Donem a continuació la relació més exacta d’anys i títuls dels treballs en els quals el pare Fullana va ser guardonat en els Jocs Florals de la Ciutat i Regne de Valéncia, que nosatres coneixem. Diem “relació més exacta”, perque hi ha pro u divergència entre els autors sobre l’any i inclús el títul dels treballs premiats al pare Fullana, com direm en la Segona Part d’este treball.

Encara que hem pogut vore les carpetes dels Jocs Florals de l’época, gràcies a l’amabilitat dels responsables de Lo Rat Penat, no sabem si seran estos nomes els treballs i els anys en que va concursar el pare Fullana o n’hi haurà alguns atres més i no els hem pogut localisar; lo qual casi donaríem per segur, puix que no hem pogut vore els llibres d’actes dels Jurats dels Jocs Florals de llavors, relacions de títuls, lemes i autors participants, etc., perque falten en l’archiu de Lo Rat Penat, segons se nos ha informat; o si va concursar en algun treball més i no va ser premiat.

Per les fonts d’informació que han estat al nostre alcanç i que després anotarem, esta seria la “relació més exacta d’anys i títuls” dels treballs premiats al pare Lluís Fullana:

1. 1906. “GEOGRAFIA HISTÒRICA DEL REYNE DE VALENCIA”.

2. 1907. “MORFOLOGIA DEL VERB EN LA LLENGUA VALENCIANA”.

3. 1908. “CARCATERISTIQUES CATALANES EN LO REYNE DE VALENCIA”.

4. 1909. “ESTUDI SOBRE FILOLOGÍA VALENCIANA”.

5. 1911. “ESTUDI BIOGRAFIC Y CRITIC DEL HISTORIADOR PERE ANTONI BEUTER”. 35 PRIMERA PART

6. 1912. “ESTUDIO CRITICO SOBRE LA ANTIGÜEDAD DE LA CIUDAD DE JATIVA, EN QUE SE PRUEBA SER LA ANTIGUA SETABIS DE LOS IBEROS”.

7. 1916. “CATALECH BIOGRAFICH DELS VIRREYS DE VALENCIA”.

8. 1924. “ELECCIO MES PERFECTA DE CINQUANTA TEMES GRAMAT ICALS ESTIL OLLENDORF, AHN, BENOT, ETC., ESCRITS EN VALENCIÁ VULGAR I GIRATS AL VALENCIÁ CLÁSIC DE ‘TIRANT LO BLANCH’”.

9. 1924. “ESTUDI GENEOLÓGIC DELS RUIZ DE LIHORY”.

Com podem observar hi ha huit títuls en valencià i només un en castellà. Dels nou treballs, quatre són de tema sobre la llengua valenciana i els atres cinc de tema històric del Regne de Valéncia. Són els dos temes preferits pel pare Fullana.

S’establix, puix, un triàngul perfecte, d’ànguls iguals i perfectes, entre LO RAT PENAT, ELS JOCS FLORALS I EL PARE FULLANA.

Transcrit del llibre “El Pare Lluís Fullana i els Jocs Florals de la Ciutat i Regne de Valéncia” per Fr. J. Benjamí Agulló Pascual, O.F.M., editat per Lo Rat Penat, l’any 2002.

El Pare Lluís Fullana i Mira, eminent filòlec i acadèmic de la RAE, va realisar en l’any 1912, en “Lo Rat Penat Revista”, un “Estudi sobre la Filologia Valenciana”, del qual destaquem l’apartat sobre l’orige de la Llengua Valenciana.

“La llengua valenciana, lo mateix que la castellana, frances, italiana y portuguesa, reconeixen, com verdadera mare, lo llati vulgar y lo baix llatí.
Conquerit lo Reyne de Valencia pe’ls romans, els vençuts habitadors d’esta fermosa terra adoptaren la llengua llatina vulgar, que era la que parlaven els soldats romans, romanent, en tot y en aixó, molts vestigis de les llengües celta, fenicia, grega y cartaginesa. D’esta mescolança resultá lo baix llatí, que parlaren mentres la dominació goda y també durant la dominació sarrahina. Diu lo Dr. Grandia (Gramática Etimológica, Introducció, plana XXXIV): “molt al contrari de lo que assegura’l Pare Bonell, á Valencia y á Mallorca, durant cinch sigles de dominació sarrahina hi quedaren els cristians, com en tot lo demés d’Espanya, guardant sa llengua”.
Eixa llengua antiga, puix, formada del llatí vulgar y baix llatí, fon la que serví de base y fonament pera formar la valenciana quant s’establiren els catalans conqueridors en esta terra. Y es cert qu’el valenciá, com afirma lo mateix Grandia, es desenrollat espontáneament mentres la conquesta d’este Reyne de Valencia, y al mateix temps qu’el catalá en lo Principat de Catalunya.
Pero això mateix, en un principi, açò es, en lo sigle XIII, pòca era la diferencia entre les llengües parlades en lo Principat de Catalunya y en lo Reyne de Valencia, fins que , per fi, vingué lo sigle XIV, en que ya es nòta pròu diferéncia, distinguintse, sobre tot, una d’atra en les terminacions d’els substantius y adjetius, com també en la segona persona singular dels vebos, en qu’el catalá admet la terminació as y el valenciá en es. Esta era y esta es encara la diferencia més característica entre les dos llengües.
Catalá: Tú amas las finas rosas. Valenciá: Tú ames les fines ròses”.