Per Emilio Alonso
La polèmica escomençà en decembre de 2024, despuix d’una autorisació del jujat mercantil n.º 6 de Barcelona, que permeté a LaLiga i a Movistar solicitar el bloqueig dinàmic de dominis i IPs que retransmeten partits de forma illegal. Fins ad eixe moment, els métodos per a lluitar contra la pirateria en el fútbol, més o manco eficaços, tenien l’inconvenient de la falta d’immediatea: tapat un forat, se n’obria un atre. És dir, se tancava una web pirata i al minut n’apareixia una atra, o es bloquejaven DNS (noms del domini) i es burlava el bloqueig en facilitat.
¿Qué supon este nou i controvertit método de bloqueig dinàmic de IPs associades a pàgines pirates? Per a entendre-ho, recordem que la IP és un identificador numèric que permet localisar un dispositiu en la ret: d’a on venen les senyes o, en el nostre cas, a on està el pirata. Problema: hui en dia, una direcció IP rarament és, per a entendre-nos, una vivenda unifamiliar. És més pronte un edifici d’apartaments. I bloquejar la IP completa equival, en térmens pràctics, a clausurar l’immoble sancer perque u dels seus inquilins incomplix la llei. Aixina, en bloquejar una IP sospitosa d’emetre fútbol illegalment, a sovint se bloquegen simultàneament centenars de llocs web llegítims (botigues en llínea, fòrums, servicis de mensageria, ferramentes empresarials…) que compartixen eixa mateixa infraestructura.
El fi i els mijos
Des d’un punt de vista jurídic, la finalitat de la mida no té discussió. La pirateria audiovisual afecta a drets econòmics d’enorme valor, especialment en l’àmbit deportiu, a on les retransmissions constituïxen la principal font de finançació. LaLiga defén un ecosistema econòmic que sosté clubs, ocupacions, imposts i una indústria cultural d’ampli impacte (no entrem en la discussió sobre l’us i distribució d’eixos recursos).
Ademés, l’ordenament jurídic espanyol i europeu reconeixen la llegitimitat d’adoptar mides contra intermediaris quan els seus servicis són utilisats per a vulnerar drets de propietat intelectual. La jurisprudència del Tribunal de Justícia de l’Unió Europea avala la possibilitat d’ordenar bloquejos a proveïdors d’accés, sempre que siguen proporcionats i respecten un just equilibri entre els drets en conflicte.
Des d’esta perspectiva, l’actuació de LaLiga no seria una extrallimitació, sino una adaptació a la sofisticació tecnològica dels qui pirategen el fútbol. Les webs que difonen partits ilícits ya no funcionen com abans: canvien de domini en poques hores (a vegades en minuts), s’escuden darrere de rets de distribució de contenguts i compartixen infraestructura en atres pàgines llegítimes. Exigir que cada nova direcció requerixca una orde judicial específica podria convertir la reacció en inútil. Este és l’argument central dels qui defenen el model: sense ferramentes àgils, el dret arriba tart.
Els danyscolaterals
La polèmica deriva de que la mida, tècnicament eficaç, té efectes catastròfics per a tercers aliens a l’infracció. Com hem dit més amunt, moltes IPs bloquejades estagen servicis que res tenen que vore en la pirateria, i açò succeïx cada fi de semana.
Ací tenim la primera qüestió de fondo: ¿pot l’Estat —més que siga a través d’una orde judicial— permetre una mida que interromp activitats econòmiques lícites sense que els seus titulars hagen segut part en el procediment? Per cert, un atre “meló” que podria obrir-se és cóm s’ha obtés eixa orde: demandant i demandat són persones jurídiques distintes, pero vinculades, per lo que el segon s’aplana sense més a la demanda, de manera que automàticament se li dona la raó al demandant.
Des del punt de vista de la llibertat d’empresa (artícul 38 de la Constitució Espanyola), si be esta no és absoluta, tampoc és decorativa. Requerix que qualsevol llimitació estiga justificada, siga necessària i resulte proporcionada en sentit estricte. I la proporcionalitat, en la seua dimensió més exigent, obliga a ponderar si el benefici obtés compensa el sacrifici impost a tercers. ¿Quí indemnisarà als perjudicats?
Un atre element del debat és la neutralitat de la ret, consagrada en el dret de la UE. Este principi exigix que el trànsit en Internet siga tractat de manera no discriminatòria. Els qui critiquen els bloquejos massius sostenen que intervindre sobre IPs completes desnaturalisa eixa neutralitat. No s’estaria actuant sobre un contengut concret, sino sobre l’infraestructura que el soporta, en independència dels demés servicis estajats. ¿És el bloqueig massiu l’opció manco restrictiva disponible? Si existixen mijos tècnics més precisos —encara que siguen més costosos o complexos—, la mida seria injusta per desproporcionada.
La batalla
Per tant, la batalla es planteja entre els següents extrems, cada u en els seus agents:
- Partidaris de la defensa dels drets d’autor i la sostenibilitat de l’indústria audiovisual: sense mides fortes, la pirateria amenaça econòmicament al fútbol professional i a uns atres contenguts en drets llegítims.
- Crítica dels defensors dels drets digitals i la llibertat en internet: bloquejar direccions IP completes és una forma massiva, indiscriminada i desproporcionada de combatre la pirateria i pot perjudicar greument tant a usuaris com a servicis completament llegals.
Enmig, l’aficionat seguirà fent tot lo possible per vore fútbol, llegalment o illegalment. I convindria escoltar també la seua queixa: Espanya és el país més car per a vore fútbol, no manco de 100 €/mes front als 30 o 50 € que costa en uns atres països del nostre entorn.
Associacions d’internautes, tecnològiques, rets de distribució i uns atres afectats o interessats s’han movilisat contra esta mida de LaLiga, be a través d’accions judicials, be per mig d’iniciatives polítiques, cap d’elles resoltes encara. Està per vore cóm acaben.
Conclusió
LaLigaGate és una oportunitat per a medir la capacitat d’adaptació del nostre dret a una era cada volta més digital i tecnològica. El combat contra la pirateria és llegítim i necessari. Pero la fortalea de l’Estat de Dret ha de ser capaç de defendre drets llegítims sense sacrificar els que resulten incómodos o passar per damunt dels més dèbils. Internet no és un territori sense llei, pero tampoc deu convertir-se en un espai d’intervenció expansiva sense contrapesos i controls suficients.
Potser, d’ací a uns quants anys, est episodi es recorde com un punt d’inflexió en la regulació digital espanyola, un precedent més en l’evolució natural del dret tecnològic. En qualsevol cas, nos obliga a preguntar-nos quin model de ret volem i quins llímits estem disposts a acceptar en nom de fins llegítims.