deu mai usar-se una paraula castellana, catalana o estrangera. Si fa falta alguna paraula perque el valencià no la té, s´ha de procurar, a l´usar-la de fòra, adaptar-la prèviament al geni de la llengua, a les lleis de l´evolució del propi idioma.

d) En quant als localismes, encara que no és aconsellable abusar d´ells, se tindrà un criteri més obert, ya que són també llengua valenciana. Respectar este dret té la doble ventaja d´enriquir l´idioma i donar varietat a la conversació, permetent al mateix temps el lliure joc de les preferències dels escritors, el qual segurament pel temps acabarà en el triumfo de les formes més nobles i generalisades.

4. La llengua deu tindre un Diccionari General normatiu i una Gramàtica oficial, de la que és punt bàsic l´ortografia, adequada a la fonètica pròpia.

El Diccionari ha de compendre totes les formes que estiguen vives en qualsevol lloc del Regne, indicant si se tracta d´una forma vulgar, catalana, castellana, estrangera o, simplement, d´un localisme, fent constar, en est últim cas, en quin poble o comarca està viu.
La Morfologia i la Sintaxis recomanaran les formes i girs més correctes, i faran menció de les atres solucions vives en el Regne, indicant si són o no són tolerables.

La Fonètica, entre les variants de pronunciació que existixen dins de l´àrea del valencià, haurà d´elegir entre elles, com a normativa, la més rica i pura, sense negar a ningú el dret a seguir parlant en la seua variant de pronunciació, també valenciana, que sos pares li han ensenyat.

L´Ortografia és u dels soports principals de la llengua, perque ajuda a la correcta pronunciació i a evitar el canvi massa ràpit del llenguage. Pero no està l´ortografia per damunt del llenguage, sino al seu servici.

L´Ortografia pot ser de tres classes: etimologista, foneticista i mixta. Són etimologistes, per eixemple, la francesa, l´anglesa i la catalana; foneticista, l´italiana, que ha arribat inclús a suprimir la lletra haig; són mixtes o moderades, la castellana i la valenciana, que seguixen aquell principi de Valdés: “escriure com se parla”. És evident que l´ortografia quan més foneticista és, resulta més fàcil i cómoda. Està clar que sempre hi haurà alguna concessió a l´etimologia.

Les reformes ortogràfiques solen fer-les les Acadèmies, que són les que gogen de major autoritat per a establir-les i imposar-les, conten en especialistes per a redactar-les i mereixen la major acceptació.

La recent actualisació de les normes ortogràfiques de la Llengua Valenciana, feta per la secció de Llengua i Lliteratura de l´Acadèmia de Cultura Valenciana, era precisa, perque les normes de Castelló de l´any 1932 no estan d´acort ab la fonètica valenciana i necessitaven una reforma, per culpa dels seus errors i inconvenients.

Transcripció de la conferència realisada per Josep Maria Guinot i Galan baix el títul “La llengua valenciana, hui”. Esta conferència fon publicada per Lo Rat Penat en el llibre “Raons d’identitat. Història i Llengua”, en l’any 1985.

¿Sabies que les “Barres d’Aragó” han segut manipulades des del punt de mira historiogràfic?

“Les “barres d’Aragó” han segut molt manipulades des del punt de mira historiogràfic. Els reis d’Aragó i comtes de Barcelona tingueren com a ensenya quatre pals rojos en camp groc, donant cinc barres grogues. Quan en les époques que senyale (1854-1873) hi hagué que inventar-se una “personalitat” catalana quedava en l’aire el problema de la ensenya. Havia que portar els orígens de les “barres” a l’época de Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona (1131-1162), quan pel seu matrimoni en la reina Petronila d’Aragó (esposalles en 1137; matrimoni en 1150), passà a ser “príncep d’Aragó”. Se sabia en aquell temps que els primers sagells pendents coneguts corresponien precisament ad este personage. I se buscaren tots els sagells en els archius assequibles.
La sorpresa d’eixos “investigadors” degué ser mayúscula, ya que els sagells pendents de Ramon Berenguer IV no presentaven les “barres”, sino signes absolutament diferents. Davant d’esta contrarietat eixos desconeguts investigadors decidiren el camí més senzill: raspar els escuts dels sagells de Ramon Berenguer IV en objecte de poder assegurar que el “mal estat dels sagells conservats no permet comprovar l’us de les barres per part de Ramon Berenguer IV”. I aixina se publicaren tots ells en l’obra de F. Sagarra i de Siscar, “Sil.lografia catalana, Inventari, descripcio i estudis dels segells de Catalunya” (Barcelona 1915-1932). Pero estos falsificadors tingueren mala sòrt.
En motiu de la Desamortisació de Mendizabal (1836) els fondos documentals del monasteri tarragoní de Poblet passaren primer a la Delegació de Finances de Tarragona; després (1886) a l’Acadèmia de l’Història. I, al remat (1890), a l’Archiu Històric Nacional de Madrit. Açò vol dir que durant mig sigle eixos fondos documentals no estigueren a la ma dels buscadors de sagells de Ramon Berenguer IV. I entre eixos fondos ha aparegut un sagell original del citat comte, que no ha pogut ser manipulat. Per descontat, no presenta les “barres”, sino un triànguls en forma d’escames. Existix atre sagell en un atre archiu, que és idèntic al de Madrit”.
Este fragment ha segut transcrit del discurs “Història d’historiografia valenciana recent” pronunciant en l’any 1985 en la ciutat de Gandia per Antonio Ubieto Arteta i publicat més tart per Lo Rat Penat en el llibre “Raons d’Identitat. Història i Llengua”.

