Per Mª Ángeles Viñas Gimeno
L’esclerosis múltiple és una malaltia autoimmune en la que el propi sistema immunitari actua contra la mielina, una substància que recobrix i protegix les fibres nervioses. Este “atac” del sistema immunitari dificulta la comunicació entre les neurones provocant molts síntomes. El neuròlec Jean Martin Charcot descobrí esta malaltia perque veu que el cervell i la mèdula espinal d’estos pacientes presentaven plaques secundàries a la desmielinisació.
La mielina aumenta la velocitat de la conducció nerviosa, assegura una senyal dirigida, millora l’eficiència metabòlica del sistema nerviós, protegix i facilitat la regeneració nerviosa quan hi ha una lesió.
El cansanci intens per la debilitat muscular, la pèrdua de la coordinació i l’equilibri, problemes de visió (visió borrosa o doble) són síntomes comuns. També pot aparéixer dificultat per a poder caminar en normalitat. És una malaltia crònica pero en una salvetat: és variable. Açò significa que hi ha periodos de més síntomes (els nomenats brots) i periodos de remissió.
Els brots no són com a tal urgències vitals, pero sí requerixen una actuació mèdica urgent ya que poden produir conseqüències greus com infeccions urinàries o respiratòries aixina com trombosis.
Alguns eixemples de síntomes greus són:
- Pèrdua de visió (neuritis òptica severa).
- Paràlisis d’una o més extremitats.
- Alteracions de l’equilibri o la marcha.
- Dificultat respiratòria o per a la deglució.
- Incontinència urinària o absència de micció espontànea.
Els corticoides o les immunoglobulines és el tractament d’elecció per ad estes urgències.
El diagnòstic sol donar-se en adults jóvens, normalment entre els vint i quaranta anys i sol afectar més a dònes que a hòmens. A poc a poc, la ciència mèdica ha pogut descobrir nous fàrmacs per a modular la resposta del sistema immunitari i evitar tindre brots de forma repetida, millorant aixina la calitat de vida dels pacientes. Per supost, l’ajuda sicològica i la fisioteràpia són fonamentals, com en qualsevol patologia neurològica.
La paraula esclerosis pot confondre l’esclerosis múltiple respecte la ELA (esclerosis lateral amiotròfica) i per descontat que no són la mateixa malaltia. La diferència fonamental és que la ELA és neurodegenerativa i l’esclerosis múltiple és autoimmune.
En l’esclerosis múltiple la comunicació entre les neurones està interrompuda i en la ELA, les neurones moren de forma irreversible, produint paràlisis progressiva cada vegada més incapacitant.
Els síntomes ya hem vist que són diferents. Si la semana passada parlàvem que la ELA produïa una debilitat muscular progressiva de forma més o manco ràpida i greu, l’esclerosis múltiple produïx problemes de visió, falta de sensibilitat, equilibri o concentració, sent estos síntomes d’evolució llarga i variable.
La divulgació i el coneiximent d’estes malalties neurològiques és molt important. Una societat formada i informada ajuda a que els diagnòstics puguen arribar més pronte perque la consulta al mege se realisa abans. L’esfera social també és molt important. Encara que la ELA siga una malaltia més greu, les malalties com l’esclerosis múltiple interferix en les activitats bàsiques de la vida diària. Per ad ells, dur una vida completament normal supon tindre uns recursos econòmics importants per a fer front a una calitat de vida. Per este motiu, les ajudes econòmiques per part de les administracions deurien ser part del tractament. L’esclerosis múltiple tampoc té cura, pero els tractaments immunomoduladors del propi sistema immunitari han fet alvançar les teràpies front ad esta malaltia, millorant la clínica que patixen els pacients i disminuint els brots que són els que, finalment, condicionen la vida dels pacients.