De permís en Nova York

Publicat el 2025-02-25 per pep

Per Antonio Moreno Martínez

Ara, per primera volta en estos últims mesos, anem a creuar l’Atlàntic i a desembarcar en el port de la ciutat de Nova York, com si fórem un grapat de mariners que acaben d’aplegar allí de permís. Un dia en Nova York (1949) fon la primera película que dirigiren junts Stanley Donen i Gene Kelly, i una de les primeres de l’història del cine en eixir al carrer en les càmares al coll. La capital del món nos espera. ¡Tenim un dia sancer!

Si fa unes semanes passejàrem tranquilament pels carrers de París baix la pluja, hui proponem fer una visita a Nova York, aprofitant la llum d’un dia solejat. Farem una visita plena de moviment i de música, en la mirada sempre atenta de Gene Kelly i Stanley Donen. Encara que ya hem vist la capital del món en multitut de películes, anuncis i series de televisió, Un dia en Nova York ostenta la primícia de ser un dels primers musicals (pot ser el primer d’ells) en eixir al carrer i filmar els números de ball en escenaris naturals. Setantacinc anys més tart de la seua estrena, esta película de la MGM s’ha consolidat com un dels millors musicals de tots els temps, un musical que rebé en el seu moment l’Oscar a la banda sonora de Leonard Bernstein i de Roger Edens.

Un dia en Nova York fon la primera película dirigida per la parella Gene Kelly i Stanley Donen, i obtingué un rotunt èxit en tot lo món, un món que eixia d’una guerra terrible. Més avant, vindrien dos musicals més: la genial Cantant baix la pluja (1952), en Debbie Reynolds i Donald O’connor (provablement, el millor musical de l’història); i la simpàtica (encara que menor) Sempre fa bon orage (1955), en la magnètica presència de Cyd Charisse.

Sense oblidar Alçant l’àncora (1945),estrenadauns pocs anys abans, Un dia en Nova York inicia l’época dorada del musical americà; una década en la que els musicals volen deixar arrere la lluita convocant al públic en películes alegres, coloristes i vitals, a on el geni de Kelly i la MGM van a lluir en una energia desbordada front a l’elegància més clàssica de Fred Astaire, Ginger Rogers i la RKO de l’auster blanc i negre.

Entre molts atres, tres jóvens mariners: Gabey (Gene Kelly), Chip (Frank Sinatra) i Ozzie (Jules Munshin) apleguen en un permís i molta ilusió al port de Nova York. Per aprofitar el poc de temps que tenen —només un dia—, baixen del barco a tota virolla. Un estibador que acodix al seu lloc de treball per a iniciar la seua tanda, en vore’ls, els diu: «Ei, chicons, ¿per qué tanta pressa?». «Només disponem de vintiquatre hores, i no coneixem Nova York», responen ells. «¿I qué voleu vore en un dia? ¿Qué penseu que podeu fer?», torna a preguntar l’home. Sense mirar-lo i en un uauuuu ben fondo que els ix de la gola i un somriure joyós com a resposta, els jóvens mariners es dirigixen corrent cap a la ciutat que espera, als seus peus…

En vintiquatre hores, els chics, visitaran —des de la primera escena de la película, a modo d’introducció—, els icons més coneguts de la ciutat que mai dorm —encara que yo no m’atreviria a dir tant—. En eixe temps, tindran un bon grapat d’aventures i s’enamoraran d’unes chiques que van trobant-se pel camí: una antropóloga (Ann Miller); una aspirant a actriu (Vera-Ellen); i una peculiar taxista (Betty Garret), que els portarà d’una banda a l’atra de la ciutat en l’intenció de trobar a la chica de Gabey, Ivy, l’aspirant a actriu que ha segut elegida Senyoreta Metro del mes i que ell ha vist en un cartell penjat en les parets d’una estació del suburbà, durant la visita.

En les notes de la cançó «New York, New york» en les veus dels tres amics, vestits de blanc, els vorem creuar el pont de Brooklyng —que havem vist tantes voltes en la gran pantalla—, els vorem passejar per Wall Street i pels carrers i botigues de Chinatown; visitar l’estàtua de la Llibertat i acostar-se al Skyline de Manhattan en el ferri de Staten Island. Els vorem viajar en el metro, córrer com a folls pels jardins de Washington Square, cavalcar per Central Park i pujar al Rockefeller Centre per a contemplar, prop del cel, l’Empire State Bulding i l’edifici Chrysler, un poquet més a la dreta.

En els anys, moltes d’estes imàgens de Nova York, que descobrírem en Un dia en Nova York han quedat unides, de forma indeleble i per a sempre, a grans películes; mentres que atres moments decine, per sí mateixa, han fet de la ciutat un reconegut icon d’un estil de vida, en tot lo món i en la memòria d’una gent a la que li agrada volar a l’atre costat de la gran pantalla. Al passejar i vore el pont de Queensboro —que va des de l’illa de Manhattan fins al barri de Queens—, és impossible no rememorar el Manhattan (1979) de Woody Allen; o no pensar en Això diuen que era en Amèrica (1984) —possiblement la millor película de Sergio Leone—, al contemplar el pont de Manhattan —entre els edificis de l’atra vora del riu—, voltats per l’evocadora música de Ennio Morricone… O be, caminar per la Quinta Avenguda, en rompre el dia, i detindre-nos un instant per a mirar l’escaparat de Tiffany’s i vore, inexorable, a Audrey Hepburn de Desdejuni en diamants (1961), de negre, menjant-se un croissant, en ulleres de sol, una película que transformà Nova York en una ciutat estranya i sofisticada per a l’eternitat…

I és que Nova York, com totes eixes grans ciutats del món és, són, molt més que allò que contemplem en la pantalla, quan s’apaga la llum de la sala i sona la música.

En un dia a soles, no tindrem prou de temps per a visitar Nova York —encara que en diverses guies nos proponen un itinerari tancat en lo més significatiu—. ¡Ya els ho dia l’estibador als jóvens mariners al principi de la película! Pero penseu que si els protagonistes d’Un dia en Nova York gojaren de la ciutat i trobaren l’amor abans de tornar de nou al barco, tot és possible…

En qualsevol cas, no patiu, tornarem en una atra ocasió per a recórrer els seus carrers, ¡tenim molt de cine per davant!

El barri de Velluters

Publicat el 2025-02-25 per pep

Per Amparo Soriano Doménech

Passejant Valéncia, el barri de Velluters, també nomenat barri del Pilar.

El perímetro del barri discorre pels carrers de Quart (de dins dels murs), del Rei En Jaume I, de Santa Teresa, del Peu de la Creu, de Maldonado, de la Beata, l’avinguda de l’Oest, i carrers de l’Hospital i de Guillem de Castro, des del carrer de l’Hospital a les Torres de Quart.

Entrem al barri per les Torres de Quart, admirant la placeta de Santa Úrsula i la seua capella, que, en sòrt, pot estar algun dia oberta, i la part posterior de les torres, diferents a les de Serrans; passejarem pel carrer de Quart fins al cantó del carrer del Rei En Jaume I, i podrem observar la rehabilitació d’alguns edificis, un d’ells convertit a hores d’ara en hotel, el del Palau de Rojas, en el carrer de Quart .

Vorem en este barri els nous edificis de l’Escola de Disseny de Valéncia i l’Institut Valencià de Cultura.

Frontera de l'Escola de Disseny — Frontera de l’Escola de Disseny

Se li atribuïx a J. Puchol, junt en Felipe Lino de Castellví, comte de Carlet, la creació de l’Escola Pia i la parròquia, en que podrem apreciar l’iglésia d’estil neoclàssic, i curiosament de planta circular, que pot ser l’única en la Comunitat Valenciana. En ella destaca la gran cúpula de 24,50 centímetros de diàmetro i quaranta d’altària.

I des d’ací al carrer Guillem Sorolla. Tenim que ser un poc cuidadosos, sobretot a la nit, puix en el barri encara sol haver prostitució i males companyies. En esta zona queden pocs carrers per rehabilitar.

D’este barri podem contar històries insòlites que passaren en 1750 sobre els empresaris del vellut, com ara Joaquim M. Fos i son pare, comerciants de seda, que gojaven d’una bona posició socioeconòmica, pero Joaquim volia ser més, i simulà la seua pròpia mort, per a anar-se’n i tindre noves idees sobre teixits, com és el cas de la tècnica del moaré. Des de llavors, tota Europa envejarà les sedes de Valéncia i el prensat que es feya en esta ciutat per a conseguir el moaré. En este barri naixqué l’idea de l’allumenació dels carrers els dies en que no hi havia lluna, i dels serenos. Precisament fon est intrèpit empresari aportà estes noves idees per al Cap i Casal, que més tart copiarien Barcelona i Madrit.

