Inici › Publicacions etiquetades Valéncia › Pàgina 16

Valéncia

¿Sabies que el Cor Popular de Lo Rat Penat té un repertori de més de 350 cançons?

Publicat el per

El 15 d’agost de 1979 es reuniren les professores del Conservatori de Valencia, Maria Teresa Oller i Emilia Muñoz, en casa de Rosa Bartual, per tal de demanar-li ad esta ultima la creacio d’un cor de caracteristiques especials per a poder interpretar, sense mixtificacions, les cançons populars del poble valencià. Les cançons populars, encara que, sense tindre relleu academic, formaven part de la vida cotidiana i de l’historia de Valencia, pero encara que estaven vives en la memoria de la gent i moltes estaven arreplegades per musics i folcloristes de reconegut prestigi, baix els auspicis de l’Institucio Alfons el Magnanim, corrien el perill de desapareixer en anar morint les persones que les coneixien i cantaven. Per tant, el motiu fonamental de la creacio del Cor Popular de Lo Rat Penat no fon mai l’investigacio ni la coleccio de material, sino primordialment la difusio, tal i com diu el seu lema: “Que els vells recorden i els jovens deprenguen”.

En principi se pensà  que el Cor el formaren set o huit persones que acompanyarien al Grup de Danses de l’Entitat, que feya poc s’havia refundat, pero pronte el Cor va anar prenint independencia i vida propia, cosa que va causar mes d’un maldecap.

En els primers dies d’octubre de 1979 escomençaren a arreplegar gent i a ensajar les primeres cançons d’un repertori que se pensava seria de deu o dotze cançons i que en 1999 passen de 350.

La presentacio oficial, vestits ya en el trage tradicional del sigle XIX i en mes de 25 components, fon el 8 d’octubre, vespra del gran Dia Valencià, en l’Hotel Astoria, en el sopar de Sant Donis, a on estaven reunides mes de doscentes persones presidides pel Governador Civil, José Mª Fernández del Rí­o i la seua senyora, i Xavier Casp, qui per aquelles dates era president de Lo Rat Penat.

L’exit fon apoteosic; la gent, entre sorpresa i emocio, no parava d’apludir i aplaudir. A la Directora, com si d’un torero se tractara, l’alçaren en volandes. El Cor havia naixcut oficialment baix els millors dels auguris. La riquea d’esta terra està descrita, en totes les facetes, per les cançons populars que, com molt be diu el seu nom, son les cançons que el poble interpreta en qualsevol moment del dia, davant de distintes situacions, expressant penes, alegries, jocs i critiques.

Actualment el Cor Popular conta, com ya hem alvançat, en un repertori de 350 cançons, que podem dividir en amples grups, entre els quals cap destacar: humoristiques, de breçol, de pasqua, de “quintos”, havaneres, pregons, de taverna, narracions, de camp, falleres, romanços, de llar, de treball, nadalenques, albades i “albadas”, goigs, aurores, jotes, de jocs i de bateig.

Totes estes cançons son interpretades pel Cor, de viva veu, tal i com el propi poble les ha cantades sempre, sense eleboracio academica alguna, perque el poble quan canta les seues cançons, no la te, i ademes, sería inadequada per ad estes musiques tan espontanees.

Al mateix temps, estes cançons son acompanyades per intruments caracteristics: guitarres, gitarro, bandurries, llaüts, postices, panderetes i, en alguna ocasio, acordeo.

En tots estos vint anys de vida, el Cor ha estat format per aproximadament unes 45 persones, entre musics i cantants. Les actuacions les realisen quasi sempre ataviats en el trage tradicional valencià, be el del s. XVIII o el del s. XIX, pero, segons les circumstancies, tambe ha adoptat ultimament un uniforme mes funcional per a les actuacions no oficials.

El palmares artistic del Cor Popular es ben ample i dens. Despres de l’aprenentage i “rodage” del Cor durant tot 1981, a lo llarc de 1982 i 83 inicia una llarga serie de recitals per tota la geografia valenciana, auspiciada i dirigida per la que era Caixa d’Aforros de Valencia, al ritme d’una actuacio per semana. Allo els brindà l’ocasio de coneixer infinitat de pobles nostres que ni els membres del Cor sabien a on estaven localisats i, al mateix temps, fon motiu de que tots eixos pobles conegueren a Lo Rat Penat i al seu Cor.

Transcrit del llibre Història de Lo Rat Penat.

PRIMERS PASSOS DE LO RAT PENAT

Publicat el per

Saldat en tan notable exit l’acte public fundacional de Lo Rat Penat, en aquella memorable nit del 31 de juliol i en l’incomparable marc del pabello municipal, aplegà  agost i, en ell, la marcha cap a la Malvarrosa, Betera, els pobles de la provincia de Terol, buscant la brisa del mar i l’aire de la montanya i fugint del caloros estiu de la ciutat de Valencia. L’activitat social se paralisava durant uns mesos i els fundadors i socis de la nova entitat, alla en els seus llocs d’estiueig, meditaven sobre l’exit alcançat i sobre els proyectes de futur. En canvi, tots els inicis son dificils i, maxim, quan son molts els problemes d’infraestructura per a posar en marcha la maquinaria d’una entitat que, d’entrada, carix de local social per a eixercir en exit les seues funcions.

