Inici › Bolletí Cursos › Llistat de Salut

Salut

L’importància de la vacunació en la primavera d’hivern

Publicat el per
L’importància de la vacunació en la primavera d’hivern

Per Mª Ángeles Viñas Gimeno

Aplega la primavera d’hivern i, junt ad ella, els nomenats constipats, que realment són infeccions respiratòries de vies altes; és dir, que afecten a nivell nassal i de la faringe. Tos, mucositat i febra són els síntomes més comuns.

Estes infeccions estan causades principalment per virus dits estacionals, ya que es manifesten en una estació concreta de l’any. Estos virus són, bàsicament, el virus de la grip i el virus respiratori sincitial. Est últim sol ser més freqüent en chiquets molt chicotets, pero també poden aparéixer en gent adulta. En gent jove o be en adults que no tenen cap de malaltia respiratòria, cardiovascular, oncològica o qualsevol atra que li provoque ser més vulnerable respecte al restant de la població, no solen durar més de 10-15 dies i, generalment, no generen complicacions.

Llavors, si tots els anys apleguen estos virus i produïxen infeccions lleus de forma general, ¿per qué és important la vacunació? Perque en les persones vulnerables que presenten malalties cròniques poden causar moltes complicacions, com ara les neumonies o inclús la mort. La vacunació ajuda a protegir especialment ad este tipo de persones i, en general, a tota la comunitat.

La grip, en totes les seues variants, és l’infecció respiratòria més freqüent en esta estació de l’any i en hivern. Les vacunes preparen el nostre sistema immunitari per a que, en cas de ser infectats, els síntomes siguen més lleus. S’ha demostrat que la vacunació front a la grip reduïx la mortalitat i l’estància hospitalària, sobretot en aquells pacients que patixen malalties cròniques respiratòries, cardiovasculars, neoplàsiques o neurològiques, aixina com en els ancians dependents.

Ademés, la vacunació és un acte de solidaritat, puix no protegix solament a qui es vacuna sino també a la família i al restant de la població.

Les vacunes són molt importants, pero també ho són les accions higièniques diàries que TOTS tenim que dur a terme, especialment en esta época de l’any, per a que la transmissió dels virus respiratoris siga la menor possible:

  • Llavar-se les mans en aigua i sabó de forma freqüent i, sobretot, abans de tindre contacte en persones vulnerables.
  • Al tossir o estarnudar, tapar-se la boca, aixina com gastar mocadors de paper.
  • Utilisar maixqueretes a l’hora de relacionar-se en persones vulnerables, especialment si tenim algun tipo de síntoma.
  • Ventilar les cases diàriament.

D’opinions respecte a la vacunació, n’hi han moltes i han segut objecte de polèmica social prou a sovint, principalment en la pandèmia del COVID-19 durant els anys 2020-2022. Ara be, la ciència avala, per mig de numerosos estudis científics, que la vacunació protegix a totes les persones, pero més encara a les més vulnerables, reduint el número de morts que estos virus anualment causen. No obstant, qualsevol dubte respecte a la vacunació poden consultar-lo en un centre sanitari.

La vacunació és una ferramenta clau en la prevenció de malalties infeccioses, ya que protegint-nos nosatros també protegim als qui més volem.

¿És bo beure un got de vi al dia?

Publicat el per
L’alcohol és un producte que està en la societat valenciana des de fa sigles.

Per El mege del fege

L’alcohol és un producte que està en la societat valenciana des de fa sigles. Les primeres begudes alcohòliques se creu que es crearen entorn a l’any 10.000 abans de Crist. En Bicorp, en la cova de l’Aranya, hi han pintures rupestres paleolítiques a on apareix mel fermentada i barrejada en aigua, lo que se coneix com a aiguamel. Es considera que és el primer alcohol dels humans, puix s’han trobat recipients que aprofitaven per a fermentar la mel.

La prevalència de consum d’alcohol alguna volta en la vida està en la Comunitat Valenciana en el 96,9% de la població general, la comunitat en major consum en tot l’Estat espanyol.

El consum d’alcohol se relaciona en moltes malalties de diferents òrguens, com ara la cirrosis hepàtica, la pancreatitis crònica, els accidents de trànsit, el càncer de mamella o la demència.

