Per Bernat López Galiana

El Consell preautonòmic, en la reunió, del dia 5 de juliol de 1978, i en el saló Calixt III del nostre Palau de la Generalitat, tractà de la possible creació d’una policia autonòmica, dependent del dit organisme. La cosa no és nova en la nostra institució foral. La Generalitat del Regne de Valéncia ya va tindre la seua milícia pròpia en el nom de Minyons.

Encara que els catalans i vascs presumixquen de cossos propis de Seguritat, és a dir, policia autonòmica, la veritat és que en el Regne de Valéncia tinguérem policia pròpia molt abans que ells. Els Minyons eren una institució pareguda als Moços d’Esquadra de Catalunya creats en 1719, per Pere Antoni de Veciana, un decidit partidari del funest Felip V, i posteriors a la dels nostres Minyons creats en 1622.

El nom

Ya el nostre excels poeta Ausias March, naixcut en Gandia, en u dels seus versos diu: “Uns vells i jóvens Minyons”… Per atra banda, el Diccionari General de la Llengua Valenciana diu que Minyó és el “Nom popular dels membres d’una tropa que hi havia en Valéncia; realisava accions policials, vigilava per a mantindre l’orde públic, se dedicava a la persecució de roders o malfactors i també guardava els boscs reals”.

Este cos policial arreplegava iniciatives anteriors menys estructurades, la raïl de les quals caldria remontar-nos a 1399, denominats “La Guaita”. No obstant, este cos de vigilància operava solament en la ciutat de Valéncia.

Pareix igualment que en alguns moment foren nomenats Miquelets, pero com que esta denominació podria confondre’ls en els “Migueletes” de Guipúscoa, se va tornar a la primitiva denominació. Els Minyons foren una tropa essencialment valenciana creada com integrants d’una milícia foral, segons s’acrediten els edictes o crides fets públics en 1622 i 1627.

Els Minyons

En els individus que volien formar part d’esta milícia havien de concórrer unes circumstàncies especials, com la de tindre una estatura regular, ser àgils, de ben provada honradea i d’una edat compresa entre els vint i trenta anys.

Esta milícia fon la força de l’orde al servici de la Generalitat del Regne de Valéncia mentres va subsistir este organisme foral. Estava integrada per tants grups com calia al cens de població, a raó de 30 Minyons per 30.000 habitants, i cada u dels grups de trenta hòmens es dividia en tres unitats de dèu.

En 1744, ya ben reformat el prestigi dels Minyons, Pierre-Félix de la Croix de Chevrières, comte de Sayve, governador del Regne de Valéncia i capità general de l’eixèrcit valencià, el reorganisà baix el nom de “Compañía Suelta de Fusileros o Miñones”; referint-se a d’açò, diu el marqués de Cruilles: “inoculà l’esperit de cega obediència i llealtat en el servici que tan senyalades proves té donades esta inoblidable força de caràcter provincial, fins a la seua dissolució en març de 1868, en que van ser entregats els apropiats i característics uniformes dels seus individus, com a rebuig, a una casa de pietat”.

L’uniforme

¿Cóm era l’uniforme que portaven estes forces autènticament valencianes? Per sòrt existix un testimoni gràfic, dos fotografies, en les quals pot vore’s un Minyò ben plantat, en grans patilles. De l’uniforme, diu el sempre recordat Almela i Vives: “l’integraven espardenyes de careta, i betes negres; una espècie de polaines per damunt les calces blanques; pantalons en tires de botons als costats; jopetí sense solapes i encreuat en doble fila de botons; capot en una chicoteta esclavina, i capell de copa alta en una ala doblada cap amunt”. Suponem que este seria l’uniforme de gala i que, per a diari i per al servici seu específic, en tindrien un atre més senzill.

