Inici › Bolletí Cursos › Llistat de Salut

Salut

L’ELA, una malaltia complexa

Publicat el per
L'ELA, una malaltia complexa

Per Mª Ángeles Viñas Gimeno

La sigla ELA correspon a la malaltia esclerosis lateral amiotròfica, una malaltia neurodegenerativa que progressa en el temps. Les neurones motores responsables de controlar els moviments voluntaris que estan en el cervell i la mèdula espinal van degenerant i perdent la seua funció fins a provocar debilitat, atrofia i paràlisis.

Els síntomes varien d’una persona a una atra, pero els primers signes de forma majoritària són la debilitat de les extremitats, dificultat per a la deambulació, dificultat per a alçar objectes, inclús dificultat per a parlar.

A mida que alvança la malaltia, els pacients experimenten espasmes musculars, disfàgia (dificultat per a engolir) i dificultat respiratòria perque els músculs de la respiració, finalment, també resuten afectades. Podríem dir que esta malaltia no només és cruel per lo que produïx sino també perque els pacients que la patixen són conscients de la progressió de la malaltia, ya que no se perden les funcions cognitives. En resum, estos pacientes són completament conscients de tot.

La ELA fon descrita pel neuròlec Jean-Martin Charcot en el sigle XIX, l’any 1869. Este neuròlec francés observà debilitat muscular progressiva, atrofia i espasticitat durant els seus estudis. És més freqüent en hòmens i se presenta entre els 40 i 70 anys i no se sap en certea el mecanisme pel qual es produïx. No obstant, alguns estudis han relacionat la malaltia en l’estrés oxidatiu i l’alteració del funcionament de les mitocòndries de les cèlules.

L’evolució de la ELA és molt variable. L’esperança de vida despuix del diagnòstic és de 3 a 5 anys, encara que hi han pacients que poden viure més de dèu anys, sobretot si reben uns cuidaments integrals.

Per al diagnòstic, s’utilisa l’electromiografia (per a evaluar la funció dels músculs), la resonància magnètica i anàlisis genètics junt en la clínica referida pel pacient.

Per desgràcia, esta malaltia no té cura i els tractaments van destinats a paliar els síntomes. La ventilació assistida i l’alimentació per sonda formen part del tractament en els casos més alvançats. Com que és una malaltia tan complexa, el tractament és multidisciplinar: neuròlecs, fisioterapeutes, logopedes, nutricionistes i sicòlecs formen part d’una estructura precisa que aporta als pacients calitat de vida.

El soport emocional és tan vital com el restant del tractament, ya que estos pacients, com ya s’ha dit, són completament conscients de tot lo que els passa. L’impacte emocional que té esta malaltia és molt gran i els cuidaments físics són un autèntic desafiu. Per això, necessiten urgentment ajudes econòmiques i recursos humans que permeten ad estos malalts tindre una vida digna. Estes persones senten i pensen com qualsevol atra i són conscients de tot lo que esta cruel malaltia produïx en ells. A pesar de ser una malaltia que fon descrita fa dos sigles, continua sense existir una cura. La pèrdua progressiva de la funció de les neurones motores se pot frenar pero la malaltia continua alvançant. Tindre una vida digna també és medicina; aixina puix, estos pacients deuen rebre tot el respal social i econòmic possible per a que, a pesar de patir esta cruel malaltia, puguen viure dignament. 

¿Qué és bo per a desdejunar?

Publicat el per
¿Qué és bo per a desdejunar?

Per El mege del fege

El desdejuni és un dels menjars més importants del dia. Trenca el dejuni nocturn i aporta energia i els nutrients que el cos necessita per a afrontar tot el matí en vitalitat i concentració.

Molts estudis senyalen que desdejunar-se de manera equilibrada ajuda a millorar el rendiment físic i intelectual, a regular l’apetit durant el restant del dia i a mantindre un pes saludable.

¿QUÉ DEU INCLOURE UN DESDEJUNI EQUILIBRAT I SALUDABLE?

  • Evitar beguda ràpida i aliments processats: galletes, croissants …
  • Incloure cereals integrals: avena, pa integral, muesli sense sucre …
  • Tindre en conte que molts dels cereals de desdejuni per a chiquets tenen molt de sucre i molta sal, lo que els fa poc recomanables.
  • Fruita fresca: preferiblement sancera, per a aprofitar la fibra.
  • Evitar els sucs tant com es puga, ya que contenen molt de sucre.
  • Proteïnes de calitat: làcteus (llet, yogurt, formage fresc), ous o fruits secs naturals.
  • Greixos saludables: albocat, oli d’oliva, llavors o fruits secs.
  • Aigua o infusions, evitant begudes ensucrades.

CONSELLS PER A UN BON DESDEJUNI

  • Canvia el pa blanc (“normal”) per pa integral.
  • Usa sempre oli d’oliva, no atres olis ni manteques.
  • No abuses de l’oli d’oliva, perque té prou calories.
  • Afig avena al teu desdejuni típic.

EIXEMPLES DE DESDEJUNI SÀ

  • Pa integral torrat, oli d’oliva, tomaca rallada, formage fresc i ruca i o un atre tipo d’encisam o ensalada.
  • Coques integrals d’avena, en fruita fresca i/o chocolate negre.
  • Ous rebolicats o tortilla, en pa integral.
  • Pa integral, en oli d’oliva, tomaca i pernil.
  • Pa integral, albocat i salmó fumat.
  • Pa integral, formage fresc, tito i encisam.
  • Farinetes d’avena en fruita.
  • Yogurt en cereals i fruita.

DESDEJUNI SEGONS L’EDAT

Les bases per a un bon desdejuni són comunes, pero les necessitats nutricionals varien segons l’edat.

CHIQUETS I ADOLESCENTS

  • Requerixen energia per a créixer i estar actius en el colege.
  • Incloure cereals integrals (pa o avena), fruita i làcteus.
  • És important evitar els cereals refinats en excés de sucre i sal, molt habituals en els desdejunis infantils.

ADULTS JÓVENS

  • Deuen buscar un equilibri entre energia i control de pes.
  • Pot ser bona una combinació de proteïna (yogurt natural o ou), fruita i cereal integral, per a mantindre sacietat i concentració en la jornada laboral.

