Comunicat de Lo Rat Penat al món faller

Lo Rat Penat insta al món faller i a tota la societat valenciana a defendre la festa de les falles front a les ingerències del pancatalanisme i demana la dimissió de l’alcalde de Valéncia, Sr. Ribó, pel seu silenci còmpliç i colaboracioniste en els interessos del nacionalisme català en una nova afrenta a la cultura valenciana i a la nostra festa més universal.

Davant les notícies aparegudes en els mijos de comunicació, en les que se denuncia l’inclusió i apropiació de la Festa de les Falles com a part de les tradicions i festes “catalanes”, en una exposició de l’Ajuntament de Barcelona, que presidix la Sra. Ada Colau, Lo Rat Penat, decana de les institucions culturals valencianes, fa públic el seu rebuig ad estes afirmacions, pagades en diners públics, per ser una manifesta falsetat, per ser una ofensa als valencians i per contribuir a proyectar una falsa image de pertinença als inexistents països catalans.

Igualment demana a l’Ajuntament de Valéncia, que oficialment i de forma contundent reclame a l’Ajuntament de Barcelona que elimine esta alusió a la festa de les falles i de qualsevol atra que incloga a les festes i tradicions valencianes dins de les catalanes. Pero, lamentablement, hem de denunciar el silenci còmpliç de l’alcalde de Valéncia, el català Sr. Ribó, que front ad esta nova agressió a una de les expressions més importants de la cultura valenciana, calla i mira cap a un atre costat com si no fora en ell la cosa, calificant-la, per fonts oficials, de “polémica ajena”.

Lo Rat Penat, se solidarisa en tot el món faller i demana a la societat valenciana la seua unió en la defensa de les senyes d’identitat valencianes, de la que la Festa de les Falles és un exponent singular i únic de la nostra cultura i que té la màxima protecció com a Patrimoni de l’Humanitat.

Presentació “Aire, fòc i desig” i Homenage a Vicent Lluís Simó Santonja

Huit anys més tart de la presentació de “Li ho diguí a la nit” (“Se lo dije a la noche”, poemari traduït a totes les llengües ibèriques) en l’Ateneu Mercantil de Valéncia, el seu autor, el burgalés Juan Carlos García Hoyuelos, torna a la capital valenciana a presentar “Aire, fòc i desig” (“Aire, fuego y deseo”), un proyecte poètic-musical compromés en la dignificació i defensa dels drets llingüístics dels habitants d’Ibèria.

Este poemari, publicat per “Edicions Beta III Mileni” en l’any 2016, conta en un llarc recorregut de presentacions, han segut vint ciutats d’Ibèria (Espanya, Portugal i Andorra), aixina com en Tel Aviv, encontre cultural en la comunitat sefardita d’Israel, organisat per l’Institut Cervantes i vàries associacions sefardites, com “Sefarad” o la “Autoridad Nasionala del Ladino”, entre unes atres.

El pròlec, escrit en ladino, és obra de les poetes sefardites Matilda Matilda Koén-Sarano y Margalit Matitihau. Ha inclòs en el llibre versos en tots els idiomes de la península i en algunes varietats llingüístiques, aquelles en una important trayectòria lliterària: valencià, català, portugués, gallec, a fala (llengua del Valle de Jálama, al noroest de la província de Càceres, junt a Portugal), asturleonés, extremeny, vasc, aragonés, occità de la Vall d’Aran, murcià o anglés (oficial en Gibraltar). Ademés, incorpora poemes traduïts al romaní (llengua dels gitanos) i inclús al ladino o sefardita, en homenage als prop de 150.000 judeus que mantenen viva esta llengua gestada en Espanya des de fa més de 500 anys.

Per part del valencià, els traductors han segut Bernat Arlandis i Mañó, Gonzalo Romero Casaña (en representació de l’Associació Cardona Vives), Vicent Ramon Calatayud i Tortosa, Josep Cubells Puertes, Josué Damià Ferrer i Ortells, Josep Lluís Garcia Ferrada, Josep Vicent Garrido, Josep Esteve Rico Sogorb, Joan Benet Rodríguez Manzanares, Daniel Sala Giner, Joan Ignaci Serrano i Sànchez, Vicent Lluís Simó Santonja i Nelo Solís i Martínez. Aixina mateix, el duo Josep Cubells & Isabel Doceda i el cantautor Vicent Savall varen colaborar en el CD que acompanya al poemari (33 cançons), versions musicals d’algunes de les seues poesies en les distintes llengües ibèriques.