En la plaça del Pilar en Falles podrem anar a vore una de les falles especials. Ocupa casi tota la plaça. Ací podrem entrar en la parròquia del Pilar, que també té entrada pel carrer Guillem de Castro. Es digna de vore per dins, puix té antics taulellets pintats a mà.

En el carrer de l’antic hospital podrem entrar al Colege de l’Art Major de la Seda, construït a mitan del sigle XI per a ubicar el gremi de seders, hui convertit en museu, a on podrem vore en funcionament un antic teler, com ara les bobines de fil de seda i com encaixen en les llançadores del teler i quin entramat tenia per a fer dibuixos en el teixit que es volia fer.

Podrem comprar algun mocador de seda o atres presents fets en seda.

En l’antic hospital dels pobres inocents, hui convertit en biblioteca, continua tenint la mateixa estructura arquitectònica. En els jardins la capella de la Mare de Deu dels Desamparats i també, ya a la vora de Guillem de Castro, l’ermita de Santa Llúcia.

Per a acabar el recorregut per este barri, trobarem dos convents, el de l’Encarnació i el de les Esclaves de Maria, abdós en el carrer Balmes, que no tenen massa importància, puix no són antics.

París baix la pluja

Publicat el 2025-01-28 per pep

Per Antonio Moreno Martínez

Hi han poques ciutats tan cinematogràfiques com París. Des dels inicis del cine, contemplar els seus carrers en la gran pantalla ha fet que nos sentírem una miqueta més parisencs. Recorde la primera vegada que estiguí en París i eixa primera image d’ella eixint, de nit, de l’estació del metro davant de l’Òpera, tot allumenat, per les escales mecàniques en una espècie de travelling improvisat. En eixe moment, tinguí una emoció molt pareguda a la que sentí al vore per primera vegada Midnight in Paris (2011).

Era qüestió de temps aplegar a París i passejar pels seus carrers i bulevars, esguitats per bells cafens replets d’històries. Si hi ha una ciutat de cine en lo món, eixa és, sense dubte, París. Poques ciutats com ella a on enamorar-se, escriure un llibre o passejar junt a un riu, a soles o acompanyat, deixant que el seu aroma, fort i personal, nos invadixca. Des dels primers clàssics filmats en blanc i negre i en estudis molt llunt d’ella, París apareix viva i perdurable, repleta de color, inclús.

«Sempre nos quedarà París», li diu Rick (Humphrey Bogart) a una retrobada Lisa (Ingrid Bergman) en Casablanca (1942), abans de que ella se’n vaja per a sempre. En Sabrina (1954), Audrey Herpburn li escriu a son pare: «A l’atre costat del carrer, estan tocant “La vie en rose”, que és el modo que ampren ací per a dir: mire la vida a través d’un cristal color de rosa, i aixina és com yo la mire ara». Des d’eixe París al que ha viajat per a ser feliç. La mateixa ciutat en la que Gene Kelly aspira a triumfar com a pintor en l’inoblidable Un americà en París (1951) que, no obstant, se rodà, llevat d’un parell d’escenes, en els estudis de MGM, en Califòrnia.

Hem contemplat París en comèdies romàntiques, en películes d’intriga i acció, en històries a on la moda lluïx generosament i en atres en les que la ciutat és un més dels seus personages. Perviuen en la nostra memòria: Ariane (1957), Charada(1963), El còdic Da Vinci (2006), Frenètic (1988), Missió impossible: fallout (2018), Una cara en àngel (1957), El diable es vist de Prada (2006), Amelie (2001), o París, je t’aime (2006)… inclús alguna d’animació, com l’encantadora Ratatouille (2007), abocat a les teulades de París.

I és que París té tantes arestes que, acostar-nos ad ella, nos permet contemplar-la des del “nostre París particular”… i no hi ha cap dubte que Midnight in Paris(2011) és la personal forma d’acostar-se a la ciutat d’un Woody Allen que ha deixat de banda els carrers del seu adorat Manhattan (1979) per a deixar-se seduir per una ciutat que fon el centre d’una generació perduda que canvià per a sempre el món de l’art.

Midnight in Paris (2011), de lo millor d’Allen en els últims anys, escomença en una bellíssima selecció de reconeixibles imàgens de París mentres sentim “Si tu vois ma mère” de Sidney Bechet, i nos sumergim en l’història de Gil, un jove i bohemi escritor americà, interpretat per Owen Wilson. Gil aplega a la ciutat en la seua promesa, Inez (Rachel McAdams), i els pares d’esta, en l’intenció d’acabar la seua primera novela i abandonar el seu treball com a guioniste de Wollywood. Una nit, assentat en les escales d’una menuda iglésia, és convidat a pujar a un coche dels anys vint. Per sorpresa, assistix a una festa en la que troba a escritors i artistes de principis del sigle XX, als que venera. Allí coneixerà als Fitzgerald, a Picasso, Hemingway, a Cole Porter, a Dalí… inclús a Gerttude Stein (Kathy Bates), que acabarà llegint la seua novela davant l’insistència d’Ernest Hemingway (Corey Stoll).

«[…] Açò,és increible. Fixa’t, no hi ha una ciutat igual en tot lo món, mai n’hi ha hagut», li diu Gil, enamorat de París, a la seua promesa a l’inici de la película, mentres plou sobre la ciutat. «Pareix com si mai hagueres vingut», li respon ella molesta per la pluja, i desijant tornar a Els Àngels. «No vinc prou, eixe és el problema», puntualisa ell.

Més avant, una nit, en casa de Gertrude Stein, Gil coneix a Adriana (Marion Cotillard), l’insatisfeta model i jove amant de Picasso i s’establix entre ells una conexió molt especial. «Mai he sabut si París és més bonico de dia que de nit», li diu ad ell mentres passegen per la ciutat.

A poc a poc, entre reconeixibles postals d’un París molt del gust del públic americà, Allen nos va mostrant, a través dels dos protagonistes (Gil i Adriana), eixa estranya sensació de que ha hagut sempre una época anterior millor que la que s’està vivint en el present. Gil, que està escrivint una novela sobre una botiga de nostàlgies, li confessa a Adriana que li hauria agradat viure en el París dels anys vint i que es sent feliç d’haver-la coneguda.

Al visitar París, podem assentar-nos a esperar en les escales de l’iglésia de Saint Etienne du Mont, que donen a la placeta de l’Abbé Basset, a on aguarda Gil que aplegue el coche que, pujant per la rue Montagne Sainte-Geneviève, se dirigirà a una improvable festa en quai de Bourbon en la Ile St Louis. Podem visitar els jardins del museu Rodin (i vore a Carla Bruni de guia turística), caminar per Versailles i imaginar a Gil competint en els comentaris de Paul (Michael Sheen), un antic amant d’Inez. Podríem aprofitar també i acostar-nos a l’Hotel Le Bristol (112 rue du Faubourg St. Honoré), a on s’estagen Gil i la seua promesa, junt en els sogres; i anar al restaurant Le Grand Véfour (17 rue de Beaujolais) a on ells acodixen a sopar. Podríem passejar per les botigues de l’àrea de plaça Vendôme i fer cap al restaurant Le Polidor (41 rue Monsieur le Prince), a on Gil coneix a Hemigway, acostar-nos a la casa de Gertrude Stein (27 ruede Fleurus), a on l’escritor americà trobarà a Picasso, i a laMaison Deyrolle (46 rue du Bac), a on tingué lloc una surrealista boda en companyia dels seus nous amics; sense oblidar, en un nou joc, visitar Maxim’s (3 rue Royale) i el Moulin Rouge (82 boulevard de Clichy), a on Adriana li confessa a Gil que, per ad ella, és la Belle Époque la seua edat d’or del seu París i que es quedarà ahí, en companyia de Toulouse-Lautrec, Degas i Monet.

Imprescindible és també visitar el parc Jean XXIII, a espales de Notre Dame, a on Gil coneixerà el contingut del diari d’Adriana que ha comprat en un dels centenars de bouquinistes verts al costat dels murs del Sena, llegit per Carla Bruni; acostar-se a la Shakespeare and Company (37 rue de la Bûcherie) i, per supost, passejar sense pressa al costat de les aigües del riu.

La película acaba en el pont d’Alexandre III. Gil es troba de nou en Gabrielle, la jove que conegué en el mercat de las Puces i que li regalà un antic disc de Cole Porter. De repent, comença a ploure. Cap dels dos corre a soplujar-se, perque, per als dos: «París, baix la pluja, pareix més bella».