Sempre s’ha dit que consumir alcohol en cantitats reduïdes podria ser beneficiós, especialment el vi negre. Pero s’ha demostrat que el risc de diverses dolències apareix inclús en dosis baixes, com una cervesa o un got de vi al dia. Aixina, l’alcohol afecta al cor perjudicialment, en forma d’arrítmies, hipertensió arterial o miocardiopatia dilatada.

Per tot açò, l’alcohol constituïx, en tot el món, el sèptim factor de malaltia i mortalitat global, en un total de 3 millons de morts en 2016 i el primer factor que causa patologia i mort entre els 15 i els 49 anys.

Els efectes sobre la salut de l’alcohol depenen de la dosis i del patró de consum. S’ha descrit que més del 19% de les morts provocades per l’alcohol són degudes a malalties cardiovasculars. La major part de les morts causades per alcohol són per càncer i cirrosis.

Segons l’Institut Nacional de l’Abús d’Alcohol i Alcoholisme, se considera beure en baix risc prendre tres o manco begudes al dia i manco de 7 begudes a la semana en dònes, i 4 begudes al dia i manco de 14 begudes a la semana en hòmens. És ben sabut que les dònes tenen major sensibilitat als efectes tòxics de l’alcohol.

Mits sobre l’alcohol

FALS: La cervesa i el vi no són alcohol. Són bons.

FALS: El fege se regenera. “Quan tinga una cirrosis, me deixe de beure i me recupere.”

FALS: L’alcohol ajuda a eixir dels moments baixos, a superar el cansanci i a estar més animat i en forma.

FALS: El consum d’alcohol te fa entrar en calor i ajuda a combatre el fret.

FALS: L’alcohol és bo per al cor.

FALS: L’alcohol ajuda en les relacions sexuals. Al revés, provoca impotència, agressivitat, descoordinació, bacs, accidents i agressions.

FALS: L’alcohol és un aliment, i si és casolà és més sà.

Realment, l’alcohol aporta calories buides, que no són vàlides des del punt de vista energètic. Ademés la seua toxicitat depén fonamentalment de la seua graduació, no del tractament químic al que siga somés.

FALS: L’alcohol és bo per a fer la digestió.

En veritat, provoca gastritis. Quan u té una intoxicació alcohòlica presenta dolor abdominal, nàusees i vòmits.

FALS: La cervesa lleva millor la set que l’aigua i és una beguda adequada per a repondre’s en acabar de fer deport.

Lo cert és que l’alcohol, en general, és un diürètic; és dir, provoca eliminació de líquit corporal en l’orina. La cervesa en particular no és una beguda adequada per a repondre ions en fer deport.

FALS: L’alcohol ajuda a dormir millor.

És de veres que ajuda a adormir-se, perque disminuïx el nivell de consciència, pero fragmenta la sòn i la fa de menor calitat, raó per la que se descansa pijor.

FALS: No passa res per fer-se una copa de beguda alcohòlica durant el prenyat.

L’alcohol pot produir malformacions i danys en el bebé des de cantitats chicotetes, de manera que se recomana no beure’n gens durant la gestació.

FALS: Beure cervesa és bo per a la lactància. Realment, l’alcohol inhibix la producció de llet. Ademés, passa al chiquet per la llet.

Mides higienicodietètiques de l’estrenyiment

Publicat el per
Mides higienicodietètiques de l'estrenyiment

Per El mege del fege

L’estrenyiment se definix com defecar manco de tres voltes a la semana, coincidint en femta dura, escassa i tindre que fer esforç defecatori.

És un trastorn molt freqüent, que afecta al 12-20% de la població general i perjudica el benestar i la calitat de vida de millons de persones en el món.

Se recomana per a millorar l’estrenyiment consumir aliments en alt contengut en fibra soluble (fruita, verdura, hortalices, fruits secs, pa de centeno, llegums). No obstant, s’ha de saber que, en les persones en estrenyiment per trànsit colònic lent, la fibra pot produir distensió abdominal i flatulència, per lo que es recomana no abusar d’esta mida si se produïxen estos síntomes.

La fibra aumenta el volum de la femta, la freqüència de les deposicions i reduïx el temps de trànsit intestinal. Per lo general, la fibra consumida deu tindre una proporció de 3:1 entre fibra insoluble i soluble.

La fibra insoluble se troba fonamentalment en la coberta externa dels grans de cereal, coneguda com a segó. Per això esta fibra insoluble se troba en els cereals integrals, llegums, fruits secs i fruites en pell.

