Warning: Trying to access array offset on value of type bool in /var/www/vhosts/loratpenat.org/public_html/wp-content/themes/responsive-mobile/includes/functions-extentions.php on line 35

Robe, el poeta del rock

Robe, el poeta del rock

Per Edu Vanacloig

L’artícul d’este mes és una despedida i un homenage a u dels més grans poetes del rock espanyol, l’icònic líder d’Extremoduro, Roberto Iniesta Ojea. Naixcut en Plasència, Càceres, en 1962, conegut universalment pel seu nom artístic Robe, nos deixà el passat 10 de decembre de 2025 —de segur que ell trauria una rima d’esta data i faria una cançó— en a soles 63 anys, extrema i dura és la pena que em deixes alçada en lo cor baix sèt claus.

Concretares la data de la teua mort en Satan i ya no hi hagué qui et parara, perque quan no hi ha més que res, no hi ha res que perdre.

Ara hi ha una estrela nova en lo cel, ixcà Robe que te soterren en el piu fòra per a que se’l menge un ratolí, i que quan aplegues allà dalt en lo cel te trobes en la teua Amapola i et demane més, més, més, més, més, dona’m més… I si et crida el de baix dis-li que puge ell, que tu no penses baixar, que ací està la teua princesa discutint en la lluna a vore quí de les dos és més P…..A.

No he tornat a ser el mateix des de que te n’anares, i em sent millor… si sé que tinc una estreleta chicoteta pero ferma, pero ferma, pero ferma…

Portada àlbum de la cançó “Si te’n vas”
Portada àlbum de la cançó “Si te’n vas”


Si te’n vas

Extremoduro

Se li nota en la veu, per dins és de colors.
I li sobra el valor que els falten a les meues nits.
I es juga la vida.
Sempre en causes perdudes.

Ixcà que me la trobe ad ella entre tantes flors.
Ixcà que li diguen Amapola.
Que m’agarre la mà i em diga que sola.
No comprén la vida, no.
I que em demane més, més, més, més, més, dona’m més.
I que em demane.

És capaç de nadar en la mar més profunda.
Igual que un superhéroe, de salvar el món.
A on trenquen les ones, salva una caragola.

Ixcà que em desperte i no busque raons.
Ixcà que escomençara de zero.
I poder dir-li que he passat la vida.
Sense saber que l’espere, no.
I sense que em demane més, més, més, més, més, dona’m més.
Sense que em demane.

Si te’n vas.
Me quede en este carrer sense eixida.
Uh, sense eixida.
Que este bar està cansat ya de despedides.
Uh, de despedides.

Com un extraterrestre es posa en terra.
I m’oferix regals que du d’uns atres cels.
Li regale una pedra.
Recort de la Terra.

Me pregunta per qué l’home inventà la guerra.
I, en silenci, pregunta encara de coses més séries.
Yo em pose palote.
A soles en que em toque.

¿A ón anem tan a pressa?
Me pregunta el seu somriure.
Si tu vols, tinc el pla.
Caminar.

ixca que ixca el Sol.
Per a on ixca el Sol.
Que no em dona.

I aplegar fins al teu cor.
Llevat que ixca el Sol
Per a on ixca el Sol

Si te’n vas.
Me quede en este carrer sense eixida.
Uh, sense eixida.
Que este bar està cansat ya de despedides.
Uh, de despedides.

Si he tardat i no he vengut.
És que ha hagut un impediment.
Me dugueren detengut.
Per a fer una declaració.

He robat, he mentit.
I he mort també el temps.
I he buscat en lo prohibit.
Per tindre bons aliments.

I és que la realitat.
Que necessite.
Se n’ha anat darrere.
D’eixe culet.

Que davant de mi es parà per fi.
Un dia en una nit obscura.
I esperant per vore si ixquera la Lluna.

Deixa’t voler, dis-m’ho una atra volta.
Un dia en una nit fosca.
I esperant per vore si ixquera la Lluna.
Ai, Lluna, ai, Lluna, ai, Lluna.

Si te’n vas.
Me quede en este carrer sense eixida.
Uh, sense eixida.
Que este bar està cansat ya de despedides.
Uh, de despedides.

