Lo Rat Penat, Societat d’Amadors de les Glòries Valencianes, condena i expressa el seu pesar pels atentats terroristes de Barcelona i Cambrils i la solidaritat en tots els afectats i el condol en les famílies de les víctimes, demanant l’unitat i cooperació de tota la societat, de les forces de seguritat i de la comunitat internacional front ad esta barbàrie.
En motiu del segon centenari de la mort de Calderón del Barca en l’any 1881, s’organisaren en Madrit uns actes d’homenage als quals assistí en tots els honors la Real Senyera.
Teodor Llorente, segon president de Lo Rat Penat, escrigué en motiu del regrés de la Senyera a Valéncia després d’aquell acte, un poema a la nostra Real Senyera, que vos transcrivim a continuació:
¡Oh, Senyera valenciana!
¡Gonfanó de la ciutat!
¡Drap gloriós d’or y de grana
que corona el Rat-Penat!
Vuí, rejuvenint la historia,
mamprens, al vent de la gloria,
altra volta l’antich vol;
y banyante en llum encesa,
per tu, de nostra grandesa,
tornar a eixir lo brillant sol.
No arrives, no, coronada
de sanguinosos llorers,
ni entristixen ta tornada
gemechs de hórfens llastimers.
Entre vítors y alegríes,
tan glorós com ans venies,
vens, ¡oh, penó may vensut!
de donar, en lloch insigne,
al Geni homenaje digne,
y a la Patria honrós tribut.
Triomfalment la Cort d’Espanya
te ha vist, en carro de honor;
y la gent propia y la estranya
se uniren en ta llabor.
Complaguts en ta victoria,
han abaixat de la Gloria
y te han mirat sonrient
(públich digne de tal festa):
lo gran Rey de la Conquesta,
Ausias-March y Sant Vicent.
Tú, tradicional bandera
de Fe, Patria y Llibertat,
a Espanya, a Europa sancera
nostra historia has recordat.
De nostres insignes
poetes, guerrers o sabis,
evocaves lo gran nom;
darrere de tú marjaven,
y al vórelos com passaven,
abaixava el cap tot hom.
Passaven, vestits de malla,
reys, capdills y almogavers,
en perdurable batalla
contra els alarbs traiciones;
passaven pel pla y la serra
consagrant la nostra terra,
ab gloriós bateig de sanch;
y sobre ells, capitá y guía,
Sant Jordi s’aparexía
en son famós cavall blanch.
Pasaven bisbes y frares,
predicadors y romeus;
y a la fe fe nostres pares
vensuts, muslims y juhéus
Reynes que bastíen temples
passaven, donant eixemples,
d’hon l’infern confundit fuig;
y passaven -¡oh, alegría!-
les estreles de María
sobre el sant tosal del Puig.
Passaven, ab la gramalla,
los justicies y els jurats,
donant,per escut y valla,
lo lley a les llibertats;
passaven pavordes, mestres
en tot saber; y los mestres
en les arts del trovador;
y encenent honestes flames,
passaven hermoses dames
doctes en les lleys de amor.
Tota eixa despareguda
y anyorada majestat,
en tú Valencia saluda,
¡Senyea del Rat-Penat!
D’eixes perdudes grandeses
veu brotat noves promeses
plenes de dolsos conhorts;
y tant pots y tan alcances,
que’t fas nunci d’esperances,
tú, la insignia dels recorts!
Teníes tú, quant lo poble
duyes als combats guerrers,
pera defensarte, un noble
Centenar de Ballesters.
Vuí, centenar de centenes,
ab lo calor de les venes
ab la fe que no decáu,
de ta custoria responen;
y millor defensa’t
bandera de amor y pau!
Ab la corbella o l’aixada,
ab llansadora o martell,
ab la ploma may cansada,
ab lo creador pincell,
ab la ma curtida y forta,
ab lo cor, sagrat fornall,
serém per ta gloria, oh, Reyna,
lo Centenar de la feyna
y els Ballesters del trevall.
Jurém per lo nom del pare
que es nostre millor espill;
per lo bes que cada mare
li dona a son tendre fill;
jurém per la llar sagrada,
jurém per la etat pasada,
jurém per lo esvenidor,
jurém ab fe en la victoria,
lluytar sempre per ta gloria
¡Senyera del patri amor!
Des del segle XVII se venia venerant la Mare de Deu dels Desamparats en la seua Capella, sempre reverenciada pel poble valencià; i en 1882, dos segles després, Lo Rat Penat, basant-se en la devoció de la gent i analisant que era considerada patrona en el cor dels valencians, començà a treballar en l’idea del patronat oficial, i el 24 d’abril d’eixe mateix any, el president de la societat, el prestigiós escritor valencià Ramon i Bigné, reunit en la Junta de Govern, acordaren celebrar una festa extraordinària i solemne a la Verge dels Desamparats, i així fer pública l’idea del seua nomenament com a patrona; l’idea fon aceptada en un gran entusiasme popular. Lo Rat Penat i el diari “Las Provincias” actuaren com a caps en la campanya, i junt a l’arquebisbe de la ciutat, aplegaren a comunicar-se en el papa Lleó XIII. Totes les gestions i tràmits realisats tingueren un resultat positiu, ya que el 23 d’abril de 1885, el president, d’aquell moment, de Lo Rat Penat, Feliu Pizcueta, donava la notícia rebuda per telégraf: La Mare de Deu dels Desamparats i dels Sants Innocents era nomenada oficialment Patrona de Valéncia pel papa.
