París baix la pluja

París baix la pluja

Per Antonio Moreno Martínez

Hi han poques ciutats tan cinematogràfiques com París. Des dels inicis del cine, contemplar els seus carrers en la gran pantalla ha fet que nos sentírem una miqueta més parisencs. Recorde la primera vegada que estiguí en París i eixa primera image d’ella eixint, de nit, de l’estació del metro davant de l’Òpera, tot allumenat, per les escales mecàniques en una espècie de travelling improvisat. En eixe moment, tinguí una emoció molt pareguda a la que sentí al vore per primera vegada Midnight in Paris (2011).

Era qüestió de temps aplegar a París i passejar pels seus carrers i bulevars, esguitats per bells cafens replets d’històries. Si hi ha una ciutat de cine en lo món, eixa és, sense dubte, París. Poques ciutats com ella a on enamorar-se, escriure un llibre o passejar junt a un riu, a soles o acompanyat, deixant que el seu aroma, fort i personal, nos invadixca. Des dels primers clàssics filmats en blanc i negre i en estudis molt llunt d’ella, París apareix viva i perdurable, repleta de color, inclús.

«Sempre nos quedarà París», li diu Rick (Humphrey Bogart) a una retrobada Lisa (Ingrid Bergman) en Casablanca (1942), abans de que ella se’n vaja per a sempre. En Sabrina (1954), Audrey Herpburn li escriu a son pare: «A l’atre costat del carrer, estan tocant “La vie en rose”, que és el modo que ampren ací per a dir: mire la vida a través d’un cristal color de rosa, i aixina és com yo la mire ara». Des d’eixe París al que ha viajat per a ser feliç. La mateixa ciutat en la que Gene Kelly aspira a triumfar com a pintor en l’inoblidable Un americà en París (1951) que, no obstant, se rodà, llevat d’un parell d’escenes, en els estudis de MGM, en Califòrnia.

Hem contemplat París en comèdies romàntiques, en películes d’intriga i acció, en històries a on la moda lluïx generosament i en atres en les que la ciutat és un més dels seus personages. Perviuen en la nostra memòria: Ariane (1957), Charada(1963), El còdic Da Vinci (2006), Frenètic (1988), Missió impossible: fallout (2018), Una cara en àngel (1957), El diable es vist de Prada (2006), Amelie (2001), o París, je t’aime (2006)… inclús alguna d’animació, com l’encantadora Ratatouille (2007), abocat a les teulades de París.

I és que París té tantes arestes que, acostar-nos ad ella, nos permet contemplar-la des del “nostre París particular”… i no hi ha cap dubte que Midnight in Paris(2011) és la personal forma d’acostar-se a la ciutat d’un Woody Allen que ha deixat de banda els carrers del seu adorat Manhattan (1979) per a deixar-se seduir per una ciutat que fon el centre d’una generació perduda que canvià per a sempre el món de l’art.

Midnight in Paris (2011), de lo millor d’Allen en els últims anys, escomença en una bellíssima selecció de reconeixibles imàgens de París mentres sentim “Si tu vois ma mère” de Sidney Bechet, i nos sumergim en l’història de Gil, un jove i bohemi escritor americà, interpretat per Owen Wilson. Gil aplega a la ciutat en la seua promesa, Inez (Rachel McAdams), i els pares d’esta, en l’intenció d’acabar la seua primera novela i abandonar el seu treball com a guioniste de Wollywood. Una nit, assentat en les escales d’una menuda iglésia, és convidat a pujar a un coche dels anys vint. Per sorpresa, assistix a una festa en la que troba a escritors i artistes de principis del sigle XX, als que venera. Allí coneixerà als Fitzgerald, a Picasso, Hemingway, a Cole Porter, a Dalí… inclús a Gerttude Stein (Kathy Bates), que acabarà llegint la seua novela davant l’insistència d’Ernest Hemingway (Corey Stoll).

«[…] Açò,és increible. Fixa’t, no hi ha una ciutat igual en tot lo món, mai n’hi ha hagut», li diu Gil, enamorat de París, a la seua promesa a l’inici de la película, mentres plou sobre la ciutat. «Pareix com si mai hagueres vingut», li respon ella molesta per la pluja, i desijant tornar a Els Àngels. «No vinc prou, eixe és el problema», puntualisa ell.

Més avant, una nit, en casa de Gertrude Stein, Gil coneix a Adriana (Marion Cotillard), l’insatisfeta model i jove amant de Picasso i s’establix entre ells una conexió molt especial. «Mai he sabut si París és més bonico de dia que de nit», li diu ad ell mentres passegen per la ciutat.

A poc a poc, entre reconeixibles postals d’un París molt del gust del públic americà, Allen nos va mostrant, a través dels dos protagonistes (Gil i Adriana), eixa estranya sensació de que ha hagut sempre una época anterior millor que la que s’està vivint en el present. Gil, que està escrivint una novela sobre una botiga de nostàlgies, li confessa a Adriana que li hauria agradat viure en el París dels anys vint i que es sent feliç d’haver-la coneguda.

