Per Antonio Moreno Martínez
¿Quí no ha vist, encara que només siga una volta, la película Pretty Woman (1990), l’icònica comedia romàntica, dels noranta, protagonisada per Julia Roberts i Richard Gere? Hui vos proponc adinsar-nos en un conte de fades i passejar pels carrers de la ciutat més cinematogràfica del món. ¿Anem allà?
Si hi ha una ciutat en tot lo món autènticament de película, eixa és, sense cap discussió, Los Ángeles. Els estudis de cine més importants i coneguts estan en Hollywood —que s’uní a Los Ángeles en 1910—. Penseu en l’Universal, la Paramount Pictures, Warner Bros, Walt Disney, Columbia o la Metro-Golden-Mayer, a banda d’uns atres que també feren feren grans obres, abans de tancar les portes: RKO —King Kong (1933), o Ciutadà Kane (1941)—, o l’United Artis i el seu El gran dictador (1940).
A lo llarc del temps, un bon grapat de películes han airejat l’ànima d’esta ciutat i d’uns personages que apleguen ad ella en busca d’un ensomi. Sunset Boulevard (1950) —ací: El crepúscul dels deus—, tracta la relació d’un mediocre guioniste (William Holden) i una antiga estrela del cine mut (Gloria Swanson), aïllada del món en la seua mansió de Sunset Blvd., acompanyada d’una mona i d’un majordom (Erich Von Stroheim), que l’havia dirigit en la gran pantalla. En La la land (2006) —guanyadora de sis Òscars i sèt Globos d’or—, una aspirant a actriu s’enamora d’un jove pianiste que ensomia obrir el seu club de Jazz, en Hollywood.
Pero si pensem una miqueta, possiblement siga Pretty Woman (1990) —emesa en més d’un centenar d’ocasions en televisió i, a pesar ad això, líder indiscutible d’audiència—, la primera película que nos vinga al cap.
Dirigida per Garry Marshall —autor també de Nóvia a la fuga (1999)—, Pretty woman mostra a Edward Lewis (Richard Gere), un ric home de negocis, que troba, per casualitat, a Vivian (Julia Roberts), una jove prostituta, i li propon passar una nit en ell. La nit se transforma en una semana i la semana en un conte de fades, en tocs de Pigmalion. No és original, ni tampoc té uns grans valors cinematogràfics… Pero l’interpretació dels protagonistes —Julia Roberts obtingué el Globo d’Or i una segona nominació a l’Òscar—, uns secundaris d’autèntic lux —Héctor Elizondo, Laura San Giacomo, Jason Alexandre i Ralph Bellamy—, una esplèndida banda sonora, l’enlluernant posada en escena i un ritme àgil, feren d’esta cinta un clàssic del cine comercial i una inoblidable comedia romàntica.
Podríem dir que Los Ángeles és la típica ciutat americana: gran, populosa i un tant desllavaçada —magnífic l’inici de La la land en una de les seues autopistes—. Pero organisant-se un poc —i recorrent al transport públic—, en un parell de llínees d’autobús podrem visitar allò que venim a vore ací —i alguna coseta més—. Recordeu: la número 4 —que unix Santa Mònica en el Downtown—, i la 720, que circula per Wilshire Blvd.
¿Preparats?, puix, com diuen a l’inici de la película: «Benvinguts a Hollywood. Tot lo món que ve a Hollywood té un ensomi. ¿Quin és el teu?».
El nostre centre estratègic serà el Regent Beverly Wilshire, a Four Seasons Hotel —en el 9500 Wilshire Boulevard, de Beverly Hills—, l’hotel a on s’hostaja Edward i que compartirà en Vivian, durant tota una semana. L’edifici, no obstant, s’utilisà únicament pels exteriors; l’interior se filmà en el Ambassador, demolit en 2005.
En escomençar caminarem uns dèu minuts des de l’hotel fins a Wilshire Blvd. per agarrar el número 4, en direcció al Dowtown. Baixarem en Santa Mònica/Highland i despuix d’una passejada d’uns vint minuts més, trobarem el lloc —en el 6708 Hollywood Blvd— a on Edward —maltractant el Lotus Esprit del seu advocat— veu a Vivian, per primera volta, molt prop de l’estrela de Bob Hope i the l’Egyptian Theatre.
Ara, seguint per Hollywood Blvd., a mà esquerra, agarrarem Las Palmas Avenue fins al 1738, per visitar l’apartament de Vivian, en l’escala que obri i tanca el film, quan Edward acodix a rescatar a Vivian —en una limusina blanca, a falta d’un cavall— i… «ella li rescata ad ell».
En tornar al Regent, podríem aprofitar i passar per Rodeo Drive a fer unes compres. A uns cinc minuts, vorem —en el 321 North Beverly Drive— la botiga en la que no la deixen comprar a Vivian —tots voldríem tornar, carregats, i venjar-nos de les venedores… — i, en acabant, en el 436 N Rodeo Drive, trobarem el nou emplaçament de la botiga a on sí compren compulsivament «una indecent cantitat de diners».
Cansats (imagine), agarrant el 720, vos proponc desplaçar-nos fins al The Cicada —el restaurant The Voltaire, en el film—, en el 617 South Olive St., encara que hui siga italià i no pugam menjar uns escargots a la francesa, en “molt de tacte”.
Per a adinsar-nos en el teatre de l’òpera —i “embriagar-nos” en La Traviata—, creuarem el vestíbul del Museu d’Història Natural de Los Ángeles —en el 900 Exposition Blvd. —. Per a admirar l’exterior tindríem que desplaçar-nos a Pensilvania —una miqueta llunt—, i acostar-nos al Carnegie Music Hall de Pittsburgh,
L’escena de la piscina en Kit, l’amiga de Vivian, se rodà en l’hotel W Westwood i la del partit de polo, en el Equestrian Center de Los Ángeles —abdós, en visita per lliure.
Les passejades pel parc se filmaren en el 200 N Grand Avenue —en el Grand Park—; quan estan junts els dos i en el Bank of America Plaza, quan ell va a soles. El chicotet restaurant a on acaben el dia que passen junts, el Barb’s Quickie Grill, tancà, llamentablement, en 1999.
I ara, com aficionats al cine i com a bonus, no podem abandonar Los Ángeles sense visitar el Griffith Observatory, i gojar de les vistes de la ciutat i imaginar-nos part de l’icònica Rebel sense causa (1955). I, per supost, sense passejar pels carrers de la Warner o la Paramount —o millor dels dos.
Si Vivian conseguí el seu «el conte de fades» que volia, estem obligats a fer-li cas al chicon que nos donà la benvenguda en la película i ara nos despedix: «Holywood és la terra dels ensomis. Uns se fan realitat i atres no, pero…». ¡Seguirem ensomiant…! ¿Quí sap?