Podem trobar fibra insoluble en:

  • Cereals: avena (sobre tot segó d’avena) i ordi
  • Llegums: pésols, fesols blancs
  • Poma, sense pell
  • Plàtano madur
  • Nyispros, sense pell
  • Suplements de Psyllium (Plantago ovata) o de metilcelulosa

Se recomana també beure bona cosa de líquits per a complementar els efectes de la fibra. Pot ser aigua, pero també camamirla, tila o menta, o caldos sense greix. Deu insistir-se més en els líquits coincidint en les menjades principals per a que la fibra insoluble que conté la dieta absorbixca aigua com una esponja i aumente el volum del pilot fecal.

També és molt important, tant per a l’estrenyiment com per a la salut cardiovascular i síquica, fer eixercici moderat, adaptat a les condicions de cada u.

Una mida important és tindre horaris regulars per a la defecació, com, per eixemple, a primera hora del matí o en haver menjat. També se recomana evitar resistir-se al desig de defecar. S’ha comprovat que la reiteració en no fer cas al desig defecatori acaba suprimint el reflex gastrocòlic i favorint l’estrenyiment.

En persones en lesions obstructives del tubo digestiu, impactació fecal o megacòlon se contraindica aumentar l’aportació de fibra.

S’han d’usar laxants només a una mala i sempre baix la supervisió del mege habitual.

Mits i veritats

Mits sobre aliments que milloren l’estrenyiment:

  • Oli d’oliva en dejú: no hi han estudis que avalen la seua eficàcia. Té calories, pero és un producte sà. Cap problema en usar-lo.
  • Prunes, naturals o pansides: és fruita. Molt sana. Hi han estudis que demostren la seua eficàcia.
  • Aigua en dejú: l’aigua disminuïx la consistència de la femta. No hauria d’influir que fora a primera hora del dia o més tart. Lo millor seria prendre’n junt en els aliments en fibra o en un moment pròxim a la ingesta.

¿Són bons tots els productes naturals?

No. Els laxants a base de senet (Cassia obovata), zenines o clasca sagrada (Frangula purshiana), no deuen usar-se de manera permanent.

¿Els medicaments poden causar estrenyiment?

Sí, molts fàrmacs poden provocar estrenyiment. Per eixemple, els antiinflamatoris, fàrmacs per al dolor, com la codeïna; antidepressius; ferro; diurètics, fàrmacs per a l’ansietat…

¿L’estrenyiment pot causar atres malalties?

Sí. L’estrenyiment prolongat pot provocar malalties, com ara hemorroides, fissures anals, prolapse rectal (dit també posterol). Ademés és un factor de risc (i un possible síntoma) del càncer de còlon.

La pigota de la mona: mits i realitats

Publicat el per
La pigota de la mona: mits i realitats

Per Mª Ángeles Viñas Gimeno

La pigota de la mona (monkeypox en anglés) és una malaltia infecciosa causada per un virus del gènero Orthopoxvirus, que produïx una erupció cutànea dolorosa acompanyada de febra. Es tracta d’una zoonosis; és dir, una malaltia o infecció que és transmesa dels animals al hòmens.

Degut a l’aument de casos que hem tengut en els últims mesos en la nostra societat, és important conéixer els mits i les realitats d’este virus, puix hi han moltes informacions contradictòries que únicament provoquen por i desinformació.

Mits sobre la pigota de la mona

És una malaltia únicament de transmissió sexual: ❌ fals

Es tracta d’una malaltia que es contagia per atres vies, no únicament pel sexe. Les vies de contagi són: contacte físic estret en les lesions dèrmiques i els fluïts corporals, gotícules respiratòries, tocar objectes utilisats per persones infectades (llançols, roba), contacte en un animal contagiat i com ya s’ha dit, per mig de les relacions sexuals.

És una malaltia nova: ❌ fals

La pigota de la mona es va detectar per primera volta en les mones en Dinamarca l’any 1958, i per això el seu nom. No obstant, fon en 1970 quan va aparéixer el primer cas en humans en la República Dominicana del Congo.

És una malaltia altament letal: ❌ fals

En la majoria de malalts, els síntomes desapareixen al cap de dos o quatre semanes i, en molt poques ocasions, els casos greus poden causar la mort.

