“Les “barres d’Aragó” han segut molt manipulades des del punt de mira historiogràfic. Els reis d’Aragó i comtes de Barcelona tingueren com a ensenya quatre pals rojos en camp groc, donant cinc barres grogues. Quan en les époques que senyale (1854-1873) hi hagué que inventar-se una “personalitat” catalana quedava en l’aire el problema de la ensenya. Havia que portar els orígens de les “barres” a l’época de Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona (1131-1162), quan pel seu matrimoni en la reina Petronila d’Aragó (esposalles en 1137; matrimoni en 1150), passà a ser “príncep d’Aragó”. Se sabia en aquell temps que els primers sagells pendents coneguts corresponien precisament ad este personage. I se buscaren tots els sagells en els archius assequibles.
La sorpresa d’eixos “investigadors” degué ser mayúscula, ya que els sagells pendents de Ramon Berenguer IV no presentaven les “barres”, sino signes absolutament diferents. Davant d’esta contrarietat eixos desconeguts investigadors decidiren el camí més senzill: raspar els escuts dels sagells de Ramon Berenguer IV en objecte de poder assegurar que el “mal estat dels sagells conservats no permet comprovar l’us de les barres per part de Ramon Berenguer IV”. I aixina se publicaren tots ells en l’obra de F. Sagarra i de Siscar, “Sil.lografia catalana, Inventari, descripcio i estudis dels segells de Catalunya” (Barcelona 1915-1932). Pero estos falsificadors tingueren mala sòrt.
En motiu de la Desamortisació de Mendizabal (1836) els fondos documentals del monasteri tarragoní de Poblet passaren primer a la Delegació de Finances de Tarragona; després (1886) a l’Acadèmia de l’Història. I, al remat (1890), a l’Archiu Històric Nacional de Madrit. Açò vol dir que durant mig sigle eixos fondos documentals no estigueren a la ma dels buscadors de sagells de Ramon Berenguer IV. I entre eixos fondos ha aparegut un sagell original del citat comte, que no ha pogut ser manipulat. Per descontat, no presenta les “barres”, sino un triànguls en forma d’escames. Existix atre sagell en un atre archiu, que és idèntic al de Madrit”.
Este fragment ha segut transcrit del discurs “Història d’historiografia valenciana recent” pronunciant en l’any 1985 en la ciutat de Gandia per Antonio Ubieto Arteta i publicat més tart per Lo Rat Penat en el llibre “Raons d’Identitat. Història i Llengua”.