Inici › Bolletí Cursos › Llistat de Història

Història

El paper dels Minyons: la guàrdia valenciana

Publicat el per
El paper dels Minyons: la guàrdia valenciana

Per Bernat López Galiana

El Consell preautonòmic, en la reunió, del dia 5 de juliol de 1978, i en el saló Calixt III del nostre Palau de la Generalitat, tractà de la possible creació d’una policia autonòmica, dependent del dit organisme. La cosa no és nova en la nostra institució foral. La Generalitat del Regne de Valéncia ya va tindre la seua milícia pròpia en el nom de Minyons.

Encara que els catalans i vascs presumixquen de cossos propis de Seguritat, és a dir, policia autonòmica, la veritat és que en el Regne de Valéncia tinguérem policia pròpia molt abans que ells. Els Minyons eren una institució pareguda als Moços d’Esquadra de Catalunya creats en 1719, per Pere Antoni de Veciana, un decidit partidari del funest Felip V, i posteriors a la dels nostres Minyons creats en 1622.

Companyia de fusilers de Valéncia
Companyia de fusilers de Valéncia

El nom

Ya el nostre excels poeta Ausias March, naixcut en Gandia, en u dels seus versos diu: “Uns vells i jóvens Minyons”… Per atra banda, el Diccionari General de la Llengua Valenciana diu que Minyó és el “Nom popular dels membres d’una tropa que hi havia en Valéncia; realisava accions policials, vigilava per a mantindre l’orde públic, se dedicava a la persecució de roders o malfactors i també guardava els boscs reals”.

Este cos policial arreplegava iniciatives anteriors menys estructurades, la raïl de les quals caldria remontar-nos a 1399, denominats “La Guaita”. No obstant, este cos de vigilància operava solament en la ciutat de Valéncia.

Pareix igualment que en alguns moment foren nomenats Miquelets, pero com que esta denominació podria confondre’ls en els “Migueletes” de Guipúscoa, se va tornar a la primitiva denominació. Els Minyons foren una tropa essencialment valenciana creada com integrants d’una milícia foral, segons s’acrediten els edictes o crides fets públics en 1622 i 1627.

Els Minyons

En els individus que volien formar part d’esta milícia havien de concórrer unes circumstàncies especials, com la de tindre una estatura regular, ser àgils, de ben provada honradea i d’una edat compresa entre els vint i trenta anys.

Esta milícia fon la força de l’orde al servici de la Generalitat del Regne de Valéncia mentres va subsistir este organisme foral. Estava integrada per tants grups com calia al cens de població, a raó de 30 Minyons per 30.000 habitants, i cada u dels grups de trenta hòmens es dividia en tres unitats de dèu.

En 1744, ya ben reformat el prestigi dels Minyons, Pierre-Félix de la Croix de Chevrières, comte de Sayve, governador del Regne de Valéncia i capità general de l’eixèrcit valencià, el reorganisà baix el nom de “Compañía Suelta de Fusileros o Miñones”; referint-se a d’açò, diu el marqués de Cruilles: “inoculà l’esperit de cega obediència i llealtat en el servici que tan senyalades proves té donades esta inoblidable força de caràcter provincial, fins a la seua dissolució en març de 1868, en que van ser entregats els apropiats i característics uniformes dels seus individus, com a rebuig, a una casa de pietat”.

L’uniforme

¿Cóm era l’uniforme que portaven estes forces autènticament valencianes? Per sòrt existix un testimoni gràfic, dos fotografies, en les quals pot vore’s un Minyò ben plantat, en grans patilles. De l’uniforme, diu el sempre recordat Almela i Vives: “l’integraven espardenyes de careta, i betes negres; una espècie de polaines per damunt les calces blanques; pantalons en tires de botons als costats; jopetí sense solapes i encreuat en doble fila de botons; capot en una chicoteta esclavina, i capell de copa alta en una ala doblada cap amunt”. Suponem que este seria l’uniforme de gala i que, per a diari i per al servici seu específic, en tindrien un atre més senzill.

Parrots i Minyons de Valéncia
Parrots i Minyons de Valéncia

La creació de la Guàrdia Civil

En 1844 no canvià la situació dels Minyons, si be era clar l’objectiu del Govern espanyol d’anar substituint els cossos policials “regionals” per un atre model clarament centralisat, jerarquisat, militar, alié al territori, i controlat de forma directa des del govern: Tant per a organisar d’una forma teòricament més eficient el manteniment de la seguritat, com per a servir de força de repressió més efectiva front a elements rebels al poder (com els lliberals o els carlistes, que tant proliferaren a lo llarc del sigle XIX, i que en ocasions varen tindre el recolzament d’estes milícies regionals).

Front ad estos plans governamentals, que propugnaven que la Guàrdia Civil s’estenguera inclús a les zones rurals, la pròpia Diputació de Valéncia, avalada per diverses associacions de propietaris, demanà que es continuara en una gestió provincial de la seguritat en hòmens d’extracció local i, per tant, coneixedors del seu territori i insertats en ell.