Al visitar París, podem assentar-nos a esperar en les escales de l’iglésia de Saint Etienne du Mont, que donen a la placeta de l’Abbé Basset, a on aguarda Gil que aplegue el coche que, pujant per la rue Montagne Sainte-Geneviève, se dirigirà a una improvable festa en quai de Bourbon en la Ile St Louis. Podem visitar els jardins del museu Rodin (i vore a Carla Bruni de guia turística), caminar per Versailles i imaginar a Gil competint en els comentaris de Paul (Michael Sheen), un antic amant d’Inez. Podríem aprofitar també i acostar-nos a l’Hotel Le Bristol (112 rue du Faubourg St. Honoré), a on s’estagen Gil i la seua promesa, junt en els sogres; i anar al restaurant Le Grand Véfour (17 rue de Beaujolais) a on ells acodixen a sopar. Podríem passejar per les botigues de l’àrea de plaça Vendôme i fer cap al restaurant Le Polidor (41 rue Monsieur le Prince), a on Gil coneix a Hemigway, acostar-nos a la casa de Gertrude Stein (27 ruede Fleurus), a on l’escritor americà trobarà a Picasso, i a laMaison Deyrolle (46 rue du Bac), a on tingué lloc una surrealista boda en companyia dels seus nous amics; sense oblidar, en un nou joc, visitar Maxim’s (3 rue Royale) i  el Moulin Rouge (82 boulevard de Clichy), a on Adriana li confessa a Gil que, per ad ella, és la Belle Époque la seua edat d’or del seu París i que es quedarà ahí, en companyia de Toulouse-Lautrec, Degas i Monet.

Imprescindible és també visitar el parc Jean XXIII, a espales de Notre Dame, a on Gil coneixerà el contingut del diari d’Adriana que ha comprat en un dels centenars de bouquinistes verts al costat dels murs del Sena, llegit per Carla Bruni; acostar-se a la Shakespeare and Company (37 rue de la Bûcherie) i, per supost, passejar sense pressa al costat de les aigües del riu.

La película acaba en el pont d’Alexandre III. Gil es troba de nou en Gabrielle, la jove que conegué en el mercat de las Puces i que li regalà un antic disc de Cole Porter. De repent, comença a ploure. Cap dels dos corre a soplujar-se, perque, per als dos: «París, baix la pluja, pareix més bella».

I en veritat: és cert. Provablement.

Viena, entre les ombres de posguerra

Viena, entre les ombres de posguerra

Per Antonio Moreno Martínez

Una volta més, en les notes dels valsos de Strauss, donarem inici a un nou any des de la sala dorada del Musikverein de Viena. Un vegada més, El bell Danubi blau nos transportarà a un món en el que tot és possible. Perque és ben conegut de tots que la llum solament té sentit darrere de l’obscuritat, en un contínuu. Algú s’amaga dins d’una ombra, un atre es desperta, una finestra s’obri, s’encén una llàntia i… passa.

En uns pocs dies, en les campanades de mijanit del 31 de decembre, entrarem en un nou any. Encara que, per a mi, i des de sempre, només es farà efectiu quan sonen les primeres notes de la peça musical El bell Danubi blau interpretades per la Filharmònica de Viena, des de la sala dorada del Musikverein i, fonamentalment, en les palmes d’un públic entregat que tracta de seguir el compàs de la Marcha Radetzky junt en l’orquesta.

Sí, hui, en “Ciutats de Cine” anem a parlar de Viena.

Pero no de la Viena palatina d’una jove Romy Scheider interpretant a Sissí (1955) , i les que vingueren darrere.

Tampoc, de la Viena de principis del sigle XX, o del periodo d’entre guerres i el seu més que evident influix cultural en l’Europa de l’época. No, hui, encara en els carrers plens de fanc i ruïnes en alguns dels nostres pobles, me ve al cap la Viena de la posguerra, la Viena ocupada pels aliats de El tercer home (1949), la magnífica película de Carol Reed.

Per molts motius, la película supongué en el seu moment una revolució, una manera diferent i nova de fer i mostrar una història a un públic que s’havia vist voltat, fea poc, en una terrible guerra. L’inclinació i la composició dels plans, el joc constant entre ombres, llums i lluentors d’una ciutat permanentment humida, l’elecció d’exteriors a on se veu una ciutat destruïda en personages que intenten sobreviure en un món a on la necessitat ho impregna tot en una ciutat que pareix haver oblidat que anys arrere fon capital d’un imperi i que ara ha segut ocupada i repartida entre les quatre potències vencedores de la Segona Guerra Mundial.

Un mediocre escritor americà de noveles de l’oest, Holly Martins (interpretat per Joseph Cotten), aplega a la Viena de 1947 en busca d’una faena que li propon un vell amic de l’infància, Harry Lime (un enigmàtic Orson Wells). En arribar, presencia el sepeli del seu amic, mort en un accident, i, en el cementeri, coneix a la nóvia d’Harry, Anna (interpretat per Alida Valli). A partir d’eixe moment, s’inicia la busca d’un tercer home que ningú ha vist i que, segons pareix, estigué present en la mort de Harry. Un fantàstic joc d’ombres chinenques s’obri davant de nosatros, a on no tot és lo que pareix.