Realitats sobre la pigota de la mona

Els síntomes apareixen entre la primera i la tercera semana despuix del contacte: ✅ verdader

A vegades, apareixen síntomes molts similars a la grip (febra, miàlgies, mal de cap, tos, mal de gola) que precedixen l’erupció cutànea, pero no sempre és aixina, atres vegades poden aparéixer les lesions cutànees sense tindre síntomes previs. L’erupció cutànea es caracterisa per l’aparició d’unes taques planes que posteriorment evolucionen a vesícules doloroses. Eixes vesícules desapareixen posteriorment i es formen costres, que finalment se desprenen de la pell, i l’epidermis i la dermis es restituïxen.

La malaltia es dona per curada quan desapareixen les lesions dèrmiques: ✅ verdader

La malaltia es dona per curada quan ya han desaparegut tots els síntomes i les costres han caigut per complet, més o manco entre dos i quatre semanes despuix de contraure l’infecció.

La prevenció és importantíssima per a evitar contagiar-se: ✅ verdader

Efectivament, com en tota malaltia infectocontagiosa, la prevenció és lo més important. Es tracta de tindre les mateixes precaucions que es prenen front a una persona que contraga la pigota borda o be la pigota comuna. Fonamentalment, la prevenció es basa en eliminar el contacte estret en la persona infectada i evitar compartir objectes comuns.

La següent pàgina web que s’indica té per objectiu informar d’una forma més detallada la prevenció i distribució mundial de la pigota de la mona; en concret correspon als centres per al Control i la Prevenció de Malalties (la sigla CDC en anglés). És una web que no sols aporta informació de la salut pública dels Estats Units, sino també de tota la població mundial: Mpox in the United States and Around the World: Current Situation | Mpox | CDC

L’expressió “Més val previndre que curar” cobra especial rellevància en totes les malalties infectocontagioses que nos rodegen. I, si en algun cas, en la prevenció no n’hi ha prou, es recomana consultar els servicis mèdics tan pronte com escomencen els síntomes.

SIBO. ¿És or tot lo que lluïx?

Publicat el per
SIBO. ¿És or tot lo que lluïx?

Per El mege del fege

Concepte

El còlon, és dir, el budell gros, està ple de bactèries. Tantes com 10.000 millons de bactèries per cada gram de femta… ¡Ufff! Pero el budell prim ne té un número prou més reduït. Se considera que hi ha un excés de bactèries en el budell prim quan en concentra més de 100.000 bactèries per ml de líquit del duodé (budell prim proximal). Açò seria la definició de El SIBO, sigla procedent de l’anglés small intestinal bacterial overgrowth (sobrecreiximent bacterià de budell prim).

La microbiota intestinal (bactèries del budell) se considera com un verdader orgue en funcions metabòliques, immunològiques i de barrera. Hi ha una relació simbiòtica entre els microorganismes i l’home (associació en la que els dos trauen beneficis). Quan el número o els tipos de bactèries sofrix una modificació, se  produïxen síntomes que originen la malaltia.

Síntomes

Els síntomes del SIBO són multifactorials, originats per la malabsorció de nutrients, l’alteració de la permeabilitat intestinal i per l’inflamació deguda a la fermentació bacteriana patològica dins del budell prim. Lo més freqüent són meteorisme (flatulència, excés de ventositats), distensió abdominal, dolor abdominal i diarrea.

SIBO (sobrecreiximent bacterià de l'intestí prim)
SIBO (sobrecreiximent bacterià de l’intestí prim)

Causes

Les causes i els factors predisponents per al SIBO són molts: tots els factors que alteren l’ecosistema del budell prim —entenent com a ecosistema tots els billons de bactèries que el colonisen—. Estes causes serien:

  • Hipoclorhídria; és dir, disminució d’àcit clorhídric en estómec. Lo més típic i freqüent seria prendre de manera crònica omeprazol o fàrmacs que disminuïxen la secreció gàstrica d’àcit. Provoca un aument del pH duodenal, lo que pot propiciar aument bacterià.
  • Alteracions que produïxen disminució de la motilitat intestinal, com ara Pàrkinson, esclerosis sistèmica, hipotiroidisme, sedentarisme extrem…
  • Alteracions de l’immunitat intestinal; açò és, les cèlules de Paneth del budell prim s’encarreguen de la secreció d’immunoglobulina A per a contribuir a la funció defensiva i mantindre la barrera intestinal. Per això, els pacients en alteracions immunitàries tenen taxes majors de SIBO. També la presa crònica d’antibiòtics canvia les bactèries intestinals, fet que favorix la proliferació de bactèries patògenes.
  • Alteracions anatòmiques del budell, com ara malaltia de Crohn crònica greu, cirugies extenses de budell prim, entre unes atres.
  • Edat, que està associada a l’hipoclorhídria, disminució de la motilitat i polifarmàcia.

