Per Emilio Alonso
Breu resum esquemàtic de l’evolució de la pena com a castic al delinqüent, i el seu sentit i finalitat.
El dia 6 de novembre de 1837 fon l’últim de la vida del famós bandoler Luis Candelas. De bon matí fon dut, en una carrossa tancada, des de la presó de la Vila fins a la plaça de La Cebada de Madrit, a on a les 9 del matí se l’ajusticià per mig del garrot vil. Les eixecucions eren generalment públiques, per a servir d’escarment. Eixe dia la plaça estava de gom a gom perque la gent no volia perdre’s el “espectàcul”. Este fet, a hores d’ara, a molts els causa repulsa i estranyea, casi tanta com causaria en aquella época saber que hui, als delinqüents, se’ls tanca en presons a on reben un tracte digne, en possibilitat de rebre un salari, se’ls alimenta, tenen televisió, gimnasi i inclús piscina, i tot això a costa dels imposts dels ciutadans. I és que tant la funció punitiva de l’Estat, com la pena mateixa, ha evolucionat a lo llarc de l’història. Vejam molt esquemàticament este recorregut.
En temps molt remot, el castic als qui cometien un delicte tenia caràcter privat: l’ofés es prenia la justícia per la seua mà per a obtindre venjança. No cal dir que eixes venjances eren en freqüència sanguinàries i desproporcionades, i no es llimitaven al castic del culpable, sino que podien recaure sobre tota la família. En este context, la llei del talió (Deuteronomi 19, 21: “Ull per ull, dent per dent”) supongué un gran alvanç històric: en lloc d’una represàlia desmesurada o interminable, establí una proporcionalitat entre el dany causat i el castic rebut.
La llei del talió seguia basant-se en la funció retributiva o de venjança com a justificació. Temps més tart, en moltes societats (romans, grecs, germans…) se pegà un segon pas: en molts casos, el talió lliteral fon substituït per la compositio, que consistia en substituir el castic per una compensació econòmica o d’un atre tipo. Esta substitució de venjança per compensació buscava la pau social i evitar escampament de sanc.
Des de l’imperi romà fins a l’edat mija es consolida una nova idea: és el poder polític; és dir, els reis, senyors, etc., el que per sí mateixa o per mig de juges, té la funció exclusiva d’impartir justícia. Els delictes se consideren ya una qüestió pública, no solament privada i, per tant, la pena s’aplica en nom de la colectivitat, no del particular. Alguns castics, no obstant, seguien sent cruents i públics.
La codificació —recopilar normes i costums en un còdic—, fruit de l’Ilustració, és el precursor de la concepció moderna de la pena. El primer còdic penal és el francés, de 1810. En Espanya, influït per eix esperit, tenim el primer còdic penal en 1848. A partir de llavors, se profundisa en conceptes hui bàsics com: llegalitat —no hi ha delicte ni pena sense llei prèvia—, igualtat —tots són iguals davant la llei—; humanisació de les penes i proporcionalitat. Sobre la fi de la pena, la venjança deixa de ser rellevant i prima la prevenció, la seguritat pública i la reinserció del delinqüent. Són estos principis els que donen lloc a la concepció contemporànea de la pena, que en Espanya estan plasmats en l’art. 25 de la Constitució: “Les penes privatives de llibertat i les mides de seguritat estaran orientades cara a la reeducació i reinserció social, i no podran consistir en treballs forçats. El condenat a pena de presó que estiga complint la mateixa gojarà dels drets fonamentals d’este capítul, a excepció dels que es vegen expressament llimitats pel contingut de la sentència condenatòria, el sentit de la pena i la llei penitenciària. En tot cas, tindrà dret a un treball remunerat i als beneficis corresponents de la Seguritat Social, aixina com a l’accés a la cultura i al desenroll integral de la seua personalitat”.
¿És eficaç este concepte de pena? ¿Se conseguix la prevenció de delictes? ¿Hi ha reinserció real del delinqüent? Estes qüestions són objecte de debat i, potser, d’un atre artícul.