Warning: Trying to access array offset on value of type bool in /var/www/vhosts/loratpenat.org/public_html/wp-content/themes/responsive-mobile/includes/functions-extentions.php on line 35
Inici › Bolletí Cursos › Llistat de Dret

Dret

“LaLigaGate”

Publicat el per
"LaLigaGate"

Per Emilio Alonso

La polèmica escomençà en decembre de 2024, despuix d’una autorisació del jujat mercantil n.º 6 de Barcelona, que permeté a LaLiga i a Movistar solicitar el bloqueig dinàmic de dominis i IPs que retransmeten partits de forma illegal. Fins ad eixe moment, els métodos per a lluitar contra la pirateria en el fútbol, més o manco eficaços, tenien l’inconvenient de la falta d’immediatea: tapat un forat, se n’obria un atre. És dir, se tancava una web pirata i al minut n’apareixia una atra, o es bloquejaven DNS (noms del domini) i es burlava el bloqueig en facilitat.

¿Qué supon este nou i controvertit método de bloqueig dinàmic de IPs associades a pàgines pirates? Per a entendre-ho, recordem que la IP és un identificador numèric que permet localisar un dispositiu en la ret: d’a on venen les senyes o, en el nostre cas, a on està el pirata. Problema: hui en dia, una direcció IP rarament és, per a entendre-nos, una vivenda unifamiliar. És més pronte un edifici d’apartaments. I bloquejar la IP completa equival, en térmens pràctics, a clausurar l’immoble sancer perque u dels seus inquilins incomplix la llei. Aixina, en bloquejar una IP sospitosa d’emetre fútbol illegalment, a sovint se bloquegen simultàneament centenars de llocs web llegítims (botigues en llínea, fòrums, servicis de mensageria, ferramentes empresarials…) que compartixen eixa mateixa infraestructura.

Una IP és hui un edifici d’apartaments que estaja molts servicis o usuaris
Una IP és hui un edifici d’apartaments que estaja molts servicis o usuaris

El fi i els mijos

Des d’un punt de vista jurídic, la finalitat de la mida no té discussió. La pirateria audiovisual afecta a drets econòmics d’enorme valor, especialment en l’àmbit deportiu, a on les retransmissions constituïxen la principal font de finançació.  LaLiga defén un ecosistema econòmic que sosté clubs, ocupacions, imposts i una indústria cultural d’ampli impacte (no entrem en la discussió sobre l’us i distribució d’eixos recursos).

Ademés, l’ordenament jurídic espanyol i europeu reconeixen la llegitimitat d’adoptar mides contra intermediaris quan els seus servicis són utilisats per a vulnerar drets de propietat intelectual. La jurisprudència del Tribunal de Justícia de l’Unió Europea avala la possibilitat d’ordenar bloquejos a proveïdors d’accés, sempre que siguen proporcionats i respecten un just equilibri entre els drets en conflicte.

Des d’esta perspectiva, l’actuació de LaLiga no seria una extrallimitació, sino una adaptació a la sofisticació tecnològica dels qui pirategen el fútbol. Les webs que difonen partits ilícits ya no funcionen com abans: canvien de domini en poques hores (a vegades en minuts), s’escuden darrere de rets de distribució de contenguts i compartixen infraestructura en atres pàgines llegítimes. Exigir que cada nova direcció requerixca una orde judicial específica podria convertir la reacció en inútil. Este és l’argument central dels qui defenen el model: sense ferramentes àgils, el dret arriba tart.

Els danyscolaterals

La polèmica deriva de que la mida, tècnicament eficaç, té efectes catastròfics per a tercers aliens a l’infracció. Com hem dit més amunt, moltes IPs bloquejades estagen servicis que res tenen que vore en la pirateria, i açò succeïx cada fi de semana.

Ací tenim la primera qüestió de fondo: ¿pot l’Estat —més que siga a través d’una orde judicial— permetre una mida que interromp activitats econòmiques lícites sense que els seus titulars hagen segut part en el procediment? Per cert, un atre “meló” que podria obrir-se és cóm s’ha obtés eixa orde: demandant i demandat són persones jurídiques distintes, pero vinculades, per lo que el segon s’aplana sense més a la demanda, de manera que automàticament se li dona la raó al demandant.

