Warning: Trying to access array offset on value of type bool in /var/www/vhosts/loratpenat.org/public_html/wp-content/themes/responsive-mobile/includes/functions-extentions.php on line 35

Les vacunes i la salut pública

Les vacunes i la salut pública

Per Mª Ángeles Viñas Gimeno

La paraula vacuna prové del llatí vacca referint-se aixina al descobriment de la primera vacuna per part del mege anglés Edward Jenner, que inculà residus de la pigota vacuna als humans per a previndre la pigota.

En els anteriors bolletins relacionats en la salut que ya han segut publicats s’ha comentat l’importància de les vacunes. I no ha segut precisament per a donar una simple opinió,sino perque, realment, l’evidència científica en numerosos estudis ha demostrat que la vacunació és una part molt important de la salut pública, o lo que és lomateix, la salut de tots el ciutadans que viuen en una determinada ciutat, país o continent, una qüestió comuna.

El passat dia 27 de giner de 2026, el Comité Regional Europeu de Verificació per a la Eliminació de la Pallola i la Rubeola comunicà al Ministeri de Sanitat espanyol que el virus de la pallola circula pel territori. Distints experts de la OMS han comprovat que els casos de pallola han aumentat significativament encara que hi ha marge de control. Este simple, pero greu fet, és un clar retrocés en la salut pública. L’orige d’estos casos no pareix endèmic; és dir, no provenen de dins del nostre Estat. Ara be, si la població espanyola no està correctament vacunada és un caldo de cultiu perfecte per a que qualsevol malaltia infecciosa torne a estar present en la població.

La pallola és una malaltia greu que pot produir neumonies, diarrea, encefalitis ceguera i pot ser mortal en chiquets molt chicotets. Inicialment, es manifesta a través d’un exantema (taques roges) en la cara, pit, esquena fins a arribar a les extremitats junt en febra i rinorrea. No hi ha un tractament específic per lo que els fàrmacs prescrits tenen l’objectiu únicament de paliar el síntomes.

En l’actualitat, la vacuna front a la pallola va inclosa en la nomenada triple vírica, que reunix la protecció contra la pallola en atres dos malalties: rubeola i parotiditis. Per desgràcia, s’ha objectivat un descens de les taxes de vacunació dels chiquets chicotets en els últims anys i este tema podria tractar- se en un bolletí sancer, puix les causes podrien ser molt diverses. No obstant, des d’este mig i tenint en conte la notícia que s´acaba de publicar, se vol fer una menció especial a l’importància d’un acte tan senzill com és una vacunació. En esta ocasió, és la pallola, pero existixen moltes més malalties contagioses que poden manifestar-se de nou en la nostra societat si les taxes de vacunació són incorrectes. Estes malalties poden ser superades per pacients immunocompetents,pero aquells pacients que no ho són, poden tindre problemes realment molt greus, inclús poden aplegar a faltar a resultes de patir estes malalties.No cal dir que cada u és lliure de decidir sobre la seua pròpia salut, pero si hi ha qualsevol dubte al respecte, els meges sempre estarem disposts a aclarir-lo. S’ha de prendre decisions referents a la pròpia salut i la comunitària tenint una font d’informació clara i veraç sense cap tipo d’interés, més que cuidar la salut de la població.

 

¿Per qué tinc pòlips en el còlon?

¿Per qué tinc pòlips en el còlon?

Per El mege del fege

¿QUÉ ÉS UN PÒLIP DE CÒLON?

Pòlip és qualsevol tumor o creiximent que es proyecta a partir de la mucosa, en este cas del còlon. És dir, com una protuberància o una barruga, en l’interior del còlon. També hi han pòlips en fosses nassals, cordes vocals, estómec o unes atres mucoses.

Els pòlips del còlon poden ser no neoplàsics, és dir, que no es fan roïns, com els hiperplàsics o els inflamatoris, que casi mai requerixen control; i pòlips neoplàsics, que són els adenomes, lesions premalignes, en capacitat per a transformar-se en càncer de còlon, i el risc de transformació dels quals depén del tamany i tipo d’adenoma.

¿QUINS SÍNTOMES PODEN DONAR?

Els pòlips de còlon donen pocs síntomes. La majoria es  detecten per analítiques de la femta o en colonoscòpies per uns atres motius.

Si són grans poden ulcerar-se i sagnar, originant un sagnat per l’ano (rectorràgia) o anèmia per falta de ferro, per chicotetes pèrdues de sanc, no visibles, que es detecten en la prova de sanc oculta en la femta.

És molt estrany, pero pot passar, si són molt grans, que obstruïxquen el còlon.

La major preocupació dels pòlips és que tinguen una degeneració maligna; és dir, que es tornen càncer. És conegut des de fa anys que la majoria dels càncers de còlon s’originen en un pòlip, encara que afortunadament només un 5% dels pòlips neoplàsics se transformen en càncer.

Un pòlip adenomatós tarda uns 2-3 anys en fer-se major d’1 cm i uns 7-10 anys en convertir-se en càncer invasiu.

Tipos de pòlips de colon
Tipos de pòlips de colon

¿CÓM SE DIAGNOSTIQUEN ELS PÒLIPS DE CÒLON?

El millor método per a diagnosticar els pòlips de còlon és la colonoscòpia.

També es poden vore si són grans en un estudi radiològic en bari (enema opac) o en un TAC o resonància en contrast.

En la colonoscòpia es visualisen directament els pòlips, se poden prendre biòpsies per fer un diagnòstic al microscopi (histologia) i moltes voltes se poden tractar, tallant-los i eliminant-los totalment, en lo que es coneix com a polipectomia.

¿QUIN ÉS EL TRACTAMENT DELS PÒLIPS?

