Paterna, honor i glòria

Paterna, honor i glòria

Per Antonio Moreno Martínez

En Dolor y gloria (2019), Pedro Almodóvar va conseguir optar, una volta més, als Oscars a la millor película internacional (despuix de l’obtingut per Todo sobre mi madre, 1999), i a la nominació d’Antonio Banderas com a millor actor protagoniste, ademés d’un bon grapat de premis Goya, en les categories més importants de la competició: película, director, actor principal, actriu secundària, guió… En eixe mateix any, Antonio Banderas va rebre el premi al millor actor en el Festival de Canes per esta película.

Cartell de la película "Dolor y gloria"
Cartell de la película “Dolor y gloria”

El film és una reflexió sobre la creació artística, el desig i l’ocàs personal i creatiu a través d’una série d’encontres i recorts del protagonista (Salvador Maillo, alter ego d’Almodóvar interpretat per Antonio Banderas), un director de cine en dic sec des de fa anys, atrapat entre els dolors del cos i de l’ànima.

Dolor y gloria va supondre per al director manchec un nou èxit internacional i va donar a conéixer al món sancer un peculiar barri valencià que encaixa a la perfecció en la película, com un personage més: les coves habitades de Paterna. Almodóvar, que ya havia fotografiat el barri valencià de Benimaclet en La mala educación (2004), torna a la Comunitat per a mostrar-nos la dualitat que condiciona l’història. Per a l’autor, definix la contraposició entre “els recorts ombrosos […] que té una mare pobra de posguerra, en l’ilusió del chiquet que es conforma en vore el sol a través del respirall de la cova on viu”; un lloc, per ad ell, “llegendari i fantàstic”, i a on descobrirà els seus primers desijos.

Mare i fill apleguen a Paterna per a escomençar una nova vida, junt en el pare i marit. Despuix d’un llarc viage, apleguen a la vora de la torre mora del poble i Penélope Cruz (Jacinta, la mare jove en la película) li pregunta a Raúl Arévalo (son marit en la ficció): «¿Falta molt?». «Estem just damunt», li respon ell, i aguaita pel respirall, cap avall, cap a l’interior de la terra.

Les coves de Paterna (que com a reclam turístic be podrien adoptar el no de Cases Colgades, fent un joc ingeniós de paraules d’associació en les Penjades de Conca) són un conjunt de vivendes excavades en la part alta de Paterna, al costat de l’ajuntament i a la torre, una fortificació defensiva que data de finals del sigle XI i principis del XII. Encara que el seu orige es creu anterior, és en el sigle XIX quan es documenta la seua existència i utilisació com a vivendes, coincidint en la crisis econòmica del dèneu. En 1824 se n’havien censat 38, i en 1869 eren més de 200 les coves utilisades com a vivendes. A mitan sigle XX passaven de 500.

A pesar del deteriorament i l’abandó d’este conjunt a partir dels anys cinquanta del sigle passat, encara es conserven algunes d’estes construccions que la película mostra en plena transformació i us. Només aplegar, Jacinta s’encabota en fer d’eixa cova una casa a on viure. Les parets emblanquinades, els taulellets de ceràmica en la cuina, la llum zenital a través del respirall del trespol… Resulta curiós que els habituals colors del cine d’Almodóvar: els intensos (i inclús plans) rojos i blaus, verts… Contrasten en la lluminositat d’una cova valenciana en els temps més durs de la posguerra i enmig d’una relació entre una mare desencantada i un fill que té tot per descobrir.

Aplegar a Paterna i passejar per entre els fumerals de les coves i vore des de dalt els seus patis i flors, la torre que vigila les hortes propenques i el curs del Túria camí de Valéncia, és una experiència que nos transporta al passat i, indubtablement, a la película protagonisada per Antonio Banderas i Asier Etxeandia.

La repercussió internacional de Dolor y gloria com a promoció de Paterna i les seues coves fon innegable i la població va rebre visites de totes les parts del món. Junt en el calvari, l’espai cultural Coves del Batà, un conjunt de huit coves que va rehabilitar l’Ajuntament de Paterna fa anys, mostra com eren aquelles cases. Mobles i tifells, nos ajuden a comprendre com vivia la gent més pobra de Paterna en una época de canvis i ombres. Ara és un lloc visitable, un museu, que acull l’història de la població i una exposició  permanent del rodage de la película.