Els valencians celebraren en alegria i solemnitat l’esperat succés; pero a més, i per tal que quedara permanent un monument històric-lliterari, Lo Rat Penat feu una crida als poetes de la nostra terra i així poder arreplegar una Corona Poètica i oferir-la a la Mare de Deu en una magnífica publicació que s’arrematà d’editar el 10 de maig de 1885; eixa “Corona” és una joya editorial que tenim en la nostra biblioteca, a la qual contribuïren en els seus treballs els més famosos poetes valencians de l’época.
Transcrit del llibre “Corona Poètica a la Mare de Deu dels Desamparats” editada per Lo Rat Penat en l’any 1985.
Las Provincias 07/05/1923
Se celebró este acto, que fue brillantísimo, en el Camarín de la Virgen de los Desamparados, concurrido, además del alcalde, don Juan Artal, el presidente de la Diputación, don Modesto Jiménez de Bentrosa, y oficiando en el acto prelado.
Dicha Senyera, copia fiel de la que se conserva en nuestro Archivo municipal y que evoca las glorias de nuestro antiguo reino, ha sido costeada por la Juventud Valencianista de Lo Rat-Penat. Fueron padrinos en este solemnísimo acto de la bendición el alcalde de Valencia, señor Artal, y la última Reina de los Juegos Florales, la bellísima señorita Rosarito Sanchis Creixach. Nutrido coro de voces entonó la plegaria, letra de don Jose Maria Bayarri y música de Álvaro Marzal, premiada por Lo Rat-Penat.
Finalmente, el elocuente orador sagrado don Hernán Cortés pronunció un elocuente discurso: “Hemos tomado parte de un acto de patriotismo valenciano, porque el patriotismo es religiosidad, en agradecimiento y correspondencia a Dios, que nos dió la tierra bendita en que nacimos.
Porque es religiosidad el patriotismo, cuando Jesucristo tiene lástima de su patria, cuando el pueblo judío llora lejos de su tierra. Este acto es también de gran amor a la ciudad de Valencia, porque todo patriotismo descuella en amor a la propia ciudad, que es amor a la madre que descuella en el de toda la familia. Y Valencia florece en la Senyera que se acaba de bendecir.
Es, además el acto de hoy de identidad, de amor y poesía, porque todo ello significa un bandera a los pies de una mujer, la Virgen soberana de cielo y tierra.
Ya tiene Lo Rat-Penat su Senyera, ya tienen los valencianistas pendón que les recuerde las gestas gloriosas de sus antepasados y sea estímulo y porvenir.
Solo nos resta, Señora, dirigiros un ruego: que ya que os inclináis hacia nosotros, deis un beso a esta Senyera, porque si os dignáis mirarla y besarla, sería milagrosa, y todos, el ilustre valenciano que la bendice y es columna firme de la Iglesia Española; el Ayuntamiento, la Diputación provincial, este Rat-Penat, sabrán influir su entusiasmo a todos los valencianos para que eleven el nivel de su patria y hagan que broten gritos clamorosos de: ¡Viva Valencia la de la Virgen de los Desamparados!”.
Terminada la ceremonia religiosa, se organizó una lucida comitiva para acompañar la Senyera a la casa social, seguida de la banda de música del Ayuntamiento. El entusiasmo de la juventud, que precedía a la Senyera, fue indescriptible. Fue un paso verdaderamente triunfal de nuestra enseña.
En Lo Rat-Penat fueron obsequiados con un lunch por el presidente, señor Almarche, la bella Reina de la poesía y las autoridades que habían concurrido el acto.
Por la tarde se organizó una brillante velada literario en Lo Rat-Penat, abriendo la sesión el presidente de la sección Joventut de Lo Rat-Penat, don Emilio Cebrián Navarro, leyendo poesías muy inspiradas los señores Alberola, Morante, Porrás, Valero, Gallego, Castañer y Suay Sura, y cerrando la sesión el señor Almarche con un discurso muy patriótico.
Tambe nos portaria massa llunt el voler escodrinyar el començament de la Festa. Fins i tot n’hi ha una historia que nos conta l’arribada miraculosa, per la mar, de la Verge i del Consueta. (El Consueta digam que es la partitura a on està tot lo que passa en el desenrollament de l’acte. Lo que canta cadascu, i fins el mateix orde de successio de tots els acontenyiments). Tot allo, es conta, aparegue tancat dins d’un baül que portava una inscripcio dient: “Soc per a Elig”. Alli estava la Mare de Deu, i totes les referencies, escrites ademes, per a montar eixa predicacio en honor de la Mare de Deu.
I segur que hi havia gent que tot aixo s’ho creïa; pot ser que encara n’hi haja qui s’ho crega. I, ¿per que hem de llevar-li eixe placer? Tot es possible, encara que hi ha molts descreguts que no ho admeten. No els llevem eixe plaer per imcomprensible que parega. Per la meua part crec que cal atendre’ns als fets que coneixem i que puguen ajudar-nos a coneixer el Misteri, si es que els misteris es poden coneixer.
Perque no es aixo lo que a nosatres nos interessa; ni tan sols si començà en el segle XII o en el XIV, o en el començament del XV, com volen atres. Pense que nos interessa l’orige formal d’eix acte, hui unic en el mon religios, i no l’orige material que no te, per un atre costat, cap d’importancia.
No es tracta, primordialment, d’una obra de teatre religios, com poden ser els autos sacramentals dels nostres classics castellans, i com tant s’ha dit i seguix dient-se.
Aixina ho he pensat des de que conec el Misteri, i aixina ho dia als ilicitans en conferencia, el dia 10 de novembre de 1982: “No nos enganyem; tot lo que ha de vore en el Misteri, la mimica…, tot ha de ser religios o està totalment fora de l’ambient; no te cap rao de ser.”