PERSONES MAJORS

  • Necessiten aliments fàcils de digerir.
  • Incloure aliments rics en calci, vitamina D i fibra, per a cuidar ossos, digestió i trànsit intestinal. Bones opcions són els làcteus baixos en greix, pa integral, fruita blana i fruits secs en chicotetes cantitats.

 

¿Qué és la fibrilació auricular?

Publicat el per
¿Qué és la fibrilació auricular?

Per Mª Ángeles Viñas Gimeno

La fibrilació auricular és l’arrítmia cardíaca més freqüent de la població. Entre els adults majors de 40 anys, la prevalença total en Espanya és d’un 4,4%. L’edat alvançada, l’hipertensió arterial, pacients en valvulopaties, la diabetis, l’obesitat, hipertiroidisme, consum d´alcohol tabaquisme i sedentarisme són els principals factors predisposts d’esta patologia. Els majors de 80 anys que patixen la malaltia superen el 10%. Ademés, com que l’esperança de vida aumenta constantment, este percentage s’incrementarà en les pròximes décades.

Els síntomes més freqüents que se senten per part dels pacientes són:

‘Me note que el cor me va ràpit i estic en repòs’

‘Me fatigue si camine ràpit’

‘Tinc les pulsacions altes i no sé per qué’

En condicions normals, l’impuls elèctric del cor s’inicia en el nomenat nòdul sinusal que s’ubica en l’aurícula dreta. Posteriorment, el dit impuls passa pel nòdul auriculoventricular cara als ventrículs. Lo que ocorre en la fibrilació auricular és que existixen molts focs diferents ad eixe nòdul sinusal, emeten impulsos elèctrics múltiples i produïxen contraccions ventriculars no rítmiques característiques d’este tipo d´arrítmia

Per este motiu, les manifestacions clíniques més freqüent són:

  • Palpitacions irregulars.
  • Dificultat respiratòria (disnea) be en repòs o en esforços.
  • Mareig.
  • Dolor toràcic (dolor de pit).

Qualsevol d’estos síntomes és motiu per a acodir a un servici d´urgències ya que quant més pronte se realise el diagnòstic per mig d’un electrocardiograma, abans se podrà tractar de paliar els síntomes i previndre la complicació més important que és l’accident cerebrovascular isquèmic. La contracció ràpida i irregular de les aurícules pot debilitar el cor i produir la nomenada insuficiència cardíaca, que causa síntomes com ara disnea, edema en les cames, disminució de diuresis.

L’accident cerebrovascular isquèmic (el nomenat ictus isquèmic) se produïx pel següent motiu: la contracció auricular ineficaç favorix l’estasis sanguíneu, sobretot en l’aurícula esquerra facilitant aixina la formació de trombos. Estos trombos se poden dirigir cara al cervell i produir l’ictus. És per este motiu que un del pilars del tractament d’esta arrítmia és el tractament anticoagulant.

També és necessari un atre tipo de tractament per a restablir el ritme del cor o per a controlar la freqüència cardíaca. Este tipo de tractament serà decisió mèdica en funció de la duració dels síntomes, temps d’evolució, etc. La fibrilació auricular no és un arrítmia perillosa si es reconeix i es tracta en un temps considerable, per a no deixar que puguen ocórrer els efectes no desijats d’esta arrítmia. Un diagnòstic precoç i un tractament individualisat i adequat és fonamental per a poder fer una vida en total normalitat. Per supost és possible previndre-la controlant factors de risc ya nomenats més amunt: hipertensió, obesitat,diabetis i consum d’alcohol, principalment.

Consells per a que una dieta vegetariana siga sana

Publicat el per
Consells per a que una dieta vegetariana siga sana

Per El mege del fege

HISTÒRIA DEL VEGETARIANISME

Des de l’inici de l’humanitat la dieta del ser humà ha segut omnívora, que, tal com diu el Diccionari General de la Llengua Valenciana, se tracta de “el que s’alimenta de tot, tant d’aliments d’orige animal com vegetal”. 

Pero ya en l’antiga Grècia, s’originà el vegetarianisme per motius religiosos i ètics, en figures com Pitàgoras, que defengué una dieta sense carn de sers sensibles. Pero en Grècia tingué molt poca difusió, i pràcticament fon desconeguda fins a 1847, en Anglaterra, a on se creà la Vegetarian Society, lo que popularisà eixe estil de vida i de menjar en Occident i el món modern.

¿QUÉ ÉS SER VEGETARIÀ?

Ser vegetarià implica no menjar carn ni peix, pero es poden ingerir atres productes d’orige animal com ara làcteus, ous o mel.

¿I QUÉ ÉS SER VEGÀ?

En canvi, ser vegà és un estil de vida més estricte que no només exclou tots els aliments d’orige animal (rebujant carn, peix, làcteus, ous i mel) sino també atres productes i pràctiques que impliquen explotació animal, com el cuiro, la llana o els cosmètics testats en animals.

BENEFICIS PER A LA SALUT D’UNA DIETA VEGETARIANA

Una dieta vegetariana ben planificada és nutricionalment adequada i pot proporcionar beneficis per a la salut, com una menor provabilitat de desenrollar obesitat, malalties cardíaques i certs tipos de càncer. Pero és crucial assegurar una aportació adequada de tots els nutrients essencials essencials, ya que una dieta vegetariana  inadequada podria estar associada en trastorns hematològics, com l’anèmia per dèficit de vitamina B12, o dèficits immunitaris.

Els beneficis per a la salut serien:

  • Reducció de malalties cròniques com:
    • Obesitat
    • Diabetis mellitus tipo 2
    • Hipertensió arterial
    • Malalties cardíaques
    • Pes corporal saludable
  • Menor ingesta de greixos saturats: Degut a la nula cantitat de carn, provoca una menor ingesta de greixos saturats, roïns per a arteriosclerosis (enduriment o pèrdua d’elasticitat en les artèries de tot el cos).
  • Possible disminució d’algun tipo de càncer, com el de còlon, próstata i mama.

POSSIBLES DEFICIÈNCIES

La planificació és clau. Per a que una dieta vegetariana siga saludable, s’ha de planejar per a assegurar l’ingesta de tots els nutrients necessaris.