La realitat és que el final dels Minyons vingué vintiquatre anys més tart com hem dit abans: en 1868, lligat a la revolució que derrocà a Isabel II. El nou govern provisional dels generals Serrano i Prim abolí totes les policies “regionals”, que contaven en una evident tradició “monàrquica” (quan no “díscola”, o autònoma als interessos polítics del govern de Madrit), cosa que no convenia als responsables de la revolució.

En 1876, restaurada la monarquia en Alfonso XII (IV de Valéncia), només alguns cossos policials regionals se reinstauraren també, degut a que el cost econòmic del seu manteniment recaïa en les diputacions provincials i els ajuntaments, i les seues finances no eren precisament poderoses (pareix que no hagen canviat massa les coses…)

A soles resistiren els Miñones de Álava, Miqueletes de Vizcaya, Guardia Foral de Guipúzcoa (que donarien pas, en la Segona República, a una unificada Ertzaña), la corresponent policia foral de Navarra, i les Escuadras de Cataluña reinstaurades únicament en la província de Barcelona, ya que les diputacions de Girona, Tarragona i Lleida no volgueren fer-se càrrec del seu manteniment.

El règim dictatorial del general Franco, acabada la Guerra Civil en 1939, les va abolir totes, excepte les d’Àlava i Navarra (per haver recolzat el seu “alzamiento”) que continuaren existint. Els Mossos d’Esquadra se restauraren en els anys 50 del sigle XX per la Diputació de Barcelona, pero de forma pràcticament simbòlica.

Fins a aplegar a la democràcia: En el dret, reconegut en la Constitució Espanyola de 1978 (art. 149), a que les autonomies tinguen els seus propis cossos policials en plenes funcions, i que donarà lloc a la situació actual, per tots coneguda, i és, que els valencians nos hem quedat sense Minyons…

Fotografia d'un minyó
Fotografia d’un minyó

Popularitat dels Minyons

Els nostres Minyons, hui totalment oblidats, en el seu vestuari a la valenciana i integrat per valencians de naiximent i arraïlats en la terra, degueren calar fondo en l’univers simbòlic dels nostres paisans dels sigles XVIII i XIX. La popularitat d’estos Minyons fon tan evident que transcendiren als refranys populars, fins al punt que en el sigle XVIII dien les fermoses jóvens: “Hom minyò lo vullc yo”, volent donar a entendre en açò que els agradaven els hòmens que foren templats i de bona presència com ho eren els Minyons.

Al crear-se en 1844 la Guàrdia Civil, les funcions del Minyons quedaren molt reduïdes, per lo que, finalment se dissolgueren, com ya hem dit, en 1868. La seua popularitat subsistí a lo llarc del temps. Bona prova de lo que diem nos la dona Escalante en el seu sainet en un acte estrenat en 1877, titulat “Des-de dalt del Micalet”, en el qual un personage de gran imaginació conta a la seua manera allò que va llegir en una novela, i diu referint-se a u dels personages: “Li fan al Minyò descàrrega, prenent-lo per un atre”, i encara hi ha una atra obra de teatre, igualment en un acte i en vers original de Francesc Soriano, estrenada en 1886, que es titula precisament “La família del Minyò”.

Corolari: Els valencians del sigle XXI no tenim… “Minyons”.

El coneiximent de la Germania per a la recuperació de l’orgull valencià

Publicat el per
Coneiximent de la Germania per a recuperar l'orgull valencià

Per Fernando Sastre Olamendi

La situació actual de la societat valenciana és sumament precària. En el concert polític naixcut de la Constitució de 1978, el règim de les autonomies ha resultat ser un sistema injust per desigual, que prima les més conflictives en detriment de les que s’han mostrat més conformes.

És el cas de l’històric Regne de Valéncia. Entregat pels poders centrals a una atra comunitat imperialista i voraç, es pretén la seua desaparició com a societat històrica per a integrar-lo en ella. En els primers moments, la resposta ciutadana fon enèrgica. Hi hagué vàries manifestacions multitudinàries en els carrers del nostre Cap i Casal i es creà un partit polític nacionaliste que conseguí estar representat en el parlament nacional. En l’actualitat, quaranta anys despuix, nos trobem en una societat valenciana passiva, que sofrix en resignació els embats polítics i que manté les seues essències gràcies a uns grups reduïts, pero molt actius, que tracten de mantindre les essències pàtries de llibertat i independència.

La principal raó de que açò succeïxca és que la majoria dels valencians carix d’orgull de ser-ho. Basta observar, per comparació, com castellans, vascs i catalans es vanaglorien de sa pertinença a les seues regions.

Cal, com a pas indispensable per a la recuperació del nostre estatus identitari, que tots tingam l’orgull de pertànyer ad este colectiu, l’orgull de ser valencians. Per a això, devem conéixer l’història del nostre poble, que, en estudiar-lo, resulta ser més ric que el de les restants comunitats que constituïxen Espanya.

