Carmel Navarro Llombart va nàixer en la ciutat de Valéncia el 8 de setembre de 1848, en el típic carrer de la Bosseria. Des de la seua infància mostrà un esperit inadaptable: escomençà a educar-se en les classes externes de les Escoles Pies pero aplegà a no soportar ningun tipo d’imposició, faltant molts dies a classe i prenint una actitut rebel davant dels professors. Com a conseqüència hagué de deixar l’ensenyança primària sense a penes aplegar a una instrucció mijana, només en els coneiximents bàsics de llectura i escritura.
Sos pares, Carmel i Maria, comprengueren que lo millor seria posar-lo a treballar, i com a fet providencial, en 1860, el novençà Llombart entrà d’aprenent en un taller d’enquadernació. Açò va motivar la seua presa de contacte en els llibres, despertant en ell una forta afició per les publicacions, en uns vehements desijos de voler deprendre i ampliar els seus coneiximents i la seua cultura, i aplegant a descollar sent encara jove, en qualitats superiors a la seua edat.
El tracte i amistat en l’impressor Laborda i en el poeta Andreu Codonyer l’ajudaren a publicar els seus primers treballs en la “Gaceta Popular” que dirigia Pelayo del Castillo. El seu caràcter, la seua capacitat de treball i la seua constància, fan que pels seus propis mijos publique un semanari que titula El Fárrago, en verdader caràcter lliterari. Colabora en atres publicacions, escrivint un joguet teatral, En lo mercat de Valéncia, i un milacre per a les festes vicentines, La calúmnia castigada, abdós obres escrites en valencià.
Una data clau en la vida de Llombart fon la Revolució de 1868. Ell mateixa afirma que va influir en sa vida i el seu pensament “com a revelació d’un món desconegut”, motiu d’expressió de les seues inquietuts i plataforma per a desenrollar el seu temperament independent i valencià. S’unix en els pensadors i polítics progressistes, encara que el seu afany mai va ser polític, sino lliterari. Colabora en les publicacions El Diablo Cojuelo i La Propaganda Republicana, i compon unes obres republicanes destinades a l’orfeó del Centre Popular Instructiu, que varen obtindre certa popularitat.
Li agrada escriure i tractar sobre l’injustícia social, l’esclavisme i l’oposició a les quintes, i ho fa en dignitat lliterària. La seua meta era la llibertat d’expressió i acció, i escrivia en un estil àgil i mordaç. En esta época és quan comença a firmar les seues obres i escrits en el nom de Constantí Llombart. Va escriure un interessant treball titulat Trece días de sitio o Crónica de la Revolución Cantonal, que és un bon document per a estudiar el cantolanisme valencià. En 1871 es consagra definitivament com a escritor en editar-se el seu verdader primer llibre, Cantos, que alcançà gran popularitat entre els llectors valencians. Des de llavors se dedica a la lliteratura. En 1877 dirigix la publicació en valencià Niu d’abelles, i escriu els seus drames Justícia contra justícia, La esclavitud de los blancos i Lo darrer agermanat, aixina com un llibre de poemes, Flores y Perlas. En 1876 escrigué en colaboració en Cebrian i Mezquita (que més tart seria president de Lo Rat Penat) El plater de paper blau i La copa d’argent.
Llombart sempre pensà atraure al valencianisme cultural, més que polític, en una visió progressista i lliberal; sabé aglutinar als lliterats i poetes valencians de la seua época com Boix, Altet, Bonilla, Villarroya, etc. iniciant-se aixina en el moviment de la Renaixença Valenciana en la publicació de Abelles i abellerols, Tabal i Donsayna, Tipos d’auca (retrats epigràfics de personages valencians), i l’Anuari de Lo Rat Penat que fon la publicació de més valor lliterari i intelectual. Va agrupar al seu entorn a la joventut lliterària, com Ferrer i Bigné, Iranzo Simón, Céster, Llorente, Labaila, Querol, Torres i uns atres, fent-se realitat l’ideal de Llombart en la fundació de la Societat LO RAT PENAT en 1878, societat actual i viva en els nostres dies, que va ser i és pedra angular i centre on seforgen i agrupen “els Amadors de les Glòries Valencianes”.
Va dirigir dos semanaris satírics: El Pare Mulet i El bou solt. Per a completar la seua obra escrita citarem La Suiza valenciana, Guía de Buñol y sus alrededores i Valencia antigua y Moderna. Constantí Llombart va morir en la ciutat de Valéncia, en el carrer de Pelayo, en 1893. El seu sepeli, que es celebrà en el cementeri civil, fon una gran manifestació de duel i patriotisme. Sense dubte fon un personage que representà fondament el valencianisme que feu brotar la Renaixença de les lletres valencianes. Valéncia li dedicà un monument en els Jardins del Real.
Les seues dos publicacions més importants són:
– LOS FILLS DE LA MORTA-VIVA. És l’obra més interessant de Llombart. Està constituïda per biografies d’escritors valencians, i ell mateixa latitula com a Apunts Bibliogràfics del renaiximient lliterari llemosí en Valéncia. Se publicà en 1879, época de major fecunditat lliterària de Llombart. Este llibre va ser escrit en l’intenció de donar a conéixer la magnitut de la llengua llemosina, aportant gran cantitat de notes d’autors valencians, tant en prosa com en vers. És una exposició de la lliteratura valenciana que comprén dos sigles, el XVIII i el XIX, o siga el periodo de l’Ilustració i la Renaixença. Obra de meticulós treball i de gran ambició dins de la nostra renaixença. Llibre bàsic per a l’investigació; en ell podem comprovar dates, consultar autors i localisar les seues obres, complint-se aixina l’intenció de Constanti Llombart de donar a conéixer i divulgar als nostres grans autors. Se tornà a reeditar en 1972. Esta magna obra fonguardonada en els Jocs Florals de 1879, i porta una interessant introducció de l’ilustrat escritor Lluís Tramoyeres Blasco titulada “La lliteratura llemosina dins lo progrés Provincial”. També porta una nota al marge digna de reproduir, que diu aixina:
“La denominació de llengua llemosina usada per lo cartell, nos ha posat en lo cas d’admetre una clasificacio ab la que no estem del tot conformes. Entèngas, puix, que tant en lo text com en les notes, al emplear la paraula llemosina, nos referim sempre à la lliteratura valenciana y sols per rahò d’historia pot emplearse aquella”.