S’ha de saber combinar les proteïnes vegetals per a ser més biodisponibles, aixina com mantindre nivells de vitamina B12, que si està disminuïda de manera persistent, provoca anèmia greu i afectació de la mèdula espinal, en la consegüent descoordinació de les cames, que ya no es recupera.

Per lo tant, en vegetarians i sobretot en vegans, els controls de vitamina B12 són necessaris i periòdics

També són freqüents els dèficits de ferro, calci i vitamina D.

CONSELLS PRÀCTICS

  • Insistir en introduir llegums i fruits secs.
  • Llegums mínim 3 voltes a la semana: faves, cigrons, pésols, fesols …
  • Combinar llegums i cereals per a millorar la calitat de les proteïnes.
  • Consumir 2-4 racions de làcteus diàries.

Evitar: fregits, rebosteria (especialment la industrial), creïlles fregides, massa manteca i formage.

¿Qué és un DESA?

Publicat el per
¿Qué és un DESA?

Per Mª Ángeles Viñas Gimeno

Un DESA (desfibrilador extern semiautomàtic) és un dispositiu portàtil que analisa el ritme cardíac i realisa un diagnòstic automàtic de les arrítmies potencialment mortals com són la fibrilació ventricular (FV) i la taquicàrdia ventricular (TV) sense pols. No solament realisa el diagnòstic si no que, si detecta este tipo d´arrítmies, emet una descàrrega que permet al cor tornar al ritme normal.

Se nomena semiautomàtic perque, encara que és un aparat que realisa una descàrrega de forma automàtica, és una persona qui deu pressionar un botó per a que l’aparat emeta la descàrrega.

La parada cardíaca súbita és una de les principals causes de mort en tot el món. Ocorre quan l’activitat elèctrica del cor es torna caòtica o es para per complet, impedint que bombege sanc al cervell i a atres òrguens vitals. En la major part de les parades cardíaques súbites, l’ arrítmia més freqüent és la fibrilació ventricular. En esta arrítmia, els  dos ventrículs que té el cor (dret i esquerre) fibrilen o tremolen, pero la sanc no es bombeja de forma correcta. La desfibrilació en els primers 3-5 minuts és vital per a restaurar el ritme cardíac i salvar una vida. Per este motiu,el DESA és essencial.

A continuació es mostra cóm funciona un DESA:

1. Activació

El DESA mostra en un número 1 el lloc a on s’encén. Una vegada es pulsa, se senten instruccions verbals de forma contínua. La primera instrucció verbal que es sent és l’adhesió de dos electrodos ( pegats adhesius) en el pit del pacient tal com indica el dibuix que mostren els mateixos pegats. Estos pegats són els sensors que detectaran l´arrímia i també efectuaran una descàrrega si és necessari.

2. Anàlisis del ritme cardíac

Una vegada es conecten els electrodos, el DESA indicarà que està analisant el ritme i que en eixe moment no es deu tocar al pacient; és molt important este moment.

3. Indicació de descàrrega

Si detecta un ritme desfibrilable, el DESA indicarà que es necessaria realisar una descàrrega.Emetrà una senyal audible (descàrrega aconsellada) i visual (una llum intermitent). És en este moment és quan escomençarà el DESA a carregar un condensador intern fins a alcançar l’energia per a efectuar la descàrrega.

4. Administració de la descàrrega

Una vegada es carrega el DESA, s’encendrá un botó lluminós intermitent per a que puga ser pulsat. Abans de pressionar el botó, el reanimador ha de tindre en conte que ningú pot estar en contacte en el pacient en el moment de la descàrrega. Per este motiu, deu dir abans: «¡Tots fòra d’ací!».

Despuix de la descàrrega, es deu seguir en les maniobres de resucitació cardiopulmonar de les que ya parlàrem en edicions anteriors.

El DESA és un dispositiu fonamental que deu estar instalat en qualsevol espai públic en alta afluència de persones —aeroports, polideportius, centres comercials, coleges,universitats, etc.

Ubicació d’un DESA en un espai públic
Ubicació d’un DESA en un espai públic

No solament deu estar present en estos espais, sino també capacitar a qualsevol persona per a la seua utilisació, perque ha demostrat clarament que millora la supervivència; cada minut de retart en la desfibrilació reduïx la provabilitat de supervivència en un 7-10%. El desfibrilador extern semiautomàtic ha segut un alvanç molt important en la tecnologia mèdica, puix ha fet possible que qualsevol persona, en unes nocions bàsiques del seu funcionament, puga salvar una vida. L’implementació generalisada dels programes d’accés públic a la desfibrilació i l’educació en el seu us són passos fonamentals per a salvar innumerables vides i reduir l’impacte devastador de la parada cardíaca súbita en la nostra societat.

Si ajuntem el coneiximent del funcionament d’un DESA en la realisació correcta de maniobres de resucitació cardiopulmonar, podem dir que estem proporcionant a la població moltíssimes oportunitats per a sobreviure si qualsevol persona patix una parada cardiorrespiratòria.

Com baixar l’àcit úric si no em donen pastilles

Publicat el per
Com baixar l'àcit úric si no em donen pastilles

Per El mege del fege

La gota és una malaltia coneguda des de fa sigles. Era la típica afecció que patien els reis i aristócrates degut al poc eixercici i l’alimentació deficient. Esta malaltia és una artritis (inflamació de les articulacions) molt dolorosa. Se patix quan els nivells alts d’àcit úric causen la formació de cristals en la sanc. Estos cristals s’acumulen dins i a l’entorn de l’articulació, provocant que esta estiga roja, unflada i siga molt dolorosa. El lloc típic és l’articulació del primer dit del peu.

L’àcit úric se produïx quan se descompon una sustància química coneguda com a purina. Esta se forma de manera natural en l’organisme, i també a partir de certs aliments.

Canviar la dieta no cura la gota, pero pot reduir el risc de patir nous atacs de gota i fer que el dany en les articulacions siga més lent.

Les persones en gota que seguixen una dieta per a aliviar el dolor normalment necessiten també medicació per a controlar els nivells d’àcit úric en la sanc i el dolor produït per la malalatia. Com en moltes atres patologies, la dieta mediterrànea és la base de la dieta per a controlar els nivells d’àcit úric.