El tractament dels pòlips és la seua retirada, la seua resecció completa per evitar el seu creiximent i degeneració maligna a càncer. La majoria de les voltes se fa per mig d’una colonoscòpia.

A voltes no poden resecar-se perque són molts, són grans o és impossible tècnicament, i s’ha de recórrer a una intervenció quirúrgica.

Eliminació de pòlip de colon: polipectomia
Eliminació de pòlip de colon: polipectomia

¿CÓM PUC EVITAR TINDRE PÒLIPS DE CÒLON?

Hi han uns quants factors de risc per a que apareguen pòlips de còlon.

Alguns són inevitables, com la càrrega genètica. Pero uns atres podem modificar-los, i ademés ajuden a millorar moltes atres malalties.

  • Edat: el risc aumenta a partir dels 45-50 anys.
  • Antecedents familiars: tindre familiars de primer grau (pares, germans) en pòlips de còlon o càncer de còlon aumenta el risc de tindre’n.Malalties del còlon: la colitis ulcerosa i la malaltia de Crohn de còlon, aumenten el risc de tindre pòlips de còlon.
  • Dieta i estil de vida:
    • Tabac i alcohol s’associen a més risc.
    • Dieta: el consum elevat de carn roja o processada, i el baix consum de fibra aumenten el risc.
    • Pes: l’obesitat i el sedentarisme aumenten la provabilitat  d’aparició de pòlips.
    • Diabetis: tindre diabetis mellitus tipo 2 aumenta el risc en un 50%.
    • Raça: l’ètnia afroamericana presenta més risc de tindre’n.

RECOMANACIONS PER A PREVINDRE ELS PÒLIPS DE CÒLON

  • Fer-se les proves de detecció de sanc en la femta a partir dels 50 anys.
    • Actualment, la Conselleria de Sanitat de la Comunitat Valenciana els fa esta prova a totes les persones entre 50 i 69 anys.
  • Mantindre una dieta rica en fibra (fruita i verdures) i baixa en carns roges.
  • No fumar i beure poc d’alcohol.
  • Fer eixercici físic regularment i mantindre un pes saludable.

 

La neumonia

La neumonia

Per Mª Ángeles Viñas Gimeno

La neumonia (paraula que prové del grec antic, pneumonia, ‘malaltia del pulmó’) forma part del conjunt de patologies més prevalents en l’hivern.

La nemonia és una malaltia infecciosa de l’aparat respiratori que afecta principalment als pulmons, en concret als alveols. Els alveols són unes estructures en forma de sac que estan dins dels pulmons i és el lloc a on se realisa l’intercanvi d’oxigen i diòxit de carbono. En la neumonia, els alveols s’inflamen i s´òmplin de material purulent, interferint aixina en l’intercanvi de gasos. Tot este fet fa que la respiració del pacient siga dificultosa, i pot provocar, inlcús, la reducció de l’oxigen de la sanc. Esta malaltia pot produir la mort, sobretot en aquelles persones vulnerables, com són els ancians o immunodeprimits.

La neumonia bacteriana és una dels tipos de neumonia més freqüent, produïda per la bactèriaStreptococcus pneumoniae. També poden produir esta malaltia atres bactèries com ara el Haemophilus influenzae o el Stahylococcus aureus.

No solament les bactèries poden produir una neumonia. Uns atres gérmens,com ara els virus, també l’originen, cas en que la malaltia passa a dir-se neumonia vírica. Els virus que provablement més coneixem tots és la covid —causant de la pandèmia de l’any 2020— i el virus de la grip —virus influenza.També existix la neumonia fúngica, pero és manco freqüent ya que es dona en persones en certa immunosupressió.

Els síntomes poden variar segons l’edat del pacient i del microorganisme que la produïxca, pero generalment són:

  • Febra elevada.
  • Tos en expectoració groga o verdosa, inclús a vegades recialles hemàtiques.
  • Confusió mental.
  • Dificultat per a respirar.
  • Malestar general.

El diagnòstic d’una neumonia és clínic —reconeiximent dels síntomes— i radiològic. Per mig d’una radiografia de tórax se pot confirmar l’existència d’eixa ocupació d’alveols de la que parlàvem adés. No obstant açò, en situacions greus, s’utilisen proves més alvançades.

El tractament se basa fonamentalment en l´administració d’antibiòtic o be antivirals específics. L’hidratació adequada i l’oxigenoteràpia també formen part del tractament, est últim no en tots els casos, puix no totes les neumonies requerixen un ingrés hospitalari. Els casos més lleus se poden tractar en el domicili junt en un control mèdic periòdic.

A lo llarc de tots els temes de salut tractats en este bolletí insistim sempre en la prevenció. Moltes malalties se poden previndre i esta és una d’elles. La vacunació és una mida de prevenció fonamental, no solament per al mateix pacient si no per al restant de la població; més pronte podríem dir que és una mida a favor de la salut pública. La vacunació front a la grip o el neumococ estan especialment recomanades en chiquets molt chicotets, en adults en patologies cròniques i en pacients en immunosupressió.

Una atra mida de prevenció fonamental és la llavada freqüent de les mans. La correcta llavada de les mans interferix en la transmissió dels gérmens d’unes persones a unes atres, parant aixina la propagació dels virus o bactèries que poden produir esta malaltia. En conclusió, la neumonia és una malaltia molt freqüent i potencialment greu. Pot ser també en molts casos lleu, i tractar-se en el domicili junt en el control mèdic, pero també pot complicar-se, fonamentalment en pacients ancians i immunodeprimits. La prevenció és clau, com en moltes atres patologies, perque parar la cadena de transmissió dels gérmens provocarà que les persones no s’infecten i no patixquen esta patologia. 

¿Per qué no puc menjar pa ni beure cervesa?

¿Per qué no puc menjar pa ni beure cervesa?

