Per Antonio Moreno Martínez
Poques películes han definit una época, influït en el cine o creat l’imaginari d’una ciutat, com Desdejuni en diamants (1961). Dirigida per Blake Edwards i basada en una novela de Truman Capote, Desdejuni en diamants és part de l’història i de la memòria dels espectadors del món, més de xixanta anys despuix de la seua estrena. ¿Quí no ha desijat fer-se un café davant del Tiffany’s, en un d’eixos dies rojos, que tots hem tengut?
Viajar a Nova York és, sempre, una bona opció. Una oportunitat per a comprar en Century 21, vore un musical en Broadway, dinar en un restaurant chinenc o menjar-nos una autèntica hamburguesa americana (XXL), en qualsevol dels típics locals de Manhattan. Pero, també i sobretot, és una oportunitat per a bambar pels seus carrers i descobrir uns racons que hem vist moltes voltes en una pantalla; i que reconeixerem a la primera ullada.
¿Quí no ha desijat citar-se a la part alta de l’Empire State Building, en acabant de vore a Deborah Kerr i Cary Grant en Tu i yo (1957), o imaginar-se en un café en la mà, davant del Tiffany’s, en un d’eixos dies rojos?
Des de que el cine americà ixqué als carrers en Un dia en Nova York (1949), la ciutat que mai dorm se nos ha fet familiar; més, inclús, que molts dels pobles que tenim al costat de casa. Veent El padrí (1972) passejàrem en Vito Corleone per la menuda Itàlia; eixírem d’una iglésia en Harlem, en companyia de Denzel Washington en American Grangster (2007), i contemplàrem el Queensboro Bridge en Manhattan (1979), assentats en Sutton Place Park, acompanyats d’Allen i Diane Keaton. Pero, si pense en Nova York, lo primer que em ve al cap és Desdejuni en diamants (1961). Esta senzilla comedia romàntica, en tocs agredolços, dibuixà una iconografia de l’illa que, més de xixanta anys despuix de l’estrena, perdura en força en la memòria dels espectadors de tot lo món. Encara que Truman Capote escrigué el seu personage central pensant en Marilyn Monroe, hui estaríem tots d’acort en que Audrey Herburn és la Holly perfecta. Només ella li dona l’elegància, la fortalea i la fragilitat que la fa immortal.

El guió, molt més suau que la novela, conta l’història de Holly Golightly, una jove i extravagant acompanyant que viu, dels cinquanta dólars que li donen els hòmens “per anar al tocador”, en un apartament mig buit, en la companyia d’un gat sense nom. Allí, espera a l’home ric que la duga molt llunt d’allí. Un dia, aplega a l’edifici Paul Varjack (George Peppar), un jove escritor que està escrivint la seua primera novela. Mantengut per una dòna major que ell (Patricia Neal), acabarà enamorant-se de Holly. Pero esta es resistix a perdre l’aparent llibertat en la que creu viure. «Si tingueres diners, me casaria en tu en un instant», li diu «¿Faries tu lo mateix?». «A l’instant», respon ell. «Per sòrt, ningú dels dos és ric».
L’acció es situa en un dels barris més cars i elegants de Manhattan: The Upper East Side, entre East River i Central Park. Si passegem per ell en tranquilitat, trobarem, en el 169, est, del carrer 71, la frontera de l’edifici a on viuen els protagonistes; un carrer tranquil, en grans arbres, portes de colors i escales que pugen i unes atres que baixen fins als semisoterranis… Cap a l’oest, creuant unes amples avengudes de noms ben coneguts gràcies al cine i la televisió (Lexington, Park Avenue, Madison..), entropeçarem en la Quinta Avenguda, just a la vora de Central Park. Des de la seua verdor, el parc nos convidarà a entrar i buscar el Conservatory Water —l’estany en el que Paul contempla una regata de chicotets barcos en veles blanques—; i, un poc més allà, el Naumburg Bandshell —l’auditori que es veu al fondo—, quan Doc (Buddy Ebsen) li conta a l’escritor el passat de la chicona.



Si l’orage acompanya —i puc assegurar que canvia a sovint en esta ciutat—, vos aconselle caminar cap al sur i eixir del parc per a acostar-vos al número 476 de la Quinta Avenguda, molt prop de Times Square i del carrer 42. Ací vorem l’imponent edifici de la Biblioteca Pública —una de les més importants del món—, i el lloc a on Holly, en Paul, va per a demanar Nou vides, l’únic llibre publicat pel jove noveliste.
I ara, per acabar, és el moment d’anar cap amunt una atra vegada i aplegar a l’escenari més emblemàtic del film: eixe que li dona sentit i en el que escomença la película en els títuls de crèdit i la música de Henry Mancini. En el 727 de la Quinta Avenguda, junt al carrer 57, davant de l’escaparat de Tiffany’s, sentirem la forta presència d’Audrey Hepburn vestida de negre, en ulleres de sol i un collar de diamants, desdejunant quan la ciutat es desperta, encara que no haja dormit; davant de l’únic lloc del món a on ella es sent absolutament fòra de perill.

«¿Coneix vosté eixos dies en els que es veu tot de color roig?», li pregunta un matí a Paul. «¿Color roig? Voldrà dir negre.» «No; se pot tindre un dia negre perque una es fa grossa o perque ha plogut massa […]. Pero els dies rojos són terribles; de sobte se té por i no se sap per qué. Quan me sent aixina, l’única cosa que em fa be és pujar en un taxi i anar a Tiffany’s. […] Res mal podria ocórrer-me allí… Si poguera trobar un lloc en la vida real a on me sentira com en Tiffany’s, llavors… llavors me compraria uns mobles i li donaria un nom al gat».
Desdejuni en diamants és una sofisticada comèdia romàntica en un toc trist i un regust melancòlic, habitat per uns personages ferits que tracten de sobreviure en una gran ciutat, una ciutat a on, com pensa Paul abans de conéixer a Holly, «u mai coneix als seus veïns». I eixa ciutat, no pot ser atra que Nova York.

Balke Edwards, director de la magnífica Dies de vi i de roses (1962), de la divertida saga La pantera rosa (1963), de La festa (1968) i de la simpàtica ¿Víctor o Victòria? (1982), mai podrà eixir-se’n d’esta postal intemporal de Nova York, que és Desdejuni en diamants. Nosatres tampoc volem eixir-nos-en d’eixe món habitat per una Audrey Hepburn vestida de Givenchy i una llarga embocadura, que li oferix estil… i distància; com tampoc de totes eixes imàgens imborrables que creàrem entre tots… Pero si tinguera que triar-ne a soles una, me quedaria, sense dubte, en l’image de Holly, en vaquers blaus i una tovalla blanca al cap, cuidadosament informal, abocada a la finestra de l’escala d’incendis (feta en estudi), cantant suaument, en una guitarra, el Moon River de Mancini, fent que Paul deixe d’escriure i ixca a vore-la en una mirada que definix a la perfecció açò que és una obra mestra del cine… i que anticipa la manera en que, a la fi, en un dia plujós, enmig d’un estret carreró, dos persones que es busquen s’abracen… a un gat sense nom.