La velada poètic-musical, que rendirà homenage a u dels traductors al valencià de “Aire, fòc i desig”, el juriste, professor, investigador, escritor i decà d’honor de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana Vicent Lluís Simó Santonja (Alcoy, 1932 – Valéncia, 2014), se celebrarà el dijous, 12 de decembre, a les 19:30 hores, en la sèu de Lo Rat Penat, ubicada en el carrer del Trinquet de Cavallers, 9 de Valéncia.

L’autor castellà serà presentat per Òscar Rueda i Pitarque, director dels Cursos de llengua valenciana de Lo Rat Penat i vicepresident de Formació de l’entitat, als qui acompanyaran alguns dels traductors al valencià, com Josep Vicent Garrido, Joan Benet Rodríguez Manzanares i Joan Ignaci Serrano i Sànchez. També recitaran poemes en valencià l’articulista i escritora Ana Maria Bayot i Carrascosa, l’escritora Maria Jesús Coves, la rapsoda Imma Frías i Fenollosa i el cantautor Vicent Savall Vidal, mentres que Ángeles de Lamo Corredor (integrant del Grup Lliterari de Paraules a Poemes de Quart de Poblet) ho farà en castellà. Ademés de proyeccions musicals d’algunes cançons del CD “Aire, fòc i desig”, podrem gojar en directe de l’actuació musical de Josep Cubells & Isabel Doceda. Tancarà l’acte Enric Esteve i Mollà, president de Lo Rat Penat.

FALLO DEL JURAT DEL CONCURS DE LLIBRETS DE FALLA 2019

Com ve fent des de 1903, Lo Rat Penat ha convocat este certamen lliterari faller i festiu fent l´anual crida a les Comissions Falleres i als poetes valencians per a participar en este Concurs de Llibrets on l´humor, l´ingeni i la gràcia, a més de la rima i tècnica dels seus versos són els protagonistes d´esta part fonamental de la lliteratura en Llengua Valenciana i de la nostra Festa més universal.

Enguany s’ha tornat a conseguir un nou èxit de participació en el Concurs de Llibrets, ya que les Comissions Falleres han presentat un total de 303 llibrets per a participar en les diverses seccions del certamen.

El president de Lo Rat Penat, Enric Esteve ha declarat “… nos ompli d’orgull eixa confiança del món faller en la nostra institució cultural, que des de la seua fundació en 1878 té com a objectius la defensa, promoció, ensenyança i difusió de la llengua, cultura i tradicions valencianes. Este concurs s’ha convertit, a lo llarc de més de cent anys, en el referent de la lliteratura festiva en Llengua Valenciana”.

Lo Rat Penat sempre ha estat al costat de les Falles i dels fallers. Ya a finals del sigle XIX era la societat Lo Rat Penat la que premiava a les millors falles.

Entre els aspectes a protegir que figuren en l’expedient de la declaració la UNESCO de la festa de les Falles com a Patrimoni Immaterial de l’Humanitat, se fa menció expressa a la llabor de Lo Rat Penat en la celebració d’este Concurs de Llibrets que potencia la lliteratura satírica en llengua valenciana.

Este centenari concurs, en el que es repartiran els premis en estandart per a les falles, és possible gràcies a la colaboració dels següents patrocinadors: Excm. Ajuntament de Valéncia, Excma. Diputació de Valéncia, Las Provincias, Levante-EMV, La Casa de Los Falleros, Armando Serra, Família Peris, Família Camps, Família Melià, Família Delmonte, Família Alapont, Família Bea i Família Ramon-García.

 

Per a descarregar-te el veredicte del jurat en pdf, ací baix.