 

Reconstruir en una certa garantia d’exit la vida societaria d’aquells mesos de la primavera d’hivern de 1878 resulta prou dificil per la carencia de documentacio al respecte. El primer Llibre d’Actes (1) “document imprescindible per a coneixer la vida diaria de qualsevol organisme en un minim de garantía” s’inicia en regularitat en giner de 1879 en que se feu carrec de la Secretari­a General aquella persona extraordinariament eficient que fon Ferran Reig i Flores. En una meticulositat digna de tot elogi, ademes de redactar actes i atendre a totes les competencies propies del seu carrec, cada any en el Almanaque de Las Provincias apareixia la memoria anual de la societat en la firma F.R.F. El mateix, conscient del problema que supon el consignar en acta els acorts adoptats en les sessions de govern, ho denuncia en alguna de les seues actes. Per eixemple, en la Junta General corresponent al 30 de març, inicia l’acta en les següents paraules: Reunits els senyors anotats al marge baix la presidencia de D. Felix Pizcueta, y no podentse donar conte de l’acta de la sesio anterior per no haberla rebut el secretari que sotascriu del anterior Sr. Lluch y Soler, se someteren a la aprobacio de la junta general els acorts presos per la Directiva fins esta feja, dels quals foren aprobats per unanimitat los següents…(2). Inclus se formà  una comissio, integrada pels senyors Cuevas, Bodrí­a i Càster per a que passaren per casa del secretari, senyor Lluch, a arreplegar llibres i documents. Despres, afegirà  un escrit en el llibre d’actes per a deixar constancia de tals deficiencies:

 

Extracte del acta de la sesió celebrada per la Junta Directiva el dia 23 de Agost de 1879.

 

En vista de qu’el Secretari que fon d’esta Societat, en son principi, D. Manuel Lluch y Soler, no ha redactat les actes de ninguna de les sesions en que com tal actuà, ni ha contestat  les gestions que se han fet desde entonces ab lo fi de que al menys enviara els antecedents que obraren en son poder y desijant qu’en tot temps conste la falta de atenció de dit Sr. acordà esta Junta, que aixi se consigne en acta y que el pasat acort se fixe en el lloch que debien ocupar les que ha deixat de redactar el repetit Sr. pera que se conega sempre el motiu per el que no s’encontren en el llibre de actes, les que deurien autoriçar el Sr. Lluch en Valencia 20 de Setembre de 1879. Lo Secretari general, Ferran Reig y Flores. V.P. Lo President, Teodor Llorente (3), (4).

 

A les dificultats inicials s’ha d’afegir la carencia de seu social. Les primeres activitats se desenrollaran en l’Ateneu Casino Obrer que els prestà  el local; pero, ya en les primeres reunions de la directiva (26 de giner de 1879) veem com Vicent Boix oferix una de les dependencies de l’Institut del que era Director per a celebrar les reunions, i en la sessio del 9 de febrer se comissiona als senyors Llombart, Carboneres i Bodrí­a per a que busquen casa social. Molt interes posà  la comissio en esta faena ya que en la següent sessio de la junta directiva, el 16 de febrer, se dona conte del lloguer, per cinc quinzets i mig diaris, de la que seri­a la primera seu de l’Entitat, el numero “principal” del carrer de Rubiols; la Comissio pagà  489’50 quinzets pel lloguer del local fins al 24 de maig i adquiri els primers mobles. Les deficients condicions de la seu provisional del carrer de Rubiols, obliguen a continuar les gestions en busca d’un local mes digne; inclus s’aplegà  a comissionar a Labaila, Chapa i Reig per a poder dispondre de local en la Societat d’Agricultura; en agost, s’acorda donar avis a l’amo de la casa de l’abando de la mateixa quan s’encontrara atra en millors condicions i se comissiona als senyors Thous, Llombart i Tramoyeres per a que continuen les seues gestions; sera el 4 d’octubre del mateix any quan se done conte de la que sera la seua Seu definitiva en aquells temps, una antiga casona propietat del Comte de Casal, don Lluís Ibáñez de Lara, en una placeta (Comte de Casal, 2-1ª) del carrer del Moli de Na Rovella, junt als carrerons de Conills i la Magdalena. (5)

 

Encara que l’objectiu principal de la nova Societat fora, al menys en la ment de T. Llorente i el seu grup, com verem en les seues intervencions en l’acta de constitucio de l’entitat en l’Ateneu Casino Obrer, la celebracio dels Jocs Florals, se potenciaren tot tipo d’activitats culturals i recreatives, que resultaran atractives per a una massa social cada vegada en aument i que satisferen tant als llorentins com als llombartians. Molt importants foren els acorts presos en la junta directiva celebrada el 2 de març de 1879: la formacio en quatre seccions (lliteratura, arqueologia, musica i pintura, escultura i arts anexes), segons els estatuts; aixo descarregà  un tant de treball a la secretaria general que se dedicà  a coordinar les activitats. Fon elegit per ad esta Secretarí­a General Ferran Reig i Flores; actuaria com a vicesecretari Ricart Càster. En quant a atres detalls organisatius, un vocal de la Junta Directiva estaria semanalment al front de la societat; la casa permaneixeria oberta fins a la 1 de la nit; inclus s’encarregà  a Llombart que redactara un reglament per al conserge, que deuria dur uniforme i el distintiu de la societat; i, conscients de la necessitat d’aumentar el numero d’associats, essencial a l’iniciar l’activitat de qualsevol societat per a fer front a les grans carencies i necessitats, se nomenà  una comissio integrada pels senyors Cuevas, Llombart, Clemente, Bueso, Miguel, Escalante, Milego, Malbuison, Galiana, Martí­nez Aloy, Melo i Martà­, la primera decisio de la qual fon, la de remetre una circular a totes les personalitats, aixina com donar de baixa als socis que no satisfeen les seues quotes.