Compromís de Casp

La mort de Martí l’Humà (1409) deixava la corona d’Aragó sense succesor directe. El seu fill Martí el Jove havia mort en Sicília. Varis nobles aspiraven al tro, encara que a soles tres d’ells tenien possibilitats reals. El príncep Ferrando de Castella, germà del Rei Enric III i regent del seu nebot Joan II; el comte d’Urgell, Jaume, descendent d’Alfons II i espós de la germana del rei; i Fadrique de Lluna, fill bastart de Martí el Jove.

Retirat de la pugna Fadrique per la seua bastarderia, Ferrando i Jaume s’enfrontaven en una batalla que predia una guerra civil.

Per a evitar-la les Assamblees de diputats dels tres estats decidixen nomenar tres representants per cada territori: 9 hòmens bons que elegirien al nou rei. En la condició expressa de que el candidat tinguera vots dels tres estats.

Fra Vicent Ferrer i Fra Bonifaci Ferrer formaven part de la delegació valenciana. Baix la protecció del Papa Benet XIII conseguiren reunir els vots necessaris per a proclamar rei a Ferrando de Castella, també conegut per Ferrando d’Antequera per les seues vistòries sobre els musulmans.

Quedava exclosa de la Corona d’Aragó la llínea catalana. El regne de Valéncia passava a ser l’eix de la Monarquia.

Transcrit del llibre “Les arrels de l’història de Valéncia. Història ilustrada de la Comunitat Valenciana” de Fernando Millán. Lo Rat Penat, 2015.

L. Fullana: “Llatí vulgar y baix llatí, fon la que serví de base y fonament pera formar la valenciana”

El Pare Lluís Fullana i Mira, eminent filòlec i acadèmic de la RAE, va realisar en l’any 1912, en “Lo Rat Penat Revista”, un “Estudi sobre la Filologia Valenciana”, del qual destaquem l’apartat sobre l’orige de la Llengua Valenciana.

“La llengua valenciana, lo mateix que la castellana, frances, italiana y portuguesa, reconeixen, com verdadera mare, lo llati vulgar y lo baix llatí.
Conquerit lo Reyne de Valencia pe’ls romans, els vençuts habitadors d’esta fermosa terra adoptaren la llengua llatina vulgar, que era la que parlaven els soldats romans, romanent, en tot y en aixó, molts vestigis de les llengües celta, fenicia, grega y cartaginesa. D’esta mescolança resultá lo baix llatí, que parlaren mentres la dominació goda y també durant la dominació sarrahina. Diu lo Dr. Grandia (Gramática Etimológica, Introducció, plana XXXIV): “molt al contrari de lo que assegura’l Pare Bonell, á Valencia y á Mallorca, durant cinch sigles de dominació sarrahina hi quedaren els cristians, com en tot lo demés d’Espanya, guardant sa llengua”.
Eixa llengua antiga, puix, formada del llatí vulgar y baix llatí, fon la que serví de base y fonament pera formar la valenciana quant s’establiren els catalans conqueridors en esta terra. Y es cert qu’el valenciá, com afirma lo mateix Grandia, es desenrollat espontáneament mentres la conquesta d’este Reyne de Valencia, y al mateix temps qu’el catalá en lo Principat de Catalunya.
Pero això mateix, en un principi, açò es, en lo sigle XIII, pòca era la diferencia entre les llengües parlades en lo Principat de Catalunya y en lo Reyne de Valencia, fins que , per fi, vingué lo sigle XIV, en que ya es nòta pròu diferéncia, distinguintse, sobre tot, una d’atra en les terminacions d’els substantius y adjetius, com també en la segona persona singular dels vebos, en qu’el catalá admet la terminació as y el valenciá en es. Esta era y esta es encara la diferencia més característica entre les dos llengües.
Catalá: Tú amas las finas rosas. Valenciá: Tú ames les fines ròses”.

Comunicat de Lo Rat Penat per l’atentat en Barcelona i Cambrils

Lo Rat Penat, Societat d’Amadors de les Glòries Valencianes, condena i expressa el seu pesar pels atentats terroristes de Barcelona i Cambrils i la solidaritat en tots els afectats i el condol en les famílies de les víctimes, demanant l’unitat i cooperació de tota la societat, de les forces de seguritat i de la comunitat internacional front ad esta barbàrie.

Poema de Teodor Llorente a la Real Senyera

En motiu del segon centenari de la mort de Calderón del Barca en l’any 1881, s’organisaren en Madrit uns actes d’homenage als quals assistí en tots els honors la Real Senyera.

