Òscar Rueda Pitarque (Valéncia, 1976), és ingenier de formació, actiu professor universitari, escritor i colaborador periodístic, pero lo que més nos interessa ara, actualment ocupa membresia en la Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, aixina com la vicepresidència de Lo Rat Penat i la seua Secció de Formació, i la direcció de Cursos de Llengua i Cultura Valenciana de l’entitat centenària.
Benvengut, Òscar. Un atre any més i una satisfacció que, com be has expressat públicament, “no es compra en diners”.
Moltes gràcies. Aixina és: una sana satisfacció que no podrien comprar tots els diners del món. I això que, en el deshonest propòsit de fer desaparéixer la llengua valenciana, han corregut i corren molts diners amunt i avall…
¿Heu notat alguna diferència notòria respecte a atres voltes?
Sí: hem superat per primera volta des de fa anys els 100 matriculats en els diferents nivells; unes sifres impressionants si considerem que els nostres títuls continuen fòra de l’oficialitat. I estem experimentant una demanda creixent de formació en municipis de fòra de Valéncia, que preveem posar en marcha a partir de setembre.
Alguna cosa s’està movent, i no podem afluixar el nostre esforç, a pesar de que hem hagut de resistir durant décades sense més ajudes que el treball desinteressat i altruiste dels nostres professors en el seu temps lliure, i l’ilusió d’uns alumnes que saben que no van a trobar el nostre producte en ningun atre lloc: l’ensenyança de la verdadera llengua valenciana.
I açò últim, per desgràcia, perque res nos agradaria més que vore la llengua valenciana correctament ensenyada en qualsevol escola, institut o acadèmia de poble a lo llarc i ample de la nostra terra.
Entenem que l’alegria dels professors creix proporcionalment a l’implicació de la gent en esta complicada responsabilitat de deprendre la llengua valenciana no normativa.
Disculpa’m que te faça una correcció, i me ve molt be perque en ocasions hi han dubtes sobre açò: la llengua valenciana que ensenyem en Lo Rat Penat és perfectament normativa, perque seguix la norma que dicta i recomana la Secció de Llengua de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana.
Una atra cosa és que en este moment eixa normativa no tinga una consideració oficial per part de l’administració valenciana. Pero que una normativa o un idioma no siguen oficials en un moment històric donat, no són ningun motiu per a discriminar o cancelar als seus parlants i als seus escritors.
Tota llengua de cultura que ha d’ensenyar-se en les escoles, que es gasta en l’administració o els mijos de comunicació, que és vehícul de creació lliterària, ha de tindre una norma, un estàndart de referència, i eixe és el cas de la llengua valenciana, en un estàndart com el nostre, el que dictamina la RACV, basat en el consens normatiu públic de 1914, que eleva a la categoria de norma lo que és normal en tot el valencià general i viu, partint dels grans dialectes septentrional, central i meridional de l’idioma, des del Maestrat fins al Segura.
Al contrari que el (incorrectament nomenat) “normalitzat” oficial, la llengua valenciana normativisada segons la codificació de la RACV reforça als valenciaparlants en el seu idioma matern, en lloc de fer-los creure que no saben parlar be. Recupera i posa en valor les paraules i els girs de totes les comarques valencianes, el ric parlar dels nostres majors. Vehicula a tots els nivells eixes particularitats valencianes, que, com afirmà Fullana, tot bon valencià deu defendre.
En definitiva, és el millor vehícul per a perpetuar en les noves generacions el nostre més gran tesor cultural: la llengua valenciana.
I efectivament: la major alegria dels nostres professors és vore que els alumnes acaben en aprofitament els cursos, a pesar de les obligacions i ocupacions personals que tots tenim en el nostre temps lliure. Lo millor és vore que l’amor a la llengua valenciana els motiva a seguir any darrere d’any en les nostres aules.
¿Seguix intacte l’objectiu de que l’administració torne d’una volta per totes l’oficialitat a estos cursos?
