Per Emilio Alonso

El vell juge acabà de repassar, una volta més, les notes que havia pres durant el juí. Se detingué llavors en el títul que encapçalava el lligall: “La Corona contra Ebenezer Scrooge”. Era, sense dubte, el juí més estrany, apassionant i controvertit en el que havia tingut que bregar en la seua dilatada carrera.

Per a escomençar, era el mateix Scrooge el que s’acusava a sí mateixa en un escrit d’autodemanda, per dir-ho aixina, breu pero precís: en la Nit de Nadal se li aparegué l’espectre del seu difunt soci (eren prestamistes), qui li anuncià l’imminent visita dels fantasmes del passat, del present i del futur. Gràcies ad estes revelacions, fon conscient de la realitat de sa vida i del dramàtic final que l’esperava. Scrooge s’havia convertit en un avar, egoiste, esquiu, mesquí, per al que les paraules empatia, compassió o caritat carien de significat. Eixa actitut havia dut a moltes persones a la ruïna, i afectà especialment al seu empleat Bob Cratchit, el fill menor del qual, Tim, estava greument malalt, sense possibilitat de tractament per culpa del ridícul salari que rebia. L’escrit d’autoinculpació acabava explicant que, de la mateixa manera que algun dia compareixeria davant del juí diví, volia ara rendir contes davant la justícia del hòmens.

El jove assignat al cas per la fiscalia de la Corona veu en este juí l’oportunitat de guanyar popularitat i ascendir en la seua carrera. Els càrrecs que presentà contra Scrooge no eren menors: abús laboral, omissió del deure de socors, danys morals al seu empleat Cratchit i tracte vexatori cap a benefactors i menors en situació de vulnerabilitat. Sostingué que el despit de Scrooge, la seua negativa sistemàtica a proporcionar condicions mínimes de benestar, i la seua hostilitat injustificada tingueren efectes reals i perjudicials en el seu entorn.

Com que Scrooge es negà a defendre’s, se li assignà un advocat d’ofici, un experimentat lletrat que posà tot el seu ingeni en defendre a l’acusat. L’obligà a canviar la seua declaració inicial de culpabilitat per la de “tan culpable com inocent”. Feu vore al jurat que foren les circumstàncies d’una desgraciada infància les que el feren tornar aixina, i insistí en l’arrepenediment que el dugué davant d’eixe tribunal i que devia obtindre el perdó com a resposta.

El juge tancà els ulls i evocà el moment en que Scrooge comparegué davant d’ell, inclinat el cap i en un llenguage corporal que sí, evidenciava arrepenediment. No era el ser prepotent i arrogant que havien descrit els testics durant la vista. Cratchit, per eixemple, relatà les deplorables condicions en les que tenia que treballar, i els crits i amenaces que rebia quan solicitava un aument de sòu, solicitut que es convertí en súplica quan li explicà al patró que tenia un fill greument malalt, que necessitava medicació per al tractament i combustible per a calfar la casa. “No haver-lo tengut”, rebia com a resposta.

També testificaren dos cavallers que visitaren al prestamiste per a demanar-li donacions per a fins benèfics, pero solament reberen insults i despreci. Un director de cor nadalenc escandalisà al jurat i al públic quan contà la reacció de l’acusat despuix d’una actuació enfront de sa casa i la consegüent solicitut de propina. Un pèrit contable, en fi, certificà no solament els interessos abusius que cobrava Scrooge, sino també que no gastava un penic en bonificacions nadalenques, i que la despesa en la calefacció de l’oficina era irrisòria.

El juge estava segur de que el jurat anava a declarar culpable a l’acusat. Ho havia vist en la severa expressió de totes i cada una de les persones que el formaven. Ho demanava el públic que acodí al juí, en els seus gests de desaprovació i alguns chillits: “¡Desvergonyit! ¡Miserable!”. Ho demanava també la gentada que s’amontonava expectant a la porta del jujat. ¿Quina sentència podia impondre? Recordà les paraules del fiscal en l’alegat final: “Deu perdona sempre, els hòmens a voltes. Esta és una ocasió en la que no devem perdonar sino impartir justícia, una justícia que servixca d’escarment a tots els usurers i miserables d’esta gran nació”. Raó, no li’n faltava.

Per una atra part, la defensa mantingué l’alegat de culpabilitat i inocència: era culpable perque aixina ho havia reconegut, pero la llei no castiga la falta d’empatia ni l’avarícia. Pagava el salari pactat, poc o molt, i mantingué l’ocupació de Cratchit. La llei tampoc impon cap obligació de caritat. Si hi havia alguna acció punible, l’arrepenediment de Scrooge era motiu suficient per a absoldre’l o, a lo manco, considerar-ho com a atenuant. Tampoc li faltava raó al defensor.

Uns colps a la porta del despaig interromperen les reflexions del juge. L’aguasil l’avisava de que el jurat havia alcançat un veredicte. Se vestí la toga i s’acomodà la blanca peluca. En entrar en la sala, tot lo món es posà dret. El portaveu del jurat pronuncià la paraula esperada: culpable. El juge mirà a Scrooge i este, per primera vegada en tot el juí, li sostingué la mirada. I llavors dictà sentència.

Scrooge fon declarat responsable civil per abús i tracte negligent cap a Cratchit i sa família, per lo qual li impongué una indemnisació suficient per a sufragar el tractament del chiquet, Tim. El condenà aixina mateixa a una pena menor de presó per l’usura, pena que quedava en suspens mentres l’acusat mantinguera en fets els desijos de reforma personal que havia manifestat, circumstància que el mateix juge supervisaria, i que havia segut decisiva per a evitar sancions més greus.

La sentència pareix que contentà a tots manco al fiscal, que esperava conseqüències més proporcionades a l’esforç que havia posat per a obtindre una condena major. Ebenezer Scrooge es mantingué en peu i continuà mirant al juge encara despuix de sentir el veredicte, alié a les felicitacions del seu advocat. Al juge li paregué vore en els ulls de l’avar un conat, un aguaitó, un proyecte de llàgrima que es resistia a nàixer pero que acabà esgolant-se, entre arrugues, fins a la barbeta i, en eixe moment, sabé en seguritat que havia dictat una sentència justa.