Teodor Llorente, segon president de Lo Rat Penat, escrigué en motiu del regrés de la Senyera a Valéncia després d’aquell acte, un poema a la nostra Real Senyera, que vos transcrivim a continuació:

¡Oh, Senyera valenciana!
¡Gonfanó de la ciutat!
¡Drap gloriós d’or y de grana
que corona el Rat-Penat!
Vuí, rejuvenint la historia,
mamprens, al vent de la gloria,
altra volta l’antich vol;
y banyante en llum encesa,
per tu, de nostra grandesa,
tornar a eixir lo brillant sol.

No arrives, no, coronada
de sanguinosos llorers,
ni entristixen ta tornada
gemechs de hórfens llastimers.
Entre vítors y alegríes,
tan glorós com ans venies,
vens, ¡oh, penó may vensut!
de donar, en lloch insigne,
al Geni homenaje digne,
y a la Patria honrós tribut.

Triomfalment la Cort d’Espanya
te ha vist, en carro de honor;
y la gent propia y la estranya
se uniren en ta llabor.
Complaguts en ta victoria,
han abaixat de la Gloria
y te han mirat sonrient
(públich digne de tal festa):
lo gran Rey de la Conquesta,
Ausias-March y Sant Vicent.

Tú, tradicional bandera
de Fe, Patria y Llibertat,
a Espanya, a Europa sancera
nostra historia has recordat.
De nostres insignes
poetes, guerrers o sabis,
evocaves lo gran nom;
darrere de tú marjaven,
y al vórelos com passaven,
abaixava el cap tot hom.

Passaven, vestits de malla,
reys, capdills y almogavers,
en perdurable batalla
contra els alarbs traiciones;
passaven pel pla y la serra
consagrant la nostra terra,
ab gloriós bateig de sanch;
y sobre ells, capitá y guía,
Sant Jordi s’aparexía
en son famós cavall blanch.

Pasaven bisbes y frares,
predicadors y romeus;
y a la fe fe nostres pares
vensuts, muslims y juhéus
Reynes que bastíen temples
passaven, donant eixemples,
d’hon l’infern confundit fuig;
y passaven -¡oh, alegría!-
les estreles de María
sobre el sant tosal del Puig.

Passaven, ab la gramalla,
los justicies y els jurats,
donant,per escut y valla,
lo lley a les llibertats;
passaven pavordes, mestres
en tot saber; y los mestres
en les arts del trovador;
y encenent honestes flames,
passaven hermoses dames
doctes en les lleys de amor.

Tota eixa despareguda
y anyorada majestat,
en tú Valencia saluda,
¡Senyea del Rat-Penat!
D’eixes perdudes grandeses
veu brotat noves promeses
plenes de dolsos conhorts;
y tant pots y tan alcances,
que’t fas nunci d’esperances,
tú, la insignia dels recorts!

Teníes tú, quant lo poble
duyes als combats guerrers,
pera defensarte, un noble
Centenar de Ballesters.

Vuí, centenar de centenes,
ab lo calor de les venes
ab la fe que no decáu,
de ta custoria responen;
y millor defensa’t
bandera de amor y pau!

Ab la corbella o l’aixada,
ab llansadora o martell,
ab la ploma may cansada,
ab lo creador pincell,
ab la ma curtida y forta,
ab lo cor, sagrat fornall,
serém per ta gloria, oh, Reyna,
lo Centenar de la feyna
y els Ballesters del trevall.

Jurém per lo nom del pare
que es nostre millor espill;
per lo bes que cada mare
li dona a son tendre fill;
jurém per la llar sagrada,
jurém per la etat pasada,
jurém per lo esvenidor,
jurém ab fe en la victoria,
lluytar sempre per ta gloria
¡Senyera del patri amor!

¿Sabies que gràcies a Lo Rat Penat la Mare de Deu dels Desamparats és patrona de Valéncia?

Des del segle XVII se venia venerant la Mare de Deu dels Desamparats en la seua Capella, sempre reverenciada pel poble valencià; i en 1882, dos segles després, Lo Rat Penat, basant-se en la devoció de la gent i analisant que era considerada patrona en el cor dels valencians, començà a treballar en l’idea del patronat oficial, i el 24 d’abril d’eixe mateix any, el president de la societat, el prestigiós escritor valencià Ramon i Bigné, reunit en la Junta de Govern, acordaren celebrar una festa extraordinària i solemne a la Verge dels Desamparats, i així fer pública l’idea del seua nomenament com a patrona; l’idea fon aceptada en un gran entusiasme popular. Lo Rat Penat i el diari “Las Provincias” actuaren com a caps en la campanya, i junt a l’arquebisbe de la ciutat, aplegaren a comunicar-se en el papa Lleó XIII. Totes les gestions i tràmits realisats tingueren un resultat positiu, ya que el 23 d’abril de 1885, el president, d’aquell moment, de Lo Rat Penat, Feliu Pizcueta, donava la notícia rebuda per telégraf: La Mare de Deu dels Desamparats i dels Sants Innocents era nomenada oficialment Patrona de Valéncia pel papa.