Diagnòstic

La sospita clínica és fonamental. S’ha de pensar en ell en pacients en clínica sugestiva i ademés trastorns de la motilitat, alteracions anatòmiques del budell, cirugia d’este i síndromes de malabsorció.

El cultiu d’aspirat yeyunal obtés per mig d’una endoscòpia era el método tradicional. Hui en dia, s’ha substituït per la prova d’alé d’hidrogen i/o metà, que és senzilla, no invasiva i no excessivament cara.

Tractament

El SIBO se tracta com si fora una infecció bacteriana, en antibiòtics. El més utilisat és la rifaximina, que és el més estudiat. És un antibiòtic en baixa absorció gastrointestinal i bona activitat antibacteriana. En alguns casos resistents, se pot associar en neomicina.

En ocasions, se recomana fer una dieta baixa en fibra i sucres fermentables durant el tractament i mantindre-la de 6 a 8 semanes més tart. Sobre els probiòtics, se solen gastar per a restablir la flora bacteriana en acabar el tractament antibiòtic.

Comentari important

El SIBO pot confondre’s en atres patologies com, per eixemple, el síndrome de budell irritable o còlon irritable, la dispèpsia funcional o la distensió abdominal funcional. De fet, hui en dia les rets socials han sobrediagnosticat el SIBO, de tal manera que molts pacients demanen als seus meges conéixer si presenten esta patologia. Aixina, molta gent en còlon irritable té també el diagnòstic de SIBO, pero no milloren els síntomes en el tractament d’est últim.

Per lo tant, en este cas, com en la majoria de casos, un bon mege ha d’estar per damunt de comentaris de youtubers, rets socials, blogs, etc. I, com sempre, els meges hem de deixar que els pacients nos expliquen els síntomes per a intentar ajudar-los de la millor manera possible. Per la seua banda, els pacients s’han de comprometre a complir la part que els pertoca del procés per a millorar els síntomes, com ara dur una dieta equilibrada, fer deport, no tindre greix abdominal o controlar l’estrés en meditació, un sicòlec o yoga…

Colp de calor: qué és i cóm podem evitar-lo

Publicat el per
Colp de calor: qué és i cóm evitar-lo

Per Mª Ángeles Viñas Gimeno

El colp de calor és una emergència mèdica definida com un increment de la temperatura corporal central per damunt dels 40ºC, que provoca alteracions en el sistema nerviós central, com ara deliris, convulsions, alteracions del comportament o inclús pot aplegar a produir un estat comatós. Si esta patologia no se diagnostica a temps o be no es tracta de forma correcta, presenta una mortalitat elevada. Un retart de dos hores aproximadament en l’emissió del diagnòstic pot ocasionar un aument de la taxa de mortalitat al 70%. En canvi, si es diagnostica a temps, la mortalitat és mínima. Aixina puix, la prevenció i el correcte tractament són fonamentals per a incrementar la supervivència en aquelles persones que sofrixen este estat patològic, sobretot en estiu.

No s’ha de confondre el colp de calor en l’agotament per calor, ya que molta gent es pensa que és lo mateix. L’agotament per calor és el síndrome més freqüent que es patix a conseqüència de l’hipertèrmia ambiental que causa pèrdua d’aigua i sal en l’organisme. Quan estem somesos a altes temperatures, podem sentir debilitat, cefalea, confusió i suor abundant, encara que la temperatura corporal siga menor de 38ºC.

El colp de calor es pot expressar de dos maneres: la nomenada forma clàssica i la que es produïx en relació en l’eixercici físic.

La forma clàssica la patixen fonamentalment els ancians o els malalts, ya que tenen dificultat per a respondre a situacions de calor ambiental elevades (com les onades de calor), puix tenen manco capacitat de suar, aixina com una menor resposta del sistema cardiovascular ad estes temperatures ambientals elevades.

Per la seua banda, el colp de calor relacionat en l’eixercici el patixen aquelles persones que realisen eixercici físic baix temperatures elevades.

Colp de calor
Colp de calor

¿Cóm es pot previndre?

A continuació s’exponen unes recomanacions per a evitar el colp de calor.

