Bolletí Cursos Lo Rat Penat – Núm. 1

✨ Un nou proyecte que escomença

Els estudiants del nivell de Professorat de Llengua Valenciana de Lo Rat Penat tenen, com a condició necessària per a l’obtenció del títul, no a soles la superació del corresponent examen, sino també la realisació d’un treball de curs relacionat en la matèria llingüística.

Enguany el plantejament ha segut colectiu: la confecció d’una ‘newsletter’, un bolletí en format electrònic, que tots els estudiants del curs de professorat han hagut de dotar de contenguts.

Baix la direcció tècnica de Josep Borràs i la coordinació d’Ampar Orellano, professora responsable del curs, els nostres alumnes han deprés a treballar en equip, a aproximar-se al funcionament d’un bolletí d’estes característiques, i a posar en pràctica els coneiximents idiomàtics adquirits a lo llarc dels seus anys d’estudi en Lo Rat Penat.

Ademés, a l’inicial colaboració dels alumnes de professorat s’ha afegit l’ajuda inestimable i voluntària dels estudiants del curs de revalencianisació, de tal manera que en este primer número contem en la colaboració de Toni Soriano, en la revisió ortogràfica, Edu Vanacloig, en el disseny gràfic, i de Fernando Sastre, Rafael Gil, Maria Ángeles Viñas, Lucas Grao, María José Julio, Chemi Martínez, Paco Navarro, Amparo Soriano i Antonio Moreno, en temàtiques ben variades: història, medicina, cultura, urbanisme, deports, moda, cine…

Havem dit primer número i havem dit be, perque voldríem que esta experiència siga un primer pas per a la confecció d’un bolletí periòdic permanent que, pel moment circumscrit a la Secció de Cursos, en un futur podria convertir-se en l’embrió d’un mig de comunicació de tota la societat ratpenatista en conjunt.

Lo Rat Penat en general, i la Secció de Cursos de Llengua en particular, han tengut una gran tradició en l’elaboració de bolletins i revistes. En millors i pijors époques, en més o manco pretensions, reprenim eixa seguida i obrim de nou una porta a la comunicació; pel moment, en tota la comunitat d’estudiants de llengua valenciana de Lo Rat Penat. Una comunitat que no a soles està composta pels actuals alumnes, sino per tots aquells que han estudiat en nosatros; i és que mantindre el contacte en tots ells, propiciar que continuen lligats a Lo Rat Penat, que seguixquen parlant i escrivint la llengua valenciana, que continuen produint cultura pròpia, és u dels nostres objectiu fonamentals.

Esperem que gogeu en la seua llectura.

Òscar Rueda Pitarque

Director dels Curs de Llengua i Cultura Valencianes de Lo Rat Penat

Continguts d’esta edició

També pots consultar la versió del bolletí enviada per correu electrónic.

Homenage de Lo Rat Penat a Anfós Ramon

Homenage de Lo Rat Penat a Anfós Ramon i Garcia

Per Mª José Julio Llopis

Com que la vida i la trayectòria d’Anfós Ramón varen estar fortament lligades a Lo Rat Penat ―no debades va ser vicepresident de l’entitat i president de la Secció dels Jocs Florals, autor del seu himne i guardonat en innumerables ocasions pels seus treballs―, no podia faltar est homenage a tan insigne i prolífic poeta valencià, considerat un referent en la poesia en llengua valenciana del sigle XX. L’acte s’emmarcà en les celebracions que, a lo llarc d’enguany, Any Anfós Ramon, organisen diverses entitats culturals i associacions valencianes, en el centenari del seu naiximent.

L’acte va omplir el Saló Constantí Llombart de la sèu de Lo Rat Penat, a on va tindre lloc el passat 7 de juny. Va contar en la presència de la família de l’homenajat, i va ser presentat pel vicepresident de l’entitat, Òscar Rueda i Pitarque, que es va encarregar de cedir la paraula als intervinents, Ampar Orellano i Alapont, que tingué la difícil tasca de resumir la llarga vida i l’abundant obra del personage; Remigi Pons i Tudela, que nos va delectar en la declamació d’obres del mestre; Ampar Cabrera i Sanfèlix, que recità un sentit poema compost per ella mateixa i dedicat ad ell; i, finalment, va tancar l’acte l’Honorable President de Lo Rat Penat, Josep Vicent Navarro i Raga, que, a pesar de tot lo que s’havia dit sobre l’autor, encara trobà paraules per a resaltar la seua figura.

En acabant de donar les gràcies al públic assistent, a la família d’Anfós Ramon, als representants d’entitats i associacions valencianistes, i a amics i seguidors de Lo Rat Penat, Ampar Orellano escomençà fent un recorregut més íntim per l’infància i la joventut d’Anfós Ramon i Garcia. Naixcut en el barri de Russafa de Valéncia, en el sí d’una família numerosa que tingué que lluitar bona cosa per a poder tirar avant, fon educat en el catolicisme, fet que li marcà la vida i l’obra, fins al punt de guanyar-se la fama de beat en el barri. Començà la vida laboral molt jovenet, i va passar per diferents  faenes, truncades algunes per la Guerra Civil espanyola. Una d’elles en la famosa Torroneria Galiana, fins a la seua jubilació en l’empresa Bur-Ben, despuix de vintitrés anys. En el mateix barri de Russafa encontrà l’amor en Rosa. Se coneixien des de chicotets i formaren una família que l’omplí per complet. Rosa fon còmpliç de l’activitat lliterària d’Anfós, de la que se sent orgullosa; de fet, guardà com una relíquia els poemes que per quatre anys consecutius li dedicà el seu marit cada 27 de juny, activitat creativa que també practicava per a celebrar dates destacades de la vida de familiars i amics, que precisament foren els qui l’animaren a presentar-se als Jocs Florals de Lo Rat Penat. Va mamprendre a escriure en castellà, pero passà a fer-ho en valencià per influència de son tio Donís, a banda de fer-ho també per la seua valenciania, per supost. Començà a estudiar la llengua valenciana pel seu conte i no l’abandonà des d’eixe moment. Fon un poeta costumista, puix escrivia en la llengua del poble per a que tots l’entengueren, com els poetes d’espardenya de la Renaixença valenciana, i continuà fent-ho fins a l’últim dia prolíficament ―diuen els que el conegueren que qualsevol paperet que li caïa en les mans era bo per a plasmar en ell l’idea que li rodava pel cap en eixe moment.

