Per Edu Vanacloig

Hui vos parlaré dels obstàculs als que nos enfrontàvem els tatuadors de fa més de vint anys en les màquines.

Lo primer i més important era trobar una màquina, puix, encara que parega estrany, en aquell temps era molt difícil poder comprar-ne una, ya que Internet, o no existia o eren els seus començos en els que encara no hi havien tutorials de Youtube ni empreses anunciant-se en pàgines web. Era molt difícil conéixer ad algú que et poguera donar informació per a poder comprar una màquina de tatuar. El método més usat era tocar a les empreses que s’anunciaven en les revistes de tatuages — només es publicaven dos revistes mensuals, a lo manco en Espanya.

Quan yo escomencí, a soles coneixia tres distribuïdors espanyols, en un catàlec de productes molt reduït comparat a lo actual.

També hi havien estudis que compraven material per ad ells en cantitats més grans i en revenien.
Madrit, Barcelona i Alacant eren les ubicacions dels distribuïdors més famosos, segurament n’hi havia algun més en algun punt d’Espanya, pero estos eren els únics que s’anunciaven en les revistes d’Espanya; en França, en Anglaterra i en Alemanya hi havien més distribuïdors que també s’anunciaven, pero ya es complicava l’operació, puix llavors no estàvem tan acostumats a comprar fòra.

Estudio Gaby d’Alacant fon el que trií per a comprar la meua primera màquina de tatuar. Llavors havien tret una marca de tintes de colors, l’única homologada en Espanya, pero ya vos parlaré d’eixe tema un atre dia, ya que tinguí l’oportunitat de visitar el laboratori.

En aquell temps, comprar una màquina de tatuar requeria molts més accessoris. Necessitaves una font d’alimentació, un cable clic-cord, un pedal i, òbviament, agulles i empunyadures.

La primera màquina que comprí fon una màquina chinenca de molt mala fabricació, pero llavors yo no sabia que era una màquina de la China.

La fabricació de màquines de tatuar de calitat era un treball artesà i es venien en cantitats menudes baix encàrrec casi sempre numerades. A hores d’ara seguixen havent grans artesans que fabriquen tot des de zero artesanalment i no en grans produccions en fàbriques com, per eixemple, Coko Fernández.

Esta màquina chinenca en un principi complí el seu comés, ya que solament l’estava usant per a fer pràctiques en carn de porc, pero pronte aplegaren els problemes només escomencí a fer els meus primers tatuages en pell humana.

Una màquina de materials roïns, mal calibrada i usada per a tot tipo de faenes; llínea fina, llínea grossa, ompliment, ombres… Allò fon un desastre.

En seguida, entenguí que devia comprar-me més màquines i poder usar cada una per al seu comés.

Image 1

Aixina que esta volta elegí Pro-Arts en Barcelona, i els encarreguí dos màquines de Micky  Sharpz, un constructor de màquines anglés, una Dial per a ombres i una Micro-Dial per a llínees, les dos venien numerades a mà.

A partir d’ací tot canvià, ya disponia de tres màquines per a poder usar, una per a llínees, una atra per a ombres i una atra per a ompliment.

El problema vindria en intentar calibrar-les, puix estes màquines de calitat ya solen vindre calibrades per a lo que les hages demanades, pero com que tot té un desgast, cal deprendre a regular-les i saber cóm manejar-les.

Nos passàvem hores montant i desmontant les màquines, netejant-les i regulant-les, apretant cada clau de rosca, abans i despuix de cada tatuage, perque no et convencia com l’havies regulada. Era un verdader maldecap.

Els nous tatuadors d’ara no tenen ni idea de lo que era regular una màquina de bobines sense tindre informació. Ara poden comprar una màquina Pen sense fils i solament té que encendre-la i a funcionar.

Ull que les màquines de bobines se seguixen usant a hores d’ara; inclús hi han molts tatuadors novells que opten per usar una màquina de bobines tradicional, i els més puristes seguixen utilisant-les per a fer llínees.

Pero hui és una opció, i no una obligació. Abans no hi havia opcions d’usar un atre tipo de maquina, mentes que hui, en canvi, tens la possibilitat d’usar-les en els coneiximents per a poder regular-les i ademés hi ha moltes empreses que te les poden regular; de fet, hi han tatuadors que ni tan sols saben regular la seua màquina, les demanen per a un treball concret i quan es descalibren les envien al fabricant, els les regula i els les torna.

Personalment, pense que cal conéixer la ferramenta que uses per a fer la faena i saber ajustar-la a les teues necessitats per a poder oferir un millor resultat, perque, per molt be que tu li vullgues explicar al fabricant si la vols una miqueta més suau o una miqueta més forta, ningú millor que tu per a entendre el punt que et va be. Lo ideal seria poder ajustar-la sobre la marcha.

