Transcrivim la part final del parlament que donà el Sr. Emili Beüt i Belenguer (Trentadós President), en l’acte de clausura dels Cursos de Llengua i Lliteratura Valencianes de Lo Rat Penat de l’any 1977.
Una atra recomanació és que no s’oblide el nom de la llengua, el nom autèntic que posseïx des de segles, el nom que tenim perfectíssim dret a donar-li, perque sense entrar ni eixir sobre el seu orige, que no és ara el moment de tractar, és el nom que li pertany per correspondre a l’idioma del que fon un Estat durant moltíssims anys en institucions pròpies i peculiars. Eixe nom no és atre que “llengua valenciana”, suficient expressiu i suficient digne per a que no siga substituït, com alguns fan, per “llengua dels valencians”, o “vernacla”, o “autòctona”, o “la nostra llengua”, o qualsevol atre subterfugi.
Tenim dret a dir-li valenciana.
És un dret que el mateix professor Manuel Sanchis Guarner, el criteri del qual sobre la catalanitat és ben conegut, se veu en el cas de reconéixer-lo en el seu llibre “La llengua dels valencians”, on diu: “Nosaltres hem nascut a València i som valencians. El País Valencià, el Poble Valencià, te una personalitat ben definida pels quatre factors abans esmentats: Geografia, Història, Economia i Cultures pròpies. Té també un idioma autòcton. Amb aquestes premisses es deduix lògicament i forçosa el següent postulat que exposat d’aquella senzilla forma, sembla irrefutable: la llengua dels valencians és el valencià. Som valencians i el nostre idioma és el valencià; en ell devem escriure. Devem i podem, i perquè devem, volem”. Fins ací el professor Sanchis Guarner.
Aixina és que estudiem la llengua valenciana, parlem la llengua valenciana, escrigam la llengua valenciana, difongam la llengua valenciana. És un deure i també un orgull.