Els valencians celebraren en alegria i solemnitat l’esperat succés; pero a més, i per tal que quedara permanent un monument històric-lliterari, Lo Rat Penat feu una crida als poetes de la nostra terra i així poder arreplegar una Corona Poètica i oferir-la a la Mare de Deu en una magnífica publicació que s’arrematà d’editar el 10 de maig de 1885; eixa “Corona” és una joya editorial que tenim en la nostra biblioteca, a la qual contribuïren en els seus treballs els més famosos poetes valencians de l’época.

Transcrit del llibre “Corona Poètica a la Mare de Deu dels Desamparats” editada per Lo Rat Penat en l’any 1985.

La Bendició de la Real Senyera de Lo Rat Penat

Las Provincias 07/05/1923

Se celebró este acto, que fue brillantí­simo, en el Camarín de la Virgen de los Desamparados, concurrido, además del alcalde, don Juan Artal, el presidente de la Diputación, don Modesto Jiménez de Bentrosa, y oficiando en el acto prelado.

Dicha Senyera, copia fiel de la que se conserva en nuestro Archivo municipal y que evoca las glorias de nuestro antiguo reino, ha sido costeada por la Juventud Valencianista de Lo Rat-Penat. Fueron padrinos en este solemnísimo acto de la bendición el alcalde de Valencia, señor Artal, y la última Reina de los Juegos Florales, la bellísima señorita Rosarito Sanchis Creixach. Nutrido coro de voces entonó la plegaria, letra de don Jose Maria Bayarri y música de Álvaro Marzal, premiada por Lo Rat-Penat.

Finalmente, el elocuente orador sagrado don Hernán Cortés pronunció un elocuente discurso: “Hemos tomado parte de un acto de patriotismo valenciano, porque el patriotismo es religiosidad, en agradecimiento y correspondencia a Dios, que nos dió la tierra bendita en que nacimos.

Porque es religiosidad el patriotismo, cuando Jesucristo tiene lástima de su patria, cuando el pueblo judí­o llora lejos de su tierra. Este acto es también de gran amor a la ciudad de Valencia, porque todo patriotismo descuella en amor a la propia ciudad, que es amor a la madre que descuella en el de toda la familia. Y Valencia florece en la Senyera que se acaba de bendecir.

Es, además el acto de hoy de identidad, de amor y poesía, porque todo ello significa un bandera a los pies de una mujer, la Virgen soberana de cielo y tierra.

Ya tiene Lo Rat-Penat su Senyera, ya tienen los valencianistas pendón que les recuerde las gestas gloriosas de sus antepasados y sea estí­mulo y porvenir.

Solo nos resta, Señora, dirigiros un ruego: que ya que os inclináis hacia nosotros, deis un beso a esta Senyera, porque si os dignáis mirarla y besarla, sería milagrosa, y todos, el ilustre valenciano que la bendice y es columna firme de la Iglesia Española; el Ayuntamiento, la Diputación provincial, este Rat-Penat, sabrán influir su entusiasmo a todos los valencianos para que eleven el nivel de su patria y hagan que broten gritos clamorosos de: ¡Viva Valencia la de la Virgen de los Desamparados!”.

Terminada la ceremonia religiosa, se organizó una lucida comitiva para acompañar la Senyera a la casa social, seguida de la banda de música del Ayuntamiento. El entusiasmo de la juventud, que precedía a la Senyera, fue indescriptible. Fue un paso verdaderamente triunfal de nuestra enseña.

En Lo Rat-Penat fueron obsequiados con un lunch por el presidente, señor Almarche, la bella Reina de la poesía y las autoridades que habían concurrido el acto.

Por la tarde se organizó una brillante velada literario en Lo Rat-Penat, abriendo la sesión el presidente de la sección Joventut de Lo Rat-Penat, don Emilio Cebrián Navarro, leyendo poesías muy inspiradas los señores Alberola, Morante, Porrás, Valero, Gallego, Castañer y Suay Sura, y cerrando la sesión el señor Almarche con un discurso muy patriótico.

¿Saps quin és l’orige del Misteri d’Elig?

Tambe nos portaria massa llunt el voler escodrinyar el començament de la Festa. Fins i tot n’hi ha una historia que nos conta l’arribada miraculosa, per la mar, de la Verge i del Consueta. (El Consueta digam que es la partitura a on està  tot lo que passa en el desenrollament de l’acte. Lo que canta cadascu, i fins el mateix orde de successio de tots els acontenyiments). Tot allo, es conta, aparegue tancat dins d’un baül que portava una inscripcio dient: “Soc per a Elig”. Alli estava la Mare de Deu, i totes les referencies, escrites ademes, per a montar eixa predicacio en honor de la Mare de Deu.

I segur que hi havia gent que tot aixo s’ho creïa; pot ser que encara n’hi haja qui s’ho crega. I, ¿per que hem de llevar-li eixe placer? Tot es possible, encara que hi ha molts descreguts que no ho admeten. No els llevem eixe plaer per imcomprensible que parega. Per la meua part crec que cal atendre’ns als fets que coneixem i que puguen ajudar-nos a coneixer el Misteri, si es que els misteris es poden coneixer.

