¿Qué és el melanoma?

¿Qué és el melanoma?

Per Mª Ángeles Viñas Gimeno

L’estiu és una época de l’any que invita a gojar de l’aire lliure i el sol, pero també és l’estació a on hi ha més exposició a la radiació ultravioleta. Esta radiació és el principal factor de risc per al desenroll del melanoma. L’exposició acumulativa de radiació ultravioleta danya el ADN de les cèlules productores de melanina que donen pigment a la pell (melanocits).

El melanoma és un tipo de càncer de pell que s’origina en els melanocits i té molta capacitat per a disseminar-se ràpidament per atres parts del cos si no es detecta a temps.

Com ya s’ha dit, la radiació ultravioleta és el principal factor de risc pero també n’hi han uns atres com ara:

  • Tindre la pell clara, ulls clars, monyo ros.
  • Antecedents familiars de melanoma.
  • Presència de pigues atípiques o numeroses, els nomenats nevus displàsics.
  • Sistema immunològic debilitat (persones transplantades o en malalties autoimmunes).
  • Edat alvançada, encara que també pot afectar a persones jóvens.

La taxa de mortalitat en el Regne de Valéncia és dos vegades major en hòmens (3,4 per 100.000 habitants) que en dònes (1.6 per 100.000 habitants). La supervivència  és superior al 90% quan el melanoma es detecta precoçment.

El signe més característic del melanoma és el canvi d’aparència d’una piga o l’aparició d’una nova lesió pigmentada en la pell. Per a la seua identificació s’utilisa la regla ABCDE (AVCDE en llengua valenciana):

  • Asimetria: una mitat de la piga no coincidix en l´atra.
  • Vora: irregular, difusa, mal definida.
  • Color: presenta diversos colors (negre, marró, roig, blanc o blau).
  • Diàmetro: solen tindre un diàmetro major de 6 milímetros, encara que algunes poden ser més chicotetes.
  • Evolució: canvi de tamany, forma, color o aparició de síntomes com picor o sagnat.

Existixen varis tipos de melanoma pero els més comuns són:

  • Melanoma d´extensió supercifial: tendixen a créixer horisontalment abans d’invadir en profunditat.
  • Melanoma nodular: és més agressiu, creix ràpidament en profunditat i sol aparéixer com un nòdul obscur i de color blau i negre.
  • Melanoma maligne: apareix en la pell danyada pel sol com és la cara. És més comú en persones majors.
  • Melanoma acral maligne: és més freqüent en persones en la pell més fosca i apareix en els replanells de les mans, dels peus i baix les ungles.

El diagnòstic del melanoma escomença per un examen clínic realisat pel mege i seguit per una biòpsia de la lesió sospitosa. El teixit extret s’analisa en un microscopi per a confirmar si és un melanoma i determinar les seues característiques.

En algunes ocasions, se pot requerir realisar uns atres estudis adicionals com la tomografia computada (TAC), resonància magnètica (RM) o tomografia per emissió de positrons (PET) per a evaluar la propagació de les lesions als ganglis limfàtics o a  atres òrguens.

El tractament del melanoma varia segons el tipo. En els casos primerencs, la cirugia sol extirpar completament la lesió i és generalment curativa. L’extirpació pot incloure màrgens de pell sana al rededor del tumor per a assegurar la seua eliminació total.

També hi han uns atres tractaments com l’immunoteràpia, la quimioteràpia i la radioteràpia, segons les característiques del melanoma.

Per tot açò, és fonamental que en estiu s´adopten mides de protecció com usar crema de protecció solar en factor alt de protecció o evitar l´exposició  solar  entre les 11 del matí i les 4 de la vesprada. També és molt important usar roba adequada (ulleres de sol, capell i roba llaugera). Durant el restant de l’any és molt recomanable autoexplorar-se la pell per a detectar qualsevol lesió dèrmica o piga de la que tingam algun dubte.

Gojar de l’estiu en responsabilitat i protecció és clau per a previndre el melanoma i cuidar la salut de la nostra pell. 

¿Qué puc fer per a baixar la tensió, ademés de les pastilles?

¿Qué puc fer per a baixar la tensió, ademés de les pastilles?

Per El mege del fege

L’hipertensió arterial (sigla HTA) o generalment, la tensió, és una de les malalties més  prevalentes en el món desenrollat —que vol dir que és una de les que afecta a més gent—.

És un dels factors de risc cardiovascular més freqüents. Açò vol dir que pot causar patologia del cor i de les artèries (trombosis cerebral, hemorràgia cerebral, infart cardíac…), que són hui en dia la causa més freqüent de mort en el món desenrollat.

MALALTIA MOLT FREQÜENT

S’estima que en el món hi han vora 1500 millons de persones en HTA. La prevalència —la gent que la té— en Espanya és del 35% de la població general. En persones de més de 65 anys la presenta vora el 70% de la gent; és dir, 11 millons de persones la patixen en Espanya. Ademés se supon que cada volta hi haurà més gent hipertensa, per l’envelliment de la població.

Tot açò és molt preocupant, per les conseqüències que provoca, com vorem més avant. I ademés, un 33% de la gent que presenta HTA desconeix que la patix, per lo tant, no es tracta, i origina conseqüències irreversibles.

També se sap que aproximadament un 30% de la gent hipertensa, encara que seguix un tractament, no es controla la tensió arterial adequadament.

¿QUÉ ÉS LA PRESSIÓ O LA TENSIÓ ARTERIAL?

La pressió arterial se pot definir com la força que el fluix de la sanc eixercix sobre les parets arterials quan és bombejada pel cor. Una bona tensió arterial és essencial per a  garantisar que la sanc suministra en oxigen i nutrients a totes les parts del cos.

¿QUINS SÓN ELS VALORS NORMALS DE LA TENSIÓ ARTERIAL?

Per a mantindre un bon control sobre la pressió arterial s’ha de diferenciar entre dos conceptes:

  • La pressió sistòlica: que és la tensió arterial —medida en mm de Hg (milímetros de mercuri) quan el cor bombeja cap a les artèries.
  • La pressió diastòlica és la tensió que hi ha entre glatit i glatit del cor.

Els valors normals de tensió arterial sistòlica en majors d’edat són de 120 mm de Hg.

Els normals de tensió diastòlica són de 80 mm de Hg.