Per El mege del fege

La malaltia celíaca és una malaltia inflamatòria multisistèmica d’orige autoimmune que afecta a la mucosa (capa més interna) del budell prim, en pacients genèticament susceptibles i que tenen com a desencadenant l’ingesta de gluten.

El síntomes són molt variats.

¿Qué vol dir que és multisistèmica?

Vol dir que poden afectar-se atres sistemes del cos i no a soles l’aparat digestiu. Açò justifica l’aparició dels síntomes intestinals (gasos, diarrea, dolor abdominal, etc.) i extraintestinals (dermatitis herpetiforme, artritis, cefalea, etc.).

¿Qué significa autoimmune?

Significa que el desenroll  de la malaltia se deu a un erro del sistema immunitari. Darrere de l’ingesta de gluten, el sistema immunitari ataca i danya la mucosa intestinal, destruint vellositats intestinals, lo que impedix la correcta absorció de nutrients.

¿En quí es pot donar?

La malaltia es presenta tant en chiquets (lo més típic) com en adults.

És de 2 a 3 voltes més comú que es done en dònes que en hòmens.

És més prevalent en països europeus i la prevalència aumenta fins al 4,5% en població d’alt risc, com, per eixemple, familiars de primer grau de pacients celíacs. Els bessons i germans de pacients celíacs són els que tenen major risc.

¿Quins són els síntomes?

Hi han molts síntomes.

Des de casos greus, en diarrea, desnutrició, edemes i cansanci; fins a casos sense síntomes.

SÍNTOMES POSSIBLES (se’n poden tindre uns quants, u o cap).

  • Dispèpsia: dolor abdominal i distensió abdominal.
  • Diarrea.
  • Estrenyiment.
  • Anèmia.
  • Fatiga, cansanci.
  • Elevació de transaminases (enzimes del fege).
  • Infertilitat.
  • Alteracions neurològiques: cefalea, neuropatia perifèrica, atàxia.
  • Osteoporosis.
  • Talla baixa en chiquets.
  • Defectes en esmalt dental.
  • Dermatitis herpetiforme.

¿Cóm se diagnostica?

Lo més fàcil és la regla 4 de 5. És dir, s’han de complir 4 criteris dels 5 següents:

  • Algun síntoma (val qualsevol).
  • Anticossos antitransglutaminasa positius.
  • Estudi genètic positiu: presència de HLA DQ2 o DQ8 positius.
  • Biòpsia de budell prim en afectació al microscopi (se prenen biòpsies en una gastroscòpia).
  • Milloria dels síntomes en retirar el gluten.

¿Cóm se tracta la celiaquia?

La base fonamental del tractament és la dieta sense gluten.

S’ha d’evitar el blat, l’ordi (“civada”) i el centeno.

Encara que l’avena no està relacionada en estos cereals, s’han descrit casos de sensibilitat creuada en pacients altament sensibles. Ademés en la producció dels aliments en avena, sol haver contacte creuat en cereals rics en gluten.

Aixina, s’aconsella una dieta sense avena el primer any, i una volta el pacient està asintomàtic i l’analítica és normal, reintroduir-la en cantitats moderades, comprovant que l’avena és pura, no contaminada.

La recuperació del budell és lenta. Si es torna a biopsiar el budell, hi ha una recuperació del 34% dels casos als 2 anys, 66% als 5 anys i 90% als 9 anys despuix de l’inici de la dieta sense gluten.

La dieta sense gluten no és fàcil de seguir. Molts pacients no seguixen la dieta estrictament, per haver d’evitar aliments en traces de gluten, pel major cost dels aliments i per ser poc apetible.

¿Quins aliments contenen gluten?

Com ya s’ha nomenat són els cereals que contenen blat, l’ordi i el centeno. També els seus híbrits: espelta, kamut, triticale.

Se troben en pans, pastes, pizzes, galletes, pasticeria i cervesa. També en productes processats com salses, embotits, fideus, sopes o cereals per a desdejunis.

És fonamental revisar etiquetes i només prendre aliments certificats com a “sense gluten”, per evitar contaminació creuada, especialment en l’avena.

ATENCIÓ, PODEN CONTINDRE GLUTEN

  • Productes empanats o reboçats.
  • Productes processats: companages, chocolates, llepolies, gelats.

CEREALS SENSE GLUTEN

  • Dacsa.
  • Arròs.
  • Quinoa.
  • Mill.
  • Amarant.
  • Blat sarraí.

Blat
Blat
Pa
Pa

L’anafilàxia

L'anafilàxia

Per Mª Ángeles Viñas Gimeno

Lanafilàxia és una reacció alèrgica dinstauració ràpida i molt greu que pot causar la mort si una persona no acodix immediatament a un Servici d´Urgències.

Aixina com una reacció alèrgica causa picor, lesions en la pell o estarnuts, l’anafilàxia implica una resposta general i molt greu en el nostre organisme.

Lhistamina lliberada de forma abundant, generalisada i ràpida (en pocs minuts) produïx afectació en molts òrguens arribant a produir el nomenat xoc anafilàctic.

La forma en que es manifesta una anafilàxia pot patir variacions entre persones. No obstant, en la majoria de casos produïx afectació de la pell, dificultat respiratòria, alteracions en el sistema cardiovascular i digestiu.

Els síntomes més comuns són els següents:

  • Urticària generalisada.
  • Picor.
  • Dificultat respiratòria per broncoespasme o laringoespasme (sentint una forta opressió en el coll).
  • Palpitacions.
  • Marejos.
  • Hipotensió (la persona en este cas tindrà un xoc anafilàctic).
  • Oix.
  • Vòmits.
  • Dolor abdominal.

Respecte al diagnòstic, conéixer quin alergen ha pogut produir l’anafilàxia es deixa per a una segona part. Lo més important és traure al pacient del xoc anafilàtic en que es troba o be, si encara no està en la dita situació, revertir els síntomes lo més ràpidament que siga possible per a que no progressen.