«No has segut un bon fill, fill meu. No em vares perdonar que te recomanara a la beata de Paterna. I crec que et vares venjar per això», li diu la mare (Julieta Serrano) a Salvador en un moment de la película. I és que sempre, cada u, veem (i sentim) les coses “a la nostra manera”, en una mirada diferent.

Les coves de Paterna, les escales de la torre mora a on el Salvador chiquet li escriu cartes al chicon que ajuda a sa mare en casa i al que acabarà ensenyant a llegir, res tenen que vore en el passeig de Pintor Rosales de Madrit i en la fama. I, no obstant, aquella época lluminosa i plena d’ilusió mai abandonà al protagoniste.

Esperant el tren que se’ls ha escapat, camí de Paterna, mare i fill es disponen a passar la nit sobre els bancs del vestíbul de l’estació (d’Algodor, en Aranjuez, en el rodage). Jacinta li prepara pa en chocolate al fill, un chocolate que amaga uns cromos entre els papers del seu envoltori.

—Mare, ¿tu creus que hi haurà un cine en Paterna?

—En que tinga una casa, em conforme.

El pla es va obrint a poc a poc, llentament; veem l’equip tècnic d’un rodage…

Fi.

Notting Hill, més que una porta blava

Notting Hill, més que una porta blava

Per Antonio Moreno Martínez

«Ella», l’actriu Anna Scott, que hem vist en els títuls de crèdit «està a mils i mils de quilómetros d’a on yo vixc: Notting Hill, la meua zona favorita de Londres», pensa William Tucker caminant per Portobello Road a l’inici de la película Notting Hill (1999). «Hi ha un mercat diari en el que venen totes les frutes conegudes per l’home. […]. Quan aplega la fi de semana, des de la primera llum del dia, sorgixen centenars de paradetes del no res que òmplin Portobello Road fins a Notting Hill Gate. Mires a on mires hi ha milers de persones comprant millons d’antiguetats: unes autèntiques, unes atres no tant… I lo millor de tot és que cantitat d’amics han acabat en este lloc. […] I aixina és com passe els dies i els anys en este poblet enmig de la ciutat, en una casa en la porta blava que la meua dòna i yo vàrem comprar ans que me deixara per un home que era clavat a Harrison Ford, i a on ara duc una estranya mija vida en un inquilí a qui li diuen… Spike…».

Notting Hill és un dels barris més coneguts i visitats de Londres, en carrers tranquils i cases victorianes pintades de colors, solitaris mews i un carnestoltes, en agost, que és un dels més grans del món.

Lo cert és que Notting Hill (1999), la película protagonisada per Julia Roberts i Hugh Grant, contribuí a engrandir encara més la fama d’este barri londinenc i transformar-lo en un mapa del tesor en busca de les localisacions a on es filmaren les escenes més representatives del film.

La película conta l’història d’una afamada actriu americana, Anna Scott (interpretada per Julia Roberts), que, d’incògnit per Londres, entra en la llibreria de viages de William Thacker (Hugh Grant). Este, en vore-la, s’enamora d’ella, encara que és conscient de tot lo que els separa. A lo llarc del film: un grapat de casualitats, equívocs i pors, faran que ella torne als Estats Units. Molt de temps més tart—i contat en una bellíssima escena de Grant passejant per Portobello Road mentres se succeïxen les estacions de l’any—, Anna regressa a Londres pel rodage d’una nova película. De nou, seran els amics de William, gràcies a la seua pertinaç insistència, els que conseguiran que assistixca a l’última roda de prensa de l’actriu, i allí mateixa, davant de tots els periodistes, li confesse el seu amor.

Es tracta d’una comèdia romàntica, agradable i divertida, que és difícil imaginar en qualsevol atre barri de la ciutat. Una película de gent senzilla i corrent que veu alterada la seua vida en l’irrupció d’una gran estrela de la pantalla; una dòna que pareix tindre-ho tot, pero que carix de lo que ells gogen: una sana relació d’amistat i d’amor. Uns personages divertits i una miqueta extravagants, situacions equívoques, música suau i interpretacions convincents de tots els actors (esplèndida Julia Roberts), tot adobat en un toc cosmopolita i l’indubtable bellea de l’entorn, convertixen esta típica comèdia de finals dels noranta en un recort perdurable.

