Homèrica tornada a Inisfree

Publicat el 2025-07-28 per pep

Per Antonio Moreno Martínez

En estos últims mesos hem viajat a ciutats absolutament reconeixibles que, d’alguna manera, formaven part de l’història d’una película i, en molts dels casos, eren un personage més. Hui, en canvi, viajarem al poble imaginari d’Inisfree; una aldea que trobarem entre les cases i els carrers de Cong, a l’Oest d’Irlanda, l’idílic lloc a on transcorre l’acció de L’home tranquil (1952).

Sean Thomton (John Wayne) torna a Irlanda, al cap d’una llarga absència. Torna en l’intenció de recuperar la granja familiar a on naixqué i, s’enamora, a primera vista de Mary Kate Danaher (Maureen O’Hara), una dòna apegada a les tradicions i de fort caràcter. «¿És de veritat o estic ensomiant?» li pregunta a Michaleen Flynn (Barry Fitzgerald), que ha anat a rebre’l a l’estació. «És moltíssim pijor. Sense dubte és un espillisme provocat per la set», sentencia el cocher.

L’home tranquil (1952) és un conte lluminós i vitaliste, sobre la tornada a casa, el reencontre en els valors del passat i, sobre tot, una perfecta història d’amor, en les mans del gran John Ford; un amor explosiu entre l’home que ve de llunt i una dòna en el cabell roig «en totes les conseqüències», com asseverà Flynn.

L’home tranquil es rodà en Irlanda pel desig exprés del director, i fon una de les tres películes que filmà junt en John Wayne i Maureen O’Hara. Abans havien fet Riu Gran (1950), i en acabant farien: Escrit baix el sol (1957), aprofitant la química entre ells. Wayne i O’Hara coincidiren dos películes més: El gran McLintock (1963) i El Gran Jack (1971). No obstant, L’home tranquil fon la favorita de l’actriu en tota la seua carrera i conservà una gran amistat en Wayne, fins a la fi.

El guió —nominat a un Oscar—, es basa en la novela que Maurice Ealsh publicà en 1932. Ford comprà els drets en 1933, només llegir el llibre, pero tingué que esperar vora vint anys per a fer-la. Eixa llarga espera i l’emoció que sentí per l’història està present en tot el metrage. L’acció transcorre en un idílic, menut, imaginari i intemporal poblet de la campanya irlandesa: Inisfree. Encara que es valoraren múltiples localisacions possibles, finalment fon Cong l’elegit per reunir totes les característiques requerides per a ser l’Inisfree perfecte: tamany, número d’habitants, i l’immensitat verda i humida que li circumda.

Fins ara, hem viajat a reconegudes ciutats que formant part de l’història, en algun cas, han segut u més dels personages. Hui, en canvi, en l’estiu girant el cantó, proponc acostar-nos a una aldea desconeguda, Inisfree, que per art de màgia prendrà la forma de Cong, a l’oest del país i ya, per a sempre, centre de pelegrinage per als amants del cine de tot el món.

Cong, Inisfree, està a uns 240 quilómetros de Dublin, i, encara que podríem viajar fins allí en autobús, farem el trayecte en tren, tal i com va fer Sean Thorton al principi de la película. Això sí, recordeu que tindrem que baixar en Ballyglunin, prop de Galway, i no en Castletown, que és el nom que rep en la ficció. En qualsevol cas, en aplegar al lloc, reconeixereu ràpidament l’estació gràcies a l’encabotament d’un grup de voluntaris que va salvar l’edifici de la desaparició.

Com Sean, no farem molt de cas a les indicacions rebudes en la mateixa estació quan ell pregunta com anar a Inisfree: «Inisfree, ¿eh?», comença a dir-li el revisor. «Està a uns huit quilómetros d’ací, potser més… ¿Veu aquell camí d’allà?», i senyala en la distància… «Sí», afirma Sean. «Puix oblide’s d’ell, no li servix de res». Nosatros, en absència de Flynn i en l’ajuda d’un mapa, pegarem un rodeig fins a Ougherad per a assentar-nos sobre el pont de l’home tranquil, el chicotet pont de pedra, des del que Sean veu BlancMatí, enmig d’una mar esmaragda. En una miqueta d’imaginació nosatros també vorem la menuda cabanya en coberta de palla i parets blanques… i, a la dreta, els verts prats a on ell veu a Mary Kate conduint les ovelles per primera volta, vestida de blau intens i de roig, i s’enamora d’ella.

En Cong entrarem pel carrer major per a topar en la creu gaèlica de pedra que, enmig de la plaça principal, senyala el Pat Cohan, una botiga transformada en típic pub irlandés, a on els hòmens d’Inisfree es reunixen a l’entorn d’unes bones gerres de cervesa negra. A unes passes d’ací, trobarem l’iglésia de Saint Mary, a on Sean li oferix a Mary Kate l’aigua beneïda forçant un contacte de mans que desafia les convencions del veïnat local; i molt prop, la casa del reverent Playfair (Arthur Shields), a on agarren la bicicleta doble per a escapar-se de la vigilància de Flynn, en la primera cita de la parella. Caminant, vorem la casa, en portes roges, del moribunt que ix de la cama per a no perdre’s la brega final entre Sean i el germà de Mary Kate (Victor McLaglen) que li nega ad ella la seua dot abans de la boda. Obligada també és la visita al museu de L’home tranquil instalat en una rèplica de BlancMatí, i l’estàtua en bronze de John Wayne portant al braç a Maureen O’Hara, en la contornada del pont dels Sospirs sobre les plàcides aigües del riu Cong, que conviden a passejar al seu costat i que el pare Lonergan (Ward Bond) tracta de peixcar a Arthur, el salmó jagant i que usa com a confessionari, en contades ocasions.

Al rededor de l’aldea, descobrirem el perfil del castell d’Ashford que ilustra els títuls de crèdit de la película en la música de Victor Young; i l’abadia de Cong, a on la parella se refugia de la tormenta, mentres la pluja deixa al descobert tota la carnalitat que emana d’eixe amor «impetuósihomèric», en paraules de Flyn. I, per últim, a l’atre extrem, trobarem les plages de Lettergesh Beach, en Connemara, a on es rodà la carrera de cavalls sobre les seues fines arenes, molt alluntades de la roja i seca terra de Monument Valley.

En paraules de Eduardo Torres-Dulce, «Tot Ford està en esta película»: els actors de la casa; els temes de sempre —la tornada a casa, la família, l’amistat—, i eixa enyorança d’una idílica Irlanda d’un fill d’emigrants que, no obstant, naixqué en Maine, a l’atra banda de la mar.

Guanyadora de dos Oscars —a la direcció i a la fotografia en color— i nominada en cinc categories més, L’home tranquil és una d’eixes películes en un fum d’escenes immortals, i queSpielberg homenajà en E.T, l’extraterrestre (1982), quan ET veu en la televisió l’icònica seqüència del bes entre Sean i Mary Kate en la cabanya, mentres la força del vent s’esmuny per finestres i portes sacsant-ho tot, al mateix temps que Elliot, emulant a Wayne, besa a la chica de la que està enamorat, en mig de tota la classe.

Plena de diàlecs brillants i plans que identifiquen la película en una sola image, destacaria ací, lo que li diu Mary Kate a Sean a l’orella, cap a la fi de la película, que ningú sent, pero que tots imaginem al vore eixir a Sean darrere d’ella, corrent, cara a la casa… sense perdre un minut.

El barri de Nazaret, un poc de polèmica

Publicat el 2025-07-28 per pep

Per Amparo Soriano Doménech

Dels poblats marítims nos quedava Nazaret, i també el barri de Betoret, per a un atre mes.

El nom d’este barri li ve provablement del nom de Llazeret, que és el lloc en un port destinat a fer control sanitari de les mercaderies i dels passagers per a previndre l’entrada en la ciutat de Valéncia de malalties.

Antigament, era una part dels poblats marítims en unes barraques de peixcadors, prop de la plaja, tan prop que les barques les podien lligar a la reixa de la finestra; les barraques foren donades per al seu us per privilegi Real a uns quants peixcadors; desaparegudes en l’incendi de 1881, el barri tenia una preciosa plaja, un bon complex construït a mitan sigle vint, per a estiuar en el balneari Marblau. Hui tot està en ruïnes.

¿Cóm alguna cosa que fea tan de be a la població fon desfet? El complex tenia zones de bany, restaurants, terraces i jardins, activitats per a jóvens i famílies.