I en veritat: és cert. Provablement.

El barri de Sant Antoni i la seua festa

Publicat el 2025-01-28 per pep

Per Amparo Soriano Doménech

El barri de Sant Antoni, barri molt fester, puix escomença l’any celebrant la festa del barri, el 12 de giner, en la foguera, mascletada i castell de fòcs, la festa del sant del porquet, sant Antoni Abat. El dia 17 de giner se celebra el dia de la seua festivitat.

Trobarem este barri entre els següents carrers: l’avinguda de la Constitució, l’avinguda de Primat Reig, el carrer d’Almassora, el carrer del Flare Pere Vives, el carrer de l’Actor Mora, el carrer de la Pobla del Duc i el carrer Benipeixcar.

En este barri tenim un gran colege, Sant Antoni Abat dels salesians i un chicotet teatre, la PlaZeta, i també una chicoteta capella dedicada a sant Llàzer.

No és un barri molt gran, pero en molta població, puix els edificis són alts, en moltes vivendes i en algunes fronteres d’edificis modernistes. Podrem observar alguna decoració de taulells ceràmics i balcons de ferro.

Entre el carrer de Sagunt, Maximilià Thous i Ministre Lluís Mayans, passaran tots els animalets a que els donen la benedicció, i als jóvens i no tan jóvens un panet beneït els donaran; i en la plaça de Sant Joan Bosco, final del carrer Sagunt, serà el lloc de la festa, a on se para el porrat ‒per si no ho saps, el porrat és, a banda de cigrons torrats, una fira a on també es venen uns atres fruits secs torrats i llepolies‒, en que podràs contemplar la desfilada dels animals.

Podrem vore a les falleres majors ‒que amollaran colons‒, a la regina dels jocs florals de Lo Rat Penat, i a l’honorable clavariesa de les festes Vicentines en carruage de gala, escoltades per la policia local en el seu uniforme de gala.

Per Sant Antoni, dia dels animalets, sobretot podrem apreciar gossos de les unitats canines de la Guàrdia Civil i de la Policia Nacional de Valéncia i la unitat militar, donant-los el reconeiximent a les unitats canines que han participat en el rescat de persones en la dana. Cavalls de les unitats de la Policia i Guàrdia Civil, gats, haques, pardalets i qualsevol animal, inclús serps, del públic en general. Uns cavalls aniran en la seua amazona, uns atres en un bon ginet i jovenet, abrigats que fa fret, puix estem en giner. Uns atres tirant del carro i uns atres duran les alforges a on antigament duyen marraixes de vidre, en aigua, vi o qualsevol líquit de poble en poble.

Els cavalls i les haques o egües van sumament arreglades en tots el els aparells ben lluents i engreixats, la samuga per a poder estirar del carro, la collera i la retranca, les mantes més fines i les dònes molt templades i ben vestides en diferents trages, depenent d’a on vinguen. També depén de cóm ixca el dia, puix si plou poca gent anirà, i si fa sol, dus el catret per a esperar, i més les dònes que, per la seua condició, duen bon mantó per al fret, i les que van en els cavalls com a bones amazones, ben abrigades. Per la seua banda, no cal dir que els hòmens també van molt ben arreglats.

Molts chiquets i chiquetes duen a les seues mascotes a la benedicció, ben nets i en molta alegria, en tota la seua ilusió. Any darrere d’any, es beneïxen els animals, els mateixos, per a fer la festa més gran.

En molts balcons posen un cobertor o mantó de Manila per a adornar les fronteres de les cases.

En molts pobles de l’Horta, com ara Vinalesa, Carpesa, Borbotó, Godella, Poble Nou, Albuixech, Moncada o Massarrojos, se celebra la benedicció alternant-se per a anar a molts d’ells en distintes celebracions, al tercer dumenge. Enguany, li correspon a Burjassot la benedicció dels animals. Es fa en lo carrer enfront de l’iglésia de Sant Miquel, i en la nit del dissabte es celebra la Santa Missa i s’encén una bona foguera en l’ermita de Sant Roc.

Refrans dedicats a sant Antoni:

Per Sant Antoni, fret i tristor posa als vells en el racó.

Fins a Sant Antoni, Pasqües són.

Per Sant Antoni, el dia allarga un pas de ratolí.

Sant Antoni del Porquet, a les velles fa caraces i a les jóvens fa l’ullet.

Per Sant Antoni preparat la vedriola del porquet.

Be, açò és tot. Fins al pròxim mes.

Viena, entre les ombres de posguerra

Publicat el 2024-12-27 per pep

Per Antonio Moreno Martínez

Una volta més, en les notes dels valsos de Strauss, donarem inici a un nou any des de la sala dorada del Musikverein de Viena. Un vegada més, El bell Danubi blau nos transportarà a un món en el que tot és possible. Perque és ben conegut de tots que la llum solament té sentit darrere de l’obscuritat, en un contínuu. Algú s’amaga dins d’una ombra, un atre es desperta, una finestra s’obri, s’encén una llàntia i… passa.

En uns pocs dies, en les campanades de mijanit del 31 de decembre, entrarem en un nou any. Encara que, per a mi, i des de sempre, només es farà efectiu quan sonen les primeres notes de la peça musical El bell Danubi blau interpretades per la Filharmònica de Viena, des de la sala dorada del Musikverein i, fonamentalment, en les palmes d’un públic entregat que tracta de seguir el compàs de la Marcha Radetzky junt en l’orquesta.

Sí, hui, en “Ciutats de Cine” anem a parlar de Viena.

Pero no de la Viena palatina d’una jove Romy Scheider interpretant a Sissí (1955) , i les que vingueren darrere.

Tampoc, de la Viena de principis del sigle XX, o del periodo d’entre guerres i el seu més que evident influix cultural en l’Europa de l’época. No, hui, encara en els carrers plens de fanc i ruïnes en alguns dels nostres pobles, me ve al cap la Viena de la posguerra, la Viena ocupada pels aliats de El tercer home (1949), la magnífica película de Carol Reed.

Per molts motius, la película supongué en el seu moment una revolució, una manera diferent i nova de fer i mostrar una història a un públic que s’havia vist voltat, fea poc, en una terrible guerra. L’inclinació i la composició dels plans, el joc constant entre ombres, llums i lluentors d’una ciutat permanentment humida, l’elecció d’exteriors a on se veu una ciutat destruïda en personages que intenten sobreviure en un món a on la necessitat ho impregna tot en una ciutat que pareix haver oblidat que anys arrere fon capital d’un imperi i que ara ha segut ocupada i repartida entre les quatre potències vencedores de la Segona Guerra Mundial.

Un mediocre escritor americà de noveles de l’oest, Holly Martins (interpretat per Joseph Cotten), aplega a la Viena de 1947 en busca d’una faena que li propon un vell amic de l’infància, Harry Lime (un enigmàtic Orson Wells). En arribar, presencia el sepeli del seu amic, mort en un accident, i, en el cementeri, coneix a la nóvia d’Harry, Anna (interpretat per Alida Valli). A partir d’eixe moment, s’inicia la busca d’un tercer home que ningú ha vist i que, segons pareix, estigué present en la mort de Harry. Un fantàstic joc d’ombres chinenques s’obri davant de nosatros, a on no tot és lo que pareix.

La película es rodà en la Viena derrotada i conté una de les millors presentacions d’un protagoniste de l’història del cine quan una finestra, i la llum que ix d’ella, nos mostra a un Harry Lime amagat darrere de les ombres d’una porta, davant de la mirada perplexa de Holly, prop de la casa d’Anna.

Una volta més, película i ciutat, es fonen en una bona història (en este cas de Graham Green) que, en paraules del propi autor (que també escrigué el guió), superà a la novela en que es basa.

Si be, hui en dia, la Viena imperial colorista i lluminosa que se nos mostra pel turisme poc té que vore en la ciutat dels anys quaranta, encara és possible trobar els llocs en els que es rodà la película i que han passat a l’imaginari colectiu dels “bons” aficionats al cine; i vore, en els ulls tancats, això que la gran pantalla nos mostrà una volta i per a sempre.