En quant a la faceta de lliterat, destacà la seua poesia patriòtica, aixina com la satírica, que aprofita per a denunciar el meninfotisme del poble valencià front als llops que l’amenacen. També és rellevant la seua poesia religiosa, en la que s’ampara en Jesús, Maria i el Pare Vicent, pregant per nosatros com a poble conformista que som. Respecte a l’obra en prosa, la més desconeguda, puix la poètica l’eclipsà per complet, no hem d’oblidar que escrigué en el diari Al Dia i en la revista Som, a banda del fet que fon un gran orador, mantenedor i prologuiste. Sa poesia jocfloralesca va rebre multitut de premis del certamen, fins a l’extrem que quan va ocupar la mereixcuda presidència dels Jocs Florals, els demés escritors li ho agraïren, puix el fet d’ocupar la presidència li impedia presentar la seua obra, de manera que els deixava el camí lliure. La poesia festiva dels llibrets de falla és de les més abundants d’Anfós Ramon. Ell podia escriure un llibret en una vesprada, de tal forma que en va escriure una fotracada. Fon el més guardonat en el concurs que convoca Lo Rat Penat, per lo que en el centenari del concurs s’acunyà una medalla en bronze que porta en el anvers el bust de Bernat i Baldoví, primer autor de llibrets i que dona nom al premi extraordinari, i el bust d’Anfós Ramon com el més premiat.

Un fantàstic Remigi Pons va declamar, com a soles ell sap, en tot lo cor i domini de la nostra dolça llengua, obres de diferents temàtiques de l’extensa producció d’Anfós Ramon: de denúncia i crítica, satíriques, intimistes i religioses, emocionant-se especialment al recitar “La Casa Vella”, que nos va aborronar a tots els presents.

La preciosa poesia recitada i dedicada per Ampar Cabrera a l’homenajat resumix perfectament al personage que, fart de promeses incertes, trencà el silenci, no se doblegà a la derrota i tingué una casa vella al poble a on se va criar, que rememora la seua infància.

Tancà l’acte l’Honorable President de Lo Rat Penat, Josep Vicent Navarro, que va trobar l’essència d’Anfós Ramon. Segons digué, tingué la sòrt de conéixer-lo personalment, i resaltà d’ell la seua personalitat singular, impetuosa, irònica, inteligent i atractiva, compromesa en les reivindicacions valencianistes. Aixina mateixa, també afirmà que sempre abrigà l’esperança que no es perdrien els valors valencians als que tan adherit va estar emocionalment i lluità per mantindre viva la llengua valenciana, una llengua singular i diferenciada, de la qual no es va apartar mai. Finalment, es va referir al reconeiximent institucional que se li nega, i que es mereix obtindre, puix és ell, junt en tots els atres escritors en llengua valenciana, un referent per a les noves generacions de lliteraris que prendran el relleu.

Com a colofó, va sonar la cançó “La Casa Vella”, basada en la poesia del mateix títul, que Vicent Savall va musicar en tant de gust i que no te canses de sentir mai.

Presidia l’escenari el retrat d’Anfós Ramon, en el seu característic bigot i el somriure que sempre l’acompanyava. No hi ha dubte que la seua figura perviurà en el temps, puix els valencians i les entitats valencianistes que defenen la seua trayectòria no ho permetran, aixina com tampoc caurà en l’oblit la memòria de tots aquells patriotes que han fet possible, en tot l’orgull i fermea, la continuïtat de la cultura, de les tradicions i de la llengua valenciana.

¡Gràcies, Anfós!

Reanimació cardiopulmonar bàsica

Reanimació cardiopulmonar bàsica

Per Mª Ángeles Viñas Gimeno

La reanimació cardiopulmonar és un conjunt de maniobres i tècniques destinades a restablir el cicle cardíac en patir, una persona, una parada cardiorrespiratòria. En Espanya, s’estima que, anualment, se produïxen 52.300 parades cardíaques; és dir, una mija de 128 diàries.

Es definix com a parada cardíaca aquella situació en la que el cor cessa de glatir de forma súbita. La sanc deixa de fluir cap al cervell i atres òrguens vitals, per lo que les conseqüències d’esta situació són altament letals si no s’actua de manera ràpida. Es tracta d’una emergència mèdica. Qualsevol persona pot ajudar a disminuir la letalitat d’esta patologia si sap actuar correctament de forma primerenca. El coneiximent de les maniobres resucitadores inicials i l’escomençament d’estes de manera immediata a l’identificació han demostrat aumentar considerablement la supervivència.

Els motius pels quals se pot patir una parada cardiorrespiratòria són múltiples, pero la causa més provable és que siga per un infart miocàrdic.

Lo primer que hem de fer quan una persona ha patit una pèrdua de coneiximent és comprovar si respon a estímuls o respira. Si esta pregunta resulta afirmativa, devem colocar a la persona en posició lateral de seguritat fins que aplegue l’ajuda mèdica, tal com indica l’image de baix.

Si la persona no respon a estímuls o no respira, devem iniciar la reanimació cardiopulmonar bàsica. Prèviament a la realisació de les compressions, hem de tocar al servici d’emergències 112 per a comunicar-li el cas i fer-li saber que nos disponem a mamprendre una reanimació cardiopulmonar, aixina com la nostra localisació. 

Colocarem a la persona en la posició de decúbit supí i, a nivell de la llínea intermamilar, colocarem el taló d’una mà i posarem damunt l’atra mà, enllaçant els dits de les dos mans entre sí, tal com mostra l’image. Realisarem 30 compressions a un ritme de 100-120 glatits per minut. Una volta fetes les 30 compressions, durem a terme dos ventilacions en la maniobra “boca a boca”. En una mà taparem les coanes nassals i en l’atra baixarem el mentó per a mantindre oberta la via aérea. Posteriorment a les dos ventilacions, mamprendrem de nou les compressions fins que aplegue l’ajuda mèdica.

Per tant, farem cicles continuats  “30-2” (30 compressions, 2 insuflacions).

És molt important que, al mateix temps que escomencem a realisar la reanimació cardiopulmonar, localisem un desfibrilador extern semiautomàtic (DESA). Es tracta d’un desfibrilador que analisa de manera autònoma el ritme i emet una descàrrega si la parada cardíaca està produïda per una arrítmia desfibrilable. Es deuen seguir les indicacions mostrades en el dispositiu per aplicar-lo de forma correcta. L’explicació de l’utilisació d’est aparat es tractarà en un pròxim artícul.

La degradació d’un Regne

Evolució dels logos de la Generalitat Valenciana, i nova proposta

Per Edu Vanacloig

Ans d’escomençar, m’agradaria recordar la definició d’un parell de térmens: degradació i baixar de ranc.

Tot açò nos ajudarà a comprendre millor lo que a priori pareix ser una cosa insignificant com és el redisseny d’un simple logotip, pero que té una gran importància.

