¿Saps quin és l’orige del Misteri d’Elig?

Tambe nos portaria massa llunt el voler escodrinyar el començament de la Festa. Fins i tot n’hi ha una historia que nos conta l’arribada miraculosa, per la mar, de la Verge i del Consueta. (El Consueta digam que es la partitura a on està  tot lo que passa en el desenrollament de l’acte. Lo que canta cadascu, i fins el mateix orde de successio de tots els acontenyiments). Tot allo, es conta, aparegue tancat dins d’un baül que portava una inscripcio dient: “Soc per a Elig”. Alli estava la Mare de Deu, i totes les referencies, escrites ademes, per a montar eixa predicacio en honor de la Mare de Deu.

I segur que hi havia gent que tot aixo s’ho creïa; pot ser que encara n’hi haja qui s’ho crega. I, ¿per que hem de llevar-li eixe placer? Tot es possible, encara que hi ha molts descreguts que no ho admeten. No els llevem eixe plaer per imcomprensible que parega. Per la meua part crec que cal atendre’ns als fets que coneixem i que puguen ajudar-nos a coneixer el Misteri, si es que els misteris es poden coneixer.

Perque no es aixo lo que a nosatres nos interessa; ni tan sols si començà  en el segle XII o en el XIV, o en el començament del XV, com volen atres. Pense que nos interessa l’orige formal d’eix acte, hui unic en el mon religios, i no l’orige material que no te, per un atre costat, cap d’importancia.

No es tracta, primordialment, d’una obra de teatre religios, com poden ser els autos sacramentals dels nostres classics castellans, i com tant s’ha dit i seguix dient-se.

Aixina ho he pensat des de que conec el Misteri, i aixina ho dia als ilicitans en conferencia, el dia 10 de novembre de 1982: “No nos enganyem; tot lo que ha de vore en el Misteri, la mimica…, tot ha de ser religios o està  totalment fora de l’ambient; no te cap rao de ser.”

I m’alegra saber que no soc yo a soles qui ho pensa d’eixa manera. Quaranta anys ans que yo ho pensara i ho diguera. Gerardo Diego, en agost de 1943 ya dia:

“Juzgar el Misteri como obra de arte me pare empequeñecerlo. Aquí se debe venir a rezar, plástica, política, musicalmente esa oración incomparable de la Fe y la Belleza, en la que uno no es más que una sílaba muda.

Se nos exige esa asistencia espiritual y solo así­ el Misteri desprende toda su transfigurada y renovadora aura de milenaria y multitudinaria cristianidad”.

I Martí­ Dominguez solia afegir un refra popular que diu:

“No pidas peras al olmo. El olmo es parecido al peral, pero no da peras. El Misteri tiene una gran fronda como olmo: su letra, su música, su teatralidad, su tramoya; pero es su espíritu lo que le confiere su fuego interior y sus frutos de vibración espiritual”.

No; no es tracta d’una cosa cultural simplement. Si fora cultural solament, faria molts anys que s’havera perdut, i no cal ser profeta per a soltar eixa afirmacio. Pense que s’ha de pensar en la fe del poble, en la fe dels ilicitans, inclosos els mestres de capella i tambe el clero. Si el Misteri se convertix en un drama liric, si al Misteri se li dona un atre caracter que no estiga en concordancia en la seua essencia religiosa, l’hauran condenat a mort. La mateixa interpretacio musical no pot ser meramet lirica, ha de ser primordialment religiosa.

Tampoc es tracta, d’una representacio teatral solament religiosa; sino d’una obra que tenia i te com a filosofia l’ensenyansa d’unes veritats doctrinals, -dic be, doctrinals, pero no dogmatiques- i que, per tant, està tota ella entroncada, plenamet, en el mon de la predicacio.

Eix es l’orige del Misteri: explicar als fidels totes aquelles veritats referides a la Mare de Deu, al menys d’aquelles relacionades en el misteri de la Mort i Assuncio de la Mare de Deu; misteri, per una tra part, molt ben estimat en tota l’Edat Mija, i, de manera especial, des de sempre i encara hui, en la part oriental del mon europeu.

Unes vegades es parlava de la Assuncio de la Mare de Deu, sense preocupar-se massa de si havia tingut lloc ans de morir o despres de morta. La tradicio cristalisà en el poble fidel, i fins i tot en els mateixos testimonis apocrifs antics, en la mort i assuncio de la Mare de Deu, tal com ho diem encara hui en llenguage popular.