I m’alegra saber que no soc yo a soles qui ho pensa d’eixa manera. Quaranta anys ans que yo ho pensara i ho diguera. Gerardo Diego, en agost de 1943 ya dia:
“Juzgar el Misteri como obra de arte me pare empequeñecerlo. Aquí se debe venir a rezar, plástica, política, musicalmente esa oración incomparable de la Fe y la Belleza, en la que uno no es más que una sílaba muda.
Se nos exige esa asistencia espiritual y solo así el Misteri desprende toda su transfigurada y renovadora aura de milenaria y multitudinaria cristianidad”.
I Martí Dominguez solia afegir un refra popular que diu:
“No pidas peras al olmo. El olmo es parecido al peral, pero no da peras. El Misteri tiene una gran fronda como olmo: su letra, su música, su teatralidad, su tramoya; pero es su espíritu lo que le confiere su fuego interior y sus frutos de vibración espiritual”.
No; no es tracta d’una cosa cultural simplement. Si fora cultural solament, faria molts anys que s’havera perdut, i no cal ser profeta per a soltar eixa afirmacio. Pense que s’ha de pensar en la fe del poble, en la fe dels ilicitans, inclosos els mestres de capella i tambe el clero. Si el Misteri se convertix en un drama liric, si al Misteri se li dona un atre caracter que no estiga en concordancia en la seua essencia religiosa, l’hauran condenat a mort. La mateixa interpretacio musical no pot ser meramet lirica, ha de ser primordialment religiosa.
Tampoc es tracta, d’una representacio teatral solament religiosa; sino d’una obra que tenia i te com a filosofia l’ensenyansa d’unes veritats doctrinals, -dic be, doctrinals, pero no dogmatiques- i que, per tant, està tota ella entroncada, plenamet, en el mon de la predicacio.
Eix es l’orige del Misteri: explicar als fidels totes aquelles veritats referides a la Mare de Deu, al menys d’aquelles relacionades en el misteri de la Mort i Assuncio de la Mare de Deu; misteri, per una tra part, molt ben estimat en tota l’Edat Mija, i, de manera especial, des de sempre i encara hui, en la part oriental del mon europeu.
Unes vegades es parlava de la Assuncio de la Mare de Deu, sense preocupar-se massa de si havia tingut lloc ans de morir o despres de morta. La tradicio cristalisà en el poble fidel, i fins i tot en els mateixos testimonis apocrifs antics, en la mort i assuncio de la Mare de Deu, tal com ho diem encara hui en llenguage popular.
El fet es que l’iglesia seguix sense dir-nos res de la “mort”, pero sí que ha definit com a veritat dogmatica el fet del “transitus” o pujada al cel de la Mare de Deu. Fon en l’any 1950 quan l’aristocratic Pio XII va definir el dogma de l’Assuncio al cel de la Mare de Deu, pero no es va decantar a parlar de la mort.
Esquematicament podiem dir que l’argument, el fet, diriem millor, desplegat en Elig els dies 14 i 15 d’agost son:
1er El desig de la Mare de Deu de voler anar-se’n en el seu Fill, i, ans d’anar-se’n, de voler als apostols -abans de la seua mort-.
2on La reunio miraculosa dels apostols a l’entorn de la Verge i el soterrar de la Mare de Deu.
3er La presencia dels judeus per a que no se faça el soterrar i el milacre consegüent.
4rt La pujada al cel; i
5nt La coronacio de la Mare de Deu.
Tot aixo seguix, mes o manco, l’orde següent:
-Un chiquet (1), que representa a Maria, entra en l’iglesia i canta varies vegades diferents texts, recortdant diferents moments de la Rendicio: L’hort de les oliveres o de Getsemani, la montanya del Calvari i l’enterro de Jesus o el Sepulcre.
-Maria, ya en el cadafal, o lloc a on desenrolla tot l’acte, diu que vol morir-se per a poder estar en el seu Fill.
Deu li envia un angel que, baixant del cel, li concedix el seu desig i li dona una palma dorada que deura portar fins a la seua sepultura.
Maria vol vore als apostols. L’angel, despres de concedir-li esta nova gracia, torna a pujar-se’n al cel.
Els apostols, sense saber ni com si ni com no, van apareixent a poc a poc -com se diria- i, davant d’ells, despres d’haver-los rebuts, mor la Mare de Deu. (Ara desapareix el chiquet que fa de Maria, i es posa en el llit l’image de la Mare de Deu morta.)
Torna a obrir-se el cel, i els angels, que baixen cantant, despres d’arreplegarse l’image, se’n tornen a pujar com emportant-se l’anima de la Verge.
La segona part d’esta extraordinaria predicacio comença entrant els apostols, presidits per Sant Pere, -atencio, presidits per Sant Pere, ¿mes clar?- que pugen al cadafal i s’agenollen als peus de la Mare morta.
Volen preparar el soterrar, pero de sobte apareixen els judeus que desigen robar el cor de la difunta per a que els apostols no puguen dir despres que ha resucitat. Lluiten judeus i apostols, i maravellosament, un judeu es queda en les mans com paralisades. Els judeus, commocionats, cauen de genolls i, arrepenedits, son batejar per Sant Pere -sempre Sant Pere- i tots junts canten el salm In exitu, antigamnet salm d’enterrament sobre tot en els llibres apocrifs, mentres te lloc el soterrar, i soterrament.
Novament torna a obrir-se el cel i baixen els angels, entren al sepulcre, i s’emporten al cel, en mig de cants de lloança, el cos de la Mare de Deu.