Des del punt de vista de la llibertat d’empresa (artícul 38 de la Constitució Espanyola), si be esta no és absoluta, tampoc és decorativa. Requerix que qualsevol llimitació estiga justificada, siga necessària i resulte proporcionada en sentit estricte. I la proporcionalitat, en la seua dimensió més exigent, obliga a ponderar si el benefici obtés compensa el sacrifici impost a tercers. ¿Quí indemnisarà als perjudicats?

Un atre element del debat és la neutralitat de la ret, consagrada en el dret de la UE. Este principi exigix que el trànsit en Internet siga tractat de manera no discriminatòria. Els qui critiquen els bloquejos massius sostenen que intervindre sobre IPs completes desnaturalisa eixa neutralitat. No s’estaria actuant sobre un contengut concret, sino sobre l’infraestructura que el soporta, en independència dels demés servicis estajats. ¿És el bloqueig massiu l’opció manco restrictiva disponible? Si existixen mijos tècnics més precisos —encara que siguen més costosos o complexos—, la mida seria injusta per desproporcionada.

La batalla

Per tant, la batalla es planteja entre els següents extrems, cada u en els seus agents:

  • Partidaris de la defensa dels drets d’autor i la sostenibilitat de l’indústria audiovisual: sense mides fortes, la pirateria amenaça econòmicament al fútbol professional i a uns atres contenguts en drets llegítims.
  • Crítica dels defensors dels drets digitals i la llibertat en internet: bloquejar direccions IP completes és una forma massiva, indiscriminada i desproporcionada de combatre la pirateria i pot perjudicar greument tant a usuaris com a servicis completament llegals.

Enmig, l’aficionat seguirà fent tot lo possible per vore fútbol, llegalment o illegalment. I convindria escoltar també la seua queixa: Espanya és el país més car per a vore fútbol, no manco de 100 €/mes front als 30 o 50 € que costa en uns atres països del nostre entorn.

Espanya és el país més car per a vore fútbol
Espanya és el país més car per a vore fútbol

Associacions d’internautes, tecnològiques, rets de distribució i uns atres afectats o interessats s’han movilisat contra esta mida de LaLiga, be a través d’accions judicials, be per mig d’iniciatives polítiques, cap d’elles resoltes encara. Està per vore cóm acaben.

Conclusió

LaLigaGate és una oportunitat per a medir la capacitat d’adaptació del nostre dret a una era cada volta més digital i tecnològica. El combat contra la pirateria és llegítim i necessari. Pero la fortalea de l’Estat de Dret ha de ser capaç de defendre drets llegítims sense sacrificar els que resulten incómodos o passar per damunt dels més dèbils. Internet no és un territori sense llei, pero tampoc deu convertir-se en un espai d’intervenció expansiva sense contrapesos i controls suficients.
Potser, d’ací a uns quants anys, est episodi es recorde com un punt d’inflexió en la regulació digital espanyola, un precedent més en l’evolució natural del dret tecnològic. En qualsevol cas, nos obliga a preguntar-nos quin model de ret volem i quins llímits estem disposts a acceptar en nom de fins llegítims.

 

L’espillera indiscreta

Publicat el per
L'espillera indiscreta

Per Emilio Alonso

El cas

Madrit, any 2020. Fermina i Adolfo senten un clic quan òbrin la porta de casa. Se giren cara a la porta del veí, enfrontada a penes a metro i mig de la seua, i descobrixen que s’ha instalat una espillera electrònica. Prenen nota del model i investiguen. El dispositiu no complix només una funció de visor, sino que detecta automàticament el moviment, se pot configurar per a prendre una foto i enviar una alerta al teléfon, o escomençar a gravar vídeo quan se detecta moviment, té una vista de 180 graus, visió nocturna infrarroja, parla directament en qui està en la porta, conexió wifi per a transmetre vídeo i almagasenage en el núvol.

Adolfo parla en el seu veí: “És per seguritat i, ademés, rebem molts paquets i en este sistema podem atendre al repartidor —li respon—¿que si pot gravar? Sí clar, pero no es preocupe, no anem a fer-ho”.
A Fermina i Augusto no els agrada l’idea. Decidixen parlar en un advocat i, finalment, interponen una demanda contra el seu veí per intromissió del dret a l’intimitat personal i familiar, exigint la retirada de l’espillera i una indemnisació de 1.550 € a cada u.