 

 

 

(1) Es tracta d’un volum sense paginar en l’encapçalament del qual, en fulla orlada baix l’escut de l’entitat, se llig: LO RAT-PENAT. Societat de amadors de les glories de Valencia y son antich Realme. JUNTA DIRECTIVA. ACTES. (d’atra ma: 1879 a 1881. No 1). Consta de 170 pagines, ocupant les 147 inicials les actes de la junta directiva i les 23 restants les actes de la Junta General, encapçalades per la de la sessio constitutiva de l’entitat, celebrada el 7 de juny de 1878 en el Ateneu-Casino Obrer.

 

(2)Llibre d’Actes de Lo Rat Penat. Anys 1879-1881.

 

(3) Llibre d’Actes de Lo Rat Penat. Anys 1879-1881.

 

(4) Possiblement, haja de vore en esta desidia per part de Lluch Soler la seua desconfiança cap al grup dirigent que el porta a apartar-se de l’entitat junt en atres poetes i escritors que, en estos primers anys, desconfiaren tant del grup de patricis com del republicanisme de Llombart i Escalante; tal es el cas d’Altet i Ruate, mossen Josep Peris Pasqual, Rafael Maria Liern, Francesc Palanca i Roca. Actitut que adoptaren, aixi mateix, el grup de revolucionaris de 1868 a on s’encontrava  Ramon Andrés Cabrelles, discipul de Llombart, Sanmartí­n i Aguirre, Manuel Lluch i Soler i Josep Aguirre.

 

(5) Casa que en el temps desapareixeria al formar part dels solars en els que despres se construiria l’actual Mercat Central.

 

Transcrit del llibre Història de Lo Rat Penat: Capitul I NAIXIMENT DE LO RAT PENAT (1878-1902).

 

Emili Beüt: “Difongam la llengua valenciana. És un deure i també un orgull”

Publicat el per

Transcrivim la part final del parlament que donà el Sr. Emili Beüt i Belenguer (Trentadós President), en l’acte de clausura dels Cursos de Llengua i Lliteratura Valencianes de Lo Rat Penat de l’any 1977.
Una atra recomanació és que no s’oblide el nom de la llengua, el nom autèntic que posseïx des de segles, el nom que tenim perfectíssim dret a donar-li, perque sense entrar ni eixir sobre el seu orige, que no és ara el moment de tractar, és el nom que li pertany per correspondre a l’idioma del que fon un Estat durant moltíssims anys en institucions pròpies i peculiars. Eixe nom no és atre que “llengua valenciana”, suficient expressiu i suficient digne per a que no siga substituït, com alguns fan, per “llengua dels valencians”, o “vernacla”, o “autòctona”, o “la nostra llengua”, o qualsevol atre subterfugi.

Tenim dret a dir-li valenciana.
És un dret que el mateix professor Manuel Sanchis Guarner, el criteri del qual sobre la catalanitat és ben conegut, se veu en el cas de reconéixer-lo en el seu llibre “La llengua dels valencians”, on diu: “Nosaltres hem nascut a València i som valencians. El País Valencià, el Poble Valencià, te una personalitat ben definida pels quatre factors abans esmentats: Geografia, Història, Economia i Cultures pròpies. Té també un idioma autòcton. Amb aquestes premisses es deduix lògicament i forçosa el següent postulat que exposat d’aquella senzilla forma, sembla irrefutable: la llengua dels valencians és el valencià. Som valencians i el nostre idioma és el valencià; en ell devem escriure. Devem i podem, i perquè devem, volem”. Fins ací el professor Sanchis Guarner.
Aixina és que estudiem la llengua valenciana, parlem la llengua valenciana, escrigam la llengua valenciana, difongam la llengua valenciana. És un deure i també un orgull.

¿Sabies que Constantí Llombart va ser u dels fundadors de Lo Rat Penat?

Publicat el per
Carmel Navarro Llombart va nàixer en la ciutat de Valéncia el 8 de setembre de 1848, en el típic carrer de la Bosseria. Des de la seua infància mostrà un esperit inadaptable: escomençà a educar-se en les classes externes de les Escoles Pies pero aplegà a no soportar ningun tipo d’imposició, faltant  molts dies a classe i prenint una actitut rebel davant dels professors. Com a conseqüència hagué de deixar l’ensenyança primària sense a penes aplegar a una instrucció mijana, només en els coneiximents bàsics de llectura i escritura.
Sos pares, Carmel i Maria, comprengueren que lo millor seria posar-lo a treballar, i com a fet providencial, en 1860, el novençà Llombart entrà d’aprenent en un taller d’enquadernació. Açò va motivar la seua presa de contacte en els llibres, despertant en ell una forta afició per les publicacions, en uns vehements desijos de voler deprendre i ampliar els seus coneiximents i la seua cultura, i aplegant a descollar sent encara jove, en qualitats superiors a la seua edat.
El tracte i amistat en l’impressor Laborda i en el poeta Andreu Codonyer l’ajudaren a publicar els seus primers treballs en la “Gaceta Popular” que dirigia Pelayo del Castillo. El seu caràcter, la seua capacitat de treball i la seua constància, fan que pels seus propis mijos publique un semanari que titula El Fárrago, en verdader caràcter lliterari. Colabora en atres publicacions, escrivint un joguet teatral, En lo mercat de Valéncia, i un milacre per a les festes vicentines, La calúmnia castigada, abdós obres escrites en valencià.
Una data clau en la vida de Llombart fon la Revolució de 1868. Ell mateixa afirma que va influir en sa vida i el seu pensament “com a revelació d’un món desconegut”, motiu d’expressió de les seues inquietuts i plataforma per a desenrollar el seu temperament independent i valencià. S’unix en els pensadors i polítics progressistes, encara que el seu afany mai va ser polític, sino lliterari. Colabora en les publicacions El Diablo Cojuelo i La Propaganda Republicana, i compon unes obres republicanes destinades a l’orfeó del Centre Popular Instructiu, que varen obtindre certa popularitat.

