Recentment acabades les paralimpiades de París, podem trobar entre els nostres veïns a u dels deportistes en major número de medalles olímpiques.
Naixcut en Benimàmet i despuix de participar en sis paralimpiades i guanyar onze medalles, quatre d’or, dos d’argent i cinc de bronze, no es posa llímits i ya pensa en la pròxima de Londres.
Ricardo Ten, multimedalliste en les Paralimpiades de Paris 2024
Parlar de Ricardo Ten és parlar d’una vida de superació, de constant esforç i sacrifici, pero també d’èxit.
En perdre els dos braços i una cama per un accident (una descàrrega elèctrica) que va patir als huit anys, va dependre a superar-se i no posar-se més llimitacions que les que li imponen circumstàncies que no depenen d’ell.
Est esperit de superació l’ha dut a conquistar més de cent medalles en la competició de natació. Només a nivell nacional cent títuls, pero fòra ha d’afegir tretze medalles d’Europa i sèt del món, ademés de les conseguides en les sis paralimpiades en les que ha participat (Atlanta, Sidney, Pekin, Londres, Tòkio i París).
A partir d’ací, va decidir competir també en ciclisme adaptat, a on s’ha penjat huit medalles des de 2017, tres d’or, dos d’argent i tres de bronze.
Sense dubte, és u dels nostres millors deportistes i també u dels més guardonats, encara que pot pujar al primer lloc, si continua la seua exitosa carrera, ya que no pensa en la retirada a pesar que, en quarantanou anys, ya podria estar pensant en descansar, encara que, per sòrt per als valencians, això queda llunt de moment.
La paraula valenciana deport, que no la moderna i aliena esport, entesa com a activitat física, és un concepte que s’arreplega en la llengua valenciana des dels seus primers escrits documentats. Aixina, per eixemple, ya en 1371 fon utilisada per Jaume March, tio del poeta Ausias March, en el seu DICCIONARI DE RIMS, de la mateixa forma que fon paraula utilisada per la major part dels autors clàssic valencians, des d’Isabel de Villena, Joanot Martorell o Bernat Fenollar, fins als nostres dies.
A lo llarc dels sigles, factors com la professionalisació, els mijos de comunicació, la tecnificació o l’interés econòmic, han fet que el deport haja sofrit una evolució que l’ha dut de ser una activitat física, més o manco competitiva i regulada per determinades normes, a formar part de la societat com a espectàcul de masses, perdent alguns dels seus originals valors. En eixa evolució, l’irrupció de les federacions han fet que els diferents deports hagen sofrit variacions i regulacions, principalment en l’idea de fer-los més exigents i més atractius, tant per a l’espectador com per als que els practiquen, ya siguen aficionats o professionals. En el triatló, la ITU (International Triatlon Union) és l’organisme que regula les distintes modalitats i distàncies.
El triatló i les seues modalitats
Dins d’eixe context evolutiu del deport, l’unió de diferents disciplines ha facilitat la creació d’atres deports en més o manco èxit, com el que hui nos ocupa: el triatló. Un deport que naix de l’unió de tres disciplines prou exigents, com són la natació, el ciclisme i la carrera a peu, que es realisen de manera continuada i sense interrupció. El temps entre cada modalitat se nomena transició, T1 per al canvi de natació a bici i T2 per a la transició entre la bici i la carrera a peu.
El triatló, tal com està estructurat per la ITU, mostra gran varietat de modalitats: triatló, triatló d’hivern, duatló i aquatló.
Triatló: natació – ciclisme – carrera a peu
Triatló d’hivern: carrera a peu – ciclisme – esquí de fondo
Duatló: carrera a peu – ciclisme – carrera a peu
Aquatló: carrera a peu – natació – carrera a peu
Estes diferents modalitats se voran modificades per les distàncies a recórrer o inclús el terreny pel que es disputen les diferents competicions, puix totes tenen la variació cros, que té un recorregut per circuit de terra, i el segment de bicicleta es fa en bici de montanya. Aixina mateixa, existixen variacions en carreres: per parelles, de relleus, per equips, contrarrellonge, relleus mixts, etc.
Distàncies
A sovint, per al públic no especialitat, se relaciona erròneament este deport en grans distàncies nadant i cavalcades impossibles sobre la bici, que culminen en una marató de carrera a peu. Ara vorem que no és exactament aixina, puix dins de la regulació ITU i en funció de les seues distàncies, el triatló rep diferents noms:
Superesprint: 350 m de natació + 10 km de ciclisme + 2,5 km de carrera a peu (distància habitual en categories inferiors).
Esprint: 750 m de natació + 20 km de ciclisme + 5 km de carrera a peu.
Olímpic: 1,5 km de natació + 40 km de ciclisme + 10 km de carrera a peu (esta és la distància oficial en els Jocs Olímpics).
Mija distància: 1,9-3 km de natació + 80-90 km de ciclisme + 20 km de carrera a peu.
Llarga distància: 1-4 km de natació + 100-200 km de ciclisme + 42 km de carrera a peu (a este tipo pertany l’Ironman).
