Per Antonio Moreno Martínez

Escomença giner en una forta costera i en l’habitual llistat de “pendents”. Pero també, en la màgica ilusió infantil que ve d’Orient, a lloms de tres gamells jagants. Hui vos proponc tornar a París, pero, ara, al de Ratatuille (2027), una ciutat de dibuix que podríem colorejar en els alpinos que aparegueren en el balcó de ma casa, a la vora de l’aigua, les pells de creïlla i les sabatilles que havia deixat, abans de gitar-me, enjorn, en un primerenc matí d’hivern.

Els últims mesos, hem viajat a París, en tres o quatre ocasions. Visitàrem la ciutat de l’amor, la capital de la vanguarda d’entre guerres, de la moda… Pero ¿qué seria d’esta ciutat sense una bona taula? Hui vos proponc acostar-nos al breçol de l’alta gastronomia, una ciutat que ocupa, darrere de Tóquio, el segon lloc del món en número d’estreles michelin —estreles que s’otorgaren per primera volta en 1926, en reconeiximent a la bona cuina.

Òbviament, el cine no passà d’este acontenyiment sense dir res. Multitut de películes introduïren en els seus guions gran varietat de restaurants i viandes. Chicotets bistrots i famosos menjadors aguaitaren a la gran pantalla, en películes inoblidables. Des de Maxim’s —en Moulin Rouge (1952) o Midnight en Paris (2011)—, fins a La Renaissance —en Malaïts Bastarts (2009)—, o el Café Les Deux Moulins —en Amelie (2001)—; locals que han perfilat la personalitat d’uns personages en busca de bons menjars. Eixa complexa, metòdica i estressant “vida” d’estos establiments atragueren d’immediat a directors i guionistes, en l’intenció de desvelar lo que s’amaga en el fondo d’un bon plat.

Fa ya uns anys, una senzilla comèdia francesa —d’eixes de vesprada de manta i sofà— me sorprengué en mostrar-me les interioritats de la cuina d’un selecte restaurant francés: American Cousine (1999). En ella, Loren Collins (Jason Lee) —un cuiner americà sense formació—, se trasllada a França per a treballar en el millor cuiner francés, Louis Boyer (Eddy Mitchell). Despuix, ya imaginareu: chic coneix a chica (filla del chef francés), s’enamora i deprén l’essència del bon cuinar. Res de nou, encara que agradable i distreta —que ya és molt—. Pero des d’eixe dia, el meu punt de vista del complex treball en la cuina d’un restaurant per a dur qualsevol plat a la taula dels comensals, canvià per a sempre.

Més tart vingueren: Un viage de dèu metros (2014), Chef (2014), i Deliciós (2021) —sobre l’apertura, en 1789, del primer restaurant de França (i, provablement, del món)—. En Ratatouille (2007), entrí en una atra dimensió.

Dirigida per Brad Bird —artífex de Els increibles (2004), d’alguns episodis de Els Simpsons (1989), Missió impossible: Protocol fantasma (2011) i també de Tomorrowland: El món del demà (2016), rodada, en part, en Valéncia—, Ratatouille —guanyadora de l’Òscar al millor llarcmetrage d’animació i nominada en quatre categories més (entre elles el de guió original i banda sonora)— narra l’història de Remy, una rata dels suburbis de París que ansia convertir-se en chef, despuix de vore uns programes de televisió, i en contra del desig de la seua família. El destí du a Remy fins al restaurant de Auguste Gusteau, Chez Gusteau, el millor representant de la nouvelle cusine. Sobre ser una rata, la passió de Remy per la cuina i l’ajuda d’un jove i inexpert chicon (Alfret Lingüini), acaba transformant-se en el chef que ensomiava ser.

Ratatuille, que obtingué nou premis Annie —alguna cosa aixina com els òscars del cine d’animació—, incloent els de millor película, direcció, guió i música, és una película de dibuixos. Pero, encara que a primera vista parega una proposta impossible (i absurda), vos proponc passejar pels carrers que recorren els seus personages en la gran pantalla.

En tants “viages” com hem compartit fins ara, deuria aclarir-vos que, evidentment, el seu rodage no tingué lloc en cap ciutat. Pero veent la película, resulta innegable reconéixer que la seua visió nos transporta al vell París, als carrers i racons que vixqueren els animadors del film per a captar l’ambientació i l’atmòsfera d’una ciutat que vos invite a visitar ara, en escomençar un nou any.