 

Li agrada escriure i tractar sobre l’injustícia social, l’esclavisme i l’oposició a les quintes, i ho fa en dignitat lliterària. La seua meta era la llibertat d’expressió i acció, i escrivia en un estil àgil i mordaç. En esta época és quan comença a firmar les seues obres i escrits en el nom de Constantí Llombart. Va escriure un interessant treball titulat Trece días de sitio o Crónica de la Revolución Cantonal, que és un bon document per a estudiar el cantolanisme valencià. En 1871 es consagra definitivament com a escritor en editar-se el seu verdader primer llibre, Cantos, que alcançà gran popularitat entre els llectors valencians. Des de llavors se dedica a la lliteratura. En 1877 dirigix la publicació en valencià Niu d’abelles, i escriu els seus drames Justícia contra justícia, La esclavitud de los blancos i Lo darrer agermanat, aixina com un llibre de poemes, Flores y Perlas. En 1876 escrigué en colaboració en Cebrian i Mezquita (que més tart seria president de Lo Rat Penat) El plater de paper blau i La copa d’argent.

Llombart sempre pensà atraure al valencianisme cultural, més que polític, en una visió progressista i lliberal; sabé aglutinar als lliterats i poetes valencians de la seua época com Boix, Altet, Bonilla, Villarroya, etc. iniciant-se aixina en el moviment de la Renaixença Valenciana en la publicació de Abelles i abellerols, Tabal i Donsayna, Tipos d’auca (retrats epigràfics de personages valencians), i l’Anuari de Lo Rat Penat que fon la publicació de més valor lliterari i intelectual. Va agrupar al seu entorn a la joventut lliterària, com Ferrer i Bigné, Iranzo Simón, Céster, Llorente, Labaila, Querol, Torres i uns atres, fent-se realitat l’ideal de Llombart en la fundació de la Societat LO RAT PENAT en 1878, societat actual i viva en els nostres dies, que va ser i és pedra angular i centre on seforgen i agrupen “els Amadors de les Glòries Valencianes”.
Va dirigir dos semanaris satírics: El Pare Mulet i El bou solt. Per a completar la seua obra escrita citarem La Suiza valenciana, Guía de Buñol y sus alrededores i Valencia antigua y Moderna. Constantí Llombart va morir en la ciutat de Valéncia, en el carrer de Pelayo, en 1893. El seu sepeli, que es celebrà en el cementeri civil, fon una gran manifestació de duel i patriotisme. Sense dubte fon un personage que representà fondament el valencianisme que feu brotar la Renaixença de les lletres valencianes. Valéncia li dedicà un monument en els Jardins del Real.
Les seues dos publicacions més importants són:
– LOS FILLS DE LA MORTA-VIVA. És l’obra més interessant de Llombart. Està constituïda per biografies d’escritors valencians, i ell mateixa latitula com a Apunts Bibliogràfics del renaiximient lliterari llemosí en Valéncia. Se publicà en 1879, época de major fecunditat lliterària de Llombart. Este llibre va ser escrit en l’intenció de donar a conéixer la magnitut de la llengua llemosina, aportant gran cantitat de notes d’autors valencians, tant en prosa com en vers. És una exposició de la lliteratura valenciana que comprén dos sigles, el XVIII i el XIX, o siga el periodo de l’Ilustració i la Renaixença. Obra de meticulós treball i de gran ambició dins de la nostra renaixença. Llibre bàsic per a l’investigació; en ell podem comprovar dates, consultar autors i localisar les seues obres, complint-se aixina l’intenció de Constanti Llombart de donar a conéixer i divulgar als nostres grans autors. Se tornà a reeditar en 1972. Esta magna obra fonguardonada en els Jocs Florals de 1879, i porta una interessant introducció de l’ilustrat escritor Lluís Tramoyeres Blasco titulada “La lliteratura llemosina dins lo progrés Provincial”. També porta una nota al marge digna de reproduir, que diu aixina:
“La denominació de llengua llemosina usada per lo cartell, nos ha posat en lo cas d’admetre una clasificacio ab la que no estem del tot conformes. Entèngas, puix, que tant en lo text com en les notes, al emplear la paraula llemosina, nos referim sempre à la lliteratura valenciana y sols per rahò d’historia pot emplearse aquella”.
– DICCIONARIO VALENCIANO-CASTELLANO. Conegut en l’actualitat en el nom de Diccionari de Llombart; la seua obsessió era conseguir la tercera edició del diccionari de José Escrig, i ell mateixa nos diu que ho fa “impulsat pels sentiments i fervorós amor patrio”; açò nos demostra la visió de futur de Llombart. Devem recordar que el Diccionari Valencià-Castellà d’Escrig va ser avalat per un Real decret de 1851 que diu:
“El Excmo. Sr. Ministro de la Gobernación del Reino, con fecha del 8 de enero, me dice de Real orden lo que sigue: SM. la Reina se ha servido mandar que recomiende a V.S. a los Ayuntamientos de esa provincia la suscripción del Diccionario Valenciano-Castellano que ha redactado D. José Escrig, cuyo importe les será abonado en sus respectivas cuentas como gasto voluntario. De Real Orden lo digo a V.S. para los efectos expresados”.
Este real decret se va comunicar als Governadors de Castelló, Valéncia i Alacant.
Llombart sabé conseguir i construir una tercera edició, en un ensaig ortogràfic gens despreciable, edició corregida i aumentada en un considerable cabal de veus, frases, locucions, modismes, adagis, refrans i costumbrisme, de que les anteriors carien. L’edició de Llombart se realisà en Valéncia en l’Editorial de Pascual Aguilar en 1231 pàgines, en l’any 1887; i consta el nom de Constantí Llombart, fundador de Lo Rat Penat, Societat d’Amadors de les Glòries de Valéncia i el seu Regne, com aixina mateix de l’Acadèmia Llemosino-Valenciana, i que va ser laureat en els Jocs Florals de 1886 en el premi d’honor i cortesia (Flor Natural).
Despuix de la revolució de 1868 va tindre alguns enfrontaments en les autoritats governamentals, i decidí tornar a la lliteratura. Funda el CALENDARI LLEMOSÍ LO RAT PENAT, que aparegué en 1874. Era un almanac lliterari on colaboraven els més distinguits escritors valencians, catalans i mallorquins, editant-lo a les seues expenses fins a 1883; constava d’un centenar de pàgines en texts lliteraris en prosa i en vers, cròniques d’actualitat i costumbrisme. El seu lema era “Pel fil traurem lo capdell”. El 15 de decembre de 1884, com a portaveu de la Societat Lo Rat Penat, i de la seua pròpia economia crea el PERIÒDIC LLITERARI QUINZENAL LO RAT PENAT, el qual constava de 8 pàgines, i del que només varen aparéixer quinze eixemplars. Se publicà fins a abril de 1885. A pesar de la seua curta duració, estes publicacions foren un èxit, i serviren per a reforçar la Societat; foren un nexe d’unió entre els seus afiliats. Molts dels texts eren treballs premiats en els Jocs Florals, sobretot poemes, i contava en grans i prestigiosos colaboradors com Sanmartíin i Aguirre, Manuela Agnés Rausell, Lluís Cebrian i Mezquita, Jacint Labaila, etc.
Finalment va aparéixer LA REVISTA MENSUAL DE LO RAT PENAT, publicada per la mateixa Societat, de giner a decembre de 1911, aplegant a tindre 500 pàgines, continuació de l’iniciativa de Constantí Llombart. Esta revista mensual aparegué per iniciativa del President de l’entitat Vicente Dualde Furió, qui va demanar a Teodor Llorente que la dirigira, utilisant-se la mateixa capçalera “Per fil traurem lo capdell”. Varen colaborar els més destacats membres de la Societat: Josep Sanchis Sivera, Lluís Fullana, Santiago Cebrian Ibor, Josep Rodrigo Pertegàs, Roc Chabàs, Josep Martínez Aloy, Francesc Badenes Dalmau, Francesc Almarche, Carles Sarthou Carreres, Ramón A. Cabrelles, etc. Esta revista admetia treballs en llengua castellana.
Constantí Llombart va fundar LO RAT PENAT, SOCIETAT D’AMADORS DE LES GLÒRIES VALENCIANES I SON ANTIC REGNE, junt a Teodor Llorente i en la colaboració de Feliu Pizcueta i d’un nutrit grup d’escritors i patricis, fet que es portà a terme en 1878, prenint el nom de l’animal emblemàtic de l’escut de Valéncia, ya utilisat per Llombart en les capçaleres del seu almanac. Se creava en Valéncia una associació que tragué a la llum molts valors lliteraris, arqueològics, llingüístics, costumistes, històrics, etc.: expressió de l’esperit de la “Renaixença” i portaveu del valencianisme cultural, que ha aplegat fins als nostres dies.

Transcrit del llibre  “Lo Rat Penat” VV. AA. Editat pel Consell Valencià de Cultura de la Generalitat Valenciana, any 1996.

ACTE FUNDACIONAL DE LO RAT PENAT

Publicat el per

La mijana i chicoteta burguesia republicana i federalista valencianes, secundada pel proletariat valencià, foren vençudes per l’eixèrcit en les seues dos importants revolucions, en octubre de 1869 i en juliol de 1873, i croniste de l’insurrecció cantonal fon Constantí Llombart, home de la Renaixença de forta voluntat, dispost al diàlec i a la colaboració, sense renunciar mai al seu progressisme, a pesar de la restauració de la monarquia borbònica, conservà els seus ideals. La seua obsessió era crear una associació cultural i lliterària per a Valéncia.