Per supost. Els nostres titulats estan perfectament capacitats per a l’us de l’idioma valencià en els respectius nivells que acreditem.
És intolerable que la Generalitat Valenciana encara estiga convalidant, com si acreditaren el coneiximent de la llengua valenciana, els títuls del catalaniste Institut Ramon Llull obtenguts en Granada o Londres, o els que otorga l’Universitat Pompeu Fabra, i que no es vullga retornar eixe reconeiximent oficial que els títuls de Lo Rat Penat ya tingueren en l’etapa de la Transició, fins que Ciprià Ciscar els el retirà per motius ideològics en 1983.
És una cosa que resulta incomprensible i indignant. Esperem que els polítics complixquen la paraula donada de manera clara, pública i concreta. No podríem entendre atra cosa.
Ya que lluiteu contra un autèntic mònstruo com és la normalisació i llegalisació de les Normes del 32, ¿sents algun tipo d’impotència?
Novament me permetràs que faça una matisació. Les bases del 32, efectivament, baix un pretext falaç d’acabar en l’anarquia regnant, i abusant de la bona voluntat del valencianisme cívic, conseguiren introduir l’ortografia catalana de Fabra per a escriure la llengua valenciana en paraules com verd, cotxe, corretja, il·lusió, panxa o amarg. Pero al mateix temps, les bases del 32 permetien escriure formes plenament valencianes com lo, atre, vosatres, vixca, oferixques, organisar, Valéncia…
La realitat és que actualment aquelles bases del 32 no les usa ningú, i la mateixa AVL les considera incorrectes.
És fals, per tant, que la AVL defenga aquelles extintes bases del 32 o “de Castelló”. És una mentira més. La AVL defén una versió potestativa, edulcorada i contaminada del model idiomàtic de l’Institut d’Estudis Catalans, que és molt pijor que aquelles fugaces bases del 32; res més. Els valencians no es deurien deixar enganyar.
Per eixemple, tenim la recent reacció del poble d’Alfarp, que ha votat de manera absolutament desbordant a favor de mantindre el seu topònim com sempre s’ha dit i s’ha escrit en valencià durant 800 anys (és dir, Alfarp), front a la forma “Alfarb” que es pretén impondre per la AVL, condicionada per una etimologista ortografia i pronunciació fabriana. És un bon eixemple de que l’actual normativa oficial és perjudicial per al manteniment del geni de l’idioma, i induïx a l’erro en la pronunciació, ademés d’erosionar les llegítimes diferències entre valencià i català.
Pero la llengua és molt més que ortografia: és lèxic, morfologia, sintaxis, fonètica. Tot és igualment important per a la definició d’un idioma, i la codificació de la RACV blinda per igual tots els aspectes que el definixen, front a la multiplicitats de formes de la AVL que sempre acaben obviant les formes més habitualment valencianes, i consolidant les catalanes corresponents.
No solament és ensenyar les Normes d’El Puig, que són les originals, sino també recuperar l’autoestima d’eixa llengua materna que han volgut menysprear…
Absolutament. Les normes d’El Puig, la normativa de la RACV de 1979 recolzada massivament en 1981 en el Monasteri d’El Puig, que posà al dia el consens ortogràfic que els erudits pactaren públicament en 1914 en els locals de Lo Rat Penat, no són un fi en sí mateixes, sino l’instrument per a conseguir (ací sí) la plena normalisació social del valencià.
L’autoestima del valenciaparlant matern està per terra: cada volta s’utilisa manco de manera oral inclús entre els amics o dins de la família, cada volta més pocs chiquets tenen el valencià com a llengua materna, el valencià no té ninguna visibilitat a nivell estatal o internacional, no es generen contenguts audiovisuals, doblages, materials infantils ni tan sols en la normativa entreverada de la AVL. Eixe és el resultat de les polítiques llingüístiques dels últims 40 anys: desvalencianisació total.