Ans de l’arribada al cel, i per a que no falte res en la predicacio, apareix Sant Tomas que no ha pogut estar junt als demes apostols perque “les Indies m’han ocupat”. -es dir, la seua predicacio l’ha tingut ocupat sense poder vindre-, plorant la seua desgracia.
Novament s’obri el cel i apareix la Trinitat que ix a rebre a la Mare de Deu, coronant-la com a Reina del cel i de la terra.
Tractant-se, puix, d’una predicacio, l’acte es considerava com a acte lliturgic i per aixo s’escomençava con una continuacio de l’ofici, acabat l’ofici lliturgic de les vespes. Una de les consuetes, per a que no hi haja dubtes de que es tracta d’un acte religios i no d’un simple acte teatral, mes o manco important, comença dient:
“Lo acte de la Vespra es lo seguent: que acabades les vespres ix la Maria ab les dos Maries y quatre o sis angels de la hermita de Sant Sebastia on està la capella de Nostra Senyora, y la acompanyen los dos elets ab lo metre de capella, lo vicari foraneo y dos capellans ab sis o huit cavallets a l’iglesia major ab los sons y trompetes, y entra per la porta major y va a l’andador y sonen los ministrils, orgue y campanes, y agenollada sobre dos coxins vellut carmesi, canta…”.
(1) Tots els actors d’esta predicacio son homens. No interva cap de dona. Les dones no han pogut intervindre oficialment en cap realisacio lliturgica fins al concili Vatica II.
Transcrit del Quaderns de Divulgació nº16 de Lo Rat Penat: El Misteri o la Festa d’Elig (Guió Comentat) per Josep Climent i Barber. Any 2000.
A manera d’esquema expondrem les finalitats i principis bàsics de la societat, principis que apareixen en el discurs de Feliu Pizcueta (primer President) en l’acte Fundacional, aixina com els ideals de Constantí Llombart. Estes finalitats les podem resumir en tres apartats:
– L’exaltació de l’història i la llengua valenciana.
– L’impuls de les arts i de la lliteratura.
– L’amor a la Pàtria Valenciana.
Lo Rat Penat té com a finalitat bàsica, estudiar, investigar, conservar, protegir, donar a conéixer, ensenyar i fomentar el progrés de la llengua i cultures valencianes per mig dels següents mijos: a) Organisant i promovent tota classe d’actes per al coneiximent i ensenyança de la Llengua Valenciana, que és l’idioma oficial de l’Entitat. b) Fomentar estudis, promoure edicions, crear biblioteques i treballar per a enaltir la llengua, cultura i economia valencianes. d) Realisar quantes activitats complementàries es considere necessàries per a conseguir les seues finalitats bàsiques.
Transcrit del llibre Lo Rat Penat VV. AA. Editat pel Consell Valencià de Cultura de la Generalitat Valenciana, any 1996.
En qualsevol cas no s’enten la fundacio de Lo Rat Penat sense l’ambient de conciliacio i reconciliacio que consegui la Restauracio de la Monarquia en la persona d’Alfons XII i la Constitucio de 1876, en la que tingue destacada participacio Ciril Amorós i uns atres politics valencians que s’incorporaren i recolzaren el proyecte ratpenatiste.
Esta reflexio sobre la concordia en la societat valenciana, despres d’anys i anys de discordies d’orige politic i social, es necessari perque, insistim, sense ella no es comprén la fundacio de Lo Rat Penat. Els fundadors eren conscients de les diferencies socials dels seus membres, tambe de les diferencies politiques, d’ahi que s’insistira en formar la casa comuna dels poetes de guant i d’espardenya, pero esta concordia tenia, tambe un objectiu que era fomentar les glories de Valencia i el seu antich Realme.
Observem que n’eren moltes les diferencies que separaven als fundadors de Lo Rat Penat, pero el seu imaginari colectiu sobre Valencia coincidia. D’ahi que fora possible la fundacio de Lo Rat Penat.
Viure en una terra en que els seus habitants, els antepassats de Llombart i Llorente, estengueren per primera vegada una lletra de canvi, en concret el 19 de febrer de 1376; erigiren el primer hospital de malalts mentals, en 1409 i a on s’inicia a treballar en l’imprenta, en 1474, produint el primer incunable d’Espanya, en llengua valenciana, podia i pot produir orgull. Pero est orgull, est amor cap a lo propi no es, ni te perque ser, nacionalisme. La memoria dels cursos 1968-69 es un eixemple mes d’amor a la propia colectivitat pero sense el menor indici de nacionalisme. Esta actitut li ve a Lo Rat Penat des dels seus origens. En definitiva, els testimonis en este sentit son constant des de la fundacio de Lo Rat Penat. Servixquen com a eixemple estes paraules de Teodor Llorente que son un resumen magnific de lo que significa Lo Rat Penat i de quin era l’imaginari colectiu que proponia un dels seus mes destacats membres.
“Hay muchas cuestiones que nos dividen y separan en distintos campos, y es legítima esa lucha cuando defiende cada uno sus honradas convicciones; pero hay también algo, que nos une a todos: el amor a España , el amor a Valencia, nuestras madres cariñosas; El amor al arte, el amor a la poesía, que enaltecen y subliman al espíritu humano. Y asà como el pobre inválido del ejército, retirado a su aldea natal, toma la guitarra, humilde representación para el de los idealismos poéticos, y forma corro cantando coplas, que encuentran eco unánime en todos los corazones, yo cantaré lo que es nuestro sentimiento común, lo que tiene por emblema nuestro Rat Penat, la fe, la patria i el amor…” (1)
(1) Almanaque Las Provincias,1904, p.102.