El juí

Els demandants alegaren que l’instalació no tenia justificació de seguritat, sino de comoditat, ya que no existixen antecedents de delictes o incidències en l’edifici ni situacions d’inseguritat. El dispositiu s’activava davant qualsevol moviment, podent accedir a imàgens de l’interior de les seues vivendes i del trànsit en la zona comuna. I, ademés, que no existien garanties sobre l’accés, control i custòdia de les imàgens gravades, vulnerant la normativa de protecció de senyes i l’intimitat de tercers.

Els propietaris de l’espillera electrònica defengueren que el dispositiu no gravava permanentment, i en tot cas funcionava com una espillera millorada. No tenia la finalitat d’invadir l’intimitat de ningú, sino simplement servir per a comprovar si es rebien paquets o notificacions. Ademés, l’us de la càmara estava llimitat a la seua vivenda i, per tant, no constituïa intromissió en la vida privada dels veïns.

El Jujat d’Instància de Madrit donà la raó als demandants i ordenà retirar l’espillera. Els demandats apelaren a l’Audiència Provincial de Madrit, que confirmà la sentència. Finalment, els propietaris de l’espillera, convençuts de que duyen raó, decidiren acodir al Tribunal Suprem.

¿Se deuen cedir llibertats a canvi de seguritat?
¿Se deuen cedir llibertats a canvi de seguritat?

La sentència

La resolució del Tribunal Suprem (juliol de 2025) confirma les sentències anteriors, recolzant-se en els següents fonaments jurídics clau:

  • Reconeiximent del dret a l’intimitat personal i familiar com un dret fonamental protegit per la Constitució espanyola i per la Llei Orgànica 1/1982 ―protecció civil del dret a l’honor, a l’intimitat personal i familiar i a la pròpia image―. Este dret implica que ningú pot vore’s expost a intromissions en la seua vida privada o familiar sense una causa llegítima i proporcional.
  • Juí de proporcionalitat: ¿Respon l’instalació de l’espillera electrònica a una necessitat llegítima de seguritat, i és proporcionada l’intromissió en l’intimitat respecte al propòsit perseguit? El Tribunal conclogué que no existia una situació d’inseguritat objectiva que justificara la mida, ya que l’edifici contava en vigilància de consergeria i es trobava en un recint tancat. La finalitat alegada, controlar si es rebien paquets, no justifica per sí sola una afectació tan rellevant del dret a l’intimitat.
  • L’absència de mecanismes per a llimitar l’accés o l’us de les imàgens captades agrava l’intromissió: no n’hi havia prou en que el dispositiu tinguera només potencial de gravació, i que en realitat no s’usara per ad este fi: lo rellevant és que caria de garanties de control i custòdia d’eixes senyes.

El Tribunal Suprem es basa en precedents sobre protecció de l’intimitat i videovigilància ya gastades per les seues pròpies sales, reafirmant la llínea de jurisprudència segons la qual el dret a l’intimitat no pot ser ignorat per dispositius tecnològics que, encara que útils, no estiguen adequadament justificats

Se deu informar de les zones videovigilades
Se deu informar de les zones videovigilades

Conclusió

La decisió aborda un conflicte aparentment intrascendent  —l’instalació d’un dispositiu de videovigilància en l’espillera d’una porta—, pero les implicacions de la resolució excedixen lo anecdòtic: entra de ple en cóm cal compatibilisar la llibertat dels propietaris per a protegir la seua seguritat en el dret fonamental a l’intimitat i a la pròpia image dels veïns. El cas és extrapolable a atres situacions de videovigilància, com ara comunitats de propietaris, aparcaments, comerços…

És cert, com senyala la sentència, que el dret a l’intimitat no és absolut i pot cedir front a la protecció de bens jurídics com la seguritat, pero sempre que es complixquen les garanties llegals i de proporcionalitat.

En Espanya, la normativa de protecció de senyes i la jurisprudència exigixen que no es capten imàgens de l’interior de vivendes confrontades sense consentiment exprés o sense una causa llegal que ho justifique. També les regles de videovigilància de l’Agència Espanyola de Protecció de Senyes senyalen que les càmares  en comunitats de propietaris no deuen captar vivendes ni espais privats aliens, ademés de que l’instalació deu informar-se adequadament.