La película es rodà en la Viena derrotada i conté una de les millors presentacions d’un protagoniste de l’història del cine quan una finestra, i la llum que ix d’ella, nos mostra a un Harry Lime amagat darrere de les ombres d’una porta, davant de la mirada perplexa de Holly, prop de la casa d’Anna.

Una volta més, película i ciutat, es fonen en una bona història (en este cas de Graham Green) que, en paraules del propi autor (que també escrigué el guió), superà a la novela en que es basa.

Si be, hui en dia, la Viena imperial colorista i lluminosa que se nos mostra pel turisme poc té que vore en la ciutat dels anys quaranta, encara és possible trobar els llocs en els que es rodà la película i que han passat a l’imaginari colectiu dels “bons” aficionats al cine; i vore, en els ulls tancats, això que la gran pantalla nos mostrà una volta i per a sempre.

Aplegar a Viena i pensar en El tercer home nos deuria dur inexorablement a entrar, en primer lloc, al café Mozart (situat en la plaça Albertina, 2), en el que es rodà la película i un dels innumerables cafens vienesos que òmplin la ciutat; encara que l’escena de la terraça exterior fon filmada molt prop d’allí, en Nuer Markt. En acabant, toca acostar-nos fins a l’hotel Sacher (en Philharmoniker Str. 4) a on s’hostaja l’escritor americà en la ficció i a on s’hostajà, també, el propi Graham Green per a escriure el guió, i a on estem obligats a prendre un pastiç de chocolate, per a caminar en acabant fins al palau Pallavicini (en Josefplatz, 5), a on viu Harry Lime, en la segona planta, sense oblidar passejar fins a Mölker Steig (Schreyvogelgasse 8), molt prop del lloc a on vixqué Beethoven, i descobrir eixa porta a on s’amaga Harry entre les ombres de la nit, i és descobert per un gat jugant als seus peus, i per la llum d’una finestra que s’obri davant del rebombori d’un Holly Martins despagat i begut.

I, cóm no, pujar a la nòria jaganta del parc Prater a on els hòmens pareixen formigues, «punts negres o taques» en opinió de Harry, i als peus de la qual, este li diu a Holly la famosa frase (atribuïda a Orson Wells) que definix a la perfecció al seu personage, i que no figurava en el guió original: «En Itàlia, en 30 anys de dominació dels Borja no hi hagué més que terror, guerres i matances, pero sorgiren Miquel Àngel, Leonardo da Vinci i la Renaixença. En Suïssa, al contrari, tingueren 500 anys d’amor, democràcia i pau, ¿i quin fon el resultat? el rellonge de cucuc».

És indubtable que hi han ciutats que formen part d’una història i històries que formen part del entramat d’una ciutat i El tercer home (1949), en el seu empedrat lluent, la bellíssima fotografia de Robert Krasker i la peculiar banda sonora d’Anton Karas és una mostra irrefutable. De la mateixa manera que, front a l’obstinació de mostrar la ciutat imperial, Viena nos oferix el museu sobre El tercer home (en Prossgasse, 25), a on es poden admirar més de 2500 objectes originals relacionats en la película i vore la tarantela que tocà Karas en la gravació de la banda sonora i escoltar alguna de les 400 versions de la cançó d’Harry Lime que guarda, incloent una dels Beatles o del Duo Dinàmico; i, inclús, contractar un tour per uns pocs centenars dels 2500 quilómetros d’albellons de la ciutat i que formen part de la famosa escena de persecució de la película.

I per últim, és obligat, també, fer una visita al cementeri Central de Viena, a on reposen Mozart, Brams o Shubert, i en el que finalisa la película; un dels millors finals de l’història del cine, segons la crítica especialisada. Holly i Anna s’han trobat de nou en el cementeri. Ella ve caminant llentament pel passeig central, entre els arbres; ell, que ha eixit junt en el major Calloway (Trevor Howard) en coche, baixa i l’espera. Ella s’acosta ad ell, les fulles cauen…

Una ciutat destruïda i ocupada, la capital de l’Imperi austrohongarés vista en blanc i negre, repartida com un botí de guerra que resistix, solitària i humida, i que no obstant, una volta més, delectarà al món sancer en els seus valsos i palaus, en El bell Danubi blau i la Marcha Radesky, ¿i per qué no? Escomença un nou any, i en ell, tot és possible; inclús canviar les ombres per llum. En això estem. 

Valéncia, oblit no és una opció

Valéncia, Oblit no és una opció

Per Antonio Moreno Martínez

No, no estem per a películes. La pantalla s’ha quedat en blanc, un blanc lluent que tracta d’ocultar la magnitut d’una tragèdia. Pero sona una música suau que nos va volta i nos espenta. Eixirem d’esta, tornarem a eixir com ho hem fet atres voltes. Els jóvens nos han indicat el camí, i no els fallarem.