Ultraman: 10 km de natació + 415 km de ciclisme + 85 km de carrera a peu (estos triatlons, són els únics en els que no es fan totes les disciplines seguides, dividint-se en 3 dies).
Triatló SPRINT en la Marina de Valéncia. Primer segment
Un poc d’història
Respecte del seu naiximent com a deport, les primeres notícies, casi anecdòtiques, procedixen de la França dels anys vint del sigle passat, si be no era una competició deportiva com a tal, sino una carrera nomenada Les Trois Sports, que efectivament, consistia en tres segments d’una mateixa carrera que reunia els tres deports.
Fon ya en la década dels setanta del sigle XX, quan el Track Club de San Diego en Califòrnia organisà, de manera intencionada, una competició: la Mission Bay Triathlon, a la que es presentaren 46 deportistes en un entrenament específic per a la seua disputa i encara que l’orde de les tres disciplines no era com en l’actualitat, esta competició està senyalada com el naiximent d’este deport.
En 1989 en Avinyó (França), se fundà la federació internacional, ITU,International Triatlon Union, en sèu en Vancouver (Canadà) i que regula les normes del triatló a nivell competitiu en totes les seues diferents disciplines. En 1994, el triatló és declarat deport olímpic, debutant en l’any 2000 en Sidney. En 2008, la deportista espanyola Marisol Casado Estupiñán pren les ramaleres de la ITU, organisme que dirigix a hores d’ara.
Triatló SPRINT en la Marina de Valéncia. Segon segment
Triatló, deport integrador
En terres valencianes, les competicions de triatló són regulades per la Federació de Triatló de la Comunitat Valenciana, TRICV, que, igual que la ITU, és un organisme dirigit per una triatleta, Vanessa Huesa Moreno. I és que s’ha de reconéixer que, potser pel fet de ser un deport relativament nou, el triatló goja d’uns valors inclusius, de germanor i de sana rivalitat, poc habituals en atres deports, governats tradicionalment per hòmens. Les competicions de triatló en qualsevol de les seues modalitats i distàncies, conten sempre, com a mínim, en una categoria femenina i una atra masculina, que a sovint inclouen paratriatletes en diferents graus de discapacitats.
Triatló SPRINT en la Marina de Valéncia. Tercer segment
El triatló valencià
En l’actualitat valenciana, el treball de la TRICV i dels clubs, junt en l’irrupció d’importants figures com l’olímpic Roberto Sánchez Mantecón, Noelia Juan, Emilio Aguayo o David Cantero, estan fent de revulsiu per a una generació de jóvens valors que, sense dubte, nos donaran al deport valencià moltes alegries en un pròxim futur.
Aplega el mes de juliol, la calor fòn l’asfalt de les carreteres valencianes i cert estat d’ansietat s’apodera dels aficionats al noble deport del ciclisme. Una afició propensa a magnificar les gestes ciclistes, conservadora d’essències i en un ampli anecdotari d’històries, moltes d’elles no vixcudes, a penes llegides en vells periòdics i imaginades en fotografies en blanc i negre. Tot li servix ad est aficionat que, cames en alt de front al televisor i lluitant contra la sòn, es dispon, en la sobretaula estival, a presenciar un dels acontenyiments més esperats: el Tour de França. Esta mítica carrera per etapes que es disputa des de l’any 1903 i tan sols s’ha vist interrompuda per les dos guerres mundials, ha aplegat a ser un dels grans events del deport a nivell mundial, a banda del millor reclam turístic del país veí.
Tant per a ciclistes i patrocinadors com per als propis aficionats, el Tour és la prova més important del calendari, la més disputada, la millor; puix és l’escenari dels duels més èpics entre els ciclistes més en forma del moment.
Sobre les carreteres franceses, havem vixcut llegendaris enfrontaments deportius, molts d’ells en ciclistes espanyols com a protagonistes: Anquetil vs Poulidor, Mercx vs Ocaña, Hinault vs Fignon, Delgado vs Roche, Indurain vs Chiapucci, Armstrong vs Ullrich, Contador vs Schleck o, ya en époques més recents, entre Vinguegaard i Pogacar. Pero és viajant en l’història d’esta carrera a on nos trobem en el primer gran duel de tots ells, potser el més èpic: Fausto Coppi vs Gino Bartali en el Tour de 1952. Este Tour adquirix especial rellevància, puix en ell assistírem a una série d’acontenyiments que el fan considerar-se com el primer de l’época moderna, com la pujada a l’Alpe d’Huez i al Puy de Dome o l’aparició de la televisió, que difondria en diferit les imàgens per tot el món.
A lo llarc dels anys anteriors al Tour de 1952, Fausto Coppi i Gino Bartali mantingueren una rivalitat deportiva i personal, que amplificaren intencionadament els mijos de comunicació, extrapolant-lo a àmbits sociopolítics. Mentres que Fausto Coppi era relacionat en l’agnosticisme i en un pensament pròxim al comunisme, el seu rival deportiu, Gino Bartali, era el paradigma dels vells valors de l’Itàlia catòlica i conservadora.