Aplegar a Viena i pensar en El tercer home nos deuria dur inexorablement a entrar, en primer lloc, al café Mozart (situat en la plaça Albertina, 2), en el que es rodà la película i un dels innumerables cafens vienesos que òmplin la ciutat; encara que l’escena de la terraça exterior fon filmada molt prop d’allí, en Nuer Markt. En acabant, toca acostar-nos fins a l’hotel Sacher (en Philharmoniker Str. 4) a on s’hostaja l’escritor americà en la ficció i a on s’hostajà, també, el propi Graham Green per a escriure el guió, i a on estem obligats a prendre un pastiç de chocolate, per a caminar en acabant fins al palau Pallavicini (en Josefplatz, 5), a on viu Harry Lime, en la segona planta, sense oblidar passejar fins a Mölker Steig (Schreyvogelgasse 8), molt prop del lloc a on vixqué Beethoven, i descobrir eixa porta a on s’amaga Harry entre les ombres de la nit, i és descobert per un gat jugant als seus peus, i per la llum d’una finestra que s’obri davant del rebombori d’un Holly Martins despagat i begut.

Fotograma de la película, Hotel Sacher — Fotograma de la película Hotel Sacher

Fotograma de la película, Schreyvogelgasse 8 — Fotograma de la película Hotel Sacher

I, cóm no, pujar a la nòria jaganta del parc Prater a on els hòmens pareixen formigues, «punts negres o taques» en opinió de Harry, i als peus de la qual, este li diu a Holly la famosa frase (atribuïda a Orson Wells) que definix a la perfecció al seu personage, i que no figurava en el guió original: «En Itàlia, en 30 anys de dominació dels Borja no hi hagué més que terror, guerres i matances, pero sorgiren Miquel Àngel, Leonardo da Vinci i la Renaixença. En Suïssa, al contrari, tingueren 500 anys d’amor, democràcia i pau, ¿i quin fon el resultat? el rellonge de cucuc».

Fotograma de la película, Nòria del Prater

És indubtable que hi han ciutats que formen part d’una història i històries que formen part del entramat d’una ciutat i El tercer home (1949), en el seu empedrat lluent, la bellíssima fotografia de Robert Krasker i la peculiar banda sonora d’Anton Karas és una mostra irrefutable. De la mateixa manera que, front a l’obstinació de mostrar la ciutat imperial, Viena nos oferix el museu sobre El tercer home (en Prossgasse, 25), a on es poden admirar més de 2500 objectes originals relacionats en la película i vore la tarantela que tocà Karas en la gravació de la banda sonora i escoltar alguna de les 400 versions de la cançó d’Harry Lime que guarda, incloent una dels Beatles o del Duo Dinàmico; i, inclús, contractar un tour per uns pocs centenars dels 2500 quilómetros d’albellons de la ciutat i que formen part de la famosa escena de persecució de la película.

I per últim, és obligat, també, fer una visita al cementeri Central de Viena, a on reposen Mozart, Brams o Shubert, i en el que finalisa la película; un dels millors finals de l’història del cine, segons la crítica especialisada. Holly i Anna s’han trobat de nou en el cementeri. Ella ve caminant llentament pel passeig central, entre els arbres; ell, que ha eixit junt en el major Calloway (Trevor Howard) en coche, baixa i l’espera. Ella s’acosta ad ell, les fulles cauen…

Fotograma de la película, Albellons de Viena

Una ciutat destruïda i ocupada, la capital de l’Imperi austrohongarés vista en blanc i negre, repartida com un botí de guerra que resistix, solitària i humida, i que no obstant, una volta més, delectarà al món sancer en els seus valsos i palaus, en El bell Danubi blau i la Marcha Radesky, ¿i per qué no? Escomença un nou any, i en ell, tot és possible; inclús canviar les ombres per llum. En això estem.

Els belems de Valéncia

Publicat el 2024-12-27 per pep

Per Amparo Soriano Doménech

Un poc d’història dels belems

La primera representació coneguda del naiximent de Jesús és un fresc del sigle III realisat pels primers cristians en les catacumbes d’época romana.

El primer belem catòlic

En 1223, sant Francesc d’Assís aplegà, junt en son germà Lleó, a la població de Greccio, en la regió italiana del Laci. Per a intentar evangelisar a la població de la regió, majoritàriament analfabeta, Francesc demanà una dispensa al papa Honori III per a crear el primer belem en una cova molt pròxima a l’ermita de Greccio.

En Espanya, el rei Carles III i sa muller, Maria Amàlia de Saxònia, importaren aquella costum al nostre país i l’introduïren en els seus palaus.

És d’agrair el deler que molts mostrem pel naiximent i la representació en el belem, en que apareix des de l’anunciació fins a la Verge Maria.

Passegem per Valéncia i entrem a on es planten belems

L’Associació de Belemistes de Valéncia s’encarrega de plantar alguns dels belems del Cap i Casal, com ara el de l’Ajuntament, la basílica de la Mare de Deu, la Generalitat, la Diputació, el Museu Nacional de Ceràmica o el Mercat Central, entre uns atres.

De les festes de Nadal, no a soles destaquen els belems, també s’allumenen els carrers i les places i es planten arbres de Nadal per a decorar diferents punts de la ciutat.

Plaça de l'Ajuntament en Nadal — Plaça de l’Ajuntament en Nadal

Mamprenem el recorregut visitant el primer belem, el de la basílica de la Mare de Deu, situat en el camaril —pujant per l’escala interior—.

Està a peu pla, de manera que es pot contemplar lo frondós que és i els detalls de tots els elements: els ponts, les cases en la seua proporció, les figures, les palmeres, etc.

Se pot visitar en l’horari de la basílica.

Belem de la Basílica de la Mare de Deu dels Desamparats

En acabant, passarem al Palau de la Generalitat, a on podrem vore el belem que s’ha montat en la planta baixa, que és un poc més chicotet que enguany passat. A partir del 15 de decembre, es pot visitar en l’horari que establixca la Generalitat.

En la plaça Manises, entrarem en la sèu de la Diputació, a on han montat un belem emmarcat com un retaule; és dir, en volumetria i molta profunditat. Les montanyes, la cova i el castell apareixen en molt bona perspectiva.

A poques passes de la Diputació, travessarem la plaça de la Mare de Deu i anirem a Sant Esteve, a on enguany passat el belem era la representació de tota la creació fins a la fugida cap a Egipte. En esta parròquia, el solen plantar entre uns quants altars, a mà esquerra entrant per la porta de la plaça de Sant Esteve.

En acabant, nos allargarem a l’iglésia de Sant Joan de l’Hospital, en que, només entrar, trobem el naiximent en un cartell de concurs de belems, per si vols participar en el que tens en ta casa plantat. Tenen un horari molt ampli, ya que se sol celebrar una missa cada hora.

Naiximent en el belem de Sant Joan de l'Hospital — Naiximent en el belem de Sant Joan de l’Hospital

Cartell en el belem de Sant Joan de l'Hospital — Naiximent en el belem de Sant Joan de l’Hospital

En la parròquia de Sant Tomàs, també podrem vore, en l’interior i a mà esquerra –concretament en un dels altars–, el belem d’enguany, que es podrà visitar a partir del dia 15 de decembre.

D’allí passejarem fins al museu del Marqués de Dosaigües, a on podrem vore el naiximent en la sala de les carrosses.

Belem del Palau del Marqués de Dosaigües

I des d’allí nos dirigirem a l’Ajuntament, a on, en el fondo del Saló de Cristal, se troba molt ben emmarcat el naiximent. Enguany, tenim un nou personage, una figura d’un voluntari de la zona afectada per la dana.

Un voluntari en el belem de l'Ajuntament — Un voluntari en el belem de l’Ajuntament

I, caminant cara al Centre d’Artesania, prop de l’Antic Hospital, tenim una preciosa representació del belem, els reixos pujats en gamell molt abillats i en preciosos adorns, igual que els seus pages. Presenta molt bona allumenació i és un belem molt alt.

A continuació anirem al Mercat Central. Just al mig del pabelló vorem, molt ben representat, el gran belem, en figures i escenes ben boniques.

A pocs metros, en Sant Nicolau, podrem contemplar un belem vertical.

Una volta ixcam d’allí, farem temps, puix a les sis i mija podrem anar a vore, de dilluns a dissabte, el de la parròquia dels Mercedaris en la plaça de Vicent Iborra. Un belem en el que he colaborat un poquet. Fa 6×3 m i es pot rodar per a vore: l’anunciació, una castanyera que ven taronges i castanyes, l’ensomi de sant Josep, la visitació de la Verge a sa cosina Isabel, un mercat a on els personages del belem se supon que han comprat les ofrenes, un forner i un ferrer, una casa de cantereria, un portal en una rabera d’ovelles en el pastor, l’anunciació als pastors buscant hostal, el naiximent, la presentació de Jesús en el temple, la vinguda dels Reis d’Orient, aixina com diversos elements decoratius.