Llombart tenia el seu equip, i els escritors agrupats eren de nivell social humil. Els tertulians se reunien en el taller de talliste de Josep Bodria i Roig i de Josep Sanmartin i Aguirre en el Barri del Carme. És curiós observar que Llombart treballava en un taller d’imprenta (el seu pare era guarda del Jardí de les Alameretes de Serrans). Antoni Palanca i Hueso, se guanyava la vida confeccionant flors artificials; Víctor Iranzo i Simon, aragonés integrat, era empleat en un comerç; Ricart Cester era orfebre d’ofici; Josep Maria Puig i Torralba se dedicava a vendre perfums; a Escalante el podem incloure en este grup, pertanyia a una família lliberal i humil; finalment, Lluís Cebrian i Mezquita, que aplegà a ser un prestigiós mege, escritor i president de Lo Rat Penat, en aquells moments era estudiant. Per lo tant els escritors per Llombart eren autodidactes i republicans, a soles Cebrian i Mezquita era universitari.

No obstant, els patricis valencians cults i universitaris, com Teodor Llorente, Vicent Venceslau Querol, Jacint Labaila, Ferrer i Bigné, Feliu Pizcueta, Ciril Amorós, etc., potser no saberen calibrar les qualitats dels autodidactes progressistes. Mostra de la comprensió i tolerància de Llombart, després de llargues i laborioses conversacions, se constituí i fundà Lo Rat Penat, idea de Llombart, que se deixà convéncer per Teodor Llorente. Lo Rat Penat fon des del principi, casal de tots els lliterats i personages valencians, i entre els 165 primers socis fundadors, figuren patricis universitaris i conservadors del grup Llorente-Querol i autodidactes republicans del grup Llombart-Escalante. Junts organisaren la fundació de Lo Rat Penat, i el 29 de juny de 1878, després de la llectura que Ramon Lladró i Mallí feu en l’Ateneu Casino Obrer del poema en valencià “Lucrecia profanada”, se propongué la constitució d’una sola societat pròpia i, després de diferents reunions en un saló de l’Universitat baix la protecció del patriarca de la nostra Renaixença Vicent Boix, s’elaborà i aprovà el reglament redactat per Josep Maria Olmos imitant a la “Academia de los Nocturnos”.

Per a l’acte fundacional, se solicità ajuda a les autoritats i personalitats; l’Ajuntament cedí el Pabelló Municipal instalat en l’Albereda i ocasió de la Fira de Juliol, i l’acte fundacional de Lo Rat Penat se celebrà el 31 de juliol de 1878. Igual Úbedadescriu aixina l’acte:

Aquell pavelló de fusta, monumental i grandiós, en estranyes reminiscències orientals de temple siamés, en la tranquila i perfumada nit de l’estiu valencià, en cortinages de vellut vermell i centenars de llum de gas, constituïa un incomparable marc per a la cerimònia. El saló de ball l’omplirem de gom a gom cavallers de frac i condecoracions, i dames vestides de cera i ornades de joyes, en nerviós palmito en una mà i en l’atra el ramell de flors en que les havien obsequiat. Aquell públic burgués invitat, estava dispost a presenciar l’acte en una actitut amable pero frívola. Al toc solemnial de tabals i clarins, va ocupar l’ampli estrat la comitiva: l’Ajuntament en corporació en els macers i l’estol de ratpenatistes en frac.

Allà baix, en el passeig de l’Alameda, entre soroll i espentes, la gent popular s’esbargia bevent orchata de chufes o menjant panolles de dacsa, completament despreocupada de lo que estava passant en el pavelló dels “senyorets”.

A l’acte assistiren les personalitats del món polític i intelectual de Valéncia, presidit per l’Excm. Sr. Pascual Dasí Puigmoltó (alcalde accidental), que pronuncià les primeres paraules d’apertura; a continuació prengué la paraula el secretari de la nova societat Manuel Lluch i Soler, que resumí la breu història dels primers passos donats, especialment per Constantí Llombart ànima i protagoniste principal de la fundació, també donà a conéixer les motivacions i finalitats de la nova societat, terminant en un cant a la llengua i a la pàtria d’Ausias March. Se llegiren poesies pels mateixos autors: Teodor Llorente, Lluch Soler, Pascual i Genís, Víctor Iranzo, Josep Arroyo, Josep Bodria, Ricart Cester, Ferrer i Bigné, Joaquim Balaguer. Constantí Llombart anava a llegir el seu discurs, pero la seua fort emoció s’ho impedí, llegint en el seu lloc J. Granada. El discurs fon llarc, en molt d’amor a la pàtria i la necessitat de recuperar els signes d’identitat singulars i propis dels valencians.

Hagué un moment de tensió, els poemes recitats pels seus autors eren moderats en cants d’exaltació i alabances, pero Ricart Cester recità ¡Desperta Valéncia hermosa!, que fon exaltat, de fort reivindicació en contra de Castella i en ribets de nacionalisme, causant recel en alguns dels presents. Pero Feliu Pizcueta, com a primer president de la societat, que feu el seu discurs de clausura, sabé dissipar estos recels en estes paraules:

“Tal vegada crega algú que la creació d’esta societat obedixca quan manco alguna mira d’exclusivisme provincial i quan més a alguna idea separatista. I yo, que dec concentrar en mon pit los sentiments de mos dignes companyers, tinc que declarar ací que ans que tot som fills i amants de la noble terra espanyols, i no resucitem les glòries de l’antic Regne valencià, més que per tindre lo goig de que no s’obliden i es perguen, com la seua llengua, en l’oscuritat del temps. Recordar lo passat per a trobar lo present i per a que servixca d’eixemple en lo pervindre, esta és la meua ilusió”.