Degradació:

  • Rebaixa o privació de la posició o el grau que una persona té en una jerarquia, especialment en la militar.
  • Disminució de la dignitat d’una persona o la categoria moral d’una cosa.

Baixar de ranc:

  • Privar a una persona de la seua dignitat o categoria; humiliar-se, rebaixar-se, envilir-se.

La pena de degradació militar consistix en senyalar formalment que la persona condenada és indigna i per això és despullada del seu grau, uniforme, armes, insígnies, condecoracions, dignitats, honors, remuneracions i beneficis corresponents, quedant expulsada de l’institució militar.

La pena de degradació ha segut qüestionada com a violadora dels drets humans, raó per la qual alguns països l’han eliminada de la seua llegislació militar, com són els casos de l’Argentina i Espanya.

Com si d’una sentència militar es tractara en ple sigle XXI i de la manera més sotil, en un sol clic de ratolí,  publicaren un nou logotip de la Generalitat Valenciana i, automàticament, per eixa simplificació gràfica, passàrem del major ranc que es pot ostentar a una baixada de ranc humiliant, és dir, de rei a vescomte.

 Els títuls nobiliaris disponen d’una jerarquia que designa els rancs dins de la noblea que és la següent:

Rei/reina, príncip/princesa, infant/infanta, archiduc/archiduquesa, duc/duquesa, marqués/marquesa, comte/comtesa, vescomte/vescomtesa, baró/baronesa, senyor/senyora.

Com es pot observar, la baixada ha segut dràstica i sospitosa, ya que nos coloca just per baix d’un comte ¿Trobeu el paralelisme? Comtat de Barcelona i Regne de Valéncia. En este canvi passem a ser Vescomtat de Valéncia i nos coloquem per baix de Catalunya.

L’Acadèmia Valenciana de Genealogia i Heràldica sostingué en son dia que la nova image presentada per l’institució denigra la purea de l’escut històric, puix reduïx el territori valencià de regne a vescomtat.

«El logo renovat no presenta els florons i les perles de l’elm coronat, despullant-lo del caràcter “real” i fins i tot, denigrant-lo de “Regne” a simple “Vescomtat” (un grau que es considera inferior al dels comtats catalans)». Vejam que diu la Llei 8/1984, de 4 de decembre, per la que es regulen els símbols de la Comunitat Valenciana i la seua utilisació.


TÍTUL III De l’Emblema

Artícul 6.

  1. L’emblema de la Generalitat Valenciana es constituïx en l’heràldica del rei Pere II el Cerimoniós, representativa de l’històric Regne de Valéncia, tal com és blasonat a continuació:
    • 1.1. Escut: Inclinat cap a la dreta, d’or en quatre pals de gules.
    • 1.2. Timbre: Elm d’argent coronat; mantell que penja en assur, en una creu patada curvilínea i fixada en punta llussiada d’argent , forrat de gules, per cimera, un dragó naixent d’or, alat, llenguat de gules i dentat d’argent.
  2. Disseny llineal del model oficial de l’emblema és el que figura en l’anex III d’esta llei.
  3. Lo referent a impressió, acunyament, estampació, reproducció, utilisació i ocupació de l’emblema o símbol de la Generalitat Valenciana, serà desenrollat per les oportunes normes reglamentàries.

Per lo tant, queda més que demostrat que, a banda de denigrant, és illegal el dit logotip.

Ni la corona és com la del rei Pere II el Cerimoniós (ya hem vist que és de vescomte), ni la creu és patada perque, si ho fora, seria més ampla pels extrems i es faria més estreta pel centre (curvilínea), i com se veu clarament tan sols és una creu recta normal. Un atre erro, potser per a mi el més gros, és l’escut, puix, segons la descripció,  és d’or en quatre pals de gules; o siga que escomençant d’esquerra a dreta tenim, de primer, un pal d’or seguit d’u de gules, or, gules, or, gules, or, gules i acaba en or, simbolisant l’or els pals de l’escut i les gules l’absència de pal. Puix be, tant en el logotip original del 1985 com en el del 2018, a soles tenen tres pals de gules i es nota prou clarament quan el posen en blanc damunt d’un fondo roig.

I qué dir del drac, en eixe paregut a un cavall de mar, més be pareix una burla que infantilisa el nostre emblema, ya que li lleva tota la seua expressió.

La tipografia, encara que no tinga la mateixa importància per no tindre una tradició històrica, crec que tampoc han segut encertats, i inclús en erros d’alineació prou senzills d’haver esmenat.

Podríem pensar que tot açò fon un erro i alluntat d’una conspiració maliciosa pancatalanista en l’objectiu d’afonar tota la glòria valenciana, pero este succés no és recent, puix esta degradació es dugué a terme en 2018 (despuix de més de trenta anys en l’anterior i llegítim logotip), per consegüent, i basant-nos en que la notícia tingué repercussió en el sector valencianiste i es produïren multitut de reclamacions a les que el Govern del tripartit, en Ximo Puig al seu front i el seu còmpliç Joan Ribó, feu cas omís, perque entenem que tingueren prou de temps per a esmenar l’erro (més encara en una cosa tan simple) i no ho feren.

Llavors, podem dir ben alt que tal conspiració pancatalanista sí que existí, fon real, pero ya fa més d’un any que el govern valencià donà un gir de 360° en quant al color polític es referix i encara no s’ha fet res per resoldre la qüestió, ni tenen cap d’intenció. I és per això que he volgut fer la meua proposta de rebranding.

U dels motius que donaren fon passar dels 22 elements (del logo de 1985) a 8 elements (en el de 2018) i aixina s’adaptaria a les noves necessitats de comunicació. Puix be, el meu logotip també ne té 8, pero manté l’expressió del drac, ya que té la corona en els florons i perles en lo mig com té que ser la d’un rei, la creu és patada curvilínea i fixada en punta llussiada i l’escut té els quatre pals de gules quan el posem en fondo roig. Ademés, la tipografia elegida és més atemporal per lo que, encara que passen anys, es vorà actual. Aixina mateixa,  presenta corregits els erros, puix queden totalment alineades la G en la V inicials de paraules en la T i la A finals.

Espere que açò ho lligga la persona indicada de l’actual govern i prenga les mides oportunes per a canviar-ho.

