La llengua que tingué com a orige el romanç que els valencians parlaven durant els anys difícils de l’Alta Edat Mija i que va rebre mér tart, per a enriquir-la, l’influència dels poetes musulmans i les aportacions dels cavallers occitans que acompanyaren al rei don Jaume, fins a convertir-se en la més bella de les llengües conegudes.
És la llengua harmònica que en el segle XIV expandiren per l’Europa coneguda Sant Vicent Ferrer i son germà Bonifaci, la mateixa que en el segle XV convertiren en la primera llengua culta de les Espanyes, Bernat Fenollar i Roïç de Corella, Ausias March i Jordi de Sant Jordi, Joanot Martorell i Isabel de Villena, Jaume Roig i tants atres poetes i narradors que poblaren la cort dels virreis valencians. La llengua que els Papes Borja, Calixt III i Aleixandre VI, convertiren en llengua universal omplint en els seus resons les estàncies vaticanes.
Transcorreguts els dolorosos segles que tenen com a reis peninsulars als descendents de la Casa d’Àustria, XVI i XVII, en els que la llengua valenciana fon proscrita, i els menys conflictius que tenen als Borbons com a detentadors de la corona, XVIII i bona part del XIX, arribarà el moment de recuperar la llengua que pareixia perduda en l’explosió de Valencianitat que significà el moviment de la Renaixença, Constantí Llombart i Teodor Llorent, Bernat i Baldoví i Eduart Escalante, Querol i Pizcueta, Puig Torralba i Bodria, i tantes i tantes plomes que, des d’aquell moment, des de l’últim terç del segle de les llums, en la seua obra immortal, han anat marcant un camí que ya no té fi. Xavier Casp, Anfós Ramon, Simó Santonja, són fites en la senda traçada que se pobla en tots els poetes que esta nit nos acompanyen i que, per ser amics m’abstinc de nomenar.
Una llengua, la llengua valenciana, que és el nostre més apreciat tesor i al que ningú nos farà renunciar. Una llengua que tots els valencians, sense distinció de classes o de fortunes, hem d’estar compromesos en la seua permanent defensa, difussió i divulgació. I a lluitar sense treua en contra dels enemics que, ya siga des de la Meseta, des de les terres de més allà de l’Ebre, o des del nostre propi entorn, pareixen disposts a fer-la desaparéixer, estem tots convocats en un nou clamor de Germanies que no podem desdenyar.
Transcrit del discurs del mantenedor, Hble. Sr. D. Fernando Millán Sánchez, dels CXXVIII Jocs Florals de la Ciutat i Regne de Valéncia.