Se recomana que, si qualsevol persona nota els síntomes anteriorment mencionats, acodixca a un Servici d´Urgències per a ser valorat per un mege i iniciar el tractament lo més pronte possible.

Els alergens que poden causar esta malaltia són molt variats. Els més comuns són aliments entre els que destaquen els fruits secs, peix, marisc, llet, ou i alguns tipos de fruites. També actuen com a alergens insectes com les avespes o les abelles, antibiòtics i antiinflamatoris. L’eixercici físic o l’alcohol també pot aumentar la provavilitat de patir una reacció alèrgica greu.

En esta malaltia la prevenció pot salvar clarament vides. Les persones que han patit alguna vegada una reacció alèrgica greu o anafilàxia deuen ser educades de cara a conseguir dos coses: evitar l’alergen que ha provocat la dita reacció  i portar sempre uns fàrmacs per si presentara la malaltia, revertir els síntomes tan pronte com es puga. Entre estos fàrmacs, el més important de tots és un bolígraf d’adrenalina intramuscular. Se diu aixina perque té forma de bolígraf i en un mecanisme molt senzill el pacient se’l puncha quan nota els primers síntomes.

¿Per qué l’adrenalina?

  • Reduïx l’edema de laringe i atres òrguens.
  • Produïx broncodilatació facilitant la correcta respiració.
  • Aumenta la pressió arterial i revertix l’hipotensió.
  • Disminuïx la lliberació d’histamina i unes atres sustàncies productores dels síntomes.
  • Frena la progressió de la reacció alèrgica.

L’anafilàxia és una malaltia molt important i greu; és de vital importància que tota la societat comprenga que si es presenta qualsevol síntoma comentat, acodixca d´inmediat a un Servici d´Urgències o be tocar al 112 per a demanar ajuda mèdica urgent. Reconéixer els alergens potencialment productors d’esta malaltia és també crucial, pero és molt més instaurar el tractament ràpit. L’anafilàxia forma part d’un conjunt de patologies tempodependents. Açò vol dir que qualsevol segon de tardança en pendre una decisió interferirà en la supervivència del pacient. 

¿Per qué tinc nervis en l’estòmec?

¿Per qué tinc nervis en l'estòmec?

Per El mege del fege

Dispèpsia vol dir etimològicament ‘mala digestió o indigestió’.

Es tracta del conjunt de síntomes que els pacients situen en la part alta de l’abdomen (zona de l’estómec, coloquialment, o epigastri, mèdicament).

Estos síntomes inclouen dolor abdominal, cremor, distensió o oix i vòmits.

La dispèpsia funcional és quan no trobem una causa orgànica (de cap orgue), cap malaltia que puga explicar estos síntomes.

N’hi ha de dos tipos:

  • Dispèpsia funcional ulcerosa, que recorda una úlcera d’estómec: sol millorar en el menjar, i empijora 30-60 minuts en acabant de menjar.
  • Dispèpsia funcional, com ara la dismotilitat o la no ulcerosa, que són sobretot síntomes per mals moviments gàstrics: distensió abdominal, sacietat precoç, digestions pesades… tot en acabant de menjar.

¿QUINES SÓN LES CAUSES?

La causa és desconeguda en la majoria de pacients, o més pronte és una suma de causes o factors.

Menjar massa o aliments greixosos solen provocar els síntomes. També són perjudicials l’aspirina i els antiinflamatoris, l’alcohol, infeccions en l’estómec. Influïxen l’estrés, l’ansietat i la depressió.

Quan parlem d’una alteració funcional, volem dir que l’estómec no se relaixa en resposta al menjar, produint-se també alteracions en les contraccions i el buidament gàstric.

També influïx la hipersensibilitat visceral, és dir: una major percepció de la distensibilitat de l’estómec en resposta als aliments.

És un diagnòstic molt freqüent, afecta a entre un 11 i un 14% de la població general valenciana.

És una malaltia benigna. Lo que vol dir que no és perillosa ni greu. Pero sí que pot ser molt molesta i que afecte a la calitat de vida. No sempre respon adequadament als tractaments actualment disponibles.

No hi han tractaments milacre. No devem seguir dietes molt estrictes, pero sí cuidar-nos. Ara donarem alguns consells…

COSES QUE PUC FER PER A CUIDAR DISPÈPSIA FUNCIONAL

  • Mastegue i menge lentament.
  • Fraccione la dieta en chicotets volums: desdejuni, almorzar, dinar, berenar i sopar.
  • Perdre pes si té sobrepés. Ajudarà a reduir la pressió dins de l’abdomen i millorarà la relaixació de l’estómec.
  • No fumar.
  • No beure alcohol.
  • Reduir el consum d’aliments greixosos.
  • No prendre antiinflamatoris ni aspirina.
  • Fer activitats que me donen plaer:
    • Deport, cine, teatre, quedar en amics, caminar, viajar…
    •  Assistir a classes de Lo Rat Penat.
  • No obsessionar-se en els síntomes.
  • Fer DEPORT a diari.
Deport
Deport

RECOMANACIONS NUTRICIONALS

Aliments aconsellats:

  • Cuinar senzill: plancha, grill, forn o bollir.
  • Pasta, arròs, creïlles i pa blanc.
  • Verdures bollides i sense pell.
  • Fruites bollides, en compota i en conserva.
  • Carns magres, peixos i clara d’ou.
  • Formages i làcteus desnatats.
  • Aigua i begudes sense cafeïna.

Aliments a menjar en moderació:

  • Verdures crues o flatulentes: cigrons, pésols, faves…
  • All, ceba, tomaca (especialment fregida), colombro i pimentó.
  • Productes integrals o molt rics en fibra.
  • Fruites en pell, verdes o poc madures.
  • Llet sancera, nata i manteca.
  • Embotits.
  • Formages fermentats i molt curats.
  • Chocolate i pasticeria.
  • Sucs de raïm i cítrics.
  • Begudes en gas.

