Banda sonora d’una catàstrofe

Banda sonora d'una catàstrofe

Per Lucas Grao i Silvestre

Fon en 1988, cinc jóvens de díhuit anys, agarraven la furgoneta del pare d’u d’ells, el destí era la discoteca de moda en la moguda valenciana i el motiu, el concert d’una de les bandes de rock més importants de la música valenciana d’aquells anys: Comité Cisne.

La discoteca Barraca en Les Palmeretes, terme municipal de Sueca i a escassos centenars de metros de la Mediterrànea, se vestia de gala per a la presentació del disc Beber el viento, de l’emergent grup valencià format per José Luis Macías, Lino Oviaño, Remy Carreres i Rafael Picó, capitanejats per Carlos Goñi. També nosatros, que anàvem a chafar per primera vegada la mítica discoteca valenciana en un inoblidable concert.

D’aquella lluntana nit, una cançó me quedà especialment gravada en el cervell, fon “Lluvia de noviembre”, una composició inspirada en els episodis de pluges torrencials, que tan a sovint sofrim els valencians i que en resignació, nos fa mirar el cel quan apleguen els mesos d’octubre i novembre. Casi transcorregudes quatre décades, la seua lletra continua de plena actualitat.

Alguns anys més tart, Carlos Goñi, nos regalà este atre tema dedicat a la ciutat de Valéncia: “Dentro de ti”, una cançó que interpreta junt en una atra valenciana d’adopció, l’excepcional vocalista Sole Giménez, una dòna coneguda i reconeguda en l’escena musical valenciana.

Enguany, un dramàtic episodi de pluges torrencials castigà greument la comarca de l’Horta Sur, omplint-la de fanc, de mort i de destrucció. I és que la pluja valenciana no sap ploure, com encertadament escrigué Raimon, en estos versos que pertanyen a la seua cançó, “Al meu país la pluja”, interpretada en esta versió pel cantautor Txua.

Al meu país la pluja no sap ploure:
o plou poc o plou massa;
si plou poc és la sequera,
si plou massa és la catàstrofe.
¿Quí portarà la pluja a escola?
¿Quí li dirà com s’ha de ploure?
Al meu país la pluja no sap ploure.

I és que, per desgràcia, les pluges torrencials i les inundacions formen part de la nostra història, com si d’una macabra malaïció bíblica es tractara, cíclica, aleatòria i caprichosa. Com també per desgràcia, els mals governs formen part de la nostra història, encara que d’açò no parlarem en est artícul dedicat a la música. Puix si alguna cosa nos agrada especialment als valencians, és la música, no debades som el poble més musical del planeta Terra.

En els dies posteriors a la dana, les rets socials s’omplien de cançons d’ànim i de recolzament als afectats, arreplegant també el descontent d’una certea, “soles el poble salva al poble”. D’entre totes elles, n’hi hagué una que em captivà des del primer moment, “Voces de Valencia” de Rei Ortolà, un llirià que ha commogut els cors dels valencians. Un jove que naixqué en la ciutat de la música i se formà en la Primitiva de Llíria, una de les bandes més emblemàtiques de tota Valéncia.

Encara que no siga yo massa devot de vèrgens, ni d’anar oferint noves glòries a ningú, no poguí deixar d’emocionar-me davant d’esta composició musical, que ha format part d’alguns dels més sentits homenages que s’han fet als afectats, com els dels estadis de fútbol del Llevant UD i el Valéncia CF.

Pero n’hi ha més, molt més, i provablement no tot, un fum de temes dels més diferents gèneros musicals i calitats interpretatives, com també uns atres gravats per inteligència artificial i escassos mijos. Aixina que relaixeu-vos i dediqueu uns minuts ad este emocionant recorregut musical, ad esta banda sonora de la catàstrofe, en la que, per a la meua malaurança, la llengua valenciana no té presència significativa.