Fallo Concurs Llibrets Falla 2019

 

FALLO DEL JURAT DEL CONCURS DE LLIBRETS DE FALLA 2018

Com ve fent des de 1903, Lo Rat Penat convoca el tradicional Concurs de Llibrets de Falla fent l’anual crida a les Comissions Falleres i als nostres poetes per a participar en este certamen a on l’humor, l’ingeni i la gràcia, a més de la rima i tècnica dels seus versos són els protagonistes d’esta part fonamental de la llengua i cultura valencianes i de la nostra Festa més universal.
Lo Rat Penat sempre ha estat al costat de les Falles i dels fallers. Ya a finals del sigle XIX era la societat Lo Rat Penat la que premiava a les millors falles. La UNESCO ha declarat a la festa de les Falles com a Patrimoni Immaterial de l’Humanitat, i entre els aspectes a protegir que figuren en l’expedient de la declaració se fa menció expressa a la llabor de Lo Rat Penat en la celebració d’este Concurs de Llibrets que potencia la lliteratura satírica en llengua valenciana.
Des de Lo Rat Penat volem expressar-vos el nostre agraïment per la massiva participació en el Concurs de Llibrets de Falla. Enguany s’ha tornat a conseguir un nou récort de participació en el Concurs de Llibrets, ya que les Comissions Falleres han presentat un total de 310 llibrets per a competir en les diverses seccions del certamen.
Este centenari concurs, en que es repartiran un total de 250 premis en estandart per a les falles, és possible gràcies a la colaboració dels següents patrocinadors: Excm. Ajuntament de Valéncia, Excma. Diputació de Valéncia, Las Provincias, Levante-EMV, La Casa de Los Falleros, Patronat de la RACV, Camping Les Palmeres, Armando Serra, Família Peris, Família Camps, Família Melià, Família Delmonte, Família Alapont, Família Bea i Família Ramon-García.


Valéncia, 6 de març de 2018

Per a descarregar-te el veredicto del jurat en pdf ací baix

Veredicte Jurat Llibrets 2018

Lo Rat Penat per la recuperació del Dret Civil Valencià

El president de Lo Rat Penat, Enric Esteve, ha rebut al president de l’Associació de Juristes Valencians, José Ramon Chirivella, qui li ha expressat les accions i gestions que estan realisant en institucions, ajuntaments i societat civil valenciana per a conseguir el màxim recolzament per a que s’inicien les accions necessàries per a recuperar plenament el Dret Civil Valencià, i corregir aixina una injustícia que s’allarga des del sigle XVIII en la pèrdua dels Furs. Una injustícia que encara ho és més, quan atres comunitats que també el pergueren ya fa temps que el recuperaren.

Des de Lo Rat Penat s’ha recolzat esta iniciativa, celebrant conferències, Foro d’Opinió,.. per a concienciar a la societat valenciana de la necessitat de l’unió per a reclamar lo que nos correspon.

La centenària institució cultural demana l’unió i l’implicació de tots els grups polítics que tenen representació en les Corts Valencianes per a conseguir que la Generalitat Valenciana recupere la plena competència per a llegislar en matèria de Dret Civil Valencià, realisant les gestions necessàries per a la reforma constitucional que ho faça possible.

(Fotografia: Enric Esteve, president de Lo Rat Penat, José Ramon Chirivella, president de l’Associació de Juristes Valencians, Fernando Millán i Òscar Rueda, vicepresidents de Lo Rat Penat.)

Equilibri entre extrems

Repassant, per circumstàncies casuals, el text de l’història de Lo Rat Penat –139 anys del devindre de Valéncia– al mateix temps que es succeïen notícies inquietants per a la pau i l’estabilitat social, u es dona conte de fins a quin punt la nostra història recent ha contat en moments de pareguda sossobra.

Lo Rat Penat naixqué baix l’influx de tres personalitats ben diferents: Teodor Llorente –conservador–, Feliu Pizcueta –lliberal– i Constantí Llombart –republicà–. L’entitat no naixia, per tant, com a representant d’una tendència ideològica o social concreta, sino en aspiracions de transversalitat, com transversals són l’identitat, la llengua o les costums de tot un poble. Per cert: un poble format per persones individuals, que no es definixen en funció de lo que voten o de l’equip de fútbol al que seguixen –si és que voten o els agrada el fútbol– sino per interessos en part més bàsics i en part prou més complexos que els que marquen com a ‘ortodoxos’ els creadors oficials d’opinió política.