Fa poc més d’un any, en el Festival Cinema Jove de Valéncia, se presentà Olvido (2023), una película d’Inés París que transcorre durant els dies que varen seguir a la gran riuada de Valéncia, el 14 d’octubre de 1957. Olvido, una periodista local, junt en un policia, es veu immersa en una conspiració, despuix de la troballa d’uns cadàvers que no pareix que hagen mort per l’efecte de l’aigua. Rodada en els primers mesos de 2023, els seus exteriors es varen filmar en la ciutat de Valéncia, en Sueca, Burjassot i Sagunt; i en l’antiga factoria El Cano es varen construir, entre uns atres: el periòdic a on treballa Olvido, la comissaria de policia i alguns carrers de la ciutat.

Un parell de mesos abans de la tragèdia que assola la província de Valéncia, es va estrenar l’episodi 8 de Respira, la nova série de Netflix, centrada en un imaginari hospital valencià de nom Joaquim Sorolla. Est episodi, titulat “Gota fría”, nos mostra la resposta a la catàstrofe des de la perspectiva de l’hospital, en certes similituts en lo ocorregut el 29 d’octubre passat.

A pesar de las coincidències i del temps, pareix obvi que llamentablement no pareix que hajam deprés massa fins ací.

Vore les imàgens en les diferents cadenes de televisió i sentir moltes de les històries dels afectats, no dona una idea cabal del desastre humà al que nos enfrontem, al que s’enfronta la gent dels pobles destruïts. El cine de catàstrofes, de películes famoses, mostra aixina la seua indubtable “corporeïtat” de cartó pedra.

Pero tornarem a eixir d’esta, com ya ho vàrem fer en atres ocasions; com eixírem de la gran epidèmia de còlera que assotà Valéncia en 1885, o despuix de la pantanada de Tous de 1982… En l’espirit que dona sentit a les nostres Falles, tornarem a alçar-nos i a afrontar els nous reptes; junts, en la mirada posada en el futur. Els jóvens, eixes generacions nomenades de cristal, de rets socials i d’aparent individualitat, nos han mostrat el camí; i no podem defraudar-los.

I un nou bagage personal i colectiu se sumarà a la nostra memòria. Com eixa riuada del 57 que, 67 anys més tart, seguix viva en el nostre recort, encara que ni tan sols l’hajam vixcut personalment. No, l’oblit no és una opció. Cal seguir avant per ells, per tots els que ho varen sofrir en primera persona, pels jóvens i el seu futur. Per tots nosatres. 

Roma, unes vacacions de película

¿Quí, quan ha visitat Roma, no s’ha sentit acompanyat per Audrey Hepburn, Gregory Peck, Eddie Albert, i una càmara de fotos dissimulada en un encenedor?

Per Antonio Moreno Martínez

El passat 18 d’octubre es compliren setanta anys de l’estrena en Espanya de la película Vacacions en Roma (1953); i, tal com sol succeir en molts vins i en la pràctica totalitat dels bons contes, el pas del temps no ha fet més que millorar este bellíssim conte modern, en forma d’una deliciosa comèdia romàntica.

L’història de Dalton Trumbo —que va rebre un Oscar per esta película— nos mostra a una jove princesa centreeuropea —Anna, interpretada per Audrey Hepburn—, que, de gira oficial per Europa, s’escapa una nit de l’embaixada i decidix passar un dia de vacacions en la Ciutat Eterna, cedint a l’insistent invitació d’un atractiu periodiste americà —Gregory Peck en el paper de Joe Bradley—, que, d’incògnit, veu en eixa visita l’oportunitat d’una gran exclusiva.

La película, en son moment, fon tota una revolució. Per exprés desig del seu director i en contra de lo que era habitual en el Hollywood d’aquell temps, es va rodar íntegrament en els carrers de Roma i en els estudis italians de Cinecittà. La película va supondre un indubtable reclam turístic per a la Ciutat Eterna i proporcionà a Audrey Hepburn un Oscar en el primer paper rellevant de la seua carrera, que la transformà en una fulgurant estrela. Un any més tart, rodaria Sabrina (1954), a les órdens de Billy Wilder.

 A pesar d’haver segut filmada en blanc i negre —diuen que per a no eclipsar la màgia de la parella protagonista; o potser més pronte per temes de presupost—, visitar Roma, a partir d’eixe moment, i caminar pels seus carrers és com fer-ho en companyia dels protagonistes. ¿Quí no ha desijat, quan veu el film, pegar una volteta en una vespa verda —o blava o blanca—, i descobrir, com fa la protagonista, la ciutat de Roma per primera vegada, al costat d’una estrela de Hollywood, i sentir l’aroma dels pins dels sèt tossals que volten la ciutat, l’embafós olor de les seues confiteries, vore la bellea ocre dels carrers empedrats i deixar-se abraçar pel bullici d’una ciutat viva i propenca, en una infinitat de mercats i paradetes de suculents productes locals?