Si aneu a vore’l, espere que vos agradarà el treball fet per un grup de la parròquia.

A l’atra vora del riu, en el Nuevo Centro, també podrem vore el belem que monta l’Associació de Belemistes de Valéncia. En ell, podrem contemplar com se fa de nit i de dia.

I, en la mateixa llínea del riu, apleguem a Santa Mònica, a on podrem vore dos belems: u dins de la parròquia, enorme i en molta volumetria, i el de dins de la residència, chicotet, pero preciós.

També moltes falles fan la representació del belem, com ara la del Mercat de Castella, que el planta en el casal faller, situat en els baixos del mercat.

La falla Na Jordana enguany m’han comentat que faran exposició del mal que ha fet la dana.

En el Cabanyal, podrem anar a vore el belem monumental, en el casal de la germanor del Santíssim Ecce Homo, ubicat en el carrer Vicent Ballester, 23, baix.

Valéncia, oblit no és una opció

Publicat el 2024-11-29 per pep

Per Antonio Moreno Martínez

No, no estem per a películes. La pantalla s’ha quedat en blanc, un blanc lluent que tracta d’ocultar la magnitut d’una tragèdia. Pero sona una música suau que nos va volta i nos espenta. Eixirem d’esta, tornarem a eixir com ho hem fet atres voltes. Els jóvens nos han indicat el camí, i no els fallarem.

Fa poc més d’un any, en el Festival Cinema Jove de Valéncia, se presentà Olvido (2023), una película d’Inés París que transcorre durant els dies que varen seguir a la gran riuada de Valéncia, el 14 d’octubre de 1957. Olvido, una periodista local, junt en un policia, es veu immersa en una conspiració, despuix de la troballa d’uns cadàvers que no pareix que hagen mort per l’efecte de l’aigua. Rodada en els primers mesos de 2023, els seus exteriors es varen filmar en la ciutat de Valéncia, en Sueca, Burjassot i Sagunt; i en l’antiga factoria El Cano es varen construir, entre uns atres: el periòdic a on treballa Olvido, la comissaria de policia i alguns carrers de la ciutat.

Un parell de mesos abans de la tragèdia que assola la província de Valéncia, es va estrenar l’episodi 8 de Respira, la nova série de Netflix, centrada en un imaginari hospital valencià de nom Joaquim Sorolla. Est episodi, titulat “Gota fría”, nos mostra la resposta a la catàstrofe des de la perspectiva de l’hospital, en certes similituts en lo ocorregut el 29 d’octubre passat.

A pesar de las coincidències i del temps, pareix obvi que llamentablement no pareix que hajam deprés massa fins ací.

Vore les imàgens en les diferents cadenes de televisió i sentir moltes de les històries dels afectats, no dona una idea cabal del desastre humà al que nos enfrontem, al que s’enfronta la gent dels pobles destruïts. El cine de catàstrofes, de películes famoses, mostra aixina la seua indubtable “corporeïtat” de cartó pedra.

Pero tornarem a eixir d’esta, com ya ho vàrem fer en atres ocasions; com eixírem de la gran epidèmia de còlera que assotà Valéncia en 1885, o despuix de la pantanada de Tous de 1982… En l’espirit que dona sentit a les nostres Falles, tornarem a alçar-nos i a afrontar els nous reptes; junts, en la mirada posada en el futur. Els jóvens, eixes generacions nomenades de cristal, de rets socials i d’aparent individualitat, nos han mostrat el camí; i no podem defraudar-los.

I un nou bagage personal i colectiu se sumarà a la nostra memòria. Com eixa riuada del 57 que, 67 anys més tart, seguix viva en el nostre recort, encara que ni tan sols l’hajam vixcut personalment. No, l’oblit no és una opció. Cal seguir avant per ells, per tots els que ho varen sofrir en primera persona, pels jóvens i el seu futur. Per tots nosatres.

Valéncia, passejar per la catàstrofe

Publicat el 2024-11-29 per pep

Per Amparo Soriano Doménech

Valéncia, en l’época romana fon una illa fluvial del riu Túria, en les montanyes més pròximes a 12 i 25 km del centre de la ciutat.

En els pobles limítrofs de la zona nordest de Valéncia, els tossals no superen els 70 metros d’altitut sobre el nivell de la mar. En ells, està, per una banda, l’Horta Nort, formada per diversos pobles, el més alt dels quals és El Puig, i, per l’atra, els pobles limítrofs del sur, situats en una plana, i que formen l’Horta Sur i l’Albufera.

Els romans sabien que eren terres inundables pel riu Túria, de fet, per a defendre’s, construïren un braç del riu Túria, per a tindre aixina la ciutat totalment rodejada d’aigua i protegida.

“L’aigua del riu sempre torna al seu caixer”, “A la vora del riu, no faces niu”, són dits que sempre nomenaven els nostres yayos. Inclús, pot ser que tinguera lloc un sumani en 1250, quan el santíssim Crist del Salvador fon rescatat de les aigües del riu Túria surant contra la corrent. El Túria és impredicible.

Fixeu-vos en el dibuix: el braç del riu Túria estaria ans del pont de Sant Josep o Nou, a on està hui situat el IVAM, tota l’horta regada per este braç, que baixaria per lo que hui és el carrer de la Bosseria, passaria per davant de la Llonja de Mercaders cap al carrer de les Barques i d’ahí a la que hui és la plaça d’Amèrica, a on tornaria a ajuntar-se en el riu.

El riu Túria ha tengut, a lo llarc del temps, moltíssimes creixcudes. Des del 1321, tal com està constatat en els llibres de Consell, hi han hagut 25 riuades fins a 1957, esta última la tenim documentada en fotos antigues en blanc i negre.

Quan açò ocorregué, els polítics s’esforçaren i proyectaren el Pla Sur, la desviació del riu Túria a un nou caixer, més gran, per a desviar-lo de la ciutat de Valéncia pel costat del sur, d’a on li ve el nom, i la financiació basada, sobretot, en els sagells Pla Sur de Valéncia.

En aquella calamitat, un locutor de ràdio de Múrcia feu una rifa per a obtindre diners i ajudar als damnificats. En aquell moment, se movilisà a tot el Govern, militars o no, i vingué gent de tota Espanya, igual que ara també n’ha vengut. Se demanà pa a tota Espanya; hui s’ha demanat de tot, especialment aigua.

En 1957, el cabal del riu Túria superà els 3.700 metros cúbics per segon, sifra que triplicava la capacitat del caixer per dins de Valéncia.

Els ponts vells tenien trencaaigües, mentres que els nous no ne tenien i la pressió de canyes, carros i arbres eixercien la pressió suficient per a trencar la construcció fluvial.

La zona alta de Valéncia, eixa que tenien els romans amurallada, no patí pràcticament l’impacte del desbordament, puix la plaça de la Reina i de la Mare de Deu quedaren intactes. Podem vore en un dibuix fins a quina altura arribà l’aigua. En memòria d’eixa riuada se feren taulellets per a senyalar els llímits de l’aigua.

La plaça d’Alfons el Magnànim queda coberta per l’aigua fins als tres metros i vint centímetros. Podem vore hui en dia cóm quedaria un home baix les aigües. En Capitania a mitan porta. En el pati de la finca que fa cantó en el carrer de la Mar, per damunt de les portes.

Altura de l'aigua en els edificis de Valéncia, en la riuada de 1957 — Altura de l’aigua en els edificis de Valéncia, en la riuada de 1957

Riuada de 1957. Arhiu de Las Provincias. — Riuada de 1957 Solaz Valéncia

Fa por quan arriba la nit, el silenci, foscor… me fa por.

El riu Túria és com el semblant valencià, calmat, mentres no li vinga ningú a fer-li la col, perque en eixe moment s’unfla, esclata, s’escarota i se n’ix.

Rajoles del museu — Rajoles del carrer del Museu

Senyalant a on hauria arribat l’aigua i a on pot arribar en el 2100, sí no se posen els mijos per a detindre-la.

Ya ho escrigué el botànic Cavanilles. En la pàg. 68 de Las Observaciones de Cavanilles 200 anys despuix diu: “Corto es el número de llanuras en el reyno, y aun estas estrechas, hallánose casi siempre entre el mar y las raices de los montes, así los rios para atravesar el reyno se ven preciados a correr por profundos cauces…”.