De fet, en les necessàries llums i ombres de tota obra humana, si Lo Rat Penat ha conseguit aplegar ‘a vell’, a pesar d’epidèmies, castàstrofes naturals, canvis de règim, guerres i dictadures, és perque ha sabut navegar en les aigües d’un poble que mai s’ha acabat de sentir identificat en ‘els que manen’. Bàsicament, perque no sempre manen els mateixos, i perque els que manen no deixen de fer-ho en una circumstància conjuntural que canviarà tart o pronte. Lo Rat Penat participà activament en els moviments valencianistes i autonomistes de la Segona República –contant en significats membres de clar raïlam catòlic i conservador– i contra tot pronòstic conseguí mantindre’s actiu també en els anys més foscs de la dictadura franquista –a pesar de contar, igualment, en importants socis d’ideologia republicana o nacionalista valenciana–, per be que a costa d’un férreu control censurador de les autoritats; lo que no impedí que en 1949, només dèu anys més tart de la conclusió de la guerra civil, s’iniciaren les classes d’una llengua valenciana distinta a la que el règim postulava com a única susceptible de ser considerada ‘espanyola’.

La bona veritat és que tota obra que aspira a ser patrimoni de tots, i no a soles d’uns quants, no pot basar-se en la polarisació, en el desencontre, en la radicalitat, sino en el diàlec, l’acort, la convivència entre diferents. Inclús en els moments en els que més difícil pareix que puguen donar-se. Siga una entitat cultural o, més encara, l’organisació política d’un Estat. Tingam-ho clar: la polarisació social és la precursora de la catàstrofe. És mil voltes preferible un sistema en el que ningú està plenament satisfet pero que resulta soportable per al 90% de la població, que un atre sistema perfecte per al 50% i absolutament inacceptable per a l’atre 50%. Relliggam la nostra història recent per a donar-nos conte.

ÒSCAR RUEDA.-

La festa de Sant Donís

El 9 d’Octubre és molt important en Valéncia puix que, precisament eixe dia se conmemora l’entrada en la capital de Jaume I, data en que l’església celebra la festivitat del màrtir i bisbe de París, Sant Donís. La ciutat començà a celebrar este fet des de 1338, any en el qual el Consell General decidí que es festejara l’efemèrides solemnement, en un processó general i fent donació d’almoines als pobres i religiosos de les obres mendicants.

En els primers temps, la festa va consistir en la celebració de processons al Monasteri de Sant Vicent Màrtir, en la realisació de funcions religioses i distribució d’almoines. Mes avant, se va instituir la costum de pronunciar i escoltar un sermó de caràcter històric en la Sèu (el conegut Sermó de la Conquesta). Este és un acte de caràcter religiós el qual consistia en un discurs evangèlic que es predicava als fidels, fent referència a l’efemèrides històrica, i per això se’l nomenava de la Conquesta. Estos podien ser impresos, com passà en el sermó pronunciat en 1666 pel Dr. Gaspar Blay Arbuixech i que portava el títul del “Sermo de la Sancta Conquista de la molt insigne, noble, lleal e coronada ciutat de Valencia”.

Des de el punt de vista lliterari, els sermons constituïxen les primeres aportacions a l’oratòria que es realisen en Valéncia, remontant-se els primers al segle XIV.

En el sigle XV, la festa va adquirir un caràcter més alegre: des dels principals edificis es cremava pólvora i es feen esclatar piuletes i trons. En posterioritat, els mestres confiters de la ciutat crearen uns dolços especials per ad eixe dia: les piuletes i els tronadors, aixina com fruites i figuretes de massapà.

També es va establir la costum de que els jóvens obsequiaren a les seues novies en la « Mocaorà », present que consistia en un mocador gran de seda o d’un atre teixit que, nugat per les seus quatre puntes, anava ple d’estos productes de confiteria. Els més rics els nugaven en una joya. Les pasticeries, de forma ya tradicional, decoren les seues vitrines en estos productes típics i característics, elaborats en massapà, lo que ha motivat la creació d’un Concurs pel Gremi de Mestres Sucrers per a premiar la millor composició decorativa.

Transcrit del llibre “9 d’Octubre dia nacional valencià” de M. Ferrandis i J. Moreno, i editat per Lo Rat Penat en el patrocini de l’Institut Valencià de la Joventut, en l’any 1994.