En la película, veem les teulades dels edificis des del terrat de l’àtic del periodiste en via Margutta, i caminem, casi sense donar-nos conte, pel Fòrum Romà, pel Coliseu, per la Fontana de Trevi, per la piazza Spagna—ara sense possibilitat d’assentar-nos en la seua escalinata—, per la piazza Venezia, i confiem en “salvar les mans” en la Bocca della Verità, per a arrematar la nit a la vora del riu Tiber, davant del Castel Sant’Angelo, veent en les seues aigües la barcaça a on Anna balla en el peluquer que li va tallar el monyo, al costat mateixa de la Fontana; i tot això, en el gust encara en la boca del café que varen pendre en el Rocca pel matí, junt a les columnes del Panteó.

I és que Roma, sense cap de dubte, és una absoluta ciutat de cine. Hem vist els seus carrers moltes voltes en la gran pantalla: en l’emblemàtica La dolce Vita (1960) de Fellini; en El talent de Mr. Ripley (1999), de Anthony Minghella; o en La gran bellea (2013), de Sorrentino… Pero William Wyler, el director de l’esplèndida Els millors anys de nostra vida (1946), de la inoblidable L’hereua (1949) i de Ben-Hur (1959), anà molt més allà i molt abans que tots; en Vacacions en Roma nos introduí en un món màgic i atemporal, en un viage triangular en el que Roma ocupa un dels seus tres cantons, una comèdia que no acaba be —en els anys cinquanta—, pero que transcendix al recort d’un instant, d’un enamorament, i és això lo que perdura per a sempre… ¿Quí no s’enamoraria en una ciutat eterna…?

I ha canviat tan poc…

Al final de la película, durant la roda de prensa que dona la princesa abans de tornar-se’n al seu país, u dels periodistes li pregunta quina de les ciutats visitades li havia agradat més. «Cada una en el seu propi estil és una maravella», respon Anna, «pero la que no oblidaré mai és Roma; sobretot Roma. Conservaré grata memòria de la meua visita ací durant tota la vida», conclou.

I eixa és la clau de tot.

Acabades les preguntes, i en baixar des de la tarima per a saludar als periodistes i acostar-se a Joe per última vegada, Anna se retira i tots van abandonant el saló. Ell, Gregory Peck, es queda a soles, pendent de la porta per la que ha eixit Audrey Hepburn. Molt llentament, molt a poc a poc, es gira i mamprén a eixir, a la fi, en passos llents i en les mans en les bojaques. Solament sentim el sò de les sabates sobre el paviment de l’estància. La càmara, colocada en part davant d’ell, es meneja pausadament, adaptada al suau moviment del protagonista. A l’esquena veem el cadirot, blanc i buit, que ha ocupat la princesa durant tota la roda de prensa. Abans d’eixir definitivament del Palazzo Colonna, Joe es gira i permaneix quet durant un instant, un llarc instant, esperant. Pero no succeïx res, no hi ha cap de moviment, cap de soroll. No ix ningú d’allí.

Suaument va entrant la música, ell torna a girar-se i arranca a caminar de nou cap a la porta, alvançant a la càmara i ix de pla per la dreta en un lleu somriure en el rostre; ara som nosatres els que esperem, els que veem al fondo el cadirot; el buit cadirot blanc; a soles.

The end.

Paterna, honor i glòria

Paterna, honor i glòria

Per Antonio Moreno Martínez

En Dolor y gloria (2019), Pedro Almodóvar va conseguir optar, una volta més, als Oscars a la millor película internacional (despuix de l’obtingut per Todo sobre mi madre, 1999), i a la nominació d’Antonio Banderas com a millor actor protagoniste, ademés d’un bon grapat de premis Goya, en les categories més importants de la competició: película, director, actor principal, actriu secundària, guió… En eixe mateix any, Antonio Banderas va rebre el premi al millor actor en el Festival de Canes per esta película.

Cartell de la película "Dolor y gloria"
Cartell de la película “Dolor y gloria”

El film és una reflexió sobre la creació artística, el desig i l’ocàs personal i creatiu a través d’una série d’encontres i recorts del protagonista (Salvador Maillo, alter ego d’Almodóvar interpretat per Antonio Banderas), un director de cine en dic sec des de fa anys, atrapat entre els dolors del cos i de l’ànima.

Dolor y gloria va supondre per al director manchec un nou èxit internacional i va donar a conéixer al món sancer un peculiar barri valencià que encaixa a la perfecció en la película, com un personage més: les coves habitades de Paterna. Almodóvar, que ya havia fotografiat el barri valencià de Benimaclet en La mala educación (2004), torna a la Comunitat per a mostrar-nos la dualitat que condiciona l’història. Per a l’autor, definix la contraposició entre “els recorts ombrosos […] que té una mare pobra de posguerra, en l’ilusió del chiquet que es conforma en vore el sol a través del respirall de la cova on viu”; un lloc, per ad ell, “llegendari i fantàstic”, i a on descobrirà els seus primers desijos.