Se considera un risc per a la salut quan la pressió sistòlica supera els 140 mm o quan la diastòlica supera els 90 mm de Hg. Seria açò hipertensió arterial.

En les últimes guies de cardiologia encara són més estrictes, considerant pressió arterial elevada —diferent de hipertensió arterial— més de 130 de sistòlica i 80 de diastòlica.

PRESSIÓ ARTERIAL PER EDATS

Els valors normals de la tensió varien en funció de l’edat, aumentant a mida que u se fa major.

  • En adolescents, la pressió sistòlica ha d’estar entre 120 i 105; i la diastòlica entre 80 i 73.
  • En jóvens fins a 34 anys lo correcte és una sistòlica entre 110 i 134 i una diastòlica entre 85 i 77.
  • En adults de fins a 60 anys els valors normals serien entre 118 i 144 en la sistòlica i entre 90 i 82 en la diastòlica.
  • Per últim, el grup més vulnerable de patir les conseqüències d’una tensió arterial aumentada són els majors de 60 anys. Se recomana en ells presentar una pressió arterial sistòlica entre 121 i 147; i una diastòlica entre 83 i 91.

CAUSES D’HIPERTENSIÓ ARTERIAL

Entre els factors que poden motivar l’aparició de HTA estan:

  • Consum excessiu de sal.
  • Consum excessiu de café i alcohol.
  • Edat alvançada.
  • Resistència a l’insulina.
  • Menopausa.
  • Sobrepés.
  • Inactivitat física.
  • Factors genètics.
  • Estrés.
  • Alteracions en els lípits —greixos de la sanc: colesterol i triglicèrits.

MALALTIES ASSOCIADES EN LA PRESSIÓ ARTERIAL ELEVADA

  • Infart del cor.
  • Insuficiència cardíaca —el cor no té prou força per a bombejar la sanc.
  • Insuficiència renal.
  • Ictus —trombosis i hemorràgia cerebral.
  • Aneurismes —dilatacions de les artèries, que poden esgarrar-se.
  • Disecció aòrtica —trencament de la paret de l’aorta.
  • Arrítmies cardíaques.
  • Alteracions de la retina —part molt important de l’ull.

Com se pot vore, són malalties gravíssimes, que poden provocar la mort o conseqüències fatals…

MIDES PER A CONTROLAR L’HIPERTENSIÓ ARTERIAL

  • Mantindre un pes saludable.
  • No fumar.
  • Moderar el consum de begudes alcohòliques.
  • Reduir el café a màxim 2 o 3 al dia.
  • Disminuir l’ingesta de sal.

Lo ideal és no consumir gens de sal. Pero es podria si és complicat, màxim una culleradeta de café al dia.

Se pot substituir per espècies, ceba, llima, all, vinagre,…

  • Evitar aliments processats en sal oculta. Per eixemple, conserves, precuinats i salses.
  • Incloure més fruites, verdures i productes llàcteus desgreixats.
  • Evitar pastiços, dolços.
  • Donar preferència al peix sobre la carn.
  • Fer eixercici a diari.

Mínim 30-45 minuts al dia.

Per eixemple: caminar, córrer, nadar, ballar, bicicleta.

L’osteoporosis, qué és i cóm previndre-la

L'osteoporosis, qué és i còm previndre-la

Per Mª Ángeles Viñas Gimeno

L’osteoporosis és una malaltia òssea que debilita els ossos, fent-los més fràgils i en més possibilitat de patir una fractura, especialment en l´anca, columna vertebral i en la monyica.

Segons les últimes estadístiques, un 5,4% de la població espanyola patix osteoporosis; un 79,2% són dònes i un 20,8% són hòmens. S’estima que l’incidència s’incrementarà en els pròxims anys fins a un 29%, degut a l’envelliment de la població.

El calci és el mineral principal de l’os i la seua concentració en la sanc és molt important per a tindre una estructura òssea forta. La vitamina D —en la seua forma activa se nomena calcitriol— se produïx en la pell per mig de l’acció del sol o també pot aportar-se en la dieta. La seua funció principal és aumentar l’absorció intestinal de calci i fòsfor. Quan els nivells de calci en la sanc disminuïxen, s’activa l’hormona paratiroidea (PTH) que estimula la lliberació de calci dels ossos, aumenta la reabsorció de calci en els renyons i activa la vitamina D. Si tenim suficient calci i vitamina D, les cèlules formadores d’os (osteoblastos) poden sintetisar teixit òsseu. Quan existix un desequilibri en este metabolisme és molt provable que es puga patir la nomenada osteoporosis.

Esta malaltia es diagnostica gràcies a la densitometria òssea, una prova mèdica que medix la densitat mineral òssea; és dir, la cantitat de calci i uns atres minerals de l´os.

Existixen uns factors de risc que poden provocar l’aparició d’esta malaltia. Estos factors són els següents:

  • Sexe femení.
  • Edat alvançada.
  • Antecedents familiars d’osteoporosis.
  • Manca d’activitat física.
  • Dieta pobra en calci, vitamina D i fòsfor.
  • Us prolongat de medicaments com corticoides.
  • Consum de tabac i alcohol.

¿Cóm podem previndre-la?

Molta gent creu que l’osteporosis és pròpia de les persones majors pero no és aixina. La prevenció deu escomençar-se en la joventut pero si no ha segut possible, també pot realisar-se una prevenció efectiva en l’edat adulta.

La nutrició és importantíssima. Com ya havem comentat en vàries ocasions en este bolletí, la dieta correcta és bàsica per a previndre moltíssimes malalties i esta també és una d’elles.

El consum diari correcte de calci en dònes majors de 50 anys és d´1gram al dia; en hòmens majors de 70 anys, 1,2 grams al dia. Este calci el podem trobar en la llet, formage,yogurt sardines, armeles, sésam figues seques i vegetals de fulla verda principalment.

La vitamina D també és molt important, com ya havem comentat, per lo que es recomana una exposició diària al sol de 15-20 minuts, aixina com el consum de peix blau i ous.

Si per mig de la dieta no es poden tindre nivells òptims de calci, vitamina D i fòsfor en la sanc, el vostre mege prescriurà fàrmacs que bàsicament són suplements d’estos minerals.

Ademés de la dieta, l´eixercici físic és una pedra angular. Caminar, ballar, realisar peses llaugeres o yoga són eixemples de tipos d’activitat física que nos ajudaran a fer més fort l’os.