OBJECTIUS PRINCIPALS PER A CONTROLAR LA GOTA

  • Mantindre un pes saludable.
  • Tindre bons hàbits alimentaris.
  • Reduir el consum d’aliments en purines.

RECOMANACIONS GENERALS

PÈRDUA DE PES

El sobrepés aumenta el risc de patir gota. S’han de reduir les calories ingerides i perdre pes, inclús sense una dieta restringida en purines. Baixar de pes també reduïx la tensió sobre les articulacions i aixina se té un dolor més lleu.

CARBOHIDRATS COMPLEXOS

Són productes químics que reduïxen els nivells d’àcit úric.

Estan en les fruites com les bayes, pomes, bresquilles i meló.

S’han de menjar també més verdures i cereals integrals.

Llimitar sucs de fruita, inclús aquells sense sucre afegit.

ABUNDANT HIDRATACIÓ:

Mínim 2 litros d’aigua diaris.

GREIXOS MÉS SALUDABLES:

Reduïx els greixos saturats —són els que solen ser sòlits a temperatura ambient.

Són els de la carn roja, la pell de les aus i els productes làcteus en alt contengut en greix.

PROTEINES BONES

Per a ingerir proteïnes: menjar carns magres, aus, làcteus baixos en greix i llegums: pésols, fesols, cigrons i llentilles.

ALIMENTS A LLIMITAR:

CARNS DE VÍSCERES

Fege, renyons, morelles.

CARNS ROGES

Bou o vaca, corder i porc.

MAJORIA DE PEIXOS I MARISCS

Els que més purines tenen són les anchoves, mariscs, sardines i abadejo.

Pero com que el peix és saludable, inclús les persones en gota poden incloure chicotetes cantitats de peix en la dieta.

ALCOHOL

La cervesa i els licors destilats estan clarament associats en el risc de patir gota i tindre més atacs.

No s’ha de beure alcohol, especialment cervesa.

SUCRES

S’ha de llimitar els aliments rics en sucre o fructosa. Com cereals, pastiços, salses per a ensalades i sopes en llanda.

ALIMENTS A AUMENTAR:

VITAMINA C

Ajuda a disminuir els nivells d’àcit úric. Lo ideal són els cítrics valencians, encara que també se pot prendre un suplement alimentari (pastilles de vitamina C).

CAFÉ

Algun estudi sugerix que el café pot ajudar a tindre baix risc de patir gota. S’ha d’anar en conte si se té hipertensió arterial, ya que el café la puja.

VERDURES

Encara que hi han algunes verdures que tenen purines, com els pésols, espàrrecs i espinacs, els estudis han demostrat que no aumenten el risc de patir gota.

En general per a la salut, les fruites i verdures són aliments molt sans.

CIRERES

Disminuïxen el risc de contraure la malaltia.

¿Qué és el melanoma?

Publicat el per
¿Qué és el melanoma?

Per Mª Ángeles Viñas Gimeno

L’estiu és una época de l’any que invita a gojar de l’aire lliure i el sol, pero també és l’estació a on hi ha més exposició a la radiació ultravioleta. Esta radiació és el principal factor de risc per al desenroll del melanoma. L’exposició acumulativa de radiació ultravioleta danya el ADN de les cèlules productores de melanina que donen pigment a la pell (melanocits).

El melanoma és un tipo de càncer de pell que s’origina en els melanocits i té molta capacitat per a disseminar-se ràpidament per atres parts del cos si no es detecta a temps.

Com ya s’ha dit, la radiació ultravioleta és el principal factor de risc pero també n’hi han uns atres com ara:

  • Tindre la pell clara, ulls clars, monyo ros.
  • Antecedents familiars de melanoma.
  • Presència de pigues atípiques o numeroses, els nomenats nevus displàsics.
  • Sistema immunològic debilitat (persones transplantades o en malalties autoimmunes).
  • Edat alvançada, encara que també pot afectar a persones jóvens.

La taxa de mortalitat en el Regne de Valéncia és dos vegades major en hòmens (3,4 per 100.000 habitants) que en dònes (1.6 per 100.000 habitants). La supervivència  és superior al 90% quan el melanoma es detecta precoçment.

El signe més característic del melanoma és el canvi d’aparència d’una piga o l’aparició d’una nova lesió pigmentada en la pell. Per a la seua identificació s’utilisa la regla ABCDE (AVCDE en llengua valenciana):

  • Asimetria: una mitat de la piga no coincidix en l´atra.
  • Vora: irregular, difusa, mal definida.
  • Color: presenta diversos colors (negre, marró, roig, blanc o blau).
  • Diàmetro: solen tindre un diàmetro major de 6 milímetros, encara que algunes poden ser més chicotetes.
  • Evolució: canvi de tamany, forma, color o aparició de síntomes com picor o sagnat.

Existixen varis tipos de melanoma pero els més comuns són:

  • Melanoma d´extensió supercifial: tendixen a créixer horisontalment abans d’invadir en profunditat.
  • Melanoma nodular: és més agressiu, creix ràpidament en profunditat i sol aparéixer com un nòdul obscur i de color blau i negre.
  • Melanoma maligne: apareix en la pell danyada pel sol com és la cara. És més comú en persones majors.
  • Melanoma acral maligne: és més freqüent en persones en la pell més fosca i apareix en els replanells de les mans, dels peus i baix les ungles.

El diagnòstic del melanoma escomença per un examen clínic realisat pel mege i seguit per una biòpsia de la lesió sospitosa. El teixit extret s’analisa en un microscopi per a confirmar si és un melanoma i determinar les seues característiques.

En algunes ocasions, se pot requerir realisar uns atres estudis adicionals com la tomografia computada (TAC), resonància magnètica (RM) o tomografia per emissió de positrons (PET) per a evaluar la propagació de les lesions als ganglis limfàtics o a  atres òrguens.

El tractament del melanoma varia segons el tipo. En els casos primerencs, la cirugia sol extirpar completament la lesió i és generalment curativa. L’extirpació pot incloure màrgens de pell sana al rededor del tumor per a assegurar la seua eliminació total.