PER LO NOSTRE – Enric Esteve i Mollà

LA BAIXEA MORAL DE COMPROMÍS

Han publicat els mijos de comunicació que el Sr. Nomdedéu, secretari autonòmic d’Ocupació, ha utilisat les rets socials per a burlar-se cruelment de l’aspecte físic d’Eduardo Zaplana, una persona i un home que des de fa anys lluita en valor i fortalea contra la seua enfermetat.

Lo primer que el tal Nomdedéu deuria canviar-se és el llinage, ya que no tan sols se burla del dolor i del patiment dels demés, sino que l’utilisa per a fer mal a un home que no té més culpa que haver segut el President de la Comunitat Valenciana.

¿Tant odia esta gent als qui no pensen com ells? ¿Tanta maldat tenen que ni davant del patiment i de l’enfermetat expressen compassió? A pesar d’eixa baixea moral tan evident esta gent està ocupant llocs de responsabilitat en càrrecs públics.

No a soles ha segut l’immoral Nomdedéu el que s’ha burlat de la tragèdia humana, també la seua companyera, la diputada en Corts Valencianes Mireia Mollà ha tingut temps per a riure’s i aplaudir a qui no mereix ni tan sols el calificatiu de persona. Lo cert és que qui desija el mal gratuïtament sol ser per enveja, i eixa actitut no pot dur res bo.

Espere que la puritana Sra. Oltra, veu i pensament de Compromís, coalició a la que els nomenats pertanyen, utilise el seu càrrec per a anunciar la dimissió del Sr. Nomdedéu, entenent que en el conglomerat polític que dirigix no caben, segons ella, els corruptes morals.

Me sent decepcionat en el president de les Corts Valencianes. Tenia una bona opinió d’Enric Morera. Pero si no és capaç de denunciar públicament el comportament infame d’est individu, hauré de pensar que m’he equivocat i que no podré aplegar a cap enteniment en ell.

Sent el dolor d’Eduardo Zaplana perque és el dolor d’un home que en els seus encerts i els seus errors ha demostrat sempre la seua humanitat i respecte als demés.

Sr. Nomdedéu “Quien desea el mal a su vecino, tiene el suyo de camino”.

¿Sabies que Mn. Escolano va destacar que la llengua valenciana era superior a la catalana?

Mn. Escolano, al referir-se al tema concret de la llengua que es parlava en el Regne de Valéncia, destaca dos aspectes: que es denominava llengua valenciana i que era superior a la catalana.

 Vejam com ho han fet “professors indiscutibles” i “famosos científics en lligüística”.

 Qualsevol investigador, si vol ser fidel a la seua missió, deu assumir, a favor o en contra de la tesis que sustente, la realitat dels texts, reproduint-los i respectant-los tal i com varen eixir de la mà del seu autor.

 Els testimonis aduïts per Sanchis Guarner en el seu llibre La llengua dels valencians que es referixen a Mn. Gaspar Escolano són autèntics, pero diferixc radicalment de l’interpretació catalanista que ell els dona.

 D’entrada, Escolano, en el llibre primer de les seues Decadas, quan dona títul al cap. XIV, ho fa d’esta manera: “De la lengua lemosina y valenciana”, i continua dient: “La tercera y ultima lengua maesta de las España es la lemosina y más general que todas, después la castellana, por ser la que se hablaba en la provença y toda la Güianya y la Francia gótica, y la que agora se habla en el Principado de Cathaluña, Reyno de Valencia, Islas de Mallorca, Menorca, Yviça y Sardeña” (I, XIV, 1, cols. 88,89).

 Més avant, per tal d’exaltar esta llengua llemosina, diu que es parlava en la Cort de Montpelier. Per això deduïx Mn. Escolano: “De aquí es, como nuestro venturoso conquistador el rey don Jayme se huviese criado con ella y tetadola en los pechos de su madre, en dicha corte de Montpeller; hizo tanto esfuerço la lengua en él y en su casa, que, conquistada Valencia de poder de moros y poblada de la mejor y más belicosa gente que tenía el mundo, quiso que tuviese parte su lengua en la conquista y que los nuevos pobladores huviesen de usar el lemosín” (I, XIV, 7, cols. 92.93).

 Com be es pot comprovar, en estos testimonis no apareix per a res el català.