L’any 1957 la gran riuada afectà greument a Nazaret, el balneari va servir de refugi per a moltes famílies. És llògic que la comunitat de veïns del barri vullguen conservar el recint, be com a centre cultural o un atre us per als veïns.

Rant a vora mar, encara podem notar el salmitre, podem sentir les sirenes de les grues que duen els contenidors que desembarquen dels barcos i són apilats, fent-li un mur al barri, no són dunes d’arena, són dunes de ferro, un contenidor damunt d’un atre fent barrera.

L’ampliació del port tenia que fer-se, pero no deixant que un barri es degradara. A hores d’ara és un barri tranquil de gent treballadora, i en ilusió per vore el seu barri en coses que li donen més categoria, poder tindre una zona de bany en aigua de la mar, un poc d’aquella riquea que duya aquell complex Benimar. ¿Si és possible que l’Oceanogràfic tinga aigua de mar, per qué no una plaja artificial dins de lo que era Benimar?

Fon en esta plaja a on estava l’antic complex que tenia el balneari Marblau. Fon en aquells anys cinquanta en tot el seu bon esplendor, a on moltes famílies adinerades valencianes anaven a estiuar, fent-se una bona casa front a la mar, o llogar alguna caseta del complex Benimar.

En este barri, també podem contemplar la parròquia de la Mare de Deu dels Desamparats, a on se venera també al Crist de Nazaret. Les festes de la Mare de Deu es celebren en el mes de maig, i la del Crist a mitan setembre. També tenen la festa dels tramviers, que no es fa tots els anys i que ve des de que tornà el tramvia al barri.

Molt prop, podem vore l’horta de Nazaret, a la vora del camí del Canal, en les ultimes cases de Nazaret, que arriben fins a La Punta.

En este barri hi han coleges, pero no instituts, raó per la qual els jóvens tenen que anar als d’uns atres barris.

Nazaret no té edificis modernistes que tinguen important rellevància; només queda alguna casa feta de rajoles de colors com en el Cabanyal, per a mantindre l’humitat de la mar fòra de la casa.

El barri a hores d’ara està molt ben comunicat en el centre de Valéncia, tant pels autobusos com per la nova llínea del tramvia, eixe tramvia roig que nos durà passejant a Nazaret.

Enfront de la parada del tramvia trobem el chicotet mercat municipal, en parades de fruita fresca, una parada de carn i ous, també de formages i embotits. Nos hem de fixar en els cartells del mercat, que be nos faran riure.

Desdejuni en la Quinta Avenguda

Publicat el 2025-06-27 per pep

Per Antonio Moreno Martínez

Poques películes han definit una época, influït en el cine o creat l’imaginari d’una ciutat, com Desdejuni en diamants (1961). Dirigida per Blake Edwards i basada en una novela de Truman Capote, Desdejuni en diamants és part de l’història i de la memòria dels espectadors del món, més de xixanta anys despuix de la seua estrena. ¿Quí no ha desijat fer-se un café davant del Tiffany’s, en un d’eixos dies rojos, que tots hem tengut?

Viajar a Nova York és, sempre, una bona opció. Una oportunitat per a comprar en Century 21, vore un musical en Broadway, dinar en un restaurant chinenc o menjar-nos una autèntica hamburguesa americana (XXL), en qualsevol dels típics locals de Manhattan. Pero, també i sobretot, és una oportunitat per a bambar pels seus carrers i descobrir uns racons que hem vist moltes voltes en una pantalla; i que reconeixerem a la primera ullada.

¿Quí no ha desijat citar-se a la part alta de l’Empire State Building, en acabant de vore a Deborah Kerr i Cary Grant en Tu i yo (1957), o imaginar-se en un café en la mà, davant del Tiffany’s, en un d’eixos dies rojos?

Des de que el cine americà ixqué als carrers en Un dia en Nova York (1949), la ciutat que mai dorm se nos ha fet familiar; més, inclús, que molts dels pobles que tenim al costat de casa. Veent El padrí (1972) passejàrem en Vito Corleone per la menuda Itàlia; eixírem d’una iglésia en Harlem, en companyia de Denzel Washington en American Grangster (2007), i contemplàrem el Queensboro Bridge en Manhattan (1979), assentats en Sutton Place Park, acompanyats d’Allen i Diane Keaton. Pero, si pense en Nova York, lo primer que em ve al cap és Desdejuni en diamants (1961). Esta senzilla comedia romàntica, en tocs agredolços, dibuixà una iconografia de l’illa que, més de xixanta anys despuix de l’estrena, perdura en força en la memòria dels espectadors de tot lo món. Encara que Truman Capote escrigué el seu personage central pensant en Marilyn Monroe, hui estaríem tots d’acort en que Audrey Herburn és la Holly perfecta. Només ella li dona l’elegància, la fortalea i la fragilitat que la fa immortal.

Cartell de la película "Desdejuni en diamants" — Cartell de la película “Desdejuni en diamants”

El guió, molt més suau que la novela, conta l’història de Holly Golightly, una jove i extravagant acompanyant que viu, dels cinquanta dólars que li donen els hòmens “per anar al tocador”, en un apartament mig buit, en la companyia d’un gat sense nom. Allí, espera a l’home ric que la duga molt llunt d’allí. Un dia, aplega a l’edifici Paul Varjack (George Peppar), un jove escritor que està escrivint la seua primera novela. Mantengut per una dòna major que ell (Patricia Neal), acabarà enamorant-se de Holly. Pero esta es resistix a perdre l’aparent llibertat en la que creu viure. «Si tingueres diners, me casaria en tu en un instant», li diu «¿Faries tu lo mateix?». «A l’instant», respon ell. «Per sòrt, ningú dels dos és ric».

L’acció es situa en un dels barris més cars i elegants de Manhattan: The Upper East Side, entre East River i Central Park. Si passegem per ell en tranquilitat, trobarem, en el 169, est, del carrer 71, la frontera de l’edifici a on viuen els protagonistes; un carrer tranquil, en grans arbres, portes de colors i escales que pugen i unes atres que baixen fins als semisoterranis… Cap a l’oest, creuant unes amples avengudes de noms ben coneguts gràcies al cine i la televisió (Lexington, Park Avenue, Madison..), entropeçarem en la Quinta Avenguda, just a la vora de Central Park. Des de la seua verdor, el parc nos convidarà a entrar i buscar el Conservatory Water —l’estany en el que Paul contempla una regata de chicotets barcos en veles blanques—; i, un poc més allà, el Naumburg Bandshell —l’auditori que es veu al fondo—, quan Doc (Buddy Ebsen) li conta a l’escritor el passat de la chicona.

Frontera de la casa de Holly — Fotograma de la película

Si l’orage acompanya —i puc assegurar que canvia a sovint en esta ciutat—, vos aconselle caminar cap al sur i eixir del parc per a acostar-vos al número 476 de la Quinta Avenguda, molt prop de Times Square i del carrer 42. Ací vorem l’imponent edifici de la Biblioteca Pública —una de les més importants del món—, i el lloc a on Holly, en Paul, va per a demanar Nou vides, l’únic llibre publicat pel jove noveliste.

I ara, per acabar, és el moment d’anar cap amunt una atra vegada i aplegar a l’escenari més emblemàtic del film: eixe que li dona sentit i en el que escomença la película en els títuls de crèdit i la música de Henry Mancini. En el 727 de la Quinta Avenguda, junt al carrer 57, davant de l’escaparat de Tiffany’s, sentirem la forta presència d’Audrey Hepburn vestida de negre, en ulleres de sol i un collar de diamants, desdejunant quan la ciutat es desperta, encara que no haja dormit; davant de l’únic lloc del món a on ella es sent absolutament fòra de perill.

«¿Coneix vosté eixos dies en els que es veu tot de color roig?», li pregunta un matí a Paul. «¿Color roig? Voldrà dir negre.» «No; se pot tindre un dia negre perque una es fa grossa o perque ha plogut massa […]. Pero els dies rojos són terribles; de sobte se té por i no se sap per qué. Quan me sent aixina, l’única cosa que em fa be és pujar en un taxi i anar a Tiffany’s. […] Res mal podria ocórrer-me allí… Si poguera trobar un lloc en la vida real a on me sentira com en Tiffany’s, llavors… llavors me compraria uns mobles i li donaria un nom al gat».

Desdejuni en diamants és una sofisticada comèdia romàntica en un toc trist i un regust melancòlic, habitat per uns personages ferits que tracten de sobreviure en una gran ciutat, una ciutat a on, com pensa Paul abans de conéixer a Holly, «u mai coneix als seus veïns». I eixa ciutat, no pot ser atra que Nova York.