Aliments a evitar:

  • Aliments molt gelats o molt calents.
  • Pebre, pebre roig, mostaça.
  • Alcohol.
  • Café i tés en teïna. Sí que se poden prendre unes atres infusions. 
Menjars recomanables
Menjars recomanables

Qué és l’esclerosis múltiple i cóm afecta als que la patixen

Qué és l'esclerosis múltiple i cóm afecta als que la patixen

Per Mª Ángeles Viñas Gimeno

Lesclerosis múltiple és una malaltia autoimmune en la que el propi sistema immunitari actua contra la mielina, una substància que recobrix  i protegix les fibres nervioses. Este “atac” del sistema immunitari dificulta la comunicació entre les neurones provocant molts síntomes. El neuròlec Jean Martin Charcot descobrí esta malaltia perque veu que el cervell i la mèdula espinal d’estos pacientes presentaven plaques secundàries a la desmielinisació.

La mielina aumenta la velocitat de la conducció nerviosa, assegura una senyal dirigida, millora l’eficiència metabòlica del sistema nerviós, protegix  i facilitat la regeneració nerviosa quan hi ha una lesió.

El cansanci intens per la debilitat muscular, la pèrdua de la coordinació i l’equilibri, problemes de visió (visió borrosa o doble) són síntomes comuns. També pot aparéixer dificultat per a poder caminar en normalitat. És una malaltia crònica pero en una salvetat: és variable. Açò significa que hi ha periodos de més síntomes (els nomenats brots) i periodos de remissió.

Els brots no són com a tal urgències vitals, pero sí requerixen una actuació mèdica urgent ya que poden produir conseqüències greus com infeccions urinàries o respiratòries aixina com trombosis.

Alguns eixemples de síntomes greus són:

  • Pèrdua de visió (neuritis òptica severa).
  • Paràlisis d’una o més extremitats.
  • Alteracions de l’equilibri o la marcha.
  • Dificultat respiratòria o per a la deglució.
  • Incontinència urinària o absència de micció espontànea.

Els corticoides o les immunoglobulines és el tractament d’elecció per ad estes urgències.

El diagnòstic sol donar-se en adults jóvens, normalment entre els vint i quaranta anys i sol afectar més a dònes que a hòmens. A poc a poc, la ciència mèdica ha pogut descobrir nous fàrmacs per a modular la resposta del sistema immunitari i evitar tindre brots de forma repetida, millorant aixina la calitat de vida dels pacientes. Per supost, l’ajuda sicològica i la fisioteràpia són fonamentals, com en qualsevol patologia neurològica.

La paraula esclerosis pot confondre l’esclerosis múltiple respecte la ELA (esclerosis lateral amiotròfica) i per descontat que no són la mateixa malaltia. La diferència fonamental és que la ELA és neurodegenerativa i l’esclerosis múltiple és autoimmune.

En l’esclerosis múltiple la comunicació entre les neurones està interrompuda i en la ELA, les neurones moren de forma irreversible, produint paràlisis progressiva cada vegada més incapacitant.

Els síntomes ya hem vist que són diferents. Si la semana passada parlàvem que la ELA produïa una debilitat muscular progressiva de forma més o manco ràpida i greu, l’esclerosis múltiple produïx problemes de visió, falta de sensibilitat, equilibri o concentració, sent estos síntomes d’evolució llarga i variable.

La divulgació i el coneiximent d’estes malalties neurològiques és molt important. Una societat formada i informada ajuda a que els diagnòstics puguen arribar més pronte perque la consulta al mege se realisa abans. L’esfera social també és molt important. Encara que la ELA siga una malaltia més greu, les malalties com l’esclerosis múltiple interferix en les activitats bàsiques de la vida diària. Per ad ells, dur una vida completament normal supon tindre uns recursos econòmics importants per a fer front a una calitat de vida. Per este motiu, les ajudes econòmiques per part de les administracions deurien ser part del tractament. L’esclerosis múltiple tampoc té cura, pero els tractaments immunomoduladors del propi sistema immunitari han fet alvançar les teràpies front ad esta malaltia, millorant la clínica que patixen els pacients i disminuint els brots que són els que, finalment, condicionen la vida dels pacients.

Beneficis de fumar: cap

Beneficis de fumar: cap

Per El mege del fege

Fumar ha segut i és un acte quotidià en tot el món, des de que s’introduí per mig de mariners que el portaren d’Amèrica. Ha segut vist com un símbol de bellea, estil i glamur. Pero són centenars els efectes nocius d’esta planta, que aixina i tot és consumida per un 21% dels valencians.

¿Quins són els beneficis de deixar de fumar?

  • Als 20 minuts, disminuïx el ritme cardíac i baixa la tensió arterial.
  • Despuix de 12 h de l’últim cigarret, el nivell de monòxit de carbono (gas tòxic que se produïx per la combustió d’elements que contenen carbó)  disminuïx fins a valors normals.
  • Al cap d’entre 2 i 12 semanes, millora la circulació sanguínea i aumenta la funció pulmonar.
  • En uns 9 mesos, disminuïx la tos i la dificultat per a respirar.
  • En un any, el risc de cardiopatia coronària (infart de cor o angina de pit) és un 50% menor al d’un fumador.
  • En 5 anys, el risc d’accident cerebrovascular (trombosis o hemorràgia cerebral) correspon al d’un no fumador entre 5 i 15 anys despuix de deixar de fumar.
  • En 10 anys el risc de càncer de pulmó disminuïx fins a ser el 50% del d’un fumador, i disminuïx també el risc de càncer de boca, gola, esòfec, bufa i pàncrees.
  • En 15 anys, el risc de cardiopatia coronària és el d’un no fumador.

