Per Emilio Alonso
¿Quí no ha vist una película en la que s’informa al detengut, en més o manco solemnitat i mentres és esposat: “Té vosté dret a guardar silenci, qualsevol cosa que diga pot ser utilisada en contra seua; té dret a un advocat…”. ¿Quina importància té esta advertència? Vejam-ho.
En l’any 2011, el detectiu anglés Steve Fulcher perseguia a un assessí en série de chiques i, pels indicis recopilats durant l’investigació, estava segur de que Christopher Halliwell era el culpable, aixina que el detingué com a sospitós. Durant el trayecte a comissaria, i davant la possibilitat de que l’última de les chiques desaparegudes estiguera viva, interrogà al detengut. Halliwell confessà que l’havia assessinat, i inclús indicà a on estava el cadàver. També confessà l’assessinat d’una atra chica, i el lloc a on l’enterrà. No obstant, en 2012, un Tribunal retirà els càrrecs d’assessinat, ya que no s’havia seguit el procediment llegal: el detengut fon interrogat fòra de la sèu policial, no havia segut advertit del seu dret a guardar silenci, i no se li donà accés a un advocat. L’història, real, està contada en la minisérie A Confession (2019).
I és que el dret a guardar silenci es considera bàsic en tots els estats moderns, fins al punt de que si no s’informa al detengut pot anular tot el procés, com hem vist. ¿Quin és l’orige d’este i uns atres drets, com el de dispondre d’advocat?
Per a entendre-ho, hem de parlar del procés inquisitiu (l’acusat parla), vigent durant sigles en Europa, i del procés acusatori, a hores d’ara el més comú. En el primer, l’acusat era considerat culpable i devia reconéixer-ho o demostrar que era inocent. El juge tenia un paper fonamental i casi exclusiu: investiga, acusa i juja. L’advocat defensor no intervenia en la fase inicial. La confessió de l’acusat era suficient per a la condena. Llògicament, este sistema donava peu a abusos i injustícies, com ara forçar la confessió, inclús en tortures, o condenar ad algú que s’autoinculpava per a evitar que fora condenat un familiar, per eixemple.
En el sistema acusatori, per contra, l’acusat no té obligació de dir res, i és considerat inocent fins que no es demostre lo contrari (presunció d’inocència); junt en el juge, que és imparcial, apareix la figura del fiscal, que és qui du l’acusació; si existix un juge que investiga (instructor), no pot despuix jujar; l’advocat defensor té un paper rellevant ya des de la detenció i acusació. Una confessió, en fi, serà una prova important, pero no determinant de la condena. Per a assegurar el compliment d’estos principis, al detengut se li deu advertir prèviament dels seus drets i quedar constància de que s’ha fet.
¿Cóm se passà d’un sistema a l’atre? Puix, com casi sempre, a poc a poc. El dret a no autoinculpar-se, abans que en les constitucions modernes o el Conveni Europeu de Drets Humans, estava present en el Dret Canònic i els tribunals eclesiàstics, junt en uns atres drets del reu —encara que sorprenga i no coincidixca en la “narrativa oficial”, molts acusats preferien ser jujats per tribunals eclesiàstics, incloent l’Inquisició, abans que pels tribunals civils o senyorials—. Pero és el dret anglosaxó el que impulsà el canvi en tres reformes importants: l’intervenció d’advocats defensors en delictes greus, la reforma del procediment penal i l’enfortiment del sistema per jurat. El sistema anà evolucionant, perfeccionant-se i estenent-se al continent europeu i americà, fruit dels canvis socials, la consagració dels drets fonamentals i la crítica de la doctrina jurídica al sistema inquisitorial.
Espanya té, des del sigle XX, un sistema mixt, encara que en plenes garanties processals com la presunció d’inocència o el dret a no inculpar-se. Hi ha una fase d’instrucció (inquisitorial), a càrrec d’un juge, en l’intervenció d’advocats; i una fase acusatòria, en juge distint del primer.
El dret a la presunció d’inocència i les seues conseqüències —guardar silenci, defensa lletrada, és l’acusador el que deu presentar proves convincents, etc.—, està implantat en tots els estats democràtics, i és reconegut pels acorts internacionals de drets humans. Este sistema tan garantiste pot paréixer exagerat, o provocar situacions no desijades com la de l’assessí en série anglés Halliwell que hem vist adés, pero, davant d’eixes disfuncions, preval la màxima que formulà el juriste anglés William Blackstone en 1760: “És millor que dèu persones culpables escapen a que un inocent sofrixca”.
Per cert, que ningú se preocupe: gràcies a que la policia conseguí unes atres proves independents de la confessió, el nostre assessí fon finalment condenat, en 2016, a cadena perpètua no revisable.