Per Emilio Alonso
¿En qué consistix?
El dret a l’oblit és la facultat que té una persona de solicitar l’eliminació o desindexació d’informació personal que apareix en els buscadors generals quan resulta obsoleta, o ya no té rellevància ni interés públic, encara que la publicació original siga llegítima. No es tracta de reescriure l’història, sino de llimitar la difusió pública de senyes que ya no complixen una funció llegítima.
En la pràctica, no borra els contenguts de la ret —les pàgines originals poden seguir existint—, pero sí permet que els buscadors deixen de mostrar determinats enllaços quan algú busca el nom de l’afectat. És, per tant, una forma d’equilibrar dos drets fonamentals: la llibertat d’informació i la protecció de la privacitat.
Un cas de Davit contra Goliat
El reconeiximent del dret a l’oblit començà en un home anònim que desafià a un jagant tecnològic. En 2010, Mario Costeja González, un ciutadà espanyol, demanà a Google que eliminara l’enllaç a un anunci publicat en 1998, consistent en la subasta de la seua vivenda, embargada per un deute. Aquella informació era certa, pero també antiga i irrellevant: el seu deute ya estava saldat i l’episodi pertanyia al passat.
Google es negà, alegant que era un intermediari i no era responsable del contengut de tercers, ya que solament publicava enllaços. Costeja dugué el seu cas davant l’Agència Espanyola de Protecció de Senyes, que li donà la raó parcialment. El conflicte, finalment, aplegà fins al Tribunal de Justícia de l’Unió Europea (TJUE), que en maig de 2014 dictà una sentència històrica: els motors de busca són responsables del tractament de les senyes personals que indexen, i els ciutadans europeus poden exigir l’eliminació dels enllaços que publiquen quan vulneren la seua privacitat, si no existix un interés públic superior i rellevant.
Aquella decisió canvià la ret per a sempre. En un sentit simbòlic, fon la victòria de Davit contra Goliat: un ciutadà comú front a una de les empreses més poderoses del planeta.
¿Cóm s’eixercita el dret a l’oblit?
Des d’aquella sentència, eixercir el dret a l’oblit és un procés relativament senzill. Els grans buscadors, com Google o Bing, disponen de formularis en llínea a on els usuaris poden solicitar la retirada de resultats associats al seu nom.
Per ad això, deuen identificar-se i acreditar la seua identitat, precisar els enllaços que consideren perjudicials, i explicar per qué l’informació és inadequada, irrellevant o desactualisada.
El buscador evalua cada cas i decidix si procedix l’eliminació. Si la resposta és negativa, l’interessat pot acodir a l’autoritat nacional de protecció de senyes o, en última instància, als tribunals.
El Reglament General de Protecció de Senyes (RGPD) de l’Unió Europea, en vigor des de 2018, reforçà este mecanisme baix el nom de “dret de supressió” (artícul 17), aplicable no solament a buscadors, sino també a rets socials i plataformes digitals.
Conclusió
El dret a l’oblit no és un borrador universal del passat, pero aporta equilibri entre la protecció de l’intimitat i l’interés general. No es pot invocar per a eliminar informacions de rellevància pública, com les que afecten a figures polítiques, delictes greus o fets recents en valor informatiu.
No obstant, la seua utilitat pràctica és enorme: permet que una persona no quede encadenada a un error, un deute o una notícia menor que ya no reflectix la seua realitat. Ajuda a restaurar lo que podríem nomenar la “dignitat digital”, recordant que tots tenim dret a evolucionar sense que la ret perpetue les nostres ombres. En un món a on les senyes se conserven casi eternament, el dret a l’oblit introduïx una idea interessant: que la memòria digital deu tindre llímits, com la memòria humana. Oblidar, al cap i a la fi, també és a vegades una forma de justícia.