MITS I REALITATS SOBRE EL TABAC

Mit: Fumar un cigarret relaixa i allaugera l’estrés.

Realitat: El tabac no té propietats relaixants, ya que és un estimulant. L’aparent sensació de “descans” que se sent al fumar un cigarret se deu a la supressió dels síntomes d’abstinència produïts per la falta de nicotina en el cervell.

Mit: Els cigarrets baixos en nicotina no fan mal, no són cancerígens.

Realitat: Encara que els cigarrets baixos en nicotina i alquitrà no són tan nocius, se solen fumar en major cantitat per a conseguir la mateixa concentració de nicotina en sanc, en lo que s’anulen les seues ventages i els riscs se semblen als dels cigarrets normals.

Mit: El tabac contamina, pero més els coches i les fàbriques. Aixina que si som víctimes de la contaminació ambiental, ¿per qué preocupar-nos?

Realitat: Encara que és cert que la contaminació ambiental existix, i hem de lluitar contra ella, no hem d’oblidar que el tabac està present en una tercera part de tots els càncers diagnosticats, un percentage suficientment important per a tindre en conte els riscs.

Mit: Yo no depenc del tabac. Puc deixar de fumar quan vullga.

Realitat: La dependència del tabac és difícil de tallar i per a deixar de fumar s’ha de prendre molt en sério.

Mit: Quan se deixa de fumar se passa molt malament.

Realitat: És cert que al principi, quan se para de fumar, la dependència a la nicotina provoca malestar, pero se tracta d’una sensació temporal. En canvi, els beneficis són molt evidents i importants; i apareixen als pocs dies d’abandonar el consum.

Mit: Si de deixa de fumar, s’engrossa sempre.

Realitat: Este mit és una excusa en freqüència per a no deixar de fumar. És cert que fumar du un gasto calòric per sí mateixa, i despuix d’abandonar el tabac pot produir-se aument de pes. L’ansietat pel síndrome d’abstinència, la picadeta entre hores i la millora del gust i l’olfat en deixar de fumar contribuïxen a l’aument de pes. Una alimentació adequada i eixercici moderat poden ser d’ajuda. Ademés hi han tècniques sicològiques o farmacològiques que són eficaces per ad este problema.

Mit: Deixar de fumar és casi impossible.

Realitat: Deixar de fumar té dificultats, com qualsevol adicció, pero és possible. Actualment se dispon d’una àmplia gama de tractaments farmacològics i sicològics que ajuden a deixar de fumar.

MALALTIES PROVOCADES PEL TABAC

Malalties pulmonars provocades pel tabac
Malalties pulmonars provocades pel tabac

CÀNCER

El tabac és la causa principal del càncer de pulmó i aumenta significativament el risc de càncer de boca, gola, laringe, esòfec, estómec, bufa, renyó, pàncrees, coll d’úter, colon i recte.

MALALTIES CARDIOVASCULARS

El tabac aumenta el risc d’arteriosclerosis (depòsit de plaques de colesterol en les artèries), coàguls sanguíneus, hipertensió arterial, infarts de cor i accidents  cerebrovasculars (trombosis cerebral i hemorràgia cerebral).

MALALTIES PULMONARS

El tabac és la causa principal de la malaltia pulmonar obstructiva crònica, que inclou enfisema i bronquitis crònica, i empijora l’asma.

PROBLEMES REPRODUCTIUS

Causa infertilitat en hòmens i dònes, i aumenta el risc de complicacions durant l’embaràs com baix pes al nàixer, part prematur i abort espontàneu.

PROBLEMES DENTALS

El tabac provoca mal alé, malalties de les genives, que poden dur a la pèrdua de dents, i aumenta el risc de càncer de boca.

PROBLEMES DE SALUT MENTAL

El tabac s’associa en ansietat i depressió.

UNES ATRES MALALTIES

  • Pèrdua de vista i catarates.
  • Arrugues en la pell.
  • Disminució del sentit del gust i de l’olfat.
  • Mala cicatrisació de ferides.
  • Disfunció erèctil.
  • Debilitat òssea i major risc de fractures en dònes.

La ELA, una malaltia complexa

L'ELA, una malaltia complexa

Per Mª Ángeles Viñas Gimeno

La sigla ELA correspon a la malaltia esclerosis lateral amiotròfica, una malaltia neurodegenerativa que progressa en el temps. Les neurones motores responsables de controlar els moviments voluntaris que estan en el cervell i la mèdula espinal van degenerant i perdent la seua funció fins a provocar debilitat, atrofia i paràlisis.

Els síntomes varien d’una persona a una atra, pero els primers signes de forma majoritària són la debilitat de les extremitats, dificultat per a la deambulació, dificultat per a alçar objectes, inclús dificultat per a parlar.

A mida que alvança la malaltia, els pacients experimenten espasmes musculars, disfàgia (dificultat per a engolir) i dificultat respiratòria perque els músculs de la respiració, finalment, també resuten afectades. Podríem dir que esta malaltia no només és cruel per lo que produïx sino també perque els pacients que la patixen són conscients de la progressió de la malaltia, ya que no se perden les funcions cognitives. En resum, estos pacientes són completament conscients de tot.

La ELA fon descrita pel neuròlec Jean-Martin Charcot en el sigle XIX, l’any 1869. Este neuròlec francés observà debilitat muscular progressiva, atrofia i espasticitat durant els seus estudis. És més freqüent en hòmens i se presenta entre els 40 i 70 anys i no se sap en certea el mecanisme pel qual es produïx. No obstant, alguns estudis han relacionat la malaltia en l’estrés oxidatiu i l’alteració del funcionament de les mitocòndries de les cèlules.

