Est és l’artícul d’Enric Esteve i Fernando Millán publicat per Las Provincias el 19 de juny de 2017:
L’últim escàndal protagonisat pel regidor de Cultura Festiva de l’Ajuntament de Valéncia, ha alcançat tals dimensions de despropòsit que les televisions d’Espanya en els seus telediaris de màxima audiència ho han arreplegat. El consistori valencià tracta de manipular les consciències dels responsables del món faller sometent-los a una enquesta en la que, junt a temes de la festa fallera, se’ls pregunta de forma totalment improcedent sobre les seues conviccions polítiques, les seues preferències religioses, sobre la seua apreciació del treball dut a terme per Compromís en la gestió de la ciutat de Valéncia…
Un intent de manipulació de les consciències, de politisació del món faller, que ha suscitat tal cantitat de protestes que el responsable d’esta maldat no ha tingut més remei que retirar l’enquesta. Això sí, anunciant que dins d’uns mesos tornarà a plantejar-la encara que s’adopte un nou format i s’eliminen algunes preguntes.
Arribats ad este punt d’abús de poder, d’intent d’indagar, dotorejar i conéixer la varietat de pensaments que se donen en el món faller és precís preguntar-se ¿per qué eixe intent, per qué eixa obstinació per conéixer la plural composició ideològica dels hòmens i dònes que treballen dia a dia per a que cada any les falles siguen l’admiració de tot lo món?
I la resposta no pot ser una atra que la necessitat de saber fins a quin punt poden crear divisió entre els que sempre han treballat junts, units per un mateix ideal, més allà de les seues conviccions polítiques o religioses, més allà de qualsevol diferència social que desapareix quan tots s’assenten en el casal faller al voltant d’una taula en un sopar de germanor.
Pretenen una divisió política del món faller, dretes i esquerres, religiosos o llaics, valencianistes o pancatalanistes, que siguen l’antesala del procés de catalanisació que pretenen. Un procés que s’inicia en l’atac a la llengua valenciana, obligació d’escriure el llibret en llengua catalanisada si se vol una subvenció, eliminació dels poemes en llengua valenciana que seguixen la normativa de Lo Rat Penat, imposició sobre la forma d’escriure els cartells explicatius de la falla i totes les amenaces i persecucions soterrades que el poder és capaç de llançar.
El fracàs recollit fins al moment en l’aplicació de les mides de catalanisació ressenyades ha segut gràcies a la magnífica resposta de les falles, la dels seus presidents i la de les seues comissions, rebujant tots els atacs en contra de la valencianitat de la que són depositaris, ha fet necessari el canvi de tàctica del Sr. Fuset. Primer vol conéixer als qui se situen políticament junt a Compromís, junt a Podemos, pròxims als nacionalisme socialiste per a, a partir d’ells, tornar a plantejar el procés de catalanisació pero esta vegada encobert per l’ideologia política.
Una tàctica utilisada des dels anys 60 del sigle passat, i que els ha oferit magnífics beneficis. Primer fon el desembarc en l’Universitat, ser d’esquerres i ser pancatalaniste se fonia en una unitat que rebujava el valencianisme com a instrument de la dictadura. Després fon el professorat, tant en l’ensenyança secundària com en la primera etapa educativa, els que seguiren el mateix camí. En els passats anys ha segut la classe treballadora a la que se li parlava de revolució social i de la necessitat de recolzar les llegítimes reivindicacions socials per a alcançar el poder. I com a última etapa del “procés”, la politisació del moviment faller, la del moviment social i festiu més genuïnament valencià.
Si est objectiu se complix, si les falles se catalanisen, la batalla dels “països catalans”, la fractura definitiva d’Espanya està guanyada per aquells que hui pretenen destruir l’identitat valenciana.
Per això, perque estem davant de la batalla final per la valencianitat és hora de que cada qual es lleve la careta i done la cara. És hora de que més allà de l’afiliació política, conservadors, lliberals o socialdemócrates, més allà de la creència religiosa, catòlics o llaics, més allà de qualsevol atra diferència, definim la nostra posició en relació a Valéncia i a Espanya.
Els qui creguen en la bondat dels “països catalans”, en la necessitat de que la Comunitat Valenciana siga una província de l’imperi català, els qui entenguen que la fractura d’Espanya, la seua desaparició i la seua conversió en un número indefinit de chicotets països a l’estil de l’antiga Yugoslàvia, deuen d’expondre les seues idees en claritat, sense mentires que les encobrixquen, sense promeses que mai se poden complir. Si guanyen en les pròximes eleccions el camí serà seu.
Com debem de fer en sentit contrari els qui pensem en una Comunitat Valenciana singular i diferenciada, com a una part essencial d’un proyecte comú de tots els hòmens i dònes que viuen en la Península Ibèrica, en les Illes Balears i en les Illes Canàries. Un proyecte de vida i de futur en comú que nomenem Espanya.
Pel moment esperar que el Sr. Fuset, enemic de tot lo valencià, gestor públic fracassat, mentirós compulsiu en tantes ocasions, siga apartat d’un món que el rebuja i que se sent avergonyit de les seues actuacions.
Fernando Millán Sánchez
Enric Esteve i Mollà