En vivendes unifamiliars, la normativa és manco restrictiva sempre que la càmara no grave a tercers ni espais públics sense llegítima causa. No obstant, inclús en estos casos, gravar a persones sense el seu consentiment en l’interior o en zones privatives alienes pot constituir un delicte per violació de l’intimitat. La jurisprudència ha segut estricta en este punt. La clau per a justificar l’instalació de videovigilància serà, per tant, l’existència d’una causa certa que ho justifique, que l’instalació del dispositiu siga proporcional al fi que es busca, i que es complixquen els requisits que preveu la llegislació sobre protecció de senyes ―especialment, un avís clar i visible de l’existència d’una zona videovigilada, i sistemes de control d’accés a les imàgens i el seu tractament. 

Del bombo al jujat: coses de la loteria

Publicat el per
Del bombo al jujat: coses de la loteria

Per Emilio Alonso

La loteria sol associar-se a ilusió, superstició i ensomis de riquea. Pero, darrere de molts premis, també hi ha històries manco conegudes: disputes, denúncies, fraus i inclús dilemes familiars que acaben en els tribunals. El recent cas de la grossa de Villamanín és un eixemple clar.

 
Un dècim de loteria, o una participació, és un document al portador: qui té el billet és l’amo llegítim, i per a cobrar-lo solament té que presentar-lo. Pero les coses no sempre són tan fàcils com pareixen: ¿qué passa si és un dècim perdut o, pijor encara, furtat? ¿o si està deteriorat? ¿o si està compartit en un grup d’amics i el posseïdor se nega a repartir el premi?

¿Qué passa si s’ha llavat un dècim?
¿Qué passa si s’ha llavat un dècim?

El dècim llavat

Si alguna volta descobrixes que en la bojaca del pantaló acabant de llavar hi ha un dècim que en acabant resulta premiat, no hi ha cap problema: cal dur-lo a l’administració a on se comprà, que remetrà el dècim deteriorat a Loteries i Apostes de l’Estat per a determinar si és vàlit o no. Si està molt fet malbé, serà la Fàbrica Nacional de Moneda i Timbre la que dictaminarà.

El dècim compartit

El cas anterior és fàcil de solucionar. No és tan senzill quan un grup de persones compartixen un dècim premiat, i qui té el dècim se nega a repartir el premi, qüestió que ha aplegat als tribunals en més ocasions de lo que u puga pensar. El punt de partida per a solucionar este cas és el ya mencionat: el posseïdor és l’amo. A partir d’ahí, qui pretenga tindre algun dret sobre el premi, tindrà que demostrar-ho. Qualsevol prova admissible en dret servirà, pero ¡conte!: en dret civil la prova reina és la documental, no tant la testifical. Els juges no solen exigir contractes formals, que rarament existixen, sino indicis sòlits: mensages de whatsap, pagaments previs, costums repetides durant anys… En més d’una ocasió, un simple “com sempre, juguem tots” en un mensage ha sigut suficient per a repartir un premi millonari… i per a trencar amistats de décades.

En qualsevol cas, una lliçó important és seguir el proverbi llatí: “Verba volant, scipta manent” (equivalent a “No queda lo dit sino lo escrit”), i també el consell castiç: “No et fies ni de ton pare”. Quan se compartix un número de loteria deu quedar, d’alguna forma, constància escrita i firmada de les persones que juguen i la proporció en que participen, en una còpia per a cada u.

¡Conte en els dècims compartits!
¡Conte en els dècims compartits!

El dècim perdut

El cas del dècim perdut és més complex. Pero, encara que a primera vista parega que no hi ha res a fer, no tot està tan perdut. El Tribunal Suprem ha admés que, quan està acreditada l’adquisició del dècim premiat, si s’ha perdut i ningú ha percebut l’import del premi dins del temps senyalat per ad això, procedix l’abonament a pesar de la falta de presentació física del billet agraciat.

Loteries i Apostes de l’Estat aconsella que, si perdem un dècim de loteria, és recomanable presentar denúncia en comissaria. Si més tart el dècim resultara premiat, el comprador pot acodir al jujat en la denúncia per a que s’inicie el procés corresponent, sempre, clar està, que puga provar l’adquisició i demés extrems indicats.