L’evolució de la ELA és molt variable. L’esperança de vida despuix del diagnòstic és de 3 a 5 anys, encara que hi han pacients que poden viure més de dèu anys, sobretot si reben uns cuidaments integrals.

Per al diagnòstic, s’utilisa l’electromiografia (per a evaluar la funció dels músculs), la resonància magnètica i anàlisis genètics junt en la clínica referida pel pacient.

Per desgràcia, esta malaltia no té cura i els tractaments van destinats a paliar els síntomes. La ventilació assistida i l’alimentació per sonda formen part del tractament en els casos més alvançats. Com que és una malaltia tan complexa, el tractament és multidisciplinar: neuròlecs, fisioterapeutes, logopedes, nutricionistes i sicòlecs formen part d’una estructura precisa que aporta als pacients calitat de vida.

El soport emocional és tan vital com el restant del tractament, ya que estos pacients, com ya s’ha dit, són completament conscients de tot lo que els passa. L’impacte emocional que té esta malaltia és molt gran i els cuidaments físics són un autèntic desafiu. Per això, necessiten urgentment ajudes econòmiques i recursos humans que permeten ad estos malalts tindre una vida digna. Estes persones senten i pensen com qualsevol atra i són conscients de tot lo que esta cruel malaltia produïx en ells. A pesar de ser una malaltia que fon descrita fa dos sigles, continua sense existir una cura. La pèrdua progressiva de la funció de les neurones motores se pot frenar pero la malaltia continua alvançant. Tindre una vida digna també és medicina; aixina puix, estos pacients deuen rebre tot el respal social i econòmic possible per a que, a pesar de patir esta cruel malaltia, puguen viure dignament. 

¿Qué és bo per a desdejunar?

¿Qué és bo per a desdejunar?

Per El mege del fege

El desdejuni és un dels menjars més importants del dia. Trenca el dejuni nocturn i aporta energia i els nutrients que el cos necessita per a afrontar tot el matí en vitalitat i concentració.

Molts estudis senyalen que desdejunar-se de manera equilibrada ajuda a millorar el rendiment físic i intelectual, a regular l’apetit durant el restant del dia i a mantindre un pes saludable.

¿QUÉ DEU INCLOURE UN DESDEJUNI EQUILIBRAT I SALUDABLE?

  • Evitar beguda ràpida i aliments processats: galletes, croissants …
  • Incloure cereals integrals: avena, pa integral, muesli sense sucre …
  • Tindre en conte que molts dels cereals de desdejuni per a chiquets tenen molt de sucre i molta sal, lo que els fa poc recomanables.
  • Fruita fresca: preferiblement sancera, per a aprofitar la fibra.
  • Evitar els sucs tant com es puga, ya que contenen molt de sucre.
  • Proteïnes de calitat: làcteus (llet, yogurt, formage fresc), ous o fruits secs naturals.
  • Greixos saludables: albocat, oli d’oliva, llavors o fruits secs.
  • Aigua o infusions, evitant begudes ensucrades.

CONSELLS PER A UN BON DESDEJUNI

  • Canvia el pa blanc (“normal”) per pa integral.
  • Usa sempre oli d’oliva, no atres olis ni manteques.
  • No abuses de l’oli d’oliva, perque té prou calories.
  • Afig avena al teu desdejuni típic.

EIXEMPLES DE DESDEJUNI SÀ

  • Pa integral torrat, oli d’oliva, tomaca rallada, formage fresc i ruca i o un atre tipo d’encisam o ensalada.
  • Coques integrals d’avena, en fruita fresca i/o chocolate negre.
  • Ous rebolicats o tortilla, en pa integral.
  • Pa integral, en oli d’oliva, tomaca i pernil.
  • Pa integral, albocat i salmó fumat.
  • Pa integral, formage fresc, tito i encisam.
  • Farinetes d’avena en fruita.
  • Yogurt en cereals i fruita.

DESDEJUNI SEGONS L’EDAT

Les bases per a un bon desdejuni són comunes, pero les necessitats nutricionals varien segons l’edat.

CHIQUETS I ADOLESCENTS

  • Requerixen energia per a créixer i estar actius en el colege.
  • Incloure cereals integrals (pa o avena), fruita i làcteus.
  • És important evitar els cereals refinats en excés de sucre i sal, molt habituals en els desdejunis infantils.

ADULTS JÓVENS

  • Deuen buscar un equilibri entre energia i control de pes.
  • Pot ser bona una combinació de proteïna (yogurt natural o ou), fruita i cereal integral, per a mantindre sacietat i concentració en la jornada laboral.

PERSONES MAJORS

  • Necessiten aliments fàcils de digerir.
  • Incloure aliments rics en calci, vitamina D i fibra, per a cuidar ossos, digestió i trànsit intestinal. Bones opcions són els làcteus baixos en greix, pa integral, fruita blana i fruits secs en chicotetes cantitats.

 

¿Qué és la fibrilació auricular?

¿Qué és la fibrilació auricular?

Per Mª Ángeles Viñas Gimeno

La fibrilació auricular és l’arrítmia cardíaca més freqüent de la població. Entre els adults majors de 40 anys, la prevalença total en Espanya és d’un 4,4%. L’edat alvançada, l’hipertensió arterial, pacients en valvulopaties, la diabetis, l’obesitat, hipertiroidisme, consum d´alcohol tabaquisme i sedentarisme són els principals factors predisposts d’esta patologia. Els majors de 80 anys que patixen la malaltia superen el 10%. Ademés, com que l’esperança de vida aumenta constantment, este percentage s’incrementarà en les pròximes décades.