Perque no es aixo lo que a nosatres nos interessa; ni tan sols si començà  en el segle XII o en el XIV, o en el començament del XV, com volen atres. Pense que nos interessa l’orige formal d’eix acte, hui unic en el mon religios, i no l’orige material que no te, per un atre costat, cap d’importancia.

No es tracta, primordialment, d’una obra de teatre religios, com poden ser els autos sacramentals dels nostres classics castellans, i com tant s’ha dit i seguix dient-se.

Aixina ho he pensat des de que conec el Misteri, i aixina ho dia als ilicitans en conferencia, el dia 10 de novembre de 1982: “No nos enganyem; tot lo que ha de vore en el Misteri, la mimica…, tot ha de ser religios o està  totalment fora de l’ambient; no te cap rao de ser.”

I m’alegra saber que no soc yo a soles qui ho pensa d’eixa manera. Quaranta anys ans que yo ho pensara i ho diguera. Gerardo Diego, en agost de 1943 ya dia:

“Juzgar el Misteri como obra de arte me pare empequeñecerlo. Aquí se debe venir a rezar, plástica, política, musicalmente esa oración incomparable de la Fe y la Belleza, en la que uno no es más que una sílaba muda.

Se nos exige esa asistencia espiritual y solo así­ el Misteri desprende toda su transfigurada y renovadora aura de milenaria y multitudinaria cristianidad”.

I Martí­ Dominguez solia afegir un refra popular que diu:

“No pidas peras al olmo. El olmo es parecido al peral, pero no da peras. El Misteri tiene una gran fronda como olmo: su letra, su música, su teatralidad, su tramoya; pero es su espíritu lo que le confiere su fuego interior y sus frutos de vibración espiritual”.

No; no es tracta d’una cosa cultural simplement. Si fora cultural solament, faria molts anys que s’havera perdut, i no cal ser profeta per a soltar eixa afirmacio. Pense que s’ha de pensar en la fe del poble, en la fe dels ilicitans, inclosos els mestres de capella i tambe el clero. Si el Misteri se convertix en un drama liric, si al Misteri se li dona un atre caracter que no estiga en concordancia en la seua essencia religiosa, l’hauran condenat a mort. La mateixa interpretacio musical no pot ser meramet lirica, ha de ser primordialment religiosa.

Tampoc es tracta, d’una representacio teatral solament religiosa; sino d’una obra que tenia i te com a filosofia l’ensenyansa d’unes veritats doctrinals, -dic be, doctrinals, pero no dogmatiques- i que, per tant, està tota ella entroncada, plenamet, en el mon de la predicacio.

Eix es l’orige del Misteri: explicar als fidels totes aquelles veritats referides a la Mare de Deu, al menys d’aquelles relacionades en el misteri de la Mort i Assuncio de la Mare de Deu; misteri, per una tra part, molt ben estimat en tota l’Edat Mija, i, de manera especial, des de sempre i encara hui, en la part oriental del mon europeu.

Unes vegades es parlava de la Assuncio de la Mare de Deu, sense preocupar-se massa de si havia tingut lloc ans de morir o despres de morta. La tradicio cristalisà en el poble fidel, i fins i tot en els mateixos testimonis apocrifs antics, en la mort i assuncio de la Mare de Deu, tal com ho diem encara hui en llenguage popular.

El fet es que l’iglesia seguix sense dir-nos res de la “mort”, pero sí que ha definit com a veritat dogmatica el fet del “transitus” o pujada al cel de la Mare de Deu. Fon en l’any 1950 quan l’aristocratic Pio XII va definir el dogma de l’Assuncio al cel de la Mare de Deu, pero no es va decantar a parlar de la mort.

Esquematicament podiem dir que l’argument, el fet, diriem millor, desplegat en Elig els dies 14 i 15 d’agost son:

1er El desig de la Mare de Deu de voler anar-se’n en el seu Fill, i, ans d’anar-se’n, de voler als apostols -abans de la seua mort-.

2on La reunio miraculosa dels apostols a l’entorn de la Verge i el soterrar de la Mare de Deu.

3er La presencia dels judeus per a que no se faça el soterrar i el milacre consegüent.

4rt La pujada al cel; i

5nt La coronacio de la Mare de Deu.

Tot aixo seguix, mes o manco, l’orde següent:

-Un chiquet (1), que representa a Maria, entra en l’iglesia i canta varies vegades diferents texts, recortdant diferents moments de la Rendicio: L’hort de les oliveres o de Getsemani, la montanya del Calvari i l’enterro de Jesus o el Sepulcre.

-Maria, ya en el cadafal, o lloc a on desenrolla tot l’acte, diu que vol morir-se per a poder estar en el seu Fill.

Deu li envia un angel que, baixant del cel, li concedix el seu desig i li dona una palma dorada que deura portar fins a la seua sepultura.

Maria vol vore als apostols. L’angel, despres de concedir-li esta nova gracia, torna a pujar-se’n al cel.

Els apostols, sense saber ni com si ni com no, van apareixent a poc a poc -com se diria- i, davant d’ells, despres d’haver-los rebuts, mor la Mare de Deu. (Ara desapareix el chiquet que fa de Maria, i es posa en el llit l’image de la Mare de Deu morta.)