Balke Edwards, director de la magnífica Dies de vi i de roses (1962), de la divertida saga La pantera rosa (1963), de La festa (1968) i de la simpàtica ¿Víctor o Victòria? (1982), mai podrà eixir-se’n d’esta postal intemporal de Nova York, que és Desdejuni en diamants. Nosatres tampoc volem eixir-nos-en d’eixe món habitat per una Audrey Hepburn vestida de Givenchy i una llarga embocadura, que li oferix estil… i distància; com tampoc de totes eixes imàgens imborrables que creàrem entre tots… Pero si tinguera que triar-ne a soles una, me quedaria, sense dubte, en l’image de Holly, en vaquers blaus i una tovalla blanca al cap, cuidadosament informal, abocada a la finestra de l’escala d’incendis (feta en estudi), cantant suaument, en una guitarra, el Moon River de Mancini, fent que Paul deixe d’escriure i ixca a vore-la en una mirada que definix a la perfecció açò que és una obra mestra del cine… i que anticipa la manera en que, a la fi, en un dia plujós, enmig d’un estret carreró, dos persones que es busquen s’abracen… a un gat sense nom.

Audrey Hepburn cantant Moon River. Fotograma de la película.

La Malvarrosa

Publicat el 2025-06-27 per pep

Per Amparo Soriano Doménech

Deixàrem en el mes d’abril i maig part dels poblats marítims, que formen els barris de Nazaret, Grau, Cabanyal-Canyamelar, Betoret i Malvarrosa.

El nom de Malvarrosa es deu al fet que el botànic Jean Felix Robillard Closier tenia en este barri tenia molts camps d’esta maravellosa planta. A poc a poc anaren venent-se, per a fer cases de peixcadors i cases de més categoria per a estiuar.

Prop de vora mar, en el carrer Isabel de Villena, podrem trobar-nos en la casa de l’escritor valencià Vicent Blasco Ibáñez, hui reconstruïda i convertida en museu, a on podrem contemplar alguns cartells, el seu escritori, fotografies de part dels seus amics i família. Una maravella contemplar des del balcó la vista a la mar. Possiblement a on s’inspirà per a escriure la novela Flor de maig i unes atres.

Fon en esta plaja a on Joaquim Sorolla pintà part dels seus quadros de la mar, de les escenes dels mariners, de les dònes passejant per vora mar, vestides de blanc, dels chiquets prenent el bany i tants atres quadros. Encara que Joaquim era cinc anys major que Vicente Blasco Ibáñez, això no els impedí ser amics, molt diferents, la u republicà i l’atre més conservador i familiar, pero a la fi, amics.

Quadro "Arreglant Veles" — Quadro “Arreglant Veles”

En este barri també podem contemplar la que antigament era l’ermita de la Mare de Deu del Rosari i hui ya és la parròquia de Santa Maria Immaculada de Vera, i la gran esplanada que té davant, se celebra la festa el dia 8 de decembre, dia de l’Immaculada. Esta ermita estava dedicada a la Mare de Deu del Rosari, i posteriorment l’Arquebisbat li canvià el nom i la devoció a l’Immaculada Concepció.

Molt prop d’esta ermita passa la séquia de Vera, d’ahí li ve el nom a l’antiga ermita, al camí i als jardins i ad alguna alqueria.

Este mes de juny nos hem quedat en els poblats marítims per a acabar a la vora de la plaja de la Malvarrosa, i més si eres estudiant, ya va fent la caloreta de l’estiu, i be nos vindrà posar-nos a remulla dins de l’aigua, o prendre un bon bany. Acabant molts els exàmens be ve un poc d’esplati un bon bany de sol i d’aigua de la mar, i si és la nit del 23 al 24 de juny, prepara llenya per a fer una bona foguera de Sant Joan, i botar les sèt ones. “Benvengut l’estiu”, és una nit màgica, en que molts amics se reuniran davant de la foguera i la mar per a donar l’entrada a l’estiu.

En este barri podrem trobar molts restaurants i també cases molt grans i de categoria, en un bon jardí davant. Alguna en entrada per darrere a on dona el garaig.

Detall de l'entrada — Detall de l’entrada

També tenim el Centre de Salut i l’Hospital de la Malvarrosa a vora mar pràcticament.

Com a edifici curiós està l’asil de l’antic Hospital Sant Joan de Deu, fet per l’arquitecte Francisco Mora Brenguer. Se mantenia per donatius i almoines, allí estaven cuidats els chiquets (baldats, leprosos, cegos, etc.), pels frares de l’orde de Sant Joan. Joaquim Sorolla, un dia els va vore banyant-se en la plaja i els plasmà en el quadro Trist herència en el que guanyaria el gran premi de l’Exposició Universal de 1900 en París.

Cuadro "Trista herència" — Cuadro “Trista herència”

Buscant en la vall dels monuments

Publicat el 2025-05-30 per pep

Per Antonio Moreno Martínez

Com hem vist a lo llarc d’estos mesos, hi han ciutats i païsages relacionats en una película o un gènero cinematogràfic concret. Be, puix hui viajarem fins a una vall que, en una sola image, nos du a les lluntanes històries d’indis i vaquers, al cine d’un director que va fer del seu ofici i d’un espai americà, una de les mostres més icòniques del sèptim art.

El cine, tal com el coneixem hui en dia, provablement seria diferent sense aquelles películes d’indis i vaquers, del vell Hollywood. Películes que varen dibuixar-nos un nou univers que ha acabat formant part d’uns espectadors que, de menuts, deprengueren a jugar defenent forts en terres de frontera, o, uns atres, a tractar d’acabar en ells. En qualsevol cas, una gran part d’eixa culpa és atribuible a John Ford. Encara que uns atres directors, com Howard Hawks, Raul Walsh, John Sturges i Anthony Mann contribuïren a la Conquista de l’Oest de manera innegable, Ford va a donar-li al gènero una madurea, força i espai, una estètica, que el fa únic. Un sol fotograma de John Wayne raspallant el seu cavall en la mirada trencada, davant de les roges montanyes de Monument Valley, és suficient per a comprendre eixe contradictori món interior dels personages que es mouen per Fort Apache (1948), Sargent Negre (1960), L’home que matà a Liberty Vallance (1962) o El gran combat (1964).

Fotograma de Centaures del desert: Ethan

Encara que eixe món parega lluntà, no ho és en absolut. Els protagonistes de les seues històries lluiten per sobreviure en una terra inhòspita, moltes voltes estranya, pero que representa per ad ells un ensomi, una esperança. «Texas no és una terra per a ser habitada per sers humans ni enguany, ni l’any que ve i Deu sap en quants anys més, Pero […] algun dia es convertirà en un agradable lloc per a viure; pot ser que facen falta els nostres ossos com a adop per a que això ocórrega», diu la senyora Jorgensen (Olive Carey), en Centaures del desert (1956). I eixa terra, la terra d’aquelles películes de Ford és la vall dels Monuments: un gran espai obert, desèrtic, roig i ple de pols que, d’alguna manera, sempre es queda fòra.

Centaures del desert és, provablement, l’obra mestra de Ford; una película que torna a l’héroe que coneguérem en La diligència (1939). Un jove Ringo Kid (John Wayne) que ix de la pols per a sumar-se a la diligència, un jove que ha madurat en els anys fins a convertir-se en l’Ethan Edwards de Centaures del desert, un home endurit que ha perdut una guerra i que, desencantat, busca el seu lloc en un món en construcció.

L’història, basada en una novela de Alan Le May, és ben coneguda: acabada la guerra civil, Ethan torna a casa. En l’ambient, sura una callada relació en sa cunyada. Un dia, estant ell absent, els comanches, en Cicatriu (Herny Brandon) al front, ataquen el rancho, maten al seu germà, a sa cunyada, al major dels chics i rapten a les dos chicones. Ethan, en companyia d’un jove mestiç (Jeffrey Hunter), rescatat en perdre a sos pares, inicia una llarga persecució en busca de Debbie (Natalie Wood), la més menuda, i de satisfer la venjança que l’embarga. Titulada Centaures del desert en Espanya, el seu títul original, The searchers, els buscadors, s’ajusta millor a l’obsessiu sentit del film.