El dècim trobat

¿I si trobem un dècim perdut que resulta premiat? Pot paréixer un colp de sòrt, pero no ho és: intentar cobrar-lo pot constituir un delicte d’apropiació indeguda. Dependrà de si el propietari ha segut diligent i presentà la corresponent denúncia quan pergué el dècim. Alguns premis han quedat bloquejats durant anys mentres s’investigava quí era el verdader amo.

El dècim “divorciat”

¿Qué ocorre quan toca la loteria en mitat d’un procés de divorç? En matrimonis baix règim de bens de guany, els juges solen ser clars: el premi és d’abdós, encara que el dècim fora comprat solament per un dels cònjuges. En parelles de fet, la resposta depén de les proves: economia compartida, intenció quan se comprà la bolleta, acorts previs… Ya veus, en alguns casos la loteria no solament no arregla la relació, sino que la fa definitivament impossible.

Conclusió: la sòrt no està fòra de la llei

La loteria es basa en la sòrt, pero les seues conseqüències no. Cada dècim implica propietat, acorts, responsabilitats i, a voltes, conflictes molt humans: codícia, confiança trencada, recorts borrosos d’una promesa… Per això, quan la sòrt somriu, convé recordar que la justícia sempre està mirant. I que, en ocasions, el premi no és solament els diners… sino mantindre les relacions familiars o d’amistat, i no acabar davant un juge. 

La corona contra Ebenezer Scrooge: un conte jurídic-nadalenc

Publicat el per
La corona contra Ebenezer Scrooge: un conte jurídic-nadalenc

Per Emilio Alonso

El vell juge acabà de repassar, una volta més, les notes que havia pres durant el juí. Se detingué llavors en el títul que encapçalava el lligall: “La Corona contra Ebenezer Scrooge”. Era, sense dubte, el juí més estrany, apassionant i controvertit en el que havia tingut que bregar en la seua dilatada carrera.

Per a escomençar, era el mateix Scrooge el que s’acusava a sí mateixa en un escrit d’autodemanda, per dir-ho aixina, breu pero precís: en la Nit de Nadal se li aparegué l’espectre del seu difunt soci (eren prestamistes), qui li anuncià l’imminent visita dels fantasmes del passat, del present i del futur. Gràcies ad estes revelacions, fon conscient de la realitat de sa vida i del dramàtic final que l’esperava. Scrooge s’havia convertit en un avar, egoiste, esquiu, mesquí, per al que les paraules empatia, compassió o caritat carien de significat. Eixa actitut havia dut a moltes persones a la ruïna, i afectà especialment al seu empleat Bob Cratchit, el fill menor del qual, Tim, estava greument malalt, sense possibilitat de tractament per culpa del ridícul salari que rebia. L’escrit d’autoinculpació acabava explicant que, de la mateixa manera que algun dia compareixeria davant del juí diví, volia ara rendir contes davant la justícia del hòmens.

¿Qué passaria si Scrooge responguera dels seus actes davant d’un tribunal?
¿Qué passaria si Scrooge responguera dels seus actes davant d’un tribunal?

El jove assignat al cas per la fiscalia de la Corona veu en este juí l’oportunitat de guanyar popularitat i ascendir en la seua carrera. Els càrrecs que presentà contra Scrooge no eren menors: abús laboral, omissió del deure de socors, danys morals al seu empleat Cratchit i tracte vexatori cap a benefactors i menors en situació de vulnerabilitat. Sostingué que el despit de Scrooge, la seua negativa sistemàtica a proporcionar condicions mínimes de benestar, i la seua hostilitat injustificada tingueren efectes reals i perjudicials en el seu entorn.

Com que Scrooge es negà a defendre’s, se li assignà un advocat d’ofici, un experimentat lletrat que posà tot el seu ingeni en defendre a l’acusat. L’obligà a canviar la seua declaració inicial de culpabilitat per la de “tan culpable com inocent”. Feu vore al jurat que foren les circumstàncies d’una desgraciada infància les que el feren tornar aixina, i insistí en l’arrepenediment que el dugué davant d’eixe tribunal i que devia obtindre el perdó com a resposta.

