Per Mª José Julio Llopis
Com que la vida i la trayectòria d’Anfós Ramón varen estar fortament lligades a Lo Rat Penat ―no debades va ser vicepresident de l’entitat i president de la Secció dels Jocs Florals, autor del seu himne i guardonat en innumerables ocasions pels seus treballs―, no podia faltar est homenage a tan insigne i prolífic poeta valencià, considerat un referent en la poesia en llengua valenciana del sigle XX. L’acte s’emmarcà en les celebracions que, a lo llarc d’enguany, Any Anfós Ramon, organisen diverses entitats culturals i associacions valencianes, en el centenari del seu naiximent.
L’acte va omplir el Saló Constantí Llombart de la sèu de Lo Rat Penat, a on va tindre lloc el passat 7 de juny. Va contar en la presència de la família de l’homenajat, i va ser presentat pel vicepresident de l’entitat, Òscar Rueda i Pitarque, que es va encarregar de cedir la paraula als intervinents, Ampar Orellano i Alapont, que tingué la difícil tasca de resumir la llarga vida i l’abundant obra del personage; Remigi Pons i Tudela, que nos va delectar en la declamació d’obres del mestre; Ampar Cabrera i Sanfèlix, que recità un sentit poema compost per ella mateixa i dedicat ad ell; i, finalment, va tancar l’acte l’Honorable President de Lo Rat Penat, Josep Vicent Navarro i Raga, que, a pesar de tot lo que s’havia dit sobre l’autor, encara trobà paraules per a resaltar la seua figura.
En acabant de donar les gràcies al públic assistent, a la família d’Anfós Ramon, als representants d’entitats i associacions valencianistes, i a amics i seguidors de Lo Rat Penat, Ampar Orellano escomençà fent un recorregut més íntim per l’infància i la joventut d’Anfós Ramon i Garcia. Naixcut en el barri de Russafa de Valéncia, en el sí d’una família numerosa que tingué que lluitar bona cosa per a poder tirar avant, fon educat en el catolicisme, fet que li marcà la vida i l’obra, fins al punt de guanyar-se la fama de beat en el barri. Començà la vida laboral molt jovenet, i va passar per diferents faenes, truncades algunes per la Guerra Civil espanyola. Una d’elles en la famosa Torroneria Galiana, fins a la seua jubilació en l’empresa Bur-Ben, despuix de vintitrés anys. En el mateix barri de Russafa encontrà l’amor en Rosa. Se coneixien des de chicotets i formaren una família que l’omplí per complet. Rosa fon còmpliç de l’activitat lliterària d’Anfós, de la que se sent orgullosa; de fet, guardà com una relíquia els poemes que per quatre anys consecutius li dedicà el seu marit cada 27 de juny, activitat creativa que també practicava per a celebrar dates destacades de la vida de familiars i amics, que precisament foren els qui l’animaren a presentar-se als Jocs Florals de Lo Rat Penat. Va mamprendre a escriure en castellà, pero passà a fer-ho en valencià per influència de son tio Donís, a banda de fer-ho també per la seua valenciania, per supost. Començà a estudiar la llengua valenciana pel seu conte i no l’abandonà des d’eixe moment. Fon un poeta costumista, puix escrivia en la llengua del poble per a que tots l’entengueren, com els poetes d’espardenya de la Renaixença valenciana, i continuà fent-ho fins a l’últim dia prolíficament ―diuen els que el conegueren que qualsevol paperet que li caïa en les mans era bo per a plasmar en ell l’idea que li rodava pel cap en eixe moment.
En quant a la faceta de lliterat, destacà la seua poesia patriòtica, aixina com la satírica, que aprofita per a denunciar el meninfotisme del poble valencià front als llops que l’amenacen. També és rellevant la seua poesia religiosa, en la que s’ampara en Jesús, Maria i el Pare Vicent, pregant per nosatros com a poble conformista que som. Respecte a l’obra en prosa, la més desconeguda, puix la poètica l’eclipsà per complet, no hem d’oblidar que escrigué en el diari Al Dia i en la revista Som, a banda del fet que fon un gran orador, mantenedor i prologuiste. Sa poesia jocfloralesca va rebre multitut de premis del certamen, fins a l’extrem que quan va ocupar la mereixcuda presidència dels Jocs Florals, els demés escritors li ho agraïren, puix el fet d’ocupar la presidència li impedia presentar la seua obra, de manera que els deixava el camí lliure. La poesia festiva dels llibrets de falla és de les més abundants d’Anfós Ramon. Ell podia escriure un llibret en una vesprada, de tal forma que en va escriure una fotracada. Fon el més guardonat en el concurs que convoca Lo Rat Penat, per lo que en el centenari del concurs s’acunyà una medalla en bronze que porta en el anvers el bust de Bernat i Baldoví, primer autor de llibrets i que dona nom al premi extraordinari, i el bust d’Anfós Ramon com el més premiat.
Un fantàstic Remigi Pons va declamar, com a soles ell sap, en tot lo cor i domini de la nostra dolça llengua, obres de diferents temàtiques de l’extensa producció d’Anfós Ramon: de denúncia i crítica, satíriques, intimistes i religioses, emocionant-se especialment al recitar “La Casa Vella”, que nos va aborronar a tots els presents.
La preciosa poesia recitada i dedicada per Ampar Cabrera a l’homenajat resumix perfectament al personage que, fart de promeses incertes, trencà el silenci, no se doblegà a la derrota i tingué una casa vella al poble a on se va criar, que rememora la seua infància.
Tancà l’acte l’Honorable President de Lo Rat Penat, Josep Vicent Navarro, que va trobar l’essència d’Anfós Ramon. Segons digué, tingué la sòrt de conéixer-lo personalment, i resaltà d’ell la seua personalitat singular, impetuosa, irònica, inteligent i atractiva, compromesa en les reivindicacions valencianistes. Aixina mateixa, també afirmà que sempre abrigà l’esperança que no es perdrien els valors valencians als que tan adherit va estar emocionalment i lluità per mantindre viva la llengua valenciana, una llengua singular i diferenciada, de la qual no es va apartar mai. Finalment, es va referir al reconeiximent institucional que se li nega, i que es mereix obtindre, puix és ell, junt en tots els atres escritors en llengua valenciana, un referent per a les noves generacions de lliteraris que prendran el relleu.
Com a colofó, va sonar la cançó “La Casa Vella”, basada en la poesia del mateix títul, que Vicent Savall va musicar en tant de gust i que no te canses de sentir mai.
Presidia l’escenari el retrat d’Anfós Ramon, en el seu característic bigot i el somriure que sempre l’acompanyava. No hi ha dubte que la seua figura perviurà en el temps, puix els valencians i les entitats valencianistes que defenen la seua trayectòria no ho permetran, aixina com tampoc caurà en l’oblit la memòria de tots aquells patriotes que han fet possible, en tot l’orgull i fermea, la continuïtat de la cultura, de les tradicions i de la llengua valenciana.
¡Gràcies, Anfós!