La mijana i chicoteta burguesia republicana i federalista valencianes, secundada pel proletariat valencià, foren vençudes per l’eixèrcit en les seues dos importants revolucions, en octubre de 1869 i en juliol de 1873, i croniste de l’insurrecció cantonal fon Constantí Llombart, home de la Renaixença de forta voluntat, dispost al diàlec i a la colaboració, sense renunciar mai al seu progressisme, a pesar de la restauració de la monarquia borbònica, conservà els seus ideals. La seua obsessió era crear una associació cultural i lliterària per a Valéncia.
Llombart tenia el seu equip, i els escritors agrupats eren de nivell social humil. Els tertulians se reunien en el taller de talliste de Josep Bodria i Roig i de Josep Sanmartin i Aguirre en el Barri del Carme. És curiós observar que Llombart treballava en un taller d’imprenta (el seu pare era guarda del Jardí de les Alameretes de Serrans). Antoni Palanca i Hueso, se guanyava la vida confeccionant flors artificials; Víctor Iranzo i Simon, aragonés integrat, era empleat en un comerç; Ricart Cester era orfebre d’ofici; Josep Maria Puig i Torralba se dedicava a vendre perfums; a Escalante el podem incloure en este grup, pertanyia a una família lliberal i humil; finalment, Lluís Cebrian i Mezquita, que aplegà a ser un prestigiós mege, escritor i president de Lo Rat Penat, en aquells moments era estudiant. Per lo tant els escritors per Llombart eren autodidactes i republicans, a soles Cebrian i Mezquita era universitari.
No obstant, els patricis valencians cults i universitaris, com Teodor Llorente, Vicent Venceslau Querol, Jacint Labaila, Ferrer i Bigné, Feliu Pizcueta, Ciril Amorós, etc., potser no saberen calibrar les qualitats dels autodidactes progressistes. Mostra de la comprensió i tolerància de Llombart, després de llargues i laborioses conversacions, se constituí i fundà Lo Rat Penat, idea de Llombart, que se deixà convéncer per Teodor Llorente. Lo Rat Penat fon des del principi, casal de tots els lliterats i personages valencians, i entre els 165 primers socis fundadors, figuren patricis universitaris i conservadors del grup Llorente-Querol i autodidactes republicans del grup Llombart-Escalante. Junts organisaren la fundació de Lo Rat Penat, i el 29 de juny de 1878, després de la llectura que Ramon Lladró i Mallí feu en l’Ateneu Casino Obrer del poema en valencià “Lucrecia profanada”, se propongué la constitució d’una sola societat pròpia i, després de diferents reunions en un saló de l’Universitat baix la protecció del patriarca de la nostra Renaixença Vicent Boix, s’elaborà i aprovà el reglament redactat per Josep Maria Olmos imitant a la “Academia de los Nocturnos”.
Per a l’acte fundacional, se solicità ajuda a les autoritats i personalitats; l’Ajuntament cedí el Pabelló Municipal instalat en l’Albereda i ocasió de la Fira de Juliol, i l’acte fundacional de Lo Rat Penat se celebrà el 31 de juliol de 1878. Igual Úbedadescriu aixina l’acte:
Aquell pavelló de fusta, monumental i grandiós, en estranyes reminiscències orientals de temple siamés, en la tranquila i perfumada nit de l’estiu valencià, en cortinages de vellut vermell i centenars de llum de gas, constituïa un incomparable marc per a la cerimònia. El saló de ball l’omplirem de gom a gom cavallers de frac i condecoracions, i dames vestides de cera i ornades de joyes, en nerviós palmito en una mà i en l’atra el ramell de flors en que les havien obsequiat. Aquell públic burgués invitat, estava dispost a presenciar l’acte en una actitut amable pero frívola. Al toc solemnial de tabals i clarins, va ocupar l’ampli estrat la comitiva: l’Ajuntament en corporació en els macers i l’estol de ratpenatistes en frac.
Allà baix, en el passeig de l’Alameda, entre soroll i espentes, la gent popular s’esbargia bevent orchata de chufes o menjant panolles de dacsa, completament despreocupada de lo que estava passant en el pavelló dels “senyorets”.
A l’acte assistiren les personalitats del món polític i intelectual de Valéncia, presidit per l’Excm. Sr. Pascual Dasí Puigmoltó (alcalde accidental), que pronuncià les primeres paraules d’apertura; a continuació prengué la paraula el secretari de la nova societat Manuel Lluch i Soler, que resumí la breu història dels primers passos donats, especialment per Constantí Llombart ànima i protagoniste principal de la fundació, també donà a conéixer les motivacions i finalitats de la nova societat, terminant en un cant a la llengua i a la pàtria d’Ausias March. Se llegiren poesies pels mateixos autors: Teodor Llorente, Lluch Soler, Pascual i Genís, Víctor Iranzo, Josep Arroyo, Josep Bodria, Ricart Cester, Ferrer i Bigné, Joaquim Balaguer. Constantí Llombart anava a llegir el seu discurs, pero la seua fort emoció s’ho impedí, llegint en el seu lloc J. Granada. El discurs fon llarc, en molt d’amor a la pàtria i la necessitat de recuperar els signes d’identitat singulars i propis dels valencians.
Hagué un moment de tensió, els poemes recitats pels seus autors eren moderats en cants d’exaltació i alabances, pero Ricart Cester recità ¡Desperta Valéncia hermosa!, que fon exaltat, de fort reivindicació en contra de Castella i en ribets de nacionalisme, causant recel en alguns dels presents. Pero Feliu Pizcueta, com a primer president de la societat, que feu el seu discurs de clausura, sabé dissipar estos recels en estes paraules:
“Tal vegada crega algú que la creació d’esta societat obedixca quan manco alguna mira d’exclusivisme provincial i quan més a alguna idea separatista. I yo, que dec concentrar en mon pit los sentiments de mos dignes companyers, tinc que declarar ací que ans que tot som fills i amants de la noble terra espanyols, i no resucitem les glòries de l’antic Regne valencià, més que per tindre lo goig de que no s’obliden i es perguen, com la seua llengua, en l’oscuritat del temps. Recordar lo passat per a trobar lo present i per a que servixca d’eixemple en lo pervindre, esta és la meua ilusió”.
El discurs fon molt aplaudit i celebrat. I per a terminar l’acte, la Coral de l’Escola d’Artesans interpretà la cançó escrita per Constantí Llombart en música del mestre Manuel Penella, titulada “Lo Penó de Lo Rat Penat”.
Transcrit del llibre “Lo Rat Penat”. Editat pel Consell Valencià de Cultura de la Generalitat Valenciana, any 1996.
