Per Antonio Moreno Martínez
Sense dubte, hi ha un gran número de ciutats de película en lo món. Passejar pels carrers de Roma nos du, si mirem be, a caminar junt en una jove Audrey Herpburn pujada a una Vespa verda (a pesar del blanc i negre del film) en la Vacacions en Roma (1953) de Wyler, en un Gregory Peck tractant de reconduir la situació; o a contemplar a Anita Ekberg, de negre, refrescant-se en la Fontana de Trevi en La dolce vita (1960) de Federico Fellini. Nova York, Estambul, París… sempre estaran unides a grans películes que, com per a mi Peníscola, formaran part del recort d’una excursió del colege, molts any arrere, i de Calabuch (1956), la película de Luis García Berlanga, en la que un científic americà s’amaga en este chicotet poble de peixcadors.
Per a començar esta série d’artículs sobre ciutats de cine, vaig pensar inicialment en ciutats d’indubtable lluentor cinematogràfica: en la Venècia de la Mort en Venècia (1971), en la Praga de Casino Royale (2006), o en el Londres de Notting Hill (1999). Pero dec confessar que el recort de la Peníscola de Calabuch, s’impongué a les totes per damunt, inclús, de la Peníscola, vestida de Valéncia, de El Cid (1961), la gran superproducció d’Anthony Mann.
En el desenroll de Calabuch, Peníscola és la ciutat perfecta, el personage central que requerix la película. Un menut poble de peixcadors, habitat per hòmens i dònes inoblidables que s’adinsa en la mar com una imponent proa d’un barco de vida. Entre els carrers estrets i blancs de Calabuch, es mouen un numerós grup d’entranyables personages que definixen tota una época que quedà arrere: el torero que viaja de poble en poble en la seua vaca en el camió, el farer que vigila des del seu lloc mentres juga als escacs per ràdio, la mestra atrapada en la seua escola, el retor, l’alcalde, la guàrdia civil… i un científic americà que aplega allà per a ocultar-se de sí mateix i que acabarà integrant-se en eixa comunitat per a sempre.
Despuix de vore la película de Calabuch, Peníscola adquirix un cert toc nostàlgic i entranyable; un poble coster que ix al nostre encontre per tots els costats: en les llargues plages que varen servir de camp de batalla al Cid (encara que ara l’enemic parega tindre la forma d’hotels i apartaments); un poble que se nos apega a la pell com l’arena de la plaja Sur (la mateixa que sent l’improvisat cossa d’un torero impossible que tracta de convéncer a la seua vaca de que treballe); un poble que recorrem a través del port per a entrar en ell per qualsevol de les seues portes (la de Sant Pere o el portal Fosc); un poble que nos convida a recórrer els seus costeruts carrers fins al Museu de la Mar (l’escola en la película); un poble, en suma, que nos envol en el soroll de l’agitació dels seus habitants preparant-se per a defendre’s de la flota americana en creuar la plaça d’armes, i que nos protegix del sol a l’ombra del castell del Papa Luna i de l’iglésia de l’Ermitana fins a aplegar, per fi, a l’edifici del far i contemplar, en una miqueta d’imaginació, el blau de la mar trencada pels bucs de guerra de la flota dels Estats Units rodejant la població en busca de l’americà, un Calabuch o una Peníscola, ves a saber, pero el recort del qual, el d’abdós provablement, perdurarà per a sempre en nostra memòria.