Queda’t molt prop de mi.
Aixina, els dos, dolça matinada.
Mira’m, i torna a somriure.
Que si no, yo no comprenc res.

Si te’n vas. Me quede en este carrer sense eixida.
Uh, sense eixida.
Que este bar està cansat ya de despedides.
Uh, de despedides.

Si te’n vas.
Me quede en este carrer sense eixida.
Uh, sense eixida.
Que este bar està cansat ya de despedides.
Uh, de despedides.

 

Banda sonora d’una catàstrofe

Banda sonora d'una catàstrofe

Per Lucas Grao i Silvestre

Fon en 1988, cinc jóvens de díhuit anys, agarraven la furgoneta del pare d’u d’ells, el destí era la discoteca de moda en la moguda valenciana i el motiu, el concert d’una de les bandes de rock més importants de la música valenciana d’aquells anys: Comité Cisne.

La discoteca Barraca en Les Palmeretes, terme municipal de Sueca i a escassos centenars de metros de la Mediterrànea, se vestia de gala per a la presentació del disc Beber el viento, de l’emergent grup valencià format per José Luis Macías, Lino Oviaño, Remy Carreres i Rafael Picó, capitanejats per Carlos Goñi. També nosatros, que anàvem a chafar per primera vegada la mítica discoteca valenciana en un inoblidable concert.

D’aquella lluntana nit, una cançó me quedà especialment gravada en el cervell, fon “Lluvia de noviembre”, una composició inspirada en els episodis de pluges torrencials, que tan a sovint sofrim els valencians i que en resignació, nos fa mirar el cel quan apleguen els mesos d’octubre i novembre. Casi transcorregudes quatre décades, la seua lletra continua de plena actualitat.

Alguns anys més tart, Carlos Goñi, nos regalà este atre tema dedicat a la ciutat de Valéncia: “Dentro de ti”, una cançó que interpreta junt en una atra valenciana d’adopció, l’excepcional vocalista Sole Giménez, una dòna coneguda i reconeguda en l’escena musical valenciana.

Enguany, un dramàtic episodi de pluges torrencials castigà greument la comarca de l’Horta Sur, omplint-la de fanc, de mort i de destrucció. I és que la pluja valenciana no sap ploure, com encertadament escrigué Raimon, en estos versos que pertanyen a la seua cançó, “Al meu país la pluja”, interpretada en esta versió pel cantautor Txua.

Al meu país la pluja no sap ploure:
o plou poc o plou massa;
si plou poc és la sequera,
si plou massa és la catàstrofe.
¿Quí portarà la pluja a escola?
¿Quí li dirà com s’ha de ploure?
Al meu país la pluja no sap ploure.

I és que, per desgràcia, les pluges torrencials i les inundacions formen part de la nostra història, com si d’una macabra malaïció bíblica es tractara, cíclica, aleatòria i caprichosa. Com també per desgràcia, els mals governs formen part de la nostra història, encara que d’açò no parlarem en est artícul dedicat a la música. Puix si alguna cosa nos agrada especialment als valencians, és la música, no debades som el poble més musical del planeta Terra.

En els dies posteriors a la dana, les rets socials s’omplien de cançons d’ànim i de recolzament als afectats, arreplegant també el descontent d’una certea, “soles el poble salva al poble”. D’entre totes elles, n’hi hagué una que em captivà des del primer moment, “Voces de Valencia” de Rei Ortolà, un llirià que ha commogut els cors dels valencians. Un jove que naixqué en la ciutat de la música i se formà en la Primitiva de Llíria, una de les bandes més emblemàtiques de tota Valéncia.

Encara que no siga yo massa devot de vèrgens, ni d’anar oferint noves glòries a ningú, no poguí deixar d’emocionar-me davant d’esta composició musical, que ha format part d’alguns dels més sentits homenages que s’han fet als afectats, com els dels estadis de fútbol del Llevant UD i el Valéncia CF.

Pero n’hi ha més, molt més, i provablement no tot, un fum de temes dels més diferents gèneros musicals i calitats interpretatives, com també uns atres gravats per inteligència artificial i escassos mijos. Aixina que relaixeu-vos i dediqueu uns minuts ad este emocionant recorregut musical, ad esta banda sonora de la catàstrofe, en la que, per a la meua malaurança, la llengua valenciana no té presència significativa.