La creació de la Guàrdia Civil

En 1844 no canvià la situació dels Minyons, si be era clar l’objectiu del Govern espanyol d’anar substituint els cossos policials “regionals” per un atre model clarament centralisat, jerarquisat, militar, alié al territori, i controlat de forma directa des del govern: Tant per a organisar d’una forma teòricament més eficient el manteniment de la seguritat, com per a servir de força de repressió més efectiva front a elements rebels al poder (com els lliberals o els carlistes, que tant proliferaren a lo llarc del sigle XIX, i que en ocasions varen tindre el recolzament d’estes milícies regionals).

Front ad estos plans governamentals, que propugnaven que la Guàrdia Civil s’estenguera inclús a les zones rurals, la pròpia Diputació de Valéncia, avalada per diverses associacions de propietaris, demanà que es continuara en una gestió provincial de la seguritat en hòmens d’extracció local i, per tant, coneixedors del seu territori i insertats en ell.

La realitat és que el final dels Minyons vingué vintiquatre anys més tart com hem dit abans: en 1868, lligat a la revolució que derrocà a Isabel II. El nou govern provisional dels generals Serrano i Prim abolí totes les policies “regionals”, que contaven en una evident tradició “monàrquica” (quan no “díscola”, o autònoma als interessos polítics del govern de Madrit), cosa que no convenia als responsables de la revolució.

En 1876, restaurada la monarquia en Alfonso XII (IV de Valéncia), només alguns cossos policials regionals se reinstauraren també, degut a que el cost econòmic del seu manteniment recaïa en les diputacions provincials i els ajuntaments, i les seues finances no eren precisament poderoses (pareix que no hagen canviat massa les coses…)

A soles resistiren els Miñones de Álava, Miqueletes de Vizcaya, Guardia Foral de Guipúzcoa (que donarien pas, en la Segona República, a una unificada Ertzaña), la corresponent policia foral de Navarra, i les Escuadras de Cataluña reinstaurades únicament en la província de Barcelona, ya que les diputacions de Girona, Tarragona i Lleida no volgueren fer-se càrrec del seu manteniment.

El règim dictatorial del general Franco, acabada la Guerra Civil en 1939, les va abolir totes, excepte les d’Àlava i Navarra (per haver recolzat el seu “alzamiento”) que continuaren existint. Els Mossos d’Esquadra se restauraren en els anys 50 del sigle XX per la Diputació de Barcelona, pero de forma pràcticament simbòlica.

Fins a aplegar a la democràcia: En el dret, reconegut en la Constitució Espanyola de 1978 (art. 149), a que les autonomies tinguen els seus propis cossos policials en plenes funcions, i que donarà lloc a la situació actual, per tots coneguda, i és, que els valencians nos hem quedat sense Minyons…

Popularitat dels Minyons

Els nostres Minyons, hui totalment oblidats, en el seu vestuari a la valenciana i integrat per valencians de naiximent i arraïlats en la terra, degueren calar fondo en l’univers simbòlic dels nostres paisans dels sigles XVIII i XIX. La popularitat d’estos Minyons fon tan evident que transcendiren als refranys populars, fins al punt que en el sigle XVIII dien les fermoses jóvens: “Hom minyò lo vullc yo”, volent donar a entendre en açò que els agradaven els hòmens que foren templats i de bona presència com ho eren els Minyons.

Al crear-se en 1844 la Guàrdia Civil, les funcions del Minyons quedaren molt reduïdes, per lo que, finalment se dissolgueren, com ya hem dit, en 1868. La seua popularitat subsistí a lo llarc del temps. Bona prova de lo que diem nos la dona Escalante en el seu sainet en un acte estrenat en 1877, titulat “Des-de dalt del Micalet”, en el qual un personage de gran imaginació conta a la seua manera allò que va llegir en una novela, i diu referint-se a u dels personages: “Li fan al Minyò descàrrega, prenent-lo per un atre”, i encara hi ha una atra obra de teatre, igualment en un acte i en vers original de Francesc Soriano, estrenada en 1886, que es titula precisament “La família del Minyò”.

Corolari: Els valencians del sigle XXI no tenim… “Minyons”.