Una cosa és la llengua que se parla espontàniament i sense preocupacions, i una atra cosa és la llengua cuidadosament ajustada a les normes de la Gramàtica i en pretensions lliteràries. La primera no s´escriu; no més se parla, descuidadament, i per això sol estar plena de vulgarismes, barbarismes i solecismes, per be que continue fresca i viva en la boca del poble. La segona, la lliterària, la que arriba als honors de l´escritura, selecciona el vocabulari, guarda les regles de la Gramàtica i busca en tot moment la propietat, la correcció i l´elegància. Una i atra presenten diversos graus de perfecció, segons el nivell de cultura i bon gust dels subjectes parlants. Ací ara no més anem a parlar, breument, de la Llengua Valenciana lliterària.
Establir les normes de la Llengua lliterària Valenciana hui en dia és una llavor difícil, encara que no impossible. A la dificultat intrínseca a tota llengua, s´afig l´estat de decadència de la Llengua Valenciana, fins al punt que alguns se pregunten si realment esta llengua existix, i uns atres volen que els diguen a on està en concret dita llengua. La descripció d´una llengua, la codificació de les seues normes té sempre dificultat, perque tot idioma és per naturalea una cosa viva i fluctuant, que insensiblement canvia en cada moment; per lo que voler posar-li a l´idioma unes regles fixes i duraderes és com intentar posar-li portes al camp. Açò no obstant, és precís que cada llengua -també la valenciana- tinga eixes normes, acatades per tots, perque si no, la llengua, abandonada a la seua sòrt, navegaria a la deriva i acabaria naufragant en l´anarquia i en la dissolució.
Ans de dir lo que és la Llengua Valenciana en concret, direm dos paraules sobre els criteris que han de regir la normalisació de la Llengua Valenciana.
1. Lo primer en que se deu contar per a l´elaboració de la llengua lliterària valenciana és en el llenguage viu del poble. De lo contrari se fabricaria un llenguage artificial, que el poble no compendria, ni l´acceptaria tampoc; tal com ara passa en la moda d´escriure en català ací, en la nostra regió, català que a la gent li cau de les mans i no llig, perque no l´entén tampoc.
El poble és l´amo de la llengua: la llengua és seua, i la gramàtica deu estar al seu servici. No ve la llengua de la gramàtica, sino la gramàtica, de la llengua. Ella, la gramàtica, com a ciència empírica que és, observa la manera de parlar del poble i, per inducció -de baix per amunt- establix les regles que el poble seguix per a parlar; les codifica i les posa a disposició dels qui vullguen parlar o escriure be, no sens haver fet primer una depuració dels defectes que en la parla popular ha observat.
2. La Llengua Valenciana lliterària no és la catalana: ni la que parlen els catalans, ni la que ells, escriuen baix les normes de l´Institut d´Estudis Catalans. Esta llengua, segons confessió del professor Badía Margarit (al principi de la seua Gramàtica Catalana), pràcticament és la de Barcelona; té també un diccionari normatiu que no comprén les paraules peculiars valencianes; té una fonètica diferent de la valenciana, la de Barcelona, que ha segut adoptada com a normativa; una gramàtica que exclou, com a dialectalismes o vulgarismes, les peculiaritats valencianes; i una ortografia arcaïsant i etimologista, que els valencians no podem soportar per les moltes lletres inútils que conserva, algunes de les quals ni ells mateixos pronuncien.
3. La Llengua Valenciana, per alcançar el grau de dignitat que li pertoca com a instrument de noble expressió i comunicació social, prenint com a base el parlar del poble, és dir, la llengua viva de les persones més cultes, deu ser una síntesis del parlar de totes les comarques del Regne, depurada de vulgarismes, castellanismes i catalanismes, aixina com de paraules estrangeres innecessàries i de formes morfològiques i sintàctiques que no siguen autènticament valencianes.
a) Els vulgarismes han de ser descartats, perque la llengua lliterària és el vestit més nou del llenguage, en aspiracions a ser instrument de bellea; i no res vulgar o lleig pot ser artístic o bell.
b) S´han d´eliminar els arcaïsmes. Les paraules, que han caigut en desús, que no se parlen ya en cap lloc de la nostra regió, estan mortes, i no hi ha per que resucitar-les, a no ser per una verdadera necessitat: per a omplir un buit del vocabulari. Un escrit, ple d´arcaïsmes, a més de resultar ininteligible, pareix un cementeri de paraules o un camp sembrat de fòsils.
c) En quan a les paraules estranyes a l´idioma, principalment castellanes i catalanes, s´ha de guardar el mateix criteri: sempre que se puga expressar una idea en paraules valencianes, no deu mai usar-se una paraula castellana, catalana o estrangera. Si fa falta alguna paraula perque el valencià no la té, s´ha de procurar, a l´usar-la de fòra, adaptar-la prèviament al geni de la llengua, a les lleis de l´evolució del propi idioma.
d) En quant als localismes, encara que no és aconsellable abusar d´ells, se tindrà un criteri més obert, ya que són també llengua valenciana. Respectar este dret té la doble ventaja d´enriquir l´idioma i donar varietat a la conversació, permetent al mateix temps el lliure joc de les preferències dels escritors, el qual segurament pel temps acabarà en el triumfo de les formes més nobles i generalisades.
4. La llengua deu tindre un Diccionari General normatiu i una Gramàtica oficial, de la que és punt bàsic l´ortografia, adequada a la fonètica pròpia.
El Diccionari ha de compendre totes les formes que estiguen vives en qualsevol lloc del Regne, indicant si se tracta d´una forma vulgar, catalana, castellana, estrangera o, simplement, d´un localisme, fent constar, en est últim cas, en quin poble o comarca està viu.
La Morfologia i la Sintaxis recomanaran les formes i girs més correctes, i faran menció de les atres solucions vives en el Regne, indicant si són o no són tolerables.
La Fonètica, entre les variants de pronunciació que existixen dins de l´àrea del valencià, haurà d´elegir entre elles, com a normativa, la més rica i pura, sense negar a ningú el dret a seguir parlant en la seua variant de pronunciació, també valenciana, que sos pares li han ensenyat.
L´Ortografia és u dels soports principals de la llengua, perque ajuda a la correcta pronunciació i a evitar el canvi massa ràpit del llenguage. Pero no està l´ortografia per damunt del llenguage, sino al seu servici.
L´Ortografia pot ser de tres classes: etimologista, foneticista i mixta. Són etimologistes, per eixemple, la francesa, l´anglesa i la catalana; foneticista, l´italiana, que ha arribat inclús a suprimir la lletra haig; són mixtes o moderades, la castellana i la valenciana, que seguixen aquell principi de Valdés: “escriure com se parla”. És evident que l´ortografia quan més foneticista és, resulta més fàcil i cómoda. Està clar que sempre hi haurà alguna concessió a l´etimologia.
Les reformes ortogràfiques solen fer-les les Acadèmies, que són les que gogen de major autoritat per a establir-les i imposar-les, conten en especialistes per a redactar-les i mereixen la major acceptació.
La recent actualisació de les normes ortogràfiques de la Llengua Valenciana, feta per la secció de Llengua i Lliteratura de l´Acadèmia de Cultura Valenciana, era precisa, perque les normes de Castelló de l´any 1932 no estan d´acort ab la fonètica valenciana i necessitaven una reforma, per culpa dels seus errors i inconvenients.
Transcripció de la conferència realisada per Josep Maria Guinot i Galan baix el títul “La llengua valenciana, hui”. Esta conferència fon publicada per Lo Rat Penat en el llibre “Raons d’identitat. Història i Llengua”, en l’any 1985.
