Per Antonio Moreno Martínez
No, no estem per a películes. La pantalla s’ha quedat en blanc, un blanc lluent que tracta d’ocultar la magnitut d’una tragèdia. Pero sona una música suau que nos va volta i nos espenta. Eixirem d’esta, tornarem a eixir com ho hem fet atres voltes. Els jóvens nos han indicat el camí, i no els fallarem.
Fa poc més d’un any, en el Festival Cinema Jove de Valéncia, se presentà Olvido (2023), una película d’Inés París que transcorre durant els dies que varen seguir a la gran riuada de Valéncia, el 14 d’octubre de 1957. Olvido, una periodista local, junt en un policia, es veu immersa en una conspiració, despuix de la troballa d’uns cadàvers que no pareix que hagen mort per l’efecte de l’aigua. Rodada en els primers mesos de 2023, els seus exteriors es varen filmar en la ciutat de Valéncia, en Sueca, Burjassot i Sagunt; i en l’antiga factoria El Cano es varen construir, entre uns atres: el periòdic a on treballa Olvido, la comissaria de policia i alguns carrers de la ciutat.
Un parell de mesos abans de la tragèdia que assola la província de Valéncia, es va estrenar l’episodi 8 de Respira, la nova série de Netflix, centrada en un imaginari hospital valencià de nom Joaquim Sorolla. Est episodi, titulat “Gota fría”, nos mostra la resposta a la catàstrofe des de la perspectiva de l’hospital, en certes similituts en lo ocorregut el 29 d’octubre passat.
A pesar de las coincidències i del temps, pareix obvi que llamentablement no pareix que hajam deprés massa fins ací.
Vore les imàgens en les diferents cadenes de televisió i sentir moltes de les històries dels afectats, no dona una idea cabal del desastre humà al que nos enfrontem, al que s’enfronta la gent dels pobles destruïts. El cine de catàstrofes, de películes famoses, mostra aixina la seua indubtable “corporeïtat” de cartó pedra.
Pero tornarem a eixir d’esta, com ya ho vàrem fer en atres ocasions; com eixírem de la gran epidèmia de còlera que assotà Valéncia en 1885, o despuix de la pantanada de Tous de 1982… En l’espirit que dona sentit a les nostres Falles, tornarem a alçar-nos i a afrontar els nous reptes; junts, en la mirada posada en el futur. Els jóvens, eixes generacions nomenades de cristal, de rets socials i d’aparent individualitat, nos han mostrat el camí; i no podem defraudar-los.
I un nou bagage personal i colectiu se sumarà a la nostra memòria. Com eixa riuada del 57 que, 67 anys més tart, seguix viva en el nostre recort, encara que ni tan sols l’hajam vixcut personalment. No, l’oblit no és una opció. Cal seguir avant per ells, per tots els que ho varen sofrir en primera persona, pels jóvens i el seu futur. Per tots nosatres.