El fet es que l’iglesia seguix sense dir-nos res de la “mort”, pero sí que ha definit com a veritat dogmatica el fet del “transitus” o pujada al cel de la Mare de Deu. Fon en l’any 1950 quan l’aristocratic Pio XII va definir el dogma de l’Assuncio al cel de la Mare de Deu, pero no es va decantar a parlar de la mort.

Esquematicament podiem dir que l’argument, el fet, diriem millor, desplegat en Elig els dies 14 i 15 d’agost son:

1er El desig de la Mare de Deu de voler anar-se’n en el seu Fill, i, ans d’anar-se’n, de voler als apostols -abans de la seua mort-.

2on La reunio miraculosa dels apostols a l’entorn de la Verge i el soterrar de la Mare de Deu.

3er La presencia dels judeus per a que no se faça el soterrar i el milacre consegüent.

4rt La pujada al cel; i

5nt La coronacio de la Mare de Deu.

Tot aixo seguix, mes o manco, l’orde següent:

-Un chiquet (1), que representa a Maria, entra en l’iglesia i canta varies vegades diferents texts, recortdant diferents moments de la Rendicio: L’hort de les oliveres o de Getsemani, la montanya del Calvari i l’enterro de Jesus o el Sepulcre.

-Maria, ya en el cadafal, o lloc a on desenrolla tot l’acte, diu que vol morir-se per a poder estar en el seu Fill.

Deu li envia un angel que, baixant del cel, li concedix el seu desig i li dona una palma dorada que deura portar fins a la seua sepultura.

Maria vol vore als apostols. L’angel, despres de concedir-li esta nova gracia, torna a pujar-se’n al cel.

Els apostols, sense saber ni com si ni com no, van apareixent a poc a poc -com se diria- i, davant d’ells, despres d’haver-los rebuts, mor la Mare de Deu. (Ara desapareix el chiquet que fa de Maria, i es posa en el llit l’image de la Mare de Deu morta.)

Torna a obrir-se el cel, i els angels, que baixen cantant, despres d’arreplegarse l’image, se’n tornen a pujar com emportant-se l’anima de la Verge.

La segona part d’esta extraordinaria predicacio comença entrant els apostols, presidits per Sant Pere, -atencio, presidits per Sant Pere, ¿mes clar?- que pugen al cadafal i s’agenollen als peus de la Mare morta.

Volen preparar el soterrar, pero de sobte apareixen els judeus que desigen robar el cor de la difunta per a que els apostols no puguen dir despres que ha resucitat. Lluiten judeus i apostols, i maravellosament, un judeu es queda en les mans com paralisades. Els judeus, commocionats, cauen de genolls i, arrepenedits, son batejar per Sant Pere -sempre Sant Pere- i tots junts canten el salm In exitu, antigamnet salm d’enterrament sobre tot en els llibres apocrifs, mentres te lloc el soterrar, i soterrament.

Novament torna a obrir-se el cel i baixen els angels, entren al sepulcre, i s’emporten al cel, en mig de cants de lloança, el cos de la Mare de Deu.

Ans de l’arribada al cel, i per a que no falte res en la predicacio, apareix Sant Tomas que no ha pogut estar junt als demes apostols perque “les Indies m’han ocupat”. -es dir, la seua predicacio l’ha tingut ocupat sense poder vindre-, plorant la seua desgracia.

Novament s’obri el cel i apareix la Trinitat que ix a rebre a la Mare de Deu, coronant-la com a Reina del cel i de la terra.

Tractant-se, puix, d’una predicacio, l’acte es considerava com a acte lliturgic i per aixo s’escomençava con una continuacio de l’ofici, acabat l’ofici lliturgic de les vespes. Una de les consuetes, per a que no hi haja dubtes de que es tracta d’un acte religios i no d’un simple acte teatral, mes o manco important, comença dient:

“Lo acte de la Vespra es lo seguent: que acabades les vespres ix la Maria ab les dos Maries y quatre o sis angels de la hermita de Sant Sebastia on està la capella de Nostra Senyora, y la acompanyen los dos elets ab lo metre de capella, lo vicari foraneo y dos capellans ab sis o huit cavallets a l’iglesia major ab los sons y trompetes, y entra per la porta major y va a l’andador y sonen los ministrils, orgue y campanes, y agenollada sobre dos coxins vellut carmesi, canta…”.

(1) Tots els actors d’esta predicacio son homens. No interva cap de dona. Les dones no han pogut intervindre oficialment en cap realisacio lliturgica fins al concili Vatica II.

Transcrit del Quaderns de Divulgació nº16 de Lo Rat Penat: El Misteri o la Festa d’Elig (Guió Comentat) per Josep Climent i Barber. Any 2000.