I és just en estos pobles del sur a on ha passat esta última tragèdia. Els barrancs que venen de la zona oest normalment sempre van buits i desemboquen en l’Albufera. El barranc del Poyo ve de Chiva i passa pel costat de la A-3, a l’altura del km 342; se desvia a Torrent, que està més alt que Alaquàs, Aldaya, Chirivella, i passa per Picanya, Paiporta, Massanassa i Catarroja, tota la zona inundada, puix ningú podia pensar que més amunt de Chiva podien caure més de 600 litros per metro quadrat.

La força de l’aigua abundant que va caure va descendir cap a la desembocadura a tota velocitat arramblant coches, contenidors i tot lo que trobà a lo llarc del seu violent recorregut.

En una catàstrofe aixina se nos en van els recorts, els mobles de la yaya, les cortines que nos feu, les fotos, els moments vixcuts entre eixes parets… retornarem la casa, pero ya res tornarà a ser lo mateix.

Recordem les paraules d’Anfós Ramon en la Casa Vella, algunes d’elles:

Allí tinc un lloc propici
per reviure la costum.
Tinc el recort i l’indici
d’una vida i un ofici
ple de terra i ple de llum.

Es una casa que obliga
a recordar als majors.
Una casa molt antiga
que sap del gra i de l’espiga
i de frets i de calors.

Tornareu …, més forts.

Esperem que lo passat en estos pobles, dels que puc oferir algunes fotografies que mostren la magnitut de la força que duya l’aigua i de la cantitat de vides humanes que s’ha endut, més de 200 persones, no torne a succeir, que les infraestructures per a detindre la violència de l’aigua es duguen a terme finalment. I les alarmes nos indiquen, segons a on estigam, a ón tenim que anar a refugiar-nos.

Carrers de Catarroja — Carrer de Catarroja

Passejar Valéncia: El barri de la Xerea o barri de Sant Bult

Publicat el 2024-10-25 per pep

Per Amparo Soriano Doménech

En Passejant Valéncia, este més nos toca recórrer el barri de la Xerea, o barri de Sant bult, en la Ciutat Vella. El perímetro del barri va pel carrer de Pintor López, la plaça del Poeta Llorente, la plaça de Tetuan, el passeig de la Ciutadella, els jardins de la Glorieta, el carrer de la Pau, els carrers de Bonaire, Pintor Sorolla, Salvà, Pròixida, Embaixador Vich, Cultura, Marqués de Dosaigües, Castellvins, Mar, Avellanes, Venerables, la plaça de Sant Esteve, i els carrers del Tossalet i els Trinitaris fins a la plaça del Poeta Llorente.

Possiblement este barri continga més llocs de cult que ningun atre en Valéncia, puix escomençant la visita per l’iglésia del Santa Maria del Temple, continuarem visitant sant Doménec, la capella del Pouet de Sant Vicent, el Patriarca, iglésia de Sant Joan de la Creu, la parròquia de Sant Tomàs, l’iglésia de Sant Joan de l’Hospital, l’Hospital de Sacerdots Pobres (cult privat), capella de la Mare de Deu de la Assunció (tancada), residència Maria Immaculada de Valéncia (cult privat) i la parròquia de Sant Esteve. Referent als
museus que conté tenim: el palau de Cervelló, el Centre Cultural Fundació Bancaixa, el Patriarca, el Centre Cultural La Nau (antiga universitat), el Museu Nacional de Ceràmica, el Centre d’Art Hortensia Herrero, i els Banys de l’Almirant.

Passegem pel barri de la Xerea ―nom que ve de l’antiga porta Bab al-Xaria― o barri de Sant Bult, puix fon en este barri a on un obrer trobà el bult del Crist en majestat.

Interior de la capella de Sant Vicent en el convent de Sant Doeménec

Mamprenem la caminada anant per vora riu fins a la plaça del Poeta Llorente ―punt inicial de la ruta―. En seguida vorem l’iglésia de Santa Maria del Temple, d’estil neoclàssic, al costat mateixa del convent, hui convertit en la Delegació de Govern.

Continuarem pel carrer del Pintor López fins a la plaça de Tetuan, a on vorem el convent de Sant Doménec, d’estil gòtic valencià i, junt ad ell, Capitania General de Valéncia. Dins trobarem la capella de Sant Vicent, a on se sol fer una missa presidida pel Sant Bult, una volta a l’any.

La Fundació Bancaixa, enfront del convent, sempre oferix exposicions temporals, de pintura, fotografia o escultura. I també el Palau de Cervelló, magnífic museu per les sales i
coleccions que alberga.

Centre Cultural Bancaixa i Palau Cervelló

A pocs metros d’allí, entrarem en el carrer de la Mar, a on es troba la capella del Pouet de Sant Vicent, en la representació dels milacres de Sant Vicent en manises. Continuarem i passarem al carrer de la Pau, en que podrem contemplar els magnífics edificis a lo llarc de casi tota la via, en detalls en les fronteres que nos traslladen als moments gloriosos d’esta emblemàtica artèria del Cap i Casal.

Entrant en el carrer de la Pau, i a mà esquerra, accedirem al carrer de Bonaire, a on hi han tavernes antigues, com ara la del Ventorro, hui restaurant.

En el carrer la Nau, visitarem l’antiga universitat, en el seu claustre en columnes a l’entorn i, enmig de l’atri, la figura de Lluís Vives.

Pati de l'antiga Universitat — Pati de l’antiga Universitat

En el Patriarca, enfront mateixa, podrem visitar el seu museu, que conté pintures de Ribalta, Luis Morales, el Greco, de l’escola flamenca i italiana, entre uns atres, i també la capella de l’Immaculada, en grans tapissos i l’iglésia del Patriarca d’una sola nau en capelles laterals i puntures al fresc. En entrar, podem contemplar, en l’atri, el cocodril dissecat. També és possible conseguir una visita guiada a l’interior del colege i vore reliquiaris i la capella de Sant Joan de Ribera.

Arribant pel carrer de Salvà al del Poeta Querol, vorem l’iglésia de Sant Joan de la Creu, d’estil rococó en l’interior.

En unos pocs passos nos trobarem en el Museu Nacional de Ceràmica González Martí. La frontera principal del palau, d’estil barroc, està esculpida en alabastre. El museu conté pintures, sala de carruages, porcelanes, ceràmica, marqueteria, indumentària i vidre.

Frontera lateral del palau del Marqués de Dos Aigües

Remamprendrem la marcha pel carrer del Marques de Dosaigües, passarem el carrer de la Pau una atra volta i, a través del carrer de Castellvins, farem cap al carrer de la Mar, en que podrem visitar el museu de la Fundació Hortensia Herrero. Curiós, a banda de l’exposició, serà vore el carreró del barri judeu, part dels murs del circ romà, un forn migeval i, en la primera i segona planta, podrem contemplar la part del cementeri migeval de l’iglésia de Sant Joan de l’Hospital.

L’iglésia de Sant Joan de l’Hospital, situada en el carrer del Trinquet de Cavallers, és d’estil gòtic valencià. Just al costat mateixa, es troba un cementeri migeval que podrem visitar en guia.

Enfront de l’iglésia de Sant Joan de l’Hospital tenim la capella de la Mare de Deu de la Assunció, que a soles se pot visitar el dia 15 d’agost quan trauen a la Mare de Deu en provessó, i també a espales d’ella, es troba l’Hospital de sacerdots pobres, en una capella (de cult privat) i un pati interior.

En el cantó del carrer del Trinquet de Cavallers i del carrer del Miracle, es troba la sèu de Lo Rat Penat; davant del convent residència de Maria Immaculada, que també té una capella de cult privat.

Ya aplegats a la plaça de Nàpols i Sicília, podrem contemplar, en un cantó, l’escultura d’un pilotari.

Alvançarem per el carrer d’Aparici i Guijarro cap al carrer del Governador Vell, per a eixir al carrer de Comte de Montornés i visitar la parròquia de Sant Tomàs Apòstol i Sant Felip Neri.

Tornant al Trinquet de Cavallers fins al carrer del Palau, vorem el pati del palau de l’Almirant, hui sèu de la Conselleria de Facenda, i, just darrere, se troben els Banys de l’Almirant.

En la mateixa plaça de Nàpols i Sicília, podem entrar a l’últim lloc de cult, la parròquia de Sant Esteve Protomàrtir, a on esta la pica de Sant Vicent Ferrer.
(fotos porta lateral i frontera principal de l’iglésia Sant Esteve)

A lo llarc del recorregut, haureu tengut l’oportunitat de comprovar que els carrers no són rectes, llevat del carrer la Pau, puix seguíem el traçat de les muralles antigues.

I ací acaba este barri de la Ciutat Vella, tan extens i en tants llocs que visitar.