En ocasions, i sempre baix supervisió i prescripció mèdica, es poden necessitar fàrmacs específics com són els nomenats bifosfonats o denosumab. Els bifosfonats s’unixen a l´os i inhibixen els octeoclats —cèlules que s’encarreguen de destruir l´os—; en canvi el denosumab és un fàrmac biològic, un anticòs monoclonal que bloqueja la producció d’osteclasts. Torna a estar en les nostres mans previndre esta malaltia per mig d’una dieta correcta i uns hàbits de vida saludables. No obstant, si a pesar d’estes mides no és suficient, a partir dels 65 anys es recomana realisar una densitometria òssea a totes les dònes i a partir dels 70 anys als hòmens, per a aixina poder detectar la malaltia quant més pronte millor. En el cas de tindre factors predisposts, el vostre mege solicitarà dita prova abans per a poder fer un tractament correcte i previndre les fractures.

¿Per qué tinc culs divertits?

¿Per qué tinc culs divertits?

Per El mege del fege

La major part de tot el tubo digestiu està format per tres capes. La més interna és la capa mucosa, que és com la pell interna del tubo. Enmig està la capa muscular, formada pel múscul que ajuda a la progressió del contengut interior de l’aparat digestiu. La capa més externa és la serosa, que és com una pelleta que ho recobrix tot. La capa serosa és la pell que cobrix els embotits, tan populars en la gastronomia valenciana.

Els divertículs se formen quan per debilitat de la capa muscular, o per contraccions d’esta, prolapsa la capa mucosa per mig de la muscular, formant un sac, que només té mucosa i serosa, sense capa muscular, i per tant, és més dèbil.

Se poden formar divertículs en qualsevol tubo del cos humà, com divertículs en la bufa de l’orina, o en la gola. Els més freqüents estan en l’aparat digestiu, fonamentalment en el còlon, encara que també en poden haver en l’esòfec o en el duodé. Dins del còlon, els més freqüents estan en la part esquerra del budell, en concret en el sigma.

¿És una condició molt freqüent?

Sí.

Els divertículs aumenten en l’edat.

Entre el 5 i el 10% de la població general té divertículs.

En persones menors de 40 anys, la prevalència és del 5%, aproximadament. Pero en majors de 60 anys, arriba fins al 30%.

CONCEPTES

La presència d’estos divertículs se coneix com a DIVERTICULOSIS, i no té per qué donar síntomes. En este terme només s’indica la presència dels divertículs. La majoria de les persones en diverticulosis no presenten síntomes.

Quan un divertícul s’inflama o s’infecta se coneix com DIVERTICULITIS. Els síntomes típics són dolor abdominal —normalment en el costat esquerre de l’abdomen, a on està el sigma—; febra i canvi del ritme defecatori, podent donar tant diarrea com estrenyiment.

Una atra patologia relacionada en els divertículs és el SAGNAT DIVERTICULAR. És un tipo de rectorràgia (sanc per l’ano), molt abundant, d’hores de duració i finalisació abrupta.

¿Quins són els síntomes de la diverticulitis?

  • Dolor abdominal en la part inferior esquerra de l’abdomen.
  • Febra.
  • Oix i vòmits.
  • Canvi del ritme defecatori, podent donar tant diarrea com estrenyiment.

¿Cóm se diagnostica una diverticulitis?

  • Pot haver una sospita clínica per part del mege, basant-se en els síntomes del pacient.
  • El tac (tomografía axial computada) o l’ecografia abdominal poden ajudar a confirmar el diagnòstic i evaluar la gravetat.
  • Se té cada volta més tendència a usar l’ecografia perque no irradia i casi mai requerix contrast.
  • En alguns casos se pot fer colonoscòpia per a confirmar el diagnòstic. Cal esperar 3-4 semanes del diagnòstic de la diverticulitis per a fer colonoscòpia, pel risc de perforació en este periodo.

¿Quin és el tractament de la diverticulitis?

  • Repòs digestiu. És dir, inicialmente no se menja, i quan s’escomença se menja dieta sense residus —sense fruita ni verdura bàsicament— per a que no arribe femta al còlon i irrite els divertículs inflamats.
  • Antibiòtics.
  • Quan és una diverticulitis moderada o greu requerix ingrés hospitalari, per a estar uns dies en dejú i iniciar antibiòtics per vena.
  • En casos molt greus, en abscés de pus o perforació, o en diverticulitis de repetició, se pot operar, tallant el tros del budell que té més divertículs, el sigma.
  • Moltes voltes darrere d’una o més diverticulitis, se tracta en tandes d’antibiòtics mensuals per a evitar la recidiva.
  • L’antibiòtic més usat és la rifaximina. Uns atres són el ciprofloxacino, metronidazol o l’amoxicilina en àcit clavulànic.

¿Quins factors poden aumentar el risc de presentar divertículs en el còlon?

  • Edat: quant més major, més risc de divertículs.
  • Dieta baixa en fibra.
  • Sedentarisme.
  • Obesitat.
  • Alguns medicaments, com els antiinflamatoris.
  • Fumar.

¿Quines són les complicacions possibles d’una diverticulitis?

Aproximadament un 15% de les persones en diverticulitis tenen complicacions.

Són estes:

  • Un abscés, que és la formació d’un cúmul de pus a l’entorn del divertícul en diverticulitis.
  • Una obstrucció del còlon, per l’inflamació.
  • Una fístola, que és una comunicació entre dos superfícies, en este cas entre el còlon i una atra part del cos.
  • Peritonitis, provocada per una perforació del còlon, que llibera la femta en el peritoneu, irritant-lo i provocant una malaltia greu.
  • Hemorràgia diverticular, que se provoca quan sagnen els vasos sanguíneus del divertícul.

¿Cóm se pot previndre tindre divertículs de còlon, i si en tens, evitar diverticulitis que s’inflamen?

  • Dieta en molta fibra: segó, fruita, verdura, etcétera.
  • Fer deport regularment.
  • Mantindre un pes correcte.
  • No fumar.

¿Qué és el síndrome metabòlic?

¿Qué és el síndrome metabòlic?

Per Mª Ángeles Viñas Gimeno

El síndrome metabòlic és un conjunt de factors de risc que aumenten significativament la provabilitat de patir diverses malalties cardiovasculars i diabetis tipo 2 fonamentalment. En Espanya, el síndrome metabòlic afecta aproximadament al 31% de la població adulta. Cada dia se’n diagnostiquen 247 nous casos, lo que equival a 94.000 casos anuals.