Mare i fill apleguen a Paterna per a escomençar una nova vida, junt en el pare i marit. Despuix d’un llarc viage, apleguen a la vora de la torre mora del poble i Penélope Cruz (Jacinta, la mare jove en la película) li pregunta a Raúl Arévalo (son marit en la ficció): «¿Falta molt?». «Estem just damunt», li respon ell, i aguaita pel respirall, cap avall, cap a l’interior de la terra.

Les coves de Paterna (que com a reclam turístic be podrien adoptar el no de Cases Colgades, fent un joc ingeniós de paraules d’associació en les Penjades de Conca) són un conjunt de vivendes excavades en la part alta de Paterna, al costat de l’ajuntament i a la torre, una fortificació defensiva que data de finals del sigle XI i principis del XII. Encara que el seu orige es creu anterior, és en el sigle XIX quan es documenta la seua existència i utilisació com a vivendes, coincidint en la crisis econòmica del dèneu. En 1824 se n’havien censat 38, i en 1869 eren més de 200 les coves utilisades com a vivendes. A mitan sigle XX passaven de 500.

A pesar del deteriorament i l’abandó d’este conjunt a partir dels anys cinquanta del sigle passat, encara es conserven algunes d’estes construccions que la película mostra en plena transformació i us. Només aplegar, Jacinta s’encabota en fer d’eixa cova una casa a on viure. Les parets emblanquinades, els taulellets de ceràmica en la cuina, la llum zenital a través del respirall del trespol… Resulta curiós que els habituals colors del cine d’Almodóvar: els intensos (i inclús plans) rojos i blaus, verts… Contrasten en la lluminositat d’una cova valenciana en els temps més durs de la posguerra i enmig d’una relació entre una mare desencantada i un fill que té tot per descobrir.

Aplegar a Paterna i passejar per entre els fumerals de les coves i vore des de dalt els seus patis i flors, la torre que vigila les hortes propenques i el curs del Túria camí de Valéncia, és una experiència que nos transporta al passat i, indubtablement, a la película protagonisada per Antonio Banderas i Asier Etxeandia.

La repercussió internacional de Dolor y gloria com a promoció de Paterna i les seues coves fon innegable i la població va rebre visites de totes les parts del món. Junt en el calvari, l’espai cultural Coves del Batà, un conjunt de huit coves que va rehabilitar l’Ajuntament de Paterna fa anys, mostra com eren aquelles cases. Mobles i tifells, nos ajuden a comprendre com vivia la gent més pobra de Paterna en una época de canvis i ombres. Ara és un lloc visitable, un museu, que acull l’història de la població i una exposició  permanent del rodage de la película.

«No has segut un bon fill, fill meu. No em vares perdonar que te recomanara a la beata de Paterna. I crec que et vares venjar per això», li diu la mare (Julieta Serrano) a Salvador en un moment de la película. I és que sempre, cada u, veem (i sentim) les coses “a la nostra manera”, en una mirada diferent.

Les coves de Paterna, les escales de la torre mora a on el Salvador chiquet li escriu cartes al chicon que ajuda a sa mare en casa i al que acabarà ensenyant a llegir, res tenen que vore en el passeig de Pintor Rosales de Madrit i en la fama. I, no obstant, aquella época lluminosa i plena d’ilusió mai abandonà al protagoniste.

Esperant el tren que se’ls ha escapat, camí de Paterna, mare i fill es disponen a passar la nit sobre els bancs del vestíbul de l’estació (d’Algodor, en Aranjuez, en el rodage). Jacinta li prepara pa en chocolate al fill, un chocolate que amaga uns cromos entre els papers del seu envoltori.

—Mare, ¿tu creus que hi haurà un cine en Paterna?

—En que tinga una casa, em conforme.

El pla es va obrint a poc a poc, llentament; veem l’equip tècnic d’un rodage…

Fi.

Notting Hill, més que una porta blava

Notting Hill, més que una porta blava

Per Antonio Moreno Martínez

«Ella», l’actriu Anna Scott, que hem vist en els títuls de crèdit «està a mils i mils de quilómetros d’a on yo vixc: Notting Hill, la meua zona favorita de Londres», pensa William Tucker caminant per Portobello Road a l’inici de la película Notting Hill (1999). «Hi ha un mercat diari en el que venen totes les frutes conegudes per l’home. […]. Quan aplega la fi de semana, des de la primera llum del dia, sorgixen centenars de paradetes del no res que òmplin Portobello Road fins a Notting Hill Gate. Mires a on mires hi ha milers de persones comprant millons d’antiguetats: unes autèntiques, unes atres no tant… I lo millor de tot és que cantitat d’amics han acabat en este lloc. […] I aixina és com passe els dies i els anys en este poblet enmig de la ciutat, en una casa en la porta blava que la meua dòna i yo vàrem comprar ans que me deixara per un home que era clavat a Harrison Ford, i a on ara duc una estranya mija vida en un inquilí a qui li diuen… Spike…».

Notting Hill és un dels barris més coneguts i visitats de Londres, en carrers tranquils i cases victorianes pintades de colors, solitaris mews i un carnestoltes, en agost, que és un dels més grans del món.