En quant a la frase d’Escolano citada ostentosament per Sanchis Guarner, que diu: “Como fue poblado (el Regne de Valéncia) desde su conquista casi todo, de la nación catalana y tomó de ella su lengua” (I, XV, 14, col. 108), dec negar el supost de Mn. Escolano, ya que hi ha en estes paraules una clara contradicció en unes atres d’ell: “No embargante que buena pella del exército fuese de Aragón”, “poblada de la mejor y más beliciosa gente que tenía el mundo” (I, XIV, 1, 89). Pero és que, ademés d’esta contradicció i per d’amunt d’ella, està la prova científica i contundent del Dr. Antoni Ubieto i de la Dra. Cabanes, els quals han demostrat més que suficient, a base dels texts originals, que el número de catalans vinguts a la conquista de Valéncia en D. Juame fon molt reduït. Per tant, si falla el supost, falla també tota l’argumentació.

Per no allargar-me massa, aduiré només dos testimonis de Mn. Gaspar Escolano en que parla de la perfecció de la llengua valenciana i en els quals ben clara queda, per tant, la seua denominació.

El primer és: “Pero es cierto que corre parejas con ella la valenciana, siendo ésta la más pulida y cortesana dellas y la que se entiende en los pueblos mayores y ciudades” (I, XIV, 5, col.92).

 El segon és el següent: “Esta llengua (la llemosina) se comenzó a hablar en la ciuda y Reyno de Valencia y con el curso del tiempo se fue adelgazando, de suerte que, arrimado algunos vocablos gosseros que hoy en día se quedan en la catalana, poniendo en su lugar, de la latina los que bastavan, acepillando los que tenían mal sonido y escabrosidad en la pronunciación y generalmente escogiendo una dulce forma de pronunciar, sin el horror y desabrimiento con que usan desta lengua en las provincias que la conocen como natural, ha venido a tener nombre de por sí y llamarse lengua valenciana y a merecer asiento entre las más dulces y graciosas del mundo” (I, XIV, 7, col. 93).

 Crec que les paraules de Mn. Escolano són tan clares que no necessiten d’explicació. A través d’elles podem interpretar el seu pensament afirmant que, més que d’unitat idiomàtica entre llengua valenciana i la catalana, es referix al fet que les dos llengües dimanen d’una mateixa arraïl i que en el seu temps, per factors determinants que d’algun modo explica en el text següent, es diversificaren present cada una la seua pròpia fisonomia: “El clima y secreta influencia del cielo en el suelo deste Reyno (hace) que todas las cosas, que a él se trasladan de otras tierras, se perfeccionen y crien con mayor fineza y lindeza que en las naturales de donde fueron tomadas. Lo que en esto tenemos experimento en las plantas, hierbas y frutales, ha hecho tambien su prueba en la lengua. En limar y perfeccionar la propia (lengua) se ha dado  (els valencians) tan buena maña, que con ser la mesma (de la mateixa arraïl) que la catalana, se ha quedado ésta montaraz y mal sonante, y la valenciana, ha pasado a cortersana y gentil (I, XIV, 8, col.93)”.

 Encara que “aquesta suposada superioritat” no pareix que li agrade massa a Sanchis Guarner en Els valencians i la llengua autòctona durant els segles XIV, XVII i XVIII, 36, ací queda la realitat del text de Mn. Gaspar Escolano.


Foto: Decada primera de la historia de la insigne y Coronada ciudad y Reyno de Valencia (Bivaldi).

Transcripció del llibre “El Crit de la llengua” de Josep Alminyana i Vallés, editat per Lo Rat Penat en l’any 1999 i per Diputació de Valéncia en 2006.

¿Sabies que en el sigle XVI un catedràtic de l’Universitat valentina va reconéixer el valencià com a llengua?

En la Primera part del Vocabulario del Humanista Joan Llorenç Palmireno diu expressament: “Y aunque eso no fuese, basta ver que, si no hallo vocablo con que arromançar una cosa en castellano, pongola en Valenciano, Italiano o Frances o Lengua Portuguesa”.

En tan poques paraules s’inclou el reconeiximent de la nostra Llengua Valenciana, per part de Joan Llorenç Palmireno, en els mateixos drets de les atres Llengües del seu entorn: Castellana, Italiana, Francesa o Portuguesa. El mèrit d’est escritor, com a argument positiu en defensa de la nostra Llengua Valenciana, està en que no és natural del nostre Regne sino del d’Aragó i, per tant, al fer una tal afirmació no el pogué moure mai cap amor patri per exagerat que fora.