Fotograma de Centaures del desert: Ethan i sa cunyada

Un hàbil tractament del païsage i dels espais, la constant presència de portes que s’òbrin i es tanquen separant als personages, una emotiva música de Max Steiner i una acció que no decau, fan d’este film un recort imborrable que tornem a descobrir cada volta que la veem, i trobem uns detalls que, tal volta, nos passaren desapercebuts en atres ocasions.

Rodage de Centaures del desert en Monument Valley

Centaures del desert torna al Monument Valley que visitàrem per primera vegada en el cine de Ford en La diligència, una terra inhòspita a on indis i colons s’enfronten en una mateixa lluita. Encara que la vall fon la principal localisació de la película (Texas en la ficció) per exprés desig del director, s’utilisaren uns atres llocs: Aspern (Colorado) per a les escenes d’hivern (prop de les muntanyes Rocoses); MexicanHat (Utah) i MexicanWater (Arizona); i Canadà, a on es rodà, en Alberta, la caça dels bisonts.

Al moure’s per Monument Valley en coche, entrem suaument en l’immortal Oest recreat per Ford. Conduint per la US-163, des de la frontera d’Arizona fins a Bluff (Utah), recorrerem tota la vall sense poder evitar mirar a un costat i a l’atre —pot ser també darrere nostre—, per a anticipar-nos a l’atac d’uns guerrers que, a cavall, vigilen els nostres moviments, esperant el moment més oportú per a acostar-se a nosatres, abans d’arribar a l’icònic John Ford Point. Situat en la llínea que separa —o unix— els estats d’Arizona i Utah, Monument Valley, és, hui en dia, la major reserva dels Estats Units, que s’estén pel territori del poble navaho, una de les First Nations que poblaren les grans planures d’Amèrica del Nort, junt en cherokees, sioux, arapahoes o apaches. Abans d’arribar a Bluff, en el comtat de San Juan, vorem Mexican Hat, Mexican Water; i, una miqueta més avant, en Colorado, el perfil de les Montanyes Rocoses. Dormir en un dels hotels de lavall dels Monuments regentats pels indis —en Goulding Lodges, a pocs metros de l’entrada del parc; o dins d’ell, en l’hotel The View— és una experiència inoblidable, en caure la llum del dia i contemplar la lluentor de les estreles en un cel inacabable.

Hem vist Monument Valley en salvapantalles i en multitut de películes famoses. L’hem vist en Easy Rider (1969) en Peter Fonda i Dennis Hopper pilotant unes Harley-Davidson; en Regrés al futur III (1985), en un coche que pareix una diligència davant dels indis; en Forrest Gump (1994) quan Tom Hanks, corrent per la US-163, es para un instant en arribar al Forrest Gump point quan u dels que venen darrere d’ell li pregunta: “¿Per qué corres, Forrest?”, i ell respon: “No sé, simplement tenia ganes de córrer”… Pero eixa terra roja sempre formarà part dels héroes fordians que busquen el seu lloc perseguint a un caudill que es diu Cicatriu, buscant a una Debbie que tal volta ya no serà la chiqueta que ells recorden, i que, en tot cas, quan tot s’acabe i tornen a casa, quan les portes es tanquen… ells, els héroes, com el nostre Ethan Edwards de Centaures del desert, es quedaran fòra en l’única companyia d’una melodia de Max Steiner i un desconegut i llarc camí per davant.

Fotograma de Centaures del Desert: Etham i Debbie

Fotograma de Centaures del desert: Etham Edwards — Fotograma de Centaures del Desert: Etham i Debbie

El Grau de Valéncia

Publicat el 2025-05-30 per pep

Per Amparo Soriano Doménech

En Passejant Valéncia, este mes passejarem pel barri del Grau. Ya comentàrem en el mes d’abril que, junt en el barri Cabanyal-Canyamelar, passejàrem per ells i que este formava part de la Semana Santa Marinera. En el barri del Grau, detallaré una de les festes més emblemàtiques, la festa del Crist del Grau, El Negret, que se celebra des de 1411.

Llimitat pels carrers Francesc Cubells, Serradora, Eivissa, final del parc fluvial i el moll de Ponent fins al nou caixer del riu Túria.

El barri del Grau és, provablement, el manco poblat, puix hi han molts edificis plens de consignatàries i oficines, apartaments turístics, una gran esplanada que ocupen els coberts i els contenidors en la part del port nou, i el Club Nàutic.

En ell, ademés de l’edifici de l’aduana, enfront del port, i del Club Nàutic, es troba, al final de l’avinguda del Port, l’edifici més emblemàtic: la Casa del Rellonge, d’estil neoclàssic, a on podem vore una torre en un rellonge molt senyorial. L’immoble sol acollir exposicions en les seues sales.

També contemplarem la dàrsena i els coberts que antigament albergaven les mercaderies que pujaven o baixaven dels barcos. Hui tot va en contenidors i estan ubicats en l’ampliació del port, prop del Real Club Nàutic.

Destacarem també l’edifici minimaliste Veles i Vents, que se feu per a celebrar la Copa d l’Amèrica, i els nous edificis per a albergar distintes empreses que competien en la Copa. En part d’estos carrers, vérem els coches de fòrmula 1, en la Valéncia Street Circuit. En aquells moments, Valéncia la va vore per la televisió i les rets socials tot el món. Fon el millor moment de visualisació turística de la nostra ciutat, tant la part nova com la part antiga, fins al punt que hui en dia ya és una ciutat molt visitada.

Les Atarassanes del Grau, darrere de la parròquia de Santa Maria del Mar, a on se feen i reparaven els barcos, grans i chicotets, hui conté sales d’exposicions.

Atracats en els nous molls de l’antic port podem contemplar barcos particulars de molts diners.

En quant a les festes del barri, cal destacar la del Crist del Grau. Ix de bon matí per a dur-lo aun lloc pròxim a on estava l’Escala Real, cap a la una, fent sonar les bocines dels barcos que l’acompanyen.

El rebrà el senyor retor de la parròquia de Santa Maria de la Mar. Els clavaris i clavarieses faran la seua ofrena de flors pels difunts en la mar en un acte beneït pel retor.

Esta tradició ve des del 15 d’agost de l’any 1411. Uns peixcadors trobaren una escala de 33 escalons, i damunt d’esta, l’image del Crist clavada a la creu sense estar lligada a res. La dugueren a la parròquia de Santa Maria del Mar, a on a hores d’ara se venera, per mig d’una novena, aixina com una festa gran el dia 1 de maig, consistent en una missa major a les dotze del migdia i, a la una, van al port, prop de les antigues escales reals, a on el barco portà el Crist i, desembarcant-lo el duran en processó a la parròquia de Santa Maria de la Mar. El dia 3 és el dia de la exaltació de la Santa Creu, en que es fa una missa a les sis i mija de la vesprada i, en acabant, es du a terme una processó pel barri. També eixe mateix dia, se celebra la festa de l’Ascensió de la Mare de Deu, fent-la en conjunt en un sol dia.

Igualment, cal nomenar, com a festa, la de la Mare de Deu del Carme, a on els peixcadors i l’autoritat de la Marina de Valéncia celebren el dia de la seua patrona.

En la frontera de la parròquia tenim una antiga font d’aigua potable i també el mural pintat en el Crist.

En este barri tindrem la possibilitat d’almorzar en molts dels bars, en que podrem vore, en alguns, el pes antic, com el que mostre en la foto.

Venècia d’hivern

Publicat el 2025-04-29 per pep

Per Antonio Moreno Martínez

Com a ents vius, totes les ciutats del món se mimetisen en els visitants que acodixen ad elles en unes expectatives que varien en l’edat, la personalitat del viajant i en aquelles experiències prèvies al moment de l’arribada. En este món globalisat s’ha perdut una miqueta eixa capacitat de sorprendre’s en uns viagers que, abans d’eixir de casa, portem en la maleta una ingent cantitat d’informació de guies i pàgines d’internet, i també d’una ciutat vixcuda, sense moure’s del sofà, gràcies a películes i llibres. De l’equilibri dinàmic entre lo esperat i lo trobat, dependrà l’èxit de l’aventura.

Fa tan sols unes poques semanes, passejàvem pels carrers d’una Venècia romàntica i avivada de turistes i de llum, en companyia d’una secretària americana que aplegava ad ella perseguint el seu ensomi. Pero la Venècia que espera trobar Jane Hudson amaga també una ciutat fosca i ombriua, que oculta, entre bruts i estrets carrers, i darrere d’uns alts murs i de fronteres descarcatades, secrets inconfessables. Secrets com els que Juliana Bordereau, la protagonista de Els papers d’Aspern (2018), oculta en el jardí interior de la casa en la que viu en companyia d’una neboda, aïllades del món; o com l’amor trencat despuix d’un divorç i que aflora viu de nou en l’instant del definitiu adeu en Anònim venecià (1979).