I és perentori vehicular un model idiomàtic de referència com el que ensenyem en Lo Rat Penat, clarament caracterisat com a valencià, en el que s’identifique el verdader valenciaparlant de Burriana o Ontinyent, de Crevillent o Llíria, de L’Alcora o Cullera, d’Onil o El Cabanyal.
¿Vos trobeu molts alumnes o possibles alumnes que desconeixen el procés de catalanisació sofrit per la nostra llengua des de fa tantes décades?
No tant en els alumnes, sí en moltes de les persones que s’acosten per primera volta a Lo Rat Penat i s’interessen pels nostres cursos, o en estudiants que estan redactant el seu treball fi de grau o de màster i demanen informació sobre la nostra postura llingüística.
En este sentit, és especialment reconfortant la matrícula que cada any tenim d’estrangers de moltes nacionalitats que tenen en Lo Rat Penat el seu primer vehícul d’aproximació a la llengua valenciana, especialment en el nivell Bàsic.
¿Falta una consciència més profunda i àmplia de l’injustícia que s’ha comés en la nostra llengua i cultura?
Completament. Dins i fòra de les nostres fronteres. Com diu l’amic Vicent Iranzo, hem de conseguir que el valencià siga un poble llingüísticament informat, i al mateix temps la nostra situació ha de conéixer-se, difondre’s i denunciar-se fòra de les nostres fronteres.
En particular, hem oferit cursos accelerats de llengua i llingüística valenciana als nostres polítics, per a fer-los un bon “reciclage”… Esperem tindre bona matrícula l’any que ve, perque voldrà dir que els que nos governen o els que nos poden governar són els primers en interessar-se per l’informació, la formació, per fer les coses be i per actuar en coneiximent.
¿És més difícil canviar eixes paraules intruses que ensenyar les bones a algú que no sap res de valencià?
És difícil, especialment, si el parlant no té el valencià com a llengua materna. Un valenciaparlant matern té la referència dels pares o els yayos, pot visualisar perfectament el divorç entre la llengua tradicional i l’inventada en les escoles des de 1983, coneix l’immensa majoria de les formes valencianes encara que potser no les gaste perque en l’escola li han dit que són incorrectes o “barbarismes”.
Pero qui no és valenciaparlant matern i ha adquirit el valencià per atres mijos, és molt provable que només conega eixe artefacte oficial que mescla el valencià del sigle XV i el català del XXI junt a paraules inexistents en els dos. I en ocasions, és possible que inclús observe en molèstia o rebuig que el valencià real és prou diferent del que li han ensenyat… ¡Tants anys estudiant i d’esforç per a res!
Hem de ser comprensius en totes les persones que tenen la bona voluntat de parlar o escriure valencià, pero ho fan entremesclant paraules arcaiques o no valencianes. No han tengut la sòrt de que els ensenyaren el valencià com toca, el valencià real; provablement no viuen en un ambient valenciaparlant, i ara és el moment de que es revalencianisen, com proclama u dels nostres cursos en més èxit. Ahí és a on juguem el nostre paper, ya que l’administració pública no el juga com deuria.
¿Quins són les vostres expectatives de cara al curs que ve?
Volem aumentar novament el número de matriculats, pero especialment volem posar en marcha una nova plataforma online i volem inaugurar algunes delegacions de cursos fòra del Cap i Casal.
Va a resultar un esforç ingent per a persones que, com te comentava, tenim el nostre desenroll professional propi, i que hem d’atendre estes qüestions de manera altruista, exclusivament en el nostre temps lliure.
Pero al mateix temps, estos últims anys hem pogut ampliar el cos de professors titulats, lo que permetrà assumir l’aument de demanda i exigències.
La semana passada es varen complir els 600 anys de la mort de Jordi de Sant Jordi. Llevat Lo Rat Penat i algun usuari valencianiste, cap menció dels poders polítics. ¿Cóm pot ser sabent que és un autor imprescindible del sigle d’Or?