  • És imprescindible beure molta aigua o begudes isotòniques, aixina com evitar ingerir menjars de difícil digestió.
  • No s’han de consumir begudes alcohòliques en les hores centrals del dia, puix la temperatura ambiental és la més elevada en eixe periodo de temps.
  • Els chiquets menors de 5 anys i els ancians no deuen expondre’s al sol.
  • S’ha d’evitar l’exposició al sol des de les dotze del migdia fins a les cinc de de la vesprada. Ademés, ad estes hores, s’ha d’intentar estar en llocs refrigerats, a on la temperatura ambiental estiga a 25-26ºC com a màxim i no realisar eixercici físic intens.
  • Convé protegir-se el cap en un capell o gorra, els ulls en ulleres de sol i la pell en roba transpirable.

Si es reconeix que una persona està patint un colp de calor, lo primer que es deu fer és solicitar ajuda mèdica be tocant al 112 o be portant al malalt a un centre hospitalari. Ademés, també s’ha d’intentar fer de manera precoç les següents actuacions:

  • Es deu ubicar a la persona afectada en un lloc fresc.
  • Es recomana retirar-li roba per a que li vaja minvant la temperatura corporal i aplicar-li compreses fredes al front, al bascoll o als braços.
  • S’ha d’oferir aigua a glopets a la persona afectada a soles si manté el nivell de consciència.

Totes estes accions han d’anar acompanyades, com ya s’ha dit adés, del trasllat de la persona afectada a un centre hospitalari lo més ràpit possible. El colp de calor és una emergència mèdica i és vital reconéixer-la i actuar correctament perque només aixina aumenta la supervivència.

Tots tenim dret a fruir de l’estiu, per supost, pero és molt important tindre en conte determinades recomanacions per a que les temperatures elevades de l’época estival no nos perjudiquen.

Recomanacions dietètiques sobre el refluix gastroesofàsic

Publicat el per
Recomanacions dietètiques sobre el refluix gastroesofàsic

Per El mege del fege

El refluix gastroesofàgic és una de les patologies més freqüents de la medicina en general i de l’aparat digestiu en particular. Entre un 10 i un 20% de la població valenciana la presenta a lo manco una volta a la semana.

Consistix en el pas del contengut gàstric a l’esòfec, sense nàusees, vòmits ni eructes. El presenten en major o menor mida tots els individus. Se considera una patologia quan hi han complicacions o alteracions de la calitat de vida.

En el present artícul donem algunes recomanacions que poden millorar els síntomes, pero és molt important indicar que si els síntomes són molt freqüents, nous o hi ha dolor a l’engolir, dificultat per a engolir, pèrdua de pes, etc., lo millor és consultar-ho al mege, que l’orientarà en els passos a seguir. Estos serien síntomes d’alarma.

Recomanacions

  • Elevar el capçal del llit 10-15 cm, pero no els coixins, perque només flexionaríem el coll.
  • Perdre pes si hi ha sobrepés.
  • L’excés de greix abdominal aumentaria la pressió abdominal, que provocaria el pas del contengut gàstric a esófec.
  • No gitar-se només menjar, i no prendre menjar ans de gitar-se.
  • Se recomana un sopar llauger, 2-3 hores ans de gitar-se.
  • També substituir gitar-se al migdia per estar assentat, en un àngul de 30-45º.
  • Millor fer unes quantes menjades llaugeres diàries que dos o tres que siguen abundats. També s’ha de saber que menjar a pressa favorix el refluix.
  • No fumar ni beure alcohol, perque estes dos substàncies empijoren el refluix.
  • Evitar roba ajustada com, per eixemple, el cinturó o les faixes.
  • Hi han aliments que empijoren el refluix, pero no totes les persones tenen la mateixa sensibilitat ad estos aliments, per lo qual, s’ha d’adaptar la dieta a cada persona. Estos aliments són: greixos, fregits, salses, café, té, chocolate, menta, all, ceba, fruits secs, begudes en gas, tomata, picants i saladures. En general, qualsevol menjada abundant té més provabilitats de provocar refluix.
  • També cal dir que hi han prou fàrmacs que disminuïxen la pressió de l’esfínter esofàgic inferior i poden empijorar els síntomes, com ara les benzodiazepines (relaixants per ansietat o insomni), antagonistes del calci (usats per hipertensió arterial), nitrats (usats per infarts del cor o angina de pit).
  • És normal que durant l’embaràs aumenten els síntomes de refluix gastroesofàgic o aparega per primera volta. Els mecanismes serien la disminució de la pressió de l’esfínter inferior esofàgic per la progesterona i l’aument de la pressió abdominal pel feto.
  • La presència d’hèrnia hiatal (quan la part superior de l’estómec puja i sobreïx per damunt del diafragma dins del tórax; vegen dibuix 1) pot favorir la presència del refluix. No obstant, no totes les persones en hèrnia hiatal presenten refluix ni totes les que tenen refluix tenen hèrnia.