Al costat d’una Venècia de comedia romàntica made in Hollywood, ix al nostre encontre, si fem atenció, una ciutat elegant i en un toc decadent i un poc fòra de temps, teatral i operística, tràgica, que Visconti dibuixà, en sensibilitat de primer, en Senso (1955), i, uns anys més tart, en Mort en Venècia (1971).

En Senso, l’adúltera relació d’una madura dama italiana, Livia (Alida Valli), i un jove tinent austríac (Farley Granger), en la Venècia ocupada que s’alça contra l’invasor, s’inicia als nostres ulls en Il trovatore, en el Teatre de La Fenice. Com si la funció no s’haguera acabat, vorem als amants amagant-se del seu inevitable destí en una ciutat portuària. Si Senso, primera película en color del director italià Luchino Visconti, supongué un punt d’inflexió en l’obra del precursor del neorrealisme italià, Mort en Venècia deixarà al descobert la seua intimitat més personal. L’entrada del protagonista pel Gran Canal, a bordo d’un reiteratiu i llent vaporetto, mentres sentim l’adagietto de la Quinta de Mahler, ha passat a l’història del cine i a l’imaginari colectiu d’esta ciutat.

Gustav von Aschenbach (Dirk Bogarde), compositor alemà sumit en una crisis artística i personal, aplega a Venècia en l’esperança de recuperar-se; i tal volta de fugir d’ell mateix. En l’hotel a on s’hostaja, descobrix en Tadzio (Björn Andrésen), un andrògin adolescent polac de vacacions en la seua família (en Silvana Mangano de mare), l’ideal de la bellea i la joventut. Només vore’l se sent atret per ell d’una manera obsessiva i tota la seua activitat girarà a partir d’eixe moment en seguir-lo per les dependències de l’hotel, en la plaja, en els carrers d’una Venècia que amaga una epidèmia que s’estén.

Si temps arrere acompanyàvem a Katharine Hepburn en la busca del seu ensomi, ara seguirem a Tadzio en la passió d’un Aschenbach que enyora la perfecció de la bellea neta i lluminosa. Mort en Venècia, en un ritme pausat, notòriament contemplatiu, intimista, nos presenta eixa dualitat entre vellea i joventut en una ciutat amenaçada de mort. Venècia, el ritme pausat del film, la música i els personages formen un tot necessari i inseparable per a deixar-se atrapar per esta indiscutible obra mestra del director de Il Gattopardo (1963), Rocco i sos germans (1960) i L’inocent (1976).

En acabar de recórrer els llocs més emblemàtics i coneguts de la vostra Venècia, vos convide a viajar fins a l’illa del Lido, a on transcorre gran part de la película, i contemplar el bellíssim perfil de la ciutat, des de la llacuna. Agarrarem un vaporetto en la plaça de Sant Marc, al costat del Palau Ducal, molt prop del pont dels sospirs i a l’ombra de Il campanile. En unsminuts, continuant per la Granviale de Santa Maria Elisabetta, tot recte, aplegarem al mar. I a la dreta, reconeixerem l’Hotel des Bains, a on s’estagen els protagonistes.

Si en The tourist (2010) es deixaven voltar per l’incontrolat moviment del Gran Canal vist des de la finestra; i en Follies d’estiu (1955) vixquérem la llum de la llacuna a través del ulls de Jane; ara, en aguaitar a la plaja des de l’Hotel des Bains no podrem evitar buscar a Tadzio entre les casetes i parasols de suaus colors, mirant, curiós, cap amunt per a trobar-se en la mirada esquivosa del vell compositor, en un joc sotil i dolç.

En tota l’illa del Lido, es conserva encara un marcat regust moderniste, potser antic, o nou, si el comparem en el centre de Venècia, que du a la memòria tranquiles vesprades al sol a la vora de la mar; enyorances d’un sigle XIX que ací, de sobte, nos pareix molt més prop. Des de l’Hotel des Bains, caminarem fins al Grand Hotel Excelsior, escenari de la Mostra Internacional de Cine, i contemplarem els bells edificis de l’Hotel Ausonia Hungaria, la vila d’Otello, la d’Eva… edificis que nos parlen, en silenci, de l’esplendor d’esta plaja, que atrea a lo més selecte de la societat de principis del XX i en la que Mann, assidu client de l’Hotel des Bains, s’inspirà per a escriure la seua novela; una novela, una película i una ciutat que ara són també nostres.

Cacherulos i la Semana Santa Marinera en el Cabanyal-Canyamelar

Publicat el 2025-04-29 per pep

Per Amparo Soriano Doménech

Passejant Valéncia en este mes d’abril nos acostarem a un dels barris que componen els poblats marítims, el Cabanyal-Canyameral, que junt en el barri del Grau, fan la Semana Santa Marinera. Nos centràrem a soles en el barri del Cabanyal-Canyamelar, un barri llimitat per la plaja que du el nom del barri, i la plaja de Les Arenes, la avenguda dels Tarongers, carrer de Lluís Peixó, carrer Marí Blas de Lezo, carrer del Serrador, carrer Francesc Cubells, carrer Dr. Marc Sopena fins a la plaja de Les Arenes.

Se pot dir que és un barri en carrers prou paralels, en cases molt singulars que fan que este barri siga diferent, i li done la seua identitat ben diferenciada a lo que fins ara hem vist en la Valéncia central.

La característica principal de les cases del Cabanyal-Canyamelar són les seues fronteres, moltes d’elles en vistosos colors combinant el ferro, la fusta i elements decoratius, i unes quantes més que estan entaulellades de dalt a baix, en dibuixos geomètrics o florals, i combinant la fusta i el ferro.

En el carrer del Rosari tenim el museu de la Semana Santa Marinera, el de l’arròs al costat, el Teatre El Musical i la parròquia de la Mare de Deu del Rosari.

Parròquia de la Mare de Deu del Rosari — Crist Redentor – Sant Rafael

En quant a parròquies, estan també la del Crist Redentor-Sant Rafael, parròquia Nostra Senyora de la Bona Guia, parròquia dels Àngels i parròquia de Sant Vicent Ferrer, més les confraries i les cases de molts confrares, i en el barri del Grau la parròquia de Santa Maria de la Mar, que junt en el museu custodien les imàgens.

Normalment, el Dumenge de Rams per la vesprada ix en processó cada confraria a la casa del confrare per a adornar els altars, a on podrem contemplar la nit del Dijous Sant al Divendres Sant les capelles preparades en molt de carinyo.

Més avant i pujant casi al carrer del Serrador tenim el mercat del Cabanyal, bulliciós, ple de parades de fruita i verdura fresca, de carn, formages, companages…, i com no, també la zona del peix.

En arribar la Semana Santa, este barri, junt en el barri del Grau, bull de fervor, de fe i de passió; en que les processons acompanyaran en banda de musica esta tradició centenària, en els barris dels poblats marítims.

Divendres Sant a les huit del matí, i a vora mar, se fan unes oracions pels que moriren en la mar clavant la creu en l’arena.

Una nit especial és la nit de la trencada dels perols, la nit del dissabte al Dumenge de Resurrecció, en que que no a soles se tocaran els perols a modo de tambor, també poden tirar-te aigua des dels balcons.

El Dumenge de Resurrecció, en el carrer la Reina, tindrà lloc l’encontre del Senyor en la Mare de Deu. Flors, alegria i també focs artificials durà este dia de Resurrecció i ya comença la Pasqua, que arremataran estes festes en la nit del dilluns de Sant Vicent Ferrer, en la celebració en este barri i en la seua parròquia de la festa vicentina.

I en els dies de Pasqua tindrem que anar a vora mar a menjar-nos la mona, la llonganiça, i un ou bollit per esclafar-li ad algú en el front, empinar el cacherulo o contemplar els que empinen grans i chiquets.

En el barri cal destacar uns edificis emblemàtics, l’Hotel Balneari Les Arenes, i enfront, la casa de Demetri Ribes, la Casa dels Bous en l’avinguda Eugènia Vinyes, la llonja del peix, el passeig del carrer d’Otumba, a on s’aglutinen els restaurants, la u al costat de l’atre, en vistes a la mar. És preciós el barri, en molta oferta gastronòmica.