Transcrit del llibre Història de Lo Rat Penat.
El 15 d’agost de 1979 es reuniren les professores del Conservatori de Valencia, Maria Teresa Oller i Emilia Muñoz, en casa de Rosa Bartual, per tal de demanar-li ad esta ultima la creacio d’un cor de caracteristiques especials per a poder interpretar, sense mixtificacions, les cançons populars del poble valencià. Les cançons populars, encara que, sense tindre relleu academic, formaven part de la vida cotidiana i de l’historia de Valencia, pero encara que estaven vives en la memoria de la gent i moltes estaven arreplegades per musics i folcloristes de reconegut prestigi, baix els auspicis de l’Institucio Alfons el Magnanim, corrien el perill de desapareixer en anar morint les persones que les coneixien i cantaven. Per tant, el motiu fonamental de la creacio del Cor Popular de Lo Rat Penat no fon mai l’investigacio ni la coleccio de material, sino primordialment la difusio, tal i com diu el seu lema: “Que els vells recorden i els jovens deprenguen”.
En principi se pensà que el Cor el formaren set o huit persones que acompanyarien al Grup de Danses de l’Entitat, que feya poc s’havia refundat, pero pronte el Cor va anar prenint independencia i vida propia, cosa que va causar mes d’un maldecap.
En els primers dies d’octubre de 1979 escomençaren a arreplegar gent i a ensajar les primeres cançons d’un repertori que se pensava seria de deu o dotze cançons i que en 1999 passen de 350.
La presentacio oficial, vestits ya en el trage tradicional del sigle XIX i en mes de 25 components, fon el 8 d’octubre, vespra del gran Dia Valencià, en l’Hotel Astoria, en el sopar de Sant Donis, a on estaven reunides mes de doscentes persones presidides pel Governador Civil, José Mª Fernández del Río i la seua senyora, i Xavier Casp, qui per aquelles dates era president de Lo Rat Penat.
L’exit fon apoteosic; la gent, entre sorpresa i emocio, no parava d’apludir i aplaudir. A la Directora, com si d’un torero se tractara, l’alçaren en volandes. El Cor havia naixcut oficialment baix els millors dels auguris. La riquea d’esta terra està descrita, en totes les facetes, per les cançons populars que, com molt be diu el seu nom, son les cançons que el poble interpreta en qualsevol moment del dia, davant de distintes situacions, expressant penes, alegries, jocs i critiques.
Actualment el Cor Popular conta, com ya hem alvançat, en un repertori de 350 cançons, que podem dividir en amples grups, entre els quals cap destacar: humoristiques, de breçol, de pasqua, de “quintos”, havaneres, pregons, de taverna, narracions, de camp, falleres, romanços, de llar, de treball, nadalenques, albades i “albadas”, goigs, aurores, jotes, de jocs i de bateig.
Totes estes cançons son interpretades pel Cor, de viva veu, tal i com el propi poble les ha cantades sempre, sense eleboracio academica alguna, perque el poble quan canta les seues cançons, no la te, i ademes, sería inadequada per ad estes musiques tan espontanees.
Al mateix temps, estes cançons son acompanyades per intruments caracteristics: guitarres, gitarro, bandurries, llaüts, postices, panderetes i, en alguna ocasio, acordeo.
En tots estos vint anys de vida, el Cor ha estat format per aproximadament unes 45 persones, entre musics i cantants. Les actuacions les realisen quasi sempre ataviats en el trage tradicional valencià, be el del s. XVIII o el del s. XIX, pero, segons les circumstancies, tambe ha adoptat ultimament un uniforme mes funcional per a les actuacions no oficials.
El palmares artistic del Cor Popular es ben ample i dens. Despres de l’aprenentage i “rodage” del Cor durant tot 1981, a lo llarc de 1982 i 83 inicia una llarga serie de recitals per tota la geografia valenciana, auspiciada i dirigida per la que era Caixa d’Aforros de Valencia, al ritme d’una actuacio per semana. Allo els brindà l’ocasio de coneixer infinitat de pobles nostres que ni els membres del Cor sabien a on estaven localisats i, al mateix temps, fon motiu de que tots eixos pobles conegueren a Lo Rat Penat i al seu Cor.
Transcrit del llibre Història de Lo Rat Penat.
Saldat en tan notable exit l’acte public fundacional de Lo Rat Penat, en aquella memorable nit del 31 de juliol i en l’incomparable marc del pabello municipal, aplegà agost i, en ell, la marcha cap a la Malvarrosa, Betera, els pobles de la provincia de Terol, buscant la brisa del mar i l’aire de la montanya i fugint del caloros estiu de la ciutat de Valencia. L’activitat social se paralisava durant uns mesos i els fundadors i socis de la nova entitat, alla en els seus llocs d’estiueig, meditaven sobre l’exit alcançat i sobre els proyectes de futur. En canvi, tots els inicis son dificils i, maxim, quan son molts els problemes d’infraestructura per a posar en marcha la maquinaria d’una entitat que, d’entrada, carix de local social per a eixercir en exit les seues funcions.