El juge tancà els ulls i evocà el moment en que Scrooge comparegué davant d’ell, inclinat el cap i en un llenguage corporal que sí, evidenciava arrepenediment. No era el ser prepotent i arrogant que havien descrit els testics durant la vista. Cratchit, per eixemple, relatà les deplorables condicions en les que tenia que treballar, i els crits i amenaces que rebia quan solicitava un aument de sòu, solicitut que es convertí en súplica quan li explicà al patró que tenia un fill greument malalt, que necessitava medicació per al tractament i combustible per a calfar la casa. “No haver-lo tengut”, rebia com a resposta.

També testificaren dos cavallers que visitaren al prestamiste per a demanar-li donacions per a fins benèfics, pero solament reberen insults i despreci. Un director de cor nadalenc escandalisà al jurat i al públic quan contà la reacció de l’acusat despuix d’una actuació enfront de sa casa i la consegüent solicitut de propina. Un pèrit contable, en fi, certificà no solament els interessos abusius que cobrava Scrooge, sino també que no gastava un penic en bonificacions nadalenques, i que la despesa en la calefacció de l’oficina era irrisòria.

¿Quina sentència podia impondre?
¿Quina sentència podia impondre?

El juge estava segur de que el jurat anava a declarar culpable a l’acusat. Ho havia vist en la severa expressió de totes i cada una de les persones que el formaven. Ho demanava el públic que acodí al juí, en els seus gests de desaprovació i alguns chillits: “¡Desvergonyit! ¡Miserable!”. Ho demanava també la gentada que s’amontonava expectant a la porta del jujat. ¿Quina sentència podia impondre? Recordà les paraules del fiscal en l’alegat final: “Deu perdona sempre, els hòmens a voltes. Esta és una ocasió en la que no devem perdonar sino impartir justícia, una justícia que servixca d’escarment a tots els usurers i miserables d’esta gran nació”. Raó, no li’n faltava.

Per una atra part, la defensa mantingué l’alegat de culpabilitat i inocència: era culpable perque aixina ho havia reconegut, pero la llei no castiga la falta d’empatia ni l’avarícia. Pagava el salari pactat, poc o molt, i mantingué l’ocupació de Cratchit. La llei tampoc impon cap obligació de caritat. Si hi havia alguna acció punible, l’arrepenediment de Scrooge era motiu suficient per a absoldre’l o, a lo manco, considerar-ho com a atenuant. Tampoc li faltava raó al defensor.

Uns colps a la porta del despaig interromperen les reflexions del juge. L’aguasil l’avisava de que el jurat havia alcançat un veredicte. Se vestí la toga i s’acomodà la blanca peluca. En entrar en la sala, tot lo món es posà dret. El portaveu del jurat pronuncià la paraula esperada: culpable. El juge mirà a Scrooge i este, per primera vegada en tot el juí, li sostingué la mirada. I llavors dictà sentència.

Scrooge fon declarat responsable civil per abús i tracte negligent cap a Cratchit i sa família, per lo qual li impongué una indemnisació suficient per a sufragar el tractament del chiquet, Tim. El condenà aixina mateixa a una pena menor de presó per l’usura, pena que quedava en suspens mentres l’acusat mantinguera en fets els desijos de reforma personal que havia manifestat, circumstància que el mateix juge supervisaria, i que havia segut decisiva per a evitar sancions més greus.

La sentència pareix que contentà a tots manco al fiscal, que esperava conseqüències més proporcionades a l’esforç que havia posat per a obtindre una condena major. Ebenezer Scrooge es mantingué en peu i continuà mirant al juge encara despuix de sentir el veredicte, alié a les felicitacions del seu advocat. Al juge li paregué vore en els ulls de l’avar un conat, un aguaitó, un proyecte de llàgrima que es resistia a nàixer pero que acabà esgolant-se, entre arrugues, fins a la barbeta i, en eixe moment, sabé en seguritat que havia dictat una sentència justa. 

El dret a l’oblit: una història de Davit contra Goliat

Publicat el per
El dret a l'oblit: una història de Davit contra Goliat

Per Emilio Alonso

¿En qué consistix?