La realitat és que el mecanisme d’una màquina de tatuar és prou senzill, li sembla molt al d’una màquina de cosir, l’agulla va pujant i baixant, donant punchades, aportant fil; i la de tatuar pujant i baixant, injectant la tinta.

Pero sobre ser senzill el mecanisme, influïxen multitut de factors que faran que la màquina es comporte d’una manera o una atra; el material de construcció del chassis, el tipo de cablejat, les bobines, la grossària dels fleixos, la clau de rosca de contacte, el condensador, les agulles, les gomes elàstiques que uses i un llarc etcétera.

Solament tractant d’intentar explicar l’importància d’usar un tipo de material o un atre en els distints components necessaris per a poder tatuar, ya siga una màquina de bobines o rotativa, font de poder, cables, pedals i demés, donaria per a escriure vint artículs com este.

Aixina que nos veem el mes que ve i vos conte una miquiua més sobre el procés de tatuar.

Per Edu Vanacloig

Llunt quedaren els temps en els que entraves a un estudi de tatuages a mirar els dissenys en un catàlec i acabaves elegint el mateix que tot lo món.

En l’aplegada d’internet el problema estava solucionat; per fi podríem tindre a la mà moltes imàgens per a dissenyar un tatuage personalisat en noves fonts d’inspiració.

Pero no tot fon tan senzill. Passàrem d’un reduït catàlec de dissenys en els que es podria triar, a que el client duga imàgens ya buscades des de casa en els seus teléfons.

Ara els nous flassos són els tatuages dels influïdors, en la complicació afegida de que abans teníem un disseny, que, o be l’havia dissenyat el tatuador, o be, era un flas en un foli llest per a poder imprimir i tatuar.

Ara t’ensenyen una foto i et diuen “vullc este, exactament igual, el mateix”, pero l’image està borrosa, pixelada, el disseny està en perspectiva perque ya té la deformació pròpia que adquirix en adaptar-lo a la pell i no es veu sancer; és dir, lo mateix estàs veent la cara anterior del braç i el client te demana que el vol sancer, i no tens imàgens per a saber lo que hi ha en la part de darrere i has de buscar fotos d’eixa persona per internet per a poder treballar sobre imàgens de millor calitat i que es veja lo que du tatuat.

Be, no tot és negatiu perque per ad això estem els professionals, que sabem explicar-li al client que pot basar-se en el disseny que té el seu influïdor favorit i adaptar-lo, personalisar-lo per ad ell. Seguirà sent un lleó en un rellonge i una rosa, pero serà un lleó buscat a posta per ad eixe client, una rosa que ad ell li agrade, adaptada a l’espai del seu braç i el rellonge que més li agrade, estarà imitant el tatuage del seu influïdor pero no copiant-lo lliteralment, aixina tindrà un tatuage lo més personalisat possible.

No obstant, no cal dir que lo ideal seria fer un proyecte des de zero basant-se en els gusts d’eixe client sense tindre que fixar-se en res que duga una atra persona, pero no sempre es pot, i hui vos en contaré un cas recent.

Josep vingué l’atre dia a l’estudi. Volia fer-se una frase baix del pit, en les costelles. Per a explicar-me lo que volia, com no, tragué el seu teléfon mòvil i em mostrà una foto de Nelo, el seu influïdor favorit.

Nelo és un influïdor del fitnes, té 24 anys, fa 1,80 d’alçada i pesa 75 quilos de pura fibra, va tots els dies al gimnasi, té una tauleta de chocolate per abdominals i el pectoral ben marcat, ademés a joc un bonic bronzejat.

Mentres, Josep va al gimnasi tres dies a l’any, té 35 anys, fa 1,60 d’alçada i pesa 85 quilos, les abdominals les ha ajuntades totes en una i el pectoral se li unix en la pancha. Ademés de ser prou pelut, és més blanc que la llet.

Ull, cada u som com som i no hi ha res de roïn en això, pero no podem mirar-nos a l’espill i pretendre vore una persona que no és.

Puix be, efectivament el problema vingué quan escomençàrem a colocar del calc i Josep es mirà a l’espill.
Josep se mirà en l’espill i mirà en el mòvil la foto de Nelo; tornà a mirar-se en l’espill i tornà a mirar la foto; me mirà a mi i digué: a mi no em queda igual, ¿me’l pots posar més amunt?

Li posí el calc una miqueta més amunt. Li’l torní a posar una miqueta més avant. Tornàrem a canviar-lo una atra volta una miqueta arrere, i res, no el vea.

Finalment, conseguí convéncer-lo de que deixara de mirar el mòvil i es centrara en vore en quina zona del cos li pararia be la frase que havia triat, lo més paregut a Nelo, pero no en el mateix lloc, ya que cada cos és diferent i no s’adaptaria de la mateixa manera.