Reconstruir en una certa garantia d’exit la vida societaria d’aquells mesos de la primavera d’hivern de 1878 resulta prou dificil per la carencia de documentacio al respecte. El primer Llibre d’Actes (1) “document imprescindible per a coneixer la vida diaria de qualsevol organisme en un minim de garantía” s’inicia en regularitat en giner de 1879 en que se feu carrec de la Secretaria General aquella persona extraordinariament eficient que fon Ferran Reig i Flores. En una meticulositat digna de tot elogi, ademes de redactar actes i atendre a totes les competencies propies del seu carrec, cada any en el Almanaque de Las Provincias apareixia la memoria anual de la societat en la firma F.R.F. El mateix, conscient del problema que supon el consignar en acta els acorts adoptats en les sessions de govern, ho denuncia en alguna de les seues actes. Per eixemple, en la Junta General corresponent al 30 de març, inicia l’acta en les següents paraules: Reunits els senyors anotats al marge baix la presidencia de D. Felix Pizcueta, y no podentse donar conte de l’acta de la sesio anterior per no haberla rebut el secretari que sotascriu del anterior Sr. Lluch y Soler, se someteren a la aprobacio de la junta general els acorts presos per la Directiva fins esta feja, dels quals foren aprobats per unanimitat los següents…(2). Inclus se formà una comissio, integrada pels senyors Cuevas, Bodría i Càster per a que passaren per casa del secretari, senyor Lluch, a arreplegar llibres i documents. Despres, afegirà un escrit en el llibre d’actes per a deixar constancia de tals deficiencies:
Extracte del acta de la sesió celebrada per la Junta Directiva el dia 23 de Agost de 1879.
En vista de qu’el Secretari que fon d’esta Societat, en son principi, D. Manuel Lluch y Soler, no ha redactat les actes de ninguna de les sesions en que com tal actuà, ni ha contestat les gestions que se han fet desde entonces ab lo fi de que al menys enviara els antecedents que obraren en son poder y desijant qu’en tot temps conste la falta de atenció de dit Sr. acordà esta Junta, que aixi se consigne en acta y que el pasat acort se fixe en el lloch que debien ocupar les que ha deixat de redactar el repetit Sr. pera que se conega sempre el motiu per el que no s’encontren en el llibre de actes, les que deurien autoriçar el Sr. Lluch en Valencia 20 de Setembre de 1879. Lo Secretari general, Ferran Reig y Flores. V.P. Lo President, Teodor Llorente (3), (4).
A les dificultats inicials s’ha d’afegir la carencia de seu social. Les primeres activitats se desenrollaran en l’Ateneu Casino Obrer que els prestà el local; pero, ya en les primeres reunions de la directiva (26 de giner de 1879) veem com Vicent Boix oferix una de les dependencies de l’Institut del que era Director per a celebrar les reunions, i en la sessio del 9 de febrer se comissiona als senyors Llombart, Carboneres i Bodría per a que busquen casa social. Molt interes posà la comissio en esta faena ya que en la següent sessio de la junta directiva, el 16 de febrer, se dona conte del lloguer, per cinc quinzets i mig diaris, de la que seria la primera seu de l’Entitat, el numero “principal” del carrer de Rubiols; la Comissio pagà 489’50 quinzets pel lloguer del local fins al 24 de maig i adquiri els primers mobles. Les deficients condicions de la seu provisional del carrer de Rubiols, obliguen a continuar les gestions en busca d’un local mes digne; inclus s’aplegà a comissionar a Labaila, Chapa i Reig per a poder dispondre de local en la Societat d’Agricultura; en agost, s’acorda donar avis a l’amo de la casa de l’abando de la mateixa quan s’encontrara atra en millors condicions i se comissiona als senyors Thous, Llombart i Tramoyeres per a que continuen les seues gestions; sera el 4 d’octubre del mateix any quan se done conte de la que sera la seua Seu definitiva en aquells temps, una antiga casona propietat del Comte de Casal, don Lluís Ibáñez de Lara, en una placeta (Comte de Casal, 2-1ª) del carrer del Moli de Na Rovella, junt als carrerons de Conills i la Magdalena. (5)
Encara que l’objectiu principal de la nova Societat fora, al menys en la ment de T. Llorente i el seu grup, com verem en les seues intervencions en l’acta de constitucio de l’entitat en l’Ateneu Casino Obrer, la celebracio dels Jocs Florals, se potenciaren tot tipo d’activitats culturals i recreatives, que resultaran atractives per a una massa social cada vegada en aument i que satisferen tant als llorentins com als llombartians. Molt importants foren els acorts presos en la junta directiva celebrada el 2 de març de 1879: la formacio en quatre seccions (lliteratura, arqueologia, musica i pintura, escultura i arts anexes), segons els estatuts; aixo descarregà un tant de treball a la secretaria general que se dedicà a coordinar les activitats. Fon elegit per ad esta Secretaría General Ferran Reig i Flores; actuaria com a vicesecretari Ricart Càster. En quant a atres detalls organisatius, un vocal de la Junta Directiva estaria semanalment al front de la societat; la casa permaneixeria oberta fins a la 1 de la nit; inclus s’encarregà a Llombart que redactara un reglament per al conserge, que deuria dur uniforme i el distintiu de la societat; i, conscients de la necessitat d’aumentar el numero d’associats, essencial a l’iniciar l’activitat de qualsevol societat per a fer front a les grans carencies i necessitats, se nomenà una comissio integrada pels senyors Cuevas, Llombart, Clemente, Bueso, Miguel, Escalante, Milego, Malbuison, Galiana, Martínez Aloy, Melo i Martà, la primera decisio de la qual fon, la de remetre una circular a totes les personalitats, aixina com donar de baixa als socis que no satisfeen les seues quotes.