Podem arribar al barri, caminant, en autobús o en tren, ya que este barri té la seua estació de tren que enllaça en l’estació del Nort, i també en la bicicleta, patinet o inclús en coche particular, encara que per haver d’aparcar per a allí te costa vore’t negre.

Estiu en Venècia

Publicat el 2025-03-28 per pep

Per Antonio Moreno Martínez

¿Quí no s’ha enamorat de jove, quan anava a estiuar al poble o a la plaja? En fer-se major, el món s’engrandix, anem més llunt i ensomiem el París d’Una cara en àngel (1957), en la Nova York de Tu i yo (1957) o en la Venècia de Follies d’estiu (1955)… Els realisadors de películes ho saben i nos mostren llocs cada vegada més paradisíacs. Hui, encara que estigam en primavera, viajarem fins a Venècia, sempre en perill de desaparició baix les aigües de l’Adriàtic.

En Follies d’estiu (1955), una madura secretària americana, Jane Hudson, acodix a Venècia per a passar uns dies de vacacions. El tren s’acosta sobre les aigües, recte. Només hem vist la ciutat a través dels ulls de Jane. Un home que viaja en ella, en vore-la tan excitada i sense deixar de filmar, li pregunta:

—¿És la seua primera visita a Venècia?

—Sí, ¿i vosté?

—No, yo ya he estat ací moltes vegades. Espere que li agrade.

—¿Agradar-me? Tindrà que agradar-me, vinc de molt llunt i duc molts anys aforrant per a fer este viage… ¿Crec que podria no agradar-me?

—Estic segur que sí. Pero no a tot lo món li agrada de la mateixa manera. Hi ha persones que la troben tranquila, i a atres els pareix massa sorollosa… Pero la majoria la troben molt bonica.

—Puix yo seré de la majoria.

A hores d’ara, no tenim cap dubte de que Venècia és una verdadera ciutat de cine, en acabant d’haver-la vista tantes vegades en una pantalla. Tots (o casi tots), estaríem d’acort en dir que Venècia és una ciutat d’ensomi i que la seua bellea ix al nostre encontre com si fora, sempre, la primera volta que la veem.

En qualsevol cas, la nostra predisposició i actitut, com en tot, és imprescindible per a deixar-nos voltar per ella; i gojar-la. A pesar del turisme massiu, a les térboles aigües dels canals, als rodejos al passejar que obliguen els incontables ponts… o precisament per tot açò a la vegada, la ciutat de Marco Polo, de El Mercader de Venècia(2004) i de Casanova (2005) és una experiència única que la gran pantalla nos ha mostrat d’una manera espectacular. ¿Quí pot oblidar l’instant en que s’obri la finestra de l’habitació de l’hotel en The Tourist (2010) i contemplem l’incessant desori del Gran Canal?: un pla d’èxit assegurat i una invitació, irrevocable, a viajar fins allà.

Venècia aprofita per a rodar una persecució en Moonraker (1979) o en Casino Royale (2006); per a perpetrar el robament perfecte en The italian job (2003); o per a adinsar-se en l’ambient decadent i térbol d’una nebulosa relació en El plaer dels estranys (1990).

L’indiscutible fotogènia de Venècia i la seua peculiar personalitat (un poc fòra de lloc i, possiblement, de temps), li conferix eixe toc romàntic que han apreciat (i utilisat) directors com: Woody Allen en Tots diuen “I Love You” (1996), Luchino Visconti en Mort en Venècia (1971) o David Lean en Follies d’estiu (1955).

Follies d’estiu conta l’història d’una madura secretaria americana (Katherine Herpburn) que arriba a la Venècia ensomiada en l’esperança de trobar un sentit a la seua monòtona vida, i, per qué no, l’amor que no ha vixcut. Pero en els seus carrers, tot li recorda insistentment la seua soletat: els matrimonis de la pensió a on s’estaja, els enamorats que passegen per tots els racons… Un dia, en una cafeteria al costat de Sant Marc, un atractiu antiquari (Rossano Brazzi) l’observa en insistència des d’una atra taula i no pot evitar enamorar-se d’ell, en una ciutat comaquella.

La película recorre als habituals tòpics d’este tipo de cine (rústics americans viajant per la vella Itàlia, generoses vistes que esguiten tot el metrage, l’enveja de l’amor que viuen elsatres…). Pero, en les mans d’un David Lean, que poc més tart rodarà El pont sobre el riu Kwai (1957), Lawrence d’Aràbia (1962) i Doctor Zhivago (1965); junt en el magnetisme dels dos protagonistes, la película (primera del director en que ix als carrers) se transforma en una agredolça i bella història d’amor i també, (¿per qué no?), d’un viage iniciàtic (d’edat madura), que recorda Breu encontre (1945), ara a tot color i en exteriors naturals.

Lean nos conduïx suaument a on ya sabíem que arribaríem des de les primeres escenes. Pero no importa. És eixe camí lo important. I llavors, fruïm de cada image, de cada gest, de cada mirada… En aplegar a Venècia, Jane està en un llaberint que el director nos mostra al principi quan veem a Katherine Herpburn, entropeçant en la gent, acaçant el sò d’unes campanes, entre estrets i entrecreuats carrers, fins que veu el campanile en la plaça de Sant Marc i sap, en eixe instant, que tot canviarà allí, en eixe espai ampli i lluminós, a on trobarà a Renato de Rossi, mirant-la de fit a fit.

Com tota bona comèdia dels cinquanta, la película conté enredros, desijos ocults, emoció i desenganys, molt de color i música agradable… i tocs d’humor… com la famosa caiguda de Herpburn al canal, tractant d’ampliar el pla de la presa que està fent de la frontera de la botiga de l’antiquari. Serà, precisament, quan s’oblide la càmara en la pensió i veja la ciutat per ella mateixa, quan viurà Venècia en plenitut i trobarà lo que havia vingut a buscar: arriscar-se a ser feliç. Com ella, en aplegar a Venècia tindrem que fer el “nostre viage”, també en els ulls ben oberts: deixant-nos sorprendre en cada racó, en cada finestra; al solcar el Gran Canal, al passar per baix del pont del Rialto mirant-lo de llunt, al caminar al costat de chicotets canals, admirant Sant Marc sense pressa; al fer-se un vi i una miqueta d’abadejo en un dels bacari venecians o al menjar-se una pizza de ruca i burrata en companyia del sò de l’aigua queta… i també, ¿cóm no?, al creuar en góndola cap al mercat de Rialto. Al anar de botigues i de gelats, i al fruir dels càlits tons de les fronteres dels palaus… sense por de perdre-nos de sobte.

Animeu-vos, Venècia nos brinda l’oportunitat de fer-se nostra si nosatres nos fem una miqueta d’ella… I els valencians ho tenim fàcil: posseïm molt d’aquella ciutat de l’Adriàtic en el nostre passat. Només tenim que allargar la mà, deixar-nos anar, i agarrar-la. ¿Ho provem?

El barri de San Francesc, ¡que ya estem en falles!

Publicat el 2025-03-28 per pep

Per Amparo Soriano Doménech

El barri de Sant Francesc constituïx, dins de Ciutat Vella, u dels sis barris del Cap i Casal més gran i poblat. El traçat perimètric recorre el carrer de Colon, carrer de Xàtiva, avenguda de Guillem de Castro fins al carrer de l’Hospital, carrer dels Adreçadors, carrer de Sant Vicent fins al carrer de la Pau, el carrer de Marqués de Dosaigües, carrer de la Cultura, carrer de l’Embaixador Vich, carrer de Pròxida, carrer de Salvà fins al carrer de Bonaire, carrer de la Pau, i del carrer Palau de Justícia al carrer Colon de nou.

Apareixen a finals del sigle XIX i principis del XX nous arquitectes en el nou pla urbanístic de Valéncia d’aquells anys: l’arquitecte Francesc Mora Berenguer, Demetri Ribes Marco, Francesc Almenar Quinzá, Lluís Ferreres Soler, Peregrín Mustieles Cano, Lluís Albert Ballesteros, Xavier Goerlich Lleó i Cayetano Borso di Carminati, que dissenyaran, entre molts més arquitectes de l’época, esta Valéncia modernista, eclèctica, i neobarroca entre les noves tendències arquitectòniques.