Lo cert és que Notting Hill (1999), la película protagonisada per Julia Roberts i Hugh Grant, contribuí a engrandir encara més la fama d’este barri londinenc i transformar-lo en un mapa del tesor en busca de les localisacions a on es filmaren les escenes més representatives del film.

La película conta l’història d’una afamada actriu americana, Anna Scott (interpretada per Julia Roberts), que, d’incògnit per Londres, entra en la llibreria de viages de William Thacker (Hugh Grant). Este, en vore-la, s’enamora d’ella, encara que és conscient de tot lo que els separa. A lo llarc del film: un grapat de casualitats, equívocs i pors, faran que ella torne als Estats Units. Molt de temps més tart—i contat en una bellíssima escena de Grant passejant per Portobello Road mentres se succeïxen les estacions de l’any—, Anna regressa a Londres pel rodage d’una nova película. De nou, seran els amics de William, gràcies a la seua pertinaç insistència, els que conseguiran que assistixca a l’última roda de prensa de l’actriu, i allí mateixa, davant de tots els periodistes, li confesse el seu amor.

Es tracta d’una comèdia romàntica, agradable i divertida, que és difícil imaginar en qualsevol atre barri de la ciutat. Una película de gent senzilla i corrent que veu alterada la seua vida en l’irrupció d’una gran estrela de la pantalla; una dòna que pareix tindre-ho tot, pero que carix de lo que ells gogen: una sana relació d’amistat i d’amor. Uns personages divertits i una miqueta extravagants, situacions equívoques, música suau i interpretacions convincents de tots els actors (esplèndida Julia Roberts), tot adobat en un toc cosmopolita i l’indubtable bellea de l’entorn, convertixen esta típica comèdia de finals dels noranta en un recort perdurable.

Ya s’acosta l’estiu, estació propícia per a visitar Londres, i deixar-se seduir per la mescla perfecta de Notting Hill, película i barri, pot ser l’excusa ideal per a passar uns quants dies inoblidables en la capital d’Anglaterra. Des de la parada de Notting Hill Gate nos adinsarem en el barri recorrent, a peu i sense pressa, Portobello Road. El reconeixible perfil groc de Sun in Splendour marcarà el nostre punt de partida en el número 7. I una miqueta més avant, en el 22, trobarem la casa a on va viure George Orwell en Londres per primera volta, allà per l’any 1927. Més amunt, no massa, en el número 87, nos deixarem captivar per la personalitat d’Alice’s, l’espectacular botiga taronja, a on podem comprar casi qualsevol cosa.

Pero Portobello Road és molt més que un simple mercat. Com cantaven en La bruixa novella (1971), és el lloc «a on es ven i es compra fins el sol». Multitut de botigues de música, d’antiguetats, de roba vintage i de regals òmplin les seues vores. A banda i banda, fan cap tranquils carrers i bellíssims mews (antics carrerons de servici), en la presència d’imponents cases victorianes en fronteres pintades en cridaners colors, que nos conviden a passejar per l’encantador St. Luke’s Mews, a on es va rodar alguna de les escenes de Love Actually (2003), i a deixar-nos voltar, entre uns atres, per Lancaster Road, Westbourne Park Road o Denbigh Terrace.

En el número 142 descobrirem la frontera de la llibreria que ix en la película. En realitat, The travel Bookshop, com es diu esta botiga de souvenirs actualment, mai ha segut una llibreria. En la película, l’interior es va inspirar en una llibreria de viages que tancà en 2011. Hui, en el 13 de Blenheim Crescent, molt propet de Portobello Road, es manté, pel desig dels veïns, en el nom de The Notting Hill bookshop, com a llibreria generalista.

A uns poquets passos d’ací, en el 280 de Westbourne Park, nos trobarem en la famosa casa en la porta blava, a on viu William i que servix de refugi a Anna, ans que els paparazzi ho invadixquen tot. És ací a on es va rodar la coneguda escena de Spike (Rhys Ifans) davant dels fotógrafs.

En el cantó, més amunt, està la cafeteria enfront de la qual William li tira accidentalment a Anna un got de suc de taronja, que servix de pretext per a que ella traspasse la porta blava i, una vegada dins, li pegue un impulsiu bes ad ell, ans de tornar al Ritz. Esta cafeteria, per eixemple, podria ser un bon lloc per a fer un breu descans, ans de continuar la visita i menjar alguna cosa per a dinar en el mercat galliponter, un poc més allà, i tastar algun plat de qualsevol part de lo món, fins una paella, encara que això no m’atrevixc a recomanar-ho.

Per últim, a punt d’abandonar Notting Hill i, en la pancha plena, deuríem allargar-nos a pegar un aguaitó al jardí privat (en Rosmead Road 11W) que assalten Anna i William durant la primera nit que passen junts, i al restaurat Coronet Theatre (en 103 Notting Hill Gate) al que acodixen per a vore una película d’Anna, ell en ulleres de buceig graduades.

De nou en el centre, podem aprofitar per a anar al Ritz (en el 150 de Piccadilly St.), a on ella s’alloja, i parar-nos un instant davant del Savoy (en el 100 Strand), a on William, en l’ajuda dels seus amics, li confessa el seu amor a Anna, davant de tots els periodistes que cobrixen la roda de prensa.