En eixa rica història, destaca una revolució que tingué lloc en les primeres décades del sigle XVI i que es coneix en el nom de Germania. Fon la primera rebelió social de tot Occident, anterior en dos sigles a la Revolució Francesa i en uns postulats molt pareguts ad ella, pero que, en ser derrotada, fon coberta per un mant de silenci fins que l’aparició, en el sigle XIX, del Lliberalisme, revelà que els agermanats havien segut, en realitat, lliberals històricament molt precoços.

Mentres que en les ensenyances de bachillerat s’ha explicat detalladament lo que foren les Comunitats de Castella i qui foren els seus líders, la Germania, en canvi, ha segut silenciada. Mentres que la data de la batalla de Villalar, en realitat, una derrota davant el poder real, és festivitat de la comunitat de Castella i Lleó, la batalla del Vernissa, victòria contundent dels agermanats sobre les forces realistes, és desconeguda en el nostre històric Regne.

Obra de José Benlliure Gil, de finals de sigle XIX, que en l'actualitat se troba en el Palau de Benicarló, sèu de les Corts Valencianes. Representa la recepció que feu el Cardenal Adrià d'Utrech, representant del Rei de Valéncia, en Carles I, als agermanats. L'acte tingué lloc en el palau de Vilaragut, hui desaparegut, el dia 27 de giner de 1520. El agermanat principal preten ser Joan Llorenç.
Obra de José Benlliure Gil, de finals de sigle XIX, que en l’actualitat se troba en el Palau de Benicarló, sèu de les Corts Valencianes. Representa la recepció que feu el Cardenal Adrià d’Utrech, representant del Rei de Valéncia, en Carles I, als agermanats. L’acte tingué lloc en el palau de Vilaragut, hui desaparegut, el dia 27 de giner de 1520. El agermanat principal preten ser Joan Llorenç.

La Germania naixqué per múltiples causes: agotament del sistema feudal, abusos dels nobles en contra de la classe popular, que havia anat aumentant la seua riquea i el seu nivell cultural, la suma de vàries calamitats com foren uns quants anys de males collites, una riuada del Túria, la presència de la pirateria dels berberiscs, que fon un perill real, i l’aparició d’una epidèmia. Els nobles fugiren de la ciutat per a evitar la pesta, deixant un buit en la governació municipal. Els primers agermanats foren menestrals en iniciativa, que se sentien capaços d’assumir les funcions de govern. El grup nobiliari es negà en redó a resignar ni un àpiç del seu poder. L’aparició entre els agermanats d’una facció extremista precipità la situació fins a aplegar a l’enfrontament armat.

Durant l’estiu de 1521 es combateren vàries batalles, favorables al bando nobiliari, llevat de la que tingué lloc a la vora del riu Vernissa, que fon una gran victòria per als agermanats. Finalment, la batalla d’Oriola supongué l’afonament de la Germania, excepte en les ciutats de Xàtiva i Alzira, a on, sorprenentment, resistí fins a un any més. La revolució fon seguida per una dura repressió. Contemporàneu a la Germania fon el tumult de les Comunitats de Castella. Abdós acontenyiments han tengut un tractament molt distint en l’imaginari popular.

Creu de la Victoria, prop d´Almenara. Recorda la batalla que tingué lloc en eixe lloc el dia 18 de juliol de 1521, el resultat de la qual fon favorable a les forces realistes i suposà una severa derrota per als agermanats.
Creu de la Victoria, prop d´Almenara. Recorda la batalla que tingué lloc en eixe lloc el dia 18 de juliol de 1521, el resultat de la qual fon favorable a les forces realistes i suposà una severa derrota per als agermanats.

Mentres que en ciutats i viles castellanes hi ha numerosa representació de carrers i places dedicades als líders de la comunitat, en Valéncia tan solament contem en algunes vies que duen els seus noms.

Mentres que en Castella són molts els monuments dedicats als líders comuners, en Valéncia, en canvi, durant cinccents anys no n’hi ha hagut cap.

La situació no és totalment negativa. El fet de que el passat any 2021 es complira el quint centenari de la Germania, ha permés conéixer que són diversos els grups, en el nostre territori, que mantenen la memòria de l’acontenyiment i que poden ser l’orige d’una renaixença generalisada del seu coneiximent i, per això, de la recuperació del nostre orgull de ser valencians. Dins d’este moviment, el passat any 2023, un poble valencià, Palma de Gandia, ha trencat este silenci de cinccents anys i ha erigit el primer monument a la batalla del Vernissa.

Cal donar a conéixer la Germania entre tots els valencians, sobretot, entre els més jóvens, conseguir que s’erigixquen monuments en els llocs en els que tingué lloc algun dels molts incidents que conformaren esta revolució i tractar d’ella fins que els valencians pugam dir orgullosament: “¡Soc valencià i això es du en la sanc!”.