NOTA: a lo llarc d’est artícul m’he referit ad este emblema sempre com a logotip sense entrar en tecnicismes per a no confondre al llector com:

  • Isotip (element gràfic, image, símbol) que seria justament l’element a que nos hem referit en est artícul de l’heràldica del rei Pere II el Cerimoniós.
  • Logotip (tipografies, texts, és la part que es pot llegir) en este cas serien les lletres Generalitat Valenciana.
  • Imagotip (este seria el nostre cas i la paraula correcta per a nomenar-lo per ser una image en un text, pero en la suficient identitat per a reconéixer-los per separat).Isologo (image i text que tenen que anar junts perque per separat no tenen identitat).

Cent anys de la Volta a Peu de Valéncia

100 anys de la Volta a Peu en Valéncia

Per Chemi Martínez i Villalba

Recentment, s’ha celebrat el centenari de la prova d’atletisme més antiga de la ciutat de Valéncia. Esta carrera a peu, que es porta a cap ininterrompudament des de 1924, s’ha convertit en tot un símbol de la ciutat i en una de les cites ineludibles del calendari deportiu valencià.

La primera edició de la Volta a Peu tingué lloc el 27 d’abril de 1924, en la participació de 75 corredors, que recorregueren els carrers del centre històric de Valéncia. Des de llavors, esta prova ha anat creixent i evolucionant, fins a convertir-se en un event multitudinari que reunix a milers d’atletes i aficionats cada any.

Al llarc d’estos 100 anys, la Volta a Peu de Valéncia ha segut testic de numeroses fites i gestes deportives. Ha vist passar a algunes de les grans figures de l’atletisme valencià, espanyol i internacional, que han deixat el seu senyal pels carrers de la ciutat. Aixina mateixa, ha segut escenari de moments històrics, com quan se bateren récorts o se produïren emocionants esprints en la meta.

Per a commemorar este centenari, l’organisació preparà una programació especial carregada d’activitats i events que buscaven rendir homenage a l’història d’esta emblemàtica carrera. Des d’exposicions i conferències que repassen els orígens i l’evolució de la Volta, fins a activitats lúdiques i festives que involucren a tota la ciutadania valenciana.

Sense dubte, este any 2024 serà un any per a recordar en l’història de la Volta a Peu de Valéncia. Una oportunitat única per a celebrar i reivindicar l’importància d’este event deportiu i el seu víncul en l’identitat i la cultura de la ciutat.

Calabuch, des del far de Peníscola

Títul del cartell de la película Calabuch

Per Antonio Moreno Martínez

Sense dubte, hi ha un gran número de ciutats de película en lo món. Passejar pels carrers de Roma nos du, si mirem be, a caminar junt en una jove Audrey Herpburn pujada a una Vespa verda (a pesar del blanc i negre del film) en la Vacacions en Roma (1953) de Wyler, en un Gregory Peck tractant de reconduir la situació; o a contemplar a Anita Ekberg, de negre, refrescant-se en la Fontana de Trevi en La dolce vita (1960) de Federico Fellini. Nova York, Estambul, París… sempre estaran unides a grans películes que, com per a mi Peníscola, formaran part del recort d’una excursió del colege, molts any arrere, i de Calabuch (1956), la película de Luis García Berlanga, en la que un científic americà s’amaga en este chicotet poble de peixcadors.

Per a començar esta série d’artículs sobre ciutats de cine, vaig pensar inicialment en ciutats d’indubtable lluentor cinematogràfica: en la Venècia de la Mort en Venècia (1971), en la Praga de Casino Royale (2006), o en el Londres de Notting Hill (1999). Pero dec confessar que el recort de la Peníscola de Calabuch, s’impongué a les totes per damunt, inclús, de la Peníscola, vestida de Valéncia, de El Cid (1961), la gran superproducció d’Anthony Mann.

En el desenroll de Calabuch, Peníscola és la ciutat perfecta, el personage central que requerix la película. Un menut poble de peixcadors, habitat per hòmens i dònes inoblidables que s’adinsa en la mar com una imponent proa d’un barco de vida. Entre els carrers estrets i blancs de Calabuch, es mouen un numerós grup d’entranyables personages que definixen tota una época que quedà arrere: el torero que viaja de poble en poble en la seua vaca en el camió, el farer que vigila des del seu lloc mentres juga als escacs per ràdio, la mestra atrapada en la seua escola, el retor, l’alcalde, la guàrdia civil… i un científic americà que aplega allà per a ocultar-se de sí mateix i que acabarà integrant-se en eixa comunitat per a sempre.

Despuix de vore la película de Calabuch, Peníscola adquirix un cert toc nostàlgic i entranyable; un poble coster que ix al nostre encontre per tots els costats: en les llargues plages que varen servir de camp de batalla al Cid (encara que ara l’enemic parega tindre la forma d’hotels i apartaments); un poble que se nos apega a la pell com l’arena de la plaja Sur (la mateixa que sent l’improvisat cossa d’un torero impossible que tracta de convéncer a la seua vaca de que treballe); un poble que recorrem a través del port per a entrar en ell per qualsevol de les seues portes (la de Sant Pere o el portal Fosc); un poble que nos convida a recórrer els seus costeruts carrers fins al Museu de la Mar (l’escola en la película); un poble, en suma, que nos envol en el soroll de l’agitació dels seus habitants preparant-se per a defendre’s de la flota americana en creuar la plaça d’armes, i que nos protegix del sol a l’ombra del castell del Papa Luna i de l’iglésia de l’Ermitana fins a aplegar, per fi, a l’edifici del far i contemplar, en una miqueta d’imaginació, el blau de la mar trencada pels bucs de guerra de la flota dels Estats Units rodejant la població en busca de l’americà, un Calabuch o una Peníscola, ves a saber, pero el recort del qual, el d’abdós provablement, perdurarà per a sempre en nostra memòria.

Passejar Valéncia: El barri del Carme

Passejar Valéncia: El Barri del Carme

Per Amparo Soriano Doménech

Passegem pel barri del Carme, nom que li ve del gran convent dels Carmelites que alberga. Situat entre el carrer del Museu i la plaça del Carme, hui en dia és un centre cultural.

Entrarem al barri del Carme per les Torres dels Serrans, en conte de no quedar-nos “a la Lluna de Valéncia”, com antigament li passava a tota persona que arribava tart a la ciutat i se trobava les portes tancades: se quedava fòra de les muralles, “a la lluna de Valéncia”.