Entre els factors de risc es troben lobesitat abdominal, la pressió arterial elevada (la mal nomenada tensió arterial”), nivells elevats de sucre en dejú, triglicèrits elevats i nivells baixos de colesterol HLD (el nomenat colesterol bo”). Si una persona presenta 3 d’estos cinc factors de risc ya es considera que sofrix un síndrome metabòlic.

El sedentarisme, el consum de tabac i alcohol, l’estrés, l’insomni i la mala alimentació són hàbits erròneus que causen esta patologia. Estos hàbits són cada vegada més freqüents en la societat i lo que preocupa més encara, està present en molts chiquets que seran en un futur adults que podran patir infarts de miocardi, ictus o diabetis tipo 2.

A continuació, es mostren unes recomanacions per a evitar este tipo de patologies cardiovasculars:

  • Reduïx sucres i farines refinades com, per eixemple, el pa blanc.
  • Aumenta el consum de fibra menjant més verdures, llegums i cereals integrals.
  • Realisa cinc menjades diàries i no en abundant cantitat.
  • Realisa semanalment entre dos i tres hores de deport moderat (caminar ràpit, nadar, anar en bicicleta).
  • Combina l’anterior activitat en fer eixercicis de força muscular dos dies a la semana.
  • Elimina el consum de greixos saturats (llet no desnatada, carns grasses,pasticeria,etc.)
  • Dorm aproximadament entre sèt i nou hores
  • Evita el tabac i el consum d’alcohol

Estes recomanacions no són gens difícils i complir-les pot significar evitar malalties molt greus. En l’actualitat, vivim en una societat a on la dieta mediterrànea ha segut substituïda per aliments processats i de baixa calitat nutricional. Està en les nostres mans tornar als nostres orígens per a evitar els problemes metabòlics derivats d’uns hàbits incorrectes. 

¿Per qué tinc úlceres en el còlon?

¿Per qué tinc úlceres en el còlon?

Per El mege del fege

¿QUÉ ÉS LA COLITIS ULCEROSA?

La colitis ulcerosa és una malaltia inflamatòria del budell, que forma part de les malalties cròniques intestinals junt en la malaltia de Crohn, de la que ya parlàrem en un bolletí anterior.

És una patologia crònica i de causa no totalment aclarida. Afecta exclusivament al còlon (budell gros), escomençant habitualment en el recte (tram final del tubo digestiu), i estenent-se generalment de manera contínua i simètrica als restants segments del còlon.

Com la malaltia de Crohn, la colitis ulcerosa té caràcter sistèmic, és dir, que pot afectar a atres parts del cos, com la pell, la boca, els ulls o les articulacions, encara que en menor freqüència que en el Crohn.

La colitis ulcerosa se caracterisa per afectar únicament a la capa més interna del budell gros, la mucosa, per lo que no és tan freqüent l’aparició d’estretiments del budell (estenosis), o la presència de fístoles en comparació en la malaltia de Crohn.

Esta patologia causa presència d’úlceres de diferents tamanys en el còlon, provocant moc i sanc en la femta, junt en dolor abdominal. Les úlceres quan cicatrisen poden formar estructures de teixit inflamatori, nomenades seudopòlips, per la seua aparència en els pòlips del còlon.

TIPOS DE COLITIS ULCEROSA

La colitis ulcerosa pot classificar-se en funció de l’extensió i la gravetat, com pot vore’s en la següent taula.

CLASSIFICACIÓ DE LA COLITIS ULCEROSA 
EXTENSIÓGRAVETAT
E1: Proctitis ulcerosaS0: Remissió clínica. Asintomàtic
E2: Colitis ulcerosa esquerra o distalS1: Lleu
E3: Colitis ulcerosa extensa o pancolitisS2: Moderada
 E3: Greu

En funció de l’extensió o zona anatòmica afectada se pot classificar la colitis ulcerosa en:

  • E1: Proctitis ulcerosa: afectació llimitada al recte, que no supere aproximadament 15 cm. Són el 30-40% dels casos
  • E2: Colitis ulcerosa esquerra o distal: són els pacients en afectació màxima en àngul esplènic, el costat esquerre del còlon. Són el 40-45% dels pacients.
  • E3: Colitis ulcerosa extensa o pancolitis: és la malaltia manco freqüent, que patixen 10-17% dels pacients. L’inflamació s’estén més allà de l’àngul esplènic, que afecta al còlon transvers i en ocasions a tot el còlon.

Segons la gravetat de la patologia, directament relacionada en el grau d’activitat inflamatòria, trobem:

  • S0: Remissió clínica. Asintomàtic: quan no hi ha activitat inflamatòria i per lo tant, no hi han síntomes.
  • S1: Lleu. Activitat inflamatòria lleu. El pacient té aument de número de deposicions, 3-4 al dia i sanc en elles.
  • S2: Moderada. Procés inflamatori evident, en síntomes en tot el cos (cansanci, malestar general, dolor abdominal), ademés de 5 o més deposicions diàries, en sanc.
  • S3: Greu. Febra, dolor abdominal, taquicàrdia i més de 5 deposicions diàries en sanc.

¿QUINS SÓN ELS SÍNTOMES DE LA COLITIS ULCEROSA?

Sol caracterisar-se per periodos d’activitat o brots, en els que se produïx un empijorament dels síntomes i periodos sense síntomes o remissió.