Prepareu-vos per acostar-nos als icònics racons que hem vist en la pantalla: les teulades d’edificis senyorials, andanes que aguaiten a la torre Eiffel, fronteres de cases i cafens, a les aigües del Sena… En el número 8 de la rue des Halles, molt prop d’Île de la Cité, trobarem Au Renard Blanc, la botiga d’extermini —hui Aurouze— que Django, el pare de Remy, mostra al seu fill per a que comprenga la verdadera relació entre els humans i les rates, com ell. Més avant, vos aconselle passejar per vora riu i detindre-vos junt al pont d’Arcole i, creuant a l’atre vora del Sena, assentar-vos al costat del Petit Pont, el lloc a on Lingüini tracta d’ofegar a Remy, despuix de descobrir-lo en la cuina del restaurant. Ara, és un bon moment per a adinsar-se en els albellons de París i caminar en acabant pels carrers del barri que roden La Tour d’Argent —en el 15 Quai De La Tournelle—, frontera i edifici en que s’inspiraren per al Chez Gusteau, escenari central de la película. I, una volta més, contemplar la torre Eiffel, com se veu en les seqüències més icòniques del film —en l’apartament d’Alfret o en la part més alta del restaurant de Gusteau—. Pero no vos esglayeu, la passejada que vos proponc no és massa llarc, només tardareu uns pocs minuts, a una banda i l’atra del riu, en l’Illa de la Cité i Notre Dame enmig.

Si el cine, per definició, és pura màgia, passejar per una ciutat de dibuixos animats, no resultarà gens difícil. A soles tindreu que recuperar la mirada d’eixe chiquet que, en este mes de giner, s’ha gitat enjorn en la Nit de Reixos, i s’acaba de despertar. Al cap i a la fi, i d’acort en August Gusteau, si «qualsevol pot cuinar», res és impossible. A soles se requerix: desijar-ho, en força.

I no, no és una simple coincidència que “ratatuille” (ratatolha en occità, puix és originari de Niça) siga també el nom d’un plat francés, fet al forn, barrejant tomata, albargines, carabasseta, salsa de tomata, tomello (o orenga, al gust), pebre negre acabat de moldre i oli d’oliva. L’humil plat que du a Anton Ego, l’amargat crític culinari, a retornar a la seua infància. Perque, i en paraules de Remy: els menjars, els plats, «fan olor a tradició i saben a memòria».

¿Vos enrecordeu?

Per Antonio Moreno Martínez

Audrey Hepburn, davant de Tiffany’s, en un vestit negre i un croassant en la mà, se convertí, sense dir una sola paraula, en un intemporal icon de la ciutat de Nova York. Pero, encara que mai vixqué en París, l’elegància de l’actriu i la seua purnejant mirada feren d’ella l’image perfecta de la moda parisenca, en Una cara en àngel (1957). Hui, tornem ad eixe París, en els tocs personals d’Hubert de Givenchy i Stanley Donen.

París és, encara hui, una de les ciutats més visitades del món. I possiblement, el cine té alguna responsabilitat en est èxit. Cal recordar que la primera película exhibida en públic —Eixida dels obrers de la fàbrica Lumière (1895),dels Lumière— fon rodada en França.

En els temps en que viajar no era habitual, més allà de les pàgines d’un llibre, París lluïa en les pantalles com l’idílic destí que tots volien visitar. Pero no desdenyem als francesos que sempre han sabut vendre el seu París d’edificis i cels grisos en una història plena de color i matisos, com si foren agents comercials de primer orde: la folla Belle Époque, l’exquisitat de l’art nouveau, la forta atracció que eixercí sobre els escritors estrangers de laGeneració Perduda, l’esplendor, en suma, de la seua moda —des de l’alta costura fins al prèt-à-porter—, l’inconfonible aroma dels perfums de la Rue de Paix, i, per descontat, la riquea d’una cuina de fama internacional.

En Sabrina (1954), París representa la felicitat; eixe paraís del que la jove filla d’un chòfer, Sabrina (Audrey Hepburn), torna transformada en una experta i sofisticada cuinera i una elegant dòna capaç d’atraure al ric fill dels propietaris de la casa a on treballa son pare, David Larrabee (William Holden), que mai s’havia fixat en ella i del que creu haver estat enamorada des de sempre.

París i la moda han compartit pantalla, i títuls de crèdit, en les més belles actrius de l’història del cine, en major o menor d’èxit. Des del fallit intent de Robert Altman en Prêt-à-porter (1994), protagonisada per Julia Roberts, Sophia Loren, Kim Basinger, Anouk Aimée, Cher, Claudia Schiffer i Lauren Bacall —entre moltes atres—, finsa la simpàtica El demoni vist de Prada (2006) en Meryl Streep i Anne Hathaway —a l’espera d’una segona part per a la pròxima primavera—. En canvi, més de quaranta anys abans, Una cara en àngel (1957) representà l’image perfecta d’un ensomi.