Aixina que ya saps, acodix a un bon professional que t’aconselle i no elegixques pel preu, ya que, bo i barat s’han barallat.

Per Edu Vanacloig

Hui parlarem dels covers. quan parlem d’un cover up, nos referim a cobrir un tatuage en un atre damunt.

Pero, per desgràcia, sobre este tema hi ha prou desinformació, i molts dels treballs que veem per internet no nos estan dient tota la veritat.

Les rets socials hui en dia nos tenen acostumats a vore com cobrixen tatuages molt negres en uns atres de colors clars damunt, i no es veu res de lo que hi ha baix.

Puix sent molt dir-vos que… ¡això és fals!

És impossible cobrir un tatuage negre en un color clar. En el moment ho conseguiràs per a la foto, pero quan eixe tatuage cure i passen uns quants mesos eixirà el tatuage que hi ha baix, i el color de dalt quedarà molt lleig.

Aixina que vos vaig a donar uns quants consells per a poder cobrir-vos un tatuage i els requisits que yo els exigixc als meus clients per a fer-los un bon cover.

• El primer requisit és que quan fem un tatuage damunt d’un atre, l’antic no es veja gens, perque no té trellat que cobrim un tatuage i seguim veent que diu Pepet o Marieta.
• El segon requisit és que lo que usem per a cobrir quede be, perque no té trellat que per intentar fer una rosa, per eixemple, la fem molt negra per a cobrir lo que hi ha baix, i eixa rosa haja quedat malament per fer-la tan fosca.
• I el tercer requisit és que eixe client realment vullga fer-se una rosa, perque, de moment, complirà el seu objectiu; és dir, cobrir l’antic tatuage i que ya no es lligga Pepet o Marieta, pero quan passe el temps, que eixe client no tinga que preguntar-se: ¿Per qué em fiu una rosa, si a mi les roses no m’agraden? 

Ara vos diré alguns consells per a cobrir un tatuage.

Lo més important és el tamany. Si tenim un tatuage de dos per dos no devem intentar cobrir-lo en un atre de dos per dos, quant més gran el fem manco es notarà la zona fosca per a cobrir, perque tindrem més marge per a fer una difuminació i una degradació de tons.

Els tatuages llineals no servixen per a cobrir un atre tatuage. Quan es facen les llínees damunt de l’antic s’estarà veent tot per baix.

Els tatuages realistes, i en especial els retrats, no servixen per a fer un cover, llevat que el tatuage per a cobrir siga menut i pugam ubicar-lo en una zona, com ara el monyo o en alguna zona de roba, pero mai en la zona de la cara, ya que usem tons clars que no van a poder cobrir lo que hi haja baix.

Devem entendre que en un tatuage les zones clares o blanques es conseguixen en absència de color, o siga no tatuant en eixa zona; llavors, si no estàs tatuant, ni aportant tinta en eixes zones, no conseguiràs cobrir lo que hi ha baix i es vorà tot, i no a soles això, és que necessitaves eixa part de llum per a que eixe tatuage que estàs fent quede be, i en vore’s lo que hi ha baix enfosquix la zona provocant un empastre en lloc d’un tatuage ben fet.

Per això, moltes voltes, sí que és cert que podem recomanar per a fer un cover que el tatuage siga a color, no és que conseguirem cobrir en un color clar el negre, pero és més fàcil fer un pétal d’una rosa, partint de negre, en degradació de gris a granat i acabar en un roig clar en la punta, encara que s’insinue una miqueta lo que hi ha baix.

Per contra, si l’intentes fer en grisos, es vorà tot lo que hi ha baix, i eixe pétal no tindrà diferència de tons: partint d’un negre a un gris tan obscur casi com eixe mateix negre en la punta, mentres que si el fem a color tenim diversos tons: des d’un negre fosc fins a un roig en tots els tons de transició, encara que eixe roig no puga ser tan clar com voldríem perque té un tatuage per baix.

Un atre consell que vos puc donar és que a voltes és millor quedar-nos en lo que tenim que posar més cantitat de tinta i quedar-nos en un tatuage pijor damunt, que serà molt més complicat de tapar en un futur, o de aplicar-li làser per a llevar-lo.

Aixina que no convé precipitar-se ni tindre gens de pressa, pero sobretot val més anar a un bon professional en un local autorisat, puix bo i barat s’han barallat. 

Per Edu Vanacloig

Si has anat a un bon professional, deuria d’haver-te explicat com curar-te’l, pero per si este no és el teu cas, hui et contaré lo que li recomane yo als meus clients.
Lo primer que haveu d’entendre és que per desgràcia no n’hi ha prou en triar a soles un bon professional, ya que lluir un bon tatuage depén en un 50% de la mà del tatuador i un atre 50%, de cóm se l’ha curat el client.

