El món vicentí sempre ha estat molt lligat a Lo Rat Penat i més quan es tracta de rememorar aspectes de la cultura popular valenciana.
La representació dels miracles de Sant Vicent Ferrer es realisa en unes elevacions nomenades “Altars”. El primer altar del qual es té constància data de 1461, sis anys després de la canonisació del sant, pero el concurs de milacres arranca en la década dels anys 40. No s´han de confondre els Milacres en els Altars, no són lo mateix, els Milacres aprofiten l´estructura de l’Altar per a ser representats.
Lo Rat Penat continua organisant cada any este concurs que va adquirint nous adeptes.
Història
Una de les primeres tradicions que Lo Rat Penat va tractar de reviure fon la dels ‘Milacres de Sant Vicent Ferrer’. Dolça i entranyable tradició que segons historiadors i cronistes com Orellana, Martínez Ortiz, Vidal i Micó, Almela i Vives, Cervera o més modernament Josep Francesc Ballester-Olmos i Anguís en el seu llibre San Vicente Ferrer y la ‘Plaça del Mercat’, nos detallen i recorden lo ya sabut: que arranca en el segle XV, concretament en 1461, sis anys després de la Canonisació de Sant Vicent, en demanar un veí del carrer de la Mar permís a les autoritats per a alçar un altar retaule en l’image del sant sobre la porta de la casa natalícia coneguda popularment pel ‘pouet’. Este veí de la placeta dels Ams, Joan Garrigues, volia ofrenar un públic tribut d’agraïment a Sant Vicent recordant el milacre que li feu a son pare, Antoni Garrigues, de menut, quan malalt d’unes nafres o llagues que tenia en el coll i que els meges no acertaren a sanar, a instància de sos yayos que suplicaren a Guillem Ferrer, notari i pare del futur sant que ya tenia fama de taumaturc, que intercedira pel menut Antoni demanant-li a son fill que intentara ajudar-lo recomant-lo davant de Deu. El chiquet sant besà les ferides de l’amiguet malalt i este, a ben poc, curà.
Tal volta el nom de l’Altar —que no té res a vore en ‘Milacre’, a voltes s’associen l’un en l’atre— ve d’ahí, puix per diverses commemoracions o festes centenàries i seguint als mateixos cronistes la ciutat, venia alçant altars en la via pública.
Estos altars fins fa poc de temps —i encara en queda d’ells alguna mostra com el que posa l’Associació del Milacre del Mocadoret en el carrer que du el seu nom— eren de teles que cobrien la paret des dels primers balcons i popularment es dien ‘de florero’. En domàs roig per lo general, combinat o fent dibuixos en uns atres colors, es decoraven el fondo i els baixos dels carafals o entaulats de fusta deixant pels costats unes menudes escales. Sobre el mig i en lo alt es posava una estampa o dibuix del sant, unes llums laterals, flors i, més tart, uns cartells en prosa o vers que relataven el milacre que es volia commemorar per tal que la gent sabera el motiu exacte pel qual s’alçava l’altar. Després aquells altars-escenaris servirien per a que es declamaren romanços, es feren diàlecs i encara converses o charrades entre varis personages pero, per lo que deduïm, sense acció alguna seria una espècie de llectura expressiva del fet miraculós que es recordava. També sabem que estos entaulats estagueren un temps ocupats per ‘bults’ —possiblement de fusta conforme a la moda dels temps aquells— a imitació dels que encara podem vore en l’iglésia de Sant Esteve el dia de Sant Vicent Màrtir, junt a la pila batismal, representant als personages que assistiren al bateig del sant.
Estes figures corporees i vestides en consonància a lo que allí es venia a dir o a recordar, i algunes en moviment de braços o caps per un filet tensat des de baix de l’entaulat, donaven sentit a les ocultes veus narratives mes que, segons Manuel Gonzàlez Martí nos deixara escrit en 1943 en transcriure un manuscrit de primeries del sigle XIX, estos ninots o bults no n’eren més de tres o quatre, representant a Sant Vicent, al Motilo, al Dimoni i ad algun home o dòna, els que omplien l’entaulat ya que fins el 1805 no comencen a prendre part els menuts actors, tal i com arreplega el professor Ballester-Olmos i Anguís en l’obra abans citada.