També hi han uns atres tractaments com l’immunoteràpia, la quimioteràpia i la radioteràpia, segons les característiques del melanoma.

Per tot açò, és fonamental que en estiu s´adopten mides de protecció com usar crema de protecció solar en factor alt de protecció o evitar l´exposició  solar  entre les 11 del matí i les 4 de la vesprada. També és molt important usar roba adequada (ulleres de sol, capell i roba llaugera). Durant el restant de l’any és molt recomanable autoexplorar-se la pell per a detectar qualsevol lesió dèrmica o piga de la que tingam algun dubte.

Gojar de l’estiu en responsabilitat i protecció és clau per a previndre el melanoma i cuidar la salut de la nostra pell. 

¿Qué puc fer per a baixar la tensió, ademés de les pastilles?

Publicat el per
¿Qué puc fer per a baixar la tensió, ademés de les pastilles?

Per El mege del fege

L’hipertensió arterial (sigla HTA) o generalment, la tensió, és una de les malalties més  prevalentes en el món desenrollat —que vol dir que és una de les que afecta a més gent—.

És un dels factors de risc cardiovascular més freqüents. Açò vol dir que pot causar patologia del cor i de les artèries (trombosis cerebral, hemorràgia cerebral, infart cardíac…), que són hui en dia la causa més freqüent de mort en el món desenrollat.

MALALTIA MOLT FREQÜENT

S’estima que en el món hi han vora 1500 millons de persones en HTA. La prevalència —la gent que la té— en Espanya és del 35% de la població general. En persones de més de 65 anys la presenta vora el 70% de la gent; és dir, 11 millons de persones la patixen en Espanya. Ademés se supon que cada volta hi haurà més gent hipertensa, per l’envelliment de la població.

Tot açò és molt preocupant, per les conseqüències que provoca, com vorem més avant. I ademés, un 33% de la gent que presenta HTA desconeix que la patix, per lo tant, no es tracta, i origina conseqüències irreversibles.

També se sap que aproximadament un 30% de la gent hipertensa, encara que seguix un tractament, no es controla la tensió arterial adequadament.

¿QUÉ ÉS LA PRESSIÓ O LA TENSIÓ ARTERIAL?

La pressió arterial se pot definir com la força que el fluix de la sanc eixercix sobre les parets arterials quan és bombejada pel cor. Una bona tensió arterial és essencial per a  garantisar que la sanc suministra en oxigen i nutrients a totes les parts del cos.

¿QUINS SÓN ELS VALORS NORMALS DE LA TENSIÓ ARTERIAL?

Per a mantindre un bon control sobre la pressió arterial s’ha de diferenciar entre dos conceptes:

  • La pressió sistòlica: que és la tensió arterial —medida en mm de Hg (milímetros de mercuri) quan el cor bombeja cap a les artèries.
  • La pressió diastòlica és la tensió que hi ha entre glatit i glatit del cor.

Els valors normals de tensió arterial sistòlica en majors d’edat són de 120 mm de Hg.

Els normals de tensió diastòlica són de 80 mm de Hg.

Se considera un risc per a la salut quan la pressió sistòlica supera els 140 mm o quan la diastòlica supera els 90 mm de Hg. Seria açò hipertensió arterial.

En les últimes guies de cardiologia encara són més estrictes, considerant pressió arterial elevada —diferent de hipertensió arterial— més de 130 de sistòlica i 80 de diastòlica.

PRESSIÓ ARTERIAL PER EDATS

Els valors normals de la tensió varien en funció de l’edat, aumentant a mida que u se fa major.

  • En adolescents, la pressió sistòlica ha d’estar entre 120 i 105; i la diastòlica entre 80 i 73.
  • En jóvens fins a 34 anys lo correcte és una sistòlica entre 110 i 134 i una diastòlica entre 85 i 77.
  • En adults de fins a 60 anys els valors normals serien entre 118 i 144 en la sistòlica i entre 90 i 82 en la diastòlica.
  • Per últim, el grup més vulnerable de patir les conseqüències d’una tensió arterial aumentada són els majors de 60 anys. Se recomana en ells presentar una pressió arterial sistòlica entre 121 i 147; i una diastòlica entre 83 i 91.

CAUSES D’HIPERTENSIÓ ARTERIAL

Entre els factors que poden motivar l’aparició de HTA estan:

  • Consum excessiu de sal.
  • Consum excessiu de café i alcohol.
  • Edat alvançada.
  • Resistència a l’insulina.
  • Menopausa.
  • Sobrepés.
  • Inactivitat física.
  • Factors genètics.
  • Estrés.
  • Alteracions en els lípits —greixos de la sanc: colesterol i triglicèrits.

MALALTIES ASSOCIADES EN LA PRESSIÓ ARTERIAL ELEVADA

  • Infart del cor.
  • Insuficiència cardíaca —el cor no té prou força per a bombejar la sanc.
  • Insuficiència renal.
  • Ictus —trombosis i hemorràgia cerebral.
  • Aneurismes —dilatacions de les artèries, que poden esgarrar-se.
  • Disecció aòrtica —trencament de la paret de l’aorta.
  • Arrítmies cardíaques.
  • Alteracions de la retina —part molt important de l’ull.

Com se pot vore, són malalties gravíssimes, que poden provocar la mort o conseqüències fatals…

MIDES PER A CONTROLAR L’HIPERTENSIÓ ARTERIAL

  • Mantindre un pes saludable.
  • No fumar.
  • Moderar el consum de begudes alcohòliques.
  • Reduir el café a màxim 2 o 3 al dia.
  • Disminuir l’ingesta de sal.

Lo ideal és no consumir gens de sal. Pero es podria si és complicat, màxim una culleradeta de café al dia.

Se pot substituir per espècies, ceba, llima, all, vinagre,…

  • Evitar aliments processats en sal oculta. Per eixemple, conserves, precuinats i salses.
  • Incloure més fruites, verdures i productes llàcteus desgreixats.
  • Evitar pastiços, dolços.
  • Donar preferència al peix sobre la carn.
  • Fer eixercici a diari.

Mínim 30-45 minuts al dia.

Per eixemple: caminar, córrer, nadar, ballar, bicicleta.