Roma, unes vacacions de película

Publicat el 2024-10-25 per pep

¿Quí, quan ha visitat Roma, no s’ha sentit acompanyat per Audrey Hepburn, Gregory Peck, Eddie Albert, i una càmara de fotos dissimulada en un encenedor?

Per Antonio Moreno Martínez

El passat 18 d’octubre es compliren setanta anys de l’estrena en Espanya de la película Vacacions en Roma (1953); i, tal com sol succeir en molts vins i en la pràctica totalitat dels bons contes, el pas del temps no ha fet més que millorar este bellíssim conte modern, en forma d’una deliciosa comèdia romàntica.

Cartell de la película "Vacacions en Roma" — Cartell de la película “Vacacions en Roma”

L’història de Dalton Trumbo —que va rebre un Oscar per esta película— nos mostra a una jove princesa centreeuropea —Anna, interpretada per Audrey Hepburn—, que, de gira oficial per Europa, s’escapa una nit de l’embaixada i decidix passar un dia de vacacions en la Ciutat Eterna, cedint a l’insistent invitació d’un atractiu periodiste americà —Gregory Peck en el paper de Joe Bradley—, que, d’incògnit, veu en eixa visita l’oportunitat d’una gran exclusiva.

La película, en son moment, fon tota una revolució. Per exprés desig del seu director i en contra de lo que era habitual en el Hollywood d’aquell temps, es va rodar íntegrament en els carrers de Roma i en els estudis italians de Cinecittà. La película va supondre un indubtable reclam turístic per a la Ciutat Eterna i proporcionà a Audrey Hepburn un Oscar en el primer paper rellevant de la seua carrera, que la transformà en una fulgurant estrela. Un any més tart, rodaria Sabrina (1954), a les órdens de Billy Wilder.

Fòrum Romà, lloc del primer encontre de la princesa i el periodiste.

Trastevere, encara que la vespa no era verda. — Fòrum Romà, lloc del primer encontre de la princesa i el periodiste.

A pesar d’haver segut filmada en blanc i negre —diuen que per a no eclipsar la màgia de la parella protagonista; o potser més pronte per temes de presupost—, visitar Roma, a partir d’eixe moment, i caminar pels seus carrers és com fer-ho en companyia dels protagonistes. ¿Quí no ha desijat, quan veu el film, pegar una volteta en una vespa verda —o blava o blanca—, i descobrir, com fa la protagonista, la ciutat de Roma per primera vegada, al costat d’una estrela de Hollywood, i sentir l’aroma dels pins dels sèt tossals que volten la ciutat, l’embafós olor de les seues confiteries, vore la bellea ocre dels carrers empedrats i deixar-se abraçar pel bullici d’una ciutat viva i propenca, en una infinitat de mercats i paradetes de suculents productes locals?

En la película, veem les teulades dels edificis des del terrat de l’àtic del periodiste en via Margutta, i caminem, casi sense donar-nos conte, pel Fòrum Romà, pel Coliseu, per la Fontana de Trevi, per la piazza Spagna—ara sense possibilitat d’assentar-nos en la seua escalinata—, per la piazza Venezia, i confiem en “salvar les mans” en la Bocca della Verità, per a arrematar la nit a la vora del riu Tiber, davant del Castel Sant’Angelo, veent en les seues aigües la barcaça a on Anna balla en el peluquer que li va tallar el monyo, al costat mateixa de la Fontana; i tot això, en el gust encara en la boca del café que varen pendre en el Rocca pel matí, junt a les columnes del Panteó.

I és que Roma, sense cap de dubte, és una absoluta ciutat de cine. Hem vist els seus carrers moltes voltes en la gran pantalla: en l’emblemàtica La dolce Vita (1960) de Fellini; en El talent de Mr. Ripley (1999), de Anthony Minghella; o en La gran bellea (2013), de Sorrentino… Pero William Wyler, el director de l’esplèndida Els millors anys de nostra vida (1946), de la inoblidable L’hereua (1949) i de Ben-Hur (1959), anà molt més allà i molt abans que tots; en Vacacions en Roma nos introduí en un món màgic i atemporal, en un viage triangular en el que Roma ocupa un dels seus tres cantons, una comèdia que no acaba be —en els anys cinquanta—, pero que transcendix al recort d’un instant, d’un enamorament, i és això lo que perdura per a sempre… ¿Quí no s’enamoraria en una ciutat eterna…?

I ha canviat tan poc…

Al final de la película, durant la roda de prensa que dona la princesa abans de tornar-se’n al seu país, u dels periodistes li pregunta quina de les ciutats visitades li havia agradat més. «Cada una en el seu propi estil és una maravella», respon Anna, «pero la que no oblidaré mai és Roma; sobretot Roma. Conservaré grata memòria de la meua visita ací durant tota la vida», conclou.

I eixa és la clau de tot.

Acabades les preguntes, i en baixar des de la tarima per a saludar als periodistes i acostar-se a Joe per última vegada, Anna se retira i tots van abandonant el saló. Ell, Gregory Peck, es queda a soles, pendent de la porta per la que ha eixit Audrey Hepburn. Molt llentament, molt a poc a poc, es gira i mamprén a eixir, a la fi, en passos llents i en les mans en les bojaques. Solament sentim el sò de les sabates sobre el paviment de l’estància. La càmara, colocada en part davant d’ell, es meneja pausadament, adaptada al suau moviment del protagonista. A l’esquena veem el cadirot, blanc i buit, que ha ocupat la princesa durant tota la roda de prensa. Abans d’eixir definitivament del Palazzo Colonna, Joe es gira i permaneix quet durant un instant, un llarc instant, esperant. Pero no succeïx res, no hi ha cap de moviment, cap de soroll. No ix ningú d’allí.

Suaument va entrant la música, ell torna a girar-se i arranca a caminar de nou cap a la porta, alvançant a la càmara i ix de pla per la dreta en un lleu somriure en el rostre; ara som nosatres els que esperem, els que veem al fondo el cadirot; el buit cadirot blanc; a soles.

The end.

Passejar Valéncia: El barri del la Sèu

Publicat el 2024-09-27 per pep

Per Amparo Soriano Doménech

A la vora de les Torres dels Serrans, es troba el carrer Mur de Santa Ana, per a on entrarem al barri. En este carrer, fins fa ben poc, hi havia una botiga, ya desapareguda, La Casa dels Caramelos, a on a tots els menuts se nos n’anaven els ulls darrere de les llepolies que hi havien expostes en els escaparats de l’establiment.

A pocs metros, a mà esquerra, nos trobarem en el Palau dels Borja o de Benicarló. D’estil gòtic, hui és sèu de les Corts Valencianes. Enfront d’ell, vorem l’iglésia de Sant Llorenç, en la frontera de la qual podrem apreciar un preciós retaule de manises pintades.

Continuarem pel carrer de Navellos i, en arribar a la plaça de la Mare de Deu, entrarem a visitar a la nostra patrona, la Geperudeta, la Mare de Deu més bonica del món i adorada ferventment pels devots marians. En acabant, podrem passar a vore el Museu de la Mare de Deu, a on coneixerem tota l’història del Pare Jofre i l’advocació que li dona a la Mare de Deu dels Inocents. En la plaça de la Mare de Deu, podrem vore també una magnífica estampa de la basílica de la Mare de Deu dels Desamparats, de la sèu i del Micalet, aixina com presenciar, en la porta dels Apòstols, si és dijous entre les onze i les dotze del migdia, una sessió de juïns del Tribunal de les Aigües, Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO.

Verge dels Desamparats — Mare de Deu dels Desamparats

Ya en la sèu, passarem per la porta dels Apòstols, d’estil gòtic, a hores d’ara sense accés a l’interior del temple. Justament d’ahí naix el carrer del Micalet —¿vos podeu imaginar cóm passaven dos tramvies per este carrer?, puix passaven i la gent s’arrimava a les cases per a no ser atropellada pel tramvia—. El recorrerem i farem cap a la plaça de la Reina, a on podrem entrar a la catedral per la porta dels Ferros, d’estil barroc. Podrem pujar al Micalet que, sense dubte, be val l’esforç, puix hi han unes vistes precioses de la nostra Valéncia. Des de dalt, podrem contemplar del cimbori de la sèu, de 40 metros d’altària i planta octagonal; el campanar de Santa Caterina; el de Sant Llorenç; el de Sant Nicolau; el de l’iglésia del Carme; el de Sant Bartolomeu; el del Salvador; el de Sant Esteve; el de Sant Martí; i molts més. En baixar del Micalet, li pegarem la volta per dins a la sèu i, enmig de la girola, vorem l’altaret en el braç de sant Vicent Màrtir incorrupte, i moltes més capelles, entre les que destaca la de sant Francesc de Borja, en pintures de Goya. Encara que la capella principal de la sèu és la del Sant Caliç, el caliç de la Santa Cena. Visitarem el Museu de la Sèu, i apreciarem la custòdia, provablement una de les més grans d’Espanya. També és interessant detindre’s a observar detingudament el retaule de l’altar major, pintat per Fernando Yánez de la Almedina, discípul de Leonardo da Vinci.