Els síntomes més freqüents que se senten per part dels pacientes són:

‘Me note que el cor me va ràpit i estic en repòs’

‘Me fatigue si camine ràpit’

‘Tinc les pulsacions altes i no sé per qué’

En condicions normals, l’impuls elèctric del cor s’inicia en el nomenat nòdul sinusal que s’ubica en l’aurícula dreta. Posteriorment, el dit impuls passa pel nòdul auriculoventricular cara als ventrículs. Lo que ocorre en la fibrilació auricular és que existixen molts focs diferents ad eixe nòdul sinusal, emeten impulsos elèctrics múltiples i produïxen contraccions ventriculars no rítmiques característiques d’este tipo d´arrítmia

Per este motiu, les manifestacions clíniques més freqüent són:

  • Palpitacions irregulars.
  • Dificultat respiratòria (disnea) be en repòs o en esforços.
  • Mareig.
  • Dolor toràcic (dolor de pit).

Qualsevol d’estos síntomes és motiu per a acodir a un servici d´urgències ya que quant més pronte se realise el diagnòstic per mig d’un electrocardiograma, abans se podrà tractar de paliar els síntomes i previndre la complicació més important que és l’accident cerebrovascular isquèmic. La contracció ràpida i irregular de les aurícules pot debilitar el cor i produir la nomenada insuficiència cardíaca, que causa síntomes com ara disnea, edema en les cames, disminució de diuresis.

L’accident cerebrovascular isquèmic (el nomenat ictus isquèmic) se produïx pel següent motiu: la contracció auricular ineficaç favorix l’estasis sanguíneu, sobretot en l’aurícula esquerra facilitant aixina la formació de trombos. Estos trombos se poden dirigir cara al cervell i produir l’ictus. És per este motiu que un del pilars del tractament d’esta arrítmia és el tractament anticoagulant.

També és necessari un atre tipo de tractament per a restablir el ritme del cor o per a controlar la freqüència cardíaca. Este tipo de tractament serà decisió mèdica en funció de la duració dels síntomes, temps d’evolució, etc. La fibrilació auricular no és un arrítmia perillosa si es reconeix i es tracta en un temps considerable, per a no deixar que puguen ocórrer els efectes no desijats d’esta arrítmia. Un diagnòstic precoç i un tractament individualisat i adequat és fonamental per a poder fer una vida en total normalitat. Per supost és possible previndre-la controlant factors de risc ya nomenats més amunt: hipertensió, obesitat,diabetis i consum d’alcohol, principalment.

Consells per a que una dieta vegetariana siga sana

Consells per a que una dieta vegetariana siga sana

Per El mege del fege

HISTÒRIA DEL VEGETARIANISME

Des de l’inici de l’humanitat la dieta del ser humà ha segut omnívora, que, tal com diu el Diccionari General de la Llengua Valenciana, se tracta de “el que s’alimenta de tot, tant d’aliments d’orige animal com vegetal”. 

Pero ya en l’antiga Grècia, s’originà el vegetarianisme per motius religiosos i ètics, en figures com Pitàgoras, que defengué una dieta sense carn de sers sensibles. Pero en Grècia tingué molt poca difusió, i pràcticament fon desconeguda fins a 1847, en Anglaterra, a on se creà la Vegetarian Society, lo que popularisà eixe estil de vida i de menjar en Occident i el món modern.

¿QUÉ ÉS SER VEGETARIÀ?

Ser vegetarià implica no menjar carn ni peix, pero es poden ingerir atres productes d’orige animal com ara làcteus, ous o mel.

¿I QUÉ ÉS SER VEGÀ?

En canvi, ser vegà és un estil de vida més estricte que no només exclou tots els aliments d’orige animal (rebujant carn, peix, làcteus, ous i mel) sino també atres productes i pràctiques que impliquen explotació animal, com el cuiro, la llana o els cosmètics testats en animals.

BENEFICIS PER A LA SALUT D’UNA DIETA VEGETARIANA

Una dieta vegetariana ben planificada és nutricionalment adequada i pot proporcionar beneficis per a la salut, com una menor provabilitat de desenrollar obesitat, malalties cardíaques i certs tipos de càncer. Pero és crucial assegurar una aportació adequada de tots els nutrients essencials essencials, ya que una dieta vegetariana  inadequada podria estar associada en trastorns hematològics, com l’anèmia per dèficit de vitamina B12, o dèficits immunitaris.

Els beneficis per a la salut serien:

  • Reducció de malalties cròniques com:
    • Obesitat
    • Diabetis mellitus tipo 2
    • Hipertensió arterial
    • Malalties cardíaques
    • Pes corporal saludable
  • Menor ingesta de greixos saturats: Degut a la nula cantitat de carn, provoca una menor ingesta de greixos saturats, roïns per a arteriosclerosis (enduriment o pèrdua d’elasticitat en les artèries de tot el cos).
  • Possible disminució d’algun tipo de càncer, com el de còlon, próstata i mama.

POSSIBLES DEFICIÈNCIES

La planificació és clau. Per a que una dieta vegetariana siga saludable, s’ha de planejar per a assegurar l’ingesta de tots els nutrients necessaris.

S’ha de saber combinar les proteïnes vegetals per a ser més biodisponibles, aixina com mantindre nivells de vitamina B12, que si està disminuïda de manera persistent, provoca anèmia greu i afectació de la mèdula espinal, en la consegüent descoordinació de les cames, que ya no es recupera.

Per lo tant, en vegetarians i sobretot en vegans, els controls de vitamina B12 són necessaris i periòdics

També són freqüents els dèficits de ferro, calci i vitamina D.

CONSELLS PRÀCTICS

  • Insistir en introduir llegums i fruits secs.
  • Llegums mínim 3 voltes a la semana: faves, cigrons, pésols, fesols …
  • Combinar llegums i cereals per a millorar la calitat de les proteïnes.
  • Consumir 2-4 racions de làcteus diàries.

Evitar: fregits, rebosteria (especialment la industrial), creïlles fregides, massa manteca i formage.