La película, narra l’encontre de Dick Avery (Fred Astaire) —fotógraf d’una important revista de moda neoyorquina—, en Jo (Audrey Hepburn) —una jove dependenta d’una llibreria del Greenwich Village—. Ell va en busca d’una cara nova que represente a la dòna americana del moment. Jo —en el fondo, una intelectual—, encara que no compartix el món de les revistes de moda, accepta convertir-se en eixa model en tal de poder viajar a París per a conéixer al professor Flostre (Michel Aucleir), un afamat existencialista.

Només aplegar a París, els tres protagonistes —Dick, Jo i Maggie Prescott (Kay Thompson), directora de la revista—, en la falsa promesa de retirar-se a descansar, no poden resistir-se i recorren els més icònics i personals racons del seu París particular, en una salutació —Bonjour, Paris—,que convida a viure la felicitat d’estar ahí. En companyia d’ells, descobrirem: l’Arc del Triumf, els Camps Elisis, l’Òpera Garnier, el Sacré Coeur, la Place Vendôme, la Rue de la Paix, la catedral de Notre Dame, els passejos del Sena, els carrerons de Montmartre, la vista de París des de la plaça Louis Michel, les escales del pont d’Iéna…, fins a arribar, tots a l’hora, a la part més alta de l’emblemàtica Torre Eiffel.

En una inoblidable banda sonora de George Gerswhin, assistirem, en els seus 103 minuts de metrage, a la transformació de la jove dependenta i al’enamorament dels dos protagonistes, al ritme d’una espectacular sessió fotogràfica —en l’ajuda i la mà del famós fotógraf de moda Richard Avedon—. A poc a poc, vorem a Audrey Hepburn davant de l’arc del Carrusel dels jardins de les Tulleries —en unes bufes de colors en la mà—; en un moll de la Gare du Nord, entre els vapors d’una màquina de tren —emulant a Anne Karenina—; en les escales interiors de l’Òpera de París; baixant davant de la Victòria de Samotràcia —en el Louvre— en un espectacular vestit roig; a la vora de les fonts dels jardins del Palau de Versailles… Nos deixarem dur pels racons de Montmartre, per la bellea de la Maison Rose —la casa del professor Flostre en la película—, nos acostarem a la Rue Norvins per a entrar en La cave des puces —plena de fum i de vi—, i aguaitarem en l’entrada del local de Paul Duval (Robert Flemyng) —en l’avenue Montaige, molt prop dels Camps Elisis—, a on tindrà lloc la presentació de la nova colecció de moda que ha dissenyat per a la revista americana.

Una cara en àngel, dirigida per Stanley Donen —director també de Un dia en Nova York (1949), Bodes reals (1951), Cantant baix la pluja (1952) i Sèt nóvies per a sèt germans (1954)—, és provablement u dels últims grans musicals de l’Edat d’Or del cine, de Hollywood i una de les sis películes que l’actriu rodà en París, entre elles: Ariane (1957), en Gary Cooper; Encontre en París (1964), en William Holden; i Charade (1963), en companyia de Cary Grant.

En Una cara en àngel —nominada a quatre Oscars—, París és, sense dubte, u dels protagonistes indiscutibles que donen sentit a l’història. Reforçada pel vestuari d’Edith Head —en 33 nominacions als premis de l’Acadèmia d’Arts i Ciències Cinematogràfiques i guanyadora de sèt—, els espectaculars vestits d’Hubert de Givenchy —habitual en el guardarroba de l’actriu—, i la vibrant música de Gerswhin —Funny face, He loves, she loves—, la película dibuixa el conte d’una nova Cendroseta en una elegància, bellea sensualitat indiscutibles; un cant a la vida i a l’amor que a soles podia acabar en una romàntica seqüència rodada en un màgic enclavament: el Château de la Reine Blanche, a cinquanta quilómetros de París, al nort, en Coye-la-Forêt —en l’actualitat dedicat a la celebració de variats events socials—, i en les càlides i sensuals veus de Fred Astaire i Audrey Hepburn cantant l’immortal S’Wonderful.

Despuix de vore Una cara en àngel, París torna als primers llocs de la llista dels desijos per al ninou, molt per davant d’escomençar en el gimnasi, una atra volta, i de baixar els excessos del Nadal… ¡Vorem!