Tour de 1952 – Coppi oferix aigua a Bartoli, ¿o és Bartoli qui li passa l’aigua a Coppi?
Aquell Tour de 1952 serví per a tancar les diferències entre abdós deportistes, firmant una pau, que quedà escenificada per a la posteritat en esta icònica image ―no exenta de polèmica―, en la que compartixen una botella d’aigua, puix mai quedà clar qui dels dos li la oferí al rival.
Per a nosatros els valencians, esta image és també icònica per lo que es pot entrevore: l’ombra d’un valencià, Bernardo Ruiz Navarrete, que conseguí en aquell lluntà 1952, pujar a la tercera posició del pòdium final del Tour. Est insigne oriolà, que ya havia guanyat dos etapes en l’edició anterior, se convertia en el primer espanyol en alcançar el podi del Tour, del que quedà fòra el bo de Gino Bartali.
Tour de França 1951 – Coppi, Bartoli, Koblet i Bernardo Ruiz
Bernardo Ruiz Navarrete naixqué en 1925, en la ciutat d’Oriola, en l’extrem suroccidental de la província d’Alacant i a escassos quilómetros de la Regió de Múrcia. La seua infància estigué marcada per la Guerra Civil i per una dura posguerra de fam i misèries, en la que el jove Bernardo treballà en el transport de cereals al llom d’una bicicleta de més de vint quilos, sobre la que s’anà forjant una llegenda ciclista. A penes sense donar-se conte, el nostre héroe trobà en el ciclisme una forma de guanyar-se la vida, gràcies a les seues facultats físiques i al seu instint guanyador.
Bernardo Ruiz Navarrete, el pioner del ciclisme modern
Bernardo Ruiz fon pioner en el professionalisme espanyol, no debades, gràcies al seu tercer lloc en el Tour del 52, el valencià fon el primer espanyol en obtindre la llicència de l’Unió Ciclista Internacional, UCI, que l’acreditava com a cicliste professional. En 1955 fon el primer corredor espanyol en guanyar una etapa en el Giro d’Itàlia, i el primer espanyol en guanyar etapes en les tres grans voltes per etapes, com també se té constància de que fon el primer cicliste millonari, gràcies als premis obtinguts en les diferents carreres.
Si be és cert que acumulà un grapat de segones posicions, la seua carrera deportiva està plena d’èxits, entre les que destaquen, a banda de les ya mencionades en Tour i Giro, la general de la Vuelta a España, la Volta a Catalunya o el Campeonat d’Espanya en Ruta, que guanyà en tres ocasions. Fins a més d’una trentena de victòries en el el camp professional.
Volta a Catalunya 1945, primer gran èxit de Bernardo Ruiz Navarrete
En 1958, despuix de dèneu anys com a corredor professional, Bernardo Ruiz penjà la bicicleta, encara que continuà uns anys unit al pilot com a director deportiu, conseguint en 1961, que un atre valencià: el jove Angelino Soler, en tan sols 21 anys, poguera alçar-se en la victòria de la Vuelta a Espanya d’eixe any, batent el récort del cicliste més jove en guanyar-la.
Pocs anys més tart i cansat de recórrer les carreteres europees, est ilustre valencià se retirà a la seua Oriola natal, a on regentà durant molts anys una tenda de bicicletes. Actualment, el nostre benvolgut Bernardo Ruiz Navarrete, pedaleja en fermea cap als cent anys, que complirà el pròxim 8 de giner, com a demostració de la fortalea física de qui aplegà a ser estrela del ciclisme internacional.
Recentment, s’ha celebrat el centenari de la prova d’atletisme més antiga de la ciutat de Valéncia. Esta carrera a peu, que es porta a cap ininterrompudament des de 1924, s’ha convertit en tot un símbol de la ciutat i en una de les cites ineludibles del calendari deportiu valencià.
La primera edició de la Volta a Peu tingué lloc el 27 d’abril de 1924, en la participació de 75 corredors, que recorregueren els carrers del centre històric de Valéncia. Des de llavors, esta prova ha anat creixent i evolucionant, fins a convertir-se en un event multitudinari que reunix a milers d’atletes i aficionats cada any.
Al llarc d’estos 100 anys, la Volta a Peu de Valéncia ha segut testic de numeroses fites i gestes deportives. Ha vist passar a algunes de les grans figures de l’atletisme valencià, espanyol i internacional, que han deixat el seu senyal pels carrers de la ciutat. Aixina mateixa, ha segut escenari de moments històrics, com quan se bateren récorts o se produïren emocionants esprints en la meta.
Per a commemorar este centenari, l’organisació preparà una programació especial carregada d’activitats i events que buscaven rendir homenage a l’història d’esta emblemàtica carrera. Des d’exposicions i conferències que repassen els orígens i l’evolució de la Volta, fins a activitats lúdiques i festives que involucren a tota la ciutadania valenciana.
Sense dubte, este any 2024 serà un any per a recordar en l’història de la Volta a Peu de Valéncia. Una oportunitat única per a celebrar i reivindicar l’importància d’este event deportiu i el seu víncul en l’identitat i la cultura de la ciutat.