Els síntomes són molt variables, segons l’extensió de la malaltia i la gravetat de l’activitat inflamatòria. Els més freqüents són:

  • Diarrea: El número de deposicions és major i el volum escàs, degut a l’inflamació del recte. Quan l’afectació del recte és intensa, se defeca chicotetes cantitats de sanc roja fresca i moc, que se denomina “esput rectal”. Quan l’afectació és més extensa, les deposicions s’acompanyen de sanc fosca, moc i pus.
  • Dolor abdominal: no és un síntoma típic de colitis ulcerosa. Pot estar present en casos més greus i extensos; sol ser un dolor en zona central abdominal o inferior, que millora en les deposicions.
  • Rectorràgia: presència de sanc en la femta; característic de la colitis ulcerosa (la sanc roja sol indicar afectació baixa, rectal; la fosca, afectació de còlon esquerre o trams superiors.
  • Febra: En cas d’un brot moderat o greu, pel procés inflamatori generalisat.
  • Anèmia: conseqüència de la rectorràgia, se manifesta per malestar general, cansanci, fatiga, irritabilitat i palidea en la pell.
  • Fatiga: alguns pacients poden tindre sensació de cansanci excessiu, que pot relacionar-se en vàries causes: la malaltia mateixa (anèmia, brot…), dèficits nutricionals, alteració de la sòn, o factors sicològics (por a la malaltia, no acceptació d’esta, estrés,…)
  • Pèrdua de pes: no és un síntoma molt freqüent, que pot deure’s al procés inflamatori i la pèrdua de nutrients per la mucosa colònica inflamada.
  • Alteracions sicològiques: la colitis ulcerosa no està associada a cap malaltia mental. Pero pel seu caràcter crònic i els seus síntomes, poden produir-se alteracions de l’estat emocional del pacient, que afecta a la seua autoestima i causant-li estrés.
  • Retart en el creiximent i maduració sexual en chiquets

¿PER QUÉ APAREIX UN BROT?

La majoria apareixen sense cap relació en una acció del pacient. Pero hi han factors que poden provocar reactivació de la patologia: deixar de prendre medicació, prendre antiinflamatoris, infeccions o estrés.

¿QUINS TRACTAMENTS HI HAN?

Hi han molts tractaments per a la colitis ulcerosa. Saber quin tipo de tractament és el millor per a cada pacient és un art, que requerix anys d’estudi i experiència.  Donarem unes pinzellades molt bàsiques sobre estos.

SALICILATS

Bàsicament mesalazina, i també sulfasalazina. Són fàrmacs molt segurs, en molta experiència des de fa décades.  Se poden donar per boca i per via rectal (molt efectius per esta última via degut a l’afectació rectal).

CORTICOIDES

N’hi han molts. Són molt segurs i molt efectius. Pero tenen efectes secundaris i no se recomanen a llarc determini. També n’hi han per via oral i via rectal.

IMMUNOSUPRESSORS

Són medicaments que baixen l’activitat defensiva del cos contra la mucosa intestinal. S’usen a llarc determini (anys). Se coneixen des de fa décades i se poden donar via oral o punchats.

BIOLÒGICS

Són medicacions més modernes, que s’usen des de l’any 2000. En els últims anys hi ha un boom en diversos fàrmacs nous, en efectivitat alta i cada u en unes característiques definides. Alguns s’administres per mig de goters, que se posen en l’hospital, atres se punchen en casa, i uns atres són per via oral. Cada pacient en té uns quants, que poden ser més apropiats per al seu cas, en alternatives.

L’ansietat, una epidèmia del sigle XXI

L'ansietat, una epidèmia del sigle XXI

Per Mª Ángeles Viñas Gimeno

Se tracta d’una paraula molt repetida en els últims temps pero… ¿qué és l’ansietat?, ¿és una malaltia? L’ansietat és una reacció normal que experimenta el nostre organisme front a una situació de perill extern o intern. No obstant, esta reacció es convertix en un trastorn si es manté en el temps de forma continuada.

L’ansietat patològica és una sensació d’excessiva preocupació per situacions habituals del dia a dia. Esta resposta del cos no és proporcional a l’estímul que la pot provocar i, la majoria de les vegades, no podem identificar la causa que la genera. Esta reacció nos bloqueja, condiciona la nostra vida i en moltes ocasions  nos costa saber cóm podem frenar-la; és un estat d’hiperalerta constant.

El problema de salut mental més freqüent és este trastorn, ya que afecta al 10% de la població; en concret, un 14% de dònes i un 7% d’hòmens, segons les sifres del Ministeri de Sanitat. Respecte als jóvens, u de cada tres, entre els 13 i els 18 anys, ya presenten este síntoma. Les consultes als Servicis d’Urgències són cada vegada més freqüents i l’us d’ansiolítics forma part (per desgràcia) de la vida de moltes persones. L’hiperpreocupació pel treball per no complir unes expectatives, la baixa autoestima, els consum de drogues, l’abús d’alcohol, la preocupació extrema per l’image i la dependència de les rets socials, són les causes més habituals que relaten els pacients que acodixen solicitant ajuda.

Esta última causa mereix una especial atenció, ya que en el sigle XXI, les rets socials s´han convertit en un mig de comunicació del que ningú podem escapar. Les rets socials ben utilisades nos poden ajudar en moltíssimes coses, pero mal utilisades formen part d’una autoexigència i una dependència de mostrar contínuament lo que fem, i la majoria de vegades lo que no som; una felicitat contínua sense altibaixos. Esta necessitat de aparentar seguit seguit, produïx en els nostres jóvens (i no tan jóvens) una autoexigència que deriva en l’ansietat. Era llògic pensar que el progrés i els nous mijos de comunicació nos durien a una vida més cómoda, pero res més llunt de la realitat. És recomanable consultar lo més pronte possible a un professional quan una persona es troba en una situació d’ansietat mantenguda en el temps, ya que mantindre la salut mental és fonamental per a poder viure de forma saludable. Tan important és mantindre la tensió arterial en sifres òptimes i el colesterol en nivells correctes, com mantindre una salut mental equilibrada. L’ansietat s´ha convertit, sense donar-nos conte, en una autèntica epidèmia del sigle XXI. 

¿Per qué he de fer deport per a estar sà?

¿Per qué he de fer deport per a estar sà?

Per El mege del fege

Sifres i dades

  • L’activitat física regular és molt beneficiosa per a la salut física i mental.
  • En els adults ajuda a previndre i controlar les malalties cardiovasculars, el càncer, la diabetis, reduïx els síntomes de la depressió i l’ansietat; i favorix la salut mental i el benestar general.
  • En els chiquets i adolescents, promou la salut dels ossos, estimula el creiximent i el desenroll saludable dels músculs i millora l’evolució motora i cognitiva.
  • El 31% dels adults i el 80% dels adolescents no complixen els nivells recomanats d’activitat física.
  • Segons les estimacions, si no s’aumenta l’eixercici físic els sistemes públics de salut soportaran una despesa d’uns 300.000 millons d’euros entre 2025 i 2035 (prop de 27.000 millons d’euros anuals).

Situació actual

La OMS definix activitat física com a tot moviment corporal produït pels músculs, que requerix consumir energia.

