Per Lucas Grao i Silvestre
El 21 de juliol de 1995, en la ciutat francesa de Llemoges, el jove cicliste, Lance Armstrong, signava una de les més èpiques i belles pàgines del ciclisme modern en entrar en la meta escapat i en els braços senyalant al cel, per a dedicat-li aixina la victòria al seu companyer d’equip Fabio Casartelli, qui tristament se deixava la vida en l’asfalt en la disputa de la dècim quinta etapa d’aquell mateix Tour de France. Un parell d’anys abans, Armstrong sorprenia a tot lo món guanyant en Oslo el Mundial de Ciclisme en Ruta de 1993, per davant del gran Miguel Indurain.
Des de ben jove, Lance Armstrong mostrà grans aptituts deportives, fins al punt de guanyar com a triatleta el Campeonat USA en els anys 89 i 90, poc abans de dedicar-se per complet al ciclisme, firmant contracte en l’equip Motorola. Pronte es feu espai en el pilot europeu gràcies a l’obtenció de victòries de prestigi, com ara la Clàssica de Sant Sebastià, la mítica Flecha Valona o etapes en Paris-Nice, Volta a Galícia o Tour de France. Fins que, de manera repentina i inexplicable, el seu rendiment escomençà a baixar a mitan segona temporada de 1996. En octubre d’eixe any, els aficionats al ciclisme rebíem un dur colp; Lance Armstrong sofria un càncer testicular en metàstasis pulmonar i cerebral.
Despuix d’una primera intervenció quirúrgica, el cicliste texà fon somés a un tractament de quimioteràpia, aferrant-se a l’escàs 40% de provabilitats de continuar en vida que li donaven els meges. Pero Lance, no només superà la malaltia sino que, a penes dos anys més tart, se trobava en l’eixida de la prova ciclista Paris-Nice de 1998, a on, com era d’esperar, hagué d’abandonar, lo que provocà que es plantejara, inclús, penjar la bicicleta. A poc a poc, a lo llarc d’eixe any anà millorant el seu rendiment i acabà la temporada en uns resultats esperançadors.
Carregat de moral i en una gran forma física, l’americà afrontà l’edició del Tour de 1999 i, contra tot pronòstic, conseguí alçar-se en la victòria per davant del gran favorit, els suís Àlex Zulle. Escomençava aixina l’era Armstrong, puix també guanyà els següents sis tours en gran autoritat, mostrant una insultant superioritat en tots el terrenys.
Lance Armstrong es convertí en l’héroe americà i tot un model de superació per als malalts de càncer i, si be l’ombra del dopage planejà sempre sobre la seua actuació, sempre ho negà i mai donà positiu en cap dels rigorosos controls antidopage als que són somesos els ciclistes.
Armstrong se retirà del ciclisme el mateix dia en que guanyà el sèptim Tour consecutiu, per a dedicar-se a la seua fundació contra el càncer, Livestrong. Encara que, en l’excusa de la recaptació de fondos, Lance tornà al ciclisme en 2009, en l’idea de revalidar els seus èxits. S’hagué de conformar en una tercera posició en eixe Tour, que guanyà el madrileny Alberto Contador.
En 2012, despuix de molts intents fallits i acusacions de pràctiques dopants per part de juges, exciclistes, periodistes, meges i excompanyers d’equip, l’Agència Antidopage dels Estats Units, presentà davant l’Unió Ciclista Internacional, UCI, un informe en el que s’acusava formalment a Lance Armstrong i l’equip US Postal d’utilisar “el sistema més sofisticat, professionalisat i exitós de dopage que el deport mai ha vist”. A partir d’ací, se precipitaren els acontenyiments, la UCI suspengué de per vida a Lance Armstrong, i li va llevar tots els títuls conseguits des de 1998, inclosos els sèt tours de França. Els patrocinadors Oakley i Nike li giraren l’esquena, fins al punt d’haver de deixar, inclús, la presidència de la seua fundació, això sí, despuix d’haver conseguit que millons d’aficionats portàrem una polsera groga de plàstic.
La posterior i obligada investigació tragué a la llum una trama mafiosa, controlada pel propi Armstrong, que actuà en total impunitat. Un frau que afectà a juges de carrera, que ocultaren positius reiterats; i a meges i companyers d’equip, que eren obligats al consum de substàncies dopants per a aumentar el seu rendiment. Un assunt térbol que aplegà a les més altes instàncies deportives, que junt en importants patrocinadors, participaren d’infames còdics de silenci en un escàndal sense precedents, en el que el noble deport del ciclisme fon el que més pergué. Despuix d’anys negant la realitat, Armstrong, humiliat i abatut, confessà en un conegut programa de TV en horari de màxima audiència.
Per a un deport com el ciclisme que ya havia vixcut prou episodis vergonyosos de dopage, el comportament del texà fon el colp de gràcia. Collons Armstrong, ¿era precís fer-nos viure als aficionats est escàndal? ¿Sèt tours? ¿De veritat te pensaves que en diners s’arreglava tot i que no t’agarrarien? ¿No et podies haver conformat en dos o tres tours? No, Armstrong, tu havies de ser més que ningú; te pergué l’ànsia viva. Fores el paradigma de lo que nos explicà l’humoriste i filòsof José Mota: L’ànsia viva, el “tot per a mi”, el “més que ningú”.
No te tinc llàstima, Lance, tu i els teus calcetins pujats fins als genolls, la teua cara de vaquer arrogant, de tio dur; i sobretot l’as, eixe as que amagaves en la mànega i en el que nos enganyares a casi tots.