L’osteoporosis, qué és i cóm previndre-la

Publicat el per
L'osteoporosis, qué és i còm previndre-la

Per Mª Ángeles Viñas Gimeno

L’osteoporosis és una malaltia òssea que debilita els ossos, fent-los més fràgils i en més possibilitat de patir una fractura, especialment en l´anca, columna vertebral i en la monyica.

Segons les últimes estadístiques, un 5,4% de la població espanyola patix osteoporosis; un 79,2% són dònes i un 20,8% són hòmens. S’estima que l’incidència s’incrementarà en els pròxims anys fins a un 29%, degut a l’envelliment de la població.

El calci és el mineral principal de l’os i la seua concentració en la sanc és molt important per a tindre una estructura òssea forta. La vitamina D —en la seua forma activa se nomena calcitriol— se produïx en la pell per mig de l’acció del sol o també pot aportar-se en la dieta. La seua funció principal és aumentar l’absorció intestinal de calci i fòsfor. Quan els nivells de calci en la sanc disminuïxen, s’activa l’hormona paratiroidea (PTH) que estimula la lliberació de calci dels ossos, aumenta la reabsorció de calci en els renyons i activa la vitamina D. Si tenim suficient calci i vitamina D, les cèlules formadores d’os (osteoblastos) poden sintetisar teixit òsseu. Quan existix un desequilibri en este metabolisme és molt provable que es puga patir la nomenada osteoporosis.

Esta malaltia es diagnostica gràcies a la densitometria òssea, una prova mèdica que medix la densitat mineral òssea; és dir, la cantitat de calci i uns atres minerals de l´os.

Existixen uns factors de risc que poden provocar l’aparició d’esta malaltia. Estos factors són els següents:

  • Sexe femení.
  • Edat alvançada.
  • Antecedents familiars d’osteoporosis.
  • Manca d’activitat física.
  • Dieta pobra en calci, vitamina D i fòsfor.
  • Us prolongat de medicaments com corticoides.
  • Consum de tabac i alcohol.

¿Cóm podem previndre-la?

Molta gent creu que l’osteporosis és pròpia de les persones majors pero no és aixina. La prevenció deu escomençar-se en la joventut pero si no ha segut possible, també pot realisar-se una prevenció efectiva en l’edat adulta.

La nutrició és importantíssima. Com ya havem comentat en vàries ocasions en este bolletí, la dieta correcta és bàsica per a previndre moltíssimes malalties i esta també és una d’elles.

El consum diari correcte de calci en dònes majors de 50 anys és d´1gram al dia; en hòmens majors de 70 anys, 1,2 grams al dia. Este calci el podem trobar en la llet, formage,yogurt sardines, armeles, sésam figues seques i vegetals de fulla verda principalment.

La vitamina D també és molt important, com ya havem comentat, per lo que es recomana una exposició diària al sol de 15-20 minuts, aixina com el consum de peix blau i ous.

Si per mig de la dieta no es poden tindre nivells òptims de calci, vitamina D i fòsfor en la sanc, el vostre mege prescriurà fàrmacs que bàsicament són suplements d’estos minerals.

Ademés de la dieta, l´eixercici físic és una pedra angular. Caminar, ballar, realisar peses llaugeres o yoga són eixemples de tipos d’activitat física que nos ajudaran a fer més fort l’os.

En ocasions, i sempre baix supervisió i prescripció mèdica, es poden necessitar fàrmacs específics com són els nomenats bifosfonats o denosumab. Els bifosfonats s’unixen a l´os i inhibixen els octeoclats —cèlules que s’encarreguen de destruir l´os—; en canvi el denosumab és un fàrmac biològic, un anticòs monoclonal que bloqueja la producció d’osteclasts. Torna a estar en les nostres mans previndre esta malaltia per mig d’una dieta correcta i uns hàbits de vida saludables. No obstant, si a pesar d’estes mides no és suficient, a partir dels 65 anys es recomana realisar una densitometria òssea a totes les dònes i a partir dels 70 anys als hòmens, per a aixina poder detectar la malaltia quant més pronte millor. En el cas de tindre factors predisposts, el vostre mege solicitarà dita prova abans per a poder fer un tractament correcte i previndre les fractures.

¿Per qué tinc culs divertits?

Publicat el per
¿Per qué tinc culs divertits?

Per El mege del fege

La major part de tot el tubo digestiu està format per tres capes. La més interna és la capa mucosa, que és com la pell interna del tubo. Enmig està la capa muscular, formada pel múscul que ajuda a la progressió del contengut interior de l’aparat digestiu. La capa més externa és la serosa, que és com una pelleta que ho recobrix tot. La capa serosa és la pell que cobrix els embotits, tan populars en la gastronomia valenciana.

Els divertículs se formen quan per debilitat de la capa muscular, o per contraccions d’esta, prolapsa la capa mucosa per mig de la muscular, formant un sac, que només té mucosa i serosa, sense capa muscular, i per tant, és més dèbil.

Se poden formar divertículs en qualsevol tubo del cos humà, com divertículs en la bufa de l’orina, o en la gola. Els més freqüents estan en l’aparat digestiu, fonamentalment en el còlon, encara que també en poden haver en l’esòfec o en el duodé. Dins del còlon, els més freqüents estan en la part esquerra del budell, en concret en el sigma.

¿És una condició molt freqüent?

Sí.

Els divertículs aumenten en l’edat.

Entre el 5 i el 10% de la població general té divertículs.

En persones menors de 40 anys, la prevalència és del 5%, aproximadament. Pero en majors de 60 anys, arriba fins al 30%.

CONCEPTES

La presència d’estos divertículs se coneix com a DIVERTICULOSIS, i no té per qué donar síntomes. En este terme només s’indica la presència dels divertículs. La majoria de les persones en diverticulosis no presenten síntomes.

Quan un divertícul s’inflama o s’infecta se coneix com DIVERTICULITIS. Els síntomes típics són dolor abdominal —normalment en el costat esquerre de l’abdomen, a on està el sigma—; febra i canvi del ritme defecatori, podent donar tant diarrea com estrenyiment.

Una atra patologia relacionada en els divertículs és el SAGNAT DIVERTICULAR. És un tipo de rectorràgia (sanc per l’ano), molt abundant, d’hores de duració i finalisació abrupta.