Ya s’acosta l’estiu, estació propícia per a visitar Londres, i deixar-se seduir per la mescla perfecta de Notting Hill, película i barri, pot ser l’excusa ideal per a passar uns quants dies inoblidables en la capital d’Anglaterra. Des de la parada de Notting Hill Gate nos adinsarem en el barri recorrent, a peu i sense pressa, Portobello Road. El reconeixible perfil groc de Sun in Splendour marcarà el nostre punt de partida en el número 7. I una miqueta més avant, en el 22, trobarem la casa a on va viure George Orwell en Londres per primera volta, allà per l’any 1927. Més amunt, no massa, en el número 87, nos deixarem captivar per la personalitat d’Alice’s, l’espectacular botiga taronja, a on podem comprar casi qualsevol cosa.

Pero Portobello Road és molt més que un simple mercat. Com cantaven en La bruixa novella (1971), és el lloc «a on es ven i es compra fins el sol». Multitut de botigues de música, d’antiguetats, de roba vintage i de regals òmplin les seues vores. A banda i banda, fan cap tranquils carrers i bellíssims mews (antics carrerons de servici), en la presència d’imponents cases victorianes en fronteres pintades en cridaners colors, que nos conviden a passejar per l’encantador St. Luke’s Mews, a on es va rodar alguna de les escenes de Love Actually (2003), i a deixar-nos voltar, entre uns atres, per Lancaster Road, Westbourne Park Road o Denbigh Terrace.

En el número 142 descobrirem la frontera de la llibreria que ix en la película. En realitat, The travel Bookshop, com es diu esta botiga de souvenirs actualment, mai ha segut una llibreria. En la película, l’interior es va inspirar en una llibreria de viages que tancà en 2011. Hui, en el 13 de Blenheim Crescent, molt propet de Portobello Road, es manté, pel desig dels veïns, en el nom de The Notting Hill bookshop, com a llibreria generalista.

A uns poquets passos d’ací, en el 280 de Westbourne Park, nos trobarem en la famosa casa en la porta blava, a on viu William i que servix de refugi a Anna, ans que els paparazzi ho invadixquen tot. És ací a on es va rodar la coneguda escena de Spike (Rhys Ifans) davant dels fotógrafs.

En el cantó, més amunt, està la cafeteria enfront de la qual William li tira accidentalment a Anna un got de suc de taronja, que servix de pretext per a que ella traspasse la porta blava i, una vegada dins, li pegue un impulsiu bes ad ell, ans de tornar al Ritz. Esta cafeteria, per eixemple, podria ser un bon lloc per a fer un breu descans, ans de continuar la visita i menjar alguna cosa per a dinar en el mercat galliponter, un poc més allà, i tastar algun plat de qualsevol part de lo món, fins una paella, encara que això no m’atrevixc a recomanar-ho.

Per últim, a punt d’abandonar Notting Hill i, en la pancha plena, deuríem allargar-nos a pegar un aguaitó al jardí privat (en Rosmead Road 11W) que assalten Anna i William durant la primera nit que passen junts, i al restaurat Coronet Theatre (en 103 Notting Hill Gate) al que acodixen per a vore una película d’Anna, ell en ulleres de buceig graduades.

De nou en el centre, podem aprofitar per a anar al Ritz (en el 150 de Piccadilly St.), a on ella s’alloja, i parar-nos un instant davant del Savoy (en el 100 Strand), a on William, en l’ajuda dels seus amics, li confessa el seu amor a Anna, davant de tots els periodistes que cobrixen la roda de prensa.

Ad estes hores no considere que desvele el final de la película als que encara no l’han vista (que no ne seran molts), si alvance que acaba be, i que els dos acodixen a una nova estrena d’un film d’Anna en el Cineworld Cinema (en Leicester Square), al costat del Soho, el local per excelència a on es celebren els grans acontenyiments cinematogràfics de Londres.

Película i barri, junts i per separat, deixen eixe sabor dolç, a voltes fins una miqueta embafós, pero que pareixen potenciar-se entre ells, quan els recordes.