En la pràctica consistix en qualsevol moviment, realisat inclús en el temps d’oci, que s’efectua per a desplaçar-se a determinats llocs.

L’activitat física, tant moderada com intensa, millora la salut. Entre les activitats físiques més comunes cal mencionar:

  • Caminar
  • Montar en bicicleta
  • Pedalejar
  • Deports en general: fútbol, bàsquet, tenis…

Aixina com l’activitat física és beneficiosa per a la salut i el benestar, quan no es practica aumenta el risc de patir malalties i atres problemes de salut.

BENEFICIS DE L’ACTIVITAT FÍSICA

L’activitat física és un dels principals factors de risc de mortalitat.

Les persones que no fan prou eixercici presenten un risc de mortalitat un 20-30% superior a les que són suficientment actives.

Estos són els beneficis de l’activitat física:

  • En el chiquet i l’adolescent: millora la forma física, la salut cardiometabòlica i dels ossos, la capacitat cognitiva i la salut mental. Reduïx el greix corporal.
  • En l’adult i l’ancià: reduïx el risc de mortalitat per totes les causes i per malalties cardiovasculars, reduïx l’aparició d’hipertensió arterial, de càncers, de diabetis, de caigudes. Millora la salut mental, la salut cognitiva, la sòn i el greix corporal.
  • En les dònes durant i despuix de l’embaràs: reduïx el risc de preeclàmpsia, d’hipertensió gestacional, de diabetis gestacional, l’aument excessiu de pes durant l’embaràs, les complicacions durant el part, la depressió pospart i les complicacions del bebé.

RISCS DEL SEDENTARISME

El sedentarisme consistix en realisar activitats de baix gasto d’energia com ara assentar-se o gitar-se. Els modos de vida de hui en dia són cada volta més sedentaris degut al transport motorisat, les faenes estàtiques, l’us de pantalles en el treball o l’oci.

Està demostrat que el sedentarisme s’associa en els següents efectes en la salut:

  • En el chiquet i adolescent:
    • Aument de greix corporal.
    • Deteriorament de la salut cardiometabòlica.
    • Deteriorament de la forma física.
    • Deteriorament del comportament social.
    • Reducció de calitat i duració de la sòn.
  • En l’adult:
    • Aument de la mortalitat per qualsevol causa.
    • Aument de la mortalitat per causes cardiovasculars.
    • Aument de la mortalitat per càncer.
    • Aument de malalties cardiovasculars.
    • Aument de molts tipos de càncer.
    • Aument de diabetis tipo 2.

¿QUÀNTA ACTIVITAT FÍSICA S’HA DE REALISAR?

SEGONS LA OMS:

  • En chiquets i adolescents:
    • A lo manco 60 minuts d’activitat física moderada o intensa al dia.
    • Mínim 3 dies a la semana activitat intensa.
  • En adults:
    • A lo manco 150 a 300 minuts d’activitat física moderada a la semana.
    • Equivaldria a 75 a 150 minuts a la semana d’activitat intensa.
    • Els adults també han de fer eixercicis denfortiment muscular 2 o 3 dies a la semana.

IMPORTANT: FER UN POC D’EIXERCICI ÉS MILLOR QUE NO FER-NE GENS…

Us racional dels antibiòtics

Us racional dels antibiòtics

Per Mª Ángeles Viñas Gimeno

Estem en febrer i els nomenats comunament constipats (les infeccions víriques) estan en el seu punt més àlgit. La grip i uns atres virus conviuen en nosatros especialment en esta época de l’any. El malestar general i la febra són els principals síntomes d’estes infeccions i el tractament correcte és el dirigit a paliar els síntomes, ya que la curació de la viriasis la realisa el nostre propi organisme. “M’he tingut que prendre antibiòtic perque el constipat no es curava”és una frase que sentim constantment i que, al mateix temps, és una asseveració errònea.

Els antibiòtics no són uns fàrmacs dirigits a tractar les infeccions víriques. En moltes ocasions, la duració dels síntomes dura més de lo que voldríem i és en este moment quan molta gent consumix, per pròpia iniciativa, antibiòtic pensant-se que aixina es curarà: res més llunt de la realitat. Els antibiòtics a soles són útils si el procés infecciós és d’orige bacterià. Pot ser que una viriasis es complique i evolucione en una infecció bacteriana, pero no és lo més freqüent. En els casos a on el procés víric es mantinga més de 7-10 dies és recomanable solicitar cita en el mege per a obtindre una nova valoració. És ací, en este moment, quan el mege decidirà solicitar determinades proves i pautar antibiòtics per una possible sospita d’infecció bacteriana.

¿I per qué és tan important no prendre antibiòtic quan no és necessari?

Perque es creen les nomenades resistències bacterianes.

La resistència bacteriana és un procés pel qual les distintes bactèries es fan resistents a qualsevol tipo d’antibiòtic, raó per la qual estos fàrmacs acaben sent ineficaços en el moment que es necessiten. Açò és un problema molt greu i la OMS (Organisació Mundial de la Salut) ho considera com una de les principals amenaces per a la salut pública a la que s’enfronta l’humanitat.

Per tant, mostrem ací 5 senzilles recomanacions per a fer un us racional dels antibiòtics:

  • Els antibiòtic són fàrmacs que deuen ser prescrits sempre per un mege. No es deu automedicar ningú mai.
  • Es deu respectar la pauta recomanada pel facultatiu, i no acurtar o prolongar el tractament, segons el pacient considere.
  • No es deu utilisar un tractament antibiòtic que ha segut pautat per a un atre pacient. Cada patologia bacteriana requerix un tractament bacterià específic.
  • No s’ha d’acodir a la farmàcia per a solicitar estos fàrmacs de forma autònoma.
  • Els antibiòtics no són útils per a tractar infeccions víriques.

Seguir estes recomanacions és fonamental, ya que, si tractem de forma correcta les infeccions bacterianes, no es crearan resistències que puguen fer que els antibiòtics ya no siguen útils. Actuar com toca està en les nostres mans.

¿Per qué tinc una malaltia de Crohn?

¿Per qué tinc una malaltia de Crohn?

Per El mege del fege

La malaltia de Crohn és una patologia intestinal crònica de causa no totalment clarificada. Afecta a qualsevol tram del tracte digestiu, des de la boca a l’ano. No obstant, la zona a que més afecta és a la regió ileocecal: íleo (part final del budell prim) i cego (part final del còlon, el budell gros).

