Per Antonio Moreno Martínez
Com a ents vius, totes les ciutats del món se mimetisen en els visitants que acodixen ad elles en unes expectatives que varien en l’edat, la personalitat del viajant i en aquelles experiències prèvies al moment de l’arribada. En este món globalisat s’ha perdut una miqueta eixa capacitat de sorprendre’s en uns viagers que, abans d’eixir de casa, portem en la maleta una ingent cantitat d’informació de guies i pàgines d’internet, i també d’una ciutat vixcuda, sense moure’s del sofà, gràcies a películes i llibres. De l’equilibri dinàmic entre lo esperat i lo trobat, dependrà l’èxit de l’aventura.
Fa tan sols unes poques semanes, passejàvem pels carrers d’una Venècia romàntica i avivada de turistes i de llum, en companyia d’una secretària americana que aplegava ad ella perseguint el seu ensomi. Pero la Venècia que espera trobar Jane Hudson amaga també una ciutat fosca i ombriua, que oculta, entre bruts i estrets carrers, i darrere d’uns alts murs i de fronteres descarcatades, secrets inconfessables. Secrets com els que Juliana Bordereau, la protagonista de Els papers d’Aspern (2018), oculta en el jardí interior de la casa en la que viu en companyia d’una neboda, aïllades del món; o com l’amor trencat despuix d’un divorç i que aflora viu de nou en l’instant del definitiu adeu en Anònim venecià (1979).
Al costat d’una Venècia de comedia romàntica made in Hollywood, ix al nostre encontre, si fem atenció, una ciutat elegant i en un toc decadent i un poc fòra de temps, teatral i operística, tràgica, que Visconti dibuixà, en sensibilitat de primer, en Senso (1955), i, uns anys més tart, en Mort en Venècia (1971).
En Senso, l’adúltera relació d’una madura dama italiana, Livia (Alida Valli), i un jove tinent austríac (Farley Granger), en la Venècia ocupada que s’alça contra l’invasor, s’inicia als nostres ulls en Il trovatore, en el Teatre de La Fenice. Com si la funció no s’haguera acabat, vorem als amants amagant-se del seu inevitable destí en una ciutat portuària. Si Senso, primera película en color del director italià Luchino Visconti, supongué un punt d’inflexió en l’obra del precursor del neorrealisme italià, Mort en Venècia deixarà al descobert la seua intimitat més personal. L’entrada del protagonista pel Gran Canal, a bordo d’un reiteratiu i llent vaporetto, mentres sentim l’adagietto de la Quinta de Mahler, ha passat a l’història del cine i a l’imaginari colectiu d’esta ciutat.
Gustav von Aschenbach (Dirk Bogarde), compositor alemà sumit en una crisis artística i personal, aplega a Venècia en l’esperança de recuperar-se; i tal volta de fugir d’ell mateix. En l’hotel a on s’hostaja, descobrix en Tadzio (Björn Andrésen), un andrògin adolescent polac de vacacions en la seua família (en Silvana Mangano de mare), l’ideal de la bellea i la joventut. Només vore’l se sent atret per ell d’una manera obsessiva i tota la seua activitat girarà a partir d’eixe moment en seguir-lo per les dependències de l’hotel, en la plaja, en els carrers d’una Venècia que amaga una epidèmia que s’estén.
Si temps arrere acompanyàvem a Katharine Hepburn en la busca del seu ensomi, ara seguirem a Tadzio en la passió d’un Aschenbach que enyora la perfecció de la bellea neta i lluminosa. Mort en Venècia, en un ritme pausat, notòriament contemplatiu, intimista, nos presenta eixa dualitat entre vellea i joventut en una ciutat amenaçada de mort. Venècia, el ritme pausat del film, la música i els personages formen un tot necessari i inseparable per a deixar-se atrapar per esta indiscutible obra mestra del director de Il Gattopardo (1963), Rocco i sos germans (1960) i L’inocent (1976).
En acabar de recórrer els llocs més emblemàtics i coneguts de la vostra Venècia, vos convide a viajar fins a l’illa del Lido, a on transcorre gran part de la película, i contemplar el bellíssim perfil de la ciutat, des de la llacuna. Agarrarem un vaporetto en la plaça de Sant Marc, al costat del Palau Ducal, molt prop del pont dels sospirs i a l’ombra de Il campanile. En unsminuts, continuant per la Granviale de Santa Maria Elisabetta, tot recte, aplegarem al mar. I a la dreta, reconeixerem l’Hotel des Bains, a on s’estagen els protagonistes.
Si en The tourist (2010) es deixaven voltar per l’incontrolat moviment del Gran Canal vist des de la finestra; i en Follies d’estiu (1955) vixquérem la llum de la llacuna a través del ulls de Jane; ara, en aguaitar a la plaja des de l’Hotel des Bains no podrem evitar buscar a Tadzio entre les casetes i parasols de suaus colors, mirant, curiós, cap amunt per a trobar-se en la mirada esquivosa del vell compositor, en un joc sotil i dolç.
En tota l’illa del Lido, es conserva encara un marcat regust moderniste, potser antic, o nou, si el comparem en el centre de Venècia, que du a la memòria tranquiles vesprades al sol a la vora de la mar; enyorances d’un sigle XIX que ací, de sobte, nos pareix molt més prop. Des de l’Hotel des Bains, caminarem fins al Grand Hotel Excelsior, escenari de la Mostra Internacional de Cine, i contemplarem els bells edificis de l’Hotel Ausonia Hungaria, la vila d’Otello, la d’Eva… edificis que nos parlen, en silenci, de l’esplendor d’esta plaja, que atrea a lo més selecte de la societat de principis del XX i en la que Mann, assidu client de l’Hotel des Bains, s’inspirà per a escriure la seua novela; una novela, una película i una ciutat que ara són també nostres.