Torna a obrir-se el cel, i els angels, que baixen cantant, despres d’arreplegarse l’image, se’n tornen a pujar com emportant-se l’anima de la Verge.

La segona part d’esta extraordinaria predicacio comença entrant els apostols, presidits per Sant Pere, -atencio, presidits per Sant Pere, ¿mes clar?- que pugen al cadafal i s’agenollen als peus de la Mare morta.

Volen preparar el soterrar, pero de sobte apareixen els judeus que desigen robar el cor de la difunta per a que els apostols no puguen dir despres que ha resucitat. Lluiten judeus i apostols, i maravellosament, un judeu es queda en les mans com paralisades. Els judeus, commocionats, cauen de genolls i, arrepenedits, son batejar per Sant Pere -sempre Sant Pere- i tots junts canten el salm In exitu, antigamnet salm d’enterrament sobre tot en els llibres apocrifs, mentres te lloc el soterrar, i soterrament.

Novament torna a obrir-se el cel i baixen els angels, entren al sepulcre, i s’emporten al cel, en mig de cants de lloança, el cos de la Mare de Deu.

Ans de l’arribada al cel, i per a que no falte res en la predicacio, apareix Sant Tomas que no ha pogut estar junt als demes apostols perque “les Indies m’han ocupat”. -es dir, la seua predicacio l’ha tingut ocupat sense poder vindre-, plorant la seua desgracia.

Novament s’obri el cel i apareix la Trinitat que ix a rebre a la Mare de Deu, coronant-la com a Reina del cel i de la terra.

Tractant-se, puix, d’una predicacio, l’acte es considerava com a acte lliturgic i per aixo s’escomençava con una continuacio de l’ofici, acabat l’ofici lliturgic de les vespes. Una de les consuetes, per a que no hi haja dubtes de que es tracta d’un acte religios i no d’un simple acte teatral, mes o manco important, comença dient:

“Lo acte de la Vespra es lo seguent: que acabades les vespres ix la Maria ab les dos Maries y quatre o sis angels de la hermita de Sant Sebastia on està la capella de Nostra Senyora, y la acompanyen los dos elets ab lo metre de capella, lo vicari foraneo y dos capellans ab sis o huit cavallets a l’iglesia major ab los sons y trompetes, y entra per la porta major y va a l’andador y sonen los ministrils, orgue y campanes, y agenollada sobre dos coxins vellut carmesi, canta…”.

(1) Tots els actors d’esta predicacio son homens. No interva cap de dona. Les dones no han pogut intervindre oficialment en cap realisacio lliturgica fins al concili Vatica II.

Transcrit del Quaderns de Divulgació nº16 de Lo Rat Penat: El Misteri o la Festa d’Elig (Guió Comentat) per Josep Climent i Barber. Any 2000.

¿Saps quines són les finalitats de Lo Rat Penat?

A manera d’esquema expondrem les finalitats i principis bàsics de la societat, principis que apareixen en el discurs de Feliu Pizcueta (primer President) en l’acte Fundacional, aixina com els ideals de Constantí Llombart. Estes finalitats les podem resumir en tres apartats:

– L’exaltació de l’història i la llengua valenciana.

– L’impuls de les arts i de la lliteratura.

– L’amor a la Pàtria Valenciana.

Lo Rat Penat té com a finalitat bàsica, estudiar, investigar, conservar, protegir, donar a conéixer, ensenyar i fomentar el progrés de la llengua i cultures valencianes per mig dels següents mijos: a) Organisant i promovent tota classe d’actes per al coneiximent i ensenyança de la Llengua Valenciana, que és l’idioma oficial de l’Entitat. b) Fomentar estudis, promoure edicions, crear biblioteques i treballar per a enaltir la llengua, cultura i economia valencianes. d) Realisar quantes activitats complementàries es considere necessàries per a conseguir les seues finalitats bàsiques.

Transcrit del llibre Lo Rat Penat VV. AA. Editat pel Consell Valencià de Cultura de la Generalitat Valenciana, any 1996.

LA SOCIETAT LO RAT PENAT: CREADA PER A UNIR.

En qualsevol cas no s’enten la fundacio de Lo Rat Penat sense l’ambient de conciliacio i reconciliacio que consegui la Restauracio de la Monarquia en la persona d’Alfons XII i la Constitucio de 1876, en la que tingue destacada participacio Ciril Amorós i uns atres politics valencians que s’incorporaren i recolzaren el proyecte ratpenatiste.

Esta reflexio sobre la concordia en la societat valenciana, despres d’anys i anys de discordies d’orige politic i social, es necessari perque, insistim, sense ella no es comprén la fundacio de Lo Rat Penat. Els fundadors eren conscients de les diferencies socials dels seus membres, tambe de les diferencies politiques, d’ahi que s’insistira en formar la casa comuna dels poetes de guant i d’espardenya, pero esta concordia tenia, tambe un objectiu que era fomentar les glories de Valencia i el seu antich Realme.

Observem que n’eren moltes les diferencies que separaven als fundadors de Lo Rat Penat, pero el seu imaginari colectiu sobre Valencia coincidia. D’ahi que fora possible la fundacio de Lo Rat Penat.