– DICCIONARIO VALENCIANO-CASTELLANO. Conegut en l’actualitat en el nom de Diccionari de Llombart; la seua obsessió era conseguir la tercera edició del diccionari de José Escrig, i ell mateixa nos diu que ho fa “impulsat pels sentiments i fervorós amor patrio”; açò nos demostra la visió de futur de Llombart. Devem recordar que el Diccionari Valencià-Castellà d’Escrig va ser avalat per un Real decret de 1851 que diu:
“El Excmo. Sr. Ministro de la Gobernación del Reino, con fecha del 8 de enero, me dice de Real orden lo que sigue: SM. la Reina se ha servido mandar que recomiende a V.S. a los Ayuntamientos de esa provincia la suscripción del Diccionario Valenciano-Castellano que ha redactado D. José Escrig, cuyo importe les será abonado en sus respectivas cuentas como gasto voluntario. De Real Orden lo digo a V.S. para los efectos expresados”.
Este real decret se va comunicar als Governadors de Castelló, Valéncia i Alacant.
Llombart sabé conseguir i construir una tercera edició, en un ensaig ortogràfic gens despreciable, edició corregida i aumentada en un considerable cabal de veus, frases, locucions, modismes, adagis, refrans i costumbrisme, de que les anteriors carien. L’edició de Llombart se realisà en Valéncia en l’Editorial de Pascual Aguilar en 1231 pàgines, en l’any 1887; i consta el nom de Constantí Llombart, fundador de Lo Rat Penat, Societat d’Amadors de les Glòries de Valéncia i el seu Regne, com aixina mateix de l’Acadèmia Llemosino-Valenciana, i que va ser laureat en els Jocs Florals de 1886 en el premi d’honor i cortesia (Flor Natural).
Despuix de la revolució de 1868 va tindre alguns enfrontaments en les autoritats governamentals, i decidí tornar a la lliteratura. Funda el CALENDARI LLEMOSÍ LO RAT PENAT, que aparegué en 1874. Era un almanac lliterari on colaboraven els més distinguits escritors valencians, catalans i mallorquins, editant-lo a les seues expenses fins a 1883; constava d’un centenar de pàgines en texts lliteraris en prosa i en vers, cròniques d’actualitat i costumbrisme. El seu lema era “Pel fil traurem lo capdell”. El 15 de decembre de 1884, com a portaveu de la Societat Lo Rat Penat, i de la seua pròpia economia crea el PERIÒDIC LLITERARI QUINZENAL LO RAT PENAT, el qual constava de 8 pàgines, i del que només varen aparéixer quinze eixemplars. Se publicà fins a abril de 1885. A pesar de la seua curta duració, estes publicacions foren un èxit, i serviren per a reforçar la Societat; foren un nexe d’unió entre els seus afiliats. Molts dels texts eren treballs premiats en els Jocs Florals, sobretot poemes, i contava en grans i prestigiosos colaboradors com Sanmartíin i Aguirre, Manuela Agnés Rausell, Lluís Cebrian i Mezquita, Jacint Labaila, etc.
Finalment va aparéixer LA REVISTA MENSUAL DE LO RAT PENAT, publicada per la mateixa Societat, de giner a decembre de 1911, aplegant a tindre 500 pàgines, continuació de l’iniciativa de Constantí Llombart. Esta revista mensual aparegué per iniciativa del President de l’entitat Vicente Dualde Furió, qui va demanar a Teodor Llorente que la dirigira, utilisant-se la mateixa capçalera “Per fil traurem lo capdell”. Varen colaborar els més destacats membres de la Societat: Josep Sanchis Sivera, Lluís Fullana, Santiago Cebrian Ibor, Josep Rodrigo Pertegàs, Roc Chabàs, Josep Martínez Aloy, Francesc Badenes Dalmau, Francesc Almarche, Carles Sarthou Carreres, Ramón A. Cabrelles, etc. Esta revista admetia treballs en llengua castellana.
Constantí Llombart va fundar LO RAT PENAT, SOCIETAT D’AMADORS DE LES GLÒRIES VALENCIANES I SON ANTIC REGNE, junt a Teodor Llorente i en la colaboració de Feliu Pizcueta i d’un nutrit grup d’escritors i patricis, fet que es portà a terme en 1878, prenint el nom de l’animal emblemàtic de l’escut de Valéncia, ya utilisat per Llombart en les capçaleres del seu almanac. Se creava en Valéncia una associació que tragué a la llum molts valors lliteraris, arqueològics, llingüístics, costumistes, històrics, etc.: expressió de l’esperit de la “Renaixença” i portaveu del valencianisme cultural, que ha aplegat fins als nostres dies.
Transcrit del llibre “Lo Rat Penat” VV. AA. Editat pel Consell Valencià de Cultura de la Generalitat Valenciana, any 1996.