Per Antoni Atienza
Abans de tot, devem recordar que la Senyera és una bandera i que té un orige migeval. Les banderes migevals eren, sobre tot, instruments de guerra i de poder. També és precís senyalar que fins al sigle XV –i segons Moles, fins al XVIII- no existien banderes de “nacions”, ni de regnes. Les banderes eren derivats dels escuts (escut=senyal=senyera), i els emblemes heràldics eren privatius de l’aristocràcia i dels monarques. A soles, a partir del sigle XIII escomencen a aparéixer emblemes de les ciutats, utilisats, sobre tot, en sagells.
El Regne de Valéncia no tingué una repoblació ràpida. Durant molt de temps fon un territori de frontera, atacat en freqüència pels musulmans des d’Almeria i Granada i, més tart, el Magreb. Per a defendre esta frontera i ofegar les revoltes dels musulmans que habitaven el Regne, es varen organisar milícies, grups de ciutadans armats, que en cas d’atac eren avisats per a prendre les armes i lluitar. No eren tropes del Rei, puix el Rei no les pagava, sino milicians cridats per la seua ciutat i en armes pròpies, municipals o dels gremis. Era l’Host una força militar convocada pel Rei, segons la costum feudal, pero no organisada per ell. Per tant, no lluitaven baix els colors del monarca, sino de la ciutat que els mantenia i els proporcionava les armes. La formació d’esta milícia es feu durant el regnat de Jaume I, i consta en els Furs de Valéncia, a on s’establix que els cavallers de la ciutat devien seguir a la Senyera (1). A principis del sigle XIV, la força armada valenciana, de la qual la principal contribució era la ciutat de Valéncia, hagué d’eixir en diverses ocasions per a defendre els drets de la Ciutat i de les Viles Reals contra els abusos dels nobles. Per privilegi d’Alfons I, la milícia no podia lluitar fòra del Regne, i, per tant, devia de combatre dins de les nostres fronteres: era una força defensiva. En eixa época, la Senyera ya era coneguda com “del Rei e de la Ciutat”.
Figura fonamental per a entendre l’heràldica valenciana, fon el rei Pere II de Valéncia “el Cerimoniós”. El monarca va reinventar l’història dels blasons. La bandera barrada, fins ad eixe moment, no tenia un numero fix de barres; el seu orige havia segut obra de Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona i príncip d’Aragó, quan ya tenia abdós tituls. Per tant, hui per hui, l’opinió dels heraldistes més prestigiosos és que les barres són tant catalanes com aragoneses. Puix be, Pere II va establir que les barres eren l’emblema dels primitius comtes de Barcelona –quan el de Ramon Berenguer III era una creu roja en camp blanc-; i per a Aragó, es va “inventar” un escut blau en una creu blanca. Cap a 1360, va manar que les barres dels seus escuts ne serien quatre. Celós de que cap atra persona ni ciutat lluïra el seu blasó personal, feu que Valéncia portara com a distintiu una corona damunt del blau, en recort del color real d’Aragó. D’esta manera naixqué, cap a 1365, la Senyera de Valéncia, en la qual, la Corona representa, per un costat, el Regne –“perque és cap de Regne”-, i l’aliança entre el monarca i el seu poble. Pero Valéncia volgué subrallar que la Senyera era també “bandera del Rei”, bandera real, posant damunt de l’asta l’emblema personal de Pere II: el drac, que a partir del sigle XVI es convertirà en una rata penada. Aixina es mantenia la dualitat: Senyera del Rei i de la Ciutat.
En cas d’invasió del Regne, el punt per a concentrar l’Host devia de ser la ciutat de Valéncia, el Cap i Casal. Devem meditar qué vol dir açò de “Cap i Casal”…Per a avisar a pobles i ciutats, s’enviaven mensagers i s’hissava dalt del Portal dels Serrans – la via natural que s’obri cap a Castella – la Senyera, en un cerimonial que anà complicant-se en els anys. I ací està la clau del problema. Si la Senyera de Valéncia, la Senyera custodiada per Valéncia, encapçalava les tropes de tot el Regne de Valéncia, ¿no seria llògic considerar-la bandera del Regne de Valéncia, en una época, repetim, en la qual no existien “banderes d’Estats”?