(1) Es tracta d’un volum sense paginar en l’encapçalament del qual, en fulla orlada baix l’escut de l’entitat, se llig: LO RAT-PENAT. Societat de amadors de les glories de Valencia y son antich Realme. JUNTA DIRECTIVA. ACTES. (d’atra ma: 1879 a 1881. No 1). Consta de 170 pagines, ocupant les 147 inicials les actes de la junta directiva i les 23 restants les actes de la Junta General, encapçalades per la de la sessio constitutiva de l’entitat, celebrada el 7 de juny de 1878 en el Ateneu-Casino Obrer.
(2)Llibre d’Actes de Lo Rat Penat. Anys 1879-1881.
(3) Llibre d’Actes de Lo Rat Penat. Anys 1879-1881.
(4) Possiblement, haja de vore en esta desidia per part de Lluch Soler la seua desconfiança cap al grup dirigent que el porta a apartar-se de l’entitat junt en atres poetes i escritors que, en estos primers anys, desconfiaren tant del grup de patricis com del republicanisme de Llombart i Escalante; tal es el cas d’Altet i Ruate, mossen Josep Peris Pasqual, Rafael Maria Liern, Francesc Palanca i Roca. Actitut que adoptaren, aixi mateix, el grup de revolucionaris de 1868 a on s’encontrava Ramon Andrés Cabrelles, discipul de Llombart, Sanmartín i Aguirre, Manuel Lluch i Soler i Josep Aguirre.
(5) Casa que en el temps desapareixeria al formar part dels solars en els que despres se construiria l’actual Mercat Central.
Transcrit del llibre Història de Lo Rat Penat: Capitul I NAIXIMENT DE LO RAT PENAT (1878-1902).
Transcrivim la part final del parlament que donà el Sr. Emili Beüt i Belenguer (Trentadós President), en l’acte de clausura dels Cursos de Llengua i Lliteratura Valencianes de Lo Rat Penat de l’any 1977.
Una atra recomanació és que no s’oblide el nom de la llengua, el nom autèntic que posseïx des de segles, el nom que tenim perfectíssim dret a donar-li, perque sense entrar ni eixir sobre el seu orige, que no és ara el moment de tractar, és el nom que li pertany per correspondre a l’idioma del que fon un Estat durant moltíssims anys en institucions pròpies i peculiars. Eixe nom no és atre que “llengua valenciana”, suficient expressiu i suficient digne per a que no siga substituït, com alguns fan, per “llengua dels valencians”, o “vernacla”, o “autòctona”, o “la nostra llengua”, o qualsevol atre subterfugi.
Tenim dret a dir-li valenciana.
És un dret que el mateix professor Manuel Sanchis Guarner, el criteri del qual sobre la catalanitat és ben conegut, se veu en el cas de reconéixer-lo en el seu llibre “La llengua dels valencians”, on diu: “Nosaltres hem nascut a València i som valencians. El País Valencià, el Poble Valencià, te una personalitat ben definida pels quatre factors abans esmentats: Geografia, Història, Economia i Cultures pròpies. Té també un idioma autòcton. Amb aquestes premisses es deduix lògicament i forçosa el següent postulat que exposat d’aquella senzilla forma, sembla irrefutable: la llengua dels valencians és el valencià. Som valencians i el nostre idioma és el valencià; en ell devem escriure. Devem i podem, i perquè devem, volem”. Fins ací el professor Sanchis Guarner.
Aixina és que estudiem la llengua valenciana, parlem la llengua valenciana, escrigam la llengua valenciana, difongam la llengua valenciana. És un deure i també un orgull.
Li agrada escriure i tractar sobre l’injustícia social, l’esclavisme i l’oposició a les quintes, i ho fa en dignitat lliterària. La seua meta era la llibertat d’expressió i acció, i escrivia en un estil àgil i mordaç. En esta época és quan comença a firmar les seues obres i escrits en el nom de Constantí Llombart. Va escriure un interessant treball titulat Trece días de sitio o Crónica de la Revolución Cantonal, que és un bon document per a estudiar el cantolanisme valencià. En 1871 es consagra definitivament com a escritor en editar-se el seu verdader primer llibre, Cantos, que alcançà gran popularitat entre els llectors valencians. Des de llavors se dedica a la lliteratura. En 1877 dirigix la publicació en valencià Niu d’abelles, i escriu els seus drames Justícia contra justícia, La esclavitud de los blancos i Lo darrer agermanat, aixina com un llibre de poemes, Flores y Perlas. En 1876 escrigué en colaboració en Cebrian i Mezquita (que més tart seria president de Lo Rat Penat) El plater de paper blau i La copa d’argent.
Transcrit del llibre “Lo Rat Penat” VV. AA. Editat pel Consell Valencià de Cultura de la Generalitat Valenciana, any 1996.
La mijana i chicoteta burguesia republicana i federalista valencianes, secundada pel proletariat valencià, foren vençudes per l’eixèrcit en les seues dos importants revolucions, en octubre de 1869 i en juliol de 1873, i croniste de l’insurrecció cantonal fon Constantí Llombart, home de la Renaixença de forta voluntat, dispost al diàlec i a la colaboració, sense renunciar mai al seu progressisme, a pesar de la restauració de la monarquia borbònica, conservà els seus ideals. La seua obsessió era crear una associació cultural i lliterària per a Valéncia.
Llombart tenia el seu equip, i els escritors agrupats eren de nivell social humil. Els tertulians se reunien en el taller de talliste de Josep Bodria i Roig i de Josep Sanmartin i Aguirre en el Barri del Carme. És curiós observar que Llombart treballava en un taller d’imprenta (el seu pare era guarda del Jardí de les Alameretes de Serrans). Antoni Palanca i Hueso, se guanyava la vida confeccionant flors artificials; Víctor Iranzo i Simon, aragonés integrat, era empleat en un comerç; Ricart Cester era orfebre d’ofici; Josep Maria Puig i Torralba se dedicava a vendre perfums; a Escalante el podem incloure en este grup, pertanyia a una família lliberal i humil; finalment, Lluís Cebrian i Mezquita, que aplegà a ser un prestigiós mege, escritor i president de Lo Rat Penat, en aquells moments era estudiant. Per lo tant els escritors per Llombart eren autodidactes i republicans, a soles Cebrian i Mezquita era universitari.