¿Quins són els síntomes de la diverticulitis?

  • Dolor abdominal en la part inferior esquerra de l’abdomen.
  • Febra.
  • Oix i vòmits.
  • Canvi del ritme defecatori, podent donar tant diarrea com estrenyiment.

¿Cóm se diagnostica una diverticulitis?

  • Pot haver una sospita clínica per part del mege, basant-se en els síntomes del pacient.
  • El tac (tomografía axial computada) o l’ecografia abdominal poden ajudar a confirmar el diagnòstic i evaluar la gravetat.
  • Se té cada volta més tendència a usar l’ecografia perque no irradia i casi mai requerix contrast.
  • En alguns casos se pot fer colonoscòpia per a confirmar el diagnòstic. Cal esperar 3-4 semanes del diagnòstic de la diverticulitis per a fer colonoscòpia, pel risc de perforació en este periodo.

¿Quin és el tractament de la diverticulitis?

  • Repòs digestiu. És dir, inicialmente no se menja, i quan s’escomença se menja dieta sense residus —sense fruita ni verdura bàsicament— per a que no arribe femta al còlon i irrite els divertículs inflamats.
  • Antibiòtics.
  • Quan és una diverticulitis moderada o greu requerix ingrés hospitalari, per a estar uns dies en dejú i iniciar antibiòtics per vena.
  • En casos molt greus, en abscés de pus o perforació, o en diverticulitis de repetició, se pot operar, tallant el tros del budell que té més divertículs, el sigma.
  • Moltes voltes darrere d’una o més diverticulitis, se tracta en tandes d’antibiòtics mensuals per a evitar la recidiva.
  • L’antibiòtic més usat és la rifaximina. Uns atres són el ciprofloxacino, metronidazol o l’amoxicilina en àcit clavulànic.

¿Quins factors poden aumentar el risc de presentar divertículs en el còlon?

  • Edat: quant més major, més risc de divertículs.
  • Dieta baixa en fibra.
  • Sedentarisme.
  • Obesitat.
  • Alguns medicaments, com els antiinflamatoris.
  • Fumar.

¿Quines són les complicacions possibles d’una diverticulitis?

Aproximadament un 15% de les persones en diverticulitis tenen complicacions.

Són estes:

  • Un abscés, que és la formació d’un cúmul de pus a l’entorn del divertícul en diverticulitis.
  • Una obstrucció del còlon, per l’inflamació.
  • Una fístola, que és una comunicació entre dos superfícies, en este cas entre el còlon i una atra part del cos.
  • Peritonitis, provocada per una perforació del còlon, que llibera la femta en el peritoneu, irritant-lo i provocant una malaltia greu.
  • Hemorràgia diverticular, que se provoca quan sagnen els vasos sanguíneus del divertícul.

¿Cóm se pot previndre tindre divertículs de còlon, i si en tens, evitar diverticulitis que s’inflamen?

  • Dieta en molta fibra: segó, fruita, verdura, etcétera.
  • Fer deport regularment.
  • Mantindre un pes correcte.
  • No fumar.

¿Qué és el síndrome metabòlic?

Publicat el per
¿Qué és el síndrome metabòlic?

Per Mª Ángeles Viñas Gimeno

El síndrome metabòlic és un conjunt de factors de risc que aumenten significativament la provabilitat de patir diverses malalties cardiovasculars i diabetis tipo 2 fonamentalment. En Espanya, el síndrome metabòlic afecta aproximadament al 31% de la població adulta. Cada dia se’n diagnostiquen 247 nous casos, lo que equival a 94.000 casos anuals.

Entre els factors de risc es troben l’obesitat abdominal, la pressió arterial elevada (la mal nomenada “tensió arterial”), nivells elevats de sucre en dejú, triglicèrits elevats i nivells baixos de colesterol HLD (el nomenat “colesterol bo”). Si una persona presenta 3 d’estos cinc factors de risc ya es considera que sofrix un síndrome metabòlic.

El sedentarisme, el consum de tabac i alcohol, l’estrés, l’insomni i la mala alimentació són hàbits erròneus que causen esta patologia. Estos hàbits són cada vegada més freqüents en la societat i lo que preocupa més encara, està present en molts chiquets que seran en un futur adults que podran patir infarts de miocardi, ictus o diabetis tipo 2.

A continuació, es mostren unes recomanacions per a evitar este tipo de patologies cardiovasculars:

  • Reduïx sucres i farines refinades com, per eixemple, el pa blanc.
  • Aumenta el consum de fibra menjant més verdures, llegums i cereals integrals.
  • Realisa cinc menjades diàries i no en abundant cantitat.
  • Realisa semanalment entre dos i tres hores de deport moderat (caminar ràpit, nadar, anar en bicicleta).
  • Combina l’anterior activitat en fer eixercicis de força muscular dos dies a la semana.
  • Elimina el consum de greixos saturats (llet no desnatada, carns grasses,pasticeria,etc.)
  • Dorm aproximadament entre sèt i nou hores
  • Evita el tabac i el consum d’alcohol

Estes recomanacions no són gens difícils i complir-les pot significar evitar malalties molt greus. En l’actualitat, vivim en una societat a on la dieta mediterrànea ha segut substituïda per aliments processats i de baixa calitat nutricional. Està en les nostres mans tornar als nostres orígens per a evitar els problemes metabòlics derivats d’uns hàbits incorrectes. 

¿Per qué tinc úlceres en el còlon?

Publicat el per
¿Per qué tinc úlceres en el còlon?

Per El mege del fege

¿QUÉ ÉS LA COLITIS ULCEROSA?

La colitis ulcerosa és una malaltia inflamatòria del budell, que forma part de les malalties cròniques intestinals junt en la malaltia de Crohn, de la que ya parlàrem en un bolletí anterior.

És una patologia crònica i de causa no totalment aclarida. Afecta exclusivament al còlon (budell gros), escomençant habitualment en el recte (tram final del tubo digestiu), i estenent-se generalment de manera contínua i simètrica als restants segments del còlon.

Com la malaltia de Crohn, la colitis ulcerosa té caràcter sistèmic, és dir, que pot afectar a atres parts del cos, com la pell, la boca, els ulls o les articulacions, encara que en menor freqüència que en el Crohn.

