Primer i sèptim president de Lo Rat Penat (1ª volta 1878-1879, 2ª volta 1884-1886).
Feliu Pizcueta i Gallel va nàixer en la ciutat de Valéncia el 20 de novembre de 1837, fill de Sebastiá Pizcueta i María Gallel. Va estudiar en les Escoles Píes, despuix va ingressar en la Facultat de Filosofia, pero va abandonar estos estudis per a passar a la Facultat de Medicina on es va llicenciar.
No va aplegar a tindre verdadera vocació per la medicina, i sense gran entusiasme va començar a eixercir de mege rural en la ciutat aragonesa de Hijar, passant despuix a Moncada (Valéncia). Va ocupar el càrrec de forense del Jujat del Districte de la Mar, pero progressivament va ser abandonant la medicina. No obstant va ocupar importants càrrecs mèdics, com la secretaria del prestigiós Institut Mèdic Valencià, i va ser interí de la Càtedra de Medicina Llegal en la nostra Facultat.
Sense dubte, Pizcueta sempre va actuar en el camp progressiste, i les seues aficions polítiques i lliteràries varen ser la verdadera causa que li va apartar de la medicina. Va participar en els acontenyiments del seu temps; va estar d’acort i va ser amic de Pérez Pujol, salmantí de naiximent, Catedràtic de Dret en la nostra Universitat (1858), i en constituir-se la Junta Revolucionària del Cantó Valencià en 1873, va ocupar la cartera de Foment. En fracassar l’insurrecció va ser encarcerat en les Torres de Serrans.
També Pizcueta va seguir la llínea política de Peris i Valero, polític valencià i advocat que va dirigir el diari progressiste “El Justícia” i va ser alcalde de Valéncia en 1856, durant el bieni progressiste. En l’arribada al poder l’Unió Lliberal en O’Donnell (1864), va dirigir el periòdic “Los Dos Reinos”, que va destacar per la seua gran difusió i per la violència de les seues campanyes que varen motivar l’exili de Peris i Valero. En triumfar la Revolució de 1868, torna a Valéncia sent president de la Junta Revolucionària i Governador Civil de la província; més vesprada va ser diputat a Corts i director general de la Beneficencia i Sanitat, retirant-se de la política activa en l’abdicació d’Amadeu de Saboya en 1873.
Era necessari expondre les activitats política de Pérez Pujol i de Peris i Valero, per a comprendre millor el pensament polític de Feliu Pizcueta, que va ser secretari de la Junta Revolucionària en 1868, i des d’octubre d’enguany a 1871, ocupa la secretaria en la Diputació Provincial. Es trasllada a Madrit (pel seu treball en la Direcció de Sanitat) fins a 1874 que és desposseït per la política de Sagasta. Retorna a Valéncia i des de 1883 a 1890 va ser regidor de l’Ajuntament que li va nomenar Croniste Oficial, durant estos anys va dirigint més les seues aficions a activitats lliteràries i periodístiques.
La seua producció lliterària és abundant, tant en castellà com en valencià. Va colaborar en totes les revistes, periòdics i publicacions que existien en Valéncia i també en Madrit, en numerosos artículs, contes, noveles, històries, etc. Escriu sobretot per al semanari polític festiu “Don Manuel” i com a redactor de “El Mercantil Valenciano”.
Entre les obres en castellà podem contar en el seu llibre de contes Las Noches de invierno, i les noveles Entre las marismas, Gabriela, Un cuadro de Esteban March, El dúo de la linda, Valencia por Don Rodrigo, El administrador de la baronesa, En la maroma, Pedro y Pablo, Un estudiante de 1808, Un hombre listo, El médico del lugar, La campana de la Unión, Memorias de un ciego, La insurracción de Alahuar, El robo de la judería, La mejor nobleza, Centelles y Vilaraguts, Historia de un reo de muerte, 1812, Vida íntima, La heroína del amor, El violinista, El crítico y la cantante, Las mariposas, La ilusión de un artista i El último roder, inspirades la majoria en l’història de Valéncia.
La seua obra en llengua valenciana va ser també copiosa, sobretot en poesia. Va obtindre la Flor Natural en els Jocs Florals de 1880. Va ser mantenedor dels mateixos en 1879 (primers Jocs Florals) i en 1885. Va escriure un “Miracle de Sant Vicent” per al carrer del Mar titulat “L’ermita de Sant Mateu”.
Feliu Pizcueta, d’idees progressistes i gran coneixedor de la llengua valenciana, va anar un gran puntal de la nostra Renaixença, VA SER SOCI FUNDADOR DE LO RAT PENAT I EL SEU PRIMER PRESIDENT, presidència que va ocupar per segona volta de 1884 a 1886. Per la seua gran personalitat, valia i tolerància, la seua gestió va ser reconeguda entre amics i adversaris. Va morir en Valéncia que tant havia amat, el 19 d’agost de 1890. La seua ciutat li va dedicar un carrer.
Transcrit del llibre Lo Rat Penat VV. AA. Valéncia,1996.