No obstant, els patricis valencians cults i universitaris, com Teodor Llorente, Vicent Venceslau Querol, Jacint Labaila, Ferrer i Bigné, Feliu Pizcueta, Ciril Amorós, etc., potser no saberen calibrar les qualitats dels autodidactes progressistes. Mostra de la comprensió i tolerància de Llombart, després de llargues i laborioses conversacions, se constituí i fundà Lo Rat Penat, idea de Llombart, que se deixà convéncer per Teodor Llorente. Lo Rat Penat fon des del principi, casal de tots els lliterats i personages valencians, i entre els 165 primers socis fundadors, figuren patricis universitaris i conservadors del grup Llorente-Querol i autodidactes republicans del grup Llombart-Escalante. Junts organisaren la fundació de Lo Rat Penat, i el 29 de juny de 1878, després de la llectura que Ramon Lladró i Mallí feu en l’Ateneu Casino Obrer del poema en valencià “Lucrecia profanada”, se propongué la constitució d’una sola societat pròpia i, després de diferents reunions en un saló de l’Universitat baix la protecció del patriarca de la nostra Renaixença Vicent Boix, s’elaborà i aprovà el reglament redactat per Josep Maria Olmos imitant a la “Academia de los Nocturnos”.
Per a l’acte fundacional, se solicità ajuda a les autoritats i personalitats; l’Ajuntament cedí el Pabelló Municipal instalat en l’Albereda i ocasió de la Fira de Juliol, i l’acte fundacional de Lo Rat Penat se celebrà el 31 de juliol de 1878. Igual Úbedadescriu aixina l’acte:
Aquell pavelló de fusta, monumental i grandiós, en estranyes reminiscències orientals de temple siamés, en la tranquila i perfumada nit de l’estiu valencià, en cortinages de vellut vermell i centenars de llum de gas, constituïa un incomparable marc per a la cerimònia. El saló de ball l’omplirem de gom a gom cavallers de frac i condecoracions, i dames vestides de cera i ornades de joyes, en nerviós palmito en una mà i en l’atra el ramell de flors en que les havien obsequiat. Aquell públic burgués invitat, estava dispost a presenciar l’acte en una actitut amable pero frívola. Al toc solemnial de tabals i clarins, va ocupar l’ampli estrat la comitiva: l’Ajuntament en corporació en els macers i l’estol de ratpenatistes en frac.
Allà baix, en el passeig de l’Alameda, entre soroll i espentes, la gent popular s’esbargia bevent orchata de chufes o menjant panolles de dacsa, completament despreocupada de lo que estava passant en el pavelló dels “senyorets”.
A l’acte assistiren les personalitats del món polític i intelectual de Valéncia, presidit per l’Excm. Sr. Pascual Dasí Puigmoltó (alcalde accidental), que pronuncià les primeres paraules d’apertura; a continuació prengué la paraula el secretari de la nova societat Manuel Lluch i Soler, que resumí la breu història dels primers passos donats, especialment per Constantí Llombart ànima i protagoniste principal de la fundació, també donà a conéixer les motivacions i finalitats de la nova societat, terminant en un cant a la llengua i a la pàtria d’Ausias March. Se llegiren poesies pels mateixos autors: Teodor Llorente, Lluch Soler, Pascual i Genís, Víctor Iranzo, Josep Arroyo, Josep Bodria, Ricart Cester, Ferrer i Bigné, Joaquim Balaguer. Constantí Llombart anava a llegir el seu discurs, pero la seua fort emoció s’ho impedí, llegint en el seu lloc J. Granada. El discurs fon llarc, en molt d’amor a la pàtria i la necessitat de recuperar els signes d’identitat singulars i propis dels valencians.
Hagué un moment de tensió, els poemes recitats pels seus autors eren moderats en cants d’exaltació i alabances, pero Ricart Cester recità ¡Desperta Valéncia hermosa!, que fon exaltat, de fort reivindicació en contra de Castella i en ribets de nacionalisme, causant recel en alguns dels presents. Pero Feliu Pizcueta, com a primer president de la societat, que feu el seu discurs de clausura, sabé dissipar estos recels en estes paraules:
“Tal vegada crega algú que la creació d’esta societat obedixca quan manco alguna mira d’exclusivisme provincial i quan més a alguna idea separatista. I yo, que dec concentrar en mon pit los sentiments de mos dignes companyers, tinc que declarar ací que ans que tot som fills i amants de la noble terra espanyols, i no resucitem les glòries de l’antic Regne valencià, més que per tindre lo goig de que no s’obliden i es perguen, com la seua llengua, en l’oscuritat del temps. Recordar lo passat per a trobar lo present i per a que servixca d’eixemple en lo pervindre, esta és la meua ilusió”.
El discurs fon molt aplaudit i celebrat. I per a terminar l’acte, la Coral de l’Escola d’Artesans interpretà la cançó escrita per Constantí Llombart en música del mestre Manuel Penella, titulada “Lo Penó de Lo Rat Penat”.
Transcrit del llibre “Lo Rat Penat”. Editat pel Consell Valencià de Cultura de la Generalitat Valenciana, any 1996.