Creuem les torres per les seues portes, hui en dia obertes sempre, i enfilarem el carrer dels Serrans, un carrer en molta història i molta gent de pas. Nos anirem fixant en els edificis en cantoneres de pedra, incorporades a la frontera en el propòsit que els carros no arrancaren els cantons d’estes. Nos trobarem a mitan carrer u dels refugis que té Valéncia. El carrer dels Serrans acabarà en la Torre de Sant Bartolomé Apòstol, sense campanes ni convent ni parròquia. Continuarem pel carrer de la Concòrdia, girarem a l’esquerra pel carrer dels Borja, carrer bisbe Muñoz, carrer de la Mare Vella, i eixirem al carrer dels Cavallers, a on podrem contemplar els grans palaus del carrer i podrem trobar-nos en el Museu l’Iber,  museu de miniatures, i, sí estem a principis de maig, vorem engalanats els balcons del carrer dels Cavallers, puix s’acosta la festa de la nostra Mare de Deu, la Verge dels Desamparats.

Baixarem pel carrer de Landerer i vorem el Portal de la Valldigna. Si és Semana Santa, podrem trobar-nos en la provessó del Crist del Fossar. Pujant de nou pel carrer de Salinas, eixirem al carrer dels Cavallers i vorem el carreró de l’abadia de Sant Nicolau, la capella Sixtina de Valéncia, que be mereix una visita, puix és molt interessant.

Continuarem pel carrer dels Cavallers fins a la plaça del Tossal, a on el carrer adopta el nom de Quart per la presència, al final d’este, de les Torres que porten el mateix nom.

Continuant per l’avinguda de Guillem de Castro fins a aplegar a la Beneficència, immoble que conté el Museu d’Història, i, al costat, l’IVAM.

Pero, en conte de fer això, una volta en la plaça de Sant Jaume, tirarem pel carrer de Dalt. En seguida vorem el mercat de Mossén Sorell, i zona d’oci, restaurants, bars, discoteques… Pel carrer de Dalt, arribarem a la zona de grafits. Entre els carrers de Dalt i el de Baix, es troba l’antic hostal de Morella, i un poc més avant, els amants de la nostra llengua valenciana trobarem la sèu de l’Associació d’Escritors en Llengua Valenciana (AELLVA). Seguirem avant i nos adinsarem en el carrer del Museu, a on es troba el Centre Cultural del Carme, format per tres edificis. El de l’entrada fon l’Escola d’Arts Aplicades; el segon, fon l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, d’estil clàssic; i el tercer, l’antic convent dels Carmelites, d’estil gòtic.

En la plaça del Carme, podrem observar la parròquia de la Santa Creu, coneguda com a iglésia del Carme. Al costat vorem la font dels chiquets de Marià Benlliure.

Pel carrer dels Roters, nos trobarem el Museu de les Roques, que tots els anys podem contemplar en la processó del Corpus. I si eixim pel carrer de Pare d’Òrfens al carrer la Blanqueria, a l’esquerra, podrem vore la casa museu Benlliure, que ve molt be per a assentar-nos en el jardí i contemplar les rajoles i sentir l’ambient tranquil del jardí; moment, si voleu, de vore l’exposició i el taller que tenia Marià Benlliure al final del jardí.

Per a acabar el recorregut, tornarem a eixir al carrer de la Blanqueria i, a la dreta, podrem trobar-nos de nou en les Torres dels Serrans.

Nos haurem fixat en tot el trayecte que la majoria de carrers no són rectes, a fi d’aprofitar les revoltes d’estos per a dotar de frescor les cases. 

Vorem, entre carrer de Salinas i el forn de Montaner, trossos de les antigues muralles musulmanes.

Passejarem en delectació pels carrers, en els que podrem triar entre restaurants de tota classe, bars, cafeteries…

El coneiximent de la Germania per a la recuperació de l’orgull valencià

Coneiximent de la Germania per a recuperar l'orgull valencià

Per Fernando Sastre Olamendi

La situació actual de la societat valenciana és sumament precària. En el concert polític naixcut de la Constitució de 1978, el règim de les autonomies ha resultat ser un sistema injust per desigual, que prima les més conflictives en detriment de les que s’han mostrat més conformes.

És el cas de l’històric Regne de Valéncia. Entregat pels poders centrals a una atra comunitat imperialista i voraç, es pretén la seua desaparició com a societat històrica per a integrar-lo en ella. En els primers moments, la resposta ciutadana fon enèrgica. Hi hagué vàries manifestacions multitudinàries en els carrers del nostre Cap i Casal i es creà un partit polític nacionaliste que conseguí estar representat en el parlament nacional. En l’actualitat, quaranta anys despuix, nos trobem en una societat valenciana passiva, que sofrix en resignació els embats polítics i que manté les seues essències gràcies a uns grups reduïts, pero molt actius, que tracten de mantindre les essències pàtries de llibertat i independència.

La principal raó de que açò succeïxca és que la majoria dels valencians carix d’orgull de ser-ho. Basta observar, per comparació, com castellans, vascs i catalans es vanaglorien de sa pertinença a les seues regions.

Cal, com a pas indispensable per a la recuperació del nostre estatus identitari, que tots tingam l’orgull de pertànyer ad este colectiu, l’orgull de ser valencians. Per a això, devem conéixer l’història del nostre poble, que, en estudiar-lo, resulta ser més ric que el de les restants comunitats que constituïxen Espanya.

En eixa rica història, destaca una revolució que tingué lloc en les primeres décades del sigle XVI i que es coneix en el nom de Germania. Fon la primera rebelió social de tot Occident, anterior en dos sigles a la Revolució Francesa i en uns postulats molt pareguts ad ella, pero que, en ser derrotada, fon coberta per un mant de silenci fins que l’aparició, en el sigle XIX, del Lliberalisme, revelà que els agermanats havien segut, en realitat, lliberals històricament molt precoços.

Mentres que en les ensenyances de bachillerat s’ha explicat detalladament lo que foren les Comunitats de Castella i qui foren els seus líders, la Germania, en canvi, ha segut silenciada. Mentres que la data de la batalla de Villalar, en realitat, una derrota davant el poder real, és festivitat de la comunitat de Castella i Lleó, la batalla del Vernissa, victòria contundent dels agermanats sobre les forces realistes, és desconeguda en el nostre històric Regne.

La Germania naixqué per múltiples causes: agotament del sistema feudal, abusos dels nobles en contra de la classe popular, que havia anat aumentant la seua riquea i el seu nivell cultural, la suma de vàries calamitats com foren uns quants anys de males collites, una riuada del Túria, la presència de la pirateria dels berberiscs, que fon un perill real, i l’aparició d’una epidèmia. Els nobles fugiren de la ciutat per a evitar la pesta, deixant un buit en la governació municipal. Els primers agermanats foren menestrals en iniciativa, que se sentien capaços d’assumir les funcions de govern. El grup nobiliari es negà en redó a resignar ni un àpiç del seu poder. L’aparició entre els agermanats d’una facció extremista precipità la situació fins a aplegar a l’enfrontament armat.