Ad estes hores no considere que desvele el final de la película als que encara no l’han vista (que no ne seran molts), si alvance que acaba be, i que els dos acodixen a una nova estrena d’un film d’Anna en el Cineworld Cinema (en Leicester Square), al costat del Soho, el local per excelència a on es celebren els grans acontenyiments cinematogràfics de Londres.

Película i barri, junts i per separat, deixen eixe sabor dolç, a voltes fins una miqueta embafós, pero que pareixen potenciar-se entre ells, quan els recordes.

Pero sí, és cert, no ho vaig a negar ara: Londres és molt més que una historia d’amor darrere d’una porta blava en Notting Hill. Com qualsevol gran capital del món, Londres és una autèntica ciutat de cine. La seua variada fisonomia i els seus paisages urbans han fet d’ella u dels més grans platós d’Europa. En el recort queden: Mary Poppins (1964) i les teulades de la ciutat quan Julie Andrews descendix en el paraigües obert; My Fair lady (1964) entre Covent Garden i Ascot, en companyia d’una espectacular Audrey Herpburn de blanc i negre en un capell absolutament impossible; Frenesí (1971), en el cadàver surant en les grises aigües del Tàmesis en una corbata al coll; i més recentment, Skyfall (2012) en Daniel Craig com a James Bond, i Objectiu: Londres (2016), en un Gerard Butler, tractant de conservar la ciutat per a pròxims events… que inevitablement tornaran a aplegar.

Calabuch, des del far de Peníscola

Títul del cartell de la película Calabuch

Per Antonio Moreno Martínez

Sense dubte, hi ha un gran número de ciutats de película en lo món. Passejar pels carrers de Roma nos du, si mirem be, a caminar junt en una jove Audrey Herpburn pujada a una Vespa verda (a pesar del blanc i negre del film) en la Vacacions en Roma (1953) de Wyler, en un Gregory Peck tractant de reconduir la situació; o a contemplar a Anita Ekberg, de negre, refrescant-se en la Fontana de Trevi en La dolce vita (1960) de Federico Fellini. Nova York, Estambul, París… sempre estaran unides a grans películes que, com per a mi Peníscola, formaran part del recort d’una excursió del colege, molts any arrere, i de Calabuch (1956), la película de Luis García Berlanga, en la que un científic americà s’amaga en este chicotet poble de peixcadors.

Per a començar esta série d’artículs sobre ciutats de cine, vaig pensar inicialment en ciutats d’indubtable lluentor cinematogràfica: en la Venècia de la Mort en Venècia (1971), en la Praga de Casino Royale (2006), o en el Londres de Notting Hill (1999). Pero dec confessar que el recort de la Peníscola de Calabuch, s’impongué a les totes per damunt, inclús, de la Peníscola, vestida de Valéncia, de El Cid (1961), la gran superproducció d’Anthony Mann.

En el desenroll de Calabuch, Peníscola és la ciutat perfecta, el personage central que requerix la película. Un menut poble de peixcadors, habitat per hòmens i dònes inoblidables que s’adinsa en la mar com una imponent proa d’un barco de vida. Entre els carrers estrets i blancs de Calabuch, es mouen un numerós grup d’entranyables personages que definixen tota una época que quedà arrere: el torero que viaja de poble en poble en la seua vaca en el camió, el farer que vigila des del seu lloc mentres juga als escacs per ràdio, la mestra atrapada en la seua escola, el retor, l’alcalde, la guàrdia civil… i un científic americà que aplega allà per a ocultar-se de sí mateix i que acabarà integrant-se en eixa comunitat per a sempre.

Despuix de vore la película de Calabuch, Peníscola adquirix un cert toc nostàlgic i entranyable; un poble coster que ix al nostre encontre per tots els costats: en les llargues plages que varen servir de camp de batalla al Cid (encara que ara l’enemic parega tindre la forma d’hotels i apartaments); un poble que se nos apega a la pell com l’arena de la plaja Sur (la mateixa que sent l’improvisat cossa d’un torero impossible que tracta de convéncer a la seua vaca de que treballe); un poble que recorrem a través del port per a entrar en ell per qualsevol de les seues portes (la de Sant Pere o el portal Fosc); un poble que nos convida a recórrer els seus costeruts carrers fins al Museu de la Mar (l’escola en la película); un poble, en suma, que nos envol en el soroll de l’agitació dels seus habitants preparant-se per a defendre’s de la flota americana en creuar la plaça d’armes, i que nos protegix del sol a l’ombra del castell del Papa Luna i de l’iglésia de l’Ermitana fins a aplegar, per fi, a l’edifici del far i contemplar, en una miqueta d’imaginació, el blau de la mar trencada pels bucs de guerra de la flota dels Estats Units rodejant la població en busca de l’americà, un Calabuch o una Peníscola, ves a saber, pero el recort del qual, el d’abdós provablement, perdurarà per a sempre en nostra memòria.