El discurs fon molt aplaudit i celebrat. I per a terminar l’acte, la Coral de l’Escola d’Artesans interpretà la cançó escrita per Constantí Llombart en música del mestre Manuel Penella, titulada “Lo Penó de Lo Rat Penat”.

 

Transcrit del llibre “Lo Rat Penat”. Editat pel Consell Valencià de Cultura de la Generalitat Valenciana, any 1996.

¿Sabies que la Batalla de Flors fon proposta pel Baró de Cortes de Pallàs, President de Lo Rat Penat?

Publicat el per

LA BATALLA DE FLORS 

Este festeig, ya tradicional i popular, típic entre les costums valencianes, fon propost pel Baró de Cortes de Pallàs, President de Lo Rat Penat en l’any 1891. Esta impressionant desfilada s’incorporà al programa de festejos en honor a Sant Jaume en la famosa Fira de Juliol, i era presidit per la Regina dels Jocs Florals.

La Batalla de Flors consistix en una desfilada de carrosses adornades en flors i les jóvens que van en elles, intercanvien en el públic, gran cantitat de flors. Com hem dit s’incorporà a la Fira de Juliol en 1891. En un principi desfilaven coches adornats en flor, circumstància que posteriorment fon evolucionant fins a aplegar a les verdaderes carrosses en decorats temàtics. Podem dir que des d’aquelles dates s’extengué a unes atres poblacions espanyoles. La desfilada la començà l’alta burguesia, pero progessivament s’anaven incorporant les demés classes populars. Se celebra en el Passeig de l’Albereda i se premia a les millors carrosses. El millor premi du el nom de Baró de Corts, com a recort.

Devem recordar, com en totes les celebracions, que la Batalla de Flors també patí moments de menys vitalitat i esplendor, pero gràcies a l’entusiasme i al treball del regidor Enric Duran i Tortajada, tornà a renàixer definitivament en 1931.

Transcrit del llibre  “Lo Rat Penat”. Editat pel Consell Valencià de Cultura de la Generalitat Valenciana, any 1996.

Bases dels CXXXIV Jocs Florals de la Ciutat i Regne de Valéncia

Publicat el per

Als poetes, als investigadors, als escritors que s’interessen per la Cultura Valenciana, Lo Rat Penat els crida a participar en esta extraordinària justa lliterària, per mig de l’aportació de les produccions de la seua inspiració o estudis. D’esta manera contribuïx i dona a conéixer els fruits del seu intelecte en la difusió de la seua meritòria llabor, per lo que els anima a que presenten treballs als temes que s’especifiquen en el següent Cartell.

Per a descarregar-te el cartell en pdf puncha ací baix.

Jocs Florals cartell 2017

Lo Rat Penat celebra l’acte de clausura dels Cursos de Llengua i Cultura Valencianes 2016-17

Publicat el per

La conferència de clausura estarà a càrrec de José Bonet  

El dia 30 de juny, divendres, a les 19:00 h., en el saló Constantí Llombart de Lo Rat Penat, C/ Trinquet de Cavallers, 9 de Valéncia, es celebrarà l’acte de clausura del Curs 2016-17 d’esta institució cultural.

En l’acte se repartiran els diplomes als alumnes que han superat les classes dels Cursos de Llengua i Cultura Valencianes, aixina com del Curs d’Iniciació a la Poesia Valenciana, Curs d’Interpretació i de Direcció Escènica, i de l’Escola de Danses “Mª Teresa Oller”.

Obrirà l’acte el President dels Cursos de Llengua i Cultura Valencianes, Òscar Rueda, qui donarà la benvinguda als alumnes de Lo Rat Penat que han cursat els seus estudis en est any en que se celebra el 67 aniversari d’estos Cursos que venen impartint-se en Lo Rat Penat des de 1949.

Presidirà l’acte la Regina dels CXXXIII Jocs Florals, Noelia Durbán Martín, i tancarà l’acte el President de Lo Rat Penat, Enric Esteve i Mollà.

La conferència de clausura estarà a càrrec del Catedràtic de Dret Processal,

José Bonet

qui parlarà sobre el tema:

“El Dret Civil valencià i la Constitució espanyola”

José Bonet Navarro és catedràtic de Dret Processal en l’Universitat de Valéncia (Estudi General), a on impartix la docència des de l’any 1992. Fon també magistrat suplent de l’Audiència Provincial de Valéncia (anys 1999 a 2007); aixina com advocat en eixercici i assessor jurídic d’empresa en els seus inicis professionals. I ademés d’acadèmic en la RACV és també acadèmic corresponent de la Real Acadèmia de Jurisprudència i Llegislació de Madrit i vicepresident de l’Associació de Juristes Valencians.

Veredicte del Jurat del Concurs de Llibrets de Fogueres de Sant Joan 2017 que organisa Lo Rat Penat

Publicat el per

CONCURS DE LLIBRETS DE FOGUERES 2017
que organisa
LO RAT PENAT

Lo Rat Penat, des de la seua fundació en 1878, sempre s’ha preocupat per les expressions de la cultura
popular. A finals del sigle XIX ya premiava a les millors falles, i des de 1903 organisa i convoca el
Concurs de Llibrets de Falla que potencia i promou la lliteratura festiva en llengua valenciana. De fet, en
l’expedient que ha motivat la declaració per part de la UNESCO de la festa de les Falles com a
Patrimoni Cultural Immaterial de l’Humanitat se fa menció expressa a la llabor de Lo Rat Penat en la
celebració d’este centenari concurs.