Eixirem de la sèu per la porta Romànica a la plaça de l’Almoina i, enfront, vorem dos capelles, la de Sant Vicent Màrtir i la de Sant Valero; i en la mateixa plaça, també una capelleta, en la que Jaume I va oir la primera missa en Valéncia.

Capella de la primera missa després de la conquista de Jaume I

La plaça de l’Almoina amaga, baix de l’aigua que forma la plaça, les ruïnes romanes i, darrere, la cripta de Sant Vicent Màrtir i el Museu de la Ciutat en el Palau del Marqués de Campo.

Anant pel carrer de la Farina topetarem l’Almodí, a on s’almagasenava el gra que venia al Regne de Valéncia. La porta principal de l’Almodí dona a la plaça de Sant Lluís Beltran, hui museu.

Caminarem pel carreró del Comte d’Olocau i arribarem al carrer dels Trinitaris. Visitarem la Facultat de Teologia Sant Vicent Ferrer, en un magnífic pati arquejat. En el mateix carrer, nos trobarem l’iglésia del Salvador, a on està l’image del Crist crucificat més antiga de Valéncia. Aparegué un 9 de novembre de 1250, pujant pel riu Túria corrent amunt.

Continuarem pel carrer del Salvador i, a mà dreta, entrarem al carrer de Viciana i, a escassos metros, vorem el pou de Domingo, formant una preciosa placeta.

Més avant, està la plaça del comte de Carlet. Eixirem a vora riu pel carrer de Boix al carrer Pintor López, i vorem el monument a Josep Ribera. Tornarem a pujar cap a la plaça de l’Almoina pel carrer dels Trinitaris fins al carrer del Tossalet, carrer dels Venerables i en el cantó vorem el Palau de l’Arquebisbat. Pel carrer de les Avellanes, eixirem al carrer de la Mar, i pujant, a mà dreta, a la plaça de la Reina, a on tindrem una bona vista de la frontera de la sèu.

Pel cantó de l’esquerra, nos adinsarem a la plaça de Santa Caterina. Vorem l’iglésia, d’estil gòtic i campanar barroc. Eixirem d’allí a la plaça Lope de Vega, i justet enfront, vorem l’Estreta, la frontera de cent sèt centímetros.

Passejarem pel carrer de la Sabateria dels Chiquets, Abaixadors, carrer de la Puríssima i de Calatrava, carrers serpejants, i aplegarem la plaça del Negret.

Pel carrer dels Cavallers nos acostarem a Sant Nicolau per admirar les pintures al fresc en tot l’interior, i eixirem a la plaça de Sant Nicolau.

Tornant al carrer dels Cavallers, en direcció a la plaça de la Mare de Deu, vorem el Palau de la Generalitat i el jardí de la Generalitat, a on antigament estava la Balia.

Si vos apetix descansar un moment, podeu fer-ho en el Café de les Hores, en el carrer comte d’Almodóvar, just en el cantó del convent de la Puritat.

Passejar Valéncia: El barri del Mercat

Publicat el 2024-07-26 per pep

Per Amparo Soriano Doménech

Entrarem al barri del Mercat pel carrer Sant Vicent Màrtir, just en el punt que fa cantó en la plaça de Santa Caterina. Passarem els primers patis del carrer de Sant Vicent Màrtir i, en el carrer de la Peixcateria, entrarem per u dels seus arcs a la plaça Redona, a on els dumenges solen posar-se a vendre pardalets, ceràmica i, entre semana, hi han dones fent randa de birletes, venent peces de randa, fils i passamaneria.

Deixarem la plaça Redona i passarem a la plaça de Lope de Vega per una de les eixides, a on vorem la frontera més estreta de Valéncia, l’edifici de la qual, hui en dia, esta afegit a la finca del costat.

Creuarem pels carrerons, i enfilarem pel carrer del Trench, un carrer en una frontera modernista de taulellets pintats, antic centre d’específics de sèrums i vacunes, que fa cap a l’avinguda de Maria Cristina. A mida que alvancem, nos donarem conte del fet que els edificis canvien a ser més moderns, i alguns en necessitat de bona remodelació, com el que està en la plaça dels Porchets, a on vorem que hi ha una escultura de Vicent Blasco Ibáñez, feta per l’artiste Nàssio Bayarri .

Continuarem a la plaça la Mercé. Antigament es trobava allí el monasteri dels Mercedaris de Valéncia. I al costat, el carrer del Músic Peydró o carrer de les Cistelles, a on podrem trobar-nos bosses de palla, cistelles, adorns d’espart, entre uns atres objectes de fusta.

Anirem pel carrer de la Llanterna fins a l’avinguda de l’Oest. Entrarem al Mercat Central a comprar productes frescs, com ara fruites, verdures, carn, peix, mariscs, formages, oli, arròs o qualsevol detallet. També podrem fer-nos l’almorzaret en el bar del mercat regentat per Ricart Camarena.

En les cúpules del mercat hi han uns quants penells, u d’un gat, un atre d’un peix i la cotorra del mercat ben gran, de color vert i coronada, just enfront mateixa de l’iglésia de Sant Joan del Mercat o dels Sants Joans.

Si vos fixeu be, l’edifici d’estil moderniste del mercat es d’estructura de ferro, cristal i taulellets pintats fent una bonica decoració de l’immoble tant per dins com per fòra. Té el mercat unes trescentes parades de les que destaquen principalment les de fruites i verdures.

Travessant el mercat, baixarem per l’escalinata a la plaça del Mercat. Enfront, a l’esquerra, vorem l’edifici civil gòtic més important del comerç valencià del sigle XV, la Llonja de la Seda o la Llonja dels Mercaders.

Enfront de la Llonja tenim l’iglésia de Sant Joan del Mercat. En la frontera de darrere vorem un mosaic barroc protegit per la terraça i, baix de la terraça, les botiguetes, hui en dia en espera de remodelació.

Continuarem caminant per darrere de la Llonja, a on tenim l’iglésia de la Companyia. Recorrerem carrers estrets i intrincats que nos duran, si no nos perdem, a l’iglésia de Sant Nicolau, la capella Sixtina valenciana, que be mereix una visita, puix és molt interessant. L’entrada la té pel carreró que dona al carrer dels Cavallers.

Si és Semana Santa, podrem presenciar la processó del Crist del Fossar eixint per la plaça del Sant Nicolau.

Seguirem passejant sense perdre rumbo a la zona de restaurants del carrer de la Bosseria, plaça de l’Espart, plaça del Tossal i, en el carrer del Moro Zeit, podrem entrar en l’emblemàtic bar La Pilareta, a on tindrem la possibilitat, entre maig i juliol, de tastar les millors clòchines valencianes i les faves coentetes boníssimes, entre atres coses. Per a completar la vesprada, seria interessant passejar per la plaça de Joan de Vilarrasa, jardí de l’antic palau de Parcent.

En el barri del Mercat perdre-nos és molt fàcil, puix els carrerons són estrets i mai paralels, i és fàcil que, sense demanar-ho ni desijar-ho, apleguem al carrer Estret de la Companyia, en el que va viure l’últim bochí del Cap i Casal. Pero, ¡no patiu, que no tornara mai més!

Turisme

De permís en Nova York

El barri de Velluters

París baix la pluja

El barri de Sant Antoni i la seua festa

Viena, entre les ombres de posguerra

Els belems de Valéncia

Un poc d’història dels belems

El primer belem catòlic

Passegem per Valéncia i entrem a on es planten belems

Valéncia, oblit no és una opció

Valéncia, passejar per la catàstrofe

Passejar Valéncia: El barri de la Xerea o barri de Sant Bult

Roma, unes vacacions de película

Passejar Valéncia: El barri del la Sèu

Passejar Valéncia: El barri del Mercat

Últimes entrades

Archius

Lo Rat Penat

Sèu

Contacte

Llegal

Un poc d’història dels belems

El primer belem catòlic

Passegem per Valéncia i entrem a on es planten belems

Últimes entrades

Archius

Etiquetes