Pots anar al millor tatuador del món i fer-te el millor tatuage, que, si no te’l cures apropiadament, eixe tatuage es vorà molt malament.

Hi han moltes formes d’obtindre el mateix resultat, per això cada tatuador tenim la nostra manera particular d’explicar-ho, despuix de vint anys d’experiència en la professió estes són les pautes que yo aconselle seguir:

• Si te lleves la costra, encara que siga sense voler, es desprendrà la capa de pell a on quedarà fixada la tinta i es voran fallos; és dir, quedaran els típics rodals blancs en les zones que deurien d’estar saturades de color, o llínees parcialment borrades.
• Per a evitar llevar-se la costra, lo que devem d’intentar és que no ixca, o que ixca lo més fina possible. La sanc que supura i la tinta sobrant, quan se sequen, formen la costra. Tapant el tatuage en un film, lo que conseguim és que la pell sue i tot lo que ha supurat no es seque i es quede com una bava viscosa per a poder retirar-la fàcilment llavant-la en aigua i sabó. Convé insistir suaument en la mà ensabonant-lo i aclarint-lo en aigua vàries voltes sense por, que no es va a borrar el tatuage. Tot lo que estiga una miqueta sec, reblanint-ho baix l’aixeta, es desfà i se’n va.

• El film cal dur-lo 24 hores, pero canviant-lo tres voltes al dia: desdejuni, dinar i sopar, cada volta que canviem el film s’ha de llavar be com acabe d’explicar adés.
• Durant les primeres 24 hores no cal posar crema, solament el film i que vaja supurant. Una vegada passades les primeres 24 hores el protocol a seguir serà: desdejuni, dinar i sopar, llavar-lo, eixugar-lo i posar-li molt poqueta pomada.
• Un tatuage ben curat, se pela com quan nos cremem del sol, en pelletes molt finiues. Si ix costra grossa és perque alguna cosa no has fet be. Provablement, no s’ha llavat com pertoca i s’ha acumulat, encara que açò no vol dir que ya se t’haja llançat a perdre el tatuage, pero tens moltes més provabilitats de que, sense voler, te roces eixa costra grossa i l’arranques, raó per la qual és precís tindre molt en conte el tipo de roba o els accessoris que nos posem. Si, per eixemple, t’has fet un tatuage en la monyica, has d’evitar dur rellonges o polseres i, en determinades zones, roba que et puga roçar i es faça malbé el tatuage.
• En la curació del tatuage, nos enfrontem a dos enemics. El primer són les rascades que poden fer que t’arranques la costra, com ya hem explicat més amunt, i l’atre és l’infecció. El principal motiu pel que un tatuage s’infecta és per llavar-lo molt o per un excés d’hidratació per posar-li massa crema.
• Posar massa crema és casi pijor que no posar-ne, puix un excés de crema reblanix la ferida i nos pot provocar una infecció.
• Un truc per a evitar posar-te’n molta és mirar el rellonge i deixar-la aproximadament mija hora, si passat eixe temps encara hi ha crema està perjudicant més que beneficiant, aixina que agarrarem paper de cuina i a colpets sense refregar retirarem l’excés. La crema és per a nutrir la pell i favorir la cicatrisació, pero si posem massa retarda la cicatrisació i correm el risc tal com hem explicat de que el tatuage acabe infectat.
• Devem de parar molta atenció als síntomes per a evitar que aplegue a passar, puix un dels més comuns és l’enrogiment al rededor de les llínees. Si veem que per tot el perímetro del tatuage s’escomença a fer com un marc rojós, això vol dir que la pell s’està fent massa molla i cal posar remei.
• No totes les cremes són bones per a curar-se un tatuage, pero hui en dia, en el mercat, n’hi han moltíssimes de bones, aixina que pregunteu-li al vostre tatuador i ell vos recomanarà la que crega més convenient.
• Sempre que tingau algun tipo de dubte deveu de consultar-li-ho al vostre tatuador, és preferible preguntar i que no siga res a que, en acabant, siga tart i eixe tatuage estiga danyat. Si heu seguit totes estes pautes i tot ha anat com deu d’anar en, aproximadament una semana o dèu dies, el vostre tatuage estarà curat, encara que tardaran unes semanes en recuperar-se be la pell, pero ya estareu fòra de perill per a fruir del vostre tatuage.

Si heu seguit totes estes pautes i tot ha anat com deu d’anar en, aproximadament una semana o dèu dies, el vostre tatuage estarà curat, encara que tardaran unes semanes en recuperar-se be la pell, pero ya estareu fòra de perill per a fruir del vostre tatuage.