Viure en una terra en que els seus habitants, els antepassats de Llombart i Llorente, estengueren per primera vegada una lletra de canvi, en concret el 19 de febrer de 1376; erigiren el primer hospital de malalts mentals, en 1409 i a on s’inicia a treballar en l’imprenta, en 1474, produint el primer incunable d’Espanya, en llengua valenciana, podia i pot produir orgull. Pero est orgull, est amor cap a lo propi no es, ni te perque ser, nacionalisme. La memoria dels cursos 1968-69 es un eixemple mes d’amor a la propia colectivitat pero sense el menor indici de nacionalisme. Esta actitut li ve a Lo Rat Penat des dels seus origens. En definitiva, els testimonis en este sentit son constant des de la fundacio de Lo Rat Penat. Servixquen com a eixemple estes paraules de Teodor Llorente que son un resumen magnific de lo que significa Lo Rat Penat i de quin era l’imaginari colectiu que proponia un dels seus mes destacats membres.

“Hay muchas cuestiones que nos dividen y separan en distintos campos, y es legí­tima esa lucha cuando defiende cada uno sus honradas convicciones; pero hay también algo, que nos une a todos: el amor a España , el amor a Valencia, nuestras madres cariñosas; El amor al arte, el amor a la poesí­a, que enaltecen y subliman al espíritu humano. Y así como el pobre inválido del ejército, retirado a su aldea natal, toma la guitarra, humilde representación para el de los idealismos poéticos, y forma corro cantando coplas, que encuentran eco unánime en todos los corazones, yo cantaré lo que es nuestro sentimiento común, lo que tiene por emblema nuestro Rat Penat, la fe, la patria i el amor…” (1)

(1)  Almanaque Las Provincias,1904, p.102.

Transcrit del llibre Història de Lo Rat Penat.

PRIMERS PASSOS DE LO RAT PENAT

Saldat en tan notable exit l’acte public fundacional de Lo Rat Penat, en aquella memorable nit del 31 de juliol i en l’incomparable marc del pabello municipal, aplegà  agost i, en ell, la marcha cap a la Malvarrosa, Betera, els pobles de la provincia de Terol, buscant la brisa del mar i l’aire de la montanya i fugint del caloros estiu de la ciutat de Valencia. L’activitat social se paralisava durant uns mesos i els fundadors i socis de la nova entitat, alla en els seus llocs d’estiueig, meditaven sobre l’exit alcançat i sobre els proyectes de futur. En canvi, tots els inicis son dificils i, maxim, quan son molts els problemes d’infraestructura per a posar en marcha la maquinaria d’una entitat que, d’entrada, carix de local social per a eixercir en exit les seues funcions.

 

Reconstruir en una certa garantia d’exit la vida societaria d’aquells mesos de la primavera d’hivern de 1878 resulta prou dificil per la carencia de documentacio al respecte. El primer Llibre d’Actes (1) “document imprescindible per a coneixer la vida diaria de qualsevol organisme en un minim de garantía” s’inicia en regularitat en giner de 1879 en que se feu carrec de la Secretari­a General aquella persona extraordinariament eficient que fon Ferran Reig i Flores. En una meticulositat digna de tot elogi, ademes de redactar actes i atendre a totes les competencies propies del seu carrec, cada any en el Almanaque de Las Provincias apareixia la memoria anual de la societat en la firma F.R.F. El mateix, conscient del problema que supon el consignar en acta els acorts adoptats en les sessions de govern, ho denuncia en alguna de les seues actes. Per eixemple, en la Junta General corresponent al 30 de març, inicia l’acta en les següents paraules: Reunits els senyors anotats al marge baix la presidencia de D. Felix Pizcueta, y no podentse donar conte de l’acta de la sesio anterior per no haberla rebut el secretari que sotascriu del anterior Sr. Lluch y Soler, se someteren a la aprobacio de la junta general els acorts presos per la Directiva fins esta feja, dels quals foren aprobats per unanimitat los següents…(2). Inclus se formà  una comissio, integrada pels senyors Cuevas, Bodrí­a i Càster per a que passaren per casa del secretari, senyor Lluch, a arreplegar llibres i documents. Despres, afegirà  un escrit en el llibre d’actes per a deixar constancia de tals deficiencies:

 

Extracte del acta de la sesió celebrada per la Junta Directiva el dia 23 de Agost de 1879.

 

En vista de qu’el Secretari que fon d’esta Societat, en son principi, D. Manuel Lluch y Soler, no ha redactat les actes de ninguna de les sesions en que com tal actuà, ni ha contestat  les gestions que se han fet desde entonces ab lo fi de que al menys enviara els antecedents que obraren en son poder y desijant qu’en tot temps conste la falta de atenció de dit Sr. acordà esta Junta, que aixi se consigne en acta y que el pasat acort se fixe en el lloch que debien ocupar les que ha deixat de redactar el repetit Sr. pera que se conega sempre el motiu per el que no s’encontren en el llibre de actes, les que deurien autoriçar el Sr. Lluch en Valencia 20 de Setembre de 1879. Lo Secretari general, Ferran Reig y Flores. V.P. Lo President, Teodor Llorente (3), (4).

