La mort de Martí l’Humà (1409) deixava la corona d’Aragó sense succesor directe. El seu fill Martí el Jove havia mort en Sicília. Varis nobles aspiraven al tro, encara que a soles tres d’ells tenien possibilitats reals. El príncep Ferrando de Castella, germà del Rei Enric III i regent del seu nebot Joan II; el comte d’Urgell, Jaume, descendent d’Alfons II i espós de la germana del rei; i Fadrique de Lluna, fill bastart de Martí el Jove.
Retirat de la pugna Fadrique per la seua bastarderia, Ferrando i Jaume s’enfrontaven en una batalla que predia una guerra civil.
Per a evitar-la les Assamblees de diputats dels tres estats decidixen nomenar tres representants per cada territori: 9 hòmens bons que elegirien al nou rei. En la condició expressa de que el candidat tinguera vots dels tres estats.
Fra Vicent Ferrer i Fra Bonifaci Ferrer formaven part de la delegació valenciana. Baix la protecció del Papa Benet XIII conseguiren reunir els vots necessaris per a proclamar rei a Ferrando de Castella, també conegut per Ferrando d’Antequera per les seues vistòries sobre els musulmans.
Quedava exclosa de la Corona d’Aragó la llínea catalana. El regne de Valéncia passava a ser l’eix de la Monarquia.
Transcrit del llibre “Les arrels de l’història de Valéncia. Història ilustrada de la Comunitat Valenciana” de Fernando Millán. Lo Rat Penat, 2015.