Durant l’estiu de 1521 es combateren vàries batalles, favorables al bando nobiliari, llevat de la que tingué lloc a la vora del riu Vernissa, que fon una gran victòria per als agermanats. Finalment, la batalla d’Oriola supongué l’afonament de la Germania, excepte en les ciutats de Xàtiva i Alzira, a on, sorprenentment, resistí fins a un any més. La revolució fon seguida per una dura repressió. Contemporàneu a la Germania fon el tumult de les Comunitats de Castella. Abdós acontenyiments han tengut un tractament molt distint en l’imaginari popular.

Mentres que en ciutats i viles castellanes hi ha numerosa representació de carrers i places dedicades als líders de la comunitat, en Valéncia tan solament contem en algunes vies que duen els seus noms.

Mentres que en Castella són molts els monuments dedicats als líders comuners, en Valéncia, en canvi, durant cinccents anys no n’hi ha hagut cap.

La situació no és totalment negativa. El fet de que el passat any 2021 es complira el quint centenari de la Germania, ha permés conéixer que són diversos els grups, en el nostre territori, que mantenen la memòria de l’acontenyiment i que poden ser l’orige d’una renaixença generalisada del seu coneiximent i, per això, de la recuperació del nostre orgull de ser valencians. Dins d’este moviment, el passat any 2023, un poble valencià, Palma de Gandia, ha trencat este silenci de cinccents anys i ha erigit el primer monument a la batalla del Vernissa.

Cal donar a conéixer la Germania entre tots els valencians, sobretot, entre els més jóvens, conseguir que s’erigixquen monuments en els llocs en els que tingué lloc algun dels molts incidents que conformaren esta revolució i tractar d’ella fins que els valencians pugam dir orgullosament: “¡Soc valencià i això es du en la sanc!”.

La moda valenciana en la cresta de l’ona

La moda valenciana en la cresta de l'ona

Per Francisco Navarro Casas

Tenim grans referents en la moda, reconeguts en les passareles de l’alta costura mundial.

Estaríem parlant de figures de l’alta costura valenciana, com Francis Montesinos, Aníbal Laguna, Carlos Haro, Enrique Lodares, i un llarc etcétera.

Tots ells són grans professionals que han passejat per tot el món la categoria de la moda valenciana, ya que han participat en moltes passareles de la moda internacional com, per eixemple, la famosa Pasarela Cibeles.

La moda valenciana també goja d’una bona salut per al futur, puix conta en acadèmies de formació, que anualment solen organisar l’event de la Passarela dels Jóvens Dissenyadors, en el soport dels seus professors, i de manera especial, en la colaboració de l’Escola Superior de Disseny de Valéncia.

La terra valenciana sempre ha segut un poble immensament laboriós i creatiu i, com a tal, dona mostres constantment.

El nivell professional d’esta gent és verdaderament altíssim, i dic açò per la cantitat de professionals de la moda que, sense ser tan populars com els nomenats adés, no per això deixen de tindre manco qualitats que ells.

I com a mostra de lo dit tenim al mestre de mestres del disseny valencià. Ell és de Picassent, un home molt lluitador, en una gran formació i gran amor per la seua professió. És d’eixos hòmens que solen passar desapercebuts, pero té un historial de treball, i un currículum, dignes de tota admiració.

És una persona molt exigent en totes les facetes de la seua professió, com ho és el patronage o el coneiximent dels teixits, que complementa en la formació d’alumnes o en l’escritura de llibres tècnics sobre el seu treball. El seu nom és Cristóbal López Albert, que naixcut en Picassent en 1953, s’inicià en este apassionant món, en un taller de sastreria als 12 anys.

En només 14 anys feu el seu primer trage, que el lluí son pare. Més tart, decidí passar-se’n a la moda femenina, puix la gran varietat que envolta el món de la dòna li donava un camp més ample per a desenrollar la seua creativitat. En la seua trayectòria, descobrí al gran dissenyador Cristóbal Balenciaga, que el deixà maravellat, convertint-se en fidel seguidor d’ell, referent i espill a on mirar-se. Als 20 anys montà el seu taller de costura.

Viajà a París per a tindre vivències en companyers de la capital de la moda. Tingué contactes en la Maison Balmain. Estigué una temporada en casa de la gran modista valenciana Dª Carmen Vivó. Fon una época en la que l’indústria de la confecció creixia i l’indústria artesanal anava a menys. Treballà un any en el taller del famós dissenyador Juan Izquierdo.

Despuix, li va eixir un treball en Mèxic com a product manager en una botiga especialisada en trages de nóvia i de festa (Exclusivas Jesica). D’ahí passà a Nova York, per a treballar en un estudi de creació i disseny de moda femenina (Flix Arbeo Designs). Més tart, s’establí per conte propi, i li va eixir una oferta tentadora per a tornar a Valéncia, a l’empresa Fanchiula, S.A., de moda infantil en la marca Rooman Benech.

La veritat és que lo que s’esperava que fora un èxit, fon un autèntic fracàs. Més tart li oferiren un treball de professor de patronage, drapejat i costura en Shangai University-París International Institute of Fashion & Arts, Moda’Art International.

Si volem saber la seua evolució hem de descobrir-la en els llibre que té escrits sobre moda, pero hem de buscar-los en el seudònim de Chris Taylor, que és com els firmava.

Tota una història professional que no sempre se veu recompensada en l’èxit i la popularitat que uns atres conseguixen. No obstant el nivell professional d’este gran dissenyador és digne d’admiració…

Recomanacions dietètiques sobre el refluix gastroesofàsic

Recomanacions dietètiques sobre el refluix gastroesofàsic

Per El mege del fege

El refluix gastroesofàgic és una de les patologies més freqüents de la medicina en general i de l’aparat digestiu en particular. Entre un 10 i un 20% de la població valenciana la presenta a lo manco una volta a la semana.

Consistix en el pas del contengut gàstric a l’esòfec, sense nàusees, vòmits ni eructes. El presenten en major o menor mida tots els individus. Se considera una patologia quan hi han complicacions o alteracions de la calitat de vida.

En el present artícul donem algunes recomanacions que poden millorar els síntomes, pero és molt important indicar que si els síntomes són molt freqüents, nous o hi ha dolor a l’engolir, dificultat per a engolir, pèrdua de pes, etc., lo millor és consultar-ho al mege, que l’orientarà en els passos a seguir. Estos serien síntomes d’alarma.