Esta afecció altera el sistema digestiu, pero també pot alterar unes atres parts del cos: pell, boca, ulls…, que és lo que se coneix com a manifestacions extraintestinals.

Afecta a totes les capes de la paret intestinal; és dir, a tota la grossària del budell, lo que pot condicionar l’aparició de estretament de l’intestí, que se coneix com a estenosis, i inclús a voltes, tancament complet del pas, que se coneix com a oclusió intestinal.

CAUSA DE LA MALALTIA DE CROHN

L’orige és una resposta inadequada del sistema immune contra el propi organisme. L’inici d’esta alteració immune encara és desconegut, pero estan involucrats factors genètics i ambientals:

  • Tabac, que favorix la malaltia.
  • Antibiòtics.
  • Anticonceptius orals.
  • Antiinflamatoris.
  • Flora intestinal.

El resultat final és que les cèlules immunitàries reconeixen les bactèries habituals del budell com a estranyes, desenrollant una resposta inflamatòria contra elles que, mantenguda, provoca la malaltia.

¿ÉS HEREDITÀRIA?

Com que és una patologia en alteracions genètiques, estes se poden transmetre als descendents. És relativament freqüent que determinades races o famílies tinguen una major provabilitat de tindre-la. Pero no se considera una malaltia hereditària com a tal, ya que influïxen molts factors externs.

Ademés, són molts gens els que estan involucrats, per lo que la provabilitat d’herència directa és molt reduïda: els familiars de primer grau (fills, pares o germans) tenen un risc de patir-la d’un 5% si un dels dos progenitors patix la malaltia. Si són els dos progenitors, el risc aumenta a un 20%. Si són familiars de segon grau el risc és molt menor.

SÍNTOMES DE LA MALALTIA

Esta patologia és crònica, alternant periodos d’activitat (brots) i periodos de remissió o inactivitat. Els síntomes són:

  • Diarrea: u dels síntomes més freqüents. Està definida per més de tres deposicions diàries, més molles de lo habitual.
  • Dolor abdominal: també molt freqüent. Lo més habitual en la part dreta baixa de l’abdomen, pero com que la malaltia afecta a qualsevol part de l’aparat digestiu, pot donar-se en tot l’abdomen.
  • Rectorràgia o hemorràgia rectal.
  • Febra: en els periodos de brot.
  • Anèmia: que se manifesta en malestar general, cansament, fatiga, irritabilitat i color pàlit de la pell.
  • Pèrdua de pes: per la diarrea, pel procés inflamatori…
  • Retart en el creiximent i la maduració sexual en els chiquets.
  • Síntomes perianals: fissures, fístoles o abscessos de pus. Les molèsties són mal d’ano, sanc en la femta, febra…
  • També poden donar-se alteracions d’unes atres parts de l’organisme: pell, ulls, articulacions i fege.

¿QUÉ HE DE MENJAR?

Si estic en un periodo d’inactivitat de la patologia, només he d’evitar el tabac, els antiinflamatoris i alcohol en grans cantitats.

¿QUÉ HE DE MENJAR SI ESTIC EN BROT?

  • Cinc menjades al dia, no molta cantitat, espai i relaixat.
  • Beure molta cantitat de líquits. Evitar alcohol i cafeïna.
  • Llimitar el consum d’aliments rics en fibra: fruita, verdura, cereals, productes integrals…
  • Consumir cereals de fàcil digestió i evitar productes de pasticeria que tinguen llavors o fruits secs.
  • Evitar l’excés de greixos.
  • Mantindre l’aportació de proteïnes i calories: carn, peix, ous, yogurts…
  • Millor cuinar al vapor o torrat, que fregit.

TRACTAMENTS

El tractament és molt divers, segons l’activitat de la malaltia, l’edat del pacient, si és fumador, les cirugies prèvies, etc.

En pacients en poca activitat de la patologia, confirmat en ecografia, analítiques i/o colonoscòpia, se pot deixar sense tractament i observar evolució.

En casos en activitat moderada, se poden usar cicles de corticoides, salicilats o immunosupressors.

Quan hi ha un brot greu o afectació important en les proves, se poden usar fàrmacs biològics, que són medicacions complexes que tallen l’inflamació i se deixen de manera contínua uns quants anys.

Tota la malaltia de Crohn, pero especialment el tractament, és complex, i s’ha d’invidualisar, i comentar en un mege d’aparat digestiu, especialisat en malaltia inflamatòria intestinal.

Santiago Ramón y Cajal: Un Nobel en la Facultat de Medicina de Valéncia

Santiago Ramón y Cajal: Un Nobel en la Facultat de Medicina de Valéncia

Per Mª Ángeles Viñas Gimeno

Santiago Ramón y Cajal fon un mege i científic espanyol naixcut l’any 1852 en Petilla de Aragón (Navarra). Estudià la carrera de medicina en l’Universitat de Saragossa i, anys més tart, en concret en decembre de l’any 1883, obtingué la càtedra d’Anatomia de l’Universitat de Valéncia, lloc a on fins a l’any 1887 desenrollaria la seua activitat docent. Aixina mateixa, fon durant esta época quan Cajal inicià els seus estudis d’investigació en histologia, donant-li en un futur els seus fruits, i fon el primer premi Nobel de Medicina espanyol en l’any 1906.

Junt en Camilo Golgi, mege italià, Cajal rebé el premi Nobel de Medicina l’any 1906 pels descobriment de l’estructura del sistema nerviós; en concret, el paper de les denominades neurones, unitats bàsiques de les estructures nervioses que es comuniquen entre sí formant les sinapsis. El valencià Lluís Simarro Lacabra fon un històlec molt important en l’obra científica de Cajal, ya que, segons pareix, en el seu laboratori ensenyà a Santiago Ramón y Cajal la tècnica de tinció de Golgi per a descobrir les cèlules nervioses durant els anys que el Nobel estigué en Valéncia. Ademés, Cajal tingué l’ajuda del doctor Joan Bartual Moret, mege valencià i primer discípul del Nobel. Per tots estos acontenyiments, Valéncia s’establix com a punt de partida de la seua gran obra científica, posteriorment reconeguda.