Este mes arribarem al Cap i Casal en tren, a l’Estació del Nort, que pertany al barri de la Roqueta, pero que, per la seua posició casi central respecte a la plaça de l’Ajuntament, nos compensa nomenar-la. Construïda per Demetri Ribes, en 1917, és d’estil modernista valencià. La seua decoració interior presenta mosaics de trencadiç, columnes de ferro en decoracions de taronges i flors de taronger en ceràmica, com a revestiment de la columna de trencadiç; el sòcul de fusta en panels ceràmics, que els desigen un bon viage a tots les persones que van en distints idiomes; i no digam de la decoració exterior, que mostra una simetria i una decoració floral exquisites, tant en la planta baixa com en el primer pis i mosaics en escenes valencianes.

Anirem a la plaça de l’Ajuntament, eixint de l’estació, i front ad ella, vorem un atre edifici de l’estil neobarroc, l’edifici de l’Unió i el Fènix, construït en 1929 per l’arquitecte valencià Enrique Viedma Vidal. També construirà enfront i al costat de l’institut Lluís Vives la Casa del Chavo, hui sèu de la Seguritat Social, d’estil casticiste valencià

Edifici "La Unión y el Fénix" — Edifici “La Unión y el Fénix”

Fon a finals del sigle XIX quan se remodelà pràcticament tota la plaça. En esta zona de la ciutat estava, el barri de peixcadors, que a hores d’ara ocupa l’edifici de Correus i Comunicacions, construït per l’arquitecte Miguel Àngel Navarro Pérez, en estil eclèctic en elements del modernisme valencià.

Adinsant-nos en la plaça, a finals de febrer es prepara la zona de les mascletaes. Serà per a molts un soroll de música pirotècnica ben acompassada i per a uns i atres, ademés, una vibració de tot el cos. La plaça s’ompli de gom a gom i, per tant, convé anar en temps si es vol estar prop d’ella, o per a accedir a l’Ateneu per a presenciar-la des de la terraça o des d’algun balcó com a convidat.

En la plaça entre l’u i el dèneu de març, podràs contemplar a moltes falleres i fallers acompanyats en les seues bandes de música, tocant algun passodoble o jota valenciana, per a anar a arreplegar els premis de la millor falla o per a anar a visitar algun casal o fer el típic passacarrer.

L’arquitecte Xavier Goerlich Lleó i Francesc Almenar Quinzá proyectaren els edificis Balança i Barrachina, abdós en la plaça de l’Ajuntament i abdós en marquesines, entre molts atres més, que feren estos dos bons arquitectes.

En la plaça vorem edificis de molta elegància, com és el de l’Ajuntament, en les seues chicotetes torres acabades en cúpules de ceràmica, la Ceramo, i la Torre del Rellonge acabada en una peça de decoració en ferro. També podrem observar l’estàtua de Francesc de Vinatea, que fon el gran defensor dels furs de Valéncia.

Eixirem de la plaça pel carrer de les Barques, a on els arquitectes Mora i Ferreres s’encarregaren dissenyar les seues vivendes: la u en el cantó del carrer de Correus i l’atre en el cantó del carrer les Barques; els dos en l’estil modernista valencià.

Tenim que nomenar l’Hotel Victòria, en el carrer de les Barques, puix ya queden poques marquesines de ferro tan ben fetes i adornades per l’arquitecte Lluís Ferreres Soler.

I en el mateix carrer podrem apreciar el gran edifici del Banc de Valéncia, hui desaparegut com a entitat bancària, en detalls decoratius en taulellets pintats, el ferro i el marbre, rajoles de cara vista, pedra tallada fent decoracions de fruites i fulles. En el cantó, nos trobarem en el Teatre Principal. A continuació, baixarem cap a la plaça d’Alfons el Magnànim, coneguda com el Parterre.

A mà dreta tenim l’edifici del cantó en el carrer de Romagosa i un poc més avant el Palauet dels Pescara, hui sèu bancària, ya en la plaça, a on, a banda de vore l’estàtua de Jaume I, podrem apreciar u dels ficus més grans que té Valéncia en els seus jardins. També podrem vore El Corte Inglés, situat en un lloc a on hi havia una chicoteta iglésia, la de Santa Caterina de Siena, que fon traslladada pedra a pedra fins a un punt pròxim a l’estadi Ciutat de Valéncia del Llevant CF. Part del claustre es pot vore en l’edifici del cantó, a on he tingut el plaer de treballar en una entitat de banca privada.

Arribant a la plaça de la Porta de la Mar, tenim l’artèria i principal carrer comercial de Valéncia, el carrer Colon. És destacable dir que este carrer conté algun edifici de l’época del modernisme eclèctic, com ara el del número 80 i el del 31. En acabant, entrarem al carrer de Roger de Lauria i, passant al carrer de Pasqual i Genis, vorem el Colege Oficial de Notaris de Valéncia, que custodien els bults de Sant Vicent Ferrer. Podreu concertar hora per a fer una visita en el colege i poder vore els bults i l’edifici per dins.

Anirem pel carrer Martínez Cubells i el carrer de Convent Santa Clara a l’institut Lluís Vives, qui fon un gran humaniste, filòlec i pedagoc valencià. L’institut alberga un dels refugis de la Guerra Civil.

Eixirem de l’institut pel carrer de Xàtiva i nos trobarem en la Finca de Ferro, denominada aixina per la seua estructura de ferro que durant la construcció es podia contemplar. Est immoble albergà el famós cupó regal comercial, a on se barataven punts comercials per regals.

I a poca distancia, l’iglésia de Santa Caterina i Sant Agustí, d’estil gòtic valencià. I uns pocs metros més allà, nos trobem en el Museu Valencià de l’Ilustració i la Modernitat. En els jardins podem contemplar algunes columnes del l’antic hospital.

Ya en el carrer de Sant Vicent, continuarem veent alguns edificis de l’época modernista valenciana, a banda de l’iglésia de Sant Martí, d’estil gòtic valencià, que podrem apreciar en el carrer de l’Abadia de Sant Martí i, en l’interior, un barroc recarregat valencià.

En el cantó del carrer la Pau, observarem dos edificis en els números 1 i 2, u dels quals albergà els almagasens La Isla de Cuba. Els dos tenen eixe toc del modernisme valencià fets per l’arquitecte Lucas García Cardona.

Edifici "Almacenes La isla de Cuba" — Edifici “Almacenes La isla de Cuba”

Finalment, baixarem pel carrer la Pau, una via urbana que pareix un museu d’arquitectura a l’aire lliure, i, provablement, el carrer més elegant de la ciutat en quant a edificis del modernisme valencià, ademés d’algun atre immoble més modern, i que contrasta en eixa época gloriosa que tingué la ciutat.

De permís en Nova York

Publicat el 2025-02-25 per pep

Per Antonio Moreno Martínez

Ara, per primera volta en estos últims mesos, anem a creuar l’Atlàntic i a desembarcar en el port de la ciutat de Nova York, com si fórem un grapat de mariners que acaben d’aplegar allí de permís. Un dia en Nova York (1949) fon la primera película que dirigiren junts Stanley Donen i Gene Kelly, i una de les primeres de l’història del cine en eixir al carrer en les càmares al coll. La capital del món nos espera. ¡Tenim un dia sancer!

Si fa unes semanes passejàrem tranquilament pels carrers de París baix la pluja, hui proponem fer una visita a Nova York, aprofitant la llum d’un dia solejat. Farem una visita plena de moviment i de música, en la mirada sempre atenta de Gene Kelly i Stanley Donen. Encara que ya hem vist la capital del món en multitut de películes, anuncis i series de televisió, Un dia en Nova York ostenta la primícia de ser un dels primers musicals (pot ser el primer d’ells) en eixir al carrer i filmar els números de ball en escenaris naturals. Setantacinc anys més tart de la seua estrena, esta película de la MGM s’ha consolidat com un dels millors musicals de tots els temps, un musical que rebé en el seu moment l’Oscar a la banda sonora de Leonard Bernstein i de Roger Edens.

Un dia en Nova York fon la primera película dirigida per la parella Gene Kelly i Stanley Donen, i obtingué un rotunt èxit en tot lo món, un món que eixia d’una guerra terrible. Més avant, vindrien dos musicals més: la genial Cantant baix la pluja (1952), en Debbie Reynolds i Donald O’connor (provablement, el millor musical de l’història); i la simpàtica (encara que menor) Sempre fa bon orage (1955), en la magnètica presència de Cyd Charisse.

Sense oblidar Alçant l’àncora (1945),estrenadauns pocs anys abans, Un dia en Nova York inicia l’época dorada del musical americà; una década en la que els musicals volen deixar arrere la lluita convocant al públic en películes alegres, coloristes i vitals, a on el geni de Kelly i la MGM van a lluir en una energia desbordada front a l’elegància més clàssica de Fred Astaire, Ginger Rogers i la RKO de l’auster blanc i negre.