Recomanacions

  • Elevar el capçal del llit 10-15 cm, pero no els coixins, perque només flexionaríem el coll.
  • Perdre pes si hi ha sobrepés.
  • L’excés de greix abdominal aumentaria la pressió abdominal, que provocaria el pas del contengut gàstric a esófec.
  • No gitar-se només menjar, i no prendre menjar ans de gitar-se.
  • Se recomana un sopar llauger, 2-3 hores ans de gitar-se.
  • També substituir gitar-se al migdia per estar assentat, en un àngul de 30-45º.
  • Millor fer unes quantes menjades llaugeres diàries que dos o tres que siguen abundats. També s’ha de saber que menjar a pressa favorix el refluix.
  • No fumar ni beure alcohol, perque estes dos substàncies empijoren el refluix.
  • Evitar roba ajustada com, per eixemple, el cinturó o les faixes.
  • Hi han aliments que empijoren el refluix, pero no totes les persones tenen la mateixa sensibilitat ad estos aliments, per lo qual, s’ha d’adaptar la dieta a cada persona. Estos aliments són: greixos, fregits, salses, café, té, chocolate, menta, all, ceba, fruits secs, begudes en gas, tomata, picants i saladures. En general, qualsevol menjada abundant té més provabilitats de provocar refluix.
  • També cal dir que hi han prou fàrmacs que disminuïxen la pressió de l’esfínter esofàgic inferior i poden empijorar els síntomes, com ara les benzodiazepines (relaixants per ansietat o insomni), antagonistes del calci (usats per hipertensió arterial), nitrats (usats per infarts del cor o angina de pit).
  • És normal que durant l’embaràs aumenten els síntomes de refluix gastroesofàgic o aparega per primera volta. Els mecanismes serien la disminució de la pressió de l’esfínter inferior esofàgic per la progesterona i l’aument de la pressió abdominal pel feto.
  • La presència d’hèrnia hiatal (quan la part superior de l’estómec puja i sobreïx per damunt del diafragma dins del tórax; vegen dibuix 1) pot favorir la presència del refluix. No obstant, no totes les persones en hèrnia hiatal presenten refluix ni totes les que tenen refluix tenen hèrnia.

Cert és també que, a pesar de seguir estes recomanacions, a voltes continuen produint-se els episodis de refluix, presentant pirosis (cremor) o regurgitacions (reglots). En este cas, els inhibidors de la bomba de protons (en el seu principal representant, l’omeprazol), són la millor solució. Estos fàrmacs, bloquegen esta bomba, que produïx la secreció d’àcit a l’estómec. Són l’omeprazol, pantoprazol, lansoprazol, esomeprazol i rabeprazol. També s’han usat inhibidors anti-H2, com la famotidina, o els antiàcits, pero són manco efectius. Els anti-H2 també bloquegen la secreció d’àcit, i els antiàcits, com l’Almax, etc., contrarresten l’àcit puix es tracta d’una base. En el cas d’usar fàrmacs, se requerix el control del mege.

Valéncia, ciutat i bicicletes

Valéncia, ciutat i bicicletes

Per Lucas Grao i Silvestre

El passat divendres 17 de maig, en el cobert 2 de La Marina de Valéncia, tingué lloc l’inauguració de la tercera edició de Ciclosferia, la Fira del Ciclisme Urbà, que organisa Ciclosfera, la publicació espanyola de referència en el món del ciclisme de ciutat. Una revista gratuïta de distribució exclusiva en establiments especialisats.

4.500 m² d’exposició, més de huitanta fabricants i expositors, més de 130 models diferents de bicicletes i millers de visitants a lo llarc de la fi de semana. I no és casualitat que la fita siga en esta ciutat, que any darrere d’any se troba entre les que encapçalen els rànquings de millors ciutats per a viure de les més exigents i prestigioses publicacions mundials.

La ciutat valentina està considerada com un dels millors llocs del món per a viure i molts factors intervenen en esta consideració, com les nostres plages, l’inigualable gastronomia; en la paella valenciana al front o l’immens patrimoni cultural. No debades, el Cap i Casal de l’antic Regne de Valéncia goja d’un dels centres històrics més grans de la vella Europa. Aixina mateixa, la ciutat del Túria és el breçol de festes consagrades i conegudes a nivell universal com les Falles de Sant Josep, un atre dels grans atractius per als visitants que continuen omplint els nostres carrers. Música, tradició i folclor que en esta ciutat se barregen en l’arquitectura pública més vanguardista, en l’inigualable i visitadíssima Ciutat de les Arts i les Ciències, amples avengudes plenes d’arbres i un envejable jardí de vora dèu quilómetros de llargària que la creua d’est a oest sobre el llit del riu Túria, que constituïx el parc llineal més llarc d’Europa i el jardí urbà més visitat a nivell estatal.

No manco determinants són uns atres factors com l’orage benigne del que fruïx la ciutat o la seua agradable orografia, que junt en una aposta ferma per una movilitat urbana més sostenible, han propiciat que en les últimes décades Valéncia s’haja convertit en l’Amsterdam del Mediterràneu. Una decidida política consistorial en favor de l’us dels transport públic i de la bicicleta que ha favorit proyectar una image de ciutat amable, sostenible i moderna, fins al punt d’haver obtengut enguany el reconeiximent com a Capital Verda Europea. I és que no hi ha dubte que la bicicleta, com a instrument de transport individual, és l’element bàsic per a conseguir una movilitat urbana sostenible i reduir considerablement les emissions de CO₂.

Valéncia ciutat conta en casi doscents quilómetros de carrils bici, infraestructura imprescindible si volem fomentar el seu us i, encara que en alguns moments, la seua construcció haja segut qüestionada, a hores d’ara i degut a l’increment constant d’usuaris, en una aument estimat d’un 300% en els últims anys, la seua implantació hauria de ser inqüestionable.

Carrils bici i aparcabicicletes són fonamentals per a la promoció d’este mig de transport de la gent pràctica, que és ademés un benefici per a la salut, per al trànsit, per al planeta i el benestar personal, un passatemps lúdic i una activitat deportiva.

Falta recórrer encara molt de camí, puix encara permaneix en la societat de consum l’associació de la bicicleta en les classes més baixes. Per sòrt, la globalisació en positiu permet a la gent conéixer unes atres ciutats i cultures més sostenibles, més sensibilisades davant del canvi climàtic i la calitat de vida, a on la bicicleta com a mig de transport adquirix un major protagonisme.

Sense dubte, apostar per les bicicletes és apostar per un aire de calitat per a les nostres urbs, per unes ciutats més amables i habitables; mal anem si el futur no és en bici.