No volem fer una història exahustiva de cada Associació de les que hui conformen la Junta Central Vicentina, puix no es cosa que nos pertoca fer en estos apunts històrics de la nostra Societat, mes sí deixar constància al menys de que esta ‘Junta Central Vicentina de les Asociaciones’, tal com s’acordà nomenar-la, segons l’Acta Fundacional del 5 d’abril de 1943 —, per cert, a poc va perdre lo de les ‘Asociaciones’ per a quedar-se en les tres paraules per les que prendria personalitat i nom definitiu—, va nàixer per tal d’aglutinar a totes les Associacions Vicentines que existien en la ciutat i per tal de donar, com venia demanant-ho Lo Rat Penat, una serietat davant de les autoritats a les que se’ls oferia la Presidència nata com vorem més avant i una harmonia participativa en el Concurs de Milacres que l’any abans ya tornara a ser convocat per la nostra Societat.
L’idea d’esta Junta Central va partir de l’Altar del Tossal, en concret de son president, Antoni Rossi i Torres, pare de l’actual en el mateix Altar i qui nos facilita les notes. Es feren els corresponents Estatuts que foren aprovats pel Governador Civil de Valéncia, Francisco Javier Planas de Tovar, i donà el ‘Nihil Obstat’ l’Arquebisbe Prudencio Melo i Alcalde.
En estos Estatuts figura com a President nat l’Alcalde de la Ciutat, i en la seua representació el Regidor de Fires i Festes de l’Ajuntament, que llavors ho era Martí Domínguez i Barberà i, per tant, la persona que actuà com a primer President en funcions. La Secretaria l’ocupà Antoni Rossi i Torres, per l’Altar del Tossal; el Tesorer fon Jesús Lleó i Motes, per l’Associació del Pilar, i les distintes vocalies foren designades als representants dels Altars de la ciutat: Tros-Alt (com era conegut per aquells anys), Pilar, Mar, Mercat, Plaça de la Verge, Russafa, Mocadoret, i Festa dels Chiquets del Carrer de Sant Vicent. Tres anys després, en 1946, s’incorporaria El Carme.
Ademés d’estes representacions actives dels Altars o Associacions estaven en veu i vot les del Convent dels PP. Dominics en la figura del Pare Superior de l’Orde, el Delegat de Govern Civil, el President de la Junta Central Fallera, el delegat del Capítul Metropolità, el President del Colege Notarial de Valéncia i la nostra Entitat en la persona del seu President i d’una atra que este designara, per a, en nom de Lo Rat Penat ser l’organisador del Concurs.
Ya més tart i de manera voluntària anirien afegint-se les diverses Associacions que ho solicitaren de fòra i dins del terme de la ciutat fins a conformar l’ample número que hui configura la Junta Central Vicentina.
La missió per tant d’esta Junta, a part, clar està, de servir per a ‘donar honra i glòria a Deu i de perpetuar la memòria del nostre patrici Sant Vicent Ferrer i de fomentar son cult i veneració’, és la de fomentar i coordinar idees i actuacions colectives per tal de fer més dignes els festejos públics en la participació de tots els que formen la gran família vicentina, i promoure i sostindre i patrocinar les despeses que s’originen en els concursos i els diversos actes que es duen a terme per a lo que conta en un presupost municipal de Festes i Cultura Popular.
També és missió d’ella escollir i nomenar, com a cap representatiu que ho es de totes les demés Associacions, a l’Honorable Clavariesa que presidix les festes anuals i corporatives, costum que començà en l’any 1961; organisar l’acte solemne de la seua proclamació, que sol fer-se en el saló de lo que fon refectori de l’antic convent de Sant Domenc, lloc de tantes evocacions vicentines; els actes oficials com la processó, l’ofrena de flors al monument de Sant Vicent en la plaça de Tetuan i el Dia de la Paraula Valenciana.
Creem que és magnífica la labor que du a terme la Junta Central Vicentina. Hui és una entitat sòlida i respectada per tots, per les autoritats i pel poble, i cada any es nota l’afecte i l’admiració que desperta entre els creyents o no quan la gent manifesta la seua simpatia acodint als actes públics que es fan cada vegada en major número, devoció i aplaudiment.
Lo Rat Penat, com a integrant d’ella, pren part en tots ells i entre les diverses i emotives actuacions que ha estat present cal destacar l’acte solemne de la concessió de la seua Medalla a la Verge dels Desamparats el dia 5 d’abril de 1982, aixina com la que se li va oferir al Papa Joan Pau II en el mateix any en motiu de la seua visita a Valéncia, i sempre, és de justícia dir-ho, ha encontrat l’alegria de vore’s acaronat i volgut per tots els que són i formen la Junta Central, sense oblidar a cap Altar ni Associació vicentina. Entre elles la nostra Entitat és i se sent un membre més, respectuosa i respectada en totes les opinions i, sempre, una veu valenciana que encontra caliu, conreu i comprensió en la seua cultural missió.