El Pare Lluís Fullana i Mira, eminent filòlec i acadèmic de la RAE, va realisar en l’any 1912, en “Lo Rat Penat Revista”, un “Estudi sobre la Filologia Valenciana”, del qual destaquem l’apartat sobre l’orige de la Llengua Valenciana.
“La llengua valenciana, lo mateix que la castellana, frances, italiana y portuguesa, reconeixen, com verdadera mare, lo llati vulgar y lo baix llatí.
Conquerit lo Reyne de Valencia pe’ls romans, els vençuts habitadors d’esta fermosa terra adoptaren la llengua llatina vulgar, que era la que parlaven els soldats romans, romanent, en tot y en aixó, molts vestigis de les llengües celta, fenicia, grega y cartaginesa. D’esta mescolança resultá lo baix llatí, que parlaren mentres la dominació goda y també durant la dominació sarrahina. Diu lo Dr. Grandia (Gramática Etimológica, Introducció, plana XXXIV): “molt al contrari de lo que assegura’l Pare Bonell, á Valencia y á Mallorca, durant cinch sigles de dominació sarrahina hi quedaren els cristians, com en tot lo demés d’Espanya, guardant sa llengua”.
Eixa llengua antiga, puix, formada del llatí vulgar y baix llatí, fon la que serví de base y fonament pera formar la valenciana quant s’establiren els catalans conqueridors en esta terra. Y es cert qu’el valenciá, com afirma lo mateix Grandia, es desenrollat espontáneament mentres la conquesta d’este Reyne de Valencia, y al mateix temps qu’el catalá en lo Principat de Catalunya.
Pero això mateix, en un principi, açò es, en lo sigle XIII, pòca era la diferencia entre les llengües parlades en lo Principat de Catalunya y en lo Reyne de Valencia, fins que , per fi, vingué lo sigle XIV, en que ya es nòta pròu diferéncia, distinguintse, sobre tot, una d’atra en les terminacions d’els substantius y adjetius, com també en la segona persona singular dels vebos, en qu’el catalá admet la terminació as y el valenciá en es. Esta era y esta es encara la diferencia més característica entre les dos llengües.
Catalá: Tú amas las finas rosas. Valenciá: Tú ames les fines ròses”.