La convocatòria d’Hosts del Regne es feu d’una manera molt clara i documentada durant el regnat de Joan II. Normalment, els monarques de la Corona d’Aragó preferien que els seus regnes i estats, en conte de convocar a un eixèrcit que ells no controlaven, redimiren el servici en diners. Pero Joan II es va trobar en dos ocasions, en 1462 i 1476, en la necessitat de convocar l’Host, i es feu ordenant, el propi monarca, que les viles reals acodiren en les seues tropes a Valéncia per a “seguir a la Senyera”. La Senyera va dirigir a les tropes de tot el Regne – de les viles reals i dels nobles aveïnats en el Cap i Casal o en viles reals – cap als seus objectius, eliminar en els dos casos les rebelions dels Jaumes d’Aragó, pare i fill, barons d’Arenós. També ho feu en 1526, contra els morics de la Serra d’Espadà; i en 1650, extraordinàriament, l’Host ixqué del Regne capturant Tortosa i bandejant als francesos que ocupaven Catalunya. Deu d’entendre’s que parlem de la Senyera conservada en Valéncia, en corona damunt de blau i en les barres reals, de les quals encara conservem la de Capdet (2). Per tant, documentalment, podem dir que gent de Borriana, de Morella, de Castelló o de Vilareal lluitaren seguint a la Senyera. I si ho feren seguint les banderes barrades del Rei, ho feren com a mercenaris, com a soldats pagats pel Rei, i no com a hòmens que complien un deure emanat de les lleis i costums de les seues ciutats.
Perque és precís recordar que la bandera quatribarrada representava al Rei (3), a un poder autócrata, i la Senyera valenciana, a les Ciutats, illots a on el poder feudal competia en les llibertats forals. ¿Per qué tantes i tantes ciutats del Regne adoptaren escuts pareguts al del Cap i Casal? ¿Per qué moltes atres l’incorporaren en el seu blasó? Si l’escut de Valéncia – corona i barres – dona orige a la Senyera –corona i barres -, ¿quines deurien ser, seguint la llògica heràldica, les Senyeres de Castelló, de Vilareal, d’Alzira, d’Agullent…?
Les banderes se duen en el cor, i discutir sobre elles, sentimentalment, és impossible. Pero no es podem negar a les evidències, que mostren a la Senyera coronada com a la bandera de tots els valencians. No es pot negar el quadro de Vicent Salvador, que representà a uns soldats valencians del XVII en una Senyera un tant estranya, ni es pot oblidar el quadro de Bernat Ferrándiz, en les Senyeres presents en una processó del poble; no es poden amagar els poemes de Teodor Llorente, de Constantí Llombart, ni de Carles Salvador, les paraules enflamades de Francesc Almela i Vives, de Faustí Barberà, de Gaetà Huguet o d’Eduart Martínez Ferrando; ni la hui desapareguda Senyera de la Joventut Valencianista que va presidir actes i aplecs organisats per Vicent Tomàs i Martí.
1. “Furs i ordenacions fetes pels gloriosos reis d’Aragó als regnícoles del Regne de Valéncia”, Edició de Llambert Palmar, 1482, lib, IX, rubrica XVIII, “Del Batle e de la Cort”, num. VI, fol. 30.
2. En canvi, no es guarda cap bandera quatribarrada, a banda del “Penó de la Conquesta”: la de Sagunt és dels anys 1920, i és una còpia del “Penó de la Conquesta”. El Penó és una bandera estranya, i mai s’ha estudiat a fondo per a poder determinar en exactitud la seua época.
3. La bandera quatribarrada fon un estandart personal del Rei d’Aragó, Valéncia, Mallorca i Comte de Barcelona. A principis del sigle XIV, el Rei de Mallorca va establir una bandera per a la Ciutat i Regne de Mallorca – la franja morada en castell d’argent -, conservant ell el seu estandart barrat. Pero el número de barres no fon fixat en quatre fins a 1360, aproximadament. Jaume I duya, normalment, dos barres a soles, pero no era un número fix. A partir del sigle XV, per les invencions heràldiques de Pere II, es va establir que l’escut de Catalunya eren les barres, i d’ahí es derivà que l’estandart català era el mateix que el real. Les barres passaren a ser una bandera del Rei d’Espanya despuix del matrimoni de Ferran d’Aragó i d’Isabel de Castella: trobem banderes quatribarrades en els galeons de la Gran Armada de 1588. En qualitat d’aixó, banderes del Rei d’Espanya figuren en les pintures del Palau de la Generalitat de Valéncia.
4. Inclús en el sigle XIX, com a mostra de l’avorriment que sentien cap als seus senyors feudals, Bunyol i Mislata adoptaren escuts en barres i corona. Mislata va decidir, fa uns anys, abandonar-lo i reprendre una heràldica senyorial, en l’oposició significativa d’Esquerra Unida.
*Artícul publicat en la revista “Renou” n°53 de l’Associació Cardona i Vives de Castelló (Hemeroteca).
Antoni Atienza és historiador i autor del llibre “La Real Senyera. Bandera nacional dels valencians”.