Cert és també que, a pesar de seguir estes recomanacions, a voltes continuen produint-se els episodis de refluix, presentant pirosis (cremor) o regurgitacions (reglots). En este cas, els inhibidors de la bomba de protons (en el seu principal representant, l’omeprazol), són la millor solució. Estos fàrmacs, bloquegen esta bomba, que produïx la secreció d’àcit a l’estómec. Són l’omeprazol, pantoprazol, lansoprazol, esomeprazol i rabeprazol. També s’han usat inhibidors anti-H2, com la famotidina, o els antiàcits, pero són manco efectius. Els anti-H2 també bloquegen la secreció d’àcit, i els antiàcits, com l’Almax, etc., contrarresten l’àcit puix es tracta d’una base. En el cas d’usar fàrmacs, se requerix el control del mege.

Reanimació cardiopulmonar bàsica

Publicat el per
Reanimació cardiopulmonar bàsica

Per Mª Ángeles Viñas Gimeno

La reanimació cardiopulmonar és un conjunt de maniobres i tècniques destinades a restablir el cicle cardíac en patir, una persona, una parada cardiorrespiratòria. En Espanya, s’estima que, anualment, se produïxen 52.300 parades cardíaques; és dir, una mija de 128 diàries.

Es definix com a parada cardíaca aquella situació en la que el cor cessa de glatir de forma súbita. La sanc deixa de fluir cap al cervell i atres òrguens vitals, per lo que les conseqüències d’esta situació són altament letals si no s’actua de manera ràpida. Es tracta d’una emergència mèdica. Qualsevol persona pot ajudar a disminuir la letalitat d’esta patologia si sap actuar correctament de forma primerenca. El coneiximent de les maniobres resucitadores inicials i l’escomençament d’estes de manera immediata a l’identificació han demostrat aumentar considerablement la supervivència.

Els motius pels quals se pot patir una parada cardiorrespiratòria són múltiples, pero la causa més provable és que siga per un infart miocàrdic.

Lo primer que hem de fer quan una persona ha patit una pèrdua de coneiximent és comprovar si respon a estímuls o respira. Si esta pregunta resulta afirmativa, devem colocar a la persona en posició lateral de seguritat fins que aplegue l’ajuda mèdica, tal com indica l’image de baix.

Persona en posició lateral de seguritat
Persona en posició lateral de seguritat

Si la persona no respon a estímuls o no respira, devem iniciar la reanimació cardiopulmonar bàsica. Prèviament a la realisació de les compressions, hem de tocar al servici d’emergències 112 per a comunicar-li el cas i fer-li saber que nos disponem a mamprendre una reanimació cardiopulmonar, aixina com la nostra localisació. 

Colocarem a la persona en la posició de decúbit supí i, a nivell de la llínea intermamilar, colocarem el taló d’una mà i posarem damunt l’atra mà, enllaçant els dits de les dos mans entre sí, tal com mostra l’image. Realisarem 30 compressions a un ritme de 100-120 glatits per minut. Una volta fetes les 30 compressions, durem a terme dos ventilacions en la maniobra “boca a boca”. En una mà taparem les coanes nassals i en l’atra baixarem el mentó per a mantindre oberta la via aérea. Posteriorment a les dos ventilacions, mamprendrem de nou les compressions fins que aplegue l’ajuda mèdica.

Reanimació cardiopulmonar: compressions i "boca a boca"
Reanimació cardiopulmonar: compressions i “boca a boca”

Per tant, farem cicles continuats  “30-2” (30 compressions, 2 insuflacions).

És molt important que, al mateix temps que escomencem a realisar la reanimació cardiopulmonar, localisem un desfibrilador extern semiautomàtic (DESA). Es tracta d’un desfibrilador que analisa de manera autònoma el ritme i emet una descàrrega si la parada cardíaca està produïda per una arrítmia desfibrilable. Es deuen seguir les indicacions mostrades en el dispositiu per aplicar-lo de forma correcta. L’explicació de l’utilisació d’est aparat es tractarà en un pròxim artícul.