El dret a l’oblit és la facultat que té una persona de solicitar l’eliminació o desindexació d’informació personal que apareix en els buscadors generals quan resulta obsoleta, o ya no té rellevància ni interés públic, encara que la publicació original siga llegítima. No es tracta de reescriure l’història, sino de llimitar la difusió pública de senyes que ya no complixen una funció llegítima.
En la pràctica, no borra els contenguts de la ret —les pàgines originals poden seguir existint—, pero sí permet que els buscadors deixen de mostrar determinats enllaços quan algú busca el nom de l’afectat. És, per tant, una forma d’equilibrar dos drets fonamentals: la llibertat d’informació i la protecció de la privacitat.

Un cas de Davit contra Goliat

El reconeiximent del dret a l’oblit començà en un home anònim que desafià a un jagant tecnològic. En 2010, Mario Costeja González, un ciutadà espanyol, demanà a Google que eliminara l’enllaç a un anunci publicat en 1998, consistent en la subasta de la seua vivenda, embargada per un deute. Aquella informació era certa, pero també antiga i irrellevant: el seu deute ya estava saldat i l’episodi pertanyia al passat.

Google es negà, alegant que era un intermediari i no era responsable del contengut de tercers, ya que solament publicava enllaços. Costeja dugué el seu cas davant l’Agència Espanyola de Protecció de Senyes, que li donà la raó parcialment. El conflicte, finalment, aplegà fins al Tribunal de Justícia de l’Unió Europea (TJUE), que en maig de 2014 dictà una sentència històrica: els motors de busca són responsables del tractament de les senyes personals que indexen, i els ciutadans europeus poden exigir l’eliminació dels enllaços que publiquen quan vulneren la seua privacitat, si no existix un interés públic superior i rellevant.

Aquella decisió canvià la ret per a sempre. En un sentit simbòlic, fon la victòria de Davit contra Goliat: un ciutadà comú front a una de les empreses més poderoses del planeta.

Internet té memòria perpètua
Internet té memòria perpètua

¿Cóm s’eixercita el dret a l’oblit?

Des d’aquella sentència, eixercir el dret a l’oblit és un procés relativament senzill. Els grans buscadors, com Google o Bing, disponen de formularis en llínea a on els usuaris poden solicitar la retirada de resultats associats al seu nom.

Per ad això, deuen identificar-se i acreditar la seua identitat, precisar els enllaços que consideren perjudicials, i explicar per qué l’informació és inadequada, irrellevant o desactualisada.

El buscador evalua cada cas i decidix si procedix l’eliminació. Si la resposta és negativa, l’interessat pot acodir a l’autoritat nacional de protecció de senyes o, en última instància, als tribunals.

El Reglament General de Protecció de Senyes (RGPD) de l’Unió Europea, en vigor des de 2018, reforçà este mecanisme baix el nom de “dret de supressió” (artícul 17), aplicable no solament a buscadors, sino també a rets socials i plataformes digitals.

Conclusió

El dret a l’oblit no és un borrador universal del passat, pero aporta equilibri entre la protecció de l’intimitat i l’interés general. No es pot invocar per a eliminar informacions de rellevància pública, com les que afecten a figures polítiques, delictes greus o fets recents en valor informatiu.

No obstant, la seua utilitat pràctica és enorme: permet que una persona no quede encadenada a un error, un deute o una notícia menor que ya no reflectix la seua realitat. Ajuda a restaurar lo que podríem nomenar la “dignitat digital”, recordant que tots tenim dret a evolucionar sense que la ret perpetue les nostres ombres. En un món a on les senyes se conserven casi eternament, el dret a l’oblit introduïx una idea interessant: que la memòria digital deu tindre llímits, com la memòria humana. Oblidar, al cap i a la fi, també és a vegades una forma de justícia.

Té vosté dret a guardar silenci

Publicat el per
Té vosté dret a guardar silenci

Per Emilio Alonso

¿Quí no ha vist una película en la que s’informa al detengut, en més o manco solemnitat i mentres és esposat: “Té vosté dret a guardar silenci, qualsevol cosa que diga pot ser utilisada en contra seua; té dret a un advocat…”. ¿Quina importància té esta advertència? Vejam-ho.