Entre molts atres, tres jóvens mariners: Gabey (Gene Kelly), Chip (Frank Sinatra) i Ozzie (Jules Munshin) apleguen en un permís i molta ilusió al port de Nova York. Per aprofitar el poc de temps que tenen —només un dia—, baixen del barco a tota virolla. Un estibador que acodix al seu lloc de treball per a iniciar la seua tanda, en vore’ls, els diu: «Ei, chicons, ¿per qué tanta pressa?». «Només disponem de vintiquatre hores, i no coneixem Nova York», responen ells. «¿I qué voleu vore en un dia? ¿Qué penseu que podeu fer?», torna a preguntar l’home. Sense mirar-lo i en un uauuuu ben fondo que els ix de la gola i un somriure joyós com a resposta, els jóvens mariners es dirigixen corrent cap a la ciutat que espera, als seus peus…

En vintiquatre hores, els chics, visitaran —des de la primera escena de la película, a modo d’introducció—, els icons més coneguts de la ciutat que mai dorm —encara que yo no m’atreviria a dir tant—. En eixe temps, tindran un bon grapat d’aventures i s’enamoraran d’unes chiques que van trobant-se pel camí: una antropóloga (Ann Miller); una aspirant a actriu (Vera-Ellen); i una peculiar taxista (Betty Garret), que els portarà d’una banda a l’atra de la ciutat en l’intenció de trobar a la chica de Gabey, Ivy, l’aspirant a actriu que ha segut elegida Senyoreta Metro del mes i que ell ha vist en un cartell penjat en les parets d’una estació del suburbà, durant la visita.

En les notes de la cançó «New York, New york» en les veus dels tres amics, vestits de blanc, els vorem creuar el pont de Brooklyng —que havem vist tantes voltes en la gran pantalla—, els vorem passejar per Wall Street i pels carrers i botigues de Chinatown; visitar l’estàtua de la Llibertat i acostar-se al Skyline de Manhattan en el ferri de Staten Island. Els vorem viajar en el metro, córrer com a folls pels jardins de Washington Square, cavalcar per Central Park i pujar al Rockefeller Centre per a contemplar, prop del cel, l’Empire State Bulding i l’edifici Chrysler, un poquet més a la dreta.

En els anys, moltes d’estes imàgens de Nova York, que descobrírem en Un dia en Nova York han quedat unides, de forma indeleble i per a sempre, a grans películes; mentres que atres moments decine, per sí mateixa, han fet de la ciutat un reconegut icon d’un estil de vida, en tot lo món i en la memòria d’una gent a la que li agrada volar a l’atre costat de la gran pantalla. Al passejar i vore el pont de Queensboro —que va des de l’illa de Manhattan fins al barri de Queens—, és impossible no rememorar el Manhattan (1979) de Woody Allen; o no pensar en Això diuen que era en Amèrica (1984) —possiblement la millor película de Sergio Leone—, al contemplar el pont de Manhattan —entre els edificis de l’atra vora del riu—, voltats per l’evocadora música de Ennio Morricone… O be, caminar per la Quinta Avenguda, en rompre el dia, i detindre-nos un instant per a mirar l’escaparat de Tiffany’s i vore, inexorable, a Audrey Hepburn de Desdejuni en diamants (1961), de negre, menjant-se un croissant, en ulleres de sol, una película que transformà Nova York en una ciutat estranya i sofisticada per a l’eternitat…

I és que Nova York, com totes eixes grans ciutats del món és, són, molt més que allò que contemplem en la pantalla, quan s’apaga la llum de la sala i sona la música.

En un dia a soles, no tindrem prou de temps per a visitar Nova York —encara que en diverses guies nos proponen un itinerari tancat en lo més significatiu—. ¡Ya els ho dia l’estibador als jóvens mariners al principi de la película! Pero penseu que si els protagonistes d’Un dia en Nova York gojaren de la ciutat i trobaren l’amor abans de tornar de nou al barco, tot és possible…

En qualsevol cas, no patiu, tornarem en una atra ocasió per a recórrer els seus carrers, ¡tenim molt de cine per davant!

El barri de Velluters

Publicat el 2025-02-25 per pep

Per Amparo Soriano Doménech

Passejant Valéncia, el barri de Velluters, també nomenat barri del Pilar.

El perímetro del barri discorre pels carrers de Quart (de dins dels murs), del Rei En Jaume I, de Santa Teresa, del Peu de la Creu, de Maldonado, de la Beata, l’avinguda de l’Oest, i carrers de l’Hospital i de Guillem de Castro, des del carrer de l’Hospital a les Torres de Quart.

Entrem al barri per les Torres de Quart, admirant la placeta de Santa Úrsula i la seua capella, que, en sòrt, pot estar algun dia oberta, i la part posterior de les torres, diferents a les de Serrans; passejarem pel carrer de Quart fins al cantó del carrer del Rei En Jaume I, i podrem observar la rehabilitació d’alguns edificis, un d’ells convertit a hores d’ara en hotel, el del Palau de Rojas, en el carrer de Quart .

Vorem en este barri els nous edificis de l’Escola de Disseny de Valéncia i l’Institut Valencià de Cultura.

Frontera de l'Escola de Disseny — Frontera de l’Escola de Disseny

Se li atribuïx a J. Puchol, junt en Felipe Lino de Castellví, comte de Carlet, la creació de l’Escola Pia i la parròquia, en que podrem apreciar l’iglésia d’estil neoclàssic, i curiosament de planta circular, que pot ser l’única en la Comunitat Valenciana. En ella destaca la gran cúpula de 24,50 centímetros de diàmetro i quaranta d’altària.

I des d’ací al carrer Guillem Sorolla. Tenim que ser un poc cuidadosos, sobretot a la nit, puix en el barri encara sol haver prostitució i males companyies. En esta zona queden pocs carrers per rehabilitar.

D’este barri podem contar històries insòlites que passaren en 1750 sobre els empresaris del vellut, com ara Joaquim M. Fos i son pare, comerciants de seda, que gojaven d’una bona posició socioeconòmica, pero Joaquim volia ser més, i simulà la seua pròpia mort, per a anar-se’n i tindre noves idees sobre teixits, com és el cas de la tècnica del moaré. Des de llavors, tota Europa envejarà les sedes de Valéncia i el prensat que es feya en esta ciutat per a conseguir el moaré. En este barri naixqué l’idea de l’allumenació dels carrers els dies en que no hi havia lluna, i dels serenos. Precisament fon est intrèpit empresari aportà estes noves idees per al Cap i Casal, que més tart copiarien Barcelona i Madrit.

En la plaça del Pilar en Falles podrem anar a vore una de les falles especials. Ocupa casi tota la plaça. Ací podrem entrar en la parròquia del Pilar, que també té entrada pel carrer Guillem de Castro. Es digna de vore per dins, puix té antics taulellets pintats a mà.

En el carrer de l’antic hospital podrem entrar al Colege de l’Art Major de la Seda, construït a mitan del sigle XI per a ubicar el gremi de seders, hui convertit en museu, a on podrem vore en funcionament un antic teler, com ara les bobines de fil de seda i com encaixen en les llançadores del teler i quin entramat tenia per a fer dibuixos en el teixit que es volia fer.

Podrem comprar algun mocador de seda o atres presents fets en seda.

En l’antic hospital dels pobres inocents, hui convertit en biblioteca, continua tenint la mateixa estructura arquitectònica. En els jardins la capella de la Mare de Deu dels Desamparats i també, ya a la vora de Guillem de Castro, l’ermita de Santa Llúcia.

Per a acabar el recorregut per este barri, trobarem dos convents, el de l’Encarnació i el de les Esclaves de Maria, abdós en el carrer Balmes, que no tenen massa importància, puix no són antics.

Turisme

Homèrica tornada a Inisfree

El barri de Nazaret, un poc de polèmica

Desdejuni en la Quinta Avenguda

La Malvarrosa

Buscant en la vall dels monuments

El Grau de Valéncia

Venècia d’hivern

Cacherulos i la Semana Santa Marinera en el Cabanyal-Canyamelar

Estiu en Venècia

El barri de San Francesc, ¡que ya estem en falles!

De permís en Nova York

El barri de Velluters

Últimes entrades

Archius

Lo Rat Penat

Sèu

Contacte

Llegal

Últimes entrades

Archius

Etiquetes