Activitats culturals de Lo Rat Penat – 1er semestre de 2024

Activitats del 1er semestre de 2024 en Lo Rat Penat

Per Mª José Julio Llopis

Numeroses són les activitats que promou o en les que participa Lo Rat Penat, totes elles tendents a la defensa i promoció de l’us de la nostra llengua i a mantindre i fomentar la cultura i les tradicions valencianes, que abarquen des de la seua participació en celebracions festives de la Comunitat Valenciana, fins a la convocatòria de premis inherents a la pròpia entitat i lligats ad ella des de fa molts anys, sent difícil destacar unes d’unes atres, per lo que fem a continuació un resum dels que han tengut lloc a lo llarc del primer semestre d’enguany. No cal dir que el colofó el constituïx l’acte de clausura dels Cursos de Llengua Valenciana que s’impartixen en la seua sèu, a on, ademés, se presentarà enguany la Newsletter que comença a caminar per a us i goig de socis, professors, alumnes i tots aquells amics i seguidors de l’entitat.

Com díem, Numeroses són les activitats desenrollades per Lo Rat Penat, escomençant per enumerar els actes en els que ha participat este semestre; açò és l’ofrena a Sant Josep, l’ofrena i processó de Sant Vicent Ferrer,  la processó de la Mare de Deu dels Desamparats i la processó del Corpus Christi.

Presentacions de llibres i conferències

S’han realisat presentacions dels següents llibres: Eduard Buil, memòria d’un poeta, de la Ret d’Estudis Valencians; Crónicas de Balansiya, de José Carlos Grau Enguita; i Ensaig de gramàtica cognitiva valenciana, de Miquel Àngel Lledó.

En la sèu de Lo Rat Penat s’han portat a cap conferències a càrrec de l’escritor i historiador En José Luis Corral Lafuente, en relació en la «Manipulació històrica: ideologia i poder», a càrrec del doctor en Filologia i catedràtic de Filologia Llatina de l’Universitat de Valéncia, En Xaverio Ballester Gómez, sobre «AVL: crònica d’un llingüicidi», i d’En José M. Ricart Lumbreras, sobre «Colonialisme en el sigle XXI. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua», emmarcades estes dos dins del cicle de conferències «Desmontant la AVL», a càrrec de N’Òscar Rueda Pitarque, vicepresident de Lo Rat Penat, en la casa de cultura de Torrent, dins de la série d’actes dedicats al poeta Anfós Ramon, en l’any del centenari del seu naiximent, titulada «Anfós Ramon i Garcia: centenari d’un poeta en llengua valenciana», a càrrec d’En Fernando Millán, professor i escritor, sobre el tema «Valéncia sigle XIX: la guerra de l’independència».

Música i més

Dins del cicle “Més que música”, s’han oferit concerts en la sèu de l’entitat, pel Trio Cygnus-Mozart i Shubert, per Freddie Benedicta Jazz Trio; recital d’oboe i piano de l’oboiste Francisco José Valero Castells i el pianiste Murani, concert «El canto español», de la soprano Belén Roig i el pianiste Carlos Gosálbez; concert de primavera de l’Orquesta de pols i pua de Lo Rat Penat; concert de Jóvens Talents de Geum Quintet, del Conservatori Superior de Música de Castelló; recital de piano i violí del Dúo Leopoldo, i organisat junt en la M.I. Acadèmia de la Música Valenciana, es va oferir un recital de clarinet i piano a càrrec de Luis Fernández i Carlos Apellaniz, actuacions totes estes que han segut un èxit de públic i que han fet les delícies dels assistents.

Seguint en la música, com cada any, s’ha convocat el XXVIII Certamen de Piano Mestre Josep Serrano. Els guanyadors han oferit un magnífic concert en el Palau de la Música de Valéncia.

Va celebrar-se també un homenage a Vicente Ruiz, El Soro, per la seua trayectòria professional, que ha passejat el nom de Valéncia per totes les places d’Espanya i part de l’estranger.

Enguany ha pogut tornar a participar l’entitat en la Fira del Llibre, dins de la qual va tindre lloc una taula redona entorn al llibre 50 cites sobre la Llengua Valenciana, escrit per Javier Navarro i Òscar Rueda, i coeditat per Lo Rat Penat.

Jocs Florals

Igualment hem d’alegrar-nos de que els emblemàtics i benvolguts Jocs florals, que Lo Rat Penat celebra des de l’any 1879, han tornat a tindre com a escenari el Teatre Principal de Valéncia, sent la Regina Marta Alonso, i han contat en la presència de l’alcaldesa de Valéncia, M.ª José Catalá, que va anunciar que l’Ajuntament impulsarà la declaració dels jocs com a Be d’Interés Cultural. Els escritors i poetes participants són ilustres representants de la nostra cultura. La guanyadora de la Flor Natural ha segut Amparo Cabrera.

Concursos

Com ve fent des de 1903, se convocà el Concurs de Llibrets de Falla,  concurs que forma part de la declaració de la festa de les Falles com a Patrimoni Immaterial de l’Humanitat. La participació fon d’un total de 288 comissions i la calitat de les obres, entregant-se els premis a l’humor, l’ingeni, la gràcia, la rima i la tècnica en la Gala que se celebra a tal fi. Més recentment s’ha remamprés el Concurs de Llibrets de Fogueres.

Lo Rat Penat i la Junta Vicentina organisen el Concurs de Milacres de Sant Vicent Ferrer, patró del Regne de Valéncia, que fomenta l’us de la llengua valenciana en la gent menuda, puix són chiquets i chiquetes els actors d’estes representacions, joya del teatre valencià.

El Concurs de les Creus de Maig és un atre dels tradicionalment convocats per esta entitat, en colaboració en l’Ajuntament i la Diputació de Valéncia,  omplint-se la ciutat de l’aroma i el color de les flors que adornen les creus distribuïdes pels diferents barris, concurs complementat per les Danses de la Santa Creu oferides pel Grup de Danses de Lo Rat Penat.

Uns atres actes

Recentment, l’Associació d’Escritors en Llengua Valenciana ha celebrat un recital poètic baix el títul «Un atre món».

Complint-se cent anys del naiximent del nostre benvolgut poeta Anfós Ramon i Garcia, venen celebrant-se diversos actes d’homenage a la seua figura, dins de l’Any Anfós Ramon, que per fi ha rebut el reconeiximent mereixcut, puix després d’uns quants anys d’insistència, ya hi ha una plaça en Valéncia en el seu nom, en la Ciutat Fallera i, ademés, se li ha dedicat una pàgina web per a donar a conéixer millor a tan important personage de la nostra cultura. Mereix resenya en artícul a  banda l’homenage que se li va tributar el 7 de juny en la sèu de Lo Rat Penat.

Perdoneu-me si m’he deixat alguna cosa en el calaix, puix haurà segut, sense dubte, involuntari.