En l’any 2011, el detectiu anglés Steve Fulcher perseguia a un assessí en série de chiques i, pels indicis recopilats durant l’investigació, estava segur de que Christopher Halliwell era el culpable, aixina que el detingué com a sospitós. Durant el trayecte a comissaria, i davant la possibilitat de que l’última de les chiques desaparegudes estiguera viva, interrogà al detengut. Halliwell confessà que l’havia assessinat, i inclús indicà a on estava el cadàver. També confessà l’assessinat d’una atra chica, i el lloc a on l’enterrà. No obstant, en 2012, un Tribunal retirà els càrrecs d’assessinat, ya que no s’havia seguit el procediment llegal: el detengut fon interrogat fòra de la sèu policial, no havia segut advertit del seu dret a guardar silenci, i no se li donà accés a un advocat. L’història, real, està contada en la minisérie A Confession (2019).

"A confession"
“A confession”

I és que el dret a guardar silenci es considera bàsic en tots els estats moderns, fins al punt de que si no s’informa al detengut pot anular tot el procés, com hem vist. ¿Quin és l’orige d’este i uns atres drets, com el de dispondre d’advocat?

Per a entendre-ho, hem de parlar del procés inquisitiu (l’acusat parla), vigent durant sigles en Europa, i del procés acusatori, a hores d’ara el més comú. En el primer, l’acusat era considerat culpable i devia reconéixer-ho o demostrar que era inocent. El juge tenia un paper fonamental i casi exclusiu: investiga, acusa i juja. L’advocat defensor no intervenia en la fase inicial. La confessió de l’acusat era suficient per a la condena. Llògicament, este sistema donava peu a abusos i injustícies, com ara forçar la confessió, inclús en tortures, o condenar ad algú que s’autoinculpava per a evitar que fora condenat un familiar, per eixemple.

En el sistema acusatori, per contra, l’acusat no té obligació de dir res, i és considerat inocent fins que no es demostre lo contrari (presunció d’inocència); junt en el juge, que és imparcial, apareix la figura del fiscal, que és qui du l’acusació; si existix un juge que investiga (instructor), no pot despuix jujar; l’advocat defensor té un paper rellevant ya des de la detenció i acusació. Una confessió, en fi, serà una prova important, pero no determinant de la condena. Per a assegurar el compliment d’estos principis, al detengut se li deu advertir prèviament dels seus drets i quedar constància de que s’ha fet.

¿Cóm se passà d’un sistema a l’atre? Puix, com casi sempre, a poc a poc. El dret a no autoinculpar-se, abans que en les constitucions modernes o el Conveni Europeu de Drets Humans, estava present en el Dret Canònic i els tribunals eclesiàstics, junt en uns atres drets del reu —encara que sorprenga i no coincidixca en la “narrativa oficial”, molts acusats preferien ser jujats per tribunals eclesiàstics, incloent l’Inquisició, abans que pels tribunals civils o senyorials—. Pero és el dret anglosaxó el que impulsà el canvi en tres reformes importants: l’intervenció d’advocats defensors en delictes greus, la reforma del procediment penal i l’enfortiment del sistema per jurat. El sistema anà evolucionant, perfeccionant-se i estenent-se al continent europeu i americà, fruit dels canvis socials, la consagració dels drets fonamentals i la crítica de la doctrina jurídica al sistema inquisitorial.

Espanya té, des del sigle XX, un sistema mixt, encara que en plenes garanties processals com la presunció d’inocència o el dret a no inculpar-se. Hi ha una fase d’instrucció (inquisitorial), a càrrec d’un juge, en l’intervenció d’advocats; i una fase acusatòria, en juge distint del primer.

El dret a la presunció d’inocència i les seues conseqüències —guardar silenci, defensa lletrada, és l’acusador el que deu presentar proves convincents, etc.—, està implantat en tots els estats democràtics, i és reconegut pels acorts internacionals de drets humans. Este sistema tan garantiste pot paréixer exagerat, o provocar situacions no desijades com la de l’assessí en série anglés Halliwell que hem vist adés, pero, davant d’eixes disfuncions, preval la màxima que formulà el juriste anglés William Blackstone en 1760: “És millor que dèu persones culpables escapen a que un inocent sofrixca”.

Per cert, que ningú se preocupe: gràcies a que la policia conseguí unes atres proves independents de la confessió, el nostre assessí fon finalment condenat,  en 2016, a cadena perpètua no revisable.