 

A les dificultats inicials s’ha d’afegir la carencia de seu social. Les primeres activitats se desenrollaran en l’Ateneu Casino Obrer que els prestà  el local; pero, ya en les primeres reunions de la directiva (26 de giner de 1879) veem com Vicent Boix oferix una de les dependencies de l’Institut del que era Director per a celebrar les reunions, i en la sessio del 9 de febrer se comissiona als senyors Llombart, Carboneres i Bodrí­a per a que busquen casa social. Molt interes posà  la comissio en esta faena ya que en la següent sessio de la junta directiva, el 16 de febrer, se dona conte del lloguer, per cinc quinzets i mig diaris, de la que seri­a la primera seu de l’Entitat, el numero “principal” del carrer de Rubiols; la Comissio pagà  489’50 quinzets pel lloguer del local fins al 24 de maig i adquiri els primers mobles. Les deficients condicions de la seu provisional del carrer de Rubiols, obliguen a continuar les gestions en busca d’un local mes digne; inclus s’aplegà  a comissionar a Labaila, Chapa i Reig per a poder dispondre de local en la Societat d’Agricultura; en agost, s’acorda donar avis a l’amo de la casa de l’abando de la mateixa quan s’encontrara atra en millors condicions i se comissiona als senyors Thous, Llombart i Tramoyeres per a que continuen les seues gestions; sera el 4 d’octubre del mateix any quan se done conte de la que sera la seua Seu definitiva en aquells temps, una antiga casona propietat del Comte de Casal, don Lluís Ibáñez de Lara, en una placeta (Comte de Casal, 2-1ª) del carrer del Moli de Na Rovella, junt als carrerons de Conills i la Magdalena. (5)

 

Encara que l’objectiu principal de la nova Societat fora, al menys en la ment de T. Llorente i el seu grup, com verem en les seues intervencions en l’acta de constitucio de l’entitat en l’Ateneu Casino Obrer, la celebracio dels Jocs Florals, se potenciaren tot tipo d’activitats culturals i recreatives, que resultaran atractives per a una massa social cada vegada en aument i que satisferen tant als llorentins com als llombartians. Molt importants foren els acorts presos en la junta directiva celebrada el 2 de març de 1879: la formacio en quatre seccions (lliteratura, arqueologia, musica i pintura, escultura i arts anexes), segons els estatuts; aixo descarregà  un tant de treball a la secretaria general que se dedicà  a coordinar les activitats. Fon elegit per ad esta Secretarí­a General Ferran Reig i Flores; actuaria com a vicesecretari Ricart Càster. En quant a atres detalls organisatius, un vocal de la Junta Directiva estaria semanalment al front de la societat; la casa permaneixeria oberta fins a la 1 de la nit; inclus s’encarregà  a Llombart que redactara un reglament per al conserge, que deuria dur uniforme i el distintiu de la societat; i, conscients de la necessitat d’aumentar el numero d’associats, essencial a l’iniciar l’activitat de qualsevol societat per a fer front a les grans carencies i necessitats, se nomenà  una comissio integrada pels senyors Cuevas, Llombart, Clemente, Bueso, Miguel, Escalante, Milego, Malbuison, Galiana, Martí­nez Aloy, Melo i Martà­, la primera decisio de la qual fon, la de remetre una circular a totes les personalitats, aixina com donar de baixa als socis que no satisfeen les seues quotes.

 

 

 

(1) Es tracta d’un volum sense paginar en l’encapçalament del qual, en fulla orlada baix l’escut de l’entitat, se llig: LO RAT-PENAT. Societat de amadors de les glories de Valencia y son antich Realme. JUNTA DIRECTIVA. ACTES. (d’atra ma: 1879 a 1881. No 1). Consta de 170 pagines, ocupant les 147 inicials les actes de la junta directiva i les 23 restants les actes de la Junta General, encapçalades per la de la sessio constitutiva de l’entitat, celebrada el 7 de juny de 1878 en el Ateneu-Casino Obrer.

 

(2)Llibre d’Actes de Lo Rat Penat. Anys 1879-1881.

 

(3) Llibre d’Actes de Lo Rat Penat. Anys 1879-1881.

 

(4) Possiblement, haja de vore en esta desidia per part de Lluch Soler la seua desconfiança cap al grup dirigent que el porta a apartar-se de l’entitat junt en atres poetes i escritors que, en estos primers anys, desconfiaren tant del grup de patricis com del republicanisme de Llombart i Escalante; tal es el cas d’Altet i Ruate, mossen Josep Peris Pasqual, Rafael Maria Liern, Francesc Palanca i Roca. Actitut que adoptaren, aixi mateix, el grup de revolucionaris de 1868 a on s’encontrava  Ramon Andrés Cabrelles, discipul de Llombart, Sanmartí­n i Aguirre, Manuel Lluch i Soler i Josep Aguirre.

 

(5) Casa que en el temps desapareixeria al formar part dels solars en els que despres se construiria l’actual Mercat Central.

 

Transcrit del llibre Història de Lo Rat Penat: Capitul I NAIXIMENT DE LO RAT PENAT (1878-1902).