La colitis ulcerosa se caracterisa per afectar únicament a la capa més interna del budell gros, la mucosa, per lo que no és tan freqüent l’aparició d’estretiments del budell (estenosis), o la presència de fístoles en comparació en la malaltia de Crohn.

Esta patologia causa presència d’úlceres de diferents tamanys en el còlon, provocant moc i sanc en la femta, junt en dolor abdominal. Les úlceres quan cicatrisen poden formar estructures de teixit inflamatori, nomenades seudopòlips, per la seua aparència en els pòlips del còlon.

TIPOS DE COLITIS ULCEROSA

La colitis ulcerosa pot classificar-se en funció de l’extensió i la gravetat, com pot vore’s en la següent taula.

CLASSIFICACIÓ DE LA COLITIS ULCEROSA 
EXTENSIÓGRAVETAT
E1: Proctitis ulcerosaS0: Remissió clínica. Asintomàtic
E2: Colitis ulcerosa esquerra o distalS1: Lleu
E3: Colitis ulcerosa extensa o pancolitisS2: Moderada
 E3: Greu

En funció de l’extensió o zona anatòmica afectada se pot classificar la colitis ulcerosa en:

  • E1: Proctitis ulcerosa: afectació llimitada al recte, que no supere aproximadament 15 cm. Són el 30-40% dels casos
  • E2: Colitis ulcerosa esquerra o distal: són els pacients en afectació màxima en àngul esplènic, el costat esquerre del còlon. Són el 40-45% dels pacients.
  • E3: Colitis ulcerosa extensa o pancolitis: és la malaltia manco freqüent, que patixen 10-17% dels pacients. L’inflamació s’estén més allà de l’àngul esplènic, que afecta al còlon transvers i en ocasions a tot el còlon.

Segons la gravetat de la patologia, directament relacionada en el grau d’activitat inflamatòria, trobem:

  • S0: Remissió clínica. Asintomàtic: quan no hi ha activitat inflamatòria i per lo tant, no hi han síntomes.
  • S1: Lleu. Activitat inflamatòria lleu. El pacient té aument de número de deposicions, 3-4 al dia i sanc en elles.
  • S2: Moderada. Procés inflamatori evident, en síntomes en tot el cos (cansanci, malestar general, dolor abdominal), ademés de 5 o més deposicions diàries, en sanc.
  • S3: Greu. Febra, dolor abdominal, taquicàrdia i més de 5 deposicions diàries en sanc.

¿QUINS SÓN ELS SÍNTOMES DE LA COLITIS ULCEROSA?

Sol caracterisar-se per periodos d’activitat o brots, en els que se produïx un empijorament dels síntomes i periodos sense síntomes o remissió.

Els síntomes són molt variables, segons l’extensió de la malaltia i la gravetat de l’activitat inflamatòria. Els més freqüents són:

  • Diarrea: El número de deposicions és major i el volum escàs, degut a l’inflamació del recte. Quan l’afectació del recte és intensa, se defeca chicotetes cantitats de sanc roja fresca i moc, que se denomina “esput rectal”. Quan l’afectació és més extensa, les deposicions s’acompanyen de sanc fosca, moc i pus.
  • Dolor abdominal: no és un síntoma típic de colitis ulcerosa. Pot estar present en casos més greus i extensos; sol ser un dolor en zona central abdominal o inferior, que millora en les deposicions.
  • Rectorràgia: presència de sanc en la femta; característic de la colitis ulcerosa (la sanc roja sol indicar afectació baixa, rectal; la fosca, afectació de còlon esquerre o trams superiors.
  • Febra: En cas d’un brot moderat o greu, pel procés inflamatori generalisat.
  • Anèmia: conseqüència de la rectorràgia, se manifesta per malestar general, cansanci, fatiga, irritabilitat i palidea en la pell.
  • Fatiga: alguns pacients poden tindre sensació de cansanci excessiu, que pot relacionar-se en vàries causes: la malaltia mateixa (anèmia, brot…), dèficits nutricionals, alteració de la sòn, o factors sicològics (por a la malaltia, no acceptació d’esta, estrés,…)
  • Pèrdua de pes: no és un síntoma molt freqüent, que pot deure’s al procés inflamatori i la pèrdua de nutrients per la mucosa colònica inflamada.
  • Alteracions sicològiques: la colitis ulcerosa no està associada a cap malaltia mental. Pero pel seu caràcter crònic i els seus síntomes, poden produir-se alteracions de l’estat emocional del pacient, que afecta a la seua autoestima i causant-li estrés.
  • Retart en el creiximent i maduració sexual en chiquets

¿PER QUÉ APAREIX UN BROT?

La majoria apareixen sense cap relació en una acció del pacient. Pero hi han factors que poden provocar reactivació de la patologia: deixar de prendre medicació, prendre antiinflamatoris, infeccions o estrés.

¿QUINS TRACTAMENTS HI HAN?

Hi han molts tractaments per a la colitis ulcerosa. Saber quin tipo de tractament és el millor per a cada pacient és un art, que requerix anys d’estudi i experiència.  Donarem unes pinzellades molt bàsiques sobre estos.

SALICILATS

Bàsicament mesalazina, i també sulfasalazina. Són fàrmacs molt segurs, en molta experiència des de fa décades.  Se poden donar per boca i per via rectal (molt efectius per esta última via degut a l’afectació rectal).

CORTICOIDES

N’hi han molts. Són molt segurs i molt efectius. Pero tenen efectes secundaris i no se recomanen a llarc determini. També n’hi han per via oral i via rectal.

IMMUNOSUPRESSORS

Són medicaments que baixen l’activitat defensiva del cos contra la mucosa intestinal. S’usen a llarc determini (anys). Se coneixen des de fa décades i se poden donar via oral o punchats.

BIOLÒGICS

Són medicacions més modernes, que s’usen des de l’any 2000. En els últims anys hi ha un boom en diversos fàrmacs nous, en efectivitat alta i cada u en unes característiques definides. Alguns s’administres per mig de goters, que se posen en l’hospital, atres se punchen en casa, i uns atres són per via oral. Cada pacient en té uns quants, que poden ser més apropiats per al seu cas, en alternatives.