Lo Rat Penat també organisava la concessió de premis als millors llibrets de les Fogueres, una iniciativa
que deixà de dur-se a terme i que es torna a rependre convocant novament estos premis que es
concedixen valorant únicament el contingut tradicional del llibret, açò és l’explicació i relació de lo que
conté la foguera (o en el seu cas de la barraca), escrita en vers i en llengua valenciana, valorant-se la
sàtira, l’humor, l’ingeni i la gràcia, a més de la rima i tècnica dels seus versos.

FALLO DEL CONCURS DE LLIBRETS DE FOGUERES 2017
que organisa
LO RAT PENAT

SECCIÓ GENERAL

Primer Premi
Foguera: PASSEIG DE GÓMIZ
Autor del llibret: Manolo Vilaplana i Lluch

Segon Premi
Foguera: DIPUTACIÓ-RENFE
Autor del llibret: Manolo Vilaplana i Lluch

Tercer Premi
Foguera: LA CERÀMICA
Autor del llibret: Miguel Prim

SECCIÓ INFANTIL

Primer Premi
Foguera: SANT BLAI DE DALT
Autor del llibret: Joan V. Ramírez Boscà

Igualment Lo Rat Penat concedirà un estandart a la millor Foguera 2017
i a la millor Foguera Infantil 2017

Per a descarregar-te el fallo del jurat en pdf puncha ací baix.

Fallo Concurs de Llibrets Fogueres 2017

D. Juan Carlos Moragues, en el Fòrum d’Opinió el pròxim 27 de juny

Publicat el per

El pròxim dimarts dia 27 de juny, a les 19 h, visita Lo Rat Penat, en la tribuna del Fòrum d’Opinió, l’Excm. Sr. D. Juan Carlos Moragues Ferrer, Delegat del Govern en la Comunitat Valenciana, el qual impartira una conferència que té com a títul:

“Valéncia i Espanya proyecte comú.”

Presentarà al conferenciant D. Fernando Millán, Director del Foro d’Opinió de Lo Rat Penat.

L’acte tindrà lloc en el Saló Constantí Llombart de Lo Rat Penat,  C/ Trinquet de Cavallers, 9 de Valéncia.

Esperem la vostra assistència. L’accés, com sempre, serà lliure fins a completar aforament.

LA FUNDACIÓ JAUME III I LO RAT PENAT INICIEN RELACIONS PER A ESTRETIR LLAÇOS ENTRE ELS POBLES BALEAR I VALENCIÀ

Publicat el per

Coincidència en la necessitat d’implantar i difondre un model de llengua propi tant de Valéncia com de Balears, a fi de salvaguardar les característiques idiomàtiques de valencians i balears i fer créixer la seua autoestima colectiva.

El vicepresident segon Joan Pons i els vocals Sebastià Jaume i Toni Planas, com a representats de l’entitat cultural balear Fundació Jaume III, han visitat la sèu de l’històrica entitat cultural valenciana Lo Rat Penat, a on s’han reunit en el seu president, Enric Esteve, i el director dels cursos de Llengua Valenciana, Òscar Rueda. A l’encontre han assistit també Voro López i Miquel Àngel Lledó, filòlecs membres de la Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana.

Els representants balearistes i valencianistes coincidiren en la necessitat inajornable d’implantar i difondre socialment els respectius models estàndarts propis del balear i el valencià, a pesar de les creixents traves que impedixen la seua assunció per part de les instàncies oficials.

Esta vehiculació dels respectius models estàndarts propis, orals i escrits, en tots els àmbits d’us, i especialment en l’educació i els mijos de comunicació, és l’única via que permetrà la salvaguarda futura de les genuïnes característiques idiomàtiques valencianes i balears, aixina com el reforç de l’autoestima dels parlants en el seu idioma matern, l’aument del seu us social i la seua perpetuació en les generacions més jóvens.

D’esta manera, el valencianisme i el balearisme reinicien les clàssiques relacions de germanor que han caracterisat a valencians i balears de totes les époques, sempre des de l’igualtat i el reconeiximent mutu.

L’encontre enceta un camí de colaboració i sinèrgies entre les entitats que tant en Balears com en Valéncia treballen per la protecció, defensa, estímul i difusió de la cultura i la llengua pròpies, sense interferències alienes ni intents interessats de diluir o anexionar les singulars i indiscutibles identitats diferenciades del poble balear i el poble valencià.

Recital poètic a càrrec de Remigi Pons i Tudela

Publicat el per

El dimarts, 20 de juny de 2017 a les 20 h. en el Saló Constantí Llombart de Lo Rat Penat, se farà un Recital poètic a càrrec de Remigi Pons i Tudela en el següent programa:

Recital bilingüe de poemes de:

Peris Celda

Pere Delmonte

Anfós Ramon

Rafa Melià

Ampar Cabrera

Aureli López

Federico García Lorca

Manuel Machado

Antonio Machado

Rubén Darío

Eduardo Marquina

Constantino Llorente

Manolo Garcia

Joan Antoni Alapont

Donís Martin

 

Este chicotet homenage va dirigit als poetes valencians, defensors de la llengua i la cultura de la nostra terra.

Ells a través dels seus escrits i les seues obres fan una llabor impagable per Valéncia, fent perdurar pel temps, el sentiment, l’història i la sabiduria d’este gran poble.

Remigi Pons