Pero sí, és cert, no ho vaig a negar ara: Londres és molt més que una historia d’amor darrere d’una porta blava en Notting Hill. Com qualsevol gran capital del món, Londres és una autèntica ciutat de cine. La seua variada fisonomia i els seus paisages urbans han fet d’ella u dels més grans platós d’Europa. En el recort queden: Mary Poppins (1964) i les teulades de la ciutat quan Julie Andrews descendix en el paraigües obert; My Fair lady (1964) entre Covent Garden i Ascot, en companyia d’una espectacular Audrey Herpburn de blanc i negre en un capell absolutament impossible; Frenesí (1971), en el cadàver surant en les grises aigües del Tàmesis en una corbata al coll; i més recentment, Skyfall (2012) en Daniel Craig com a James Bond, i Objectiu: Londres (2016), en un Gerard Butler, tractant de conservar la ciutat per a pròxims events… que inevitablement tornaran a aplegar.

Calabuch, des del far de Peníscola

Títul del cartell de la película Calabuch

Per Antonio Moreno Martínez

Sense dubte, hi ha un gran número de ciutats de película en lo món. Passejar pels carrers de Roma nos du, si mirem be, a caminar junt en una jove Audrey Herpburn pujada a una Vespa verda (a pesar del blanc i negre del film) en la Vacacions en Roma (1953) de Wyler, en un Gregory Peck tractant de reconduir la situació; o a contemplar a Anita Ekberg, de negre, refrescant-se en la Fontana de Trevi en La dolce vita (1960) de Federico Fellini. Nova York, Estambul, París… sempre estaran unides a grans películes que, com per a mi Peníscola, formaran part del recort d’una excursió del colege, molts any arrere, i de Calabuch (1956), la película de Luis García Berlanga, en la que un científic americà s’amaga en este chicotet poble de peixcadors.

Per a començar esta série d’artículs sobre ciutats de cine, vaig pensar inicialment en ciutats d’indubtable lluentor cinematogràfica: en la Venècia de la Mort en Venècia (1971), en la Praga de Casino Royale (2006), o en el Londres de Notting Hill (1999). Pero dec confessar que el recort de la Peníscola de Calabuch, s’impongué a les totes per damunt, inclús, de la Peníscola, vestida de Valéncia, de El Cid (1961), la gran superproducció d’Anthony Mann.

En el desenroll de Calabuch, Peníscola és la ciutat perfecta, el personage central que requerix la película. Un menut poble de peixcadors, habitat per hòmens i dònes inoblidables que s’adinsa en la mar com una imponent proa d’un barco de vida. Entre els carrers estrets i blancs de Calabuch, es mouen un numerós grup d’entranyables personages que definixen tota una época que quedà arrere: el torero que viaja de poble en poble en la seua vaca en el camió, el farer que vigila des del seu lloc mentres juga als escacs per ràdio, la mestra atrapada en la seua escola, el retor, l’alcalde, la guàrdia civil… i un científic americà que aplega allà per a ocultar-se de sí mateix i que acabarà integrant-se en eixa comunitat per a sempre.

Despuix de vore la película de Calabuch, Peníscola adquirix un cert toc nostàlgic i entranyable; un poble coster que ix al nostre encontre per tots els costats: en les llargues plages que varen servir de camp de batalla al Cid (encara que ara l’enemic parega tindre la forma d’hotels i apartaments); un poble que se nos apega a la pell com l’arena de la plaja Sur (la mateixa que sent l’improvisat cossa d’un torero impossible que tracta de convéncer a la seua vaca de que treballe); un poble que recorrem a través del port per a entrar en ell per qualsevol de les seues portes (la de Sant Pere o el portal Fosc); un poble que nos convida a recórrer els seus costeruts carrers fins al Museu de la Mar (l’escola en la película); un poble, en suma, que nos envol en el soroll de l’agitació dels seus habitants preparant-se per a defendre’s de la flota americana en creuar la plaça d’armes, i que nos protegix del sol a l’ombra del castell del Papa Luna i de l’iglésia de l’Ermitana fins a aplegar, per fi, a l’edifici del far i contemplar, en una miqueta d’imaginació, el blau de la mar trencada pels bucs de guerra de la flota dels Estats Units rodejant la població en busca de l’americà, un Calabuch o una Peníscola, ves a saber, pero el recort del qual, el d’abdós provablement, perdurarà per a sempre en nostra memòria.