Cajal tingué una vida social molt activa durant els seus anys en Valéncia. S’instalà provisionalment en una casa situada en la plaça del Mercat, molt prop de la Llonja de la Seda. Posteriorment, vixqué algun temps en el carrer de les Avellanes i, per últim, abans de la seua partida, s’instalà en el carrer de Colon. Durant estos quatre anys, tingué una relació molt estreta en l’Institut Mèdic Valencià, a on publicà les seues primeres investigacions microscòpiques inicials, i mantingué una relació molt productiva en est institut, inclús una volta acabat el periodo de la seua estància en Valéncia. Ingressà en la Real Acadèmia de Medicina, fon soci del Cassino d’Agricultura i participà en activitats de l’Ateneu.

Necessitaríem moltíssimes pàgines per a contar l’obra del gran Nobel. Estes pàgines a soles són un breu resum dels quatre anys que estigué en la nostra ciutat, ya que fon durant este periodo quan inicià els primers estudis, que el durien a conseguir, l’any 1906, el dit premi.

Actualment, la Facultat de Medicina conta en la seua entrada principal en un bust d’ell. Un bust que representa en molt d’orgull la presència d’un mege i catedràtic com ell en la Facultat de Medicina de Valéncia. Ell fon un impulsor nat de l’activitat científica en el seu camp deixant una impronta molt important en aquells alumnes que s’impregnaren del seu saber.

Per a tots els que hem estudiat en esta facultat, vore el seu bust en l’entrada de l’edifici nos produïx un enorme orgull i nos anima a voler més encara l’art de la medicina.

¿Qué he de menjar per a que me baixe el colesterol?

¿Qué he de menjar per a que me baixe el colesterol?

Per El mege del fege

La principal causa de mort en la Comunitat Valenciana són les malalties cardiovasculars; és dir, infarts al cor, ictus cerebral (trombosis cerebral o hemorràgia cerebral), i totes les malalties causades per l’obstrucció de les artèries de tot el cos. Estes patologies estan causades per factors de risc ben coneguts: la pressió arterial elevada, el depòsit de colesterol en les artèries o la diabetis mellitus.

Hui parlarem de lo que podem fer per a millorar un d’estos factors de risc: el colesterol.

RECOMANACIONS GENERALS

  • Abundants fruites, verdures i cereals.
  • Reduir sobrepés, en dieta baixa en calories.
  • Disminuir consum de carn roja, llet sancera i derivats (gelats de nata, yogurts sancers, formages curats, manteca…).
  • Se poden ingerir 2-3 ous a la semana.
  • Consumir oli d’oliva, i evitar oli de coco i palma.
  • Evitar fregits, aliments precuinats i pasticeria.
  • Aumentar ingesta de peix en general, i especialment peix blau: sardina, tonyina, salmó, cavalla, truita.
  • Evitar alcohol.
  • Molt important: NO FUMAR.
  • Fer deport de forma regular. Mínim 3 dies a la semana. Recomanable 6.

MANERA DE CUINAR

  • Usar poc d’oli per a cuinar. Gastar oli d’oliva. Segona opció girasol, no uns atres.
  • Evitar fregits i guisar.
  • Preferible torrat o plancha.
  • Retirar el greix visible de la carn abans de cuinar-la.

FREQÜÈNCIA DE TIPO DE CARN

  • Carn roja: 1 dia a la semana.
  • Pollastre, tito sense pell o conill: 2-3 dies a la semana.

CONDIMENTS

  • Se poden usar tot tipo d’espècies i condiments, pero no sal.
  • Sal en escassa cantitat.

ALCOHOL

  • Anar a un atre bolletí en un únic artícul al respecte.
  • Màxim 1 got de vi o un terç de cervesa diari.
  • Desaconsellable totalment alcohol en dònes embarassades, sobrepés i pacients en hipertrigliceridèmia.

ESTA DIETA ÉS ADEQUADA PER A TOTS ELS MEMBRES DE LA FAMÍLIA, PERO NO PER A CHIQUETS SENSE SOBREPÉS.

ALIMENTS QUE PODEN CONSUMIR-SE A DIARI

  • Pa, cereals, arròs (millor integrals).
  • Dacsa, galletes integrals.
  • Fruita i verdura.
  • Llegums especialment recomanades: cigrons, faves, pésols, fesols,…
  • Anous, prunes seques, albercocs, dàtils. Ull, perque són hipercalòrics.
  • Llet desnatada, yogurts desnatats, clara d’ou.
  • Peix.
  • Oli d’oliva.
  • Melades, mel, sucre. Ull, són hipercalòrics.
  • Aigua.
  • Sucs naturals. Ull, són hipercalòrics.
  • Infusions.
  • Café o té: màxim 3 al dia.
  • Qualsevol espècie; pebre, mostalla, herbes, vinagre, allioli (este hipercalòric).

ALIMENTS A LLIMITAR: 2 VOLTES SEMANA

  • Cereals en sucre.
  • Pasta en ou.
  • Pasticeria casolana en oli d’oliva o girasol.
  • Olives.
  • Albocats (podrien ser 4 a la semana).
  • Armeles, castanyes, avellanes, cacau.
  • Ous sancers, 3 a la semana.
  • Formage fresc o baix en greix.
  • Llet i yogurts semidesnatats.
  • Abadejo salat.
  • Sardines i cavalla en llanda.
  • Calamars, gambes, llangostins i marisc.
  • Vedella, bou, porc, corder (parts sense greix), pernil (parts sense greix), embotit de pollastre o vedella.
  • Conill, pollastre i tito sense pell.
  • Oli de girasol, dacsa; margarina vegetal.
  • Caramelos, flam sense ou, fruites en almibre, torró, pasticeria casolana feta en oli d’oliva o girasol.
  • Begudes zero o sense sucre.
  • Mayonesa o bechamel.

CONSUM MOLT OCASIONAL: 1 VOLTA / MES

  • Pasticeria en general, croissants, donuts, galletes.
  • Papes o creïlles fregides.
  • Coco
  • Cacaus salats.
  • Llet sancera, nata, crema.
  • Formages curats i cremosos.
  • Peix fregit, moixama, caviar.
  • Embotits, cansalada, sagí, patés, fege, vísceres.
  • Ànet, oca, ganso.
  • Manteca, oli de palma o coco.
  • Chocolates i pastiços.
  • Postres en llet sancera, ou, manteca o sagí.
  • Begudes en sucre.
  • Sopes de sobre o llanda.
  • Salses fetes en manteca, llet sancera o greixos animals.