Repassant, per circumstàncies casuals, el text de l’història de Lo Rat Penat –139 anys del devindre de Valéncia– al mateix temps que es succeïen notícies inquietants per a la pau i l’estabilitat social, u es dona conte de fins a quin punt la nostra història recent ha contat en moments de pareguda sossobra.
Lo Rat Penat naixqué baix l’influx de tres personalitats ben diferents: Teodor Llorente –conservador–, Feliu Pizcueta –lliberal– i Constantí Llombart –republicà–. L’entitat no naixia, per tant, com a representant d’una tendència ideològica o social concreta, sino en aspiracions de transversalitat, com transversals són l’identitat, la llengua o les costums de tot un poble. Per cert: un poble format per persones individuals, que no es definixen en funció de lo que voten o de l’equip de fútbol al que seguixen –si és que voten o els agrada el fútbol– sino per interessos en part més bàsics i en part prou més complexos que els que marquen com a ‘ortodoxos’ els creadors oficials d’opinió política.
De fet, en les necessàries llums i ombres de tota obra humana, si Lo Rat Penat ha conseguit aplegar ‘a vell’, a pesar d’epidèmies, castàstrofes naturals, canvis de règim, guerres i dictadures, és perque ha sabut navegar en les aigües d’un poble que mai s’ha acabat de sentir identificat en ‘els que manen’. Bàsicament, perque no sempre manen els mateixos, i perque els que manen no deixen de fer-ho en una circumstància conjuntural que canviarà tart o pronte. Lo Rat Penat participà activament en els moviments valencianistes i autonomistes de la Segona República –contant en significats membres de clar raïlam catòlic i conservador– i contra tot pronòstic conseguí mantindre’s actiu també en els anys més foscs de la dictadura franquista –a pesar de contar, igualment, en importants socis d’ideologia republicana o nacionalista valenciana–, per be que a costa d’un férreu control censurador de les autoritats; lo que no impedí que en 1949, només dèu anys més tart de la conclusió de la guerra civil, s’iniciaren les classes d’una llengua valenciana distinta a la que el règim postulava com a única susceptible de ser considerada ‘espanyola’.
La bona veritat és que tota obra que aspira a ser patrimoni de tots, i no a soles d’uns quants, no pot basar-se en la polarisació, en el desencontre, en la radicalitat, sino en el diàlec, l’acort, la convivència entre diferents. Inclús en els moments en els que més difícil pareix que puguen donar-se. Siga una entitat cultural o, més encara, l’organisació política d’un Estat. Tingam-ho clar: la polarisació social és la precursora de la catàstrofe. És mil voltes preferible un sistema en el que ningú està plenament satisfet pero que resulta soportable per al 90% de la població, que un atre sistema perfecte per al 50% i absolutament inacceptable per a l’atre 50%. Relliggam la nostra història recent per a donar-nos conte.
ÒSCAR RUEDA.-