Palmireno fon catedràtic de la nostra Universitat valentina durant molts anys de la seua vida i a la seua aula d’Humanitats assistien alumnes de totes les comarques del Regne. Pero això ben be pogué comprovar que la llengua que els seus alumnes parlaven i, en la qual trobava tantes i tan excelents obres dels autors valencians que el precediren, era la Valenciana, filla del mateix tronc, el llatí, i germana de les del seu voltant, denominades “llengües romanç”.

Ad est aragonés, Joan Llorenç, Palmireno, Valéncia li deu un tribut d’agraïment puix el té ben mereixcut.

El seu testimoni el crec molt important per algunes raons: en primer lloc, per ser un gran llatiniste i bon coneixedor de les llengües romanç; també per se un juge imparcial en causa alinea; i, finalment, per ser un eslabó o anell d’unió entre els testimonis dels clàssics valencians i els escritors que venien ací a continuar una tan brillant tradició.

Este nou testimoni constituïa un nou argument en defensa de la nostra Llengua Valenciana, la qual, instituïda com a llengua lliterària per haver alcançat ya l’Edat seua d’Or en estos temps de l’autor, intenten alguns reduir-la a un simple dialecte del seu germà, el català.

Transcripció del llibre “El Crit de la llengua” de Josep Alminyana i Vallés, editat per Lo Rat Penat en l’any 1999 i per Diputació de Valéncia en 2006.

F. Millán: “La llengua valenciana, és el nostre més apreciat tesor i al que ningú nos farà renunciar”.

La llengua que tingué com a orige el romanç que els valencians parlaven durant els anys difícils de l’Alta Edat Mija i que va rebre mér tart, per a enriquir-la, l’influència dels poetes musulmans i les aportacions dels cavallers occitans que acompanyaren al rei don Jaume, fins a convertir-se en la més bella de les llengües conegudes.

És la llengua harmònica que en el segle XIV expandiren per l’Europa coneguda Sant Vicent Ferrer i son germà Bonifaci, la mateixa que en el segle XV convertiren en la primera llengua culta de les Espanyes, Bernat Fenollar i Roïç de Corella, Ausias March i Jordi de Sant Jordi, Joanot Martorell i Isabel de Villena, Jaume Roig i tants atres poetes i narradors que poblaren la cort dels virreis valencians. La llengua que els Papes Borja, Calixt III i Aleixandre VI, convertiren en llengua universal omplint en els seus resons les estàncies vaticanes.

Transcorreguts els dolorosos segles que tenen com a reis peninsulars als descendents de la Casa d’Àustria, XVI i XVII, en els que la llengua valenciana fon proscrita, i els menys conflictius que tenen als Borbons com a detentadors de la corona, XVIII i bona part del XIX, arribarà el moment de recuperar la llengua que pareixia perduda en l’explosió de Valencianitat que significà el moviment de la Renaixença, Constantí Llombart i Teodor Llorent, Bernat i Baldoví i Eduart Escalante, Querol i Pizcueta, Puig Torralba i Bodria, i tantes i tantes plomes que, des d’aquell moment, des de l’últim terç del segle de les llums, en la seua obra immortal, han anat marcant un camí que ya no té fi. Xavier Casp, Anfós Ramon, Simó Santonja, són fites en la senda traçada que se pobla en tots els poetes que esta nit nos acompanyen i que, per ser amics m’abstinc de nomenar.

Una llengua, la llengua valenciana, que és el nostre més apreciat tesor i al que ningú nos farà renunciar. Una llengua que tots els valencians, sense distinció de classes o de fortunes, hem d’estar compromesos en la seua permanent defensa, difussió i divulgació. I a lluitar sense treua en contra dels enemics que, ya siga des de la Meseta, des de les terres de més allà de l’Ebre, o des del nostre propi entorn, pareixen disposts a fer-la desaparéixer, estem tots convocats en un nou clamor de Germanies que no podem desdenyar.

Transcrit del discurs del mantenedor, Hble. Sr. D. Fernando Millán Sánchez, dels CXXVIII Jocs Florals de la Ciutat i Regne de Valéncia.