Hui, dia 9 d’octubre, els valencians celebrem, com tots els anys, l’entrada del rei Jaume I d’Aragó en la ciutat de Valéncia, la capital de l’antic regne musulmà de Balansiya, regne independent des del sigle XI.

Regne independent que, en el transcórrer del sigle XII, s’estenia des de les vores de l’Ebre fins a la frontera del regne de Múrcia, i que en el sigle XIII havia oferit al món hòmens tan destacats com el poeta Al-Russafi o l’historiador i polític Aben Al-Abbar.

Jaume I el convertí en un regne cristià, encara que la població musulmana continuà convivint en la cristiana fins al sigle XVII.

Regne autònom dins de la Corona d’Aragó, durant el sigle XIV oferí a Europa i a tota la cristiandat figures com sant Vicent Ferrer, el més gran orador del seu temps, i a son germà Bonifaci Ferrer, l’home que traduí la Bíblia al romanç valencià. Senya esta de singular interés quan nos enfrontem, en els nostres dies, ad aquells que, oblidant l’història, volen posar-nos en l’òrbita de la llengua catalana i dels països catalans.

Valéncia, el regne de Valéncia: especialmente volgut per Ferrando d’Aragó, perque en la seua joventut vixqué junt a son pare, Joan II, la guerra contra els catalans que volien independisar-se de la Corona d’Aragó. Dèu anys de lluita per a guanyar als rebels. Una mostra evident de les nostres diferències en el comtat de Barcelona i les terres de Catalunya.

Darrere, en els primers temps del sigle XV, deixem el regnat d’Anfós III, el Magnànim, l’home que rodejà la seua cort de Nàpols dels més grans cervells del Renaiximent.

El Sigle d’Or valencià. Aquell en el que lluí Ausias March, el més gran poeta del seu temps, el que veneraren els poetes castellans del sigle XVI, i entre ells Garcilaso de la Vega que es declarà el seu discípul.

O Joanot Martorell, qui en la seua obra Tirant lo Blanch fon capaç de seduir al propi Cervantes en Don Quixot de la Mancha, i que salvà la seua obra del fòc.

O Isabel de Villena, Jaume Roig, Roïç de Corella, que feren de la llengua valenciana la primera llengua culta de la modernitat.

¿I encara hi ha qui pretén afirmar que la llengua valenciana és un modo diferent de parlar català? ¿Quins autors catalans se nos oferixen semblants als valencians?

Fórem tan grans en el sigle XVI que el nostre poble va ser capaç de desafiar al propi emperador Carles V. La derrota de les Germanies inicià el procés de la nostra decadència económica, que culminà en l’expulsió dels moriscs.

I encara en estos temps difícils de la fi de les Germanies, la Cort valenciana del Duc de Calàbria, de Germana de Foix, de Mencia de Mendoza, sorprengué al món per la seua brillantea cultural. El regne de Valéncia, en el transcórrer dels sigles XV i XVI, fon la pedra angular en la consolidació de la Monarquia Hispànica.

Valéncia, en la segona mitat del sigle XVII, recuperà l’apreci dels Àustries quan, en el regnat de Felip IV, en acabant de la derrota de la Guerra dels 30 anys, Catalunya decidí, en el recolzament de França i d’Anglaterra, separar-se de la Corona d’Aragó i la Monarquia Hispànica. Una desllealtat dels catalans a la que els valencians respongueren en la seua fidelitat a la Corona.

¿Quàn marcharen unides l’història de Valéncia i la de Catalunya?

Els historiadors catalans han contestat a la pregunta afirmant que en la Guerra de Successió, en els inicis del sigle XVIII, els “maulets”, llauradors valencians, defengueren la causa del pretendent austríac, Carles, front al francés Felip de Borbó, que coneixem com a Felip V d’Espanya.

Una falàcia més, perque els maulets mai lluitaren per una idea política, sino que ho feren perque el pretendent austríac els prometé entregar-los les terres que treballaven. Quan saberen que l’austríac havia pactat en els nobles valencians respectar les seues possessions, molts abandonaren la lluita.

Cap maulet estigué en la batalla d’Almansa. Ben al contrari, els seus líders foren empresonats.

I arribem al sigle XIX. El sigle de la Renaixença. Aquell en el que Teodor Llorente i Constantí Llombart lideraren, creant Lo Rat Penat, la lluita per la defensa de l’identitat valenciana. La seua llengua, l’història i la cultura.

Quan els catalans convertiren la seua Renaixença en una lluita política per l’independència de Catalunya, dels països catalans que incloïen a Valéncia, els nostres líders s’alluntaren d’ells.

No, Valéncia mai ha segut part dels països catalans.

En el sigle XX, en la seua primera part, quan Faustí Barberà creà Valéncia Nova per a promoure l’unitat política de tots els valencians en la defensa de les seues senyes d’identitat, mai afirmà que la llengua valenciana, que l’història del Regne de Valéncia, que la Cultura valenciana foren part de la llengua, de l’història, de la cultura catalana.

S’haurà d’esperar a la segona mitat del sigle XX per a escoltar-ho. I fon en el marc de la nostra Universitat a on els fets se produïren. Corria la década dels anys 60.

Un grup de jóvens de la burguesia rural, com Alfons Cucó, animats pels nous catedràtics Reglà o Tarradell, que apostaven per un catalanisme global, en el que Catalunya, Valéncia i les Balears formaven una entitat comú, capaç d’enfrontar-se al restant d’Espanya, escomençaren a propagar eixes tesis.

Dos catedràtics del mateix nivell s’enfrontaren ad ells, defenent la nostra identitat diferenciada: Antonio Ubieto, especialiste en l’Edat Mija, aragonés, i Julià San Valero, responsable de l’aula d’Història Antiga, defenent l’identitat valenciana. Julià San Valero fon jubilat, i Antonio Ubieto hagué d’abandonar la nostra Facultat de Filosofia i Lletres, acossat per un catalanisme furibunt que utilisà una idea política per a destrossar-lo: supostament, ser catalaniste era lo propi dels antifascistes, i ser valencianiste significava ser un fasciste.

A la victòria lograda en l’interior del món universitari, continuà la victòria en l’interior dels partits socialiste i comuniste. En el partit socialiste, Manuel del Hierro i els hòmens que en ell estaven foren obligats a abandonar el partit. Antonio Palomares, el Secretari General dels comunistes, hagué de fer lo mateix. Corrien les décades dels anys 70 i 80.

A soles el món de les falles i les festes valencianes, i la gent senzilla aliena a l’Universitat, continuaven sent defensors de l’identitat valenciana.

I Lo Rat Penat, l’associació cultural que ha segut en els seus més de cent anys de vida l’image viva de la Renaixença, alçà, junt a la Real Acadèmia de Cultura Valenciana i moltes atres entitats cíviques, la seua veu en defensa d’una identitat nacional pròpia que, en el marc d’Espanya, ningú podia negar.

Sorgiren els partits valencianistes, baix el seu ampar (Unió Valenciana és l’image més reconeguda) i, a pesar de les conegudes traïcions, sorgí la veu d’un poble que a través del poder de les urnes, a partir dels anys 90, demostrà en quí estaven.

Hui, en el marc d’este 9 d’Octubre, podem afirmar que la Batalla està guanyada a nivell popular. Falta véncer en aquells àmbits acadèmics i universitaris que continuen tancats a la valencianitat.