No està molt clara la data exacta, pero sí que entorn a 1424 faltà Jordi de Sant Jordi: un autor imprescindible i fascinant. Fill de musulmans conversos, conseguí entrar en el círcul de confiança de la Corona aragonesa, i escrigué els seus millors poemes empresonat en Itàlia.
Pero no cal remontar-se al Sigle d’Or: ahí tenim el cas sagnant d’Anfós Ramon. En 2024, l’any del seu centenari, ignorat per la majoria d’administracions públiques i especialment per institucions com l’Acadèmia Valenciana de la Llengua o l’Institució Alfons el Magnànim, que només tenen ulls per a escritors el major mèrit dels quals és, segurament, que no han parat de proclamar als quatre vents la seua “catalanitat” idiomàtica i identitària.
Eixa és la realitat que tenim. Per a mi resulta incomprensible i duc décades de ma vida intentant comprendre el procés mental que fa que un valencià puga renegar de la seua identitat tradicional per a dir que se sent català o que parla català.
I pijor encara: el procés que fa que els nostres polítics, per acció o omissió, pensen que això és lo canònic, lo correcte, lo “intelectual”. Tinc la meua teoria, i té un punt de tristor, pero la deixarem per a un atre moment.
Al marge d’homenages, ¿creus que els polítics han de fer més per revertir esta situació antinatural?
Moltíssim més. Sabem que no és fàcil, que hi ha una inèrcia perniciosa de molts anys, pero en ocasions pense que deurien deixar-se aconsellar més pels que, modestament, sabem que podríem assessorar-los en ple coneiximent de causa, sense tocar d’oït ni perdre-nos en qüestions cosmètiques de poc de profit.
Per eixemple, crec que no és de rebut que continuen havent bases de concursos públics que discriminen especificament, en 2024, a entitats i escritors que usem la normativa de la RACV, deixant-los expressament sense ajudes i subvencions a les que tenen perfecte dret com a contribuents valencians que són. És un total estat d’excepció democràtica, contrari a les llibertats d’expressió i de creació lliterària que consagra la Constitució.
Uns atres, quan entraren a governar, no tardaren tant en prendre decisions, no tardaren tant en actuar i en tallar de raïl lo que no els agradava, en 1983 o en 2015. ¿Serà que el grau d’interés no és el mateix? M’agradaria enganyar-me. Vorem.
¿Qué podem esperar enguany de la Conferència de Clausura del Curs?
La clausura dels cursos de Lo Rat Penat és un acte d’afirmació de la personalitat diferenciada de l’idioma valencià, i de defensa dels drets dels seus parlants. És un acte d’alegria en el que entreguem els diplomes als estudiants, i enguany ademés nos mirarem en l’espill dels 75 anys de cursos de llengua valenciana que commemorarem a lo llarc del curs que ve. Un bon colofó ans d’anar-nos-en de vacacions.
¿I del doctor en llingüística Vicent Iranzo?
Farà una charrada interessantíssima en la que compararà els casos de valencià i català front a gallec i portugués. Dos situacions bessones des del punt de vista llingüístic, sociollingüístic i històric, en una gran diferència: Portugal sempre ha respectat la personalitat llingüística dels gallecs i la seua lliure determinació idiomàtica i identitària. Catalunya, des de principis del sigle XX, casi mai ho ha fet respecte als valencians. Una falta de respecte, ademés, femada en molts millons d’euros. Pero, com digué Casp, ací estem i estarem, perque som, tant si volem com si no volem, que sí que volem, valencians,
Iranzo, doctor en Llingüística, és una de les figures principals de l’investigació filològica valenciana. I obrirà nous camins a seguir en la reivindicació de la llengua valenciana. Al temps.
En definitiva, ¿ha segut un curs satisfactori?
Cansat, ardu, treballat, pero immensament satisfactori. Anem a pel següent.